lA TEOLOGIA COM A CIENCIA (8)

Així Popper és un falsacionista ingenu des del punt de vista lògic perquè si s´accepta una hipòtesi falsadora, llavors la teoira que contradiu aquesta hipòtesi es veu falsejada lògicament. Ara bé, Popper resulta un falsacionista molt sofisticat des del punt de vista metodològic. En efecte, per extreure conseqüències observables d´una hipòtesis, tenim necessitat d´hipòtesis auxiliars. Aquestes podrien provocar la falsació de la hiòtesi sotmesa a control per ser errònies. A més, per a falsar una teoria es necessiten assercions de base acceptades com a vertaderes; però que s´accepten com a vertaderes no vol dir que ho siguin.tot això ens indica que la falsació lògica resulta concluent, però la falsació metodològica no ho és. “Llego ahora a la última de mis afirmaciones, la más importante. Es la siguiente: la tradición racionalista, la tradición de discusión crítica, es el único camino viable para ampliar nuestro conocimiento, conocimiento conjetural o hipotético, por supuesto. No hay otro camino. [...] Sólo hay un elemento de racionalidad en nuestros intentos por conocer el mundo: es el examen crítico de nuestras teorías. Estas teorías son conjeturas. No sabemos, sólo suponemos. Si me preguntáis: «¿Cómo sabe usted?», mi repuesta sería: «No sé; sólo me propongo una conjetura. Si usted está interesado en mi problema, me sentiré muy feliz si usted critica mi conjetura, y si usted presenta contrapropuestas, yo a mi vez las criticaré».” Tal es, según creo, la verdadera teoría del conocimiento [...] la teoría de que el conocimiento avanza mediante conjeturas y refutaciones. Ara bé, quins principis de preferència hem d´aplicar? Algunes teories són millors que algunes altres? Entre aquestes solucions en competència, el teòric elegirà la teoria més similar a la veritat, la més vertadera. No obstant, encara que proposi arribar a la veritat, el teòric també l´interessa la falsedat, perquè descobrir que una proposició és falsa equival a descobrir que la seva negació és vertadera. No obstant, si una teoria pot ser vertadera, també pot ser falsa. I per això el teòric, utilitzant la seva habilitat i imaginació, la sotmetrà a controls severs i a situacions crítiques de control. Mitjançant aquest mètode d´eliminació, podem topar amb una teoria vertadera. Però en cap cas el mètode podrà establir la seva veritat, encara que sigui vertadera; això es deu a que la quantitat de teories que poden ser vertaderes segueix essent infinit, en tot i després d´efectuar la quantitat de controls crítics que es desitgi. La falsació d´una teoria suposa un enriquiment en els problemes. La preferència pragmàtica és una conseqüència de la preferibilitat teòrica; no podem fiar-nos de cap teoria, perquè cap teoria s´ha demostrat com a vertadera, però hem de preferir com a base per a l´acció aquella teoria millor controlada.