LLENGUATGE DEL PECAT.
· Taca: Aquest concepte tot i que és molt suggerent no defineix el pecat, no dóna cap criteri de discerniment sobre el que realment contamina a l´home. Mostra un disgust de l´home envers si mateix. Aquesta concepció del pecat porta sovint a l´home que té aquesta concepció a rituals màgics per a “netejar”. Per evitar aquest error no hem de perdre de vista que le pecat no té un component físic sinó ètic. L´altre error és habituar-nos a ell i a fer-lo desaparèixer per la costum
· Transgressió: Aquest concepte descriu el pecat però no el defineix. El concepte de transgressió ens porta a pensar en el concepte de deure, de llei. Així la transgressió seria anar en contra de la llei de Déu, de la voluntat divina. També és destacable que el concepte de transgressió ens porta al concepte de perdó i, per tant, mostra ja una relació entre l´home i Déu. Ara bé, el concepte de transgressió ens pot portar a un error fatal que és el de caure en l´arbitrarietat de la llei (que podía haver-ne estat una altra), així com pensar en la necessitat inevitable del càstig (que la violació de tota llei comporta) i que aniria en contra de la concepció de la gràcia divina, l´amor de Déu. No podem oblidar que la única llei de l´home és l´amor.
· El mal camí: Aquesta concepció significa que l´home no respon correctament al projecte de Déu sobre mi. En aquest sentit fallar a Déu és fallar a un mateix convertint el pecat en el propi càstig. El pecat seria una fustració d´un mateix davant la presencia de Déu. El problema d´aquesta consideració del pecat és que ens pot portar a un allunyament del pecat respecte el cor, de la profunditat de la persona i desvinculat de la fe en Déu.
· Ofensa a Déu: Aquesta concepció comunica l´aspecte específicament teològic i cristià del pecat. Mostra una relació interpersonal (una relació d´Aliança), i, per tant, el pecat és una ofensa a l´amor.
Així podem veure com la realitat del pecat es suggerida pel llenguatge de la taca, descrita pel llenguatge de la transgressió i que troba la seva millor definició en el llenguatge del mal camí però que necessita ser transformada religiosament a través de l´experiència de l´ofensa.
El pecat és sempre una ruptura de la filiació i la fraternitat.
6). LA RELACIÓ DE JESÚS AMB EL PECAT DEL MÓN. COMENTARI DE TEXT. (Jn 16, 4-11)
Aquest discurs comença amb una declaración de Jesús que es centra en la marxa (de retorn al pare) del propi Jesús com a necessària per a que el Defensor (Paràclit) vingui als deixebles, un cop Jesús ha complert la missió que el Pare l´ha encomanat i que té com a objectiu final l´enviament de l´Esperit Sant als creients, que suposa un plus respecte a la seva convivencia amb Jesús a la Terra, iniciant una nova época que canvia totalment l´experiència dels creients en Jesús.
A partir del v. 8 Jesús anuncia que el món comparaixerà davant Jesús i realitza un judici de condenació no contra el món sinó contra el seu príncep. A més a és anuncia el pecat fonamental que no és altre que la increença en Jesús i consisteix en una actitut contrària al que Déu, en el seu amor, proposa a l´home, negar-se a reconèixer el projecte creador.
El fragment finalitza amb l´afirmació que Déu condemna el príncep d´aquest món que no té cap poder sobre el propi Déu, però tampoc cap poder sobre els que estan units al Fill i, ni tant sols, sobre el propi món.
La funció del Paràclit és provocar que els deixebles que l´escolten no haurien de dubtar de la solidesa del fonament de la seva fe ni de la misió que han de cumplir. La incredulita tés la supervivencia anacrónica d´un rebuig de la realitat. Importa destacar aquesta mentida en que es troba el món i que no provoca el rebuig de Déu, sinó que Déu continua estimat aquest món.
El món ha condemnat a Jesús, però l´Esperit obrirà de nou el procés per a pronunciar la sentencia contrària. Els que es feren jutges serán ara els culpables. En aquest sentit la mort de Jesús que a l´inici del fragment s´anuncia significa l´immens amor de Déu als homes.
L´enviament de l´Esperit per part de Jesús dóna força als creients a superar les persecucions, sent el recolzament i amor del Pare i on Jesús es presenta com a vida autèntica i el sistema com a mort autèntica. En aquest sentit trobem un missatge clar en el fragment que no és altre que l´obediència de Jesús que ens ha Salvat per la seva mort i resurrecció, també ens dóna força a través de l´Esperit. Per això diem que Cris tés el salvador de tota la humanitat, tot i que no podem oblidar que el do de l´Esperit de Jesús i el pecat original són les coordenades contraposades en les que es mou la vida de l´home, però que degut a la victoria de Jesús sobre la mort i el pecat hem d´abandonar visions apocalíptiques pessimistes i tenir una visió esperançada del destí de la humanitat.
La caritat de Déu és infosa en els justificats mitjançant l´Esperit Sant i es fa inherent en els homes, operativa, transforma. L´Esperit Sant produeix la inserció en Crist de la persona i aquest fet comporta la transformació de la persona que està com empaltada amb Crist.
divendres, 30 d’octubre del 2009
El pecat
EL PECAT.
1). EL PECAT PAGÀ
El pecat pagà consisteix en falsificar una veritat coneguda. S´estableix com a veritat absoluta allò que un desitja, allò que un vol, com si sol existís un mateix (i els seus), oblidant o negant una realitat vertadera i que sabem (coneixem) com és l´existència dels altres i que conviuen amb nosaltres.
El pecat pagà, per tant, consisteix en absolutitzar, divinitzar el propi jo, la criatura, faltant al respecte i la consideració dels altres als que no es prenen en consideració (ja sigui a Déu com la resta de persones).
El pecat pagà comporta una manera indigna de considerar les coses i una forma equivocada de vida. Així l´absolutització de la particularitat ens porta a la inhumanitat.
Ara bé, aquesta egolatría té una conseqüència insospitada pel que la porta a terme. En la mesua que aquesta egolatría es tradueix en un ateisme, acaba degenerant en una idolatría, ja que en els moments de crisi, l´egòlatra, ja en mans del desig com un drogadicte en mans de la droga, voldrà atrapar la divinitat en forma d´idolatria a objectes i amb una acció vital incoherent.
2). EL PECAT RELIGIÓS ( JUEU)
En realitat no és un pecat als jueus en concret sinó a l´ésser humà que jutja, quan jutjar és quelcom específic de Déu.
Aquest pecat implica la naturalesa orgullosa, el cor endurit i el menyspreu de la paciencia de Déu, en l´actitut del jueu, i que el converteix en un pecador com aquell que realitza accions positives pecaminoses, ja que el judici del judeu és fruit del ressentiment o repressió, i no podem oblidar que la repressió implica que, encara que no hem caigut a les seves mans, en el fons del nostre cor es trobem implantats aquests ídols. El jueu en no caure a les seves mans demana una recompensa, menysprea al pagà amb un sentiment de superioritat. En aquest sentit, doncs, el judici, el fet de jutjar, és el que fa existir el pecat. En aquest sentit trobem el camí invers al cas anterior i en el jueu hi ha un camí que va de la idolatría a l´egolatria (autodivinització). Idolatrant les coses s´acaba posant-se en lloc de Déu. El jueu no s´adona que no hi ha sortida de l´ésser humà per si mateix i en ell mateix
3). EL PECAT DE DEBILITAT.
A diferencia dels dos anteriors, aquest pecat sols pot ser percebut, detectat. L´origen d´aquest pecat no el trobem en l´engany que ens esclavitza sinó en l´existència de quelcom que porta a l´ésser humà a fer quelcom que no vol. Ens trobem en el cas d´ún home que en el seu interior vol el bé fent creixer la imatge de Déu, tot i que el mal s´instal.la en la seva part espiritual, en la mateixa imatge de Déu. Hi ha quelcom més fort que el desig de fer el bé del que l´home en pren consciencia i el fa adonar-se de la seva divisió i debilitat.
Seria el pecat concret de l´enveja quan l´home que té aquest sentiment no el vol tenir i sent que és dolent però no pot evitar tenir aquest sentiment.
1). EL PECAT PAGÀ
El pecat pagà consisteix en falsificar una veritat coneguda. S´estableix com a veritat absoluta allò que un desitja, allò que un vol, com si sol existís un mateix (i els seus), oblidant o negant una realitat vertadera i que sabem (coneixem) com és l´existència dels altres i que conviuen amb nosaltres.
El pecat pagà, per tant, consisteix en absolutitzar, divinitzar el propi jo, la criatura, faltant al respecte i la consideració dels altres als que no es prenen en consideració (ja sigui a Déu com la resta de persones).
El pecat pagà comporta una manera indigna de considerar les coses i una forma equivocada de vida. Així l´absolutització de la particularitat ens porta a la inhumanitat.
Ara bé, aquesta egolatría té una conseqüència insospitada pel que la porta a terme. En la mesua que aquesta egolatría es tradueix en un ateisme, acaba degenerant en una idolatría, ja que en els moments de crisi, l´egòlatra, ja en mans del desig com un drogadicte en mans de la droga, voldrà atrapar la divinitat en forma d´idolatria a objectes i amb una acció vital incoherent.
2). EL PECAT RELIGIÓS ( JUEU)
En realitat no és un pecat als jueus en concret sinó a l´ésser humà que jutja, quan jutjar és quelcom específic de Déu.
Aquest pecat implica la naturalesa orgullosa, el cor endurit i el menyspreu de la paciencia de Déu, en l´actitut del jueu, i que el converteix en un pecador com aquell que realitza accions positives pecaminoses, ja que el judici del judeu és fruit del ressentiment o repressió, i no podem oblidar que la repressió implica que, encara que no hem caigut a les seves mans, en el fons del nostre cor es trobem implantats aquests ídols. El jueu en no caure a les seves mans demana una recompensa, menysprea al pagà amb un sentiment de superioritat. En aquest sentit, doncs, el judici, el fet de jutjar, és el que fa existir el pecat. En aquest sentit trobem el camí invers al cas anterior i en el jueu hi ha un camí que va de la idolatría a l´egolatria (autodivinització). Idolatrant les coses s´acaba posant-se en lloc de Déu. El jueu no s´adona que no hi ha sortida de l´ésser humà per si mateix i en ell mateix
3). EL PECAT DE DEBILITAT.
A diferencia dels dos anteriors, aquest pecat sols pot ser percebut, detectat. L´origen d´aquest pecat no el trobem en l´engany que ens esclavitza sinó en l´existència de quelcom que porta a l´ésser humà a fer quelcom que no vol. Ens trobem en el cas d´ún home que en el seu interior vol el bé fent creixer la imatge de Déu, tot i que el mal s´instal.la en la seva part espiritual, en la mateixa imatge de Déu. Hi ha quelcom més fort que el desig de fer el bé del que l´home en pren consciencia i el fa adonar-se de la seva divisió i debilitat.
Seria el pecat concret de l´enveja quan l´home que té aquest sentiment no el vol tenir i sent que és dolent però no pot evitar tenir aquest sentiment.
dijous, 29 d’octubre del 2009
L´home com a imatge de Déu
L´HOME COM A IMATGE DE DÉU
El concepte d´Imatge de Déu és, sense cap mena de dubte, un dels conceptes fonamentals de l´antropologia bíblica. El primer que voldria explicar són els conceptes de semblança i imatge. Semblança vol dir una paritat més o menys exactaq; imatge hi afegeix la idea de provinena i d´imitació d´un exemplar, per això la Bíblia afirma que l´home fou creat 2segons la seva imatge” és a dir, reproduint un model; és la còpia vivent d´un arquetipus. Les imatges poden ésser més o menys semblants a l´original. Els animals, les plantes, la terra sencera també són imatges de llur creador, fills i filles de la seva omnipotencia i de la seva saviesa; se li assemblaven analògicament en tant que participants de la seva essència. Però l´home és una imatge més adequada de Déu perquè comunica amb ell la possessió de l´esperit que en rep, i aquesta participación en la naturalesa divina, constitutiva de la criatura intel.ligent i lliure, ha de ser determinant en el seu destí. En aquest sentit ser imatge de Déu dóna a l´ésser humà un contingut nou en el pla moral, soteriològic, cristològic (especialmente en el NT en el que s´afirma que la creació de l´home fou per a que apareixés Crist) i escatològic.
La imatge implica veritat i perfecció en la reproducció, oposant-se a l´esbós simple, a la còpia inacabada. L´home és assimilat a Déu i participa de la seva grandesa, i que garantitza el seu lloc preeminent en la creació. Així, doncs, implica una semblança profunda, real , exacta, que s´acosta a la naturalesa mateixa dels éssers comparats, però també implica una relació de dependencia , d´origen i participació. L¨home és una imatge de Déu perquè fou creat per Ell.
Hi ha dues grans respostes a la qüestió del contingut de la imatge de Déu, unes respostes de carácter material i unes de carácter formal segons senyalen o situen la imatge de Déu en trets i determinacions concretes de l´ésser humà o en actituds i enfocaments amb els que ha d´abordar-se qualsevol determinació de l´ésser humà. No podem perdre de vista, però, que cap de les respostes materials ( aquelles que defineixen l´imatge i semblança en trets i determinacions concretes de l´ésser humà) esgoten el tema, tot i que ens hi aproximen.
Així alguns autors han defensat que la xonsideració de domini sobre el món seria la raó per la que es dona a l´home la condició d´imatge; però per a altres autors, sense negar la importancia que té aquest motiu de domini, pensen que cal insitir més en la relació amb Déu, de la que seria conseqüència el domini sobre el món. En aquest cas la condició d´imatge es referiría a tots els aspectes de l´ésser humà i no solament a un d´ells. L´important del relat del Gènesi és que Déu crea a l´home a la seva imatge i semblança, la condició humana és el resultat de l´acció de Déu i per tant la reflexió ha de girar entorn a la idea del que Déu pretén al crear així a l´ésser humà, convertint el fenomen de la creació en un succés que implica una relació amb Déu, en això consistirà la seva condició d´imatge que abraça totes les seves dimensions per el germen diví que en ell habita i que és una característica que determina el comportament interpersonal dels homes, en concret el respecte a la vida humana (aquest tipus d´explicació és propi de les respostes de tipus formal que es centre a marcar les actituts amb que han de mirar-se totes les determinacions de l´home com a imatge de Déu). Així, l´imatge de Déu en l´home no està en un tret o valor humà, sinó en el fet que aquests valors ens portin a Déu.
El Nou Testament reinterpretarà aquest relat del Gènesi en clau cristológica. L´home nou ha estat renovat a imatge del Creador, i això significa la superació de ttoa diferencia per a que Crist sigui tot en tots. Els homes portem l´imatge d´ Adam, el primer home, i la imatge de Crist resussitat. La idea d´imatge que en l´AT es centra en la creació de l´home, en el NT es transforma en un motiu cristològic i escatològic.
En la figura de Jesús superem el condicionament de limitació, la caducitat i el pecat. En la seva resurrecció passem de la condició d´Adam a la de Crist( que no es fa sense pasar per la creu), arribar a ser l´imatge de Déu és la seva determinació definitiva.
L´imatge de Déu implica una nova modalitat d´accés a Déu. La relació entre ambdós no queda definida per la distancia entre Creador i Creatura, sinó que està integrada en la relació Impuls-Meta. Déu es dóna a conèixer en l´home com la meta del seu impuls, però també com la força d´aquest impuls, fet que implica que l´ésser humà està en una recerca permanent de Déu compaginat amb una sensació d´infinitut i que en el seu interior trobem essencialment l´autocomunicació de Déu i que ha de ser viscuda des de la vivencia d´igualtat (en tant que fill) i gratitut (com agraciat amb aquesta relació de filiació).
La creació és un esdeveniment salvador entre Déu i l´home, i l´home, tot home, ha estat creat per a existir en una relació especial amb Déu. Tot i la seva autonomía relativa i mai absoluta (GS 36), el món i l´home tenen una orientació dinámica cap a Crist, i a posteriori, és a dir, una vegada han rebut el missatge cristià pot caure en el compte que aqeust respon a les seves preguntes i inquietuts.
Tot això implica una clara relació entre antropología i cristología, essent aquesta última un model referencial per a la primera. L´antropologia es troba a la llum de la cristología “Crist… manifesta plenament l´home al mateix home” (GS 22).
El concepte d´Imatge de Déu és, sense cap mena de dubte, un dels conceptes fonamentals de l´antropologia bíblica. El primer que voldria explicar són els conceptes de semblança i imatge. Semblança vol dir una paritat més o menys exactaq; imatge hi afegeix la idea de provinena i d´imitació d´un exemplar, per això la Bíblia afirma que l´home fou creat 2segons la seva imatge” és a dir, reproduint un model; és la còpia vivent d´un arquetipus. Les imatges poden ésser més o menys semblants a l´original. Els animals, les plantes, la terra sencera també són imatges de llur creador, fills i filles de la seva omnipotencia i de la seva saviesa; se li assemblaven analògicament en tant que participants de la seva essència. Però l´home és una imatge més adequada de Déu perquè comunica amb ell la possessió de l´esperit que en rep, i aquesta participación en la naturalesa divina, constitutiva de la criatura intel.ligent i lliure, ha de ser determinant en el seu destí. En aquest sentit ser imatge de Déu dóna a l´ésser humà un contingut nou en el pla moral, soteriològic, cristològic (especialmente en el NT en el que s´afirma que la creació de l´home fou per a que apareixés Crist) i escatològic.
La imatge implica veritat i perfecció en la reproducció, oposant-se a l´esbós simple, a la còpia inacabada. L´home és assimilat a Déu i participa de la seva grandesa, i que garantitza el seu lloc preeminent en la creació. Així, doncs, implica una semblança profunda, real , exacta, que s´acosta a la naturalesa mateixa dels éssers comparats, però també implica una relació de dependencia , d´origen i participació. L¨home és una imatge de Déu perquè fou creat per Ell.
Hi ha dues grans respostes a la qüestió del contingut de la imatge de Déu, unes respostes de carácter material i unes de carácter formal segons senyalen o situen la imatge de Déu en trets i determinacions concretes de l´ésser humà o en actituds i enfocaments amb els que ha d´abordar-se qualsevol determinació de l´ésser humà. No podem perdre de vista, però, que cap de les respostes materials ( aquelles que defineixen l´imatge i semblança en trets i determinacions concretes de l´ésser humà) esgoten el tema, tot i que ens hi aproximen.
Així alguns autors han defensat que la xonsideració de domini sobre el món seria la raó per la que es dona a l´home la condició d´imatge; però per a altres autors, sense negar la importancia que té aquest motiu de domini, pensen que cal insitir més en la relació amb Déu, de la que seria conseqüència el domini sobre el món. En aquest cas la condició d´imatge es referiría a tots els aspectes de l´ésser humà i no solament a un d´ells. L´important del relat del Gènesi és que Déu crea a l´home a la seva imatge i semblança, la condició humana és el resultat de l´acció de Déu i per tant la reflexió ha de girar entorn a la idea del que Déu pretén al crear així a l´ésser humà, convertint el fenomen de la creació en un succés que implica una relació amb Déu, en això consistirà la seva condició d´imatge que abraça totes les seves dimensions per el germen diví que en ell habita i que és una característica que determina el comportament interpersonal dels homes, en concret el respecte a la vida humana (aquest tipus d´explicació és propi de les respostes de tipus formal que es centre a marcar les actituts amb que han de mirar-se totes les determinacions de l´home com a imatge de Déu). Així, l´imatge de Déu en l´home no està en un tret o valor humà, sinó en el fet que aquests valors ens portin a Déu.
El Nou Testament reinterpretarà aquest relat del Gènesi en clau cristológica. L´home nou ha estat renovat a imatge del Creador, i això significa la superació de ttoa diferencia per a que Crist sigui tot en tots. Els homes portem l´imatge d´ Adam, el primer home, i la imatge de Crist resussitat. La idea d´imatge que en l´AT es centra en la creació de l´home, en el NT es transforma en un motiu cristològic i escatològic.
En la figura de Jesús superem el condicionament de limitació, la caducitat i el pecat. En la seva resurrecció passem de la condició d´Adam a la de Crist( que no es fa sense pasar per la creu), arribar a ser l´imatge de Déu és la seva determinació definitiva.
L´imatge de Déu implica una nova modalitat d´accés a Déu. La relació entre ambdós no queda definida per la distancia entre Creador i Creatura, sinó que està integrada en la relació Impuls-Meta. Déu es dóna a conèixer en l´home com la meta del seu impuls, però també com la força d´aquest impuls, fet que implica que l´ésser humà està en una recerca permanent de Déu compaginat amb una sensació d´infinitut i que en el seu interior trobem essencialment l´autocomunicació de Déu i que ha de ser viscuda des de la vivencia d´igualtat (en tant que fill) i gratitut (com agraciat amb aquesta relació de filiació).
La creació és un esdeveniment salvador entre Déu i l´home, i l´home, tot home, ha estat creat per a existir en una relació especial amb Déu. Tot i la seva autonomía relativa i mai absoluta (GS 36), el món i l´home tenen una orientació dinámica cap a Crist, i a posteriori, és a dir, una vegada han rebut el missatge cristià pot caure en el compte que aqeust respon a les seves preguntes i inquietuts.
Tot això implica una clara relació entre antropología i cristología, essent aquesta última un model referencial per a la primera. L´antropologia es troba a la llum de la cristología “Crist… manifesta plenament l´home al mateix home” (GS 22).
dimecres, 28 d’octubre del 2009
L´ésser humà com a creturitat
L´ÉSSER HUMÀ COM A CREATURITAT
Abans d´entrar en l´explicació de l´ésser humà com a creaturitat, com a ésser de carn i de sang animada per un alè vital, cal dir que hem de ser conscient que aquesta caracterització és insuficient per a reflexar l´experiència humana, la seva naturalesa, car els seus components són igualment als de l´animal. En aquest sentit la narració dels orígens en el llibre del Gènesi vol subratllar la diferencia entre l´home i els altres animals, creant l´home a imatge i semblança de Déu. En aquest sentit, tindrem una visió més complerta de la naturalesa de Déu quan haguem finalitzat els altres apartats de l´antropologia teológica. També se´ns mostra com tota la creació té un origen únic, una creació a partir del no-res (encara que aquest element no apareix en l´AT sinó clarament en el NT), una creació no necessària, que no perfeccióna a Déu i, per tant, tota la creació, també la humana no deixa de ser contingent.
La creació de l´ésser humà es presentada com el coronament de la creació del món i com a tal li es donat l´autoritat sobre tota la resta de criatures (conseqüència del fet de la semblança de l´home amb Déu) i ja que l´exercici de la sobirania suposa intel.ligència i voluntat, podem concloure que la semblança divina consisteix en la possessió d´aquestes facultats espirituals i que converteix la creatura humana en supercreatural
L´Antic Testament fa de l´home una criatura dependent de déu, com un forné que dóna forma a la massa de pa, un ésser efímer , feble i limitat (criatura de pols i pecador). El Nou Testament subraya la miseria moral, però responsable davant Déu i sotmès als Manaments. En el Nou Testament el valor de l´home està en funció del seu destí. El Nou Testament afirma que la dignitat de l´home més que com a critaura de Déu, ho és com a objecte de l´amor diví i de les seves liberalitats, de ser-ne fills.
Una altra característica de l´home és que l´home es l´únic que es reconeix com a criatura i pot ser amo de si mateix, rebutjant així tot tipus de paternalismes, un ésser que es fa a si mateix i que ha rebut de Déu la capacitat de ser autor de si mateix.
També cal precisar que l´home és una criatura privilegiada, fi i señor de totes les coses, i això té conseqüències que afecten al lloc i a la tasca de l´home en l´univers i a la relació de tots els homes entre sí. Dominar la Terra no implica expoli ni manca d´arbitrarietat, sinó com a comunió en la creació, lligada a una concepció de moderació i respecte. Si bé la terra és per a l´home, l´home no és el Déu de la Terra.
Per últim no podem perdre de vista que la preeminencia de l´home en la creació significa la preeminencia de tots els homes. La dignitat de l´home és el que fonamenta la unitat de tot el gènere humà.
Abans d´entrar en l´explicació de l´ésser humà com a creaturitat, com a ésser de carn i de sang animada per un alè vital, cal dir que hem de ser conscient que aquesta caracterització és insuficient per a reflexar l´experiència humana, la seva naturalesa, car els seus components són igualment als de l´animal. En aquest sentit la narració dels orígens en el llibre del Gènesi vol subratllar la diferencia entre l´home i els altres animals, creant l´home a imatge i semblança de Déu. En aquest sentit, tindrem una visió més complerta de la naturalesa de Déu quan haguem finalitzat els altres apartats de l´antropologia teológica. També se´ns mostra com tota la creació té un origen únic, una creació a partir del no-res (encara que aquest element no apareix en l´AT sinó clarament en el NT), una creació no necessària, que no perfeccióna a Déu i, per tant, tota la creació, també la humana no deixa de ser contingent.
La creació de l´ésser humà es presentada com el coronament de la creació del món i com a tal li es donat l´autoritat sobre tota la resta de criatures (conseqüència del fet de la semblança de l´home amb Déu) i ja que l´exercici de la sobirania suposa intel.ligència i voluntat, podem concloure que la semblança divina consisteix en la possessió d´aquestes facultats espirituals i que converteix la creatura humana en supercreatural
L´Antic Testament fa de l´home una criatura dependent de déu, com un forné que dóna forma a la massa de pa, un ésser efímer , feble i limitat (criatura de pols i pecador). El Nou Testament subraya la miseria moral, però responsable davant Déu i sotmès als Manaments. En el Nou Testament el valor de l´home està en funció del seu destí. El Nou Testament afirma que la dignitat de l´home més que com a critaura de Déu, ho és com a objecte de l´amor diví i de les seves liberalitats, de ser-ne fills.
Una altra característica de l´home és que l´home es l´únic que es reconeix com a criatura i pot ser amo de si mateix, rebutjant així tot tipus de paternalismes, un ésser que es fa a si mateix i que ha rebut de Déu la capacitat de ser autor de si mateix.
També cal precisar que l´home és una criatura privilegiada, fi i señor de totes les coses, i això té conseqüències que afecten al lloc i a la tasca de l´home en l´univers i a la relació de tots els homes entre sí. Dominar la Terra no implica expoli ni manca d´arbitrarietat, sinó com a comunió en la creació, lligada a una concepció de moderació i respecte. Si bé la terra és per a l´home, l´home no és el Déu de la Terra.
Per últim no podem perdre de vista que la preeminencia de l´home en la creació significa la preeminencia de tots els homes. La dignitat de l´home és el que fonamenta la unitat de tot el gènere humà.
dimarts, 27 d’octubre del 2009
comentari article Joan Majó
Comentari article Joan Majó.
Moralitat legalitati honestedat.
El present article posa de manifest la identificació entre legalitat i moralitat com a dos trets clarament diferenciats, en el moment actual (plantejament iniciat per Maquiavel, però que es fa molt més present en les doctrines neoliberals de J. Rawls, Nozick i Buchanam a nivell teòric) i, per tant, mostra com en l´ideari col.lectiu actual moralitat i legalitat s´identifiquen, convertint en sinònims els conceptes de bé i legal i els de il.legal i dolent. Ara bé, aquesta identificació es fonamenta en una supeditació de la moralitat a la legalitat, és a dir, és moral allò que és legal, és bo tot allò que la llei diu o que la llei ja sigui directament o indirectament ho indica.
Aquest fet és el que critica durament l´articulista. No podem oblidar que les lleis, els procediments i les normes no poden regular-ho tot en la societat. Una societat on sols les lleis marquessin les regles del joc en societat i les relacions fonamentals dels seus individus portarien a una societat massa rígida i a sistemes massa rígids, molt sovint paralitzats i inactius.
Davant aquest fet evident es posa de manifest la necessitat que la societat es fonamenti en una sèrie fonamentals de valors predominants que haurien de regular el comportament dels individus en els espais autònoms que deixa la regulació col.lectiva. I és aquesta manca de preeminencia dels certs valors el que que provoca la manca d´equitat, pau i benestar d´avui dia en una societat dominada pels valors de l´individualisme, l´egoisme, la cobdícia, la irresponsabilitat, l´èxit….
Aquests valors són incompatibles amb els valors de la pau, el benestar col.lectiu per sobre de l´individual i la manca d´equitat. Ara bé, crec que és ingenu pensar que únicament la identificació entre moralitat i legalitat és el que posa en perill la falta d´equitat, la pau i el benestar. Malauradament tant en les administracions publiques, els partits polítics, organitzacions de tot tipus, així com els mitjans de comunicación, predominen valors oposats als d´una moralitat que vagi més enllà de la pura legalitat, moguts per la necessitat de ser líders d´audiència, guanyar unes eleccions, aconseguir més recursos econòmics, etc…
En l´actualitat, podries destacar algun fet, o presa de decisions, que tot i ser legal perjudica la millora en el benestar d´almenys una part de la societat
Per desgracia són molts els fets que avui en dia tot i ésser considerats legals perjudiquen a una part de la societat i, per tant, tenen una consideració moral més que considerable.
Les últimes fussions de les elèctriques a l´Estat Espanyol, el sou dels directius bancaris, algunes de les últimes decisions del sistema financer, l´última guerra a l´Irak, algunes decisions sobre els continguts i les formes dels mitjans de comunicació, certes practiques mediques (especialmente en el camp de la cirugía estètica), o en l`àmbit judicial (sols mirar els últims embolics en el Tribunal Suprem o el mateix Constitucional.
Però no sols això. Decisions que afecten al sistema sanitari, el poder de decisió de les multinacionals farmacèutiques (com en el cas dels medicaments en contra del SIDA, les vendes d´armament o la manipulació informativa en són també uns clars exemples.
En cas afirmatiu en la pregunta anterior, què caldria fer per evitar-ho?
El primer que hem de fer és tenir el consens que no podem aceptar que si les decisions i polítiques estan ben legitimades i el procés està ben fet tenen tota la validesa ética i són moralment acceptades, ni tant sols quan neix d´un ordenament democràtic o del sentiment i de la voluntat d´una majoria (si fos així el racisme i les lleis i polítiques racistes podrien ésser considerades èticament correctes).
El segon que cal fer és obtener també un consens en l´acceptació que les lleis han d´inspirar-se en uns principis ètics previs al raonament polític o la legalitat establerta, que les lleis no defineixen l´ètica sinó al contrari, acceptar que l´ètica és anterior al dret essent una de les seves fonts d´inspiració.
En tercer lloc acceptar que les lleis no poden neutralitzar l´ètica. L´ètica està sempre activa per criticar les falladles o insuficiències del dret tant a nivell teòric com en l´àmbit de la seva aplicación.
En quart lloc, la societat ha de tenir clar que entre ética i dret ha d´existir un diàleg fluid i ric en matisos.
En cinquè lloc, tenir clar el paper de l´educació en valors i la importancia que tenen en aquesta educación els mitjans de comunicació, els poders públics i les administracions publiques, així com l´àmbit familiar i escolar.
I en sisè lloc, entendre que a l´hora de justificar una decisió, aquesta justificació no es pot fonamentar en la legislació existent, sinó en valors, ha de manifestar sobre quins valors s´ha pres una decisió.
Moralitat legalitati honestedat.
El present article posa de manifest la identificació entre legalitat i moralitat com a dos trets clarament diferenciats, en el moment actual (plantejament iniciat per Maquiavel, però que es fa molt més present en les doctrines neoliberals de J. Rawls, Nozick i Buchanam a nivell teòric) i, per tant, mostra com en l´ideari col.lectiu actual moralitat i legalitat s´identifiquen, convertint en sinònims els conceptes de bé i legal i els de il.legal i dolent. Ara bé, aquesta identificació es fonamenta en una supeditació de la moralitat a la legalitat, és a dir, és moral allò que és legal, és bo tot allò que la llei diu o que la llei ja sigui directament o indirectament ho indica.
Aquest fet és el que critica durament l´articulista. No podem oblidar que les lleis, els procediments i les normes no poden regular-ho tot en la societat. Una societat on sols les lleis marquessin les regles del joc en societat i les relacions fonamentals dels seus individus portarien a una societat massa rígida i a sistemes massa rígids, molt sovint paralitzats i inactius.
Davant aquest fet evident es posa de manifest la necessitat que la societat es fonamenti en una sèrie fonamentals de valors predominants que haurien de regular el comportament dels individus en els espais autònoms que deixa la regulació col.lectiva. I és aquesta manca de preeminencia dels certs valors el que que provoca la manca d´equitat, pau i benestar d´avui dia en una societat dominada pels valors de l´individualisme, l´egoisme, la cobdícia, la irresponsabilitat, l´èxit….
Aquests valors són incompatibles amb els valors de la pau, el benestar col.lectiu per sobre de l´individual i la manca d´equitat. Ara bé, crec que és ingenu pensar que únicament la identificació entre moralitat i legalitat és el que posa en perill la falta d´equitat, la pau i el benestar. Malauradament tant en les administracions publiques, els partits polítics, organitzacions de tot tipus, així com els mitjans de comunicación, predominen valors oposats als d´una moralitat que vagi més enllà de la pura legalitat, moguts per la necessitat de ser líders d´audiència, guanyar unes eleccions, aconseguir més recursos econòmics, etc…
En l´actualitat, podries destacar algun fet, o presa de decisions, que tot i ser legal perjudica la millora en el benestar d´almenys una part de la societat
Per desgracia són molts els fets que avui en dia tot i ésser considerats legals perjudiquen a una part de la societat i, per tant, tenen una consideració moral més que considerable.
Les últimes fussions de les elèctriques a l´Estat Espanyol, el sou dels directius bancaris, algunes de les últimes decisions del sistema financer, l´última guerra a l´Irak, algunes decisions sobre els continguts i les formes dels mitjans de comunicació, certes practiques mediques (especialmente en el camp de la cirugía estètica), o en l`àmbit judicial (sols mirar els últims embolics en el Tribunal Suprem o el mateix Constitucional.
Però no sols això. Decisions que afecten al sistema sanitari, el poder de decisió de les multinacionals farmacèutiques (com en el cas dels medicaments en contra del SIDA, les vendes d´armament o la manipulació informativa en són també uns clars exemples.
En cas afirmatiu en la pregunta anterior, què caldria fer per evitar-ho?
El primer que hem de fer és tenir el consens que no podem aceptar que si les decisions i polítiques estan ben legitimades i el procés està ben fet tenen tota la validesa ética i són moralment acceptades, ni tant sols quan neix d´un ordenament democràtic o del sentiment i de la voluntat d´una majoria (si fos així el racisme i les lleis i polítiques racistes podrien ésser considerades èticament correctes).
El segon que cal fer és obtener també un consens en l´acceptació que les lleis han d´inspirar-se en uns principis ètics previs al raonament polític o la legalitat establerta, que les lleis no defineixen l´ètica sinó al contrari, acceptar que l´ètica és anterior al dret essent una de les seves fonts d´inspiració.
En tercer lloc acceptar que les lleis no poden neutralitzar l´ètica. L´ètica està sempre activa per criticar les falladles o insuficiències del dret tant a nivell teòric com en l´àmbit de la seva aplicación.
En quart lloc, la societat ha de tenir clar que entre ética i dret ha d´existir un diàleg fluid i ric en matisos.
En cinquè lloc, tenir clar el paper de l´educació en valors i la importancia que tenen en aquesta educación els mitjans de comunicació, els poders públics i les administracions publiques, així com l´àmbit familiar i escolar.
I en sisè lloc, entendre que a l´hora de justificar una decisió, aquesta justificació no es pot fonamentar en la legislació existent, sinó en valors, ha de manifestar sobre quins valors s´ha pres una decisió.
dilluns, 26 d’octubre del 2009
Testament Sant Francesc d´Assís
EL TESTAMENT
El Testament a més de ser l´escrit on l´autor expressa la seva última voluntat i ressumeix l´essencial del seu projecte evangèlic és també un dels textos on millor queda reflexat la dimensió espiritual de Sant Francesc d´Assis. Es pot dir que és una espècie de confessió on fa balanç de la seva vida. En aquest text es valora i s´afirma la seva experiència evangèlica posant en guàrdia, al mateix temps, al grup sobre les males interpretacions que hagin pogut sorgir dels valors fonamentals de la fraternitat. En aquest text no pretén donar una sistematització d´aquests valors sinó deixar clar quin és el seu projecte i prendre´l com a punt de referència per a l´apreciació de la vida de la fraternitat en el moment de ser redactat i davant el sentiment de responsabilitat davant l´Esglèsia del compliment del promès a Déu, és a dir, la vivència de l´Evangeli segons la forma expressada en la Regla. En aquest text també trobem el desig d´enfortir la unió dels frares amb l´Esglèsia i la seva fidelitat a l´Evangeli. En aquest text veiem la preocupació de l´autor per orientar una fraternitat que el venera, però que no el necessita, sobre tot entre els dirigents, per a la seva estructuració dins de l´Esglèsia.
No és un text d´un ressentit sinó la humil afirmació de la manera de vida que el Senyor li ha concedit i ara comparteix amb els seus germans.
A Testament 1-23 trobem la descripció dels progressiu avenç de la seva vocació fins els orígens de la Fraternitat. En aquest fragment sovintegen els pretèrits, barrejats amb algun present, per tal d´indicar la fidelitat de Déu que no solament se li mostrà sinó que el segueix acompanyant. Aquest record del seu itinerari espiritual és una confesió de que la Fraternitat ha estat obra de Déu, a la que ell ha col.laborat dins de les seves possibilitats. Per això tracta de fer-lo present com l´últim gest i el punt de referència en que la Fraternitat ha de mirar-se. Tota aquesta narració sembla ser un acte de fe en el pla de Déu, al que Francesc tracta de confiar-se, ajudant, al mateix temps, als seus germans a reconeixer-lo i a seguir-lo amb totes les seves forces.
Destacaria també d´aquest fragment el paper que tenen els leprosos, en tant que són ells el lloc on es li mostra el Senyor com a força transformant. Des d´ells valora la vida en pecat i la seva conversió. De la primera experiència sols anota aquest peculiar fàstig pels reprosos, experiència que quedarà modificada per l´acció del Senyor fins el punt que els començarà a tractar amb misericòrdia ignagurant així la seva vida de penitència.
Una vegada allunyats d´ells expressarà el canvi realitzat com el pas d´una sensació amarga a una de dolça fruit d´una transformació interior que li ensenyarà el sentit de la vida. L´experiència dels leprosos no és una conseqüència de la seva trobada amb el Senyor, sinó que és el sacrament per el que se li fa present (Tant segur està d´això que als primers companys els hi exigirà que comencin a fer penitència amb els leprosos per tal d´assegurar la pressència i l´encontre amb el Senyor). La referència als leprosos com a moment clau de la seva conversió denota la importància que va tenir en la seva vida aquest fet.
Entre l´apartar-se dels leprosos i el sortir del segle hi ha un espai de temps que Francesc determina amb la frase “i després vaig estar poc temps” sense aclarar-nos el on i el com. Pel context es dedueix que l´estada és en el “segle” del que sortirà posteriorment. L´experiència vital d´aquest temps de Sant Francesc sembla ser de reflexió i descobriment que la seva vocació està en el seguiment total de Crist. Per un altre costat l´expressió “sortir del segle” sembla indicar segons el que indiquen alguns intèrprets el moment de trencar amb la vida social portada fins llavors per a dedicar-se al servei de Déu en una forma que pensa però que no té encara definida, i que es concretarà en el seguiment de Jesucrist segons la forma de l´Evangeli.
A continuació comença la seva professió de fe en les esglèsies, per tal d´extendre-la després als sacerdots, l´Eucaristia, les Escriptures i els teòlegs. L´oració de que es serveix per a expressar la seva fe en les esglèsies és de L´ofici de l´Exaltació de la Santa Creu. Sant Francesc, al fer referència la fe en les esglèsies sembla indicar que la seva presència ha de ser com un reclam per a l´oració i benedicció al Senyor. Aquesta fou la seva costum i el que va ensenyar. Així Esglèsia i Creu seran els símbols de la presència del Senyor que acompanyen l´evolució espiritual de Francesc fins a convertir-se en l´expressió madura de la seva fe. Aquesta fe que mostra Sant Francesc pels sacerdots ens pot semblar prgmàtica però no és veritat. Sant Francesc uneix la persona amb la seva funció fins al punt que per salvar una ha de defensar l´altra.
Amb la proclamació de l´Eucaristia com a centre absolut de la seva devoció, passa Sant Francesc, de la fe en els sacerdots i en el sacrament del cos i sang del Senyor, a la paraula que santifica el pa i el vi.
Juntament amb l´Eucaristia,la seva reverència es mostra també cap als noms i paraules escrites pel Senyor. Després de la reverència a la Paraula es passa a la reverència als que l´estudien, ensenyen i proclamen: els teòlegs i els clèrgues majors. En aquest sentit cal tenir present que la reverència que té els teòlegs no és tant per ser homes de ciència sinó per la relació que tenen amb les Escriptures, per ser els que administren la paraula que és esperit i vida, la qual realitza en l´altar el misteri del cos i sang del Senyor.
A continuació trobem trobem l´autotestimoni sobre l´origen de la Fraternitat i la manera de viure-la Sant Francesc i els seus germans. L´aparició de la Fraternitat no correspon a un pla premeditat, sinó que sorgeix amb la presència dels germans que el Senyor li dóna. Per això, la Fraternitat és obra del Senyor. És Sant Francesc qui rep la revelació (en tant que percepció a través de mediacions), ell fa escriure la Regla i a ell se li confirma el Papa. Aquest convenciment de ser l´instrument de realització de la Fraternitat és el que haurà de defendre fins a la mort.
L´afirmació de Francesc que l´Altíssim l´havia revelat que havia de viure segons la forma del sant Evangeli no suposa originalitat. La seva audàcia consisteix en pretendre realitzar-la dins de l´Esglèsia. Nombrosos grups havien estat apartats d´ella i qualificats d´heretges per haver mantingut la seva postura enfront a una Curia incapaç de comprendre-les i fer-los lloc dins de les estructures eclesiàstiques. Amb l´arribada d´Inocenci III la cosa havia canviat interessat per fer possible dins de l´Esglèsia aquest gènere de vida.
Viure segons la forma del sant Evangeli suposa realitzar el projecte evangèlic des d´una òptica pauperística, que estava en evident contrast amb la vida religiosa monacal, però dins de la línia dels moviments religiosos del temps.
L´afirmació del Testament sobre la primera regla escrita es conclou amb la confirmació per part del Papa. Segons els intèrprets Sant Francesc entenia la Regla com una cristalització dinàmica dels seu projecte de vida. El fragment finalitza amb el reconeixement de la seva incultura (sembla no molt real sinó entesa com una renuncia a la seva condicó social). A continuació apareix la insistència amb el treball manual i el poc interès de les fonts per presentar-nos al Senyor treballant. El treball manual pertany a l´ideal de la Fraternitat i forma part de les seves activitats, però amb tota seguretat eren els frares més senzills els únics que sabien i podien treballar, els encarregats de mantenir aquest ideal. El treball no té aquí com a funció principal l´adquisició del necessari per a la subsistència, sinó el bon exemple i l´evitar l´ociositat. Es té en compte per a viure, però no és el seu objectiu principal que no és altra que el de testimoni.
A continuació Sant Frances ofereix una salutació de pau com a símbol del seu major desig i de la seva dedicació: la pacificació.
A partir del número 24 el contingut ja no és recordatori i el punt de referència és la Fraternitat primitiva a la Regla. El motiu sembla ser que els problemes plantejats són fruit de l´evolució i, per tant, propis d´una fraternitat en vies d´organització, on el recurs als primers germans no pot donar-se per no haver experimentat aquests problemes i no oferir solucions, d´aquí que es recorri a la Regla a la recerca d´una solució correctiva.
Francesc es mostra dur en la seva actuació. La intenció de Sant Francesc és mostrar que les noves condicions per les que passa la Fraternitat en la seva evolució requereixen nous plantejaments, no bostant, no han de convertir-se en motiu de degeneració, sinó que ha de posar-se tot l´esforç per mantenir l´actitud menor de la pobresa.
El tema del fragment que ve a continuació és el de les cartes de recomanació o privilegis demanats pels frares a la Cúria, amb la finalitat d´assegurar la seva autonomia tant en el pla personal com apostòlic. Així es rebutja tant els privilegis col.lectius com els individuals. A aquesta negativa de demanar privilegis segueixen una sèrie de concrecions sobre la manera I l´objecte del recurs, no s´han de demanar ni per si mateixos ni per intemediaris. Davant tots els casos en que s´enumeren en el Testament, Sant Francesc proposa una solució única: “ans a qualsevol lloc on no seran rebuts, que fugin cap a una altra terra a fer penitència amb la benedicció de Déu”. Així és contrari a tot privilegi. Si ell va a Roma en els moments claus i decisius no és per buscar recolzament privilegiat sinó per assegurar eclesiàsticament el seu carisma. Sant Francesc pensava que si el frare no ha de tenir res, tampoc ha de tenir cap dret que el faci més ric que els altres. El que vol ser pobre tampoc ha de tenir protecció legal, sinó sols la seguretat que dóna a l´home la seva confiança en Déu.
A continuació Sant Francesc ens parla de l´obediència, quelcom fonamental per a Francesc, ja que en ella veia el mitjà d´autocontrol que posseïa la Fraternitat i fonamental d´exclusiva referència personal. L´únic vincle d´unió que articula tota la trama de la Fraternitat és aquesta relació d´obediència, per això ha de ser mantingut inexorablement contra tot perill de disgregació. També molt important que aquí tracta és el de l´Ofici diví, que segurament fou un dels elements aglutinants del grup.
Seguidament el Testament fa referència a que han de ser catòlics el seus seguidors. Sembla ser que que la catolicitat suposa per a Sant Francesc creure el que creu l´Esglèsia.
A partir del número 34 trobem la clau que dóna Sant Francesc per tal d´entendre el que diu en el Testament. Les diverses tendències existents en l´Ordre podien interpretar aquest escrit cadascun a la seva manera. Sant Francesc coneixia les interpretacions que li havien fet al seu projecte de vida; per això traça i assegura el contorn intel.lectiu dins del que s´ha veure aquesta última voluntat.
Sant Francesc sabia que des de la seva retirada del govern de la Fraternitat, no tenia cap poder jurídic per a ordenar res. No obstant, no deixa de seguir exercint la seva funció animadora i vigilant de mantenir a la Fraternitat fidel al seu carisma. Durant tot el procés d´evolució, s´havien anat plasmant les diferents solucions aportades per la col.laboració de tots els problemes que la vida plantejava.
En els fragment conclusius Sant Francesc planteja que mantinguin el testament al costat de la Regla per tal que es pugui complir millor la seva misió d´ajuda en l´esforç de tots els frares per a realitzar millor la vida que en ella se´ns proposa. Per això insisteix que ningú faegeixi res a la Regla i al Testament, sinó que s´entengui purament i simplement com el Senyor li va donar a entendre.
La benedicció final és molt solemne. En realitat no es tracta d´una benedicció seva, sinó que confirma, simplement, la feta per l´Altíssim Pare en el cel, i pel seu fill amb l´Esperit Sant, àngels i sants a la terra.
La Benedicció de Sant Agustí , o el desig que Déu els beneeixi, és absoluta. La benevolència de Déu està en aquells que tracten de ser-li fidels obserant les coses que les escriu. Els hi ofereix el millor que te i pot, la certesa que Déu està amb ells.
El Testament a més de ser l´escrit on l´autor expressa la seva última voluntat i ressumeix l´essencial del seu projecte evangèlic és també un dels textos on millor queda reflexat la dimensió espiritual de Sant Francesc d´Assis. Es pot dir que és una espècie de confessió on fa balanç de la seva vida. En aquest text es valora i s´afirma la seva experiència evangèlica posant en guàrdia, al mateix temps, al grup sobre les males interpretacions que hagin pogut sorgir dels valors fonamentals de la fraternitat. En aquest text no pretén donar una sistematització d´aquests valors sinó deixar clar quin és el seu projecte i prendre´l com a punt de referència per a l´apreciació de la vida de la fraternitat en el moment de ser redactat i davant el sentiment de responsabilitat davant l´Esglèsia del compliment del promès a Déu, és a dir, la vivència de l´Evangeli segons la forma expressada en la Regla. En aquest text també trobem el desig d´enfortir la unió dels frares amb l´Esglèsia i la seva fidelitat a l´Evangeli. En aquest text veiem la preocupació de l´autor per orientar una fraternitat que el venera, però que no el necessita, sobre tot entre els dirigents, per a la seva estructuració dins de l´Esglèsia.
No és un text d´un ressentit sinó la humil afirmació de la manera de vida que el Senyor li ha concedit i ara comparteix amb els seus germans.
A Testament 1-23 trobem la descripció dels progressiu avenç de la seva vocació fins els orígens de la Fraternitat. En aquest fragment sovintegen els pretèrits, barrejats amb algun present, per tal d´indicar la fidelitat de Déu que no solament se li mostrà sinó que el segueix acompanyant. Aquest record del seu itinerari espiritual és una confesió de que la Fraternitat ha estat obra de Déu, a la que ell ha col.laborat dins de les seves possibilitats. Per això tracta de fer-lo present com l´últim gest i el punt de referència en que la Fraternitat ha de mirar-se. Tota aquesta narració sembla ser un acte de fe en el pla de Déu, al que Francesc tracta de confiar-se, ajudant, al mateix temps, als seus germans a reconeixer-lo i a seguir-lo amb totes les seves forces.
Destacaria també d´aquest fragment el paper que tenen els leprosos, en tant que són ells el lloc on es li mostra el Senyor com a força transformant. Des d´ells valora la vida en pecat i la seva conversió. De la primera experiència sols anota aquest peculiar fàstig pels reprosos, experiència que quedarà modificada per l´acció del Senyor fins el punt que els començarà a tractar amb misericòrdia ignagurant així la seva vida de penitència.
Una vegada allunyats d´ells expressarà el canvi realitzat com el pas d´una sensació amarga a una de dolça fruit d´una transformació interior que li ensenyarà el sentit de la vida. L´experiència dels leprosos no és una conseqüència de la seva trobada amb el Senyor, sinó que és el sacrament per el que se li fa present (Tant segur està d´això que als primers companys els hi exigirà que comencin a fer penitència amb els leprosos per tal d´assegurar la pressència i l´encontre amb el Senyor). La referència als leprosos com a moment clau de la seva conversió denota la importància que va tenir en la seva vida aquest fet.
Entre l´apartar-se dels leprosos i el sortir del segle hi ha un espai de temps que Francesc determina amb la frase “i després vaig estar poc temps” sense aclarar-nos el on i el com. Pel context es dedueix que l´estada és en el “segle” del que sortirà posteriorment. L´experiència vital d´aquest temps de Sant Francesc sembla ser de reflexió i descobriment que la seva vocació està en el seguiment total de Crist. Per un altre costat l´expressió “sortir del segle” sembla indicar segons el que indiquen alguns intèrprets el moment de trencar amb la vida social portada fins llavors per a dedicar-se al servei de Déu en una forma que pensa però que no té encara definida, i que es concretarà en el seguiment de Jesucrist segons la forma de l´Evangeli.
A continuació comença la seva professió de fe en les esglèsies, per tal d´extendre-la després als sacerdots, l´Eucaristia, les Escriptures i els teòlegs. L´oració de que es serveix per a expressar la seva fe en les esglèsies és de L´ofici de l´Exaltació de la Santa Creu. Sant Francesc, al fer referència la fe en les esglèsies sembla indicar que la seva presència ha de ser com un reclam per a l´oració i benedicció al Senyor. Aquesta fou la seva costum i el que va ensenyar. Així Esglèsia i Creu seran els símbols de la presència del Senyor que acompanyen l´evolució espiritual de Francesc fins a convertir-se en l´expressió madura de la seva fe. Aquesta fe que mostra Sant Francesc pels sacerdots ens pot semblar prgmàtica però no és veritat. Sant Francesc uneix la persona amb la seva funció fins al punt que per salvar una ha de defensar l´altra.
Amb la proclamació de l´Eucaristia com a centre absolut de la seva devoció, passa Sant Francesc, de la fe en els sacerdots i en el sacrament del cos i sang del Senyor, a la paraula que santifica el pa i el vi.
Juntament amb l´Eucaristia,la seva reverència es mostra també cap als noms i paraules escrites pel Senyor. Després de la reverència a la Paraula es passa a la reverència als que l´estudien, ensenyen i proclamen: els teòlegs i els clèrgues majors. En aquest sentit cal tenir present que la reverència que té els teòlegs no és tant per ser homes de ciència sinó per la relació que tenen amb les Escriptures, per ser els que administren la paraula que és esperit i vida, la qual realitza en l´altar el misteri del cos i sang del Senyor.
A continuació trobem trobem l´autotestimoni sobre l´origen de la Fraternitat i la manera de viure-la Sant Francesc i els seus germans. L´aparició de la Fraternitat no correspon a un pla premeditat, sinó que sorgeix amb la presència dels germans que el Senyor li dóna. Per això, la Fraternitat és obra del Senyor. És Sant Francesc qui rep la revelació (en tant que percepció a través de mediacions), ell fa escriure la Regla i a ell se li confirma el Papa. Aquest convenciment de ser l´instrument de realització de la Fraternitat és el que haurà de defendre fins a la mort.
L´afirmació de Francesc que l´Altíssim l´havia revelat que havia de viure segons la forma del sant Evangeli no suposa originalitat. La seva audàcia consisteix en pretendre realitzar-la dins de l´Esglèsia. Nombrosos grups havien estat apartats d´ella i qualificats d´heretges per haver mantingut la seva postura enfront a una Curia incapaç de comprendre-les i fer-los lloc dins de les estructures eclesiàstiques. Amb l´arribada d´Inocenci III la cosa havia canviat interessat per fer possible dins de l´Esglèsia aquest gènere de vida.
Viure segons la forma del sant Evangeli suposa realitzar el projecte evangèlic des d´una òptica pauperística, que estava en evident contrast amb la vida religiosa monacal, però dins de la línia dels moviments religiosos del temps.
L´afirmació del Testament sobre la primera regla escrita es conclou amb la confirmació per part del Papa. Segons els intèrprets Sant Francesc entenia la Regla com una cristalització dinàmica dels seu projecte de vida. El fragment finalitza amb el reconeixement de la seva incultura (sembla no molt real sinó entesa com una renuncia a la seva condicó social). A continuació apareix la insistència amb el treball manual i el poc interès de les fonts per presentar-nos al Senyor treballant. El treball manual pertany a l´ideal de la Fraternitat i forma part de les seves activitats, però amb tota seguretat eren els frares més senzills els únics que sabien i podien treballar, els encarregats de mantenir aquest ideal. El treball no té aquí com a funció principal l´adquisició del necessari per a la subsistència, sinó el bon exemple i l´evitar l´ociositat. Es té en compte per a viure, però no és el seu objectiu principal que no és altra que el de testimoni.
A continuació Sant Frances ofereix una salutació de pau com a símbol del seu major desig i de la seva dedicació: la pacificació.
A partir del número 24 el contingut ja no és recordatori i el punt de referència és la Fraternitat primitiva a la Regla. El motiu sembla ser que els problemes plantejats són fruit de l´evolució i, per tant, propis d´una fraternitat en vies d´organització, on el recurs als primers germans no pot donar-se per no haver experimentat aquests problemes i no oferir solucions, d´aquí que es recorri a la Regla a la recerca d´una solució correctiva.
Francesc es mostra dur en la seva actuació. La intenció de Sant Francesc és mostrar que les noves condicions per les que passa la Fraternitat en la seva evolució requereixen nous plantejaments, no bostant, no han de convertir-se en motiu de degeneració, sinó que ha de posar-se tot l´esforç per mantenir l´actitud menor de la pobresa.
El tema del fragment que ve a continuació és el de les cartes de recomanació o privilegis demanats pels frares a la Cúria, amb la finalitat d´assegurar la seva autonomia tant en el pla personal com apostòlic. Així es rebutja tant els privilegis col.lectius com els individuals. A aquesta negativa de demanar privilegis segueixen una sèrie de concrecions sobre la manera I l´objecte del recurs, no s´han de demanar ni per si mateixos ni per intemediaris. Davant tots els casos en que s´enumeren en el Testament, Sant Francesc proposa una solució única: “ans a qualsevol lloc on no seran rebuts, que fugin cap a una altra terra a fer penitència amb la benedicció de Déu”. Així és contrari a tot privilegi. Si ell va a Roma en els moments claus i decisius no és per buscar recolzament privilegiat sinó per assegurar eclesiàsticament el seu carisma. Sant Francesc pensava que si el frare no ha de tenir res, tampoc ha de tenir cap dret que el faci més ric que els altres. El que vol ser pobre tampoc ha de tenir protecció legal, sinó sols la seguretat que dóna a l´home la seva confiança en Déu.
A continuació Sant Francesc ens parla de l´obediència, quelcom fonamental per a Francesc, ja que en ella veia el mitjà d´autocontrol que posseïa la Fraternitat i fonamental d´exclusiva referència personal. L´únic vincle d´unió que articula tota la trama de la Fraternitat és aquesta relació d´obediència, per això ha de ser mantingut inexorablement contra tot perill de disgregació. També molt important que aquí tracta és el de l´Ofici diví, que segurament fou un dels elements aglutinants del grup.
Seguidament el Testament fa referència a que han de ser catòlics el seus seguidors. Sembla ser que que la catolicitat suposa per a Sant Francesc creure el que creu l´Esglèsia.
A partir del número 34 trobem la clau que dóna Sant Francesc per tal d´entendre el que diu en el Testament. Les diverses tendències existents en l´Ordre podien interpretar aquest escrit cadascun a la seva manera. Sant Francesc coneixia les interpretacions que li havien fet al seu projecte de vida; per això traça i assegura el contorn intel.lectiu dins del que s´ha veure aquesta última voluntat.
Sant Francesc sabia que des de la seva retirada del govern de la Fraternitat, no tenia cap poder jurídic per a ordenar res. No obstant, no deixa de seguir exercint la seva funció animadora i vigilant de mantenir a la Fraternitat fidel al seu carisma. Durant tot el procés d´evolució, s´havien anat plasmant les diferents solucions aportades per la col.laboració de tots els problemes que la vida plantejava.
En els fragment conclusius Sant Francesc planteja que mantinguin el testament al costat de la Regla per tal que es pugui complir millor la seva misió d´ajuda en l´esforç de tots els frares per a realitzar millor la vida que en ella se´ns proposa. Per això insisteix que ningú faegeixi res a la Regla i al Testament, sinó que s´entengui purament i simplement com el Senyor li va donar a entendre.
La benedicció final és molt solemne. En realitat no es tracta d´una benedicció seva, sinó que confirma, simplement, la feta per l´Altíssim Pare en el cel, i pel seu fill amb l´Esperit Sant, àngels i sants a la terra.
La Benedicció de Sant Agustí , o el desig que Déu els beneeixi, és absoluta. La benevolència de Déu està en aquells que tracten de ser-li fidels obserant les coses que les escriu. Els hi ofereix el millor que te i pot, la certesa que Déu està amb ells.
divendres, 23 d’octubre del 2009
comentari Càntic del Germà Sol
CÀNTIC DEL GERMÀ SOL. Sant Francesc d´Assís
Comentari
Aquesta preciosa oració de Sant Francesc es coneguda per diferents noms: “Càntic de les Criatures”, Lloances de les Criatures i “Himne de la Germana mort”, a més del Càntic del Germà Sol”, i és considerada el primer poema en la llengua italiana. Autors com Dante el consideren com el més bell tros de poesia religiosa després dels evangelis i l´expressió més completa i lírica de l´ànima i de l´espiritualitat de Sant Francesc. La data de la seva composició és la tardor de 1225, possiblement per Sant Damià. L´estrofa sobre el perdó la va redactar amb ocasió d´una controvèrsia entre el Podestà d´Assis, primera autoritat de la ciutat, i el bisbe, reconciliant-los. Y l´última, sobre la germana mort, la va composar a la tardor de 1226.
En el moment d´escriure el cant, Sant Francesc es troba en unes condicions físiques absolutament deplorables, desangrat pels estigmes, quasi cec, malalt del fetge, desnutrit i amb febre. Pel contrari la seva vida interior estava en la millor situació possible. Déu havia volgut recordar als homes la passió dels seu Fill a través del cos de Sant Francesc i, com solament des de la creu es preludia l´alegria de la pàsqua, a l´hora de cantar l´”aleluya”. Cap millor que Sant Francesc.
És un cant per tothom, pels homes i els astres, per les criatures i les plantes, per tota la naturalesa que Crist va reconciliar i pacificà a la creu.
Aquest cant, que alguns intèrprets el veuen inspirat en el Càntic dels tres joves (Daniel 3, 52-90) en el que en nig de les flames convidaven a tota la cració a beneir al Senyor, és una lloança a Déu per les seves criatures en tant que aquestes satisfan diàriament les nostres necessitats i sense elles no viuríem.
Aquesta lloança sembla dirigida al “germà Sol” per ser la més bella criatura i la més semblant a Déu. Per Sant Francesc tots som cecs i és Déu qui ens ha donat llum a través d´aquestes criatures a les que anomena “germanes”, inclús les més petites, encara que s´inclina més per aquelles que millor reflexen els reflexos de Déu o alguna característica de l´Ordre, i apareixien com a tals en les Escriptures. I per un misteriós influx, aquelles es plegaven als seus desitjos i reponien amb efecte al seu amor per elles. Era com si ja hagués recuperat l´estat de la inocència original.
És conegut que Sant Francesc trobava en quasi totes les criatures algun motiu de profunda alegria. A més del sol i el foc, veiem l´estimació a l´aigua, símbol de la penitència i la contrició, que renta la culpa en el bany del bateig; per això es rentava les mans on l´aigua caiguda no pugués ser trepitjada. Caminava sobre les pedres amb por i respecte, en record de Crist. També estimava als cucs, doncs havia llegit que es diu del Salvador “Sóc un cuc, no un home”; i els apartava del camí, per a que ningú els trepitgés. A les abelles, a l´hivern, les feia servir vi o mel, per a que no morissin de fred. Les formigues li agradaven menys, per el seu afany d´acumular, preferia els ocells que no guarden per l´endemà, però reconeixien que elles ens ensenyen a no estar aturades. Així també, si un germà volia tallar llenya al bosc li recomenava no tallar tot l´arbre, per a que seguís vivint.
És sorprenent que en uns moment on Sant Francesc pateix profunds dolors i on la mort està a prop, i enmig d´una profunda crisis espiritual, la redacció d´aquesta lloança a la vida, aquest profund i sincer acte de fe. En un contex en el que l´heretgia càtara predicava que totes les coses creades eren obra del dimoni, Sant Francesc d´Assis, proclamava públicament que totes les coses són obra de Déu i que, per tant, són bones.
Sant Francesc fou el primer ésser humà perocupat per l´equilibri entre animals, plantes i éssers humans. Fou el primer que es va concebre a si mateix en relació amb totes les coses creades, sabia que no importava quan de diferents som, tots som creiatures de Déu, i la visió fraterna de Sant Francesc no inclou únicament als éssers humans, sinó a tota la realitat animada i inanimada.
El llenguatge de Sant Francesc, mitjançant el que anomena a cadascun dels elements e la creació germà i germana no és simplement un excés poètic. Ell sentia compartir quelcom amb totes les criatures. Per a ell totes les coses eren filles de Déu, i com a tals, havia de respectar la seva vida, la seva existència, doncs eren un regal del Creador i sense les que l´home no podia sobreviure.
En aquest poema Sant Francesc mostra un profund i sincer respecte i admiració per tot el que es trobava a la naturalesa: des d´un simple escarbat fins l´astre rei. Especial cura i respecte li mereixien les coses més petites i es reconegut que mai matava un insecte, ni utilitzava de la naturalesa sense necessitat. Al fer això, Sant Francesc no florificava a les coses per si mateixes, sinó al seu Creador.
No deixa de ser sorprenent com uns 800 anys més tard aquest poema és de profunda actualitat i mostra com el llegat de Sant Francesc pot ajudar-nos a agafar consciència i salvar el planeta. La seva herència ens ensenya a estimar totes les coses, a les pedres, a les muntanyes, a les flors, etc…
Sant Francesc ens convida a repensar el nostre lloc en l´ordre creat, de manera que el benestar humà està integrat en el benestar de totes les coses (medi ambient). Per a ell era vital entendre la relació entre la humanitat i tota la creació. La visió franciscana ajuda a veure la vida com un gran regal. Si podem ésser humils com ell, i entendre que el mon no està en el nostre contro, prendrem el nostre lloc com una part, i sols com una part, de la gran comunitat de la creació.
Aquest Càntic al Germà Sol mostra una fascinant experiència del món, una alegria pura d´existir enmig de les coses, una entussiasta adhesió al món, a la matèria mateixa. És un sí a l´univers, una afirmació del valors dels éssers i de les coses com i com les hem rebut de mans del Creador. En l´impuls de lloança que arrastra a l´ànima cap al Creador, cap a l´Altíssim s´obre a la comunió amb totes les criatures. Al girar-se cap a les realitat d´aquí abaix, Sant Francesc fraternitza amb elles, escolta la seva veu, admira la seva bellesa. I, amb elles, alaba a l´Altíssim. Aquesta lloança, que comença pels elements més lloents com el sol, la lluna i les estrelles, descendeix, poc a poc, cap als més humils. Així el “Càntic al Germà Sol” es converteix en el cant del vent, de l´aigua, del foc i, finalment, de la terra. L´impuls cap a l´Altíssim passa en el Càntic per aquest humil retorn a la nostra “mare Terra”. Una terra pacificada, feliç i radiant a la llum de Déu.
Aquest cant mostra a un home que, durant tota la seva vida, ha treballat, lluitat, patit, per a que hi hagi una mica més de fraternitat entre els homes i per a que es manifesti finalment en la societat del seu temps, la humanitat de Déu. Enfront un món de mercaders, en la que la passió fonamental era el diner, aquest cant s´eleva com una protesta i una crida. La fraternitat universal que canta Sant Francesc no se´ns dóna completament feta, és una tasca que cal realitzar, un món que cal construir, aquesta és el sentit del món.
Fraternitzar amb totes les criatures, com ho fa Sant Francesc, és segons alguns intèrprets (com per exemple Paul Ricoeur) treballar en vonvertir tota hostilitat en una tensió fraterna, en l´interior d´una unitat de creació.
Comentari
Aquesta preciosa oració de Sant Francesc es coneguda per diferents noms: “Càntic de les Criatures”, Lloances de les Criatures i “Himne de la Germana mort”, a més del Càntic del Germà Sol”, i és considerada el primer poema en la llengua italiana. Autors com Dante el consideren com el més bell tros de poesia religiosa després dels evangelis i l´expressió més completa i lírica de l´ànima i de l´espiritualitat de Sant Francesc. La data de la seva composició és la tardor de 1225, possiblement per Sant Damià. L´estrofa sobre el perdó la va redactar amb ocasió d´una controvèrsia entre el Podestà d´Assis, primera autoritat de la ciutat, i el bisbe, reconciliant-los. Y l´última, sobre la germana mort, la va composar a la tardor de 1226.
En el moment d´escriure el cant, Sant Francesc es troba en unes condicions físiques absolutament deplorables, desangrat pels estigmes, quasi cec, malalt del fetge, desnutrit i amb febre. Pel contrari la seva vida interior estava en la millor situació possible. Déu havia volgut recordar als homes la passió dels seu Fill a través del cos de Sant Francesc i, com solament des de la creu es preludia l´alegria de la pàsqua, a l´hora de cantar l´”aleluya”. Cap millor que Sant Francesc.
És un cant per tothom, pels homes i els astres, per les criatures i les plantes, per tota la naturalesa que Crist va reconciliar i pacificà a la creu.
Aquest cant, que alguns intèrprets el veuen inspirat en el Càntic dels tres joves (Daniel 3, 52-90) en el que en nig de les flames convidaven a tota la cració a beneir al Senyor, és una lloança a Déu per les seves criatures en tant que aquestes satisfan diàriament les nostres necessitats i sense elles no viuríem.
Aquesta lloança sembla dirigida al “germà Sol” per ser la més bella criatura i la més semblant a Déu. Per Sant Francesc tots som cecs i és Déu qui ens ha donat llum a través d´aquestes criatures a les que anomena “germanes”, inclús les més petites, encara que s´inclina més per aquelles que millor reflexen els reflexos de Déu o alguna característica de l´Ordre, i apareixien com a tals en les Escriptures. I per un misteriós influx, aquelles es plegaven als seus desitjos i reponien amb efecte al seu amor per elles. Era com si ja hagués recuperat l´estat de la inocència original.
És conegut que Sant Francesc trobava en quasi totes les criatures algun motiu de profunda alegria. A més del sol i el foc, veiem l´estimació a l´aigua, símbol de la penitència i la contrició, que renta la culpa en el bany del bateig; per això es rentava les mans on l´aigua caiguda no pugués ser trepitjada. Caminava sobre les pedres amb por i respecte, en record de Crist. També estimava als cucs, doncs havia llegit que es diu del Salvador “Sóc un cuc, no un home”; i els apartava del camí, per a que ningú els trepitgés. A les abelles, a l´hivern, les feia servir vi o mel, per a que no morissin de fred. Les formigues li agradaven menys, per el seu afany d´acumular, preferia els ocells que no guarden per l´endemà, però reconeixien que elles ens ensenyen a no estar aturades. Així també, si un germà volia tallar llenya al bosc li recomenava no tallar tot l´arbre, per a que seguís vivint.
És sorprenent que en uns moment on Sant Francesc pateix profunds dolors i on la mort està a prop, i enmig d´una profunda crisis espiritual, la redacció d´aquesta lloança a la vida, aquest profund i sincer acte de fe. En un contex en el que l´heretgia càtara predicava que totes les coses creades eren obra del dimoni, Sant Francesc d´Assis, proclamava públicament que totes les coses són obra de Déu i que, per tant, són bones.
Sant Francesc fou el primer ésser humà perocupat per l´equilibri entre animals, plantes i éssers humans. Fou el primer que es va concebre a si mateix en relació amb totes les coses creades, sabia que no importava quan de diferents som, tots som creiatures de Déu, i la visió fraterna de Sant Francesc no inclou únicament als éssers humans, sinó a tota la realitat animada i inanimada.
El llenguatge de Sant Francesc, mitjançant el que anomena a cadascun dels elements e la creació germà i germana no és simplement un excés poètic. Ell sentia compartir quelcom amb totes les criatures. Per a ell totes les coses eren filles de Déu, i com a tals, havia de respectar la seva vida, la seva existència, doncs eren un regal del Creador i sense les que l´home no podia sobreviure.
En aquest poema Sant Francesc mostra un profund i sincer respecte i admiració per tot el que es trobava a la naturalesa: des d´un simple escarbat fins l´astre rei. Especial cura i respecte li mereixien les coses més petites i es reconegut que mai matava un insecte, ni utilitzava de la naturalesa sense necessitat. Al fer això, Sant Francesc no florificava a les coses per si mateixes, sinó al seu Creador.
No deixa de ser sorprenent com uns 800 anys més tard aquest poema és de profunda actualitat i mostra com el llegat de Sant Francesc pot ajudar-nos a agafar consciència i salvar el planeta. La seva herència ens ensenya a estimar totes les coses, a les pedres, a les muntanyes, a les flors, etc…
Sant Francesc ens convida a repensar el nostre lloc en l´ordre creat, de manera que el benestar humà està integrat en el benestar de totes les coses (medi ambient). Per a ell era vital entendre la relació entre la humanitat i tota la creació. La visió franciscana ajuda a veure la vida com un gran regal. Si podem ésser humils com ell, i entendre que el mon no està en el nostre contro, prendrem el nostre lloc com una part, i sols com una part, de la gran comunitat de la creació.
Aquest Càntic al Germà Sol mostra una fascinant experiència del món, una alegria pura d´existir enmig de les coses, una entussiasta adhesió al món, a la matèria mateixa. És un sí a l´univers, una afirmació del valors dels éssers i de les coses com i com les hem rebut de mans del Creador. En l´impuls de lloança que arrastra a l´ànima cap al Creador, cap a l´Altíssim s´obre a la comunió amb totes les criatures. Al girar-se cap a les realitat d´aquí abaix, Sant Francesc fraternitza amb elles, escolta la seva veu, admira la seva bellesa. I, amb elles, alaba a l´Altíssim. Aquesta lloança, que comença pels elements més lloents com el sol, la lluna i les estrelles, descendeix, poc a poc, cap als més humils. Així el “Càntic al Germà Sol” es converteix en el cant del vent, de l´aigua, del foc i, finalment, de la terra. L´impuls cap a l´Altíssim passa en el Càntic per aquest humil retorn a la nostra “mare Terra”. Una terra pacificada, feliç i radiant a la llum de Déu.
Aquest cant mostra a un home que, durant tota la seva vida, ha treballat, lluitat, patit, per a que hi hagi una mica més de fraternitat entre els homes i per a que es manifesti finalment en la societat del seu temps, la humanitat de Déu. Enfront un món de mercaders, en la que la passió fonamental era el diner, aquest cant s´eleva com una protesta i una crida. La fraternitat universal que canta Sant Francesc no se´ns dóna completament feta, és una tasca que cal realitzar, un món que cal construir, aquesta és el sentit del món.
Fraternitzar amb totes les criatures, com ho fa Sant Francesc, és segons alguns intèrprets (com per exemple Paul Ricoeur) treballar en vonvertir tota hostilitat en una tensió fraterna, en l´interior d´una unitat de creació.
dijous, 22 d’octubre del 2009
autoestima 2
- QUNES 5 INTUICIONS APLICARIA A LA MEVA PROFESSIÓ.
Es difícil destacar sols 5 intuicions que podria, com a professional de l´ensenyament, aplicar a la meva tasca docent, en un curs de l´extensió, profunditat i riquesa com el que enguany l´IREL i l´ICE ens ha plantejat.
Per un altre costat és dificil fer aquesta pregunta perquè sincerament crec que la majoria de les idees que es varen plantejar en el curs, ja les intento portar a terme, però també és cert mai és tard per reflexionar per tal de milloar, de perfeccionar la nostra tasca docent i tenir present els eixos centrals sobre els que aquesta tasca s´ha de fonamentar i tenir clar perquè han de ser aquests eixos i no uns altres.
1- La primera no pot ser una altra que aquella que afecta a la relació professor-alumne. Aquesta relació s´ha de fonamentar en el coneixement del grau de desenvolupament psicològic de l´alumne, però també ha de tenir present l´ambient familiar, social i econòmic en el que viu. Aquesta relació s´ha d´intentar que es fonamenti cada cop més en unes relacions afectives positives, de col.laboració i recolzament mutuu, fonamentada en el respecte, la dignitat de cadascú, la integritat, la capacitat, l´apertura, l´amor i la compassió mutua. És a dir, una relació humanista i humana, allunyant-me de posicionaments mecanicistes
2- Un dels aspectes més interessants en tant que als professors ens preocupa és el referent a la disciplina. Saber aplicar el càstig necessari i just, el moment i la força d´aquest (així com les normes sobre les quals aplicar la disciplina) no és fàcil. Cercar l´empatia, conseguir mantenir l´atenció i la comprensió dels nostres alumnes, així com motivar els alumnes fent una classe entretiguda i interessant, sense caure en el simple joc o entreteniment teatral no és fàcil, però és la meta que hem d´intentar aconseguir, sabent, que segurament mai ho aconseguirem del tot, i que aquest fet no ens ha de portar a la depresió o a la pèrdua de confiança en nosaltres mateixos, un confiança que no ens ha de portar a l´autocomplaença, a l´exaltació de l´ego, sinó a una escolta activa de la realitat de l´aula, per a poder captar els seus sentiments, coneixements,inquietuds,etc., una escolta feta des de l´humilitat (és gran el perill del sentiment de superioritat envers els alumnes, d´un endiosament i exaltació de l´orgull propi)..Ara bé, la disciplina té una altra cara de la moneda que és la cara del perdó. Hem de saber perdonar i saber demanar perdó si som nosaltres els que ens hem equivocat.
3- La tercera gran idea que es va anar generant durant el curs és que el professor ha d´assumir (per què la societat, ho vulgui o no el professor, així ho ha decidit) té la responsabilitat (compartida amb la familia i els altres agents socials) de formar persones, per tant cada cop més la nostra activitat docent ha d´anar acompanyada de principis, valors i actituds que siguin coherents amb els principis i valors (actituds?) d´una societat democràtica, fonamentada en el respecte de la persona humana, la pau i la llibertat. Així, doncs, la nostra activitat a l´aula no pot escapar d´aquests paràmetres i hem de ser curosos en no perdre mai aquest punt de vista. Per fer-ho és imprescindible un procés d´autoconeixement, d´autocreixement i maduració constant per part del professional de l´ensenyament.
4- Ser conscients de la importància del treball en equip. La consulta als companys, el diàleg amb l´equip directiu però també amb els propis alumnes, ha de ser una de les constants de l´activitat del docent, i ser-ne conscient i portar-ho a terme no sempre és fàcil. Reconèixer les pròpies deficiències, evitar personalismes absurds (però molt sovint presents), acceptar que altres poden fer algunes coses més bé que un, etc… és tant fonamental en la nostra feina com dificultós. Ara bé, és imprescindible que en aquest camí d´autoperfeccionament,de formació permanent i d´obertura als altres, estiguem convençuts de la bondat de treballar en equip.
5-Per últim em sembla fonamental reconèixer el sentit del treball d´educador/ensenyant. Els docents tenim la immensa sort de treballar amb els infants i joves del nostre país que són, al mateix temps, el futur més o menys immediat. Descobrir i no perdre de vista que la nostra feina és essencial per la societat, que treballem amb un element altament sensible i fràgil, que la nostra feina va més enllà de l´explicació més o menys profunda d´uns coneixements són pilars que no podem oblidar en el moment que entrem en una aula. Ser-ne conscient, reflexionar-hi, i afrontar-ho amb decisió (sense por), preparació, humanisme, confiança, diàleg i treball, han de ser els antídots contra la desconfiança, la temença, l´individualisme, els egos desfermats i l´autosuficiència.
Com a conclusió, la feina del mestre/professor combina com poques l´activitat intel.lectual, el coneixement intel.lectual amb l´element espiritual de l´ésser humà. Realitzar aquestes dues cares de la moneda ens pot portar a l´autorealització professional, a l´autoestima com a persones i a una autosatisfacció que poques professions ens podrien donar.
Es difícil destacar sols 5 intuicions que podria, com a professional de l´ensenyament, aplicar a la meva tasca docent, en un curs de l´extensió, profunditat i riquesa com el que enguany l´IREL i l´ICE ens ha plantejat.
Per un altre costat és dificil fer aquesta pregunta perquè sincerament crec que la majoria de les idees que es varen plantejar en el curs, ja les intento portar a terme, però també és cert mai és tard per reflexionar per tal de milloar, de perfeccionar la nostra tasca docent i tenir present els eixos centrals sobre els que aquesta tasca s´ha de fonamentar i tenir clar perquè han de ser aquests eixos i no uns altres.
1- La primera no pot ser una altra que aquella que afecta a la relació professor-alumne. Aquesta relació s´ha de fonamentar en el coneixement del grau de desenvolupament psicològic de l´alumne, però també ha de tenir present l´ambient familiar, social i econòmic en el que viu. Aquesta relació s´ha d´intentar que es fonamenti cada cop més en unes relacions afectives positives, de col.laboració i recolzament mutuu, fonamentada en el respecte, la dignitat de cadascú, la integritat, la capacitat, l´apertura, l´amor i la compassió mutua. És a dir, una relació humanista i humana, allunyant-me de posicionaments mecanicistes
2- Un dels aspectes més interessants en tant que als professors ens preocupa és el referent a la disciplina. Saber aplicar el càstig necessari i just, el moment i la força d´aquest (així com les normes sobre les quals aplicar la disciplina) no és fàcil. Cercar l´empatia, conseguir mantenir l´atenció i la comprensió dels nostres alumnes, així com motivar els alumnes fent una classe entretiguda i interessant, sense caure en el simple joc o entreteniment teatral no és fàcil, però és la meta que hem d´intentar aconseguir, sabent, que segurament mai ho aconseguirem del tot, i que aquest fet no ens ha de portar a la depresió o a la pèrdua de confiança en nosaltres mateixos, un confiança que no ens ha de portar a l´autocomplaença, a l´exaltació de l´ego, sinó a una escolta activa de la realitat de l´aula, per a poder captar els seus sentiments, coneixements,inquietuds,etc., una escolta feta des de l´humilitat (és gran el perill del sentiment de superioritat envers els alumnes, d´un endiosament i exaltació de l´orgull propi)..Ara bé, la disciplina té una altra cara de la moneda que és la cara del perdó. Hem de saber perdonar i saber demanar perdó si som nosaltres els que ens hem equivocat.
3- La tercera gran idea que es va anar generant durant el curs és que el professor ha d´assumir (per què la societat, ho vulgui o no el professor, així ho ha decidit) té la responsabilitat (compartida amb la familia i els altres agents socials) de formar persones, per tant cada cop més la nostra activitat docent ha d´anar acompanyada de principis, valors i actituds que siguin coherents amb els principis i valors (actituds?) d´una societat democràtica, fonamentada en el respecte de la persona humana, la pau i la llibertat. Així, doncs, la nostra activitat a l´aula no pot escapar d´aquests paràmetres i hem de ser curosos en no perdre mai aquest punt de vista. Per fer-ho és imprescindible un procés d´autoconeixement, d´autocreixement i maduració constant per part del professional de l´ensenyament.
4- Ser conscients de la importància del treball en equip. La consulta als companys, el diàleg amb l´equip directiu però també amb els propis alumnes, ha de ser una de les constants de l´activitat del docent, i ser-ne conscient i portar-ho a terme no sempre és fàcil. Reconèixer les pròpies deficiències, evitar personalismes absurds (però molt sovint presents), acceptar que altres poden fer algunes coses més bé que un, etc… és tant fonamental en la nostra feina com dificultós. Ara bé, és imprescindible que en aquest camí d´autoperfeccionament,de formació permanent i d´obertura als altres, estiguem convençuts de la bondat de treballar en equip.
5-Per últim em sembla fonamental reconèixer el sentit del treball d´educador/ensenyant. Els docents tenim la immensa sort de treballar amb els infants i joves del nostre país que són, al mateix temps, el futur més o menys immediat. Descobrir i no perdre de vista que la nostra feina és essencial per la societat, que treballem amb un element altament sensible i fràgil, que la nostra feina va més enllà de l´explicació més o menys profunda d´uns coneixements són pilars que no podem oblidar en el moment que entrem en una aula. Ser-ne conscient, reflexionar-hi, i afrontar-ho amb decisió (sense por), preparació, humanisme, confiança, diàleg i treball, han de ser els antídots contra la desconfiança, la temença, l´individualisme, els egos desfermats i l´autosuficiència.
Com a conclusió, la feina del mestre/professor combina com poques l´activitat intel.lectual, el coneixement intel.lectual amb l´element espiritual de l´ésser humà. Realitzar aquestes dues cares de la moneda ens pot portar a l´autorealització professional, a l´autoestima com a persones i a una autosatisfacció que poques professions ens podrien donar.
dimecres, 21 d’octubre del 2009
Autoestima del professorat
1-LES 10 IDEES GENERALS DEL CURS
1). La primera idea fonamental és no perdre mai de vista que la nostra feina és essencial per a la societat, i que nosaltres estem perfectament capacitats per a fer-la.El professor s´ha de sentir segur de la importància de la tasca que fa i de la seva capacitat. Això últim no ho hem d´entendre des del punt de vista de la prepotència i l´autosuficiència sinó des de l´autoconvicció que amb una preparació adecuada i una voluntat de millora contínua podrem realitzar una de les tasques més important i gratificants que hi ha en la nostra societat com és la de formar persones en valors i preparar-les per al món laboral i social-polític-econòmic (no sols donant coneixements) en un procés d´humanització que els marcarà tota la vida, i que, a la vegada, no finalitza mai. No podem oblidar que la responsabilitat docent és professional, perquè hem de donar resposata a les demandes d´humanització, enfortiment personal, coneixements, elaboració d´un projecte de vida, etc…, però sense oblidar una responsabilitat ètica perquè per a l´exercici de la docència tenim més recursos que els alumnes.
2- La tasca del professorat no és unidireccional, és a dir, l´educació no s´ha d´entendre com la verbalització i explicació d´uns coneixements per part d´una persona especialista i unes altres (alumnes) que de forma passiva reben la informació. El professor , en cap moment, ha d´oblidar el que li poden aportar els seus alumnes en la millora de la seva tasca docent, potenciant la participació dels alumnes, estimulant-los amb una relació de múua interdependència. En aquest sentit indicar que aquesta interdependència també afecta la relació amb els nostres companys. És fonamental admetre que nosaltres sols dificilment podrem aconseguir els objectius, els consells dels companys, els acords, les estratègies comunes entre tots els companys són fonamentals per aconseguir els èxits dels nostres alumnes,i també per la millora de la nostra feina. Aquesta multidireccionalitat també afecta a la familia. La relació professor-familia ha de ser fluïda, de mútua col.laboració
3- Si la tasca més important dels mestres i professors és la formació de les persones (de la que la formació professional és un aspecte molt important però no únic) no hem d´oblidar que la nostra obligació serà donar-los les eines i potenciar les capacitats perquè puguin desenvolupar aquesta tasca formativa tota la seva vida,i, per tant, no sols exigir la capactitat memorística, sinó la comprensió que és la que evita la fustració i millora l´autoestima dels alumnes i, així, la seva conducta a l´aula. No hem d´oblidar mai que la nostra tasca és millorar la competència dels nostres alumnes, fer-los competents, i no fer-los competitius, formar persones íntegres.
4- Una altra idea que es va anar repetint al llarg del curs i que els professors n´hem de ser conscients, és que els docents són un referent i exemple per als alumnes. En aquest sentit la nostra actitut a classe ha de servir de motivació, estímol i ajuda als nostres alumnes també a millorar en la seva autoestima, a buscar solucions als seus problemes (no sols acadèmics), sense pretendre, això sí, la creació dels nostres clons. Els alumnes han de desenvolupar la seva pròpia personalitat i,per tant, la seva pròpia forma de pensar. Aquesta autonomia de l´alumne, el professor no sols l´ha de respectar sinó també potenciar.
5- També és fonamental pel professor entendre que una escola o institut no és un centre penitenciari, i que per tant, hem de ser conscient del grau de maduració dels nostres alumnes alhora de marcar les pautes de comportament. Aquest fet abraça també la comprensió de l´emocionalitat i la sensibilitat dels nens i adolescents. Cada etapa té les seves dificultats en aquest àmbit i el professor n´ha de ser conscient i no pot tractar als alumnes com si estiguessin a l´edat adulta. Tot i que han d´estar clars els límits que els alumnes noi poden passar, hem de ser comprensius i tenir en compte que una manca de flexibilitat en l´aplicació de les normes no sempre és bona. En aquest sentit el coneixement de la psicologia infantil i de l´adolescència és fonamental, i els nostres plantejaments educatius s´han d´acomodar a aquesta realitat psicològica.. Al mateix temps, l´exigència en el compliment de les normes ha de ser també exigent per a nosaltres mateixos i no sols per als nostres alumnes.
6- És fonamental en la nostra feina que el professor tingui una visió optimista (que no vol dir ingènua) de la realitat, una confiança en les possibilitat i capacitats dels seus alumnes i d´ell mateix. Difícilment podrem tenir autoconfiança si aquesta no existeix respecte la pròpia condició humana.
7-No hem de tenir la pretensió de ser superherois sinó bons professionals i bones persones. No som (ni ho podem ser) perfectes, però sí està al nostre abast ser uns bons docents. Tampoc podrem evitar que alguns alumnes no arribin a les metes que nosaltres o ells ens havíem plantejat. En aquests casos no hem de viure aquesta situació com un fracàs personal, no hem d´autoculpar-nos. Tampoc hem de pretendre solucionar tots els problemes afectius, emocionals, familiars, etc… que puguin tenir els nostres alumnes. Un grau d´implicació emocional en la nostra feina és fonamental per a la nostra autoestima, però en excés pot ser molt perjudicial ja que ens pot portar a una visió equivocada i autodestructiva de la nostra vàlua com a docents.
8- Tot i que els missatges negatius que els nens reben dels mitjans de comunicació i del seu entorn, fora de l´escola o institut, poden ser neutralitzats amb missatges possitius des de l´aula ( i així s´ha d´intentar que sigui) i del model d´adult que representa el professor, no sempre serà possible. Lligat amb aquest fet voldria indicar que s´ha d´intentar evitar jutjar. (“Jutja i seràs jutjat”). El professor necessita entrar en una dinàmica d´ensenyament que no estigui fonamentada sobre el judici negatiu, sinó sobre la realitat personal i escolar, pròpia i dels alumnes, vista des de la perspectiva de l´autosuperació.
9- El victimisme (culpar als altres de tots els problemes que em suscita l´activitat pedagògica) i els sentiments de culpa o de vergonya (que comporta molt sovint sentiments d´auto destrucció) haurien de quedar eliminats de la mentalitat del mestre o professor, en tant que no ajuden en res a la nostra autorrealització i al desenvolupament cottecte de la nostra tasca docent. Ser conscients de les nostres limitacions no ha de comportar el desenvolupament del sentiment de culpa, sinó a la nostra formació permanet, els diàleg i col.laboració amb els nostres companys (en tant que molts d´ells es troben amb les mateixes dificultats, o se les han trobat al llarg de la seva carrera professional), així com el diàleg amb els alumnes i famílies. Un altre sentiment que hem d´intentar evitar costi el que costi és el de ressentiment.
10- Per últim, i com alumne de l´Irel em sembla fonamental destacar-ho, el professional de l´ensenyament ha de tenir present que sols una vida espiritual enfortida, desenvolupada i sana pot actuar com a barrera o superacio dels problemes, ens pot impulsar al compromís social, polític i citadà; i millorar i transformar el sistema educatiu que moltes vegades pot asfixiar-nos. Aquesta vida espiritual és la que permet superar dificultats que poden ser de caràcter sòcio-cultural (cada cop més present en les societats occidentals), les dificultats sistemàtiques (sorgides de la pròpia estructura del sistema educatiu que recòrrer massa sovint a la improvització, la incertesa, els canvis sense sentit i la manca de respostes adecuades), les dificultats pedagògiques (que sorgeixen de la interrelació entre els membres de la comunitat educativa), i les dificultats personals (que apareixen per a fer mal la pròpia vida de l´educador).
Voldria acabar el present treball amb unes paraules de Gustavo J. Magdalena en el seu llibre “El Espíritu del Educador”:
“Si el educador es creyente, si el educador considera a Dios com algo más que una idea, como una persona que lo ama, lo espera y lo acompaña a lo largo de la vida, es importante que ponga su tarea educativa en las manos del buen Dios. En ese momento, la fe del maestro o del profesor –elemento central de su espiritualidad- se transformará en sostén para la misión. En los instantes de duda, tensión o incertidumbre, cuando los argumentos técnicos no alcancen y las fuerzas interiores disminuyan, la fe lo sostendrá y lo animará a continuar con su tarea, aquella misma que asumiera cuando descubrió la vocación de educador”.
1). La primera idea fonamental és no perdre mai de vista que la nostra feina és essencial per a la societat, i que nosaltres estem perfectament capacitats per a fer-la.El professor s´ha de sentir segur de la importància de la tasca que fa i de la seva capacitat. Això últim no ho hem d´entendre des del punt de vista de la prepotència i l´autosuficiència sinó des de l´autoconvicció que amb una preparació adecuada i una voluntat de millora contínua podrem realitzar una de les tasques més important i gratificants que hi ha en la nostra societat com és la de formar persones en valors i preparar-les per al món laboral i social-polític-econòmic (no sols donant coneixements) en un procés d´humanització que els marcarà tota la vida, i que, a la vegada, no finalitza mai. No podem oblidar que la responsabilitat docent és professional, perquè hem de donar resposata a les demandes d´humanització, enfortiment personal, coneixements, elaboració d´un projecte de vida, etc…, però sense oblidar una responsabilitat ètica perquè per a l´exercici de la docència tenim més recursos que els alumnes.
2- La tasca del professorat no és unidireccional, és a dir, l´educació no s´ha d´entendre com la verbalització i explicació d´uns coneixements per part d´una persona especialista i unes altres (alumnes) que de forma passiva reben la informació. El professor , en cap moment, ha d´oblidar el que li poden aportar els seus alumnes en la millora de la seva tasca docent, potenciant la participació dels alumnes, estimulant-los amb una relació de múua interdependència. En aquest sentit indicar que aquesta interdependència també afecta la relació amb els nostres companys. És fonamental admetre que nosaltres sols dificilment podrem aconseguir els objectius, els consells dels companys, els acords, les estratègies comunes entre tots els companys són fonamentals per aconseguir els èxits dels nostres alumnes,i també per la millora de la nostra feina. Aquesta multidireccionalitat també afecta a la familia. La relació professor-familia ha de ser fluïda, de mútua col.laboració
3- Si la tasca més important dels mestres i professors és la formació de les persones (de la que la formació professional és un aspecte molt important però no únic) no hem d´oblidar que la nostra obligació serà donar-los les eines i potenciar les capacitats perquè puguin desenvolupar aquesta tasca formativa tota la seva vida,i, per tant, no sols exigir la capactitat memorística, sinó la comprensió que és la que evita la fustració i millora l´autoestima dels alumnes i, així, la seva conducta a l´aula. No hem d´oblidar mai que la nostra tasca és millorar la competència dels nostres alumnes, fer-los competents, i no fer-los competitius, formar persones íntegres.
4- Una altra idea que es va anar repetint al llarg del curs i que els professors n´hem de ser conscients, és que els docents són un referent i exemple per als alumnes. En aquest sentit la nostra actitut a classe ha de servir de motivació, estímol i ajuda als nostres alumnes també a millorar en la seva autoestima, a buscar solucions als seus problemes (no sols acadèmics), sense pretendre, això sí, la creació dels nostres clons. Els alumnes han de desenvolupar la seva pròpia personalitat i,per tant, la seva pròpia forma de pensar. Aquesta autonomia de l´alumne, el professor no sols l´ha de respectar sinó també potenciar.
5- També és fonamental pel professor entendre que una escola o institut no és un centre penitenciari, i que per tant, hem de ser conscient del grau de maduració dels nostres alumnes alhora de marcar les pautes de comportament. Aquest fet abraça també la comprensió de l´emocionalitat i la sensibilitat dels nens i adolescents. Cada etapa té les seves dificultats en aquest àmbit i el professor n´ha de ser conscient i no pot tractar als alumnes com si estiguessin a l´edat adulta. Tot i que han d´estar clars els límits que els alumnes noi poden passar, hem de ser comprensius i tenir en compte que una manca de flexibilitat en l´aplicació de les normes no sempre és bona. En aquest sentit el coneixement de la psicologia infantil i de l´adolescència és fonamental, i els nostres plantejaments educatius s´han d´acomodar a aquesta realitat psicològica.. Al mateix temps, l´exigència en el compliment de les normes ha de ser també exigent per a nosaltres mateixos i no sols per als nostres alumnes.
6- És fonamental en la nostra feina que el professor tingui una visió optimista (que no vol dir ingènua) de la realitat, una confiança en les possibilitat i capacitats dels seus alumnes i d´ell mateix. Difícilment podrem tenir autoconfiança si aquesta no existeix respecte la pròpia condició humana.
7-No hem de tenir la pretensió de ser superherois sinó bons professionals i bones persones. No som (ni ho podem ser) perfectes, però sí està al nostre abast ser uns bons docents. Tampoc podrem evitar que alguns alumnes no arribin a les metes que nosaltres o ells ens havíem plantejat. En aquests casos no hem de viure aquesta situació com un fracàs personal, no hem d´autoculpar-nos. Tampoc hem de pretendre solucionar tots els problemes afectius, emocionals, familiars, etc… que puguin tenir els nostres alumnes. Un grau d´implicació emocional en la nostra feina és fonamental per a la nostra autoestima, però en excés pot ser molt perjudicial ja que ens pot portar a una visió equivocada i autodestructiva de la nostra vàlua com a docents.
8- Tot i que els missatges negatius que els nens reben dels mitjans de comunicació i del seu entorn, fora de l´escola o institut, poden ser neutralitzats amb missatges possitius des de l´aula ( i així s´ha d´intentar que sigui) i del model d´adult que representa el professor, no sempre serà possible. Lligat amb aquest fet voldria indicar que s´ha d´intentar evitar jutjar. (“Jutja i seràs jutjat”). El professor necessita entrar en una dinàmica d´ensenyament que no estigui fonamentada sobre el judici negatiu, sinó sobre la realitat personal i escolar, pròpia i dels alumnes, vista des de la perspectiva de l´autosuperació.
9- El victimisme (culpar als altres de tots els problemes que em suscita l´activitat pedagògica) i els sentiments de culpa o de vergonya (que comporta molt sovint sentiments d´auto destrucció) haurien de quedar eliminats de la mentalitat del mestre o professor, en tant que no ajuden en res a la nostra autorrealització i al desenvolupament cottecte de la nostra tasca docent. Ser conscients de les nostres limitacions no ha de comportar el desenvolupament del sentiment de culpa, sinó a la nostra formació permanet, els diàleg i col.laboració amb els nostres companys (en tant que molts d´ells es troben amb les mateixes dificultats, o se les han trobat al llarg de la seva carrera professional), així com el diàleg amb els alumnes i famílies. Un altre sentiment que hem d´intentar evitar costi el que costi és el de ressentiment.
10- Per últim, i com alumne de l´Irel em sembla fonamental destacar-ho, el professional de l´ensenyament ha de tenir present que sols una vida espiritual enfortida, desenvolupada i sana pot actuar com a barrera o superacio dels problemes, ens pot impulsar al compromís social, polític i citadà; i millorar i transformar el sistema educatiu que moltes vegades pot asfixiar-nos. Aquesta vida espiritual és la que permet superar dificultats que poden ser de caràcter sòcio-cultural (cada cop més present en les societats occidentals), les dificultats sistemàtiques (sorgides de la pròpia estructura del sistema educatiu que recòrrer massa sovint a la improvització, la incertesa, els canvis sense sentit i la manca de respostes adecuades), les dificultats pedagògiques (que sorgeixen de la interrelació entre els membres de la comunitat educativa), i les dificultats personals (que apareixen per a fer mal la pròpia vida de l´educador).
Voldria acabar el present treball amb unes paraules de Gustavo J. Magdalena en el seu llibre “El Espíritu del Educador”:
“Si el educador es creyente, si el educador considera a Dios com algo más que una idea, como una persona que lo ama, lo espera y lo acompaña a lo largo de la vida, es importante que ponga su tarea educativa en las manos del buen Dios. En ese momento, la fe del maestro o del profesor –elemento central de su espiritualidad- se transformará en sostén para la misión. En los instantes de duda, tensión o incertidumbre, cuando los argumentos técnicos no alcancen y las fuerzas interiores disminuyan, la fe lo sostendrá y lo animará a continuar con su tarea, aquella misma que asumiera cuando descubrió la vocación de educador”.
8-BREU INTERPRETACIÓ BÍBLICA DE LA PEL.LÍCULA
Tenint en compte que sóc un alumne de l´IREL i que aquest curs també està organitzat per l´IREL, he cregut convenient fer una petita referència religiosa, creient, cristiana de la pel.lícula. Dir també d´entrada que tota comparació d´aquest tipus sempre pot anar més enllà del que seria lícit, és per aquest motiu que demano disculpes ja d´entrada. Tot i això, crec que tota la realitat humana té clarament una lectura cristiana i, per tant, una lectura bíblica. Les properes línies mostren algun petit aspecte de relació concordant entre ambdos elements, la pel.lícula i la mateixa Bíblia.
1. La traïció de Christa-Maria versus la traïció de Judes: Salvant totes les distàncies, cal adonar-se com Christa-Maria, que és la companya de Dreyman, traïciona a aquest, revelant el lloc on guarda la màquina d´escriure a canvi únicament de poder seguir actuant, és a dir, a canvi de mantenir l´honor i la fama que tenia. Judes traiciona a Jesús a canvi d´unes poques monedes. Tots dos traicionen a aquelles persones que més els estimen per quelcom material i perdent la seva llibertat. Si la Bíblia ens mostra com l´amor autèntic és el que ens fa lliure, la traició representa la pèrdua de la llibertat per quedar en mans del mal, i al no poder gaudir de la llibertat i quedar en mans del mal, l´individu (Judes a la Bíblia i Christa-Maria a la pel.lícula) no veuen altra solució que el suïcidi, ja que no poden conviure amb ells mateixos, no poden mirar-se al mirall, no poden conviure amb l´esperit que porten dins. També coincideix el fet que igual que Judes és perdonat per Jesús (fet que augmenta el sentiment de rebuig cap a si mateix que tindrà Judes) Christa-Maria també es perdonat pel seu marit, primer per la seva infidelitat sentimental-sexual i més endevant per la seva traïció envers l´Stasi, fet que augmenta el malestar de Christa-Maria també amb ella mateixa.
2. Els dolents són els “durs de cor”: A la Bíblia els personatges que surten més mal parats són els durs de cor i els rics. A la pel.lícula també els durs de cor i els poderosos són els pitjors caricaturitzats. En els dos casos els pecadors i especialment aquells que reconeixen els seus pecats són mostrats com a persones humanes, amb valors, amb sentiments i que al veure i reconèixer els seus pecats fan que aquests no els dominin sinó ells dominin el mal. En canvi els poderosos i durs de cor són esclaus del mal, del pecat i ni tant sols se n´adonen d´aquest fet. El Ministre de Cultura de la pel.licula és el màxim representant d´aquest col.lectiu com en la Bíblia surten els fariseus i els rics. En canvi, Christa-Maria representa el publicà, el pecador que se sent pecador i obre el seu cor a Déu.
Tenint en compte que sóc un alumne de l´IREL i que aquest curs també està organitzat per l´IREL, he cregut convenient fer una petita referència religiosa, creient, cristiana de la pel.lícula. Dir també d´entrada que tota comparació d´aquest tipus sempre pot anar més enllà del que seria lícit, és per aquest motiu que demano disculpes ja d´entrada. Tot i això, crec que tota la realitat humana té clarament una lectura cristiana i, per tant, una lectura bíblica. Les properes línies mostren algun petit aspecte de relació concordant entre ambdos elements, la pel.lícula i la mateixa Bíblia.
1. La traïció de Christa-Maria versus la traïció de Judes: Salvant totes les distàncies, cal adonar-se com Christa-Maria, que és la companya de Dreyman, traïciona a aquest, revelant el lloc on guarda la màquina d´escriure a canvi únicament de poder seguir actuant, és a dir, a canvi de mantenir l´honor i la fama que tenia. Judes traiciona a Jesús a canvi d´unes poques monedes. Tots dos traicionen a aquelles persones que més els estimen per quelcom material i perdent la seva llibertat. Si la Bíblia ens mostra com l´amor autèntic és el que ens fa lliure, la traició representa la pèrdua de la llibertat per quedar en mans del mal, i al no poder gaudir de la llibertat i quedar en mans del mal, l´individu (Judes a la Bíblia i Christa-Maria a la pel.lícula) no veuen altra solució que el suïcidi, ja que no poden conviure amb ells mateixos, no poden mirar-se al mirall, no poden conviure amb l´esperit que porten dins. També coincideix el fet que igual que Judes és perdonat per Jesús (fet que augmenta el sentiment de rebuig cap a si mateix que tindrà Judes) Christa-Maria també es perdonat pel seu marit, primer per la seva infidelitat sentimental-sexual i més endevant per la seva traïció envers l´Stasi, fet que augmenta el malestar de Christa-Maria també amb ella mateixa.
2. Els dolents són els “durs de cor”: A la Bíblia els personatges que surten més mal parats són els durs de cor i els rics. A la pel.lícula també els durs de cor i els poderosos són els pitjors caricaturitzats. En els dos casos els pecadors i especialment aquells que reconeixen els seus pecats són mostrats com a persones humanes, amb valors, amb sentiments i que al veure i reconèixer els seus pecats fan que aquests no els dominin sinó ells dominin el mal. En canvi els poderosos i durs de cor són esclaus del mal, del pecat i ni tant sols se n´adonen d´aquest fet. El Ministre de Cultura de la pel.licula és el màxim representant d´aquest col.lectiu com en la Bíblia surten els fariseus i els rics. En canvi, Christa-Maria representa el publicà, el pecador que se sent pecador i obre el seu cor a Déu.
dimarts, 20 d’octubre del 2009
La Vida de los Otros 7
UN ASPECTE A DESTACAR: L´AMOR
· Amor de parella envers prostitució: Un dels fils conductors de la pel.lícula és la relació que mantenen el director de teatre Dreyman amb Christa-Maria. No deixa de ser una relació poc convencional però hi ha vàries escenes en que es mostra que, per damunt d´infidelitats més o menys forçades, la tendresa i el respecte envers l´altre, són elements constitutius de la seva relació. El moment en que Christa-Maria, després de l´entrevista amb Weiser, torna al pis renunciant a la relació amb el Ministre i manté una relació apassionada amb Dreyman és clarament molt significativa. L´amor, el perdó, la comprensió són allà presents. Mentres Weiser manté una relació freda, mercantil amb una prostituta on tots aquests elements són inexistents. Un cop més, el contrast d´espiritualitats és evident.
· Amor envers la cultura: No deixa de ser clar al llarg de tota la pel.lícula que hi ha una relació directa d´oposició entre aquells protagonistes que mantenen un amor per la cultura (música, teatre, poesia, etc…) i, per tant, una riquesa interior molt profunda, aamb aquells que el seu “cor endurit” són incapaços d´emocionar-se davant l´art, davant els sentiments dels altres, de poder disfrutar del fet de compartir, de relacionar-se equitativament d´una manera digna amb els altres i, per tant, ja no sols de mantenir una relació amorosa enriquidora sinó de viure, de sentir-se viu més enllà de l´ús del poder, la possessió, el xantatge i la compra.
· L´amor al país, l´egoisme i l´amor desinteressat: Qui estima més al seu país, els funcionaris i polítics que segueixen a ulls clucs les instruccions del poder, o aquells que criticaven, conspiraven o, senzillament, no complien les ordres d´aquest poder fonamentant aquesta decisió en valors propis? Pot l´amor propi, les ànsies de poder, de fama, d´honors substituir l´amor veritable, honest i desinteressat? Fins a on pot arribat el nostre amor als altres, a la nostra parella? On està el límit a la fidelitat al nostre país, a la nostra feina? On queda l´amor a la veritat, a la justicia i a la llibertat? Totes aquestes qüestions es troben presents en les interrelacions personals que es van desenvolupant al llarg de la pel.lícula i tot i que no sempre als “durs de cor” no sempre els hi va malament a nivell professional, és evident la decadència moral en la que estan immersos alguns personatges i que representen autènticament els antivalors socials i individuals, i a l´ull de l´espectador són autèntics fracassats perquè han fracassat en allò més important que és en el model de vida.
· Amor de parella envers prostitució: Un dels fils conductors de la pel.lícula és la relació que mantenen el director de teatre Dreyman amb Christa-Maria. No deixa de ser una relació poc convencional però hi ha vàries escenes en que es mostra que, per damunt d´infidelitats més o menys forçades, la tendresa i el respecte envers l´altre, són elements constitutius de la seva relació. El moment en que Christa-Maria, després de l´entrevista amb Weiser, torna al pis renunciant a la relació amb el Ministre i manté una relació apassionada amb Dreyman és clarament molt significativa. L´amor, el perdó, la comprensió són allà presents. Mentres Weiser manté una relació freda, mercantil amb una prostituta on tots aquests elements són inexistents. Un cop més, el contrast d´espiritualitats és evident.
· Amor envers la cultura: No deixa de ser clar al llarg de tota la pel.lícula que hi ha una relació directa d´oposició entre aquells protagonistes que mantenen un amor per la cultura (música, teatre, poesia, etc…) i, per tant, una riquesa interior molt profunda, aamb aquells que el seu “cor endurit” són incapaços d´emocionar-se davant l´art, davant els sentiments dels altres, de poder disfrutar del fet de compartir, de relacionar-se equitativament d´una manera digna amb els altres i, per tant, ja no sols de mantenir una relació amorosa enriquidora sinó de viure, de sentir-se viu més enllà de l´ús del poder, la possessió, el xantatge i la compra.
· L´amor al país, l´egoisme i l´amor desinteressat: Qui estima més al seu país, els funcionaris i polítics que segueixen a ulls clucs les instruccions del poder, o aquells que criticaven, conspiraven o, senzillament, no complien les ordres d´aquest poder fonamentant aquesta decisió en valors propis? Pot l´amor propi, les ànsies de poder, de fama, d´honors substituir l´amor veritable, honest i desinteressat? Fins a on pot arribat el nostre amor als altres, a la nostra parella? On està el límit a la fidelitat al nostre país, a la nostra feina? On queda l´amor a la veritat, a la justicia i a la llibertat? Totes aquestes qüestions es troben presents en les interrelacions personals que es van desenvolupant al llarg de la pel.lícula i tot i que no sempre als “durs de cor” no sempre els hi va malament a nivell professional, és evident la decadència moral en la que estan immersos alguns personatges i que representen autènticament els antivalors socials i individuals, i a l´ull de l´espectador són autèntics fracassats perquè han fracassat en allò més important que és en el model de vida.
La Vida de los Otros 6
ANTON GRUBITZ
Es presentat com un personatge amb una absència total de normes ètiques i morals en el seu comportament. A l´igual que Bruno Hempf el seu carácter moral i psicològic no evoluciona sinó que es manté en la seva línea.
Grubitz, que és el superior de Wiesler, actua fredament, sap com buscar la información que busca i a qui li ha de demanar, molt sovint pressionat pel Ministre de Cultura, amb qui manté una lluita política. En aquest sentit també se´ns presenta com un personatge adicte al jocs de la voluntat de poder.
Anton Grubitz es mou en un ambient reactiu, sempre atent a allò que digui el Ministre. Igualment és reactiu a l´ambient de les relacions sentimentals Dreyman-Christa, perquè ella està pendent dels seus fàrmacs i de la seva professió, que depenen del comandament del Partit, concretament del ministre de Cultura, Bruno Hempf.
En aquest sentit és clarament el personatge perdedor moralment i no queda clar com queda políticament després de la caiguda del mur i l´esfonsament del sistema comunista a la RDA.
GEORGE DREYMAN
George Dreyman es presenta com un personatge que sempre ha intentat romandre net de tota sospita per a poder desenvolupar, encara que de manera amputada, la seva passió pel teatre i la literatura. Molts intel.lectuals han estat empresonats per oposición al règim, altres en la llista negra de l´Stasi, són instats a col.laborar o obligats a viure en silenci. Els vigilen a totes hores i un moviment equivocat acabaría amb ells.
Dreyman actua com a pare protector quan durant la festa que ofereix a la seva casa, intercedeix davant el Ministre de Cultura per a que tregui de la llista negra a Alfred Jerska, que no pot dirigir obres de teatre perquè està represaliat, a qui, també li dóna esperances de que el seu cas s´arreglarà. També actua de protector quan oculta a la seva parella la publicació del seu article a la revista de l´Alemanya Der Spiegel
Un aspecte essencial de Dreyman és la seva relació sentimental amb Christa-Maria. Destaquen en aquest àmbit els moments d´intimitat sovint amb detalls tant poc espectaculars com pot ser el simple regal d´una corbata. que tant influirán en Wiesler, ja que es dona compte que ell és un home que porta una vida sense intimitat amb altres éssers humans.
També destaca el seu carácter juvenil com quan juga a futbol amb uns nens al carrer. No es pot oblidar que al començament de la pel.lícula Dreyman es presentat com algú que està content amb el règim, encara que no amb la persecució als dissidents. Aquest fet , juntament amb el convenciment que a ell no l´espien, mostren també un carácter confiat i innocent que no es trencarà fins al final de la pel.lícula quan descobreix tota la veritat.
Tampoc podem oblidar el seu profund amor per Crhista-Maria que el porta a entendre i perdonar a ella quan descobreix la seva infidelitat. És l´altre guanyador moral de la pel.lícula, tot i que pel camí ha perdut l´amor de la seva vida i la seva innocència.
CHRISTA-MARIA
És l´únic personatge femení de la pel.lícula (si exceptuem l´important simbolisme que té el paper de la prostituta), fet no estrany en tant que la pel.lícula és fonamentalment una pel.lícula política i ja es conegut que la política (i més encara en els règims comunistas) és un ambient fonamentalment polític.
Probablement és la gran perdedora de la pel.lícula. Es obligada a mantenir relacions sexuals per culpa de la seva adicció als fàrmacs i la seva dependencia de la fama i l´honor que representa ser una actriu de teatre, necessita els aplaudiments, el reconeixement, sense el qual no se sent persona, i d´aquest fet se n´aprofita el Ministre de Cultura.
A més aquesta infidelitat es veu agrejada per la comprensió (i l´immens amor) que Dreyman li professa, fet que fa que es tirarà enrera en seguir mantenint les relacions sexuals, tot i que després la seva dependencia de l´escenari la portarà a delatar a Dreyman. Tot aquests fets la portaran a un estat de degradació moral que quan se n´adona al suïcidi, com a única sortida en tant que no pot soportar-se a ella mateixa, especialmente en el moment en que creu que será detingut el seu company, G. Dreyman. En aquest sentit veiem que la protagonista també estima a Dreyman però pot més el seu estatus de drogadicte
Es presentat com un personatge amb una absència total de normes ètiques i morals en el seu comportament. A l´igual que Bruno Hempf el seu carácter moral i psicològic no evoluciona sinó que es manté en la seva línea.
Grubitz, que és el superior de Wiesler, actua fredament, sap com buscar la información que busca i a qui li ha de demanar, molt sovint pressionat pel Ministre de Cultura, amb qui manté una lluita política. En aquest sentit també se´ns presenta com un personatge adicte al jocs de la voluntat de poder.
Anton Grubitz es mou en un ambient reactiu, sempre atent a allò que digui el Ministre. Igualment és reactiu a l´ambient de les relacions sentimentals Dreyman-Christa, perquè ella està pendent dels seus fàrmacs i de la seva professió, que depenen del comandament del Partit, concretament del ministre de Cultura, Bruno Hempf.
En aquest sentit és clarament el personatge perdedor moralment i no queda clar com queda políticament després de la caiguda del mur i l´esfonsament del sistema comunista a la RDA.
GEORGE DREYMAN
George Dreyman es presenta com un personatge que sempre ha intentat romandre net de tota sospita per a poder desenvolupar, encara que de manera amputada, la seva passió pel teatre i la literatura. Molts intel.lectuals han estat empresonats per oposición al règim, altres en la llista negra de l´Stasi, són instats a col.laborar o obligats a viure en silenci. Els vigilen a totes hores i un moviment equivocat acabaría amb ells.
Dreyman actua com a pare protector quan durant la festa que ofereix a la seva casa, intercedeix davant el Ministre de Cultura per a que tregui de la llista negra a Alfred Jerska, que no pot dirigir obres de teatre perquè està represaliat, a qui, també li dóna esperances de que el seu cas s´arreglarà. També actua de protector quan oculta a la seva parella la publicació del seu article a la revista de l´Alemanya Der Spiegel
Un aspecte essencial de Dreyman és la seva relació sentimental amb Christa-Maria. Destaquen en aquest àmbit els moments d´intimitat sovint amb detalls tant poc espectaculars com pot ser el simple regal d´una corbata. que tant influirán en Wiesler, ja que es dona compte que ell és un home que porta una vida sense intimitat amb altres éssers humans.
També destaca el seu carácter juvenil com quan juga a futbol amb uns nens al carrer. No es pot oblidar que al començament de la pel.lícula Dreyman es presentat com algú que està content amb el règim, encara que no amb la persecució als dissidents. Aquest fet , juntament amb el convenciment que a ell no l´espien, mostren també un carácter confiat i innocent que no es trencarà fins al final de la pel.lícula quan descobreix tota la veritat.
Tampoc podem oblidar el seu profund amor per Crhista-Maria que el porta a entendre i perdonar a ella quan descobreix la seva infidelitat. És l´altre guanyador moral de la pel.lícula, tot i que pel camí ha perdut l´amor de la seva vida i la seva innocència.
CHRISTA-MARIA
És l´únic personatge femení de la pel.lícula (si exceptuem l´important simbolisme que té el paper de la prostituta), fet no estrany en tant que la pel.lícula és fonamentalment una pel.lícula política i ja es conegut que la política (i més encara en els règims comunistas) és un ambient fonamentalment polític.
Probablement és la gran perdedora de la pel.lícula. Es obligada a mantenir relacions sexuals per culpa de la seva adicció als fàrmacs i la seva dependencia de la fama i l´honor que representa ser una actriu de teatre, necessita els aplaudiments, el reconeixement, sense el qual no se sent persona, i d´aquest fet se n´aprofita el Ministre de Cultura.
A més aquesta infidelitat es veu agrejada per la comprensió (i l´immens amor) que Dreyman li professa, fet que fa que es tirarà enrera en seguir mantenint les relacions sexuals, tot i que després la seva dependencia de l´escenari la portarà a delatar a Dreyman. Tot aquests fets la portaran a un estat de degradació moral que quan se n´adona al suïcidi, com a única sortida en tant que no pot soportar-se a ella mateixa, especialmente en el moment en que creu que será detingut el seu company, G. Dreyman. En aquest sentit veiem que la protagonista també estima a Dreyman però pot més el seu estatus de drogadicte
dilluns, 19 d’octubre del 2009
La vida de los Otros 5
Bruno Hempf:
La principal característica d´aquest personatge és el d´arrogància, la prepotencia i l´abús de poder. Això ho podem veure en:
Quan tracta amb arrogancia al Tinent Coronel Anton Grubitz i quan li encarrega les missions més menyspreables.
Quan amenaça acabar amb la carrera de Gubritz si no descobreix i deté a qui ha escrit l´article publicat en Der Speiegel.
No dubta a recorrer al xantatge per tal de conseguir el seu objectiu de relacions sexuals amb Christa-Maria. Els especialistes indiquen que el director es va fixar en les figures de J. Goebbels i el comunista Laavrenti Beria alhora de dissenyar aquest personatge. Del primer en treu la brillantor en alguns dels diàlegs –primer, durant la festa i quasi al final de la pel.lícula, en l´escena entre ell i Dreyman.
Una altra característica del personatge és la hipocresía que es veu que brinda en honor de la parella entre Dreyman i Chista-Maria quan en realitat el que volé s conquistar a Christa-Maria. El fet de valer-se de la seva posición de poder per a satisfer la seva burda sexualitat està inspirada en Beria, el compartament del qual ha quedat reflexat en vàries pel.lícules.
A diferencia de Wiesler no evoluciona ni psicològicament ni moralment, proba d´això és el posicionament vital quan afirma que “l´esperança és l´últim que es perd. Ningú canvia”.
La pel.lícula ens presenta un personatge que no creu en el sistema polític comunista de la RDA i que la seva implicació política té l´objectiu d´aprofitar-se dels seus privilegis, en el fons el Ministre de Cultura és adicte als jocs del poder.
Hempf es presenta com un trionfador beneficiós per a ell i perjudicial per a la resta. La pel.lícula deixa un to de desesperança al veure com aquest maldat trionfador en la RDA segueix sobrevivint com un cínic flotador a l´Alemanya unificada.
El Ministre Bruno Hempf es mou en un ambient autocreat, ja que manipula a la resta al servei dels seus propis fins. És el prototipus de personatge maquiavèl.lic en tant que té una absència de conflictes psíquics; el procesament de la información, falta d´interès en valors ètics i tradicionals; i, finalment, un compromís ideològic baix, fet que segurament l´ajuda a que sobrevisqui al canvi de règim.
Hempf vol aconseguir els seus objectius utilitzant la seva autoritat quan es troba amb obstacles. No obstant sap utilitzar la motivació positiva indirecta i la directa en vàries escenes.
Quan vol que Grubitz vigili a Dreyman, lloa la seva perspicacia i li ofereix la ventatge que, si descobreix quelcom, s´haurà fet un bon amic en el Comitè Central.
Durant la festa utilitza la motivació positiva per a Dreyman i Christa-Maria quan invita a brindar per ells. També la motivació positiva directa, ja que diu que l´artista necessita al Partit i el Partit als artistas.
També utilitza tàtiques de negociació quan utilitza el dilema quan convida a Christa a pujar al cotxe. En el fons és un ultimátum perquè Christa sap que, si no accedeix a les seves pretensions sexuals, acabarà la seva carrera d´actriu.
La principal característica d´aquest personatge és el d´arrogància, la prepotencia i l´abús de poder. Això ho podem veure en:
Quan tracta amb arrogancia al Tinent Coronel Anton Grubitz i quan li encarrega les missions més menyspreables.
Quan amenaça acabar amb la carrera de Gubritz si no descobreix i deté a qui ha escrit l´article publicat en Der Speiegel.
No dubta a recorrer al xantatge per tal de conseguir el seu objectiu de relacions sexuals amb Christa-Maria. Els especialistes indiquen que el director es va fixar en les figures de J. Goebbels i el comunista Laavrenti Beria alhora de dissenyar aquest personatge. Del primer en treu la brillantor en alguns dels diàlegs –primer, durant la festa i quasi al final de la pel.lícula, en l´escena entre ell i Dreyman.
Una altra característica del personatge és la hipocresía que es veu que brinda en honor de la parella entre Dreyman i Chista-Maria quan en realitat el que volé s conquistar a Christa-Maria. El fet de valer-se de la seva posición de poder per a satisfer la seva burda sexualitat està inspirada en Beria, el compartament del qual ha quedat reflexat en vàries pel.lícules.
A diferencia de Wiesler no evoluciona ni psicològicament ni moralment, proba d´això és el posicionament vital quan afirma que “l´esperança és l´últim que es perd. Ningú canvia”.
La pel.lícula ens presenta un personatge que no creu en el sistema polític comunista de la RDA i que la seva implicació política té l´objectiu d´aprofitar-se dels seus privilegis, en el fons el Ministre de Cultura és adicte als jocs del poder.
Hempf es presenta com un trionfador beneficiós per a ell i perjudicial per a la resta. La pel.lícula deixa un to de desesperança al veure com aquest maldat trionfador en la RDA segueix sobrevivint com un cínic flotador a l´Alemanya unificada.
El Ministre Bruno Hempf es mou en un ambient autocreat, ja que manipula a la resta al servei dels seus propis fins. És el prototipus de personatge maquiavèl.lic en tant que té una absència de conflictes psíquics; el procesament de la información, falta d´interès en valors ètics i tradicionals; i, finalment, un compromís ideològic baix, fet que segurament l´ajuda a que sobrevisqui al canvi de règim.
Hempf vol aconseguir els seus objectius utilitzant la seva autoritat quan es troba amb obstacles. No obstant sap utilitzar la motivació positiva indirecta i la directa en vàries escenes.
Quan vol que Grubitz vigili a Dreyman, lloa la seva perspicacia i li ofereix la ventatge que, si descobreix quelcom, s´haurà fet un bon amic en el Comitè Central.
Durant la festa utilitza la motivació positiva per a Dreyman i Christa-Maria quan invita a brindar per ells. També la motivació positiva directa, ja que diu que l´artista necessita al Partit i el Partit als artistas.
També utilitza tàtiques de negociació quan utilitza el dilema quan convida a Christa a pujar al cotxe. En el fons és un ultimátum perquè Christa sap que, si no accedeix a les seves pretensions sexuals, acabarà la seva carrera d´actriu.
La Vida de los otros 4
6- ANÀLISI DELS PROTAGONISTES
Wiesler:
Gerd Wiesler és un funcionari de l´Stasi (organisme encarregat de la seguretat i de l´espionatge), un gran professional que sap perfectament com fer les coses, com es demostra des del bon començament quan sotmet al presoner 227 a un interrogatori de més de 50 Hores fins que aconsegueix que reveli el nom de la persona que va ajudar a un altre ciutadà a pasar-se a Berlin Occidental. Aquesta professionalitat necessita tenir el cap clar i el cor fred (dur) com es pot veure en moltes escenes del començament de la pel.licula com per exemple:
Amenaça al presonere 227 amb empresonar a la seva dona si no confessa.
Posa una creu al nom d´un dels assistents a la seva classe, perquè li ha dit que és inhumà mantenir despert tantes hores al presoner.
Critica dues vegades al seu ajudant més jove perquè arriba cinc minuts tard.
Al principi no hi ha gaire diferencia entre ell, el Ministre de Cultura (Bruno Hempf) i el tienent coronel Anton Grubitz, però la personalitat i, sobre tot, la mentalitat de Wiesler cambia d´estat d´ego al llarg de la pel.lícula, i això el converteix en el personatge més interessant del film, mentres que els altres dos acaben com comencen.
Un altre aspecto que voldria destacar és que Wiesler actua com un professor-castigador moral. Així quan s´adona que el Ministre de Cultura no creu realment en el règim de la RDA i que s´aprofita dels seus privilegis per abusar sexualment de Christa-Maria prepara una petita venjança que consisteix en provocar un petit accident en el timbre de l´apartament de Dreyman perquè aquest s´adoni de la situació, fet que comporta que aquest últim oculti información a la seva amant que podría causar l´empresonament d´ell i de tots els seus amics.
Però segurament el gran paper de Wiesler és el de protector. Els espectadors podem veure com en vàries escenes de la pel,lícula protegeix a la parella i als seus amics, com per exemple:
Telefona a la policía fronterera per avisar-los que el Mercedes passarà per allà, però penja el telèfon abans d´informar.
Hàbilment convença Christa-Maria perquè torni a l´apartament amb Dreyman, i no vagi a la cita amb el Ministre de Cultura.
Wiesler no informa sobre el contingut de l´article que està preparant i inclús convenç als seus superiors que el grup d´amics estan escribint una obra teatral per a conmemorar el 40 aniversari de la RDA.
Ése ll qui entra primer al pis i agafa la màquina d´escriure i l´amaga perquè l´Stasi no pugui detenir a Dreyman.
Així el protagonista pssa de ser el d´un funcionari adaptat al règim de la RDA al que serveix amb lleialtat i convenciment perseguint als dissidents, al d´un invdividu al que se li estoba el cor, s´identifica amb els perseguits i es revela, pacíficament i en la mesura de les seves possibilitats, contra la corrupción del sistema. El canvi radical es produeix quan Wiesler s´adona que l´ordre del Ministre de vigilar a Dreyman amaga un motiu fonamental: Si Dreyman va a la presó, Christa-Maria es convertirá en amant del Ministre. En aquest momento és quan comença la metamorfosi mental del protagonista, un canvi que afecta també al seu aspecto moral, quan Wiesler adopta uns valors contraris als de la mentalitat del règim.
També voldria destacar que sota l´aparença d´una fredor siberiana, veiem un personatge necessitat d´amor i tendresa, amb un desig d´intimitat (no sols sexe) amb una altra persona. Així ho veiem en l´escena quan ella arriba a casa i manté una relació amb una prostituta. Ell li demana a ella que es quedi (com havia fet Dreyman amb Christa-Maria) però ella li diu que té una altra cita. La soledat de Wiesler es fa patent i esfereidora.
Weisler té un paper de perdedor social , però que es convertirá en un triunfador moral. Al final de la pel.lícula ell no és res més que un carter, però la seva victoria és moral, enfront altres protagonistas que, tot i mantenir un status social alt, són els moralment perdedors.
Wiesler:
Gerd Wiesler és un funcionari de l´Stasi (organisme encarregat de la seguretat i de l´espionatge), un gran professional que sap perfectament com fer les coses, com es demostra des del bon començament quan sotmet al presoner 227 a un interrogatori de més de 50 Hores fins que aconsegueix que reveli el nom de la persona que va ajudar a un altre ciutadà a pasar-se a Berlin Occidental. Aquesta professionalitat necessita tenir el cap clar i el cor fred (dur) com es pot veure en moltes escenes del començament de la pel.licula com per exemple:
Amenaça al presonere 227 amb empresonar a la seva dona si no confessa.
Posa una creu al nom d´un dels assistents a la seva classe, perquè li ha dit que és inhumà mantenir despert tantes hores al presoner.
Critica dues vegades al seu ajudant més jove perquè arriba cinc minuts tard.
Al principi no hi ha gaire diferencia entre ell, el Ministre de Cultura (Bruno Hempf) i el tienent coronel Anton Grubitz, però la personalitat i, sobre tot, la mentalitat de Wiesler cambia d´estat d´ego al llarg de la pel.lícula, i això el converteix en el personatge més interessant del film, mentres que els altres dos acaben com comencen.
Un altre aspecto que voldria destacar és que Wiesler actua com un professor-castigador moral. Així quan s´adona que el Ministre de Cultura no creu realment en el règim de la RDA i que s´aprofita dels seus privilegis per abusar sexualment de Christa-Maria prepara una petita venjança que consisteix en provocar un petit accident en el timbre de l´apartament de Dreyman perquè aquest s´adoni de la situació, fet que comporta que aquest últim oculti información a la seva amant que podría causar l´empresonament d´ell i de tots els seus amics.
Però segurament el gran paper de Wiesler és el de protector. Els espectadors podem veure com en vàries escenes de la pel,lícula protegeix a la parella i als seus amics, com per exemple:
Telefona a la policía fronterera per avisar-los que el Mercedes passarà per allà, però penja el telèfon abans d´informar.
Hàbilment convença Christa-Maria perquè torni a l´apartament amb Dreyman, i no vagi a la cita amb el Ministre de Cultura.
Wiesler no informa sobre el contingut de l´article que està preparant i inclús convenç als seus superiors que el grup d´amics estan escribint una obra teatral per a conmemorar el 40 aniversari de la RDA.
Ése ll qui entra primer al pis i agafa la màquina d´escriure i l´amaga perquè l´Stasi no pugui detenir a Dreyman.
Així el protagonista pssa de ser el d´un funcionari adaptat al règim de la RDA al que serveix amb lleialtat i convenciment perseguint als dissidents, al d´un invdividu al que se li estoba el cor, s´identifica amb els perseguits i es revela, pacíficament i en la mesura de les seves possibilitats, contra la corrupción del sistema. El canvi radical es produeix quan Wiesler s´adona que l´ordre del Ministre de vigilar a Dreyman amaga un motiu fonamental: Si Dreyman va a la presó, Christa-Maria es convertirá en amant del Ministre. En aquest momento és quan comença la metamorfosi mental del protagonista, un canvi que afecta també al seu aspecto moral, quan Wiesler adopta uns valors contraris als de la mentalitat del règim.
També voldria destacar que sota l´aparença d´una fredor siberiana, veiem un personatge necessitat d´amor i tendresa, amb un desig d´intimitat (no sols sexe) amb una altra persona. Així ho veiem en l´escena quan ella arriba a casa i manté una relació amb una prostituta. Ell li demana a ella que es quedi (com havia fet Dreyman amb Christa-Maria) però ella li diu que té una altra cita. La soledat de Wiesler es fa patent i esfereidora.
Weisler té un paper de perdedor social , però que es convertirá en un triunfador moral. Al final de la pel.lícula ell no és res més que un carter, però la seva victoria és moral, enfront altres protagonistas que, tot i mantenir un status social alt, són els moralment perdedors.
divendres, 16 d’octubre del 2009
La Vida de los Otros 3
5- BREU ANÀLISI D´ALGUNS ASPECTES FORMALS
- LA MÚSICA: La música al llarg de la película té un doble paper. Per un costat ésser un elements de suport als altres elements formals de la història per a remarcar l´esperit gris, trist i decadent de l´ambient. També la música acompanya l´estat psicològic i moral dels protagonistes. Però el que voldria destacar és el paper transformador que té l´art i especialment la música. La frase del protagonista “es pot escoltar aquesta música i ser una mala persona? ressona amb tota la força i contundència, i inicia el procés de renovació interior dels protagonistes, tot serà diferent a partir d´aquest moment, la ment i l´esperit dels protagonistes queden transformats, es genera una vida nova (una nova creació). El dubte que ens queda és si el guionista és massa generós al valorar les possibilitats de canvi d´aquells éssers reduïts a metàl.lics engranatges del poder, o potser que els veritables homes bons necessiten sols una mica d´inspiració per a trobar el camí adecuat, i que en aquesta posició l´art aparegui com una peça important amb la funció de fer llum en el camí, i això és així perquè aconsegueix arribar al nostre més íntim interior, allò espiritual de l´ésser humà. No puc tampoc evitar plantejar que igual que la Sonata per a un bon home, aconsegueix canviar les persones, no ho pot fer també la lectura d´un text bíblic, o d´una obra d´un místic o pensador cristià?
- EL COLOR , EL VESTUARI I LA FOTOGRAFIA: En la pel.lícula hi ha un domini, per no dir una presència absoluta, dels colors grisos i ocres. L´elecció no és neutre ni innocent, sinó que està amb sintonia amb el to de l´època que el director vol transmetre. El mateix passa amb el vestuari, gens estrident, gens luxós, gens optimista. Un to fosc que es veu també reflexat en la il.luminació de les escenes, en el maquillatge, vestuari i ambient, així com en l´interior de les cases i la climatologia quan les escenes són a l´aire lliure. Inclús un cop caigut el mur, els colors segueixen essent poc vistosos. No cal oblidar el que el Ministre de Cultura de la RDA li diu al final: “ara ja no hi ha res en el que creure ni res pel que lluitar”. No estem, doncs, en una època sense utopies, sense idees i sense valors?
- EL RITME: Pel que fa referència al ritme de la pel.lícula cal dir que és lent, pausat, sense estridències, això si, si exceptuem el tram final que és ràpid i precipitat. Crec que aquest fet és clarament buscat pel director. Igual que la caiguda del mur i tots els fets històrics posteriors varen ésser ràpids i precipitats, la pel.lícula també agafa aquest ritme. En canvi, en una societat que està completament vigilada, una societat amb un poder fortament autoritari, les coses succeeixen molt lentament, controladament i volgudament lenta, i això també ho vol mostrar el film.
- LA TEMPORALITAT I ATEMPORALITAT DE LA PEL.LÍCULA: 1984 no és un any anecdòtic ni el director el va triar a l´atzar, no es pot oblidar que aquest any és el títol de la novel.la de G. Orwell en la que l´escriptor planteja una antiutopia fonamentada en la idea que una gran ull (el gran germà) ho veu tot, ho sent tot i qualsevol que és crític amb el sistema es perseguit i domesticat per a que estigui al servei del sistema. La comparació entre l´Stasi i el Gran Germà d´Orwell és evident igual que la del sistema que planteja la novel.la amb la utopia que el sistema comunista en el seu moment va representar, així com el control que tots ells varen fer sobre l´àmbit del pensament, de l´art i l´aspiració de controlar la part racional i espiritual de l´ésser humà. Ara bé, també voldria indicar un element d´atemporalitat de la pel.lícula, l´abús del poder, el control d´aquest sobre el conjunt de la ciutadania i del seu pensament, el control en l´àmbit de l´art (ja sigui controlant la seva producció o bé subvencionant aquelles expressions que l´interessen), no és quelcom nou i si no sols cal mirar com avui ens controlen les nostres comunicacions, les noticies, les imatges, etc… etc…
- EL TÍTOL: La vida de los Otros és un títol ja prou explícit. El protagonista, capità de l´Stasi, en què ha convertit la seva vida sinó en vigilar la vida dels altres, que fa, en el fons, sinó viure la vida dels altres?
dijous, 15 d’octubre del 2009
La Vida de los Otros 2
3-CONTEXT HISTÒRIC-SOCIAL
Henckel ens presenta d´una manera força realista (si exceptuem certes llicències històriques i algunes de caràcter narratiu que més endevant veurem) un dels moments més tristos, decadents (moralment i espiritualment) i foscos de l´Europa contemporània. La pel.lícula ens mostra d´una manera crua però al mateix temps amb sobrietat i contenció, en una Europa dividida, en plena guerra freda, lluita entre blocs i guerra ideològica, una República Democràtica Alemanya trista, gris i dominada per la por, la presència inquisitiva de l´Stasi (servei d´intel.ligència del govern comunista i autèntica espada de democles per a artistes i intel.lectuals que veien eliminades la seva llibertat de creació i, per tant, de crítica política),un país, doncs, consumit per un sistema totalitari, molt allunyat del que havien somiat els seus ideòlegs i aquells que varen fer la revolució rusa, i que varen preveure un futur en harmonia entre tots els homes, en pau, igualtat, llibertat i absència d´opressió.
En aquest anàlisi del context no podem oblidar que la pel.licula mostra, encara d´una manera colateral, la corrupció generalitzada del sistema políitc que portà a l´arribada de M. Gorbachov al poder i, posteriorment, a l´opertura política (perestroika) i la caiguda del mur. Tot aquest ambient es fa sense ànims de venjança, sense maniqueismes, i amb una absència de crítica deshumanitzada.
4- TEMÀTICA
La pel.lícula, a més d´explicar amb una gran sensibilitat un periode molt concret de la història d´Alemanya a través dels ulls d´aquells que ho varen viure ens planteja molts altres temes. Així la pel.lícula planteja com l´art pot unir a persones de diferents pensaments polítics, de com la política no hauria de barrejar-se mai amb l´art, i, per sobre de tot, tracta sobre l´ésser humà, de la seva naturalesa, de què estem fets i de què podem estar-ho, de com fer el que és correcte encara que això sigui contrari a tot allò en el que creiem. Es tracta, sobre tot, d´un viatge cap al terreny comú de tots els éssers humans, cap aquells racons que ens igualen per sobre de cualsevol diferència política o cultural. Un lloc més enllà de les paraules, que pot trobar-se en les melancòliques notes d´una melodia al piano, una abraçada compartida i espontània, en un deliri creatiu en una màquina d´escriure clandestina… En un món on les pareds escolten, fins i tot elles poden sentir desig, enveja o compassió. I fins i tot elles poden ensorrar-se amb la grandesa de l´art, perquè, realment l´art pot canviar a les persones, en tant que l´art ens toca l´element espiritual humà, i no podem oblidar que per a canviar necessitem canviar la nostra espiritualitat el nostre cor, eliminar la duresa d´esperit, del cor, per a deixar entrar un amor transformador (no és això en realitat la rebuda i acceptació de la gràcia i de l´esperit?) d´allò més íntim, d´allò més nostre, d´allò més real. La pel.lícula retrata l´ànima humana col.lectiva i individual. Col.lectiva perquè som testimonis del conjunt podrit en que es construeix un país pel fanatisme aplicat a uns ideals que acaben per convertir-se en el que intentaven evitar, individual perquè tota nació es construeix amb les seves persones, desseccionades en aquesta pel.lícula en els seus desitjos més secrets.
No podem oblidar tampoc com la pel.lícula tracta sobre la crisi de valors, d´idees i ideologies, de l´abús del poder, que no sols és present en el sistema comunista sinó en tot poder humà.
La Vida de los Otros conjuga magistralment diverses manifestacions de la vida humana en un tot coherent: sentiments, ideologia, poder i influència, l´íntim enfront l´institucional, amor i odi, confiança i traïció, bellesa i art enfront manipulació i opressió. La pel.lícula exposa totes les caus psicològiques i sòciopolítiques que justifiquen i argumenten la caracterització i desenvolupament dels personatges situats en la seva esfera corresponent.Tot això combinat amb la idea que per sobre de la pàtria i la ideologia es troba la bellesa, i és que no podem oblidar que l´art (poesia, música i teatre) juguen un paper clau en la metamorfosi dels personatges que es troben entre la realitat del poder i l´espionatge, per una banda, i la soledat, per una altra.
dimecres, 14 d’octubre del 2009
La vida de los otros.
ARGUMENT
Degut a la complexitat de la pel.licula he decidit seguir el plantejament que fa F. Valbuena de la Fuente[1] que la divideix en cinc grans parts.
1ª Part. Introducció:
Des del moment en que un soldat condueix al presoner 227 a una sala, per a que l´interrogui el capità Gerd Wiesler, fins que un equip de l´Stasi col.loca micròfons a la casa de l´autor teatral Georg Dreyman. Els fets fonamentals que succeeixen en aquesta part son l´ordre del Ministre de Cultura al tinent coronel Anton Gubritz que espiï a l´autor teatral Georg Dreyman. Gubritz trasllada aquesta ordre a Gerd Wiesler, capità de l´Satasi. Aquest fa realitat l´ordre i crea un ambient de supervisió total en l´apartament de Dreyman.
2ª Part: Ascens:
Des del moment en que Georg Dreyman s´entrevista amb Alfred Jerska, veterà director de teatre, represaliat per les seves idees polítiques, fins que un nen li pregunta a Wiesler, a l´ascensor de casa seva, si ell treballa a l´Stasi. Entre aquests dos mements Wiesler s´adona que el Ministre de Cultura té una agenda oculta. Ha ordenat espiar a Deryman perquè, si l´arresten, i sabent la dependència de Christa-Maria Sieland, amant de Dreyman, té alguns fàrmacs, podrà convertir-la en la seva amant. Aquesta revelació fa que la cadena de comandament canviï, pel desengany que l´eficient Wiesler experimenta, al comprobar la corrupció del Ministre.
3ª Part: Clímax:
Des del moment que el veterà director Alfred Jersja es suïcida fins que el tient coronel Grubits cita a Wiesler per a una entrevista. Georg Dryman està disposat a escriure un article per a una revista de la RFA en la que explica l´onada de suïcidis a la RDA. En aquest objectiu l´ajudarandos amics seus però, sobre tot, i sense que Dryman ho sàpiga, l´eficient Wiesler, disposat a lluitar contra la corrupció del Ministre. L´article surt publicat i el Ministre ordena identificar i detenir l´autor de l´article o Grubits pagarà les conseqüències. Grubits deté i interroga a Christa-Maria, qui revela l´assumpte de l´article a canvi que la deixin seguir actuant. La policia registra el pis de Dryman, però no troba l´article sinó únicament molta literatura occidental.
4ª Part: Descens:
Des del moment en que Grubitz li ordena a Wiesler que interrogui a Christa-Maria per extreure-li més informació, fins que Grubitz li diu a Wiesler que la seva carrera ha acabat. Wiesler interroga a Christa-Maria i aquesta li revela on es troba la màquina d´escriure. Inmediatament, Wiesler surt cap al pis de Dryman i treu la màquina d´escriure, de manera que l´equip de l´Stasi no la troba. Grubitz dedueix que ha estat Wiesler l´autor de l´encobriment i el despedeix. En aquest periode d´aquell dia figura que Gorbachov ha estat elegit Secretari General del Partit Comunistga de la Unió Soviètica.
5ª Part: Desenllaç:
Des del moment en que ens mostra que Wiesler porta treballant prop de cinc anys en una estafeta de correus, fins que compra el llibre Sonata para un hombre bueno i s´adona que Dreyman li ha dedicat el llibre utilitzant el codi que Wiesler tenia quan treballava a l´Stasi. Enmig d´aquests fets, hi ha una cadena de reconeixements. Ha caigut el mur. Dreyman es troba en un teatre amb l´ex-ministre de cultura y aquest li comunica que tenien el seu pis ple de micròfons i que ho sabien tot de la seva vida. Així buscarà el seu expedient i conoeix qui és en realitat l´home que l´espiava i que el va salvar. El resultat és que decideix escriure un llibre sobre l´home que va protegir la seva vida.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)