6.4)- ISAÏES I EL CULTE:
Isaïes no condemna el culte en sí mateix, ni els sacrificis, sinó els que fa els homes, el poble. Segons el profeta Déu no pot acceptar-los perquè el poble ofereix sacrifis i al mateix temps és pecador. Isaïes critica l´ambigüitat entre festes i pecats, la sang dels sacrificis i la sang dels innocents. El profeta ataca una actitut corrent i una temptació constant: separar la vida en dos; l´home situat entre Déu i els homes sent sempre la temptació de portar-se de manera diferent amb l´un i amb els altres; s´oblida que, per a Déu, ha de ser coherent i que les relacions amb ell passen per les relacions amb els altres. Però no sols el culte, que és en primer lloc un acte públic, sinó inclús la plegària ha de fer-se també amb les mateixes condicions de coherència.
Déu reacciona sempre durament davant aquest culte hipòcrita. Sols si es busca la justicia, si s´aprèn a obrar bé, Déu estarà preparat per a rebre els seus sacrficis i a oblidar el passat. El que Déu demana és el que el poble faci el bé, la justicia. El culte vindrà després com a conseqüència. Per a comunicar-se amb Déu, per a trobar-se amb ell, cal passar primer per la pràctica de la fraternitat. El culte no és sinó la seva expressió. Llavors serà possible el futur.
divendres, 16 de setembre del 2011
siracida 25
6.3- L´ISAÏES POLÍTIC: A Isaïes la paraula de Déu està compromesa per les circunstàncies concretes en les que ha d´exercir el seu ministeri.
Es creu que Isaïes pertanyia a una classe social elevada i que formava part de l´aristocràcia degut a la familiaritat amb la tracta als reis. A més, és un home de ciutat, un habitant de Jerusalem, la seva vocació es situa en el temple i coneix admirablement la ciutat i la seva administració. Degut al nombre d´oracles que el profeta consagra als reis, a la política, així com als diversos funcionaris i consellers del país, s´ha d´admetre que Isaïes participa activament i amb facilitat en els assumptes de les classes dirigents.
La saviesa política es presenta moltes vegades com la forma més elevada de saviesa. Sovint els llibres profètics, sobre tot Isaïes i Jeremies, els escribes, els consellers reials, els funcionaris del rei són anomenats simlements sabis. La saviesa reial es considerada com una participació de la saviesa divina, era un do de Déu.
Isaïes es va enfrontar a escribes i consellers de Judà en unes circunstàncies molt concretes. A l´època d´Isaïes la sabiduria política havia de navegar entre dues aigües, entre Assiria i la resta de petits estats que intentaven enfrontar-se amb les exigències d´Assiria. A Judà, tant si s´inclinava per uns o altres, l´important era verificar si aquesta opció estar d´acord amb la fe en Déu. Isaïes acusa als escribes del seu temps de prendre un camí sapiencial que no té res a veure amb la sabiduria divina, amb el pla de Déu.
En molts frgments Isaïes critiquen als habitants de Jerusalem de practicar gestos i rituals màgics contraris a la fe en Déu. Això significa que havien abandonat en part aquesta fe, que no tenien confiança en el seu Déu i intentaven obtenir èxit per altres mitjans i per tant que rebutjaven la creença que Déu té els seus propis projectes, els seus propis plans d´acció. Per a Isaïes Déu té el seu propi pla per al poble i per a la resta de nacions, és el Senyor de la història i fa obarr a uns i a altres en funció de la salvació. Però, lògicament, aixo no vol dir que el determinisme diví sigui la raó de tot, ans al contrari, la predicació d´Isaïes no tindria sentit. Isaïes parteix del principi que Déu havia promès la seva assistència a la dinastia davídica i que havia de posar la seva confiança en aquesta promesa divina.
També sovint Isaïes critica que el poble no comprèn el que li passa, no entén que el que li passa ha succeït perquè es volgut per Déu per a prevenir al seu poble o castigar-lo pel seu pecat i per buscar la seva salvació en uns plans diferents dels de Jahvé.
El conflicte entre Isaïes i els escribes del seu poble fou dur, directe, contundent. Però el profeta va haver d´enfrontar-se també amb un altre conflicte en el pla de la politica exterior: el conflicte entre la sabiduria de Déu i la sabiduria d´Assiria. Aquest és un conflicte més acadèmic i menys directe. Criticar, desenmascarar la sabiduria dels dirigents del seu poble és un acte quelcom més arriscat que fer el mateix a propòsit de la saviesa d´Egipte o d´Assiria: ni el faraó ni el rei Asur podien escoltar els oracles del profeta i, encara que l´haguessin escoltat, no hauria fet canviar les coses. El cert és que hi ha moltes probabilitats que els vertaders destinataris d´aquests oracles no fossin els escribes i els sabis de les nacions enemigues sinó els escribes i els sabis d´Israel, els governants i responsables de la política de Judà, aixó com el món sencer. Nombrosos textos d´Isaïes demostren clarament la seva actitud enfront a la resta de nacions en relació amb Judà.
Es creu que Isaïes pertanyia a una classe social elevada i que formava part de l´aristocràcia degut a la familiaritat amb la tracta als reis. A més, és un home de ciutat, un habitant de Jerusalem, la seva vocació es situa en el temple i coneix admirablement la ciutat i la seva administració. Degut al nombre d´oracles que el profeta consagra als reis, a la política, així com als diversos funcionaris i consellers del país, s´ha d´admetre que Isaïes participa activament i amb facilitat en els assumptes de les classes dirigents.
La saviesa política es presenta moltes vegades com la forma més elevada de saviesa. Sovint els llibres profètics, sobre tot Isaïes i Jeremies, els escribes, els consellers reials, els funcionaris del rei són anomenats simlements sabis. La saviesa reial es considerada com una participació de la saviesa divina, era un do de Déu.
Isaïes es va enfrontar a escribes i consellers de Judà en unes circunstàncies molt concretes. A l´època d´Isaïes la sabiduria política havia de navegar entre dues aigües, entre Assiria i la resta de petits estats que intentaven enfrontar-se amb les exigències d´Assiria. A Judà, tant si s´inclinava per uns o altres, l´important era verificar si aquesta opció estar d´acord amb la fe en Déu. Isaïes acusa als escribes del seu temps de prendre un camí sapiencial que no té res a veure amb la sabiduria divina, amb el pla de Déu.
En molts frgments Isaïes critiquen als habitants de Jerusalem de practicar gestos i rituals màgics contraris a la fe en Déu. Això significa que havien abandonat en part aquesta fe, que no tenien confiança en el seu Déu i intentaven obtenir èxit per altres mitjans i per tant que rebutjaven la creença que Déu té els seus propis projectes, els seus propis plans d´acció. Per a Isaïes Déu té el seu propi pla per al poble i per a la resta de nacions, és el Senyor de la història i fa obarr a uns i a altres en funció de la salvació. Però, lògicament, aixo no vol dir que el determinisme diví sigui la raó de tot, ans al contrari, la predicació d´Isaïes no tindria sentit. Isaïes parteix del principi que Déu havia promès la seva assistència a la dinastia davídica i que havia de posar la seva confiança en aquesta promesa divina.
També sovint Isaïes critica que el poble no comprèn el que li passa, no entén que el que li passa ha succeït perquè es volgut per Déu per a prevenir al seu poble o castigar-lo pel seu pecat i per buscar la seva salvació en uns plans diferents dels de Jahvé.
El conflicte entre Isaïes i els escribes del seu poble fou dur, directe, contundent. Però el profeta va haver d´enfrontar-se també amb un altre conflicte en el pla de la politica exterior: el conflicte entre la sabiduria de Déu i la sabiduria d´Assiria. Aquest és un conflicte més acadèmic i menys directe. Criticar, desenmascarar la sabiduria dels dirigents del seu poble és un acte quelcom més arriscat que fer el mateix a propòsit de la saviesa d´Egipte o d´Assiria: ni el faraó ni el rei Asur podien escoltar els oracles del profeta i, encara que l´haguessin escoltat, no hauria fet canviar les coses. El cert és que hi ha moltes probabilitats que els vertaders destinataris d´aquests oracles no fossin els escribes i els sabis de les nacions enemigues sinó els escribes i els sabis d´Israel, els governants i responsables de la política de Judà, aixó com el món sencer. Nombrosos textos d´Isaïes demostren clarament la seva actitud enfront a la resta de nacions en relació amb Judà.
siracida 24
6.2- PROFETA I PROFETISME.
La paraula profeta és una transcripció de la paraula grega prophetés, formada del verb phemi (dir, anunciar) i de la preposició pro (que aquí té el sentit local de “en presència de, davant de”). El profeta és una persona que anuncia davant d´altres persones alguna cosa de part de la divinitat. En la literatura grega, la paraula va prendre moltes vegades el sentit d´enunciar d´antuvi, però sense que aquest sigui el seu sentit primer. A la Bíblia greg, serveix per a traduir la paraula hebrea nabí, que sembla derivar-se d´una arrel semítica que significa cridar, essent així el nabí “el cridat”.
Per a comprendre millor en què consisteix la funció profètica, podem dir d´entrada que el profeta no és un endeví ni un astròleg, però tampoc és un visionari, no és la visió o el somni el que el caracteritza. El profeta és l´home de la paraula. Dir també que el profetisme, en primer lloc, no és un fenomen propi d´Israel. Feia ja segles que existia en el pobles veïns. Encara que a Israel es presenti a vegades amb bastants diferències, té unes sòlides arrels en el medi ambient. El profeta oficial del rei realitzava un paper important en l´entronització del nou rei: això és evident per a Salomó (1 Re 1m 28-41) i Isaïes va realitzà certament aquesta funció de profeta proclamador amb el rei Ezequies. Els vincles del profetisme amb les institucions arrelen els profetes en el passat, ja que la institució poques vegades es dirigeix de forma creativa cap al futur.
Però, més profundament encara, el profeta s´arrela en el passat per la tradició. El profeta és l´home que llegeix el passat en funció del present, que es refereix al passat per a veure més clar el moment en que es viu. L´acció del profeta, fruit de la paraula de Déu, està en continuïtat amb l´acció de Déu.
La lectura que fan els profetes del passat és molt diferent de la que fan els sacerdots. El sacerdot és l´home del ritual, de la repetició. La tradició li serveix per a justificar les idees rebudes, la pràctica habitual. És l´home de la llei, de la costum, l´encarregat de dir com s´ha de comportar en el present en funció d´una jurisprudència formada poc a poc en el passat; és el depositari i l´intèrpret d´una ciència que certament ve de Déu, però en una revelació passada transmesa pels canals humans de la tradició i la pràctica.
En contra del que es pensa normalment, el profeta és menys l´home del futur que del present, del dia d´avui. L´actualització de la paraula de Déu sembla ser una de les característiques essencials de la funció profètica. El profeta parla per als homes del seu temps; les promeses que fan o les crides a la conversió estan estretament unides als fets del seu temps.
El profeta és quell que, en nom de Déu, parla en el present en funció del passat. És l´home que sap llegir el present, que sota l´impuls de Déu comprèn el que succeeix realment i intenta donar la paraula de Déu que permeti al poble trobar la salvació.
La lectura del present, feta pels profetes també és diferent de la que fant els escribes i funcionaris. La raó és que el profeta té un horitzó més ampli que l´escriba. Parteix de les idees mestres de l´acció de Déu en el passat i pronuncia la seva paraula en funció d´una tradició, d´un passat i un futur a llarg termini el centre del qual està constituït per l´acció de Déu i les relacions del poble amb el seu Déu. L´escriba, pel contrari, es preocupa de l´instant present, de l´immediat; les seves referències no són ni tant àmplies ni tant profundes. Els seus interesos són pragmàtics i a curt termini: salvr la situació, escpar d´ella el millor possible.
Arrelat en el passat i lector del present, el profeta està girat al futur, precisament perquè llegeix el present en profunditat. Si pot dir un paraula eficaç per als homes del seu temps, és perquè veu la continuïtat de l´acció de Déu a la llum del passat i de la tradició i perquè creu que Déu és fidel: per tant, elfutur del poble és possible i Déu seguirà actuant en el seu favor.
Els profetes pretenen ajudar a la fe dels oients, per a que creguin en l´acció de Déu en un futur pròxim; d´aquesta forma confirmen l´autenticitat de la paraula del profeta. La paraula profètica sorgeix per iniciativa de Déu. És ell qui la provoca. És ell que crida. Per això és sempre gratuïta i inesperada.
Sense entrar en detalls indicar que en els llibres profètics podem trobar 4 grans gèneres literaris: els relats (Is 6; 8, 1-4. 16-20. entre altres), els oracles (Is 36, 4-21), les accions simbòliques (Is 8, 1-4; Is 20), i les paràboles (Is 28, 23-29).
La paraula profeta és una transcripció de la paraula grega prophetés, formada del verb phemi (dir, anunciar) i de la preposició pro (que aquí té el sentit local de “en presència de, davant de”). El profeta és una persona que anuncia davant d´altres persones alguna cosa de part de la divinitat. En la literatura grega, la paraula va prendre moltes vegades el sentit d´enunciar d´antuvi, però sense que aquest sigui el seu sentit primer. A la Bíblia greg, serveix per a traduir la paraula hebrea nabí, que sembla derivar-se d´una arrel semítica que significa cridar, essent així el nabí “el cridat”.
Per a comprendre millor en què consisteix la funció profètica, podem dir d´entrada que el profeta no és un endeví ni un astròleg, però tampoc és un visionari, no és la visió o el somni el que el caracteritza. El profeta és l´home de la paraula. Dir també que el profetisme, en primer lloc, no és un fenomen propi d´Israel. Feia ja segles que existia en el pobles veïns. Encara que a Israel es presenti a vegades amb bastants diferències, té unes sòlides arrels en el medi ambient. El profeta oficial del rei realitzava un paper important en l´entronització del nou rei: això és evident per a Salomó (1 Re 1m 28-41) i Isaïes va realitzà certament aquesta funció de profeta proclamador amb el rei Ezequies. Els vincles del profetisme amb les institucions arrelen els profetes en el passat, ja que la institució poques vegades es dirigeix de forma creativa cap al futur.
Però, més profundament encara, el profeta s´arrela en el passat per la tradició. El profeta és l´home que llegeix el passat en funció del present, que es refereix al passat per a veure més clar el moment en que es viu. L´acció del profeta, fruit de la paraula de Déu, està en continuïtat amb l´acció de Déu.
La lectura que fan els profetes del passat és molt diferent de la que fan els sacerdots. El sacerdot és l´home del ritual, de la repetició. La tradició li serveix per a justificar les idees rebudes, la pràctica habitual. És l´home de la llei, de la costum, l´encarregat de dir com s´ha de comportar en el present en funció d´una jurisprudència formada poc a poc en el passat; és el depositari i l´intèrpret d´una ciència que certament ve de Déu, però en una revelació passada transmesa pels canals humans de la tradició i la pràctica.
En contra del que es pensa normalment, el profeta és menys l´home del futur que del present, del dia d´avui. L´actualització de la paraula de Déu sembla ser una de les característiques essencials de la funció profètica. El profeta parla per als homes del seu temps; les promeses que fan o les crides a la conversió estan estretament unides als fets del seu temps.
El profeta és quell que, en nom de Déu, parla en el present en funció del passat. És l´home que sap llegir el present, que sota l´impuls de Déu comprèn el que succeeix realment i intenta donar la paraula de Déu que permeti al poble trobar la salvació.
La lectura del present, feta pels profetes també és diferent de la que fant els escribes i funcionaris. La raó és que el profeta té un horitzó més ampli que l´escriba. Parteix de les idees mestres de l´acció de Déu en el passat i pronuncia la seva paraula en funció d´una tradició, d´un passat i un futur a llarg termini el centre del qual està constituït per l´acció de Déu i les relacions del poble amb el seu Déu. L´escriba, pel contrari, es preocupa de l´instant present, de l´immediat; les seves referències no són ni tant àmplies ni tant profundes. Els seus interesos són pragmàtics i a curt termini: salvr la situació, escpar d´ella el millor possible.
Arrelat en el passat i lector del present, el profeta està girat al futur, precisament perquè llegeix el present en profunditat. Si pot dir un paraula eficaç per als homes del seu temps, és perquè veu la continuïtat de l´acció de Déu a la llum del passat i de la tradició i perquè creu que Déu és fidel: per tant, elfutur del poble és possible i Déu seguirà actuant en el seu favor.
Els profetes pretenen ajudar a la fe dels oients, per a que creguin en l´acció de Déu en un futur pròxim; d´aquesta forma confirmen l´autenticitat de la paraula del profeta. La paraula profètica sorgeix per iniciativa de Déu. És ell qui la provoca. És ell que crida. Per això és sempre gratuïta i inesperada.
Sense entrar en detalls indicar que en els llibres profètics podem trobar 4 grans gèneres literaris: els relats (Is 6; 8, 1-4. 16-20. entre altres), els oracles (Is 36, 4-21), les accions simbòliques (Is 8, 1-4; Is 20), i les paràboles (Is 28, 23-29).
dimarts, 6 de setembre del 2011
Siracida (23)
5.2.4.-Teolgia:
a). Proto-Isaïes: S´exalta la revalorització de la santedat de Jahvé i de la crida a una fe confiada que s´encarni en les opcions de la vida política i social.
b). Deutero-Isaïes: Dona especial importància a la idea del monoteisme. Altres elements teològics són la creació del món i d´Israel i la presència divina. Especialment importància rep la figura del servent de Jahvé que rep la missió de reconduir el seu poble a Jahvé i de ser llum de les nacions, acceptant un patiment fins a la mort, carga el pecat d´Israel i obté la resurrecció.
c). Trito-Isaïes: El redactor sembla preocupat pel silenci de Jahvé que abandona als seus, els hi oculta el seu rostre i roman a distància. Aquest fet es deu a les culpes del poble que obstaculitzen la salvació, però a continuació s´afirma que Jahvé curarà al seu poble de les seves ferides i els hi portarà la pau. Això serà la glorificació de Sió, l´alliberament dels cautius i l´explosió d´una intensa alegria. Així es trencarà el silenci diví i Jahvé tornarà a trobar-se a la seva comunitat, renovant amb ella els llaços de l´aliança, romanent així com el deu fidel.
5.2.5.-El Text: Entre els manuscrits de Qumram es troben dos textos ( un complert i l´altre fragments i escrits al voltant de l´any 100 a C.) del llibre d´Isaïes. L´interès principal de la trobada consisteix en la confirmació de la conformitat del text masorètic amb el text original del que depèn. A més aquest descobriment és important per al coneixement de la història de la llengua hebrea, especialment pel que fa referència a la morfologia i la pronunciació.
a). Proto-Isaïes: S´exalta la revalorització de la santedat de Jahvé i de la crida a una fe confiada que s´encarni en les opcions de la vida política i social.
b). Deutero-Isaïes: Dona especial importància a la idea del monoteisme. Altres elements teològics són la creació del món i d´Israel i la presència divina. Especialment importància rep la figura del servent de Jahvé que rep la missió de reconduir el seu poble a Jahvé i de ser llum de les nacions, acceptant un patiment fins a la mort, carga el pecat d´Israel i obté la resurrecció.
c). Trito-Isaïes: El redactor sembla preocupat pel silenci de Jahvé que abandona als seus, els hi oculta el seu rostre i roman a distància. Aquest fet es deu a les culpes del poble que obstaculitzen la salvació, però a continuació s´afirma que Jahvé curarà al seu poble de les seves ferides i els hi portarà la pau. Això serà la glorificació de Sió, l´alliberament dels cautius i l´explosió d´una intensa alegria. Així es trencarà el silenci diví i Jahvé tornarà a trobar-se a la seva comunitat, renovant amb ella els llaços de l´aliança, romanent així com el deu fidel.
5.2.5.-El Text: Entre els manuscrits de Qumram es troben dos textos ( un complert i l´altre fragments i escrits al voltant de l´any 100 a C.) del llibre d´Isaïes. L´interès principal de la trobada consisteix en la confirmació de la conformitat del text masorètic amb el text original del que depèn. A més aquest descobriment és important per al coneixement de la història de la llengua hebrea, especialment pel que fa referència a la morfologia i la pronunciació.
Siracida (22)
5.2.3).- La Composició:
Segons els intèrprets la redacció del llibre fou llarga i complexe, ja que no acaba fins el periode helenístic, encara que sí abans de l´any 180 a C.,ja que en aquest moment està constituït el cànon dels llibres profètics i resulta difícil d´imaginar una revisió de certa importància.
a). Proto-Isaïes: Sobre la composició de la primera part trobem vàries hipòtesi. Així, alguns intèrprets creuen que l´origen del llibre es trobaria en una sèrie de col.leccions d´oracles independents; altres creuen que existiria des del temps d´Isaïes un vertader llibre, revisat no obstant en una època post-exilica. El teòleg Barth indica que la redacció fou en temps de Josies. Sigui com sigui sembla evident que el text passà per un procés evolutiu en diverses etapes.
a.1). En el punt de partida hi hauria cinc col.leccions d´oracles dispersos del profeta
a.2). Aquestes col.leccions completades amb alguns oracles dispersos del profeta es van aproximant entre sí. Des del temps de Josies, els oracles es reinterpreten i completen mitjançant una sèrie d´afegits que expressen la convicció de la inviolabilitat de Sió i amb alguns textos messiànics.
a.3). En l´època exílica, l´escola deuteronomista acaba de reunir aquestes col.leccions i les reinterpreta als ulls de la caiguda de Jerusalem. Es destaca la justicia de Jahvé. El llibre s´inicia amb la grandiosa escena del procés d´Israel.
a.4). Un redactor de l´època persa fou segurament el que reorganitzà l´obra conforme al pla anunciat anteriorment. Des d´ara, la desgràcia de la que parla el profeta és la que vivia Israel en el temps del redactor; aviat arribarà el temps de la desgràcia del món pagà triumfant i de la victòria d´Israel. D´aquesta manera el llibre es fruit d´una reelectura sota una perspectiva escatològica amb una sèrie d´afegits.
a.5). Una nova reelectura es pot situar en el transcurs del segle V. En ella s´insisteix en la conversió de Sió, és a dir, de la resta d´Israel a la que es va prometre fecunditat. Potser en aquesta època és quan s´afegiren els capítols 40-66.
a.6).L´última redacció sembla ser del segle IV a C. Abraça el conjunt del llibre i posa l´accent en la promesa de felicitat feta a la comunitat fidel, mentre que els impius seran humiliats.
a.7). Es solen senyalar alguns afegits a començaments de l´època helenística.
b)- Deutero-Isaïes: Els estudis sobre aquesta part són fragmentaris. Els discursos relatius a Cir pertanyen al fons antic de la col.lecció.
c)- Trito-Isaïes: Hi ha les mateixes etapes que en el Proto-Isaïes.
Segons els intèrprets la redacció del llibre fou llarga i complexe, ja que no acaba fins el periode helenístic, encara que sí abans de l´any 180 a C.,ja que en aquest moment està constituït el cànon dels llibres profètics i resulta difícil d´imaginar una revisió de certa importància.
a). Proto-Isaïes: Sobre la composició de la primera part trobem vàries hipòtesi. Així, alguns intèrprets creuen que l´origen del llibre es trobaria en una sèrie de col.leccions d´oracles independents; altres creuen que existiria des del temps d´Isaïes un vertader llibre, revisat no obstant en una època post-exilica. El teòleg Barth indica que la redacció fou en temps de Josies. Sigui com sigui sembla evident que el text passà per un procés evolutiu en diverses etapes.
a.1). En el punt de partida hi hauria cinc col.leccions d´oracles dispersos del profeta
a.2). Aquestes col.leccions completades amb alguns oracles dispersos del profeta es van aproximant entre sí. Des del temps de Josies, els oracles es reinterpreten i completen mitjançant una sèrie d´afegits que expressen la convicció de la inviolabilitat de Sió i amb alguns textos messiànics.
a.3). En l´època exílica, l´escola deuteronomista acaba de reunir aquestes col.leccions i les reinterpreta als ulls de la caiguda de Jerusalem. Es destaca la justicia de Jahvé. El llibre s´inicia amb la grandiosa escena del procés d´Israel.
a.4). Un redactor de l´època persa fou segurament el que reorganitzà l´obra conforme al pla anunciat anteriorment. Des d´ara, la desgràcia de la que parla el profeta és la que vivia Israel en el temps del redactor; aviat arribarà el temps de la desgràcia del món pagà triumfant i de la victòria d´Israel. D´aquesta manera el llibre es fruit d´una reelectura sota una perspectiva escatològica amb una sèrie d´afegits.
a.5). Una nova reelectura es pot situar en el transcurs del segle V. En ella s´insisteix en la conversió de Sió, és a dir, de la resta d´Israel a la que es va prometre fecunditat. Potser en aquesta època és quan s´afegiren els capítols 40-66.
a.6).L´última redacció sembla ser del segle IV a C. Abraça el conjunt del llibre i posa l´accent en la promesa de felicitat feta a la comunitat fidel, mentre que els impius seran humiliats.
a.7). Es solen senyalar alguns afegits a començaments de l´època helenística.
b)- Deutero-Isaïes: Els estudis sobre aquesta part són fragmentaris. Els discursos relatius a Cir pertanyen al fons antic de la col.lecció.
c)- Trito-Isaïes: Hi ha les mateixes etapes que en el Proto-Isaïes.
divendres, 2 de setembre del 2011
siracida (21)
5.2.-EL LLIBRE D´ISAÏES:
5.2.1.-Contingut:
En el llibre d´Isaïes es solen dividir tres parts: Is 1-39 o Proto-Isaïes, 40-55 o Deutero-Isaïes i, 50-66 o Trito-Isaïes
a).Proto-Isaïes. Hi ha un aparent desordre en el text degut, en part, a la complexitat de l´època que li va tocar viure. No obstant els experts troben un pla general en l´obra dividit en quatre grans parts.
a.1)- L´infortuni de Judà i Jerusalem: En aquesta primera part trobem oracles de desgràcies (fruit del pecat de Judà) i un nombre determinat de promeses i textos messiànics. Constitueix el centre “El Llibre d´Emmanuel” escrit en l´època de la guerra siroefrimit.
a.2)- L´infortuni dels pobles pagans: Abraça un conjunt de discursos anunciant el tràgic destí de Babilònia, Asur, Filistea, Moab, Damasc i Efraïm, Egipte, Babilònia (de nou), Duma, dels àrabs del desert i de Tir. Al final es troba l´apocalipsis d´Isaïes que compren un quadre del fi del món pagà i una oració per a que, finalment, Jahvé intervingui amb la seva resposta positiva. També apareix un càntic d´acció de gràcies.
a.3)- El triomf de Jerusalem i Judà: És la part més unitària. En ella es troben nombroses promeses i un cert nombre d´oracle de desgràcies dirigits a Judà.
a.4)- Apèndix històric: Aquí es troben principalment el relat dels fets de l´any 701 aC., amb l´important paper atribuït al profeta; aquest reat està pres quasi literalment de Re 18-20.
b). Deutero-Isaïes:Aquesta part ofereix un contingut optimista i es pot observar que el context històric ja no és el del segle VIII aC sinó l´època de Cir. Entre els temes que destaques d´aquesta part hi trobem d´unicitat de Jahvé, la creació del món, la presència divina, l´amor fidel de Jahvé cap al seu poble, la glòria de Jahvé, l´alliberament de l´opresió de Babilònia i la destrucció dels ídols.
En aquesta part és on trobem els cèlebres poemes del servent de Jahvé. La seva perspectiva és la d´un universalisme centralitzat, tots els pobles veuran l´obra de Jahvé a favor d´Israel.
c).-Trito-Isaïes: En aquesta part ja no es parla de Babilònia. La perspectiva dominant és la de la salvació que Jahvé otorgarà a la seva comunitat.
5.2.2.-L´autenticitat:
a).Proto-Isaïes: Únicament en la primera part es poden detectar discursos que es remunten a la predicació del profeta del segle VIII a C. En aquests capítols es troben referències als fets polítics dels anys 734-701 a C. així com analogies de vocabulari, estil i contingut amb els oracles d´altres profetes, en particular d´Amós i Miquees. No obstant, en aques capítol, no tot prové del profeta, encara que no tots els intèrprets estan d´acord en quin material no pertany a ell.
b). Deutero-Isaïes: Pocs autors defensen actualment que Isaïes és l´autor d´aquesta part. En aquesta part trobem un estil ampli, solemne, amb un vocabulari semblant al de Job i en el marc històric de Cir. La predicació del Deutero-Isaïes es sol situar a Babilònia cap a l´any 540 a C. poc abans de la presa de la ciutat per Cir. Tot això cada cop té més adeptes la interpretació de situar el text a Jerusalem i en la data tampoc hi ha acord. És molt possible que el text fos sotmès a diverses reelectures.
c). Trito-Isaïes: Alguns intèrprets veuen en aquesta part una continuació de la predicació del Deutero-Isaïes però en un nou context històric o, inclús, l´obra d´un dels seus deixebles, contemporani de la contrucció del segon temple. La majori d´intèrprets distingeixen en aquesta part un conjunt de discursos atribuibles a un profeta optimista, pròxim a Ageu i Zacaries, i altres textos que es remuntarien a l´època de Jeremies o a la de l´exili, de manera que el conjunt fou recollit i completat per un o diversos redactors posteriors.
5.2.1.-Contingut:
En el llibre d´Isaïes es solen dividir tres parts: Is 1-39 o Proto-Isaïes, 40-55 o Deutero-Isaïes i, 50-66 o Trito-Isaïes
a).Proto-Isaïes. Hi ha un aparent desordre en el text degut, en part, a la complexitat de l´època que li va tocar viure. No obstant els experts troben un pla general en l´obra dividit en quatre grans parts.
a.1)- L´infortuni de Judà i Jerusalem: En aquesta primera part trobem oracles de desgràcies (fruit del pecat de Judà) i un nombre determinat de promeses i textos messiànics. Constitueix el centre “El Llibre d´Emmanuel” escrit en l´època de la guerra siroefrimit.
a.2)- L´infortuni dels pobles pagans: Abraça un conjunt de discursos anunciant el tràgic destí de Babilònia, Asur, Filistea, Moab, Damasc i Efraïm, Egipte, Babilònia (de nou), Duma, dels àrabs del desert i de Tir. Al final es troba l´apocalipsis d´Isaïes que compren un quadre del fi del món pagà i una oració per a que, finalment, Jahvé intervingui amb la seva resposta positiva. També apareix un càntic d´acció de gràcies.
a.3)- El triomf de Jerusalem i Judà: És la part més unitària. En ella es troben nombroses promeses i un cert nombre d´oracle de desgràcies dirigits a Judà.
a.4)- Apèndix històric: Aquí es troben principalment el relat dels fets de l´any 701 aC., amb l´important paper atribuït al profeta; aquest reat està pres quasi literalment de Re 18-20.
b). Deutero-Isaïes:Aquesta part ofereix un contingut optimista i es pot observar que el context històric ja no és el del segle VIII aC sinó l´època de Cir. Entre els temes que destaques d´aquesta part hi trobem d´unicitat de Jahvé, la creació del món, la presència divina, l´amor fidel de Jahvé cap al seu poble, la glòria de Jahvé, l´alliberament de l´opresió de Babilònia i la destrucció dels ídols.
En aquesta part és on trobem els cèlebres poemes del servent de Jahvé. La seva perspectiva és la d´un universalisme centralitzat, tots els pobles veuran l´obra de Jahvé a favor d´Israel.
c).-Trito-Isaïes: En aquesta part ja no es parla de Babilònia. La perspectiva dominant és la de la salvació que Jahvé otorgarà a la seva comunitat.
5.2.2.-L´autenticitat:
a).Proto-Isaïes: Únicament en la primera part es poden detectar discursos que es remunten a la predicació del profeta del segle VIII a C. En aquests capítols es troben referències als fets polítics dels anys 734-701 a C. així com analogies de vocabulari, estil i contingut amb els oracles d´altres profetes, en particular d´Amós i Miquees. No obstant, en aques capítol, no tot prové del profeta, encara que no tots els intèrprets estan d´acord en quin material no pertany a ell.
b). Deutero-Isaïes: Pocs autors defensen actualment que Isaïes és l´autor d´aquesta part. En aquesta part trobem un estil ampli, solemne, amb un vocabulari semblant al de Job i en el marc històric de Cir. La predicació del Deutero-Isaïes es sol situar a Babilònia cap a l´any 540 a C. poc abans de la presa de la ciutat per Cir. Tot això cada cop té més adeptes la interpretació de situar el text a Jerusalem i en la data tampoc hi ha acord. És molt possible que el text fos sotmès a diverses reelectures.
c). Trito-Isaïes: Alguns intèrprets veuen en aquesta part una continuació de la predicació del Deutero-Isaïes però en un nou context històric o, inclús, l´obra d´un dels seus deixebles, contemporani de la contrucció del segon temple. La majori d´intèrprets distingeixen en aquesta part un conjunt de discursos atribuibles a un profeta optimista, pròxim a Ageu i Zacaries, i altres textos que es remuntarien a l´època de Jeremies o a la de l´exili, de manera que el conjunt fou recollit i completat per un o diversos redactors posteriors.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)