4.22- JOSIES: Per contraposició amb Manasés, la Bíblia presenta a Josies (640-609 a C.), el seu net i successor, com el monarca ideal, el que va restablir el culte exclusiu a Jahvé i recuperà el vertader regne de David. Amon, pare de Josies, abandonar al senyor i fou assessinat en una conspiració de palau després de regnar sols dos anys (642-640 a C.). Els conspiradors foren assessinats i Josies fou proclamat rei (amb sols 8 anys d´edat). La independència nacional fou l´objecte constant de Josies, i va poder portar a terme aquesta política perquè en aquest periode l´Imperi assiri es debilità i no va poder intervenir e els assumptes de Palestina. La Bíblia es centra en les reformes religioses de Josies, que quedaren englobades en la seva reafirmació de la identitat nacional. Segons 2 Re, Josies realitzà una purga de la religió de Judà com a resposta als ensenyaments del llibre de la Llei, trobat mentres procedien a restaurar el temple, tot i que a 2Cro s´afirma que la troballa es produí sis anys més tard de les reformes religioses.
Sovint la reforma de Josies s´ha interpretat com la retirada de les deitats i els ídols assiris. La Bíblia menciona típiques pràctiques de culte astral de Mesopotàmia, com el culte als cossos celestes i als caballs i els crros dedicats al sol (2 Re 23,11). No existeixen probes concluents que Assiria imposés les seves divintats als estats vasalls. A més, les deitats i cultes que Josies va suprimir existien entre pobles veïns com els de Canaan, els de Sidó, els moabites i els ammonites. El fi de Josies consistia en en crar el culte exclussiu a Jahvé, lliure de tota corrupció estrangera. Les seves reformes abracen l´antic regne del Nord. Encara que tècnicament era una província assiria, el debilitat estat assii no va poder fer front a les tàctiques de Josies per a la restauració del regne unit de David i Salomó.
4.23-JEREMIES: Un dels profetes majors. Va viure a Jerusalem i el seu llarg magisteri va coincidir amb la supramacia de Babilònia al Pròxim Orient antic. Va descobrir la sev vocació l´any 625 a C., l´any en que Nabopolasar conquistà Babilònia; quatre anys després, el rei Josies de Judà va emprendre una campanya de reformes basada en la legislació del Deuteronomi. L´any 612 a C. Nínive va caure en poder de Nabopolasar, i set anys més tard l´agònic estat d´Assiria fou derrotat per Nabucodonosor, fill d´aquell. Aquest monarca va sofocar una rebelió a Judà l´any 597 a C., i deportà molts jueus de les classes superiors; uns 10 anys més tard tornà a atacar Judà i destruí les ciutats més importants.
Jeremies va néixer a Anatot, un poble situat a 8km al nord-est de Jerusalem i sembla que es va fer profeta de ben jove. Va conèixer la seva misió a través de la visió d´una olla bullent i una branca d´atmetller: la primera significa la destrucció procedent del nord,i la segona que Jahvé no impediria la calamitat. El fet que3 el profeta no al.ludeixi a les reformes iniciades per Josies ha portat a alguns exegetes a suposar que el seu ministeri començà l´any 609 a C. Políticament Jeremies defensa sotmetre´s a Babilònia i soportar dingament l´aprobi. Per aquest motiu fou perseguit, empresonat i arrestat domiciliariament. Les creences religioses de Jeremies també li comportà problemes: després de pronunciar un discurs en el que anunciava la destrucció del poble de Jerusalem, el profeta va estar a punt de ser executat. Els reis de Judà foren més tolerants amb Jeremies.
4.24- EZEQUIEL:
4.25-PROFETES MENORS: Nom col.lectiu dels autors de 12 llibres profètics de l´Antic Testament, anomenatas menors per l´extensió relativament breu dels seus manuscrits, comparats amb els textos profetes majors.
4.26-ZOROBABEL: (Vàstago de Babilònia). Nét del rei Jeconies de Judà que fou exiliat a Babilònia l´any 597 a C., i arrivà a ser governador de la província persa de Judà durant el regnat de Dario I. Segons I Cròniques 3: 19, el seu pare s´aomenava Peraya, però en altres passatges s´afirma que era fill de Sealtiel (ambdós fills de Jeconies).
Degut al seu llinatge reial, era el candidat idoni pel càrreg de governador. Durant el setembre de 520 a C. va unir esforços amb el gran sacerdot Josué per a reconstruir el temple de Déu.
Zorobabel encarna les esperances mesiàniques en les profecies d´Ageu, qui esperava que Jahvé suprimís tots els regnes i proclamés al nét de Jeconies com el seu servent. A Ageu “2:21-23 Zorobabel es aomenat “elegit de Déu” i “anell de segell”; així mateix, es creu que la referència de Zacaries al “siervo Germen” al.ludeix a Zorobabel.
No se sap quan començâ l´activitat de Zorobabel ni quan acabà. Alguns passatges revelen que marxà al front del primer grup d´israelites repatriats de Babilònia i que participà en la reconstrucció de l´altar de Jahvé.
4.27- JEIXUÀ: Va ser un sacerdot aaronita, cap del novè torn de servei en el Temple de Jahvé (I Cròniques 24: 1,11). Sembla que és el mateix Jeixuà citat a la llista dels que tornaren a Judà amb Zorobabel de l´exil.li a Babilònia.
4.28-NEHEMIES: (Jahvé reconforta). Fill d´Hacalià, un dels grans organitzadors de la comunitat jueva palestina postexilica. El coneixem principalment pel seu llibre. Laic jueu portà a terme dues missions a Jerusalem. La primera ente els anys 445 i 433 a C. consisteix en ser governador de la ciutat. La seva tasca prioritària fou la reconstrucció de la muralla per a protegir la població d´incursions hostils. A les dificultts interiors s´hi afegí una triple oposició a l´exterior: el joronita Sanbalat , el amonita Tobies i l´àrb Guesem. Organitzà una milicia de protecció i reconstrueix la muralla. Nehemies també es preocupà per qüestions socials. Així demana als rics retornar els bens adquirits per endeutement dels pobres, obtenint el recolzament de l´assemblea. Ell mateix fa l´apologia de la seva administració. Organitza la guàrdia de les portes i de les cases contra qualsevol agressió i es preocupa per la repoblació de Jerusalem.
Nehemies retorna a Jerusalem a fer una segona missió que no és altra que posar remei a les dificultats internes de la comunitat. Nehemies també organitzà la nova estructura administrativa de Judà i Jerusalem, abordà la qüestió del respecte al dissabte i intentar posar fi als matrimonis mixtos.
divendres, 18 de març del 2011
Siracida (16)
4.19- ELISEU: (Déu és salvació”). Profeta d´Abel Majula, ciutat de Galad,que va viure en el regne del Nort durant els regnats de Joram, Jehú, Joacaz i josies, els auguris dls quals es refereixen a les guerres entre Aram i Israel. Al principi Eliseu era deixeble i assistent d´Elies però, més endevant, el propi Elies rep l´ordre divina de col.locar la seva mantellina sobre Eliseu per a designar-lo així el seu successor.
Després de l´ascensió d´Elies al cel, Eliseu agafà el seu comandenht i començà la seva misió profètica. Eliseu agafà el comandament dels seus preceptors. Els fills dels profetes, defensors de la puresa religiosa que s´oposaren a la política del govern, delegaren a Eliseu totes les decisions importants. Aquest utilitza les tècniques dels profetes antics. Eliseu sanà a Namán però rebutjà tota atribució. En temps de guerra era costum que els fills dels profetes oblidessin les seves diferències i anessin junts al camp de batalla. Així, Eliseu acompanyà a les tropes aliades dels reis Joram d´Israel i Josafat de judà, quan intentaven eliminar la rebellió dels moabites.
Jehú fou proclamat rei d´esrael per instruccions d´Eliseu. Eliseu és representat com un homne valent, de fortes conviccions que va dedicar la seva vida a preservar la fe d´Israel i alliberar el seu poble
4.20- EZEQUIES: (Jahvé és la meva força). Fill del rei Ajaz de Judà i d´Abí que governà de 727 a 698 aC. Va ascendir al tro en un moment crucial de la història de Judà: Assiria havia conquerit Aram i es disposava a fer el mateix amb Israel. El propi regne de Judà va haver de pagar un tribut a Assiria, el que debilitava la seva estabilitat al mateix temps que el seu territori era assediat pels edonites i filisteus. Davant aquesta situació, Ezequies va comprendre que sense una reforma política i religiosa Judà tindria el mateix destí que les del regne del nord. Així inicià una campanya per a suprimir el culte idolàtric, purificar el temple i reinstauras les pràctiques religioses originals com la celebració de la Pàsqua. Ezequies enfortí politicament el seu regne i annexionà Filistea. L´any 701 a C. es va rebel.lar contra Senaquerib, rei d´Assiria, en un intent per consumar la seva independència. Per a resistir les forces invasores va manar excavar un túnel per portar les aigües a l´interior de la ciutat. Degut a una plaga, Senaquerib va haver de tornar al seu país.
4.21- ISAÏES
4.22- JOSIES: Per contraposició amb Manasés, la Bíblia presenta a Josies (640-609 a C.), el seu net i successor, com el monarca ideal, el que va restablir el culte exclusiu a Jahvé i recuperà el vertader regne de David. Amon, pare de Josies, abandonar al senyor i fou assessinat en una conspiració de palau després de regnar sols dos anys (642-640 a C.). Els conspiradors foren assessinats i Josies fou proclamat rei (amb sols 8 anys d´edat). La independència nacional fou l´objecte constant de Josies, i va poder portar a terme aquesta política perquè en aquest periode l´Imperi assiri es debilità i no va poder intervenir e els assumptes de Palestina. La Bíblia es centra en les reformes religioses de Josies, que quedaren englobades en la seva reafirmació de la identitat nacional. Segons 2 Re, Josies realitzà una purga de la religió de Judà com a resposta als ensenyaments del llibre de la Llei, trobat mentres procedien a restaurar el temple, tot i que a 2Cro s´afirma que la troballa es produí sis anys més tard de les reformes religioses.
Sovint la reforma de Josies s´ha interpretat com la retirada de les deitats i els ídols assiris. La Bíblia menciona típiques pràctiques de culte astral de Mesopotàmia, com el culte als cossos celestes i als caballs i els crros dedicats al sol (2 Re 23,11). No existeixen probes concluents que Assiria imposés les seves divintats als estats vasalls. A més, les deitats i cultes que Josies va suprimir existien entre pobles veïns com els de Canaan, els de Sidó, els moabites i els ammonites. El fi de Josies consistia en en crar el culte exclussiu a Jahvé, lliure de tota corrupció estrangera. Les seves reformes abracen l´antic regne del Nord. Encara que tècnicament era una província assiria, el debilitat estat assii no va poder fer front a les tàctiques de Josies per a la restauració del regne unit de David i Salomó.
Després de l´ascensió d´Elies al cel, Eliseu agafà el seu comandenht i començà la seva misió profètica. Eliseu agafà el comandament dels seus preceptors. Els fills dels profetes, defensors de la puresa religiosa que s´oposaren a la política del govern, delegaren a Eliseu totes les decisions importants. Aquest utilitza les tècniques dels profetes antics. Eliseu sanà a Namán però rebutjà tota atribució. En temps de guerra era costum que els fills dels profetes oblidessin les seves diferències i anessin junts al camp de batalla. Així, Eliseu acompanyà a les tropes aliades dels reis Joram d´Israel i Josafat de judà, quan intentaven eliminar la rebellió dels moabites.
Jehú fou proclamat rei d´esrael per instruccions d´Eliseu. Eliseu és representat com un homne valent, de fortes conviccions que va dedicar la seva vida a preservar la fe d´Israel i alliberar el seu poble
4.20- EZEQUIES: (Jahvé és la meva força). Fill del rei Ajaz de Judà i d´Abí que governà de 727 a 698 aC. Va ascendir al tro en un moment crucial de la història de Judà: Assiria havia conquerit Aram i es disposava a fer el mateix amb Israel. El propi regne de Judà va haver de pagar un tribut a Assiria, el que debilitava la seva estabilitat al mateix temps que el seu territori era assediat pels edonites i filisteus. Davant aquesta situació, Ezequies va comprendre que sense una reforma política i religiosa Judà tindria el mateix destí que les del regne del nord. Així inicià una campanya per a suprimir el culte idolàtric, purificar el temple i reinstauras les pràctiques religioses originals com la celebració de la Pàsqua. Ezequies enfortí politicament el seu regne i annexionà Filistea. L´any 701 a C. es va rebel.lar contra Senaquerib, rei d´Assiria, en un intent per consumar la seva independència. Per a resistir les forces invasores va manar excavar un túnel per portar les aigües a l´interior de la ciutat. Degut a una plaga, Senaquerib va haver de tornar al seu país.
4.21- ISAÏES
4.22- JOSIES: Per contraposició amb Manasés, la Bíblia presenta a Josies (640-609 a C.), el seu net i successor, com el monarca ideal, el que va restablir el culte exclusiu a Jahvé i recuperà el vertader regne de David. Amon, pare de Josies, abandonar al senyor i fou assessinat en una conspiració de palau després de regnar sols dos anys (642-640 a C.). Els conspiradors foren assessinats i Josies fou proclamat rei (amb sols 8 anys d´edat). La independència nacional fou l´objecte constant de Josies, i va poder portar a terme aquesta política perquè en aquest periode l´Imperi assiri es debilità i no va poder intervenir e els assumptes de Palestina. La Bíblia es centra en les reformes religioses de Josies, que quedaren englobades en la seva reafirmació de la identitat nacional. Segons 2 Re, Josies realitzà una purga de la religió de Judà com a resposta als ensenyaments del llibre de la Llei, trobat mentres procedien a restaurar el temple, tot i que a 2Cro s´afirma que la troballa es produí sis anys més tard de les reformes religioses.
Sovint la reforma de Josies s´ha interpretat com la retirada de les deitats i els ídols assiris. La Bíblia menciona típiques pràctiques de culte astral de Mesopotàmia, com el culte als cossos celestes i als caballs i els crros dedicats al sol (2 Re 23,11). No existeixen probes concluents que Assiria imposés les seves divintats als estats vasalls. A més, les deitats i cultes que Josies va suprimir existien entre pobles veïns com els de Canaan, els de Sidó, els moabites i els ammonites. El fi de Josies consistia en en crar el culte exclussiu a Jahvé, lliure de tota corrupció estrangera. Les seves reformes abracen l´antic regne del Nord. Encara que tècnicament era una província assiria, el debilitat estat assii no va poder fer front a les tàctiques de Josies per a la restauració del regne unit de David i Salomó.
Siracida (15)
4.16- ROBOAM: (Que el poble s´estengui).Primer monarca del regne de Judà, fill de Salomó i Noamà. Ascendí al tro als quarant anys poc després que les tribus del nort d´Israel, davant la seva negativa d´alleugerar la càrrega tributària, formaren un regne separat i reconeguereb a Jeroboam com al seu sobirà; sols les tribus de Judà i Benjamí varen romandre fidels a la casa de David. Roboam va desistir recuperar mitjançant les armes el domini sobre les tribus del nord després d´escoltar una profecia de Semeies. No obstant, durant el seu regnat hi va haber constants conflictes entre Israel i Judà.
A l´Eclesiàstic 47:23 s´atribueix la disolució del regne a la seva manca de seny al no escoltar els ancians de la cort. A Reis 14: 22-28 s´insinua que la campanya de Sesac fou un càstig diví pels pecats de Judà, i a II Cròniques 12: 1-2 s´afirma de forma explícita que Roboam va fer mal als ulls de Jahvé, si bé al principi del seu regnat va mantenir fidelitat a la seva religió, de fet se´l reconeix haver dona refugi als sacerdots i levitas que fugiren d´Israel durant el regnat de Jeroboam.
4.17- JEROBOAM: (Que el poble es multipliqui) Fill de l´efrainita Nabal de Sereda (I Re 11: 26), primer sobirà del regne d´Israel (928-907 a C.). Salomó el nombrà cap del personal reclutat de les tribus d´Efraim i Manasés, però més tard es va sublevà contra el rei. El profeta Ajies de Sil, després de rasgar un mantell de lli en 12 trossos i donar-li 10 d´ells a Jeroboam, va predir que aquest reinaria sobre deu de les dotze tribus d´Israel després de la mort de Salomó. Al saber que el rei l´anava buscant per matar-lo, Jeroboam fugí a Egipte i va romandre sota la protecció del faraó Sesac fins a la mort de Salomó. Jeroboam fou proclamat rei pels caps de poble de Siquem, als que Roboam havia negat reduir la carga tributària, així el nort d´Israel s´independitzà políticament de la casa de David fent néixer fortes hostilitats entre ells.
Jeroboam fortificà Siquem i la convertí en la seva capital, després residí a Panuel i, finalment, a Tirsa. Va manar col.locar becerros d´or a Betel i Dan per a convertir aquests llocs en santuaris i evitar que la gent anés a Jerusalem. El regne de Judà fou invadit pel faraó Sesac en el cinquè any del seu regnat. Poc després el regne de Jeroboam es debilità i Abiya, nou rei de Judà, va aconseguir annexionar vàries ciutats d´Israel.
4.18- ELIES: El profeta Elies destacà durant el regnat del monarca Ajab en el regne del Nord (Israel) durant els anys 869-850 a C. Els profetes reals cuidaren la trajectòria d´Elies per a presentar-lo com a defensor ideal de Jahvé davant el culte a la deidat cananea (fenicia) Baal. La tradició d´Elies exagerà desmesuradament el seu paper històric, com en el cas de la presumpte matança dels profetes de Baal al la montanya del Carmel (1 Re 18,40), que probablement va tenir lloc durant el regnat del rei Yehú (842-815 a C.). A Elies se li atribuiren poders miraculosos: segons la Bíblia, fou ajudat per una vídua d Sarefta, pel que el profeta colmà les seves provisions de farina i oli i resucità als seu propi fill entre els morts (1 Re 17). És probable que aquesta història correspongui a Eliseu, successor d´Elies, ja que concorda millor amb els fets de la seva època.
La Bíblia presenta a Elies com el nou Moisès. El seu enfrontament amb els profetes de Baal al la muntanya del Carmel, en el que posa en qüestió les seves creences (1 Re 18) recorda l´indicident de l´Èxode 32, en el que els israelites fabriquen un becerro d´or, l´idolatren i per això són castigats amb una plaga.
La tradició mosaica és més evident en la narració d´Elies a la montanya Horeb, lloc de la revelació de Moisès. En aquesta muntanya Elies escoltà la veu de Déu, que li va dir que ungis a Jazael i a Yehú com a nous monarques respectivament, d´Aram i Israel i a Eliseu -el nou profeta- com el seu successor (1 Re 19).
Sembla que Elies encapçalà l´atac contra el culte de Baal, practicat pel rei israelita Ajab i la seva esposa Jezabel, i renovà el culte a Jahvé. L´ordalia que té lloc al Carmel no sols demostra que Baal és usurpador del territori de Jahvé, sinó que està mancat de condició divina: sols Jahvé és Déu. Jahvé adquireix un aspecte universal a través dels ensenyaments d´Elies. És el vertader senyor de la naturalesa, àmbit reclamat per les deitats cananees, i inclús controla els fets en terres estrangeres. Aquestes idees s´expressen clarament en l´episodi de la muntanya Horeb, que també representa una sincera experiència profètica personal. A Horeb Elies es veu obligat a reconèixer que ha fracassat en la jissió i que Jahvé ha decidit encomanar la tasca a un altre profeta.
Elies es converteix en vengador de la conducta de Jezabel, que apareix com una dona hàbil i decidida. Jezabel va treure el màxim profit de l´autoritat que li donava la seva posició, raó per la qual Elies la va maleir. Encara que s´acceptava que les dones del rei estrangeres adoressin les seves pròpies divinitats, Jezabel es va extralimitar ja que va intentar substituir totolment Jahvé per Baal, i així morí devorada per gossos seguin la maledicció d´Elies.
A l´Eclesiàstic 47:23 s´atribueix la disolució del regne a la seva manca de seny al no escoltar els ancians de la cort. A Reis 14: 22-28 s´insinua que la campanya de Sesac fou un càstig diví pels pecats de Judà, i a II Cròniques 12: 1-2 s´afirma de forma explícita que Roboam va fer mal als ulls de Jahvé, si bé al principi del seu regnat va mantenir fidelitat a la seva religió, de fet se´l reconeix haver dona refugi als sacerdots i levitas que fugiren d´Israel durant el regnat de Jeroboam.
4.17- JEROBOAM: (Que el poble es multipliqui) Fill de l´efrainita Nabal de Sereda (I Re 11: 26), primer sobirà del regne d´Israel (928-907 a C.). Salomó el nombrà cap del personal reclutat de les tribus d´Efraim i Manasés, però més tard es va sublevà contra el rei. El profeta Ajies de Sil, després de rasgar un mantell de lli en 12 trossos i donar-li 10 d´ells a Jeroboam, va predir que aquest reinaria sobre deu de les dotze tribus d´Israel després de la mort de Salomó. Al saber que el rei l´anava buscant per matar-lo, Jeroboam fugí a Egipte i va romandre sota la protecció del faraó Sesac fins a la mort de Salomó. Jeroboam fou proclamat rei pels caps de poble de Siquem, als que Roboam havia negat reduir la carga tributària, així el nort d´Israel s´independitzà políticament de la casa de David fent néixer fortes hostilitats entre ells.
Jeroboam fortificà Siquem i la convertí en la seva capital, després residí a Panuel i, finalment, a Tirsa. Va manar col.locar becerros d´or a Betel i Dan per a convertir aquests llocs en santuaris i evitar que la gent anés a Jerusalem. El regne de Judà fou invadit pel faraó Sesac en el cinquè any del seu regnat. Poc després el regne de Jeroboam es debilità i Abiya, nou rei de Judà, va aconseguir annexionar vàries ciutats d´Israel.
4.18- ELIES: El profeta Elies destacà durant el regnat del monarca Ajab en el regne del Nord (Israel) durant els anys 869-850 a C. Els profetes reals cuidaren la trajectòria d´Elies per a presentar-lo com a defensor ideal de Jahvé davant el culte a la deidat cananea (fenicia) Baal. La tradició d´Elies exagerà desmesuradament el seu paper històric, com en el cas de la presumpte matança dels profetes de Baal al la montanya del Carmel (1 Re 18,40), que probablement va tenir lloc durant el regnat del rei Yehú (842-815 a C.). A Elies se li atribuiren poders miraculosos: segons la Bíblia, fou ajudat per una vídua d Sarefta, pel que el profeta colmà les seves provisions de farina i oli i resucità als seu propi fill entre els morts (1 Re 17). És probable que aquesta història correspongui a Eliseu, successor d´Elies, ja que concorda millor amb els fets de la seva època.
La Bíblia presenta a Elies com el nou Moisès. El seu enfrontament amb els profetes de Baal al la muntanya del Carmel, en el que posa en qüestió les seves creences (1 Re 18) recorda l´indicident de l´Èxode 32, en el que els israelites fabriquen un becerro d´or, l´idolatren i per això són castigats amb una plaga.
La tradició mosaica és més evident en la narració d´Elies a la montanya Horeb, lloc de la revelació de Moisès. En aquesta muntanya Elies escoltà la veu de Déu, que li va dir que ungis a Jazael i a Yehú com a nous monarques respectivament, d´Aram i Israel i a Eliseu -el nou profeta- com el seu successor (1 Re 19).
Sembla que Elies encapçalà l´atac contra el culte de Baal, practicat pel rei israelita Ajab i la seva esposa Jezabel, i renovà el culte a Jahvé. L´ordalia que té lloc al Carmel no sols demostra que Baal és usurpador del territori de Jahvé, sinó que està mancat de condició divina: sols Jahvé és Déu. Jahvé adquireix un aspecte universal a través dels ensenyaments d´Elies. És el vertader senyor de la naturalesa, àmbit reclamat per les deitats cananees, i inclús controla els fets en terres estrangeres. Aquestes idees s´expressen clarament en l´episodi de la muntanya Horeb, que també representa una sincera experiència profètica personal. A Horeb Elies es veu obligat a reconèixer que ha fracassat en la jissió i que Jahvé ha decidit encomanar la tasca a un altre profeta.
Elies es converteix en vengador de la conducta de Jezabel, que apareix com una dona hàbil i decidida. Jezabel va treure el màxim profit de l´autoritat que li donava la seva posició, raó per la qual Elies la va maleir. Encara que s´acceptava que les dones del rei estrangeres adoressin les seves pròpies divinitats, Jezabel es va extralimitar ja que va intentar substituir totolment Jahvé per Baal, i així morí devorada per gossos seguin la maledicció d´Elies.
Siracida (14)
4.14- REI DAVID: Fill menor d´Isaí nascut a la ciutat de Betlem (Judà). Fou el segon i més important rei d´Israel. A les seves mans, el regne unificat d´Israel i Judà arrivà a equiparar-se a les potències de Mesopotàmia i Anatolia, al nord, i Egipte al Sud. Després de la derrota davant els filisteus, David fou elegit rei de Judà a Hebron, i després de l´assessinat d´Isbaal, les tribus del nord també el reconeixeren com a rei i el reconegueren com a rei d´Israel. L´octau any del seu regnat conquerí Jerusalem on fixà la seva residència. Més tard reinicià les hostilitats amb els filisteus allunyant, així el perill que representaven per a Israel. David inicià la tasca de crear un imperi i, encara que va gaudir de gran estimació, no va eliminar del tot la rivalitat entre les tribus del nord i del sud. David portà a terme reformes de gran abast en les institucions i l´administració del país. Elegí l´emplaçament del temple i va emprendre els preparatius per a construir-lo, reafirmà el culte al Déu d´Israel donant-li el caràcter de religió oficial; organitzà la classe sacerdotal sota el gran sacerdot i li concedí un lloc prominent a la cort de Jerusalem. Va sentar les bases per a la divisió política i el govern del país i reorganitzà l´exèrcit.
La tradició bíblica considera a David com l´iniciador d´un renaixament cultural i literari que hauria de continuar en temps de Salomó; se li ha atribuit l´autoria de molts salms així com les elegies dedicades a Saúl i Jonatan i Absalon. La seva figura brindà al judaisme un personatge de gran significat religiós en la que es dipositaren esperances mesiàniques, complertes més tard en la persona de Jesús, descendent de David.
4.15-REI SALOMÓ: (“Pacífic”). Fill de David i Betsabé. Fou el tercer rei d´Israel, famós per la seva saviesa, riqueses i projectes de construcció. Sota el seu regnat Israel va disfrutar d´uns anys de prosperitat.
El regnat de Salomó començà al voltant de l´any 967 a C., poc abans de la mort de David, i es caracteritzà per prioritazar la dipomàcia que l´ús de la força militar. Tot i això dividí el seu regne en 12 districtes que no corresponien als territoris de les tribus israelites. El ressentiment contra les polítiques de Solomó desenvocà en la dissolució del regne unificat.
La tradició bíblica considera a David com l´iniciador d´un renaixament cultural i literari que hauria de continuar en temps de Salomó; se li ha atribuit l´autoria de molts salms així com les elegies dedicades a Saúl i Jonatan i Absalon. La seva figura brindà al judaisme un personatge de gran significat religiós en la que es dipositaren esperances mesiàniques, complertes més tard en la persona de Jesús, descendent de David.
4.15-REI SALOMÓ: (“Pacífic”). Fill de David i Betsabé. Fou el tercer rei d´Israel, famós per la seva saviesa, riqueses i projectes de construcció. Sota el seu regnat Israel va disfrutar d´uns anys de prosperitat.
El regnat de Salomó començà al voltant de l´any 967 a C., poc abans de la mort de David, i es caracteritzà per prioritazar la dipomàcia que l´ús de la força militar. Tot i això dividí el seu regne en 12 districtes que no corresponien als territoris de les tribus israelites. El ressentiment contra les polítiques de Solomó desenvocà en la dissolució del regne unificat.
Siracida (13)
4.12- SAMUEL: Profeta i últim jutge d´Israel, fill de l´efraimita Elcana i Anna. Aquesta havia estat estèril durant molts anys però va aconseguir concebre i donar a llum desprès d´haver fet el vot de consagrar el seu primer fill al servei de Jahvé. Samuel fou portat de nen a Sil i presentat al sacerdot Helí, que el va criar en qualitat de nazareno; ja de jove va tenir una revelació en la que Déu anuncià la finalització del llinatge d´Helí.
Samuel es convertí en la figura més destacada de la història dels primers israelites a Canaán, on actuà com a vident, sacerdot, jutge i cap militar. Vivia a Ramà, on presidia un grup de profetes dedicats al restabliment del culte tradicional, però cada any feia un recorregut per Betel,Guilgal i Misfe per a impartir justicia.
La instauració de la monarquia a Israel fou degut a Samuel. La pressa per consolidar la unitat nacional davant l´amenaça dels filisteus, portà als israelites a demanar l´assignació d´un rei. Samuel s´oposava a donar aquest pas perquè el considerava una ofensa a la soberania de Déu, però finalment va cedir. Samuel va decidir que fos Saúl qui ocupés el tro.
La relació entre el rei i el profeta es deteriorà amb el temps i el trencament es produí quan Saúl va usurpar determinades funcions sacerdotals i a la seva indulgència amb els amalecites. Tot i arrepentir-se, el rei no va poder millorar les coses i Samuel disenyà un plà per ungí a David com a successor de Saúl.
4.13-NATAN: (Do de Déu). Profeta que desenvolupà una important tasca en tres fets de la cort de David. Una vegada fet rei, Natan té una visió en la que Jahvé li ordena dir al rei que serà el seu fill que havia de rellevar-lo qui construeixi el temple. Més endevant Natan recrimina al rei els seus pecats (adulteri) mitjançant el relat d´un home poble al que li prenen la seva única propietat (un anyell) per un veí ric. El rei va determinar que aquest home mereixia la mort i quan Natan afirmà que aquest home era ell, el rei va entendre la paràbola. Degut a l´arrepentiment de David, Natan afirma que Jahvé li ha perdonat la vida però que el fill fruit de l´adulteri ha de morir..
La tercera aparició de Natan no és com a profeta sinó com a membre de la cort de rei. Quan Adonies, fill de David, es proclamà successor del seu pare, Natan s´alià amb altres homes per impedir que aquest ascendís al tro, a més convenç a Betsabé per a que es presentés davant David i li recordés el seu jurament que Salomó el succeís en el poder, provocant la ratificació de la seva promesa davant Natan i Betsabé.
Samuel es convertí en la figura més destacada de la història dels primers israelites a Canaán, on actuà com a vident, sacerdot, jutge i cap militar. Vivia a Ramà, on presidia un grup de profetes dedicats al restabliment del culte tradicional, però cada any feia un recorregut per Betel,Guilgal i Misfe per a impartir justicia.
La instauració de la monarquia a Israel fou degut a Samuel. La pressa per consolidar la unitat nacional davant l´amenaça dels filisteus, portà als israelites a demanar l´assignació d´un rei. Samuel s´oposava a donar aquest pas perquè el considerava una ofensa a la soberania de Déu, però finalment va cedir. Samuel va decidir que fos Saúl qui ocupés el tro.
La relació entre el rei i el profeta es deteriorà amb el temps i el trencament es produí quan Saúl va usurpar determinades funcions sacerdotals i a la seva indulgència amb els amalecites. Tot i arrepentir-se, el rei no va poder millorar les coses i Samuel disenyà un plà per ungí a David com a successor de Saúl.
4.13-NATAN: (Do de Déu). Profeta que desenvolupà una important tasca en tres fets de la cort de David. Una vegada fet rei, Natan té una visió en la que Jahvé li ordena dir al rei que serà el seu fill que havia de rellevar-lo qui construeixi el temple. Més endevant Natan recrimina al rei els seus pecats (adulteri) mitjançant el relat d´un home poble al que li prenen la seva única propietat (un anyell) per un veí ric. El rei va determinar que aquest home mereixia la mort i quan Natan afirmà que aquest home era ell, el rei va entendre la paràbola. Degut a l´arrepentiment de David, Natan afirma que Jahvé li ha perdonat la vida però que el fill fruit de l´adulteri ha de morir..
La tercera aparició de Natan no és com a profeta sinó com a membre de la cort de rei. Quan Adonies, fill de David, es proclamà successor del seu pare, Natan s´alià amb altres homes per impedir que aquest ascendís al tro, a més convenç a Betsabé per a que es presentés davant David i li recordés el seu jurament que Salomó el succeís en el poder, provocant la ratificació de la seva promesa davant Natan i Betsabé.
Siracida (12)
4.10- CALEB: (Gos; a acadi significa vassal leal del rei). Fou un dels 12 homes que Moisès va enviar des del desert a Faran a explorar la Terra Promes com a representnt de la tribu de Judà. Quan els exploradors varen tornar, ell proposà emprendre sense retard la conquesta de Canaan però sols Josué va recolzar aquesta iniciativa, de manera que els israelites varen decidir retornar a Egipte. Llavors Jahvé els va fer saber que cap israelita de vint anys d´edat o més el permetés entrar a la Terra Promesa, excepte a Caleb i a Josué. Quan quaranta anys més tard els israelites entraren a Canaán, Caleb va demanar la ciutat d´Hebron per a ell i els seus descendents, i Josué li va donar com a premi a la seva fidelitat. No obstant, a Josué 21: 13 es senyala que Hebron fou assignada com a ciutat levítica als caatites; la contradicció a resol a Josué 21: 9-12 i a I Cròniques 6: 54-56, on s´afirma que la ciutat fou assignada als caatittes però que els pobles del voltant foren assignats a Caleb, que expulsà de la ciutat als fills d´Henoc. Hi ha vàries interpretacons sobre quin són els seus pares.
4.11- ELS JUTGES: El llibre dels Jutges s´ocupa del devenir de les tribus d´Israel a Palestina abans de la creació de l´estat i el regne unificat. Encara que a Siquem les tribus s´havien compromès a venerar solament a Jahvé, a la mort de Josué la nació començà a adorar les deitats cannanees, fet que provocà que els israelites caieren en mans enemigues estrangeres. La nació se´n va arrepentir i tornà a Jahvé, i aquest va elegir un “jutge” que la conduís a la victòria militar sobre els opresors i governà Israel al llarg de la seva vida. A la mort de cada jutge Israel tornà l´esquena a Jahvé i es repetiren els mateixos fets. Aquesta pauta es reiterà moltes vegades fins l´aparició de l´últim jutge, Samuel, a través del qual la monarquia existí.
El llibre es centra en la figura del jutge que, bàsicament, no ho fou en el sentit legal modern del terme. Seria més precís considerar-lo “líder” i sovint la Bíblia drescriu al jutge com a alliberador o salvador.
La direcció habitual i permanent de les tribus estava en mans dels ancians, homes d´edat en els que delegaren degut a la seva saviesa i experiència. Els jutges sorgiren com a resposta a una greu crisi que quasi sempre adoptà la forma d´atac exterior. Quedaven marcats per a complir aquesta misió quan els posseïa l´esperit de Jahvé, un violent atac que els permetés portar a terme proeses militar i fets sobrehumans. El jutge representa un tipus de lideratge característic de les societats tribals que sol denominar-se “caristmàtic”. Els jutges deixaren d´existir quan es formà l´estat unificat, moment en que l´autoritat absoluta passà a mans d´un rei.
Aquest llibre presenta al jutge com a governant de tot el poble israelita, però aquesta imatge reflexa la perspectiva d´un compilador posterior que probablement va romandre a l´escola d´escritors que redactaren el Deuteronomic. Aquests escritors consideren Israel com a una entitat única i en tot moment insisteixen en que la desobediència a Jahvé provocà desastres nacionals.
Els relats dels jutges utilitzats pel compilador solament s´ocupen dels herois i heroines populars de determinades tribus i localitats. Questes figures sorgiren per a defensar i salvar als seus respectius grups quan sofriren els atacs de grups veïns.
4.11- ELS JUTGES: El llibre dels Jutges s´ocupa del devenir de les tribus d´Israel a Palestina abans de la creació de l´estat i el regne unificat. Encara que a Siquem les tribus s´havien compromès a venerar solament a Jahvé, a la mort de Josué la nació començà a adorar les deitats cannanees, fet que provocà que els israelites caieren en mans enemigues estrangeres. La nació se´n va arrepentir i tornà a Jahvé, i aquest va elegir un “jutge” que la conduís a la victòria militar sobre els opresors i governà Israel al llarg de la seva vida. A la mort de cada jutge Israel tornà l´esquena a Jahvé i es repetiren els mateixos fets. Aquesta pauta es reiterà moltes vegades fins l´aparició de l´últim jutge, Samuel, a través del qual la monarquia existí.
El llibre es centra en la figura del jutge que, bàsicament, no ho fou en el sentit legal modern del terme. Seria més precís considerar-lo “líder” i sovint la Bíblia drescriu al jutge com a alliberador o salvador.
La direcció habitual i permanent de les tribus estava en mans dels ancians, homes d´edat en els que delegaren degut a la seva saviesa i experiència. Els jutges sorgiren com a resposta a una greu crisi que quasi sempre adoptà la forma d´atac exterior. Quedaven marcats per a complir aquesta misió quan els posseïa l´esperit de Jahvé, un violent atac que els permetés portar a terme proeses militar i fets sobrehumans. El jutge representa un tipus de lideratge característic de les societats tribals que sol denominar-se “caristmàtic”. Els jutges deixaren d´existir quan es formà l´estat unificat, moment en que l´autoritat absoluta passà a mans d´un rei.
Aquest llibre presenta al jutge com a governant de tot el poble israelita, però aquesta imatge reflexa la perspectiva d´un compilador posterior que probablement va romandre a l´escola d´escritors que redactaren el Deuteronomic. Aquests escritors consideren Israel com a una entitat única i en tot moment insisteixen en que la desobediència a Jahvé provocà desastres nacionals.
Els relats dels jutges utilitzats pel compilador solament s´ocupen dels herois i heroines populars de determinades tribus i localitats. Questes figures sorgiren per a defensar i salvar als seus respectius grups quan sofriren els atacs de grups veïns.
Siracida (11)
4.8- PINHÀS: Fill d´Eleazar i d´una de les filles de Putiel, net d´Aaron. Segons la interpretació sacerdotal d´una tradició antiga sobre la idolatria del poble a Baal Peor, Pinhàs matà a un israelita i a la dona que l´havia seduït. Com a recompensa, va rebre el sacerdoci a perpetuitat (Num 25: 1-13). Les genealogies de 1 Cro el consideren com l´avantpassat de Sadoc i el seu llinatge. Segons un text tardà del Penteteuc, Pinhàs va prendre part a la guerra santa contra Madian (Num 36,6; Num 25, 16-18). Les capes més recents de la història deuteromista ratifiquen aquests desenvolupaments sacerdotals després de l´erecció d´un altar a la orilla del riu Jordà, Pinhàs, el sacerdot, encapçala la delegació enviades a les tribus transjordanes per a induir-les a romandre fidels a Jahvé. El seu prestigi no parà de créixer i se li atribueixen abundants elogis en el resum de la història d´Israel que fa el text del Siràcida que estem analitzant. En 1 Mac 2,26 el nombra com exemple de cel per la Llei. Alguns autors cristians (Efren, Isidor de Sevilla) no fan sinó determinar la tradició jueva quan veuen a Pinhàs una figura de Crist.
dilluns, 14 de març del 2011
Siracida (10)
4.7- AARON: És fill d´Amram i de Jocabed (de la tribu de Leví), germà de Moisès i de Maria, ascendent i fundador de la classe sacerdotal israelita i va actuar com a intèrpret de Moisès. En diversos pasatges de la Bíblia s´informa de la seva misió conjunta amb Moisès i que també fou responsable d´algunes de les deu plagues d´Egipte. La seva figura va perdre pes durant l´Èxode, si bé ell i Jur varen contribuir a la victòria sobre els amalecites al mantenir en alts els braços de Moisès durant la batalla.
Aaron i Jur quedaren a càrreg del poble quan Moisès pujà al Sinaí. Desmoralitzats per l´absència durant 40 dies del seu guia, els israelites demanaren a Aaron que els fes un deu visible al que puguessin venerar. Aaron recaudà l´or del poble, i amb ell feu un becerro d´or al que els israelites adoraren. Quan Moisès tornà, els israelites foren castigats i Aaron amonestat. Més tard Aaron i Maria objectaren l´autoritat de Moisès, doncs creien que també ells disfrutaven de la gràcia de la revelació divina. Aaron fou perdonat de nou però la seva germana va aparèixer coberta de lepra com a càstig. Llavors va intercedí per ella davant Moisès i aquest pregà a Déu que la sanés.
La investidura d´Aaron i els seus fills quedà establerta quan Déu ordenà a Moisès que els ungís i consagrés com a sacerdots. A partir de llavors Aaron començà a oficilitzar al costat del seu germà, ajudat pels seus fills Eleazar i Itamar. Els seus altres hereus, Ndab i Abiu, foren arrastrats per un foc diví per fer una ofrena indeguda, càstig que Aaron accepta silenciosament.
Durant la rebelió de Coré, Aaron es manté fidel a Moisès. El càstig per la rebelió fou la mort de mils d´israelites que sols es va aturar quan Aaron oferí incencs per aplacar l´ira de Jahvé. L´elecció divina d´Aaron queda demostrada quan li floreix la seva bara en presència del poble.
Ni Aaron ni al seu germà pugueren entrar a la Terra Promesa ja que desobeïren a Moisès al colpejar la roca enlloc de parlar-li per a que donés aigua i el poble calmés la sed, com Jahvé li havia manat.
En alguns llibres de l´Antic Testament Aaron figura amb Moisès com a guia i intercessor del poble israelita durant l´èxode. En el Nou Testament la seva misió és qualificada d´imperfecta, comparada amb l´excel.lència del sacerdoci de Jesús.
Aaron i Jur quedaren a càrreg del poble quan Moisès pujà al Sinaí. Desmoralitzats per l´absència durant 40 dies del seu guia, els israelites demanaren a Aaron que els fes un deu visible al que puguessin venerar. Aaron recaudà l´or del poble, i amb ell feu un becerro d´or al que els israelites adoraren. Quan Moisès tornà, els israelites foren castigats i Aaron amonestat. Més tard Aaron i Maria objectaren l´autoritat de Moisès, doncs creien que també ells disfrutaven de la gràcia de la revelació divina. Aaron fou perdonat de nou però la seva germana va aparèixer coberta de lepra com a càstig. Llavors va intercedí per ella davant Moisès i aquest pregà a Déu que la sanés.
La investidura d´Aaron i els seus fills quedà establerta quan Déu ordenà a Moisès que els ungís i consagrés com a sacerdots. A partir de llavors Aaron començà a oficilitzar al costat del seu germà, ajudat pels seus fills Eleazar i Itamar. Els seus altres hereus, Ndab i Abiu, foren arrastrats per un foc diví per fer una ofrena indeguda, càstig que Aaron accepta silenciosament.
Durant la rebelió de Coré, Aaron es manté fidel a Moisès. El càstig per la rebelió fou la mort de mils d´israelites que sols es va aturar quan Aaron oferí incencs per aplacar l´ira de Jahvé. L´elecció divina d´Aaron queda demostrada quan li floreix la seva bara en presència del poble.
Ni Aaron ni al seu germà pugueren entrar a la Terra Promesa ja que desobeïren a Moisès al colpejar la roca enlloc de parlar-li per a que donés aigua i el poble calmés la sed, com Jahvé li havia manat.
En alguns llibres de l´Antic Testament Aaron figura amb Moisès com a guia i intercessor del poble israelita durant l´èxode. En el Nou Testament la seva misió és qualificada d´imperfecta, comparada amb l´excel.lència del sacerdoci de Jesús.
Siracida (9)
4.6- MOISÈS: Cap dels israelites des de la sortida d´Egipte fins poc abans de la seva entrada a la Terra Promesa. Era fill d´Amram i Jocabed, de la tribu de Leví i germà de Aaron i Maria. Durant l´època del seu naixament, el seu poble estava esclavitzat a Egipte, situació que empitjorà quan el faraó ordenà tirà al Nil a tot infant varó dels hebreus. Per a salvar-lo la seva mare el va tenir amagat durant tres mesos i després el deixà a la vora del riu on el recollí la germana del faraó (d´aquí que es digui que Moisés significa “tret de les aigües).
Essent ja gran, matà a un Egipci que maltractava a unhebreu, fet pel qual haver de marxar del país. Es va detenir en un pou de Madian, on defensà a les filles del sacerdot Jetró contra uns pastors que pretenien fer-les fora d´allà. Jetró l´acollí a casa seva i li donà per esposa a la seva filla Séfora. El moment decisiu de la vida de Moisès fou qun un dia al mont Horeb, veu una zarza que cremava sense consumir-se, enmig de la qual se li va aparèixer Jahvé que li revelà el seu nom i li encomanà la misió de treure als israelites d´Egipte i guiar-los a la terra de Canaán. El poble li feu cas ràpidament, però calgueren deu plagues per a que el Faraó els hi permetés inicialment la sortida.
Amb 80 anys Moisès assumeix la tasca de guiar al poble pel desert. S´encarrega de satisfer les seves necessitats materials i de defensar-lo dels enemics. Quan l´exèrcit del faraó està a punt d´atrapar-los es produeix el famós episodi de la separació de les aigües del Mar Roig. Aquest fet donà fe al poble en Jahvé i Moisès.
Als tres mesos de la marxa arriben al Sinaí, on Jahvé anuncia a Moisès l´aliança amb ells, essent Moisès el mitjancer entre Déu i els israelites. A dalt del cim Jahvé anuncia els 10 manaments a Moisès (Èxode).
Després d´un any al Sinaí, els israelites reiniciaren la marxa cap a la Terra Promesa, mantenint sempre la comunicació entre Jahvé i Moisès. Durant el trajecte es produïren varies revoltes contra Moisès, però Jahvé castigà durament els rebels.
Al final de la seva vida, Moisès presencià la conquesta de Transjordània, però davant la inmediatesa de la seva mort, designà a Josué per a concloure la tasca de guiar al poble a Canaán i donar-li possessió de la terra. En el seu últim discurs recordà un cop més als israelites les obligacions que l´Aliança comportava i els demanà romandre fidels a Jahvé. Poc després Jahvé li concedeix el privilegi de contemplar la terra de Canaán des del cim del mont Nebó; allí beneí les tribus d´Israel i Morí en un lloc desconegut.
La tradició bíblica posterior considera a Moisès l´autor del Llibre de la Llei i el recorda com a cap del poble en l´Èxode i interlocutor davant Jahvé. Així mateix se li atribueix el Salm 90.
Moisès fou el profeta per excel.lència, com a mitjancer de l´Aliança, portador de la Llei, cap polític i religiós que va fer sorgir la nació israelita. A més ell és el responsable de la transformació de la religió monoteista dels patriarca en una religió nacional de la que més tard sorgirien el cristianisme i l´Islam.
Essent ja gran, matà a un Egipci que maltractava a unhebreu, fet pel qual haver de marxar del país. Es va detenir en un pou de Madian, on defensà a les filles del sacerdot Jetró contra uns pastors que pretenien fer-les fora d´allà. Jetró l´acollí a casa seva i li donà per esposa a la seva filla Séfora. El moment decisiu de la vida de Moisès fou qun un dia al mont Horeb, veu una zarza que cremava sense consumir-se, enmig de la qual se li va aparèixer Jahvé que li revelà el seu nom i li encomanà la misió de treure als israelites d´Egipte i guiar-los a la terra de Canaán. El poble li feu cas ràpidament, però calgueren deu plagues per a que el Faraó els hi permetés inicialment la sortida.
Amb 80 anys Moisès assumeix la tasca de guiar al poble pel desert. S´encarrega de satisfer les seves necessitats materials i de defensar-lo dels enemics. Quan l´exèrcit del faraó està a punt d´atrapar-los es produeix el famós episodi de la separació de les aigües del Mar Roig. Aquest fet donà fe al poble en Jahvé i Moisès.
Als tres mesos de la marxa arriben al Sinaí, on Jahvé anuncia a Moisès l´aliança amb ells, essent Moisès el mitjancer entre Déu i els israelites. A dalt del cim Jahvé anuncia els 10 manaments a Moisès (Èxode).
Després d´un any al Sinaí, els israelites reiniciaren la marxa cap a la Terra Promesa, mantenint sempre la comunicació entre Jahvé i Moisès. Durant el trajecte es produïren varies revoltes contra Moisès, però Jahvé castigà durament els rebels.
Al final de la seva vida, Moisès presencià la conquesta de Transjordània, però davant la inmediatesa de la seva mort, designà a Josué per a concloure la tasca de guiar al poble a Canaán i donar-li possessió de la terra. En el seu últim discurs recordà un cop més als israelites les obligacions que l´Aliança comportava i els demanà romandre fidels a Jahvé. Poc després Jahvé li concedeix el privilegi de contemplar la terra de Canaán des del cim del mont Nebó; allí beneí les tribus d´Israel i Morí en un lloc desconegut.
La tradició bíblica posterior considera a Moisès l´autor del Llibre de la Llei i el recorda com a cap del poble en l´Èxode i interlocutor davant Jahvé. Així mateix se li atribueix el Salm 90.
Moisès fou el profeta per excel.lència, com a mitjancer de l´Aliança, portador de la Llei, cap polític i religiós que va fer sorgir la nació israelita. A més ell és el responsable de la transformació de la religió monoteista dels patriarca en una religió nacional de la que més tard sorgirien el cristianisme i l´Islam.
dijous, 10 de març del 2011
Siracida (8)
4.4- ISSAAC: (Rialla). Segon patriarca d´Israel, fill d´Abraham i Sara i pare d´Esaú i Jacob. Isaac va néixer en virtut d´una promesa que Jahvé havia fet als seus pares (Gen 17: 17-19; 18: 10-14; 21: 1-3). Quan Abraham, complint una promesa a Jahvé està disposat a sacrificar-lo, un àngel se li apareix a Abrahami li mana que sacrifiqui un anyell enlloc del seu fill.
4.5- JACOB: Tercer patriarca d´Israel, fill d´Isaac i de Rebeca i germà bessó d´Esaú, amb el que manté una forta rivalitat. Segons sembla la mare preferia a Jacob mentres que Isaac a Esaú (segurament pel fet que era el gran i, per tant, el fill primigeni.
Segons el Gen 25: 29-34, un dia, veient que Esaú tornava cansant del camp, Jacob el va convèncer que canviés el seu dret de primogenitura per un plat de llenties. Més tard Jacob es va fer passar pel seu germà davant Isaac per a que aquest el beneís, i Esaú es va haver de conformar amb una benedicció menor. Ple d´ira, Esaú va prometre venjar-se però Rebeca va intenvindre i va enviar Jacob a casa del seu germà Laban. Durant el trajecte Jacob té un somni revelador, Jahvé se li apareix i li promet donar-li a ell i als seus descendents la possessió de la terra i la seva protecció. Jacob fundà en aquest lloc (la ciutat de Betel) un santuari.
Jacob fou rebut pel seu tiet Laban, que oferí pagar-li un salari a canvi de tenir cura del seu remat. Jacob s´havia enamorat de Raquel, la filla menor de Laban, aixíe que convení servir-lo durant set anys per poder casar-se amb ella (Gen 29). Però passat aquest temps, Laban enganyà Jacob per fer-lo casar amb la seva filla gran Lia ja que era costum primer casar la filla gran que la petita, així que va haver de treballar set anys més per poder casar-se amb Raquel.
Raquel era estèril, tot i que al final pot donar un fill a Jacob que es dirà Josep (Gen 30: 22-24). En canvi Lia va donar 4 fills a Jacob, que també va tenir fills amb la seventa de Raquel. Jacob torna a Canaan i es vol reconciliar amb Esaú. Tot i que inicialment semblaque la batalla entre els dos és inevitable (Esaú havia sortit amb 400 homes a buscar Jacob) el fet que Jacob tractés a Esaú com un monarca feu que aquest últim permetés a Jacob marxar a les terres de Siquem. (Gen 33: 1-20).
Els següents relats sobre Jacob es refereixen a les relacions amb els seus fills, la violació de Dina (filla de Jacob i Lia) pel príncep de Siquem, el naixament del seu últim fill, la mort de Raquel i la història de Josep i la partida de Jacob i la seva familia a Egipte on moreí als 147 anys. El seu cadàver fou portat a Canaan i enterrat a la coba de Macpela (Gen 49-50).
4.5- JACOB: Tercer patriarca d´Israel, fill d´Isaac i de Rebeca i germà bessó d´Esaú, amb el que manté una forta rivalitat. Segons sembla la mare preferia a Jacob mentres que Isaac a Esaú (segurament pel fet que era el gran i, per tant, el fill primigeni.
Segons el Gen 25: 29-34, un dia, veient que Esaú tornava cansant del camp, Jacob el va convèncer que canviés el seu dret de primogenitura per un plat de llenties. Més tard Jacob es va fer passar pel seu germà davant Isaac per a que aquest el beneís, i Esaú es va haver de conformar amb una benedicció menor. Ple d´ira, Esaú va prometre venjar-se però Rebeca va intenvindre i va enviar Jacob a casa del seu germà Laban. Durant el trajecte Jacob té un somni revelador, Jahvé se li apareix i li promet donar-li a ell i als seus descendents la possessió de la terra i la seva protecció. Jacob fundà en aquest lloc (la ciutat de Betel) un santuari.
Jacob fou rebut pel seu tiet Laban, que oferí pagar-li un salari a canvi de tenir cura del seu remat. Jacob s´havia enamorat de Raquel, la filla menor de Laban, aixíe que convení servir-lo durant set anys per poder casar-se amb ella (Gen 29). Però passat aquest temps, Laban enganyà Jacob per fer-lo casar amb la seva filla gran Lia ja que era costum primer casar la filla gran que la petita, així que va haver de treballar set anys més per poder casar-se amb Raquel.
Raquel era estèril, tot i que al final pot donar un fill a Jacob que es dirà Josep (Gen 30: 22-24). En canvi Lia va donar 4 fills a Jacob, que també va tenir fills amb la seventa de Raquel. Jacob torna a Canaan i es vol reconciliar amb Esaú. Tot i que inicialment semblaque la batalla entre els dos és inevitable (Esaú havia sortit amb 400 homes a buscar Jacob) el fet que Jacob tractés a Esaú com un monarca feu que aquest últim permetés a Jacob marxar a les terres de Siquem. (Gen 33: 1-20).
Els següents relats sobre Jacob es refereixen a les relacions amb els seus fills, la violació de Dina (filla de Jacob i Lia) pel príncep de Siquem, el naixament del seu últim fill, la mort de Raquel i la història de Josep i la partida de Jacob i la seva familia a Egipte on moreí als 147 anys. El seu cadàver fou portat a Canaan i enterrat a la coba de Macpela (Gen 49-50).
Siracida (7)
4.3- ABRAHAM: (Orignialment el seu no és Abram---”el pare és magnífic”). Primer patriarca d´Israel., Fill de Teraj i germà de Najor i Aram. Més endevant Jahvé l´indica que el seu nom serà Abraham (pare de molts pobles). Inicialment la familia vivia prop de la ciutat d´Ur, però el seu pare s´endú la familia a Haran. Després de la mort del seu pare, Jahvé l´ordenà abandonar la seva terra i marxar al país que l´indicaria; Déu li va prometre fer d´ell un gran poble. Abraham es dirigí a Canaan acompanyat per Sara (la seva esposa) i el seu cosí Lot, atrevessant les terres de Siquem, Betel i Negueb. Una època forta de sequera els obligà a dirigir-se a Egipte. Quan retornen a Canaan, Lot i Abraham es separen perque no hi ha prou pastures per a tots dos, quedant-se Abraham prop de la ciutat d´Hebron.
El caràcter pacífic d´Abraham es convertí en ira en l´episodi dels 4 reis que invairen Canaan per a sofocar la rebelió dels monarques locals. Rescata a Lot (que havia estat fet presoner), derrota als reis i camí de retorn es troba amb Melquisedec, rei de Salem, que el beneí i l´oferí la dècima part del botí, però el patriarca rebutjà humilment l´obsequi (Gen 14: 21-24). Degut a la interrelació entre Abraham, Isaac i Jacob els fets en que les tres figures s´interrelacionen no s´expliquen per separat sinó sols en un dels tres casos.
En el N.T Abraham es considerat com el pare dels vertaders creients, el primer en rebre la gràcia de Déu.
El caràcter pacífic d´Abraham es convertí en ira en l´episodi dels 4 reis que invairen Canaan per a sofocar la rebelió dels monarques locals. Rescata a Lot (que havia estat fet presoner), derrota als reis i camí de retorn es troba amb Melquisedec, rei de Salem, que el beneí i l´oferí la dècima part del botí, però el patriarca rebutjà humilment l´obsequi (Gen 14: 21-24). Degut a la interrelació entre Abraham, Isaac i Jacob els fets en que les tres figures s´interrelacionen no s´expliquen per separat sinó sols en un dels tres casos.
En el N.T Abraham es considerat com el pare dels vertaders creients, el primer en rebre la gràcia de Déu.
dimarts, 8 de març del 2011
Siracida (6)
4.2- NOE: Protagonista de la història del diluvi. En el llibre del Gènesi es presenten dues facetes de Noé: la d´un home, la justicia del qual el va salvà de la destrucció del món (Gen 5: 28-9: 19) i la d´un pagès soprès en una borratxera (Gen 9: 20-29).
El naixament de Noé es descrit com un auguri: el seu pare li posà aquest nom dient “ell ens consolarà en el nostre treball i cansament en la terra maleïda per Jahvé”. Noé tenia 500 anys quan engendrà Sem, Cam i Jafet.
Déu decidir aniquilar la humanitat per la seva maldat, menys a Noé, l´única persona justa que hi havia a la terra; ell i la seva familia havien de salvar-se. Jahvé l´ordenà construir una arca en la que havia de portar els seus ésseres estimats, així com una parella de cada espècie d´animals; Noé tenia 600 anys quan va sobreviure a la inundació de 40 dies, mentres que la resta d´humans morien ofegats.
Després de 150 dies les aigües començaren a cedir i l´arca s´atura a la muntanya d´Ararat. Noé deixà anar un corb i un colom per saber si hi havia terra ferma, i quan, per fi, desembarcaren oferí un sacrifici a Jahvé que el beneí de la mateixa manera que Adam. Déu establí llavors una aliança amb els homes (simbolitzada amb l´arc de Sant Martí) que mai més un diluvi arrassaria la terra, i va permetre a Noé i els seus fills menjar carn, però els prohibí beure sang i cometre homicidis. S´ha de destacar que el relat marca especialment el fet que el diluvi és causa del pecat i que sols la moralitat mereix la salvació (ensenyament fins llavors inèdit).
El segon relat sobre Noé és molt més breu. Establert novament a terra, un dia (un cop fet pagès) es va emborratxar i quedà dormit. Cam va veure així al seu pare i sorti a dir-ho als seus germans que varen prendre una manta i el varen tapar. Quan es va despertar, va maleïr a Cam i beneir als altres dos germans (Gen 9: 20-29).
El naixament de Noé es descrit com un auguri: el seu pare li posà aquest nom dient “ell ens consolarà en el nostre treball i cansament en la terra maleïda per Jahvé”. Noé tenia 500 anys quan engendrà Sem, Cam i Jafet.
Déu decidir aniquilar la humanitat per la seva maldat, menys a Noé, l´única persona justa que hi havia a la terra; ell i la seva familia havien de salvar-se. Jahvé l´ordenà construir una arca en la que havia de portar els seus ésseres estimats, així com una parella de cada espècie d´animals; Noé tenia 600 anys quan va sobreviure a la inundació de 40 dies, mentres que la resta d´humans morien ofegats.
Després de 150 dies les aigües començaren a cedir i l´arca s´atura a la muntanya d´Ararat. Noé deixà anar un corb i un colom per saber si hi havia terra ferma, i quan, per fi, desembarcaren oferí un sacrifici a Jahvé que el beneí de la mateixa manera que Adam. Déu establí llavors una aliança amb els homes (simbolitzada amb l´arc de Sant Martí) que mai més un diluvi arrassaria la terra, i va permetre a Noé i els seus fills menjar carn, però els prohibí beure sang i cometre homicidis. S´ha de destacar que el relat marca especialment el fet que el diluvi és causa del pecat i que sols la moralitat mereix la salvació (ensenyament fins llavors inèdit).
El segon relat sobre Noé és molt més breu. Establert novament a terra, un dia (un cop fet pagès) es va emborratxar i quedà dormit. Cam va veure així al seu pare i sorti a dir-ho als seus germans que varen prendre una manta i el varen tapar. Quan es va despertar, va maleïr a Cam i beneir als altres dos germans (Gen 9: 20-29).
diumenge, 6 de març del 2011
Siracida (5)
4.-ANALISI DELS PERSONATGES I COMPARACIÓ AMB TEXTOS PARAL.LELS
4.1- HENOC: Fill de Jared i pare de Matusalem. Va viure durant 365 anys. La misteriosa afirmació bíblica que “havia caminat en companyia de Déu, però després no se´l va veure més perquè Déu se l´emportà ha donat origen a vàries interpretacions místiques i esotèriques; una d´elles és que fou ascendit de la terra al cel, on disfrutava d´una estreta relació amb el Creador, tal com va succeïr posteriorment amb el profeta Elies. A Eclesiàstic 44: 16 se l´anomena “exemple de conversió per a les generacions”, és a dir, un model de fe, i la idea que fou pres al cel va prevaldre tant en el judaisme posterior com en la doctrina cristiana. Els llibres d´Henoc són els textos pseudoepigràfics i apocalíptics més extensos i trascendents que es coneixen, no sols constitueixen un material indispensable per a l´estudi de l´atmósfera religiosa i històrica que dominava entre els jueus de l´època dels macabeus, sino també una demostració excepcional de coneixements folclòrics relatius a la vida d´ultratomba; aquests llibres realitzaren un paper molt significatiu en l´evolució del gnosticisme cristià i en certs aspectes de l´escatologia judaica. I Henoc és una compilació de fragments que mostren tradicions de diversos orígens i dates. II Henoc pertany al gènere apocalíptic i tracta sobre visions celestials, cosmologia, àngels, el judici final, el Mesies, la resurrecció i altres temes de simbolisme místic.
4.1- HENOC: Fill de Jared i pare de Matusalem. Va viure durant 365 anys. La misteriosa afirmació bíblica que “havia caminat en companyia de Déu, però després no se´l va veure més perquè Déu se l´emportà ha donat origen a vàries interpretacions místiques i esotèriques; una d´elles és que fou ascendit de la terra al cel, on disfrutava d´una estreta relació amb el Creador, tal com va succeïr posteriorment amb el profeta Elies. A Eclesiàstic 44: 16 se l´anomena “exemple de conversió per a les generacions”, és a dir, un model de fe, i la idea que fou pres al cel va prevaldre tant en el judaisme posterior com en la doctrina cristiana. Els llibres d´Henoc són els textos pseudoepigràfics i apocalíptics més extensos i trascendents que es coneixen, no sols constitueixen un material indispensable per a l´estudi de l´atmósfera religiosa i històrica que dominava entre els jueus de l´època dels macabeus, sino també una demostració excepcional de coneixements folclòrics relatius a la vida d´ultratomba; aquests llibres realitzaren un paper molt significatiu en l´evolució del gnosticisme cristià i en certs aspectes de l´escatologia judaica. I Henoc és una compilació de fragments que mostren tradicions de diversos orígens i dates. II Henoc pertany al gènere apocalíptic i tracta sobre visions celestials, cosmologia, àngels, el judici final, el Mesies, la resurrecció i altres temes de simbolisme místic.
Siracida (4)
3.3- INTRODUCCIÓ A “L´ELOGI DELS AVANTPASSATS”
“L´Elogi dels Avantpassats” (Sir 44-50) és un text singular. Pel seu interès en la Història d´Israel es distingeix de la literatura sapiencial. Dóna una importància clau a certs personatges del passat, com Moisès. Els sacerdots juguen un paper important, encara que potser menys del que s´ha pretès i, sobretot, la seva dimensió social i política ocupa un rol insospitat. Però són especialment els profetes, i, especialment, Isaïes, la clau de volta de la seva construcció del passat, que, com tota història, pretén treure ensenyaments per al present.
En aquest text que estic estudiant l´autor analitza analitza una sèrie de personatges i fets de la història d´Israel. Senyalant fets i posant de relleu als personatges, l´obra dels quals vol lloar, Ben Sira repassa la història començant per Noé i acaba amb el retrat del gran sacerdot Simó, encara que també al final citi a Adam. D´aquesta manera, el seu panorama abraça des dels orígens fins el present del narrador. Però, evidentment, com succeeix amb tota visió històrica, la presentació la fa a la seva manera, elegint fets, i personatges i relacionant-los a la seva manera, en funció del que vol donar a entendre l lector.
El text que analitzem planteja molts problemes. En primer lloc si “L´elogi dels Avantpassats” té el mateix autor que la resta del Siràcida. El dubte sorgeix, en primer lloc, perque l´autor presenta una oració per Israel i contra els seus enemics que té molt en compte els fets viscuts pels israelites i especialment per Jerusalem, manifestant, al mateix temps, un ressentiment i un odi molt històrics que no es troben habitualment en els textos sapiencials.
També cal indicar que l´autor vol evidenciar la continuïtat i la permanència en la història d´Israel, la continuïtat de la comunitat i del poble al que pertany l´autor. Per això fa resaltar del passat noms i fets que poden servir de referència als membres actuals de la seva comunitat, personatges i fets que serveixen per a forjar la seva identitat i projectar-se al futur. Per això, el Siràcida, de manera clara i contundent, es dedica a destacar el que tots coneixen, els que han passat pel crissol del temps i superat l´oblit.
La finalitat és, doncs, donar referències i recolzament a una comunitat particular, Israel. En això, un cop més, el savi es desmarca de la perspectiva sapiencial, que és, per principi, molt més universal.
Per finalitzar aquesta introducció sols indicar que un dels eixos fonamentals de “L´Elogi dels Avantpassats” del Siràsida està construït, sense cap mena de dubte, pels profetes. Cert que no tots els profetes que apareixen en l´Antic Testament són explícitament citats. Però si es compara la llista de la resta de personatges i el lloc que ocupa cadascuna de les categories en “L´Elogi dels Avantpassats”, la conclusió s´imposa: el Siràsida dóna una importància especial i única als profetes.
A nivell general (en l´apatat següent analitzarem els personatges de forma individual), Moisès ocupa un lloc central com a clau de volta de la identitat mateixa d´Israel, La llei i l´aliança. A elles subordinades, el sacerdoci adquireix una importància singular en la seva transmissió i gestió. Però el sacerdoci, en el present de l´autor, juga igualment un paper polític. La funció profètica és essencial en el passat i el futur, i més quan Moisès forma part d´ella. Però entre tots els profetes, sobresurt Isaïes, el profeta apocalíptic, pel seu paper en el passat, en el present i el futur, ja que va desvetllar el futur fins l´eternitat i les coses ocultes abans que succeïssin, consolant, així, als afligits de Sió.
“L´Elogi dels Avantpassats” (Sir 44-50) és un text singular. Pel seu interès en la Història d´Israel es distingeix de la literatura sapiencial. Dóna una importància clau a certs personatges del passat, com Moisès. Els sacerdots juguen un paper important, encara que potser menys del que s´ha pretès i, sobretot, la seva dimensió social i política ocupa un rol insospitat. Però són especialment els profetes, i, especialment, Isaïes, la clau de volta de la seva construcció del passat, que, com tota història, pretén treure ensenyaments per al present.
En aquest text que estic estudiant l´autor analitza analitza una sèrie de personatges i fets de la història d´Israel. Senyalant fets i posant de relleu als personatges, l´obra dels quals vol lloar, Ben Sira repassa la història començant per Noé i acaba amb el retrat del gran sacerdot Simó, encara que també al final citi a Adam. D´aquesta manera, el seu panorama abraça des dels orígens fins el present del narrador. Però, evidentment, com succeeix amb tota visió històrica, la presentació la fa a la seva manera, elegint fets, i personatges i relacionant-los a la seva manera, en funció del que vol donar a entendre l lector.
El text que analitzem planteja molts problemes. En primer lloc si “L´elogi dels Avantpassats” té el mateix autor que la resta del Siràcida. El dubte sorgeix, en primer lloc, perque l´autor presenta una oració per Israel i contra els seus enemics que té molt en compte els fets viscuts pels israelites i especialment per Jerusalem, manifestant, al mateix temps, un ressentiment i un odi molt històrics que no es troben habitualment en els textos sapiencials.
També cal indicar que l´autor vol evidenciar la continuïtat i la permanència en la història d´Israel, la continuïtat de la comunitat i del poble al que pertany l´autor. Per això fa resaltar del passat noms i fets que poden servir de referència als membres actuals de la seva comunitat, personatges i fets que serveixen per a forjar la seva identitat i projectar-se al futur. Per això, el Siràcida, de manera clara i contundent, es dedica a destacar el que tots coneixen, els que han passat pel crissol del temps i superat l´oblit.
La finalitat és, doncs, donar referències i recolzament a una comunitat particular, Israel. En això, un cop més, el savi es desmarca de la perspectiva sapiencial, que és, per principi, molt més universal.
Per finalitzar aquesta introducció sols indicar que un dels eixos fonamentals de “L´Elogi dels Avantpassats” del Siràsida està construït, sense cap mena de dubte, pels profetes. Cert que no tots els profetes que apareixen en l´Antic Testament són explícitament citats. Però si es compara la llista de la resta de personatges i el lloc que ocupa cadascuna de les categories en “L´Elogi dels Avantpassats”, la conclusió s´imposa: el Siràsida dóna una importància especial i única als profetes.
A nivell general (en l´apatat següent analitzarem els personatges de forma individual), Moisès ocupa un lloc central com a clau de volta de la identitat mateixa d´Israel, La llei i l´aliança. A elles subordinades, el sacerdoci adquireix una importància singular en la seva transmissió i gestió. Però el sacerdoci, en el present de l´autor, juga igualment un paper polític. La funció profètica és essencial en el passat i el futur, i més quan Moisès forma part d´ella. Però entre tots els profetes, sobresurt Isaïes, el profeta apocalíptic, pel seu paper en el passat, en el present i el futur, ja que va desvetllar el futur fins l´eternitat i les coses ocultes abans que succeïssin, consolant, així, als afligits de Sió.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)