En segon lloc indicar que l´utilitarisme és un greu impediment en la presa de decisions responsables. No es pot mai valorar l´existència d´una persona en aquests termes, ni a partir del seu estat de desenvolupament, de la seva hipotètica utilitat social i econòmica. Aquest argument és insostenible èticament i vulnera greument el principi de justicia i equitat.
Finalment l´abstencionisme pot considerar-se una correcta praxis (com veurem més endevant) si s´ha fet tot el possible, dins dels límits de la proporcionalitat, per a salvar i desenvolupar una vida. Sovint, abstenir-se d´intervenir és una manera de salvaguardar a la persona de formes d´acarnissament terapèutic que obeeixen a un cel de beneficiència i que, generalment, comporten greus mals.
Tampoc podem oblidar que la gran imprecisió del concepte corre el risc de portar-nos a un subjectivisme i a un relativisme (en tant que els paràmetres per a mesurar la qualitat de vida objectivament sempre amaguen prejudicis i preconcepcions d´ordre cultural i social) si s´abandona únicament al judici,per exemple, dels professionals de la salut i, per tant, es fa imprescindible tenir clar uns criteris fonamentals bàsics. Seguint també a Francesc Torralba n´indicaré quatre:
a). La vida humana és el bé més preat de la persona humana i condició de possibilitat per el gaudi de qualsevol altre bé. La vida humana no es troba subordinada a cap altre bé sinó que s´ha de veure reconeguda com un dret fonamental de la persona.
b). La vida té un valor sagrat, però també ha de vetllar per a que aquesta vida tingui qualitat, en definitiva, que aquesta vida que és sagrada tingui la possibilitat de se viscuda humanament amb sentit.
c). No tots els tractaments que allarguen la vida biològica resulten humanament satisfactoris per al pacient. Les persones no tenen obligació d´acceptar mitjans desproporcionats per a preservar la vida.
d). Els tractaments per al manteniment de la vida han de considerar-se com el major benefici per al pacient sempre que el supòsit benefici potencial sigui superior al patiment que representa el tractament.
divendres, 29 de gener del 2010
dimecres, 27 de gener del 2010
cures paliatives (23)
7. QUALITAT DE VIDA
Igual que s´ha fet en el present treball un cert anàlisi dels conceptes de llibertat i autonomia, ara cal fer un brevíssim estudi de la noció de “qualitat de vida” que tant estrictament està relacionada amb els conceptes de cures paliatives i de la limitació de l´esforç terapèutic.
Segons Torralba el concepte de qualitat de vida es refereix a aquell conjunt de condicions necessàries tant des del punt de vista biològic com psicològic, social i espiritual que donen lloc a una vida autònoma humana, això és, capaç de realitzar les funcions pròpies de l´ésser humà, com conèixer, parlar i moure´s. En la determinació de la qualitat de vida d´una persona influeixen tant factors interns com externs.
En els primers cal destacar la qualitat de la llar, la qualitat del treball, de l´economia i l´aspecte relacional; en els segons, el compromís, l´energia, l´autonomia, la llibertat, la seguretat personal, l´acceptació d´un mateix i l´experiència emocional. Així es dedueix que la qualitat de vida d´un ésser humà no depèn únicament de factors exògens o ambientals, sinó també endògens, que afecten tant a la seva salut somàtica, psicològica com espiritual. Així, doncs, la qualitat de vida ens fa prendre en consideració no sols la dimensió biològica.
En discusions de caràcter bioètic, com la que aquí ens ocupa, i biojurídic s´utilitza molt sovint l´expressió qualitat de vida com argument desiciu en la presa de decisions i se´l relaciona estrictament amb el de dignitat de l´existència humana i utilitzada per a fonamentar a favor del principi d´autonomia i, per tant, la capacitat de decidir un mateix si la seva vida posseeix la mínima qualitat de vida per a ésser viscuda o no. Ara bé, és evident que aquest concepte comporta serioses dificultats i pluralitat de significacions.
Com afirma Miguel Sánchez resulta impossible quantificar la qualitat de vida tenint present tots els aspectes possibles i d´un ordenament dels indicadors relacionats amb la qualitat de vida lligat estretament amb la idea que es té de de la vida humana i del que té valor. També cal tenir present, i sense oblidar que el valor suprem ha de ser la pròpia vida humana en tant que sense vida no hi ha qualitat, que en determinades situacions, la vida humana presenta una forma de desenvolupament tant insuficient que aquesta vida humana ha de caracteritzar-se de vida biològica, ja que no disposa de les capacitats per a desenvolupar les potències i finalitats pròpies de la vida humana. En aquest cas, vetllar per la qualitat de vida d´una persona significa explorar totes les possibilitats científiiques, tècniques i assistencials per a que aquesta vida tingui el màxim grau d´autonomia funcional i vetllar per a disminuir totes les formes de patiment.
En el debat entorn a la qualitat de vida s´han de tenir en compte tres obstacles fonamentals que poden impedir un acord fonamental en la presa responsable de decisions. Aquests obstacles són el vitalisme biològic que consisteix en defendre el valor de la vida al límit, sense tenir en compte la qualitat de vida de la persona. En segon lloc es troba l´utilitarisme que consisteix en valorar la qualitat d´una vida humana a partir dels criteris d´utilitat social o rendiment econòmic, i, finalment l´abstencionisme, que en el fons es refereix a la necessitat de limitar el desenvolupament de la vida d´una persona per considerar que tal vida està mancada de la mínima qualitat exigida.Com indica la paraula, significa abstenir-se de tractament.
Seguint a Francesc Torralba el present treball també defensa que el vitalisme biològic pot incòrrer en un greu defecte si no defensa de la mateixa manera les condicions de vida digna. Aquesta defensa unilateral de la vida pot menysprear la manera com aquesta vida es desenvolupa i subsisteix.
Igual que s´ha fet en el present treball un cert anàlisi dels conceptes de llibertat i autonomia, ara cal fer un brevíssim estudi de la noció de “qualitat de vida” que tant estrictament està relacionada amb els conceptes de cures paliatives i de la limitació de l´esforç terapèutic.
Segons Torralba el concepte de qualitat de vida es refereix a aquell conjunt de condicions necessàries tant des del punt de vista biològic com psicològic, social i espiritual que donen lloc a una vida autònoma humana, això és, capaç de realitzar les funcions pròpies de l´ésser humà, com conèixer, parlar i moure´s. En la determinació de la qualitat de vida d´una persona influeixen tant factors interns com externs.
En els primers cal destacar la qualitat de la llar, la qualitat del treball, de l´economia i l´aspecte relacional; en els segons, el compromís, l´energia, l´autonomia, la llibertat, la seguretat personal, l´acceptació d´un mateix i l´experiència emocional. Així es dedueix que la qualitat de vida d´un ésser humà no depèn únicament de factors exògens o ambientals, sinó també endògens, que afecten tant a la seva salut somàtica, psicològica com espiritual. Així, doncs, la qualitat de vida ens fa prendre en consideració no sols la dimensió biològica.
En discusions de caràcter bioètic, com la que aquí ens ocupa, i biojurídic s´utilitza molt sovint l´expressió qualitat de vida com argument desiciu en la presa de decisions i se´l relaciona estrictament amb el de dignitat de l´existència humana i utilitzada per a fonamentar a favor del principi d´autonomia i, per tant, la capacitat de decidir un mateix si la seva vida posseeix la mínima qualitat de vida per a ésser viscuda o no. Ara bé, és evident que aquest concepte comporta serioses dificultats i pluralitat de significacions.
Com afirma Miguel Sánchez resulta impossible quantificar la qualitat de vida tenint present tots els aspectes possibles i d´un ordenament dels indicadors relacionats amb la qualitat de vida lligat estretament amb la idea que es té de de la vida humana i del que té valor. També cal tenir present, i sense oblidar que el valor suprem ha de ser la pròpia vida humana en tant que sense vida no hi ha qualitat, que en determinades situacions, la vida humana presenta una forma de desenvolupament tant insuficient que aquesta vida humana ha de caracteritzar-se de vida biològica, ja que no disposa de les capacitats per a desenvolupar les potències i finalitats pròpies de la vida humana. En aquest cas, vetllar per la qualitat de vida d´una persona significa explorar totes les possibilitats científiiques, tècniques i assistencials per a que aquesta vida tingui el màxim grau d´autonomia funcional i vetllar per a disminuir totes les formes de patiment.
En el debat entorn a la qualitat de vida s´han de tenir en compte tres obstacles fonamentals que poden impedir un acord fonamental en la presa responsable de decisions. Aquests obstacles són el vitalisme biològic que consisteix en defendre el valor de la vida al límit, sense tenir en compte la qualitat de vida de la persona. En segon lloc es troba l´utilitarisme que consisteix en valorar la qualitat d´una vida humana a partir dels criteris d´utilitat social o rendiment econòmic, i, finalment l´abstencionisme, que en el fons es refereix a la necessitat de limitar el desenvolupament de la vida d´una persona per considerar que tal vida està mancada de la mínima qualitat exigida.Com indica la paraula, significa abstenir-se de tractament.
Seguint a Francesc Torralba el present treball també defensa que el vitalisme biològic pot incòrrer en un greu defecte si no defensa de la mateixa manera les condicions de vida digna. Aquesta defensa unilateral de la vida pot menysprear la manera com aquesta vida es desenvolupa i subsisteix.
dimarts, 26 de gener del 2010
Cures Paliatives (22)
6.5. La Vulnerabilitat. (P. Kemp).
P. Kemp desenvolupa el principi de vulnerabilitat relacionat directament amb el cuidar i amb la idea de responsabilitat; i ho fa amb plena sintonia amb la filosofia personalista i hermenèutic de P. Ricoeur i en plena consonància amb les exploracions de Lévinas.
Es pot distingir, almenys, els següents sentits de vulnerabilitat: a) sentit ontològic que es refereix a la contingència de tot el real, b) sentit fenomenològic que es referix a la idea de receptivitat personal, c) sentit natural que es refereix a la fragilitat del ser natural, de la naturalesa, d) sentit mèdic que es refereix a la fragilitat de la vida de pacient, e) sentit cultural que es refereix a la fragilitat de les tradicions o costums socials, f) sentit social que es refereix a la vulnerabilitat de determinats grups de la societat i g) sentit ètic que fa referència al deure que tot ésser humà té enfront a la vulnerabilitat pròpia o aliena.
La idea ètica de vulnerabilitat és de caràcter prescriptiu. Enfront la vulnerabilitat aliena no puc romandre passiu o inmutable sinó que s´ha de respondre solidàriament, s´ha de posar tot el que es pugui de la meva part per a mitigar aquesta vulnerabilitat i ajudar a l´altra a desenvolupar la seva autonomia personal, física, moral i intel.lectual.
L´imperatiu de la vulnerabilitat obliga a no abandonar a l´altre en cap circunstància, a estar amb ell, a ajudar-lo a construir sentit a pesar de l´absurd, obliga a edificar, esperança, ja sigui en el sentit inmanent o en el trascendent. En qualsevol cas, l´imperatiu de la vulnerabilitat obliga a assumir responsablement la mortalitat i la vulnerabilitat pròpia i aliena.
Així el principi de vulnerabilitat pertany, amb raó, al conjunt de principis fonamentals en bioètica i en biodret i que pot resultar màximament útil per a fonamentar una ètica del curar de manera responsable.
P. Kemp desenvolupa el principi de vulnerabilitat relacionat directament amb el cuidar i amb la idea de responsabilitat; i ho fa amb plena sintonia amb la filosofia personalista i hermenèutic de P. Ricoeur i en plena consonància amb les exploracions de Lévinas.
Es pot distingir, almenys, els següents sentits de vulnerabilitat: a) sentit ontològic que es refereix a la contingència de tot el real, b) sentit fenomenològic que es referix a la idea de receptivitat personal, c) sentit natural que es refereix a la fragilitat del ser natural, de la naturalesa, d) sentit mèdic que es refereix a la fragilitat de la vida de pacient, e) sentit cultural que es refereix a la fragilitat de les tradicions o costums socials, f) sentit social que es refereix a la vulnerabilitat de determinats grups de la societat i g) sentit ètic que fa referència al deure que tot ésser humà té enfront a la vulnerabilitat pròpia o aliena.
La idea ètica de vulnerabilitat és de caràcter prescriptiu. Enfront la vulnerabilitat aliena no puc romandre passiu o inmutable sinó que s´ha de respondre solidàriament, s´ha de posar tot el que es pugui de la meva part per a mitigar aquesta vulnerabilitat i ajudar a l´altra a desenvolupar la seva autonomia personal, física, moral i intel.lectual.
L´imperatiu de la vulnerabilitat obliga a no abandonar a l´altre en cap circunstància, a estar amb ell, a ajudar-lo a construir sentit a pesar de l´absurd, obliga a edificar, esperança, ja sigui en el sentit inmanent o en el trascendent. En qualsevol cas, l´imperatiu de la vulnerabilitat obliga a assumir responsablement la mortalitat i la vulnerabilitat pròpia i aliena.
Així el principi de vulnerabilitat pertany, amb raó, al conjunt de principis fonamentals en bioètica i en biodret i que pot resultar màximament útil per a fonamentar una ètica del curar de manera responsable.
dilluns, 25 de gener del 2010
Cures Paliatives (21)
6.4. La Responsabilitat (H. Jonas).
Un dels màxims representants de l´ètica de responsabilitat és el filòsof alemany d´origen jueu H. Jonas qui planteja elaborar una ètica per a la societat teconològica i desenvolupa un discurs moral el centre de gravetat del qual és la idea de responsabilitat. La seva obra ha tingut gran influència en l´ètica biomèdica i en la bioètica fonamental i clínica.
Per H. Jonas s´actua irresponsablement quan s´actua sense considerar les possibles conseqüències que pot tenir la meva acció per a un altre ésser humà. La irresponsabilitat és l´oblit de l´altre, el menyspreu cap a la seva dignitat. Així el concepte de responsabilitat implica del deure. És un deure moral ser responsable de la pròpia acció. Segons Jonas l´ésser humà per arribar a ser el que ha d´arribar a ser necessita de la cura i de la responsabilitat moral dels agents que conviuen amb ell. Ser responsable d´algú no significa respondre simplement a les seves necessitats actuals sinó també a les futures perquè l´ésser humà és, abans que res, un projecte de sentit dirigit cap al futur.
Per Jonas la primera responsabilitat, la més elemental, és la responsabilitat per la vida. Sóc responsable de la vida d´un altre ésser humà, sóc responsable de la vida de la natralesa i no es pot posar entre parèntesi amb la meva acció. Si l´actuar en el món posa en perill la vida de l´altre o la vida de la naturalesa en general, llavors l´acció és irresponsable, perquè no assumeix les conseqüències negatives que pot tenir.
La responsabilitat moral és màxima quan es refereix a la vida humana, perquè la persona humana és un fi en si mateix, però això no significa que el subjecte moral no tingui responsabilitat amb la naturalesa. Així per a Jonas la responsabilitat és la cura, reconegut com a deure, per un altre ser, cura que, donada l´amenaça de la seva vulnerabilitat es converteix en vulnerabilitat. Jonas, així, identifica directament la responsabilitat amb l´exercici de les cures. La responsabilitat seria amb el deure de cuidar a un altre ésser humà vulnerable; un deure que es converteix en preocupació perquè té en compte el futur d´aquest ésser vulnerable.
D´aquest anàlisi es desprèn que la responsabilitat no és una relació simètrica entre iguals, sinó una relació entre éssers humans desiguals en el que es refereix al seu estat de vulnerabilitat real. La responsabilitat es refereix al deure amb el subjecte vulnerable, al deure de cuidar-lo, al deure de no deixar-lo sol. Hi ha responsabilitat quan hi ha relació assimètrica i el més apte, el més fort es fa càrrec del més vulnerable.
H. Jonas distingeix dues formes de responsabilitat, la natural i la contractual. De la mateixa manera que pot distingir-se un cuidar natural i un cuidar institucional, també existeixen dues maneres de comprendre el principi de responsabilitat.
La responsabilitat instituïda per naturalesa, la que existeix per naturalesa, no depèn d´un assentiment anterior, és una responsabilitat irrevocable, irrescindible i és una responsabilitat global. La responsabilitat instituïda artificialment, instituïda mitjançant l´encàrrec i l´acceptació d´una tasca, la responsabilitat d´un ofici posseeix un contingut i un temps que queden circunscrits per la tasca; l´acceptació conté un element d´elecció, a la que és possible renunciar, de la mateixa manera que l´altra part pot dispensar el deure. La responsabilitat contractual no és menor que la natural pel que fa referència a l´exigència a la responsabilitat, és tan incondicional i irrevocable com l´altra, però aquesta té l´origen en la raó i no en el cor.
L´exercici del cuidar com el deure de la responsabilitat exigeix continuïtat en el temps. El ser responsable de l´altre en el sentit natural del concepte es tradueix en una acció contínua i ininterrumpuda.
Un dels màxims representants de l´ètica de responsabilitat és el filòsof alemany d´origen jueu H. Jonas qui planteja elaborar una ètica per a la societat teconològica i desenvolupa un discurs moral el centre de gravetat del qual és la idea de responsabilitat. La seva obra ha tingut gran influència en l´ètica biomèdica i en la bioètica fonamental i clínica.
Per H. Jonas s´actua irresponsablement quan s´actua sense considerar les possibles conseqüències que pot tenir la meva acció per a un altre ésser humà. La irresponsabilitat és l´oblit de l´altre, el menyspreu cap a la seva dignitat. Així el concepte de responsabilitat implica del deure. És un deure moral ser responsable de la pròpia acció. Segons Jonas l´ésser humà per arribar a ser el que ha d´arribar a ser necessita de la cura i de la responsabilitat moral dels agents que conviuen amb ell. Ser responsable d´algú no significa respondre simplement a les seves necessitats actuals sinó també a les futures perquè l´ésser humà és, abans que res, un projecte de sentit dirigit cap al futur.
Per Jonas la primera responsabilitat, la més elemental, és la responsabilitat per la vida. Sóc responsable de la vida d´un altre ésser humà, sóc responsable de la vida de la natralesa i no es pot posar entre parèntesi amb la meva acció. Si l´actuar en el món posa en perill la vida de l´altre o la vida de la naturalesa en general, llavors l´acció és irresponsable, perquè no assumeix les conseqüències negatives que pot tenir.
La responsabilitat moral és màxima quan es refereix a la vida humana, perquè la persona humana és un fi en si mateix, però això no significa que el subjecte moral no tingui responsabilitat amb la naturalesa. Així per a Jonas la responsabilitat és la cura, reconegut com a deure, per un altre ser, cura que, donada l´amenaça de la seva vulnerabilitat es converteix en vulnerabilitat. Jonas, així, identifica directament la responsabilitat amb l´exercici de les cures. La responsabilitat seria amb el deure de cuidar a un altre ésser humà vulnerable; un deure que es converteix en preocupació perquè té en compte el futur d´aquest ésser vulnerable.
D´aquest anàlisi es desprèn que la responsabilitat no és una relació simètrica entre iguals, sinó una relació entre éssers humans desiguals en el que es refereix al seu estat de vulnerabilitat real. La responsabilitat es refereix al deure amb el subjecte vulnerable, al deure de cuidar-lo, al deure de no deixar-lo sol. Hi ha responsabilitat quan hi ha relació assimètrica i el més apte, el més fort es fa càrrec del més vulnerable.
H. Jonas distingeix dues formes de responsabilitat, la natural i la contractual. De la mateixa manera que pot distingir-se un cuidar natural i un cuidar institucional, també existeixen dues maneres de comprendre el principi de responsabilitat.
La responsabilitat instituïda per naturalesa, la que existeix per naturalesa, no depèn d´un assentiment anterior, és una responsabilitat irrevocable, irrescindible i és una responsabilitat global. La responsabilitat instituïda artificialment, instituïda mitjançant l´encàrrec i l´acceptació d´una tasca, la responsabilitat d´un ofici posseeix un contingut i un temps que queden circunscrits per la tasca; l´acceptació conté un element d´elecció, a la que és possible renunciar, de la mateixa manera que l´altra part pot dispensar el deure. La responsabilitat contractual no és menor que la natural pel que fa referència a l´exigència a la responsabilitat, és tan incondicional i irrevocable com l´altra, però aquesta té l´origen en la raó i no en el cor.
L´exercici del cuidar com el deure de la responsabilitat exigeix continuïtat en el temps. El ser responsable de l´altre en el sentit natural del concepte es tradueix en una acció contínua i ininterrumpuda.
divendres, 22 de gener del 2010
cures paliatives (20)
6.2. La Sol.licitut (P. Ricoeur).
Ricoeur que és un dels filòsofs vius més importants del nostre temps, expressa amb el terme de sol.licitut l´experiència ètica de l´altre. Des d´una tradició filosòfica que s´inserta en el personalisme comunitarista elabora un discurs ètic on l´origen de l´experiència ètica està íntimament relacionat amb l´experiència de l´altre vulnerable. El seu punt de partida té contacte amb la filosofia de Lévinas però el seu camp de desenvolupament teòric s´orienta cap a altres àmbits, com l´àmbit de la filosofia hermenèutica i de la filosofia política.
Ricoeur anomena “sol.licitut” a aquest moviment de sí mateix cap a l´altre que respon a la interpelació de sí per l´altre. L´essència de l´ètica és la sol.licitut i una acció pot definir-se com a ètica, és a dir, com a bona moralment, quan és una acció sol.lícita, quan la gènesi d´aquesta acció és l´altre necessitat.
La sol.licitut és el moviment cap a l´altre, però un moviment total i sense fre, un moviment que surt d´un mateix i que el porta fins a l´altre. La causa final d´aquest moviment és la crida de l´altre que desperta la meva consciència ètica i em reclama, m´exigeix i m´obliga. En aquest sentit la petició ètica més profunda és la de la reciprocitat que institueix a l´altre com al meu semblant i a mi mateix com el semblant de l´altre. L´imperatiu ètic de la sol.licitut exigeix un tracte igual respecte a tots els éssers humans, exigeix el reconeixement de l´altre com el meu semblant, sigui qui sigui l´altre i siguin quines siguin les seves característiques o atributs. La no discriminació de l´altre constitueix un dels pilars bàsics de l´ètica del curar i per això és fonamental el moviment de sol.licitut, l´apertura i la recepció de l´altre en tant que altre.
A més a més, segons Ricoeur, les relacions interpersonals tenen per emblema l´amistat mentres que les relacions institucionals tenen per ideal la justicia. En l´exercici institucional del curar, la justicia és el mínim ètic que s´ha de exigir, doncs sols si es tracten als éssers humans de manera justa i equilibrada pot parlar-se d´institucions realment humanes.
6.3. La Conminació (J.L. Marion).
La conminació no és, estrictament parlant, un sentiment moral, tampoc un deure racional, sinó la mateixa arrel de l´experiència ètica. És una vivència que afecta a la meva consciència. La conminació fa recaure sobre la meva mirada una mirada d´altre de la que l´altre no sap res i, literalment, de la que no té cap idea.
La conminació no em ve de l´altre ni m´empeny cap a ell. Ella em fa experimentar l´adveniment de l´altre; jo m´experimento en mi i com a tal obligat a un altre que pot ignorar-lo tot respecte d´aquesta obligació. L´obligació cap a l´altre enix en mi, encara que no neixi en mi; neix per a ell, encara que no neixi per ell. L´obligació reament meva fa recaure sobre mi el pes original d´una mirada que l´altre no té ni tant sols que reproduir.
Seguint la línia kantiana i levinassiana, Marion reconeix la universalitat de la conminació i el valor de la persona de l´altre com a un fi en si mateix. La conminació, en aquest sentit, no és una acció moguda per la simpatia o per les afinitats electives, sinó un imperatiu que emergeix dins de la consciència i que ordena atendre l´altre, independentment de qui sigui l´altre.
Ricoeur que és un dels filòsofs vius més importants del nostre temps, expressa amb el terme de sol.licitut l´experiència ètica de l´altre. Des d´una tradició filosòfica que s´inserta en el personalisme comunitarista elabora un discurs ètic on l´origen de l´experiència ètica està íntimament relacionat amb l´experiència de l´altre vulnerable. El seu punt de partida té contacte amb la filosofia de Lévinas però el seu camp de desenvolupament teòric s´orienta cap a altres àmbits, com l´àmbit de la filosofia hermenèutica i de la filosofia política.
Ricoeur anomena “sol.licitut” a aquest moviment de sí mateix cap a l´altre que respon a la interpelació de sí per l´altre. L´essència de l´ètica és la sol.licitut i una acció pot definir-se com a ètica, és a dir, com a bona moralment, quan és una acció sol.lícita, quan la gènesi d´aquesta acció és l´altre necessitat.
La sol.licitut és el moviment cap a l´altre, però un moviment total i sense fre, un moviment que surt d´un mateix i que el porta fins a l´altre. La causa final d´aquest moviment és la crida de l´altre que desperta la meva consciència ètica i em reclama, m´exigeix i m´obliga. En aquest sentit la petició ètica més profunda és la de la reciprocitat que institueix a l´altre com al meu semblant i a mi mateix com el semblant de l´altre. L´imperatiu ètic de la sol.licitut exigeix un tracte igual respecte a tots els éssers humans, exigeix el reconeixement de l´altre com el meu semblant, sigui qui sigui l´altre i siguin quines siguin les seves característiques o atributs. La no discriminació de l´altre constitueix un dels pilars bàsics de l´ètica del curar i per això és fonamental el moviment de sol.licitut, l´apertura i la recepció de l´altre en tant que altre.
A més a més, segons Ricoeur, les relacions interpersonals tenen per emblema l´amistat mentres que les relacions institucionals tenen per ideal la justicia. En l´exercici institucional del curar, la justicia és el mínim ètic que s´ha de exigir, doncs sols si es tracten als éssers humans de manera justa i equilibrada pot parlar-se d´institucions realment humanes.
6.3. La Conminació (J.L. Marion).
La conminació no és, estrictament parlant, un sentiment moral, tampoc un deure racional, sinó la mateixa arrel de l´experiència ètica. És una vivència que afecta a la meva consciència. La conminació fa recaure sobre la meva mirada una mirada d´altre de la que l´altre no sap res i, literalment, de la que no té cap idea.
La conminació no em ve de l´altre ni m´empeny cap a ell. Ella em fa experimentar l´adveniment de l´altre; jo m´experimento en mi i com a tal obligat a un altre que pot ignorar-lo tot respecte d´aquesta obligació. L´obligació cap a l´altre enix en mi, encara que no neixi en mi; neix per a ell, encara que no neixi per ell. L´obligació reament meva fa recaure sobre mi el pes original d´una mirada que l´altre no té ni tant sols que reproduir.
Seguint la línia kantiana i levinassiana, Marion reconeix la universalitat de la conminació i el valor de la persona de l´altre com a un fi en si mateix. La conminació, en aquest sentit, no és una acció moguda per la simpatia o per les afinitats electives, sinó un imperatiu que emergeix dins de la consciència i que ordena atendre l´altre, independentment de qui sigui l´altre.
dimecres, 20 de gener del 2010
Cures Paliatives (19)
6.1. La crida de l´altre: E. Lévinas.
L´Altre es presenta en un context cultural i s´il.lumina per aquest context. Així per a comprendre a l´Altre en la seva circunstància és fonamental desxifrar el seu context vital, interpretar el seu entorn, és a dir, practicar l´hermenèutica amb ell. Sols des d´aquesta praxis és possible respondre adecuadament a la seva crida, a la seva crida d´ajuda, a la seva interpel.lació.
Aquesta crida de l´Altre-vulnerable és anterior a l´exercici de la meva llibertat i no puc, segons Lévinas, prescindir d´ella com si no existís. L´Altre està allà, el seu patiment és manifest i no puc desentendre´m de la seva situació. Em dec a l´Altre encara que no el conegui. Des de la perspectiva de Lévinas la crida de l´Altra és anterior a l´exercici de la llibertat i això significa que el desenvolupament de la llibertat humana ha de tenir en compte aquesta crida, ha de ser una llibertat responsable.
En l´exercici de la praxis de les cures l´exercici de la llibertat professional ha de desenvolupar-se en el marc d´una respònsabilitat global amb l´Altre.
L´experiència de la responsabilitat està íntimament associada a l´experiència de la crida i de la recepció. Responsabilitzar-se d´algú és respondre a la seva crida, és prendre´s seriosament el seu patiment i actuar solidàriament. La solidaritat per a Lévinas és anterior a la llibertat. Ser responsable és prioritari a l´exercici de la llibertat i sols es pot parlar de llibertat autèntica en el marc d´una responsabilitat global.
En aquesta ètica cuidar d´algú no significa estar amb algú, significa estar per algú. En aquest sentit un no és sols responsable dels seus actes i de le conseqüències dels mateixos, sinó responsable de l´Altre, de la seva existència, de la seva conservació en el ser, del seu desenvolupament com a ésser humà. Es tracta d´una responsabilitat total que afecta tot el meu ésser i tot el meu obrar.
L´Altre, afirma Lévinas é “prójimo” preciasament en aquesta crida a la meva responsabilitat per part del rostre que m´assigna, que em requereix, que em reclama; l´Altre és prójimo precisament al posar-me en qüestió.
En l´exercici del cuidar, la filosofia moral de Lévinas és un material teòric de màxim interès, fonamentalment perquè la relació entre el cuidador/a i el subjecte cuidat és una relació assimètrica, on la crida de l´Altre-vulnerable és fàcil de detectar. En aquest marc l´aplicació de l`ètica dalògica resulta més artificial, perquè les possibilitats d´arribar a constituir un diàleg racional són molt remotes en una situació d´assimetria. Del que es tracta és de respondre a una crida, de responsabilitzar-se de l´Altre-vulnerable i es tracta de fer-ho sense vulnerar la seva llibertat, la seva autonomia moral.
L´Altre es presenta en un context cultural i s´il.lumina per aquest context. Així per a comprendre a l´Altre en la seva circunstància és fonamental desxifrar el seu context vital, interpretar el seu entorn, és a dir, practicar l´hermenèutica amb ell. Sols des d´aquesta praxis és possible respondre adecuadament a la seva crida, a la seva crida d´ajuda, a la seva interpel.lació.
Aquesta crida de l´Altre-vulnerable és anterior a l´exercici de la meva llibertat i no puc, segons Lévinas, prescindir d´ella com si no existís. L´Altre està allà, el seu patiment és manifest i no puc desentendre´m de la seva situació. Em dec a l´Altre encara que no el conegui. Des de la perspectiva de Lévinas la crida de l´Altra és anterior a l´exercici de la llibertat i això significa que el desenvolupament de la llibertat humana ha de tenir en compte aquesta crida, ha de ser una llibertat responsable.
En l´exercici de la praxis de les cures l´exercici de la llibertat professional ha de desenvolupar-se en el marc d´una respònsabilitat global amb l´Altre.
L´experiència de la responsabilitat està íntimament associada a l´experiència de la crida i de la recepció. Responsabilitzar-se d´algú és respondre a la seva crida, és prendre´s seriosament el seu patiment i actuar solidàriament. La solidaritat per a Lévinas és anterior a la llibertat. Ser responsable és prioritari a l´exercici de la llibertat i sols es pot parlar de llibertat autèntica en el marc d´una responsabilitat global.
En aquesta ètica cuidar d´algú no significa estar amb algú, significa estar per algú. En aquest sentit un no és sols responsable dels seus actes i de le conseqüències dels mateixos, sinó responsable de l´Altre, de la seva existència, de la seva conservació en el ser, del seu desenvolupament com a ésser humà. Es tracta d´una responsabilitat total que afecta tot el meu ésser i tot el meu obrar.
L´Altre, afirma Lévinas é “prójimo” preciasament en aquesta crida a la meva responsabilitat per part del rostre que m´assigna, que em requereix, que em reclama; l´Altre és prójimo precisament al posar-me en qüestió.
En l´exercici del cuidar, la filosofia moral de Lévinas és un material teòric de màxim interès, fonamentalment perquè la relació entre el cuidador/a i el subjecte cuidat és una relació assimètrica, on la crida de l´Altre-vulnerable és fàcil de detectar. En aquest marc l´aplicació de l`ètica dalògica resulta més artificial, perquè les possibilitats d´arribar a constituir un diàleg racional són molt remotes en una situació d´assimetria. Del que es tracta és de respondre a una crida, de responsabilitzar-se de l´Altre-vulnerable i es tracta de fer-ho sense vulnerar la seva llibertat, la seva autonomia moral.
dimarts, 19 de gener del 2010
cures paliatives (18)
6. LA FONAMENTACIÓ ÈTICA
L´ètica del curar sorgeix en els anys setanta com a contrapès a l´ètica dels principis, presentant-se a si mateixa com a una ètica de les virtuts. D´alguna manera ve a dir l´ètica del curar que els principis resulten impersonals, freds, imparcials. Tenen a veure amb la presa de decisions fonamentades en la justicia, però aludeixen la relació interpersonal que es dona entre el cuidador/a i la persona que cuida. L´ètica del curar recupera el món de lo vivencial, afectiu i emocional. El sistema principalista no tracta de clom ser un bon professional sanitari o una bona persona; l´únic que diu és com no ser un mal professional. Els principis ens guien per a adoptar decisions en cas de conflicte de manera racional, intentant raonar quins principis estan en joc i quin hauria de prevaldre en l´anàlisi de la situació.
L´ètica del curar es fonamenta en la comprensió del món com a una red de relacions en la que estem inserits. Així sorgeix un reconeixement de la responsabilitat cap als altres. Es tracta que el cuidador/a es vegi inserit en una relació interpersonal, d´establir uns nexes interpersonals significatius entre el professional i la persona atesa. Per a l´ètica del curar tenim una responsabilitat cap als demés. Segons aquest model tenim el deure d´ajudar a la resta i no podem plantejar-nos no fer-ho. També és important no identificar el cuidar amb el sobreprotegir a la persona, no caure en un simple paternalisme ni tampoc separar el curar del cuidar, deixant per als meges la tasca de curar i per al personal d´infermeria la de cuidar (aquesta separació seria un greu error).
El principi o punt de partida de l´ètica del cuidar és l´experiència de l´alteritat, és a dir, la vivencia de l´altre. L´experiència ética neix amb l´experiència de l´altre, quan un es dona compte que amb l´altra no pot fer-se qualsevol cosa, quan un es sent responsable davant l´altre i de l´altre, en definitiva, quan un descobreix que no està sols en el món i que es deu moralment als seus semblants.
Aquesta vocació cap a l´altre és anterior a l´elaboració del consens, és el fonament últim de l´ètica. Sols pot parlar-se amb propietat d´ètica i d´acció ética quan l´altre, l´altre desconegut és respectat i atès en la seva singularitat i això és anterior a qualsevol consens o acord tàcit o explícit entre persone lliures i responsables. L´èxperiència ética neix amb l´experiència de l´altre, quan un e dona compte que en l´univers hi ha altres éssers humans, éssers humans que el necessiten.
Al llarg del segle XX l´ètica de l´alteritat s´ha desenvolupat molt. Existeixen diferents aproximacions i itineraris de fonamentació el punt de partida del qual és l´experiència de l´altre. Entre aquests itineraris em centraré en el filòsofs Lévinas, Ricoeur, Marion, Jonas i Kemp.
L´ètica del curar sorgeix en els anys setanta com a contrapès a l´ètica dels principis, presentant-se a si mateixa com a una ètica de les virtuts. D´alguna manera ve a dir l´ètica del curar que els principis resulten impersonals, freds, imparcials. Tenen a veure amb la presa de decisions fonamentades en la justicia, però aludeixen la relació interpersonal que es dona entre el cuidador/a i la persona que cuida. L´ètica del curar recupera el món de lo vivencial, afectiu i emocional. El sistema principalista no tracta de clom ser un bon professional sanitari o una bona persona; l´únic que diu és com no ser un mal professional. Els principis ens guien per a adoptar decisions en cas de conflicte de manera racional, intentant raonar quins principis estan en joc i quin hauria de prevaldre en l´anàlisi de la situació.
L´ètica del curar es fonamenta en la comprensió del món com a una red de relacions en la que estem inserits. Així sorgeix un reconeixement de la responsabilitat cap als altres. Es tracta que el cuidador/a es vegi inserit en una relació interpersonal, d´establir uns nexes interpersonals significatius entre el professional i la persona atesa. Per a l´ètica del curar tenim una responsabilitat cap als demés. Segons aquest model tenim el deure d´ajudar a la resta i no podem plantejar-nos no fer-ho. També és important no identificar el cuidar amb el sobreprotegir a la persona, no caure en un simple paternalisme ni tampoc separar el curar del cuidar, deixant per als meges la tasca de curar i per al personal d´infermeria la de cuidar (aquesta separació seria un greu error).
El principi o punt de partida de l´ètica del cuidar és l´experiència de l´alteritat, és a dir, la vivencia de l´altre. L´experiència ética neix amb l´experiència de l´altre, quan un es dona compte que amb l´altra no pot fer-se qualsevol cosa, quan un es sent responsable davant l´altre i de l´altre, en definitiva, quan un descobreix que no està sols en el món i que es deu moralment als seus semblants.
Aquesta vocació cap a l´altre és anterior a l´elaboració del consens, és el fonament últim de l´ètica. Sols pot parlar-se amb propietat d´ètica i d´acció ética quan l´altre, l´altre desconegut és respectat i atès en la seva singularitat i això és anterior a qualsevol consens o acord tàcit o explícit entre persone lliures i responsables. L´èxperiència ética neix amb l´experiència de l´altre, quan un e dona compte que en l´univers hi ha altres éssers humans, éssers humans que el necessiten.
Al llarg del segle XX l´ètica de l´alteritat s´ha desenvolupat molt. Existeixen diferents aproximacions i itineraris de fonamentació el punt de partida del qual és l´experiència de l´altre. Entre aquests itineraris em centraré en el filòsofs Lévinas, Ricoeur, Marion, Jonas i Kemp.
dilluns, 18 de gener del 2010
Cures Paliatives (17)
b). L´autonomia en la cura:
En la presa de decisions es conjuga la vida valorativa i la cognoscitiva. Incloure la vida valorativa, les qüestions dels sentiments i del voler en l´anàlisi de l´autonomia pot ajudar a comprendre les situacions de cures i els problemes que fan front les persones quan perden la salut des de l´òptica subjectiva de qui els pateix. L´aproximació d´aquesta forma és qualitativa i humana, qui cura i qui és cuidat, cuidador/a i pacient, són dues persones buscant solucions possibles i vivibles a situacions de vida difícils i trobar formes més saludables de fer-li front. També és important indicar que una cura centrada en el pacient pot, molt sovint, evitar la mesura restrictiva, ja que la pròpia cura pot ajudar a prevenir situacions d´agitació i risc. Si bé l´enfermetat pot dificultar l´autonomia, no implica negar al pacient la seva condció de ser tractat i curat com a subjecte ètic.
divendres, 15 de gener del 2010
Cures paliatives (16)
La cura és un acte de respecte per la vida de qui necessita cures. El sentit ètic de la cura ve de la seva definició i pot resumir-se en:
-El principal protagonista és el pacient.
-La cura ajuda a les persones, familes i greups a participar a partir del seu propi saber, la seva cultura i els seus mitjans, en la recerca i posada en pràctica dels millors mitjans per a viure en salut i morir dignament.
-S´estableix una diferenciació entre cuidar i tractar. Ambdós són complementaris amb la salvetat que a vegades no és possible curar. Tractar és intervenir en la enfermetat, cuidar és considerar allò que és necessari per al creixement i desenvolupament d´acord amb les actituts de vida d´una persona, grup o comunitat.
Aquestes idees s´oposen a la cosificació i la consideració del pacient i la seva situació com un problema a resoldre.
Cuidar té la mateixa arrel que culte, cultura, cultiu, cultivar, criar i curar...Cuidar una planta és el que fa el pagès, cultivar blat és el que fa l´agricultor. El cultiu i la cultura de la terra, no és el mateix que fabricar un objecte. No és una tècnica o no ho és, almenys, en el sentit fort de fer quelcom sense cap impediment, sense haver de seguir a la naturalesa, sense donar temps al temps i sense esperar al seu temps la collita. El pagès i l´obrer han de cuidar-se.
Però cuidar és més aviat criar i ajudar a creure a allò que neix. És cuidar-se de la vida. I més que construir un món del no-res o on no hi ha res -o això sembla- és mantenir el que hi ha i conservar el que ha arribat a ser. Cuidar és cuidar-se del món de la vida i de la vida en el món. En curar les ferides, assistir al malalt, al dèbil, fer-se càrrec del que no pot amb la seva càrrega, no per alliberar-lo de la seva responsabilitat sino per a que pugui assumir-la, és ajudar per a que s´ajudi, o cuidar-se per a que es cuidi.
L´acció de cuidar trascendeix el marc sanitari i és precís considerar-la d´una manera més global i relacionar-la, com recorda la seva etimologia, com l´exercici del curar. Per a curar algú és necessari cuidar-la i per a evitar que pateixi una enfermetat, és a dir, per a prevenir també és necessari cuidar-lo. I per un altre costat, l´acció de cuidar, inclús en els malalts terminals, té efectes curatius, encara que sols siguin detectables en el pla de la interioritat del malalt. Per a curar bé és necessari cuidar, el cuidar és anterior al curar.
-El principal protagonista és el pacient.
-La cura ajuda a les persones, familes i greups a participar a partir del seu propi saber, la seva cultura i els seus mitjans, en la recerca i posada en pràctica dels millors mitjans per a viure en salut i morir dignament.
-S´estableix una diferenciació entre cuidar i tractar. Ambdós són complementaris amb la salvetat que a vegades no és possible curar. Tractar és intervenir en la enfermetat, cuidar és considerar allò que és necessari per al creixement i desenvolupament d´acord amb les actituts de vida d´una persona, grup o comunitat.
Aquestes idees s´oposen a la cosificació i la consideració del pacient i la seva situació com un problema a resoldre.
Cuidar té la mateixa arrel que culte, cultura, cultiu, cultivar, criar i curar...Cuidar una planta és el que fa el pagès, cultivar blat és el que fa l´agricultor. El cultiu i la cultura de la terra, no és el mateix que fabricar un objecte. No és una tècnica o no ho és, almenys, en el sentit fort de fer quelcom sense cap impediment, sense haver de seguir a la naturalesa, sense donar temps al temps i sense esperar al seu temps la collita. El pagès i l´obrer han de cuidar-se.
Però cuidar és més aviat criar i ajudar a creure a allò que neix. És cuidar-se de la vida. I més que construir un món del no-res o on no hi ha res -o això sembla- és mantenir el que hi ha i conservar el que ha arribat a ser. Cuidar és cuidar-se del món de la vida i de la vida en el món. En curar les ferides, assistir al malalt, al dèbil, fer-se càrrec del que no pot amb la seva càrrega, no per alliberar-lo de la seva responsabilitat sino per a que pugui assumir-la, és ajudar per a que s´ajudi, o cuidar-se per a que es cuidi.
L´acció de cuidar trascendeix el marc sanitari i és precís considerar-la d´una manera més global i relacionar-la, com recorda la seva etimologia, com l´exercici del curar. Per a curar algú és necessari cuidar-la i per a evitar que pateixi una enfermetat, és a dir, per a prevenir també és necessari cuidar-lo. I per un altre costat, l´acció de cuidar, inclús en els malalts terminals, té efectes curatius, encara que sols siguin detectables en el pla de la interioritat del malalt. Per a curar bé és necessari cuidar, el cuidar és anterior al curar.
dijous, 14 de gener del 2010
cures paliatives (15)
5. VERS UNA ÈTICA DEL CUIDAR
a). El concepte:
La idea de cuidar ha anat variant al llarg del temps. La cura té avui en dia una concepció filosòfica, antropolìgica, psicològica, social, espiritual, a més de la biològica ineludibles. Cuidar és cuidar a la persona concreta plantejant alternatives a la cosificació i consideració del pacient i la seva situació com a un problema a resoldre. Des de la perspectiva ètica, aquest plantejament ja que els arguments de la bona cura varien substancialment quan la cura es dirigeix a l´enfermetat i a la seva curació a quan la cura es dirigeix a la salut i té com a objectiu el seu benestar. Els seus objectius generals poden definir-se al voltant de:
a). La salut i el benestar: Suposa ajudar a la persona a aconsegui el màxim nivell de benestar en la situació d´enfermetat i a ajudar-lo en el seu nivell de salut. Procurar que les necessitats evidents siguin cobertes i proporcionar el dinamisme suficient per a poder veure la particularitat de cada situació, allunyant-se de solucions igualitaristes i estandaritzades.
b). L´autonomia: Implica el respecte a l´autonomia del pacient-usuari i l´ajuda a que pugui expressar les seves necessitats, creences i valors i que pugui obtenir la informació suficient i la atenció que precisa. El consentiment és l´element clau de l´autonomia.
c).La dignitat: Suposa defensar el respecte i el manteniment de la dignitat de les persones per a poder seguir essent un mateix, sigui quina sigui la seva situació de vida. Precisa del respecte per la persona tal i com és i tal i com vol ser.
d).La veracitat: La relació amb el malalt és una relació de confiança,de seguretat. La veracitat presuposa l´honestedat de qui te cura.
e). La confidencialitat: Excepte en les situacions de requeriment legal, o en les que el pacient ho permeti, la informació i els coneixements sobre la seva situació i vida romanen dins del secret professional.
f). La responsabilitat: La persona que cura ha de respondre dels resultats del procés així com respondre a la institució en la que dona els seus serveis i enfront a la professió.
g). El medi ambient saludable: Això implica la mobilització dels elements de l´ambient, la comprensió de la seva interelació com la situació, i la promoció d´ambients necessaris per a portar a terme cures segures, competents i ètiques.
a). El concepte:
La idea de cuidar ha anat variant al llarg del temps. La cura té avui en dia una concepció filosòfica, antropolìgica, psicològica, social, espiritual, a més de la biològica ineludibles. Cuidar és cuidar a la persona concreta plantejant alternatives a la cosificació i consideració del pacient i la seva situació com a un problema a resoldre. Des de la perspectiva ètica, aquest plantejament ja que els arguments de la bona cura varien substancialment quan la cura es dirigeix a l´enfermetat i a la seva curació a quan la cura es dirigeix a la salut i té com a objectiu el seu benestar. Els seus objectius generals poden definir-se al voltant de:
a). La salut i el benestar: Suposa ajudar a la persona a aconsegui el màxim nivell de benestar en la situació d´enfermetat i a ajudar-lo en el seu nivell de salut. Procurar que les necessitats evidents siguin cobertes i proporcionar el dinamisme suficient per a poder veure la particularitat de cada situació, allunyant-se de solucions igualitaristes i estandaritzades.
b). L´autonomia: Implica el respecte a l´autonomia del pacient-usuari i l´ajuda a que pugui expressar les seves necessitats, creences i valors i que pugui obtenir la informació suficient i la atenció que precisa. El consentiment és l´element clau de l´autonomia.
c).La dignitat: Suposa defensar el respecte i el manteniment de la dignitat de les persones per a poder seguir essent un mateix, sigui quina sigui la seva situació de vida. Precisa del respecte per la persona tal i com és i tal i com vol ser.
d).La veracitat: La relació amb el malalt és una relació de confiança,de seguretat. La veracitat presuposa l´honestedat de qui te cura.
e). La confidencialitat: Excepte en les situacions de requeriment legal, o en les que el pacient ho permeti, la informació i els coneixements sobre la seva situació i vida romanen dins del secret professional.
f). La responsabilitat: La persona que cura ha de respondre dels resultats del procés així com respondre a la institució en la que dona els seus serveis i enfront a la professió.
g). El medi ambient saludable: Això implica la mobilització dels elements de l´ambient, la comprensió de la seva interelació com la situació, i la promoció d´ambients necessaris per a portar a terme cures segures, competents i ètiques.
dimecres, 13 de gener del 2010
cures paliatives (14)
I què hi diu la teologia a tot això? Què aporta el cristianisme?
És evident que per a tot cristià la relació d´ajuda entre les persones es queda buida sinó s´enmarca en Déu. No podem oblidar que Jesús estableix nivells de relació en els que el parlar no imposa, sols indica, encèn, il.lumina i ajuda; però això sols és possible des de la seva relació plena de gratuïtat en l´Amor i sota la unció de l´Esperit. És cert que són nivells de Jesús, però també d´aquells éssers humans que deixen madurar personalment la seva relació teològica amb Ell i sota la unció del seu mateix Esperit d´Amor. És evident que això és una formidable exigència que sols està a l´abast dels bons però el ser cuidador no s´improvisa. Potser l´excel.lent, sobretot per al cristià compromès, sigui profunditzar la seva vivència cristiana a fi de que el seu compromís amb Crist es profunditzi i s´orienti cap a una renovada relació teològica universal amb el patiment dels éssers humans. Així la relació d´ajuda s´ha d´enriquir i transfigurar des de la fe. I és que no es pot oblidar que la nostra relació amb cada ésser humà porta en el seu interior la mateixa vida amb la que els dos vivim en el Ser de Déu viu. No sols en els éssers humans és imortant omplir el cap amb veritats sublims sinó que també és imprescindible posar en marxa el cor.
Tot això es pot observar en la Carta als Agents de la Salut del Pontifici Consell per a la Pastoral dels Agents de la Salut redactada l´any 1995.
En aquesta Carta s´afirma:
“La actividad de los agentes de la salud tiene el alto valor del servicio a la vida. Es la expresión de un empeño profundamente humano y cristiano, asumido y desarrollado como actividad no sólo técnica sino de un entregarse total e incondicionalmente y de amor al prójimo. Tal Actitud es una forma de testimonio cristiano. (…) La vida es un bien primario y fundamental de la persona humana. En el cuidado de la vida se expresa, pues, ante todo, una obra verdaderamente humana al tutelar la vida física”
“La actividad médico-sanitaria se funda sobre una relación interpersonal, de naturaleza particular. Ella es un encuentro entre una confianza y una conciencia. La confianza de un hombre marcado por el sufrimiento y la enfermedad y por tanto necesitado, el cual se confía a la conciencia de otro hombre que puede hacerse cargo de su necesidad y que lo va a encontrar para asistirlo, cuidarlo, sanarlo. Este es el agente de la salud. Para él “el paciente no es solamente un caso clínico”. (…). Lo qual exige amor, disponibilidad, atención, comprensión, compartir, benevolencia, paciencia, diálogo. No bastan la pericia científica y profesional”, se precisa también “la participación persona en las situaciones concretas del paciente individual”.
“Salvaguardar, recuperar y mejorar el estado de salud significa servir a la vida en su totalidad”.
“Esto significa que la actividad médico-sanitaria es un instrumento ministerial del amor efusivo de Dios por el hombre sufriente; y a la vez obra de amor por Dios, que se manifiesta en el cuidado amoroso al hombre. Para el cristiano es continuación actualizante de la caridad terapéutica de Cristo”
És evident que per a tot cristià la relació d´ajuda entre les persones es queda buida sinó s´enmarca en Déu. No podem oblidar que Jesús estableix nivells de relació en els que el parlar no imposa, sols indica, encèn, il.lumina i ajuda; però això sols és possible des de la seva relació plena de gratuïtat en l´Amor i sota la unció de l´Esperit. És cert que són nivells de Jesús, però també d´aquells éssers humans que deixen madurar personalment la seva relació teològica amb Ell i sota la unció del seu mateix Esperit d´Amor. És evident que això és una formidable exigència que sols està a l´abast dels bons però el ser cuidador no s´improvisa. Potser l´excel.lent, sobretot per al cristià compromès, sigui profunditzar la seva vivència cristiana a fi de que el seu compromís amb Crist es profunditzi i s´orienti cap a una renovada relació teològica universal amb el patiment dels éssers humans. Així la relació d´ajuda s´ha d´enriquir i transfigurar des de la fe. I és que no es pot oblidar que la nostra relació amb cada ésser humà porta en el seu interior la mateixa vida amb la que els dos vivim en el Ser de Déu viu. No sols en els éssers humans és imortant omplir el cap amb veritats sublims sinó que també és imprescindible posar en marxa el cor.
Tot això es pot observar en la Carta als Agents de la Salut del Pontifici Consell per a la Pastoral dels Agents de la Salut redactada l´any 1995.
En aquesta Carta s´afirma:
“La actividad de los agentes de la salud tiene el alto valor del servicio a la vida. Es la expresión de un empeño profundamente humano y cristiano, asumido y desarrollado como actividad no sólo técnica sino de un entregarse total e incondicionalmente y de amor al prójimo. Tal Actitud es una forma de testimonio cristiano. (…) La vida es un bien primario y fundamental de la persona humana. En el cuidado de la vida se expresa, pues, ante todo, una obra verdaderamente humana al tutelar la vida física”
“La actividad médico-sanitaria se funda sobre una relación interpersonal, de naturaleza particular. Ella es un encuentro entre una confianza y una conciencia. La confianza de un hombre marcado por el sufrimiento y la enfermedad y por tanto necesitado, el cual se confía a la conciencia de otro hombre que puede hacerse cargo de su necesidad y que lo va a encontrar para asistirlo, cuidarlo, sanarlo. Este es el agente de la salud. Para él “el paciente no es solamente un caso clínico”. (…). Lo qual exige amor, disponibilidad, atención, comprensión, compartir, benevolencia, paciencia, diálogo. No bastan la pericia científica y profesional”, se precisa también “la participación persona en las situaciones concretas del paciente individual”.
“Salvaguardar, recuperar y mejorar el estado de salud significa servir a la vida en su totalidad”.
“Esto significa que la actividad médico-sanitaria es un instrumento ministerial del amor efusivo de Dios por el hombre sufriente; y a la vez obra de amor por Dios, que se manifiesta en el cuidado amoroso al hombre. Para el cristiano es continuación actualizante de la caridad terapéutica de Cristo”
dimarts, 12 de gener del 2010
Cures paliatives (13)
L´empatia seria la virtut que consisteix en conseguir fer un procés cognitiu i afectiu que permet comprendre i transmetre comprensió de l´experiència del malalt sense caure en la identificació emocional. El fonamental i més decisiu per a l´eficàcia de la trobada empàtica no són els coneixements tècnics ni les habilitats del professional, sinó les actituts que li han de néixer de dins del seu ser. Empatitzar és entrar dins la situació existencial de les persones. Introduir-se en la seva experiència, comprendre la seva situació i fer-los accessible a la nostra comprensió. Oblidar-se d´un mateix i de les pròpies solucions i posar-se a si mateix entre parèntesi, i acceptar i comprendre els estat emotius, i penetar amb un sisè sentit en el cor del pacient
L´acceptació incondicional o consideració positiva és la disposició de l´ajudant en virtut de la qual s´ometen internament i externament els judicis de connotació moralitzant, es creu en l´ajudat i en la seva capacitat de ser autònom i responsable, es dona una particular atenció al món dels significas i sentiments que les coses tenen per al pacient i s´impregna la relació de cordialitat i calor humà.
L´autenticitat o congruència és la disposició interior que fa que l´ajudant treballi sobre si mateix per a manifestar-se en la relació ta com és, sense amagar-se darrera d´una façana que el despersonalitzi. L´autenticitat requereix un treball interpersonal i intrapersonal.
Pel que fa referència a l´escoltar cal indicar que és un element essencial en un actitud moral positiva respecte el malalt terminal. És evident que qui sap escoltar posa un signe de qualitat en les relacions. I saber escoltar vol dir ser capaç de fer-ho amb tots els sentits, amb els ulls, la cara, les orelles, les mans i tot els cos, i vol dir para esment de totes les expressions corporals, facials i vocals de la persona amb qui conversem.
El bon professional sap que les praraules que li comunica el malat en aquestes situacions no són banals ni circunstancials, sinó que surten del seu interior i el fet de pronunciar-les, de posar-les a l´exterior, és un exercici terapèutic, alliberador, curatiu. Des d´un punt de vista antropològic es sabut que l´esser humà quan pateix necessita ser escoltat, necessita poder explicar a algú el que viu en el seu interior, necessita un oient per al seu relat autobiogràfic. Escoltar bé és una tasca difícil ja que exigeix una predisposició molt singular i una certa preparació o catarsis. Una cosa és estar davant el malalt d´una manera estàtica i una altra és mostrar interès per ell, però encara és diferent l´escoltar-lo atentament. Per a escoltar a algú és necessari buidar fora de si els propis relats, arguments i projeccions. Sols és possible escoltar atentament, si el cuidador s´esforça per acallar les seves veus interiors, els seus problemes d´ordre personal, les seves fixacions. Si no s´aconsegueix aquesta buidor, llavors pot aparentar que l´escolta i el pacient inclús s´ho pot creure però en realitat no ho és, perquè el cuidador té i sent una altra problemàtica.
Escoltar atentament és una tasca ètica, doncs revela la importància de l´altre, manifesta la trascendència de l´altre i quan l´altre es atès i escoltat, llavors es dona l´experiència ètica. Escoltar atentament i fer-ho pel sentit del deure professional constitueix una tasca ètica i patentitza el grau de professionalitat del cuidador i la seva capacitat de lliurar-se al malalt.
Un altre element a tenir en compte és el de la personalització, evitar les generalitzacions en el diàleg d´ajuda, evitar les frases fetes, a acompanya al malalt a que prengui consciència de les seves possibilitats i recursos, a que prengui la màxima de responsabilitat sobre la situació en la que es troba..
dilluns, 11 de gener del 2010
Cures paliatives (12)
4. LA COMUNICACIÓ AMB EL MALALT TERMINAL I LA RELACIÓ D´AJUDA
El tema de la comuncació és un tema estrella i no només per l´espectacular desplegament de les noves tecnologies. Ara bé, en aquest apartat em centraré en l´àmbit de la comunicació no verbal com a eina estratègica en el difícil art de la interacció amb els pacients, especialment en el difícil àmbit de l´espai comunicatiu de les cures paliatives. Exhaurits els processos tradicionals o convencionals de la clínica, de la curació, ens hem d´endinsar en una ritualística nova definida per una situació comunicativa on un malalt, amb tot un context familiar, no pot fer reversible la seva situació, aumb un seguit de símptomes i problemes que l´acompanyen (ansietat, dolor, patiment moral, emocions negatives, tristesa, indicis d´anorèxia i altres signes de mal viure) la fan tan complexa que l´impacte emotiu generat i la presència de la mort.
Ben sovint, el personal mèdic ha estat més preocupat per la malaltia que no pas pel malalt com a persona, ja que l´objectiu de la medicina semblava ser el bon funcionament del cos tractat com si fos una màquina pura i simple, com una mena de rellotge. De fet, a nosaltres ens ha arribat, a través de la tradició filosòfica i d´alguna tradició religiosa, una concepció de la persona dividida. Divisió en cos i ànima o en cos i ment on la preeminència rau del tot en l´ànima o la ment i on el cos és això, matèria o màquina susceptible d´espatllar-se primer i corrompre´s més endavant, al final.
Tant des del punt de vista religiós com del filosòfic, la nostra història és una història sense cossos capaços de generar emocions i, això, tant en la filosofia clàssica (Plató) com la moderna (Descartes).
Ara bé, en aquest nou model de medicina i de relació pacient-terapeuta que es planteja la comunicació resulta fonamental i, especialment, la comunicació no verbal. És per aquest motiu que resulta fonamental posseir habilitats comunicatives. Una mirada, un silenci o una caricia poden fer més bé que un munt de fàrmacs.
Les habilitats de comunicació adecuades en les oporta el model de la psicologia humanista de Relació d´Ajuda, que no és altra cosa que l´art d´acompanyar a una altra persona a afrontar les seves dificultats, a resoldre conflictes, a viure el més sanament possible enmig de l´enfermetat, promovent el màxim la llibertat i la responsabilitat del destinatari de l´ajuda i oferint-li com a recursos d´ajuda precisament els elements de comunicació interpersonal, fets, sobretot, d´actituts i habilitats d´interacció personal. Concretament es presenten com a essencials en tota relació d´ajuda l´actitut d´acceptació incondicional, empatia i autenticitat; així com una sèrie d´habilitats com són l´empatia, l´acceptació incondicional o consideració positiva i l´autenticitat o congruència.
El tema de la comuncació és un tema estrella i no només per l´espectacular desplegament de les noves tecnologies. Ara bé, en aquest apartat em centraré en l´àmbit de la comunicació no verbal com a eina estratègica en el difícil art de la interacció amb els pacients, especialment en el difícil àmbit de l´espai comunicatiu de les cures paliatives. Exhaurits els processos tradicionals o convencionals de la clínica, de la curació, ens hem d´endinsar en una ritualística nova definida per una situació comunicativa on un malalt, amb tot un context familiar, no pot fer reversible la seva situació, aumb un seguit de símptomes i problemes que l´acompanyen (ansietat, dolor, patiment moral, emocions negatives, tristesa, indicis d´anorèxia i altres signes de mal viure) la fan tan complexa que l´impacte emotiu generat i la presència de la mort.
Ben sovint, el personal mèdic ha estat més preocupat per la malaltia que no pas pel malalt com a persona, ja que l´objectiu de la medicina semblava ser el bon funcionament del cos tractat com si fos una màquina pura i simple, com una mena de rellotge. De fet, a nosaltres ens ha arribat, a través de la tradició filosòfica i d´alguna tradició religiosa, una concepció de la persona dividida. Divisió en cos i ànima o en cos i ment on la preeminència rau del tot en l´ànima o la ment i on el cos és això, matèria o màquina susceptible d´espatllar-se primer i corrompre´s més endavant, al final.
Tant des del punt de vista religiós com del filosòfic, la nostra història és una història sense cossos capaços de generar emocions i, això, tant en la filosofia clàssica (Plató) com la moderna (Descartes).
Ara bé, en aquest nou model de medicina i de relació pacient-terapeuta que es planteja la comunicació resulta fonamental i, especialment, la comunicació no verbal. És per aquest motiu que resulta fonamental posseir habilitats comunicatives. Una mirada, un silenci o una caricia poden fer més bé que un munt de fàrmacs.
Les habilitats de comunicació adecuades en les oporta el model de la psicologia humanista de Relació d´Ajuda, que no és altra cosa que l´art d´acompanyar a una altra persona a afrontar les seves dificultats, a resoldre conflictes, a viure el més sanament possible enmig de l´enfermetat, promovent el màxim la llibertat i la responsabilitat del destinatari de l´ajuda i oferint-li com a recursos d´ajuda precisament els elements de comunicació interpersonal, fets, sobretot, d´actituts i habilitats d´interacció personal. Concretament es presenten com a essencials en tota relació d´ajuda l´actitut d´acceptació incondicional, empatia i autenticitat; així com una sèrie d´habilitats com són l´empatia, l´acceptació incondicional o consideració positiva i l´autenticitat o congruència.
divendres, 8 de gener del 2010
Cures Paliatives (11)
3. MEDICINA SÍ, PERÒ QUINA MEDICINA?
a). La medicina del “Tenir”:
És la medicina que considera al malalt com un mitjà per al guany i el margina en funció del seu lucre comercial. Això és així, i potser hagi de ser així: sense diner no hi ha indústria que pugui sobreviure. Però el problema està en que la nostra societat no obra camins per a que aquesta medicina del tenir no destrueixi la “medicina del servir” i per a que l´interès comercial no s´instal.li com a fi absolut utilitzant l´ésser humà malalt com a mitjà de lucre i fent-lo fora del seu lloc sagrat. ¿No és aquesta raó per la que els malalts terminals empobrits, ja sense interès clínic ni econòmic que oferir, moren fredament? Això sense parlar de la coneguda manera com es comporta aquesta medicina del tenir en relació amb la distribució de mitjans en les gravíssimes pandèmies dels països menys afavorits.
b). La medicina del saber:
En el seu sentit pejoratiu, que és a la que em refereixo en aquest punt, és la que ha deixat de ser mèdica per a ser presumptuosa i narcicista. No és la del sabi investigador que es passa les hores en el microscopi, sinó la del catdràtic que ho sap tot perquè tot ho llegeix i ho repeteix, que, lluny de servir a la medicina, es serveix d´ella, que enlloc de servir al malalt, el cataloga a mesura de la seva vacuïtat, eliminant, perquè no té interès acadèmic, al malalt terminal deshauciat, en el que, en realitat, ha fracassat la fatuitat de totes les seves actituts.
c).La medicina del curar:
Curar és misió del metge, però no tan essencial com per a insistir en fer patir en cures gens possibles. No obstant, quan el mege es deshumanitza i engola la seva competència totpoderosa fins a l´acarnissament terapèutic, sorgeix la que s´anomena medicina del curar, filla natural de la medicina del saber i la seva derivació pràctica: el que ho sap tot, deriva en el que ho cura tot. El problema d´aquesta teràpia és que tot el que inspiera i realitza en relació amb el malalt en fase terminal pot ser-li malèfic. No sap aturar-se davant el procés natural de morir, i encara que la cura ja no sigui possible, insisteix torturant al malalt que sols són vàlides per a fer més gran l´ego i la carpeta clínica de l´historial..
d).La medicina del servir:
Ser metge no és el que acabem de dir, sinó sentir-se proper al que pateix i posar tot el seu saber a la seva disposició, posar tot l´esforç en preservar l´autonomia del pacient en la presa de decisions que tenen com a fi el seu benestar.
La medicina del servir enten que el malalt no és un satèl.lit girant entorn a la terra dels metges i la seva medicina, és la terra de la medicina amb tots els seus professionals la que es projecte i es realitza girant entorn al seu sol, el malalt. Aquesta medicina no ha estat sempre la dominant sinó que va costar, i encara costa, molta sensibilitat, convicció i sintonia amb el dolor huma per a defensar aquesta medicina del servir enfront la medicina del tenir. Fa falta molta humanitat per a reconsiderar a l´ésser humà malalt sensillament com a ésser humà, fer-lo participar en diàlegs i aprendre d´ell el bo i dolent del tracte que es dona al malalt en els hospitals en les etapes finals de la vida, amb les seves angoixes, pors i esperances. En una frase, una medicina que serveix al malalt i no una medicina que es serveix del malalt.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)