ELS DRETS DELS MALALTS.
Un dels grups socials menys reconeguts en la seva dignitat i autonomia han estat els malalts. Al ser l´enfermetat en molts casos una situació transitòria, la consciència dels drets del malalt no ha aconseguit traduir-se en institucions estables, defensores específiques dels seus drets, a diferència del que succeeix en el món laboral. Per una altra part, la classe mèdica mai s´ha considerat com a antogonista del malalt, sinó la seva veritables protectora, particularment enfront a les institucions administratives que intervenen actualment en el camp de la salut. El present estat de subdesenvolupament i indefensió en que encara es troben els drets del malal a molt llocs del món es deu a la inèrcia d´una tradició i a les peculiars caracteristiques que comporta la situació de malaltia.
Fins no masses anys no han estat molt nombrosos els textos que defensen els drets del malalt en general, o de determinats grups o classes de malalts. Prestaré especial atenció a la Carta del Malalt Usuari de l´Hospital, elaborat per la Comisió d´hospitals de la UE entre el 6 i el 9 de maig de 1979. En aquest text es reconeix els següents drets dels malalts:
1-El malalt té dret a accedir als serveis hospitalaris adecuats al seu estat o a la seva enfermetat.
2-Té dret a ser cuidat amb respecte a la seva dignitat humana.
3-Té dret d´acceptar o rebuitjar tota prestació de diagnòstic o de tractament.
4-Té dret a ser informat del seu estat. La informació ha de permetre al malalt obtenir una idea completa de tots els aspectes del seu estat i prendre personalment les decisions o participar en les decisions que puguin tenir conseqüències sobre el seu benestar.
5-Té dret a optenir informació completa dels riscs que pugui suposar tota prestació co comú amb vistes al diagnòstic o al tractyament.
6-Té dret a la protecció de la seva vida privada.
7-Té dret al respecte i al reconeixement de les seves conviccions religioses i filosòfiques.
dilluns, 21 de desembre del 2009
divendres, 18 de desembre del 2009
cures paliatives (9)
2. PLANTEJAMENT CRISTIÀ DE L´ÉSSER HUMÀ DAVANT LA MALALTIA
La malaltia sols té sentit en funció de l´ésser humpa pres com un tot: ésser biològic, psicològic i social. Seguint aquesta direcció, l´OMS ha proposat una definició global de la salut com l´estat de ple benestar físic, mental i social, y no sols com l´absència d´afeccions o enfermetats.
Tot i ser un tema molt ampli i amb diversitat de corrents és possible descobrir alguns trets comuns del comportament ideal del cristià en aquest sector de la vida.
L´ètica cristiana proposa un model que parteix de presupòsits diferents, però sense oblidar que l´acció a favor de la salut no queda relegada a un camp estrictament individual, sinó que és una tasca social. Així doncs:
a). La vida és un do que ha de ser viscut amb la major plenitut possible i la salut entra com un component d´aquesta plenitut vital. Així tenim el deure ètic de lluitar per a desterrar l´enfermetat i aconseguir els màxims nivells de salut com a signe, no infal.lible ni automàtic, d´una plenitut vital a nivell individual i col.lectiu. La salut entra, doncs, com un element integrant d´un procés humanitzador. Per tant, una espiritualitat que, d´entrada, preconitza una actitut de resignació, sembla sospitosa, tant des d´una òptica humana com des d´un punt de vista cristià.
b). L´enfermetat és un element constitutiu del ser de l´ésser humà, l´enfermetat és una manifestació de la seva fragilitat i mortalitat.
c). L´enfermetat no pot ser automàticament relacionada amb una culpa personal.
d).La lluita contra l´enfermetat no ha de revestir caràcters prometeics ni caure en postures idolàtriques.
e). Suposada la impossibilitat de superar una enfermetat, el cristià ha d´adaptar una actitut no de rebelió sinó d´esperança.
La malaltia sols té sentit en funció de l´ésser humpa pres com un tot: ésser biològic, psicològic i social. Seguint aquesta direcció, l´OMS ha proposat una definició global de la salut com l´estat de ple benestar físic, mental i social, y no sols com l´absència d´afeccions o enfermetats.
Tot i ser un tema molt ampli i amb diversitat de corrents és possible descobrir alguns trets comuns del comportament ideal del cristià en aquest sector de la vida.
L´ètica cristiana proposa un model que parteix de presupòsits diferents, però sense oblidar que l´acció a favor de la salut no queda relegada a un camp estrictament individual, sinó que és una tasca social. Així doncs:
a). La vida és un do que ha de ser viscut amb la major plenitut possible i la salut entra com un component d´aquesta plenitut vital. Així tenim el deure ètic de lluitar per a desterrar l´enfermetat i aconseguir els màxims nivells de salut com a signe, no infal.lible ni automàtic, d´una plenitut vital a nivell individual i col.lectiu. La salut entra, doncs, com un element integrant d´un procés humanitzador. Per tant, una espiritualitat que, d´entrada, preconitza una actitut de resignació, sembla sospitosa, tant des d´una òptica humana com des d´un punt de vista cristià.
b). L´enfermetat és un element constitutiu del ser de l´ésser humà, l´enfermetat és una manifestació de la seva fragilitat i mortalitat.
c). L´enfermetat no pot ser automàticament relacionada amb una culpa personal.
d).La lluita contra l´enfermetat no ha de revestir caràcters prometeics ni caure en postures idolàtriques.
e). Suposada la impossibilitat de superar una enfermetat, el cristià ha d´adaptar una actitut no de rebelió sinó d´esperança.
dijous, 17 de desembre del 2009
cures paliatives (8)
1.6) L´amor.
En tot el present treball trobarem present, ja sigui directament o indirectament, la necessitat de la presència de l´amor en aquests dos temes: el de les cures paliatives i el de la limitació de l´esforç terapèutic. És per aquest motiu que en aquest procés introductori es fa necessari una breu referència a l´amor, centrant-me especialment en la visió cristiana de l´amor. És per aquest motiu que indicaré una brevíssima síntesi sobre la visió cristiana de l´amor en aquells aspectes que, més endevant, veurem capdals per a fonamentar una ètica del cuidar.
L´amor (agapé) és un els elements nuclears de la moral cristiana (Mc 12, 28-31 Mt 22, 34-40; Lc 10, 25-28).
-Quin és el primer dels manaments?
-Jesús va respondre:
-El primer és: escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l´únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l´ànima, amb tot el pensament i amb tota la força. El segons és aquest: Estima als altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests.” (Mc. 12 28-31).
Aquesta centralitat és explicada per G. Mora amb les següents paraules:
“La importancia central de l´amor en la vida cristiana, sobretot quan arriba a les posicions més límit –estimar Déu sobre totes les coses, estimar àdhuc els enemics-, planteja la qüestió del per què, especialmente en el nostre món plural i tècnic. (…)L´opció cristiana per l´amor no es fonamenta en una intuïció o un sentiment, ni tan sols en la convicció de la seva eficacia, i tampoc, parlant estrictament, no troba la seva raó en la dignitat de la persona o dels grups humans. Jesús no argumenta les seves paraules sobre l´amor o l´exhortació al servei i al perdó; Ell llança sobre l´únic Absolut que és l´Amor de Déu. La raó de la centralitat de l´amor per al cristianisme és Déu, segons la revelació de Jesucrist.”
Així l´amor va més enllà de l´àmbit privat. L´amor també és més que un mitjà per a aconseguir alguna cosa, més que el resultat d´un procés lògic o d´una argumentació racional. L´amor és una actitut, una manera de ser del jo humà. Sols així es pot entendre que pel cristianisme estimar és una actitut del cor, estar obert als altres (cita pag 142) acceptant-los tal com són i amb una voluntat de servei al bé dels altres, entendre el bé de cada persona, de cada grup, de cada situació humana, i posar-se activament al seu servei en la mesura deles seves pròpies possibilitats; ser sensible a les seves necessitats, evitar judicis condemnatoris, excloure tota mena de venjança i violència; i tot això amb una actitut humil i servicial, contrària a la tendència espontània al domini i l´orgull. Estimar és donar aliment, aixopluc, companyia a qui en necessita..
“L´Evangeli cristià, en canvi, posa de relleu sobretot l´actitud del cor, la manera de ser de la persona, oberta als altres en una doble dimensió d´acolliment i de servei. No nega, sens dubte, el sentiment, pero no el fa definitori de l´amor; estimar és donar-s e, acollir, servir. El punt constant de referencia és el Senyor Jesús, especialmente en la creu; allà ell va mostrar als homes què vol dir estimar en l´Esperit de Déu”
1.7) La Trascendència:
“La pregunta per l´home, i especialmente la pregunta pel sentit de la seva decisió lliure davant la vida i la mort, esdevé qüestió religiosa. D´una manera o altra, el problema de l´home com a lliure acaba sempre plantejant la qüestió de Déu. La humanitat ha viscut sempre la seva relació amb el Trascendent”
En tot el present treball trobarem present, ja sigui directament o indirectament, la necessitat de la presència de l´amor en aquests dos temes: el de les cures paliatives i el de la limitació de l´esforç terapèutic. És per aquest motiu que en aquest procés introductori es fa necessari una breu referència a l´amor, centrant-me especialment en la visió cristiana de l´amor. És per aquest motiu que indicaré una brevíssima síntesi sobre la visió cristiana de l´amor en aquells aspectes que, més endevant, veurem capdals per a fonamentar una ètica del cuidar.
L´amor (agapé) és un els elements nuclears de la moral cristiana (Mc 12, 28-31 Mt 22, 34-40; Lc 10, 25-28).
-Quin és el primer dels manaments?
-Jesús va respondre:
-El primer és: escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l´únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l´ànima, amb tot el pensament i amb tota la força. El segons és aquest: Estima als altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests.” (Mc. 12 28-31).
Aquesta centralitat és explicada per G. Mora amb les següents paraules:
“La importancia central de l´amor en la vida cristiana, sobretot quan arriba a les posicions més límit –estimar Déu sobre totes les coses, estimar àdhuc els enemics-, planteja la qüestió del per què, especialmente en el nostre món plural i tècnic. (…)L´opció cristiana per l´amor no es fonamenta en una intuïció o un sentiment, ni tan sols en la convicció de la seva eficacia, i tampoc, parlant estrictament, no troba la seva raó en la dignitat de la persona o dels grups humans. Jesús no argumenta les seves paraules sobre l´amor o l´exhortació al servei i al perdó; Ell llança sobre l´únic Absolut que és l´Amor de Déu. La raó de la centralitat de l´amor per al cristianisme és Déu, segons la revelació de Jesucrist.”
Així l´amor va més enllà de l´àmbit privat. L´amor també és més que un mitjà per a aconseguir alguna cosa, més que el resultat d´un procés lògic o d´una argumentació racional. L´amor és una actitut, una manera de ser del jo humà. Sols així es pot entendre que pel cristianisme estimar és una actitut del cor, estar obert als altres (cita pag 142) acceptant-los tal com són i amb una voluntat de servei al bé dels altres, entendre el bé de cada persona, de cada grup, de cada situació humana, i posar-se activament al seu servei en la mesura deles seves pròpies possibilitats; ser sensible a les seves necessitats, evitar judicis condemnatoris, excloure tota mena de venjança i violència; i tot això amb una actitut humil i servicial, contrària a la tendència espontània al domini i l´orgull. Estimar és donar aliment, aixopluc, companyia a qui en necessita..
“L´Evangeli cristià, en canvi, posa de relleu sobretot l´actitud del cor, la manera de ser de la persona, oberta als altres en una doble dimensió d´acolliment i de servei. No nega, sens dubte, el sentiment, pero no el fa definitori de l´amor; estimar és donar-s e, acollir, servir. El punt constant de referencia és el Senyor Jesús, especialmente en la creu; allà ell va mostrar als homes què vol dir estimar en l´Esperit de Déu”
1.7) La Trascendència:
“La pregunta per l´home, i especialmente la pregunta pel sentit de la seva decisió lliure davant la vida i la mort, esdevé qüestió religiosa. D´una manera o altra, el problema de l´home com a lliure acaba sempre plantejant la qüestió de Déu. La humanitat ha viscut sempre la seva relació amb el Trascendent”
dimecres, 16 de desembre del 2009
cures paliatives (7)
1.4) .La feblesa biològica de l´ésser humà:
En la nostra experiència més espontània els éssers humans ens sentim lliures i responsables, i entenem la llibertat com un dels elements que ens defineixen com a persones humanes. Però al seu costat els éssers humans sentim tots els nostres determinismes i limitacions i és que un dels primers elements que distingeix l´existència de l´ésser humà de la de l´animal és un element negatiu: la relativa absència en l´ésser humà d´una regulació instintiva en el procés d´adaptació al món que ens envolta.
A més a més l´ésser humà és vulnerable, fràgil, finit, subjecte a l´enfermetat i al dolor, a l´envelliment i, finalment, a la mort. Que els humans som éssers mortals constitueix una evidència existencial. El que ens uneix als éssers humans més enllà de les nostres evidents diferències és la vulnerabilitat; una vulnerabilitat que afecta a tots els àmbits de la nostra existència (llibre torralba pag 248-24)
1.5) La sociabilitat:
Com diu Aristòtil “l´ésser humà és un ésser social per naturalesa”, és a dir, l´ésser humà es realitza, es fa humà en l´interior d´una comunitat, dins un grup social, el jo, com diu Gaspar Mora (pag 44) no es pot entendre sinó dins un nosaltres.
Com afirma J. R. Flecha, els homes no som illes sinó un conjunt d´interelacions on viure no és altra cosa que conviure.
En la nostra experiència més espontània els éssers humans ens sentim lliures i responsables, i entenem la llibertat com un dels elements que ens defineixen com a persones humanes. Però al seu costat els éssers humans sentim tots els nostres determinismes i limitacions i és que un dels primers elements que distingeix l´existència de l´ésser humà de la de l´animal és un element negatiu: la relativa absència en l´ésser humà d´una regulació instintiva en el procés d´adaptació al món que ens envolta.
A més a més l´ésser humà és vulnerable, fràgil, finit, subjecte a l´enfermetat i al dolor, a l´envelliment i, finalment, a la mort. Que els humans som éssers mortals constitueix una evidència existencial. El que ens uneix als éssers humans més enllà de les nostres evidents diferències és la vulnerabilitat; una vulnerabilitat que afecta a tots els àmbits de la nostra existència (llibre torralba pag 248-24)
1.5) La sociabilitat:
Com diu Aristòtil “l´ésser humà és un ésser social per naturalesa”, és a dir, l´ésser humà es realitza, es fa humà en l´interior d´una comunitat, dins un grup social, el jo, com diu Gaspar Mora (pag 44) no es pot entendre sinó dins un nosaltres.
Com afirma J. R. Flecha, els homes no som illes sinó un conjunt d´interelacions on viure no és altra cosa que conviure.
dimarts, 15 de desembre del 2009
Cures paliatives (6)
1.3) .La corporeitat humana:
És indubtable que la persona és corporal, per la mateixa raó que el cos és personal. Avui en dia no es manté la divisió cartesiana que considerava el cos com una màquina de la que no es pot concebre que pensa de cap de les maneres i l´ànima com una substància pensant a la que seria un error atribuir tots els moviments i el calor humà del cos.
Avui en dia sembla que la resposta adecuada al problema de la corporeitat humana seria el de la integració del cos en la vivència total de la persona. En el moviment i l´acció del cos se´ns revela la llibertat i el grau íntimn d´afirmació de la persona.
És cert que aquest ideal de la integració personal i epifànica del cos i l´esperit és enrealitat una meta difícil, encara que necessària, per a la comprensió del ser integral de l´ésser humà com el ser únic i relacional.
En el cos l´ésser humà descobreix la seva limitació però també les seves possibilitats. A més a més el cos porta a l´home a l´experiència de “lo altre” del món. A través de la sensació arriba a la percepció de la seva realitat ambiental.
També a través del cos l´ésser humà obre el camí per a l´encontre amb “els altres”.
Finalment, és a través de la sensació com es pot rastrejar els vestigis de Déu. El cos es torna a Déu per camins de celebració i de contemplació, de treball i col.laboració amb el Déu creador.
Tot això comporta que no hem de menysprear la vida corporal, sinó que, ans tot el contrari, ha de tenir per bo i honrar el seu propi cos, com a criatura de Déu que ha de resucitar l últim dia. (GS 14)
És indubtable que la persona és corporal, per la mateixa raó que el cos és personal. Avui en dia no es manté la divisió cartesiana que considerava el cos com una màquina de la que no es pot concebre que pensa de cap de les maneres i l´ànima com una substància pensant a la que seria un error atribuir tots els moviments i el calor humà del cos.
Avui en dia sembla que la resposta adecuada al problema de la corporeitat humana seria el de la integració del cos en la vivència total de la persona. En el moviment i l´acció del cos se´ns revela la llibertat i el grau íntimn d´afirmació de la persona.
És cert que aquest ideal de la integració personal i epifànica del cos i l´esperit és enrealitat una meta difícil, encara que necessària, per a la comprensió del ser integral de l´ésser humà com el ser únic i relacional.
En el cos l´ésser humà descobreix la seva limitació però també les seves possibilitats. A més a més el cos porta a l´home a l´experiència de “lo altre” del món. A través de la sensació arriba a la percepció de la seva realitat ambiental.
També a través del cos l´ésser humà obre el camí per a l´encontre amb “els altres”.
Finalment, és a través de la sensació com es pot rastrejar els vestigis de Déu. El cos es torna a Déu per camins de celebració i de contemplació, de treball i col.laboració amb el Déu creador.
Tot això comporta que no hem de menysprear la vida corporal, sinó que, ans tot el contrari, ha de tenir per bo i honrar el seu propi cos, com a criatura de Déu que ha de resucitar l últim dia. (GS 14)
diumenge, 13 de desembre del 2009
cures paliatives (5)
El punt de partida que exigim a tothom és el respecte a la dignitat de la persona. Deriva de la idea kantiana que les persones no són simples mitjans sinó fins en sí mateixes. El valor de la persona humana és una intuició “a priori” que serveix de marc de referència per a elaborar una bioètica. Totes les persones mereixen la mateixa consideració i respecte. Segons aquest valor, els éssers humans ens reconeixem dotats de dignitat com a quelcom intrínsec, inalienable i independent de les nostres bones o males accions. La dinitat mereix ser protegida sense distinció de sexe, raça, edat, religió o idees. Menors, discapacitats, exclosos o malalts són especialment vulnerables i, per ser-ho, han de ser objecte d´una més gran protecció per part de la societat, dels professionals i de les institucions.
“El concepte de comunitat entra essencialment en el missatge cristià, i aquesta no és concebuda ni com la suma dels individus ni com una superestructura que els engoleix i anul.la, sinó com una comunitat de fe, d´esperança i de caritat visiblement estructurada. És precisament en la comunitat eclesial on apareix amb tota la seva força la tensió humana entre la persona i la societat. Per al missatge cristià, els elements que defineixen la vida autèntica són la fe i l´amor, dimensions essencialment personals i lliures; Ara bé, aquestes no es reben ni es viuen sinó en la comunitat i alhora són les que la configuren, en l´obra de Crist i de l´Esperit Sant. Per això, en l´experiència comunitària cristiana, el grup no anul.la la persona sinó que la potencia, i, en aquest sentit, la tensió entre comunitat i individu es resol amb un fort accent sobre la persona, estimada per Déu, salvada per Jesucrist i que lliurement respon a l´Esperit a la seva gràcia”.
1.2) La llibertat, la responsabilitat i l´autonomia humana:
La noció de llibertat és una idea complexa que requereix o pressuposa altres idees bàsiques que giren entorn als conceptes d´autonomia, intimitat (el privat) i autoperfeccionament. .
En aquest sentit podem dir que una persona és lliure en la mesura en que sigui propietària dels seus actes, és a dir, en la mesura que aquests procedeixin de decisions i opcions de la persona com a aagent lliure i no com a instrument o objecte de la voluntat d´altri, o com a resultat de forces externes o internes independents de la seva voluntat. La seva autonomia està en decidir i optar de forma independent.
També cal tenir present que l´ésser humà serà més lliure en tant que s´alliberi d´interferències i obstacles que l´impedeixin pensar i actuar segons cregui convenient. Per últim, un element essencial de la llibertat de la persona és la capacitat de configurar el curs de la seva vida, realitzant les seves potencialitats.
Així podem entendre, com afirma Gaspar Mora, que la llibertat és l´element essencial, constitutiu de l´home com a persona moral.
“La llibertat és l´element fonamental, constitutiu de l´home com a persona moral. La persona humana s´experimenta com a responsable en la seva vida perquè és viu ella mateixa com a lliure. La llibeertat no és una categoría senzilla i evident, sinó que forma part de la consciencia que l´home té d´ell mateix, i per això és complexa, rica, ambigua”
En tant que lliure l´ésser humà experimenta la sensació de responsabilitat. En aquest punt cal diferenciar el concepte de llibertat del concepte d´autonomia, dos conceptes que es relacionen però que no s´han d´identificar, ja que la llibertat implica direccionalitat cap a un determinat fi, inmanent o trascendent. La llibertat és sempre llibertat per-a-quelcom i cap a un determinat fi.
L´autonomia és, doncs, la condició de possibilitat de l´acció lliure, però per si mateixa no és encara la llibertat, perquè requereix la dinamicitat teleològica de la llibertat. La llibertat s´orienta fonamentalment cap el bé, mentres que l´autonomia no té direccionalitat. La llibertat no es refereix, simplement, a la capacitat que té el subjecte de decidir responsablement sobre les seves accions, sinó que es relaciona amb la noció de projecte existencial, i per tant l´implica en la seva globalitat.
Un individu és autònom en la mesura en que, enfrontat a determinades pressions i normes, les sotmet a una avaluació conscient i crítica, formant-se intencions i aconseguint decisions pràctiques, com a resultat de la seva reflexió independent i racional. El valor d´autonomia es tracta d´un valor essencial en la nostra actual moral occidental de caire liberal que té l´origen en el pensament de Mill i Toqueville i que podem trobar el seu fonament en Sant Tomàs quan afirma que l´ésser humà ha d´actuar en consonància amb la raó, i, especialment en Spinoza i Kant.
“El concepte de comunitat entra essencialment en el missatge cristià, i aquesta no és concebuda ni com la suma dels individus ni com una superestructura que els engoleix i anul.la, sinó com una comunitat de fe, d´esperança i de caritat visiblement estructurada. És precisament en la comunitat eclesial on apareix amb tota la seva força la tensió humana entre la persona i la societat. Per al missatge cristià, els elements que defineixen la vida autèntica són la fe i l´amor, dimensions essencialment personals i lliures; Ara bé, aquestes no es reben ni es viuen sinó en la comunitat i alhora són les que la configuren, en l´obra de Crist i de l´Esperit Sant. Per això, en l´experiència comunitària cristiana, el grup no anul.la la persona sinó que la potencia, i, en aquest sentit, la tensió entre comunitat i individu es resol amb un fort accent sobre la persona, estimada per Déu, salvada per Jesucrist i que lliurement respon a l´Esperit a la seva gràcia”.
1.2) La llibertat, la responsabilitat i l´autonomia humana:
La noció de llibertat és una idea complexa que requereix o pressuposa altres idees bàsiques que giren entorn als conceptes d´autonomia, intimitat (el privat) i autoperfeccionament. .
En aquest sentit podem dir que una persona és lliure en la mesura en que sigui propietària dels seus actes, és a dir, en la mesura que aquests procedeixin de decisions i opcions de la persona com a aagent lliure i no com a instrument o objecte de la voluntat d´altri, o com a resultat de forces externes o internes independents de la seva voluntat. La seva autonomia està en decidir i optar de forma independent.
També cal tenir present que l´ésser humà serà més lliure en tant que s´alliberi d´interferències i obstacles que l´impedeixin pensar i actuar segons cregui convenient. Per últim, un element essencial de la llibertat de la persona és la capacitat de configurar el curs de la seva vida, realitzant les seves potencialitats.
Així podem entendre, com afirma Gaspar Mora, que la llibertat és l´element essencial, constitutiu de l´home com a persona moral.
“La llibertat és l´element fonamental, constitutiu de l´home com a persona moral. La persona humana s´experimenta com a responsable en la seva vida perquè és viu ella mateixa com a lliure. La llibeertat no és una categoría senzilla i evident, sinó que forma part de la consciencia que l´home té d´ell mateix, i per això és complexa, rica, ambigua”
En tant que lliure l´ésser humà experimenta la sensació de responsabilitat. En aquest punt cal diferenciar el concepte de llibertat del concepte d´autonomia, dos conceptes que es relacionen però que no s´han d´identificar, ja que la llibertat implica direccionalitat cap a un determinat fi, inmanent o trascendent. La llibertat és sempre llibertat per-a-quelcom i cap a un determinat fi.
L´autonomia és, doncs, la condició de possibilitat de l´acció lliure, però per si mateixa no és encara la llibertat, perquè requereix la dinamicitat teleològica de la llibertat. La llibertat s´orienta fonamentalment cap el bé, mentres que l´autonomia no té direccionalitat. La llibertat no es refereix, simplement, a la capacitat que té el subjecte de decidir responsablement sobre les seves accions, sinó que es relaciona amb la noció de projecte existencial, i per tant l´implica en la seva globalitat.
Un individu és autònom en la mesura en que, enfrontat a determinades pressions i normes, les sotmet a una avaluació conscient i crítica, formant-se intencions i aconseguint decisions pràctiques, com a resultat de la seva reflexió independent i racional. El valor d´autonomia es tracta d´un valor essencial en la nostra actual moral occidental de caire liberal que té l´origen en el pensament de Mill i Toqueville i que podem trobar el seu fonament en Sant Tomàs quan afirma que l´ésser humà ha d´actuar en consonància amb la raó, i, especialment en Spinoza i Kant.
divendres, 11 de desembre del 2009
cures paliatives (4)
En la seva forma cristiana, centrada en Déu i expressiva del valor suprem de l´ànima concedida per la divinitat, aquesta idea es consolida durant la reforma a través de la preocupació luterana i calvinista pel tema de la salvació individual i el principi segons el qual tots els germans són, per un igual, fills de Déu sotmesos al seu poder, encara que cadascú tingui el seu propi i exclussiu objectiu.
L´actualitat d´aquest plantejament es conserva encara actualment a l´entendre que la humanitat no es troba en abstracte sinó realitzada en la persona històrica i concreta, singular i irrepetible. Cada ésser humà té el seu ritme vital y ha de ser respectat. Aquest fet és assumit perfectament pel Concili Vaticà II en la seva constitució Gaudium et Spes que comença en primer lloc parlant de la dignitat de la persona humana (c. 1r) i més tard de la comunitat humana (c. 2n).
Així podem dir clarament que la persona és el camí obligat per a la fonamentació del judici ètic. L´ésser humà, creat per Déu i a imatge de Déu, és el fonament ontològic i objectiu de la Teologia moral de la Persona. (gaudium et Spes c. 1 nº 12
“El hombre, imagen de Dios-. La escritura nos enseña que el hombre fue creado a imagen de Dios. El hombre no fue creado solo, sino que fue creado juntamente con la mujer y formó con ella la primera comunidad personal. El hombre es un ser social.”
El caràcter personal dels éssers humans està a l´arrel tant de la seva dignitat com de la seva responsabilitat. Precisament perquè cada persona és un jo humà, té una dignitat quasi absoluta, equiparable en aquest nivell a la de qualsevol altra persona. Això el fa subjecte de drets que són inalienables i que no es poden conculcar. Per altra banda, també el caràcter personal està a la base de la responsabilitat humana. L´ésser humà no és quelcom sinó algú. Les persones humanes no són (com ja va dir Kant) mitjans sinó fins en sí mateixos com ja anuncia la GS c.2. Nº 27.
“Respeto a la persona humana-. Es necesario ejercitar una profunda caridad con todos y deplorar todo aquello que es contrario a la vida y a la dignidad de las personas. Todo ello es vergonzoso para la civilización humana y lesiona el honor debido a Dios”
També no podem oblidar que per a la fe cristiana l´arrel última del caràcter personal dels homes, i per tant, de la seva dignitat i responsabilitat és Déu on la persona s´autocompren com l´únic que ha estat cridat a entrar en diàleg amb Déu. I és que no podem oblidar que la fe cristiana entén que l´arrel última del caràcter personal dels éssers humans i, per tant, de la seva dignitat i responsabilitat és Déu.
També no podem oblidar que, tant pel cristianisme com per la majoria de filòsofs, l´ésser humà no és sols physis sinó també cultura i de naturalesa social/interrelacional. L´ésser humà no pot ser aïllat de la comunitat a la que pertany on es va personalitzant gradualment.
Segons J.R. Flecha la persona depèn de l´amor dels seus semblants i fracassa davant la seva indiferència; és a dir el jo no es pot entendre sinó dins la comunitat, dins un grup social on no sols apareix sinó on es fa a sí mateix (GS del nº 23 al 32).
L´actualitat d´aquest plantejament es conserva encara actualment a l´entendre que la humanitat no es troba en abstracte sinó realitzada en la persona històrica i concreta, singular i irrepetible. Cada ésser humà té el seu ritme vital y ha de ser respectat. Aquest fet és assumit perfectament pel Concili Vaticà II en la seva constitució Gaudium et Spes que comença en primer lloc parlant de la dignitat de la persona humana (c. 1r) i més tard de la comunitat humana (c. 2n).
Així podem dir clarament que la persona és el camí obligat per a la fonamentació del judici ètic. L´ésser humà, creat per Déu i a imatge de Déu, és el fonament ontològic i objectiu de la Teologia moral de la Persona. (gaudium et Spes c. 1 nº 12
“El hombre, imagen de Dios-. La escritura nos enseña que el hombre fue creado a imagen de Dios. El hombre no fue creado solo, sino que fue creado juntamente con la mujer y formó con ella la primera comunidad personal. El hombre es un ser social.”
El caràcter personal dels éssers humans està a l´arrel tant de la seva dignitat com de la seva responsabilitat. Precisament perquè cada persona és un jo humà, té una dignitat quasi absoluta, equiparable en aquest nivell a la de qualsevol altra persona. Això el fa subjecte de drets que són inalienables i que no es poden conculcar. Per altra banda, també el caràcter personal està a la base de la responsabilitat humana. L´ésser humà no és quelcom sinó algú. Les persones humanes no són (com ja va dir Kant) mitjans sinó fins en sí mateixos com ja anuncia la GS c.2. Nº 27.
“Respeto a la persona humana-. Es necesario ejercitar una profunda caridad con todos y deplorar todo aquello que es contrario a la vida y a la dignidad de las personas. Todo ello es vergonzoso para la civilización humana y lesiona el honor debido a Dios”
També no podem oblidar que per a la fe cristiana l´arrel última del caràcter personal dels homes, i per tant, de la seva dignitat i responsabilitat és Déu on la persona s´autocompren com l´únic que ha estat cridat a entrar en diàleg amb Déu. I és que no podem oblidar que la fe cristiana entén que l´arrel última del caràcter personal dels éssers humans i, per tant, de la seva dignitat i responsabilitat és Déu.
També no podem oblidar que, tant pel cristianisme com per la majoria de filòsofs, l´ésser humà no és sols physis sinó també cultura i de naturalesa social/interrelacional. L´ésser humà no pot ser aïllat de la comunitat a la que pertany on es va personalitzant gradualment.
Segons J.R. Flecha la persona depèn de l´amor dels seus semblants i fracassa davant la seva indiferència; és a dir el jo no es pot entendre sinó dins la comunitat, dins un grup social on no sols apareix sinó on es fa a sí mateix (GS del nº 23 al 32).
dimecres, 9 de desembre del 2009
cures paliatives (3)
1. L´ÉSSER HUMÀ, LA SEVA NATURALESA I LA SEVA DIGNITAT.
En aquest primer apartat em centraré en explicar de forma molt breu alguns aspectes essencials en l´ésser humà i que serviràn de base per a tractar el tema de les cures paliatives i, per tant, que serà inevitable tornar-ne a parlar més endevant. Aquests aspectes són els de la dignitat de la persona, la seva llibertat, la seva vulnerabilitat i la seva sociabilitat.
1.1) La dignitat humana:
Qualsevol reflexió moral ha de partir inexcusablement de l´afirmació de la dignitat de la persona humana.
Segons Lindsay una de les grans aportacions del Nou Testament i del cristianisme en general ha estat posar de manifest el valor suprem i intrínsec o dignitat de l´ésser humà individual. Prèviament el judaisme feu de la nació israelita, però no de l´ésser humà individual, objecte de la preocupació de Déu, encara que en els profetes ja apareixi un nou concepte de relació directa Déu-individu. Així a Ezequiel 18, 2-4 es llegeix:
La idea del suprem valor de l´individu, sotmèsa la soberana voluntat de Déu, l´expressen clarament els evangelis en frases com (Mt 25, 40).
“El rei els respondrà: Us ben asseguro: tot allò que fèieu a un d´aquests germans meus més petits, a mi m´ho fèieu”
La nacionalitat o qualsevol altra classificació social passa a ser, moralment, d´importància secundària amb la vinguda de Crist (Col 3, 2).
“Poseu el cor en allò que és de dalt, no en allò que és de la terra”
En aquest primer apartat em centraré en explicar de forma molt breu alguns aspectes essencials en l´ésser humà i que serviràn de base per a tractar el tema de les cures paliatives i, per tant, que serà inevitable tornar-ne a parlar més endevant. Aquests aspectes són els de la dignitat de la persona, la seva llibertat, la seva vulnerabilitat i la seva sociabilitat.
1.1) La dignitat humana:
Qualsevol reflexió moral ha de partir inexcusablement de l´afirmació de la dignitat de la persona humana.
Segons Lindsay una de les grans aportacions del Nou Testament i del cristianisme en general ha estat posar de manifest el valor suprem i intrínsec o dignitat de l´ésser humà individual. Prèviament el judaisme feu de la nació israelita, però no de l´ésser humà individual, objecte de la preocupació de Déu, encara que en els profetes ja apareixi un nou concepte de relació directa Déu-individu. Així a Ezequiel 18, 2-4 es llegeix:
La idea del suprem valor de l´individu, sotmèsa la soberana voluntat de Déu, l´expressen clarament els evangelis en frases com (Mt 25, 40).
“El rei els respondrà: Us ben asseguro: tot allò que fèieu a un d´aquests germans meus més petits, a mi m´ho fèieu”
La nacionalitat o qualsevol altra classificació social passa a ser, moralment, d´importància secundària amb la vinguda de Crist (Col 3, 2).
“Poseu el cor en allò que és de dalt, no en allò que és de la terra”
Cures Paliatives (2)
I tot això amb una finalitat: la recerca del bé. El present treball es fonamenta en la idea de la moralitat humana, és a dir, l´ésser humà és un ésser inevitablement lliure i, per tant, responsable dels seus actes conscients fet que el converteix en un ésser moral on la pregunta per la bondat i la justicia dels seus actes és, també, constitutiva de la seva naturalesa. Això fa que qualsevol tema ètic no es pugui deslligar de la reflexió sobre la naturalesa humana i el bé de la persona. Preguntar-se en què consisteix el bé de la persona és entrar a considerar la naturalesa humana i, per tant, plantejar-se com a nord de la conducta pràctica els principis teòrics que la guiaran. Per això cal reflexionar sobre què és l´ésser humà, perquè partint d´aquest coneixement puguem veure on i en què es troba el seu bé. L´últim trajecte és mirar d´aconseguir aquest bé a través del nostre obrar. En qualsevol cas, hauria de quedar clar que només sabent què és l´ésser humà podem conèixer allò que li convé i obrar en conseqüència.
És, per aquest motiu, que l´inici del present treball s´iniciarà amb una breu reflexió sobre la naturalesa humana que serà el punt de partida i nord que ha de marcar el present treball així com mostrar aquelles pràctiques que ens aproximin al bé en les pràctiques sòcio-sanitàries i mèdiques en els temes que el present treball analitza, ja que crec que en la resposta a la pregunta per la naturalesa humana s´hi troba la clau per interpretar en que radica el bé, en tant que nord que hauria d´orientar la nostra “raó pràctica”. Perquê no cal oblidar que la naturalesaque ens guia i serveix de pauta no ens ho dóna tot, posa els mitjans perquè la voluntat modeli l´ésser humà a través del comportament. Per això cadascú és responsable de com és, del camí que ha escollit, la perfecció d´allò que la naturalesa ha posat a la seva disposició o la degradació del seu ésser.
Però no sols és important l´individu aïllat, sinó també allò que en podríem anomenar “la humanitat”. L´aspiració al bé és la recerca de la nostra felicitat mateixa (ja sigui individual o col.lectiva) lluitant pel desenvolupament màxim de la nostra persona i de la nostra societat. Voler ser millors no és anar contra la naturalesa, no és retallar les seves possibilitats, ans al contrari, és enlairar-la a la seva veritable i autèntica condició. La recerca del propi bé ens hauria de portar als altres perquè fa que ens adonem de la comuna naturalesa que ens constitueix, buscant així el proïsme en tant que l´amor o amistat que tenim als altres s´hauria de traduir en l´ajut per tal que obtinguin el bé del seu ésser, és a dir, perquè aconsegueixin la felicitat, encara que sigui en moments tant durs com els de la consciència d´estar en el tram final de la seva vida.
El present treball també té la pretensió de mostrar com la teologia pot aportar quelcom a les ciències sobre l´ésser humà, i com aquestes també ens diuen quelcom de Déu, així com ho fan els professionals de les cures paliatives que ens porten a una medicina més vocacional de lliurement al servei, dixant de banda la medicina com a negoci tant present, també, en el nostre temps. I és que el present treball pretén ser una defensa de la medicina com a servei enfront del que s´ha anomenat la “medicina del tenir”, la “medicina del saber” i la “medicina del curar”.
El present treball també vol ser una proposta d´una ètica del curar (o una defensa de l´ètica del curar per ser més exacte), una ètica de la atenció, de l´acollida, de la tendresa, de la compassió. Si l´ètica mínima i pública és la justicia, l´ètica del curar és la que es centra en el feble que es fonamenta en la comprensió del món com una xarxa de relaicons en la que ens sentim inherents i a partir del que ens sentim responsables dels altres i que es manifesta (i s´ha de manifestar) com una forma d´ajuda, però també de creixement de la nostra humanitat
Finalment cal indicar que el present treball l´he dividit en tres grans blocs. En un primer bloc em centraré en lo naturalesa humana, en un segon bloc en la justificació i fonamentació d´una ética del cuidar i en tercer lloc en l´anàlisi de les cures paliatives relacionat amb el concepte clau de qualitat de vida.
És, per aquest motiu, que l´inici del present treball s´iniciarà amb una breu reflexió sobre la naturalesa humana que serà el punt de partida i nord que ha de marcar el present treball així com mostrar aquelles pràctiques que ens aproximin al bé en les pràctiques sòcio-sanitàries i mèdiques en els temes que el present treball analitza, ja que crec que en la resposta a la pregunta per la naturalesa humana s´hi troba la clau per interpretar en que radica el bé, en tant que nord que hauria d´orientar la nostra “raó pràctica”. Perquê no cal oblidar que la naturalesaque ens guia i serveix de pauta no ens ho dóna tot, posa els mitjans perquè la voluntat modeli l´ésser humà a través del comportament. Per això cadascú és responsable de com és, del camí que ha escollit, la perfecció d´allò que la naturalesa ha posat a la seva disposició o la degradació del seu ésser.
Però no sols és important l´individu aïllat, sinó també allò que en podríem anomenar “la humanitat”. L´aspiració al bé és la recerca de la nostra felicitat mateixa (ja sigui individual o col.lectiva) lluitant pel desenvolupament màxim de la nostra persona i de la nostra societat. Voler ser millors no és anar contra la naturalesa, no és retallar les seves possibilitats, ans al contrari, és enlairar-la a la seva veritable i autèntica condició. La recerca del propi bé ens hauria de portar als altres perquè fa que ens adonem de la comuna naturalesa que ens constitueix, buscant així el proïsme en tant que l´amor o amistat que tenim als altres s´hauria de traduir en l´ajut per tal que obtinguin el bé del seu ésser, és a dir, perquè aconsegueixin la felicitat, encara que sigui en moments tant durs com els de la consciència d´estar en el tram final de la seva vida.
El present treball també té la pretensió de mostrar com la teologia pot aportar quelcom a les ciències sobre l´ésser humà, i com aquestes també ens diuen quelcom de Déu, així com ho fan els professionals de les cures paliatives que ens porten a una medicina més vocacional de lliurement al servei, dixant de banda la medicina com a negoci tant present, també, en el nostre temps. I és que el present treball pretén ser una defensa de la medicina com a servei enfront del que s´ha anomenat la “medicina del tenir”, la “medicina del saber” i la “medicina del curar”.
El present treball també vol ser una proposta d´una ètica del curar (o una defensa de l´ètica del curar per ser més exacte), una ètica de la atenció, de l´acollida, de la tendresa, de la compassió. Si l´ètica mínima i pública és la justicia, l´ètica del curar és la que es centra en el feble que es fonamenta en la comprensió del món com una xarxa de relaicons en la que ens sentim inherents i a partir del que ens sentim responsables dels altres i que es manifesta (i s´ha de manifestar) com una forma d´ajuda, però també de creixement de la nostra humanitat
Finalment cal indicar que el present treball l´he dividit en tres grans blocs. En un primer bloc em centraré en lo naturalesa humana, en un segon bloc en la justificació i fonamentació d´una ética del cuidar i en tercer lloc en l´anàlisi de les cures paliatives relacionat amb el concepte clau de qualitat de vida.
divendres, 4 de desembre del 2009
etica i cures paliatives (1)
INTRODUCCIÓ
Els avenços tecnològics, així com canvis en la manera de plantejar-se, no sols psicològicament (encara que també) sinó moral la nostra existència vital, va comportar l´aparició a finals del segle XX d´una sèrie de conflictes ètics en l´àmbit sòcio-sanitari no sols en els temes clàssics de l´avortament o l´eutanàsia sinó en molts d´altres i que entraven de ple en una reflexió sobre la naturalesa i la dignitat humana.
El present treball pretén ser una iniciació a la reflexió sobre alguns d´aquests nous problemes ètics, especialment el de les cures paliatives, així com una reflexió sobre els elements i els valors que hi entren en joc.
Si la bioètica està de moda (i això no hi ha ningú que ho posi en dubte) és perquè ens toca a tots i, probablement, en el més nuclear de la nostra existència, ens toca la nostra realitat humana, la nostra consciència d´éssers vius, humans, lliures, responsables, morals i mortals.
L´ètica avui en dia ja no pot abandonar la reflexió sobre com hem de viure i, per això, també es preocupa sobre la mort, com afrontar-la, com lluitar-hi i com conviure amb ella, en tant que la mort no deixa de ser una etapa més de la vida humana.
L´ésser humà no pot decidir no morir però si en molts anys la preocupació de la ciència es centrava en la quantitat de vida i tots els esforços anaven dirigida en aquesta direcció, en l´actualitat la centralitat sembla que l´ha agafat la qualitat de vida (sense que això impliqui una renúncia a allargar la vida humana). No ens preocupa sols viure, sinó el com i ja que no podem evitar la mort, els éssers humans es preocupen de com serà el tram final de la seva existència terrenal i, plantejant-se seriosament, conscientment i lliurement, fins a on pot tenir sentit allargar aquesta vida quan es topa amb una qualitat de vida no sols sota-mínims sinó amb la consciència real i informada de la impossibilitat de millorar aquesta situació i quan aquesta pot ser qualiticada d´indigne.
Ara bé, el present treball no és, ni ho ha volgut ser-ho en tot moment, una reflexió sobre l´eutanàsia, sinó (amb una visió obtimista però també realista de la vida humana en tant que finita) una reflexió sobre les cures paliatives. Molt sovint s´ha plantejat les cures paliatives com una alternativa a l´autanàsia. Aquest plantejament pot ser equívoc. Hi ha persones a qui l´experiència del patiment en el final de la vida ni les millors cures paliatives poden paliar i ens hem de plantejar què fer en aquests casos. A més crec que l´autanàsia sols es pensable èticament com a últim recurs, fet que converteix les cures paliatives en quelcom anterior a aquest plantejament i, per tant, ofertable molt abans a la possibilitat de l´autanàsia.
Evidentment tractar aquests aspectes de la bioètica comporta també tractar temes de moral fonamental com són la naturalesa humana i alguns aspectes d´aquesta naturalesa com en són la llibertat, la consciència, la sociabilitat i la responsabilitat, així com els valors morals que hi entren en joc.
Els avenços tecnològics, així com canvis en la manera de plantejar-se, no sols psicològicament (encara que també) sinó moral la nostra existència vital, va comportar l´aparició a finals del segle XX d´una sèrie de conflictes ètics en l´àmbit sòcio-sanitari no sols en els temes clàssics de l´avortament o l´eutanàsia sinó en molts d´altres i que entraven de ple en una reflexió sobre la naturalesa i la dignitat humana.
El present treball pretén ser una iniciació a la reflexió sobre alguns d´aquests nous problemes ètics, especialment el de les cures paliatives, així com una reflexió sobre els elements i els valors que hi entren en joc.
Si la bioètica està de moda (i això no hi ha ningú que ho posi en dubte) és perquè ens toca a tots i, probablement, en el més nuclear de la nostra existència, ens toca la nostra realitat humana, la nostra consciència d´éssers vius, humans, lliures, responsables, morals i mortals.
L´ètica avui en dia ja no pot abandonar la reflexió sobre com hem de viure i, per això, també es preocupa sobre la mort, com afrontar-la, com lluitar-hi i com conviure amb ella, en tant que la mort no deixa de ser una etapa més de la vida humana.
L´ésser humà no pot decidir no morir però si en molts anys la preocupació de la ciència es centrava en la quantitat de vida i tots els esforços anaven dirigida en aquesta direcció, en l´actualitat la centralitat sembla que l´ha agafat la qualitat de vida (sense que això impliqui una renúncia a allargar la vida humana). No ens preocupa sols viure, sinó el com i ja que no podem evitar la mort, els éssers humans es preocupen de com serà el tram final de la seva existència terrenal i, plantejant-se seriosament, conscientment i lliurement, fins a on pot tenir sentit allargar aquesta vida quan es topa amb una qualitat de vida no sols sota-mínims sinó amb la consciència real i informada de la impossibilitat de millorar aquesta situació i quan aquesta pot ser qualiticada d´indigne.
Ara bé, el present treball no és, ni ho ha volgut ser-ho en tot moment, una reflexió sobre l´eutanàsia, sinó (amb una visió obtimista però també realista de la vida humana en tant que finita) una reflexió sobre les cures paliatives. Molt sovint s´ha plantejat les cures paliatives com una alternativa a l´autanàsia. Aquest plantejament pot ser equívoc. Hi ha persones a qui l´experiència del patiment en el final de la vida ni les millors cures paliatives poden paliar i ens hem de plantejar què fer en aquests casos. A més crec que l´autanàsia sols es pensable èticament com a últim recurs, fet que converteix les cures paliatives en quelcom anterior a aquest plantejament i, per tant, ofertable molt abans a la possibilitat de l´autanàsia.
Evidentment tractar aquests aspectes de la bioètica comporta també tractar temes de moral fonamental com són la naturalesa humana i alguns aspectes d´aquesta naturalesa com en són la llibertat, la consciència, la sociabilitat i la responsabilitat, així com els valors morals que hi entren en joc.
dimecres, 2 de desembre del 2009
Planificació
Molt bones.
Si el mes d´octubre va estar dedicat a temes de la globalització, i el mes de novembre al tema de la relació entre religió i societat (a més d´un treball sobre valors), el mes de desembre m´agradaria dedicar-lo a un tema sobre el que es parla molt últimament que és el de les cures paliatives. Tot i això, no podré evitar contestar algun correu pendent i parlar sobre el nostre poble. Fins demà.
Si el mes d´octubre va estar dedicat a temes de la globalització, i el mes de novembre al tema de la relació entre religió i societat (a més d´un treball sobre valors), el mes de desembre m´agradaria dedicar-lo a un tema sobre el que es parla molt últimament que és el de les cures paliatives. Tot i això, no podré evitar contestar algun correu pendent i parlar sobre el nostre poble. Fins demà.
dimarts, 1 de desembre del 2009
Religio i societat (12)
CONCLUSIÓ
El present treball no tenia com a pretensió dir quelcom nou de l´anàlisi sociològic del fenomen religió que fa Max Weber. És evident que un clàssic de la sociologia ha estat analitzat des de quasi tots els aspectes possibles (per no dir tots), sinó que modestament pretenia fer un anàlisi de la seva obra “Sociologia de la Religió” per a mostrar, encara que sols siguin pinzellades, el complex i complert anàlisi intel.lectual que en fa Max Weber.
Per a Weber el comportament humà, tant individual com social, depèn d´una multiplicitat de factors, el conjunt dels qual formen una concepció del món i de l´existència humana. Les creences religioses, el dogmes, així com les seves interpretacions, en aquest sentit, serien un d´aquests factors fonamentals que defineixen, conformen una visió del món. És aquest el motiu que porta a Weber a fer un anàlisi complert de totes les cares del fenomen religiós, ja que sense una comprensió d´aquest fet és impossible tenir una clara compresió del comportament dels individus i dels grups humans en societat.
És conegut que Weber posa especial ènfasi en el comportament econòmic, com ho mostra l´obra “El protestantisme i l´Esperit del Capitalisme” així com en molts dels capítols de l´obra que el present treball pretén sintetitzar, i que, segons Weber, explica, en bona part, les transformacions econòmiques de les societats. No deixa de ser significatiu que el capítol més llarg de l´obra és el dedicat a relaciones les classes socials (i estaments) amb la seva corresponent religiositat.
La tesi fonamental que el llibre i el pensament de Max Weber manifesta és que hi ha una correspondència entre una interpretació religiosa de la realitat (així com els valors ètics-existencials que aquesta interpretació religiosa porta associada) i l´acció social que aquesta interpretació comporta.
En aquest sentit també cal destacar l´interès weberià per a mostrar la racionalitat del fenomen religiós. Racionalitat que no hem de confondre amb cientificitat. No tot el que és racional ha de ser obligatòriament ciència, la racionalitat abraça àmbits que van més enllà de l´àmbit de la ciència i la cosmovisió que es dedueix d´una determinada teodicea n´és un clar exemple, una racionalitat en la que hi entren altres aspectes com els psicològics i que es fonamenta en principis. En uns moments en que en alguns àmbits sembla que es vol tornar a un debat entre fe i raó, limitant la raó exclussivament a l´àmbit de la ciència, l´obra de Weber ens obre els ulls i mostra el gran error d´entrar en un debat fonamentat en aquesta cruïlla conceptual.
L´obra de Weber també posa de manifest no sols la riquesa de interpretacions cosmològiques d´origen religiós, sinó que les analitza i en fa un rica classificació sempre lligada a les estructures econòmiques, polítiques i socials amb les que camina conjuntament.
Sóc conscient que l´extensió del present treball no pot entrar molt en profunditat en el seu anàlisi, ni tampoc mostrar la coherència intel.lectual d´aquesta obra amb la resta de la seva producció literària-sociològica però sí que posa de manifest els pilars fonamentals del seu pensament sociològic, especialment en l´àmbit del fenomen religiós.
El present treball no tenia com a pretensió dir quelcom nou de l´anàlisi sociològic del fenomen religió que fa Max Weber. És evident que un clàssic de la sociologia ha estat analitzat des de quasi tots els aspectes possibles (per no dir tots), sinó que modestament pretenia fer un anàlisi de la seva obra “Sociologia de la Religió” per a mostrar, encara que sols siguin pinzellades, el complex i complert anàlisi intel.lectual que en fa Max Weber.
Per a Weber el comportament humà, tant individual com social, depèn d´una multiplicitat de factors, el conjunt dels qual formen una concepció del món i de l´existència humana. Les creences religioses, el dogmes, així com les seves interpretacions, en aquest sentit, serien un d´aquests factors fonamentals que defineixen, conformen una visió del món. És aquest el motiu que porta a Weber a fer un anàlisi complert de totes les cares del fenomen religiós, ja que sense una comprensió d´aquest fet és impossible tenir una clara compresió del comportament dels individus i dels grups humans en societat.
És conegut que Weber posa especial ènfasi en el comportament econòmic, com ho mostra l´obra “El protestantisme i l´Esperit del Capitalisme” així com en molts dels capítols de l´obra que el present treball pretén sintetitzar, i que, segons Weber, explica, en bona part, les transformacions econòmiques de les societats. No deixa de ser significatiu que el capítol més llarg de l´obra és el dedicat a relaciones les classes socials (i estaments) amb la seva corresponent religiositat.
La tesi fonamental que el llibre i el pensament de Max Weber manifesta és que hi ha una correspondència entre una interpretació religiosa de la realitat (així com els valors ètics-existencials que aquesta interpretació religiosa porta associada) i l´acció social que aquesta interpretació comporta.
En aquest sentit també cal destacar l´interès weberià per a mostrar la racionalitat del fenomen religiós. Racionalitat que no hem de confondre amb cientificitat. No tot el que és racional ha de ser obligatòriament ciència, la racionalitat abraça àmbits que van més enllà de l´àmbit de la ciència i la cosmovisió que es dedueix d´una determinada teodicea n´és un clar exemple, una racionalitat en la que hi entren altres aspectes com els psicològics i que es fonamenta en principis. En uns moments en que en alguns àmbits sembla que es vol tornar a un debat entre fe i raó, limitant la raó exclussivament a l´àmbit de la ciència, l´obra de Weber ens obre els ulls i mostra el gran error d´entrar en un debat fonamentat en aquesta cruïlla conceptual.
L´obra de Weber també posa de manifest no sols la riquesa de interpretacions cosmològiques d´origen religiós, sinó que les analitza i en fa un rica classificació sempre lligada a les estructures econòmiques, polítiques i socials amb les que camina conjuntament.
Sóc conscient que l´extensió del present treball no pot entrar molt en profunditat en el seu anàlisi, ni tampoc mostrar la coherència intel.lectual d´aquesta obra amb la resta de la seva producció literària-sociològica però sí que posa de manifest els pilars fonamentals del seu pensament sociològic, especialment en l´àmbit del fenomen religiós.
Religio i societat (11)
La religiositat ètica desenvolupa dues relacions de rebuig sexual: mística i ascètica. El resultat d´això és un apartament de l´orgia sexual i una desconsideració general de la dona.
“La actitud ersonal de los profetas hacia la mujer y su criterio sobre la posición de ésta en la congregación son naturalmente muy diferentes; varían según el carácter de la profecía, en particular según el modo en que concuerda com la emocionalidad específicamente femenina. Así, el que el profeta (incluido Buddha) pueda ver con agrado a sus pies a mujeres de talento y el que la aproveche com propagandistas (como Pitágoras), no afecta en absoluto a u actitud hacia el género. En ese caso, la mujer individual es sagrada; el género, un recipiente de pecados.”
El rebuig de la sexualitat, comú en totes les religions de salvació, es troba relacionat amb la seva trasformació en eròtica.
Finalment, Weber analitza la relació entre una ètica fraternal i l´art. Segons Weber inicialment existia una relació íntima entre relació i art, però, posteriorment l´educació laica separa l´art dels valors religiosos. D´aquesta forma l´element artístic és cosa reservada a la civilització intel.lectualista, no essent valors propis de la comunitat i, per tant, no resultant compatible amb la salvació religiosa. Tot i això la religiositat essent constantment la impresió de la innbegable divinitat de les obres d´arety i recorre constantment a aquest.
“Otra clase de tensiones tiene por origen la actitud frente al arte. La religiosidad màgica suele estar en relación estrecha con las manifestaciones estéticas (…). Las demás religiones conceden también gran importancia al arte bajo las formas más diversas: ritos ceremonial, culto, iglesias construidas (….) Cabe, pues admitir que en el fondo hay una afinidad entre religión y arte. El problema, sin embargo, cambió de aspecto el día en que surgió la idea del arte por el arte, después de que el intelectualismo racionalista de la civilización tornara conciencia de la especificidad del arte como actividad humana. Desde entonces el arte se ha hecho sospechoso a las religiones, sobre todo con la aparición de sectas rigoristas que consideran las manifestaciones estéticas puramente exterores como pertenecientes al dominio de la idolatria.”
“La actitud ersonal de los profetas hacia la mujer y su criterio sobre la posición de ésta en la congregación son naturalmente muy diferentes; varían según el carácter de la profecía, en particular según el modo en que concuerda com la emocionalidad específicamente femenina. Así, el que el profeta (incluido Buddha) pueda ver con agrado a sus pies a mujeres de talento y el que la aproveche com propagandistas (como Pitágoras), no afecta en absoluto a u actitud hacia el género. En ese caso, la mujer individual es sagrada; el género, un recipiente de pecados.”
El rebuig de la sexualitat, comú en totes les religions de salvació, es troba relacionat amb la seva trasformació en eròtica.
Finalment, Weber analitza la relació entre una ètica fraternal i l´art. Segons Weber inicialment existia una relació íntima entre relació i art, però, posteriorment l´educació laica separa l´art dels valors religiosos. D´aquesta forma l´element artístic és cosa reservada a la civilització intel.lectualista, no essent valors propis de la comunitat i, per tant, no resultant compatible amb la salvació religiosa. Tot i això la religiositat essent constantment la impresió de la innbegable divinitat de les obres d´arety i recorre constantment a aquest.
“Otra clase de tensiones tiene por origen la actitud frente al arte. La religiosidad màgica suele estar en relación estrecha con las manifestaciones estéticas (…). Las demás religiones conceden también gran importancia al arte bajo las formas más diversas: ritos ceremonial, culto, iglesias construidas (….) Cabe, pues admitir que en el fondo hay una afinidad entre religión y arte. El problema, sin embargo, cambió de aspecto el día en que surgió la idea del arte por el arte, después de que el intelectualismo racionalista de la civilización tornara conciencia de la especificidad del arte como actividad humana. Desde entonces el arte se ha hecho sospechoso a las religiones, sobre todo con la aparición de sectas rigoristas que consideran las manifestaciones estéticas puramente exterores como pertenecientes al dominio de la idolatria.”
Subscriure's a:
Missatges (Atom)