BLASILLO
És una persona deficient, que segueix cegament el que fa i el que diu Don Manuel (fins al punt que repeteix sense adonar-se del significat de les seves paraules). Representa també, a més de la fe cega, la inocència, la ignorància però també la felicitat.
El simbolisme d´aquest personatge és clar. Depèn tant del seu mestre, Don Manuel, que en el moment que aquest mor, ell també ho fa; ja no te sentit la vida sense el mestre, aquell que el guia, el cuida, li ensenya el camí a seguir.
Basilio fa d´eco de les paraules del sacerdot, per tant quan aquest mor i calla ja no té sentit l´eco.
A més a més els intèrprets li donen una altra significació:
“Blasillo representa el grado máximo de la fe ciega, inocente, que Don Manuel desea y predica para su pueblo. Blas, el bobo, viviente en la inconsciencia, repite como un n eco palabras del párroco, cuyo sentido ignora; recorre el pueblo clamando “¡Dios mío, Dios mío!, por què me has abandonado?” y al hacerlo subraya sin quererlo la más enigmática de las frases divinas que pronuncia don Manuel desde su conciencia más lúcida. Así, lo racional –en sentido estricto, la negación de la divinidad de Cristo- desciende a lo irracional de la fe popular encarnada en Blasillo.”
dimarts, 26 d’octubre del 2010
San Manuel Bueno Martir (11)
Per què Lázaro és l´unic a qui es revela l´autèntic Don Manuel? Sembla clar que la formació i el posicionament de Lázaro sigui difícil de canviar únicament mitjançant la raó, per aquest motiu Don Manuel apel.la als sentiments, als seus propis i als del poble, per a convèncer a Lázaro que la millor opció és deixar tranquil al poble en la seva fe més o menys irracional, més o menys supersticiosa però convençut que són les veritables manifestacions de fe.
Pel que fa referència al seu nom recordar el que ja s´ha dit anteriorment:
“El simbolismo de este nombre resulta bien claro: Unamuno lo escogió para recordar al Lázaro del Evangelio, a quien Cristo resucita. Don Manuel “resucita” el espíritu de Lázaro a su “fe”, para su religión”
La seva contraposició a Don Manuel i a la seva germana és clara també en el seu aspecte sòcio-polític. Lázaro és partidari d´organitzar un sindicat en el poble, però renuncia a la idea després de parlar amb Don Manuel i adonar-se que les lluites sindicals no farien el poble més feliç sino tot al contrari ja que el portaria a reflexionar sobre el sentit i el model de vida que porten, els faria obrir els ull, despertar del somni en que es troba el poble i topar cara a cara amb la realitat i sembla que tant Lázaro com Don Manuel estan convençuts que aquest fet els portaria a la desesperació
Pel que fa referència al seu nom recordar el que ja s´ha dit anteriorment:
“El simbolismo de este nombre resulta bien claro: Unamuno lo escogió para recordar al Lázaro del Evangelio, a quien Cristo resucita. Don Manuel “resucita” el espíritu de Lázaro a su “fe”, para su religión”
La seva contraposició a Don Manuel i a la seva germana és clara també en el seu aspecte sòcio-polític. Lázaro és partidari d´organitzar un sindicat en el poble, però renuncia a la idea després de parlar amb Don Manuel i adonar-se que les lluites sindicals no farien el poble més feliç sino tot al contrari ja que el portaria a reflexionar sobre el sentit i el model de vida que porten, els faria obrir els ull, despertar del somni en que es troba el poble i topar cara a cara amb la realitat i sembla que tant Lázaro com Don Manuel estan convençuts que aquest fet els portaria a la desesperació
dimarts, 19 d’octubre del 2010
San Manuel Bueno Martir (10)
LÁZARO
Lázaro és el personatge que evoluciona més en l´obra. Comença vivint a Amèrica des d´on ajuda a la seva familia pagant els estudis de la seva germana. Es presentat com un progressista,amb idees marxistes (com la idea que la religió és l´opi del poble) anticlerical, molt crític amb l´ambient rural que considera d´una altra època (“ Para él feudal era un término pavoroso, feudal y medieval eran los dos calificativos que prodigaba cuando quería condenar algo”) fins al punt que quan arriba al poble es vol endur a la seva germana i a la seva mare a la ciutat (Al renunciar elles (especialment la seva mare) a aquest desplaçament es queda en el poble, i que té com a ideal aconseguir el benestar del poble que, segons ell, sols és possible eliminant les diferències socials (especialment econòmiques).
“(…) mi hermano Lázaro, que estaba en América, de donde nos mandaba regularmente dinero, con que vivíamos en decorosa holgura, hizo que mi madre me mandase al colegio de religiosas, a que se completara, fuera de la aldea, mi educación, y esto aunque a él, a Lázaro, no le hiciesen mucha gracias las monjas”
En l´anàlisi que en fa Eduardo Marín s´afirma:
“Lázaro Carballino, hermano de Ángela, se declaraba libre pensador ( es decir, que no admitía la autoridad del Papa ni de nadie como norma de lo que hay que creer o pensar) y progresista (que se oponía a permanecer anclado en ideas o costumbres pasadas). Era una persona inquieta, abierto a la innovaciones, que está de acuerdo con el padre del marxismo en que la religión es el “opio para el pueblo” y que lo que importa es conseguir una sociedad en la haya bienestar general”
Respecte la seva relació amb Don Manuel cal dir que també evoluciona molt. El seu anticlericalisme el porta a desconfiar del sacerdo, al que fins i tot planta cara al ser aquest una autoritat en el poble) tot i que ràpidament ja s´adona que no actua segons els estàndards i els seus esquemes mentals.
Més endevant es convertirà a la religió catòlica, essent un fidel seguidor de Don Manuel fins al punt que serà ell el primer en conèixer el secret de Don Manuel. Serà el coneixement d´aquest secret allò que farà canviar el posicionament de Lázaro. Don Manuel el convenç que mantenir el secret i mantenir enganyat al poble és el millor per al poble mateix i, per això, Lázaro es posa al seu servei.
Lázaro és el personatge que evoluciona més en l´obra. Comença vivint a Amèrica des d´on ajuda a la seva familia pagant els estudis de la seva germana. Es presentat com un progressista,amb idees marxistes (com la idea que la religió és l´opi del poble) anticlerical, molt crític amb l´ambient rural que considera d´una altra època (“ Para él feudal era un término pavoroso, feudal y medieval eran los dos calificativos que prodigaba cuando quería condenar algo”) fins al punt que quan arriba al poble es vol endur a la seva germana i a la seva mare a la ciutat (Al renunciar elles (especialment la seva mare) a aquest desplaçament es queda en el poble, i que té com a ideal aconseguir el benestar del poble que, segons ell, sols és possible eliminant les diferències socials (especialment econòmiques).
“(…) mi hermano Lázaro, que estaba en América, de donde nos mandaba regularmente dinero, con que vivíamos en decorosa holgura, hizo que mi madre me mandase al colegio de religiosas, a que se completara, fuera de la aldea, mi educación, y esto aunque a él, a Lázaro, no le hiciesen mucha gracias las monjas”
En l´anàlisi que en fa Eduardo Marín s´afirma:
“Lázaro Carballino, hermano de Ángela, se declaraba libre pensador ( es decir, que no admitía la autoridad del Papa ni de nadie como norma de lo que hay que creer o pensar) y progresista (que se oponía a permanecer anclado en ideas o costumbres pasadas). Era una persona inquieta, abierto a la innovaciones, que está de acuerdo con el padre del marxismo en que la religión es el “opio para el pueblo” y que lo que importa es conseguir una sociedad en la haya bienestar general”
Respecte la seva relació amb Don Manuel cal dir que també evoluciona molt. El seu anticlericalisme el porta a desconfiar del sacerdo, al que fins i tot planta cara al ser aquest una autoritat en el poble) tot i que ràpidament ja s´adona que no actua segons els estàndards i els seus esquemes mentals.
Més endevant es convertirà a la religió catòlica, essent un fidel seguidor de Don Manuel fins al punt que serà ell el primer en conèixer el secret de Don Manuel. Serà el coneixement d´aquest secret allò que farà canviar el posicionament de Lázaro. Don Manuel el convenç que mantenir el secret i mantenir enganyat al poble és el millor per al poble mateix i, per això, Lázaro es posa al seu servei.
diumenge, 17 d’octubre del 2010
San Manuel Bueno Martir (9)
I és un testimoni en primera persona perquè no solament veu amb els seus ulls allò que descriu, sinó també perquè és qui coneix el secret, en parla en profunda sinceritat amb el protagonista i amb el seu deixeble (Lázaro) i perquè l´ajuda estant al seu costat no solament en les tasques d´Esglèsia sino en determinats moments clau de la vida de Don Manuel com és el moment de la seva mort, convertint-se més que en una feligresa en l´ autèntica confessora de Don Manuel.
“Y ahora, Angelina, en nombre del pueblo, ¿me absuelves?. Me sentí como penetrada de un misterioso sacerdoció y le dije: En nombre de Dios padre, Hijo y Espíritu Santo, le absuelvo, Padre”
En aquest sentit Ángela juga un doble paper: el de filla i el mare de Don Manuel.
“Empezaba yo a sentir una especie de afecto maternal hacia mi padre espiritual”
Don Manuel la protegeix, l´estima, l´aconsella com un pare fa a un fill, però però per un altre costat Ángela pateix com una mare al veure el torment del sacerdot, que resa per ell i la salvació de la seva ànima. Així s´afirma en l´estudi de l´obra.
“Como hiha, don Manuel es su “padre espiritual”, padre de su espíritu, en el sentido de formarlo. Pero, conforme va introduciéndose en los recovecos del espíritu del sacerdote, va tranformándose y adaptándose a su nuevo papel: “Empezaba yo a sentir una especie de afecto maternal hacia mi padre espiritual; quería aliviarle del peso de su cruz de nacimiento”. Y del momento en que acabó de confesar al sacerdote, escribe: “y salimos de la iglesia, y al salir se me estremecían las entrañas maternales”
“Y ahora, Angelina, en nombre del pueblo, ¿me absuelves?. Me sentí como penetrada de un misterioso sacerdoció y le dije: En nombre de Dios padre, Hijo y Espíritu Santo, le absuelvo, Padre”
En aquest sentit Ángela juga un doble paper: el de filla i el mare de Don Manuel.
“Empezaba yo a sentir una especie de afecto maternal hacia mi padre espiritual”
Don Manuel la protegeix, l´estima, l´aconsella com un pare fa a un fill, però però per un altre costat Ángela pateix com una mare al veure el torment del sacerdot, que resa per ell i la salvació de la seva ànima. Així s´afirma en l´estudi de l´obra.
“Como hiha, don Manuel es su “padre espiritual”, padre de su espíritu, en el sentido de formarlo. Pero, conforme va introduciéndose en los recovecos del espíritu del sacerdote, va tranformándose y adaptándose a su nuevo papel: “Empezaba yo a sentir una especie de afecto maternal hacia mi padre espiritual; quería aliviarle del peso de su cruz de nacimiento”. Y del momento en que acabó de confesar al sacerdote, escribe: “y salimos de la iglesia, y al salir se me estremecían las entrañas maternales”
divendres, 15 d’octubre del 2010
San Manuel Bueno Martir (8)
ÁNGELA
Representa la feligresa exemplar, admiradora al màxim de Don Manuel, el qual també la té en gran estima, que va rebre formació en un col.legi de monges, i que no vol abandonar el poble de la seva vida per anar a la ciutat (tot i que sembla que ho podria arribar a acceptar anant a viure amb el seu germà a la ciutat, al final cap d´ells ho fa perquè la seva mare s´hi nega en rodó). El seu paper representa simbòlicament a aquells que és hereua de la fe i la tradició, enfront del seu germà que representa l´ateisme militant i anticlerical.
A l´igual que el nom del protagonista el seu també té un orígen i significació bíblica. El seu nom en grec significa la persona que anuncia que és el que realment fa en l´obra, narra la història d´un sacerdot de poble, el seu, principalment fent referència a les seves inquietuds, angoixes, dubtes, sentiments… (en aquest sentit és una evangelista, com clarament sembla, com afirma l´estudi anterior?):
“Uniendo el prefijo “eu” formamos evangelista; es decir, el buen mensajero, el mensjero de la buena nueva. Ángela narra la vida de un hombre al que se pretende beatificar. Es pues, su evangelista, la transmisora de la buena nueva de la vida del santo”
En aquest sentit és el personatge que fa de contrapès al de Lázaro, tot i que tots dos giren entorn al protagonista
Ángela és qui dóna testimoni de les accions fetes pel sacerdot, però també del seu secret, de la seva angoixa vital.
(…) quiero dejar aquí consignado, a modo de confesión y sólo Dios sabe, que no yo, con qué destino, todo lo que sé y recuerdo de aquel varón matriarcal”
Representa la feligresa exemplar, admiradora al màxim de Don Manuel, el qual també la té en gran estima, que va rebre formació en un col.legi de monges, i que no vol abandonar el poble de la seva vida per anar a la ciutat (tot i que sembla que ho podria arribar a acceptar anant a viure amb el seu germà a la ciutat, al final cap d´ells ho fa perquè la seva mare s´hi nega en rodó). El seu paper representa simbòlicament a aquells que és hereua de la fe i la tradició, enfront del seu germà que representa l´ateisme militant i anticlerical.
A l´igual que el nom del protagonista el seu també té un orígen i significació bíblica. El seu nom en grec significa la persona que anuncia que és el que realment fa en l´obra, narra la història d´un sacerdot de poble, el seu, principalment fent referència a les seves inquietuds, angoixes, dubtes, sentiments… (en aquest sentit és una evangelista, com clarament sembla, com afirma l´estudi anterior?):
“Uniendo el prefijo “eu” formamos evangelista; es decir, el buen mensajero, el mensjero de la buena nueva. Ángela narra la vida de un hombre al que se pretende beatificar. Es pues, su evangelista, la transmisora de la buena nueva de la vida del santo”
En aquest sentit és el personatge que fa de contrapès al de Lázaro, tot i que tots dos giren entorn al protagonista
Ángela és qui dóna testimoni de les accions fetes pel sacerdot, però també del seu secret, de la seva angoixa vital.
(…) quiero dejar aquí consignado, a modo de confesión y sólo Dios sabe, que no yo, con qué destino, todo lo que sé y recuerdo de aquel varón matriarcal”
dijous, 14 d’octubre del 2010
San Manuel Bueno Martir (7)
Encara més clara que la referència a Jesucrist és la referència a Moisès, al que es fa vàries vegades referència en l´obra, especialment per a significar que igual que Moisès, Don Manuel porta al poble a la “terra promesa” però la seva falta de fe li impedeix entrar-hi. Moisès i Don Manuel representen la soledat d´aquell que està encarregat de conduir al poble, a les seves ànimes, sense creure en el lloc a on es dirigeix.
“Él no se ve como Cristo sino como Moises. Él sabe que no trae la redención de la muerte pero cree firmemente que lleva la ilusión de la tierra prometida. Don Manuel se caracteriza en sus comentarios a Ángela y Lázaro como el guía de su pueblo que está condenado a no ver la tierra prometida por haberle visto la cara a Dios. La promesa que protege y fecunda es para su pueblo y no para él, y así muere pidiéndole a Lázaro, el hombre nuevo de Cristo, que sea su Josué y que siga la trayectoria”.
Un altre aspecte a considerar és l´opinió político-social del sacerdot. Ell manté una actitud distant, freda envers la lluita per la qüestió social. En aquest sentit Don Manuel sembla accerptar el plantejament marxista que la religió és l´opi del poble, però la clau es troba en que creu sicerament que aquest opi els farà feliços, que la veritat els farà desgraciats, i que per tant és bon tenir enganyat (drogat) al poble, que les lluites els fan infeliços perque els fan adonar-se de la seva situació tràgica i sense sentit, i no hi ha res més destructor de la felicitat (segons el protagonista) que plantejar-se el sentit de la vida, senzillament perquè no en té. Segurament en aquest punt trobem les diferències més grans entre els plantejament de Don Manuel i els del propi Unamuno per a qui la mort no és res més que el tedi de seguir la tradició.
“Don Manuel personifica la cruz del nacimiento al estar situado entre la fe y la duda de su pueblo. Esta personificación le hace no solamente santo, sino mártir, porque toma la duda y sufre por todos. Así lo ve Ángela Carballino y así nos lo presenta en su memoria”
“Él no se ve como Cristo sino como Moises. Él sabe que no trae la redención de la muerte pero cree firmemente que lleva la ilusión de la tierra prometida. Don Manuel se caracteriza en sus comentarios a Ángela y Lázaro como el guía de su pueblo que está condenado a no ver la tierra prometida por haberle visto la cara a Dios. La promesa que protege y fecunda es para su pueblo y no para él, y así muere pidiéndole a Lázaro, el hombre nuevo de Cristo, que sea su Josué y que siga la trayectoria”.
Un altre aspecte a considerar és l´opinió político-social del sacerdot. Ell manté una actitud distant, freda envers la lluita per la qüestió social. En aquest sentit Don Manuel sembla accerptar el plantejament marxista que la religió és l´opi del poble, però la clau es troba en que creu sicerament que aquest opi els farà feliços, que la veritat els farà desgraciats, i que per tant és bon tenir enganyat (drogat) al poble, que les lluites els fan infeliços perque els fan adonar-se de la seva situació tràgica i sense sentit, i no hi ha res més destructor de la felicitat (segons el protagonista) que plantejar-se el sentit de la vida, senzillament perquè no en té. Segurament en aquest punt trobem les diferències més grans entre els plantejament de Don Manuel i els del propi Unamuno per a qui la mort no és res més que el tedi de seguir la tradició.
“Don Manuel personifica la cruz del nacimiento al estar situado entre la fe y la duda de su pueblo. Esta personificación le hace no solamente santo, sino mártir, porque toma la duda y sufre por todos. Así lo ve Ángela Carballino y así nos lo presenta en su memoria”
dimecres, 13 d’octubre del 2010
San Manuel Bueno Martir (5)
És interessant mostrar com el protagonista té el mateix nom que Crist (anomenat també Emmanuel) que significa “Déu amb nosaltres”. Són molts els intèrprets que indiquen que Unamuno fa una identificació entre la figura de Jesucrist i la de Manuel Bueno. Així en l´estudi de l´obra que fa Eduardo Marín Izquierdo s´afirma:
“De igual forma que el evangelio se cuenta que Jesús tenía gran amistad con Lázaro y sus hermanas Marta y María, en la novela Don Manuel también demuestra un gran afecto hacía Ángela y su hermano Lázaro. Y así como en el evangelio se narra que Lázaro muere y Jesús lo resucita, en la novela Don Manuel resucita a Lázaro del estado de muerte espiritual que por su incredulidad tenía, a la de vivir al servicio de la fe, aunque fuera de una forma engañosa.
Y sobre todo, según Unamuno, la íntima tragedia de Don Manuel, su falta de fe en la vida eterna, sería la misma que tuvo Cristo, la cual manifestó cuando en la cruz pronunció aquella frase: “¡Dios mío! ¿Por qué me has abandonado?”
O bé, en un altre estudi sobre l´obra s´afirma:
“Por último, debe tenerse muy en cuenta la confesión de Don Manuel a Lázaro, que éste cuenta a su hermana después de la muerte del sacerdote: “creia (don Manuel) que más de uno de los más grandes santos, acaso el mayor, había muerto sin creer en la otra vida”. Naturalmente la referencia es Cristo. Con ello se pretende destacar la naturaleza humana de Cristo sobre la divina, en la que don Manuel no creía, que queda subrayada por la interrogación ¿Por qué me has abandonado?, que para don Manuel vendría a significar la pérdida de la fe del mismo Jesucristo.
Ara bé, la diferència principal és que mentres Jesucris s´enfronta a la soledat d´aquell moment recolzat per la fe, Don Manuel fuig, no s´enfronta cara a cara amb el dubte, l´angoixa que el que fa és potenciar la imatge de falsedat que ja té el protagonista a l´enganyar al poble i mantenir-lo en una falsedat religiosa i enganyar al poble donant una imatge de si mateix de sant, de fill de Déu quan en realitat ja no creu. Ara bé, és aquesta mateixa realitat el que el converteix en màrtir pel fet de soportar la tortura que representa la seva paradoxa sense cap altra finalitat que no sigui la de mantenir el benestar al màxim possible al seu poble i sense cap pretensió d´aconseguir alts càrrecs dins la jerarquia de l´Esglèsia (als quals inclús renuncia).
(…) sino que lo hacía por la paz, por la felicidad, por la ilusión si quieres, de los que le están encomentados; comprendí que si les engaña así (parla Lázaró sobre Don Manuel) –se es que esto es engaño- no es por medrar.”
“De igual forma que el evangelio se cuenta que Jesús tenía gran amistad con Lázaro y sus hermanas Marta y María, en la novela Don Manuel también demuestra un gran afecto hacía Ángela y su hermano Lázaro. Y así como en el evangelio se narra que Lázaro muere y Jesús lo resucita, en la novela Don Manuel resucita a Lázaro del estado de muerte espiritual que por su incredulidad tenía, a la de vivir al servicio de la fe, aunque fuera de una forma engañosa.
Y sobre todo, según Unamuno, la íntima tragedia de Don Manuel, su falta de fe en la vida eterna, sería la misma que tuvo Cristo, la cual manifestó cuando en la cruz pronunció aquella frase: “¡Dios mío! ¿Por qué me has abandonado?”
O bé, en un altre estudi sobre l´obra s´afirma:
“Por último, debe tenerse muy en cuenta la confesión de Don Manuel a Lázaro, que éste cuenta a su hermana después de la muerte del sacerdote: “creia (don Manuel) que más de uno de los más grandes santos, acaso el mayor, había muerto sin creer en la otra vida”. Naturalmente la referencia es Cristo. Con ello se pretende destacar la naturaleza humana de Cristo sobre la divina, en la que don Manuel no creía, que queda subrayada por la interrogación ¿Por qué me has abandonado?, que para don Manuel vendría a significar la pérdida de la fe del mismo Jesucristo.
Ara bé, la diferència principal és que mentres Jesucris s´enfronta a la soledat d´aquell moment recolzat per la fe, Don Manuel fuig, no s´enfronta cara a cara amb el dubte, l´angoixa que el que fa és potenciar la imatge de falsedat que ja té el protagonista a l´enganyar al poble i mantenir-lo en una falsedat religiosa i enganyar al poble donant una imatge de si mateix de sant, de fill de Déu quan en realitat ja no creu. Ara bé, és aquesta mateixa realitat el que el converteix en màrtir pel fet de soportar la tortura que representa la seva paradoxa sense cap altra finalitat que no sigui la de mantenir el benestar al màxim possible al seu poble i sense cap pretensió d´aconseguir alts càrrecs dins la jerarquia de l´Esglèsia (als quals inclús renuncia).
(…) sino que lo hacía por la paz, por la felicidad, por la ilusión si quieres, de los que le están encomentados; comprendí que si les engaña así (parla Lázaró sobre Don Manuel) –se es que esto es engaño- no es por medrar.”
divendres, 8 d’octubre del 2010
San Manuel Bueno Martir (5)
ANÀLISI DELS PROTAGONISTES
MANUEL BUENO.
És el protagonista principal de la novel.la, capellà de Valverde de Lucerna a qui volen beatificar però que en realitat pateix una profunda crisi de fe, crisi i angoixa (de la que es farà menció més endevant a l´analitzar la part filosòfica de l´obra) sobre la que gira tota la novel.la.
“Oid: cuidad de estas pobres ovejas, que se consuelen de vivr, que crean lo que yo no he podido creer.”
El protagonista tot i que té una profunda i intensa ganes d´immortalitat i de creure en la resurrecció, no pot creure, la raó no el deixa creure; el dubte l´atormenta i es refugia com a única sortida una frenètica activitat envers la comunitat amb un amor (caritat) intens, que el porta a tenir enganyat al poble per tal d´evitar-los el desengany i una vida sense esperança ni sentit, ja que si descobrís la veritat el poble podria no tenir força per a viure, com algunes vegades li passa a ell i que el fa pensar més d´una vegada en el suïcidi, del que sols s´allunya amb aquesta activitat febril envers els més necessitats del poble.
“Sí, ya sé que uno de esos caudillos de la que llaman la revolución social ha dicho que la religión es el opio del pueblo. Opio…, Opio…Opio, sí. Démosle opio, y que duerma y que sueñe. Yo mismo con esta mi loca actividad, me estoy administrando opio. Y no logro dormir bien, y menos soñar bien…¡Esta terrible Pesadilla!”
Anteriorment ja havia dit:
“¡Mi vida Lázaro, es una especie de suicidio continuo, un combate contra el suicidio, que es igual; pero que vivan ellos, que vivans los nuestros!”
MANUEL BUENO.
És el protagonista principal de la novel.la, capellà de Valverde de Lucerna a qui volen beatificar però que en realitat pateix una profunda crisi de fe, crisi i angoixa (de la que es farà menció més endevant a l´analitzar la part filosòfica de l´obra) sobre la que gira tota la novel.la.
“Oid: cuidad de estas pobres ovejas, que se consuelen de vivr, que crean lo que yo no he podido creer.”
El protagonista tot i que té una profunda i intensa ganes d´immortalitat i de creure en la resurrecció, no pot creure, la raó no el deixa creure; el dubte l´atormenta i es refugia com a única sortida una frenètica activitat envers la comunitat amb un amor (caritat) intens, que el porta a tenir enganyat al poble per tal d´evitar-los el desengany i una vida sense esperança ni sentit, ja que si descobrís la veritat el poble podria no tenir força per a viure, com algunes vegades li passa a ell i que el fa pensar més d´una vegada en el suïcidi, del que sols s´allunya amb aquesta activitat febril envers els més necessitats del poble.
“Sí, ya sé que uno de esos caudillos de la que llaman la revolución social ha dicho que la religión es el opio del pueblo. Opio…, Opio…Opio, sí. Démosle opio, y que duerma y que sueñe. Yo mismo con esta mi loca actividad, me estoy administrando opio. Y no logro dormir bien, y menos soñar bien…¡Esta terrible Pesadilla!”
Anteriorment ja havia dit:
“¡Mi vida Lázaro, es una especie de suicidio continuo, un combate contra el suicidio, que es igual; pero que vivan ellos, que vivans los nuestros!”
dijous, 7 d’octubre del 2010
San Manuel Bueno Martir (4)
RESUM DE L´OBRA.
La novel.la presenta la història d´un socerdot d´una petita població (Valverde de Lucerna) a qui volen beatificar explicada per una de les seves parroquiana i més fervertes fidels (Ángela Carbellino). El protagonista, Don Manuel Bueno, viu pels seus conciutadans (especialment pels més desafavorits), aparentment amb una fe i una integritat moral absoluta.
La història, però, dona un gir quan apareix el germà d´Ángela (Lázaro) provinent de les amèriques amb idees progressistes i anticlericals. Inicialment es produeix un enfrontament que ben aviat es convertirà en admiració per part de Lázaro respecte el sacerdot fins el punt que es converteix i es fa catòlic practicant, aparentment degut a la personalitat i integritat del sacerdot. No serà fins a la meitat de la novel.la que es descobreix els veritables motius de la conversió. El sacerdot no té fe, no pot creure en Déu ni en la immortalitat de l´ànima, tot i que la desitja amb totes les seves forces. La fe del sacerdot, i després la del germà d´Ángela és fictícia, ficció que es deu a la voluntat (primer del sacerdot i després a la de tots dos) de mantenir unit al poble, esperançat en la vida eterna, fora de l´absurd que representa una vida sense eternitat.
La novel.la finalitza amb la mort primer del capellà i després de Lázaro, encara que la protagonista ens torna a plantejar el dubte de si realment li faltava fe al sacerdot, o tot era una farsa per convertir a Lázaro. Tot i això, Ángela és conscient que si aquest escrit arriba a les autoritats la beatificació del sacerdot corre perill. Igualment interessant és la reflexió quasi final de la redactora on es planteja seriosament sobre la salvació de l´ànima dels seus éssers estimats, però sense donar el pas, ella, cap a l´abandonament de la fe.
La novel.la presenta la història d´un socerdot d´una petita població (Valverde de Lucerna) a qui volen beatificar explicada per una de les seves parroquiana i més fervertes fidels (Ángela Carbellino). El protagonista, Don Manuel Bueno, viu pels seus conciutadans (especialment pels més desafavorits), aparentment amb una fe i una integritat moral absoluta.
La història, però, dona un gir quan apareix el germà d´Ángela (Lázaro) provinent de les amèriques amb idees progressistes i anticlericals. Inicialment es produeix un enfrontament que ben aviat es convertirà en admiració per part de Lázaro respecte el sacerdot fins el punt que es converteix i es fa catòlic practicant, aparentment degut a la personalitat i integritat del sacerdot. No serà fins a la meitat de la novel.la que es descobreix els veritables motius de la conversió. El sacerdot no té fe, no pot creure en Déu ni en la immortalitat de l´ànima, tot i que la desitja amb totes les seves forces. La fe del sacerdot, i després la del germà d´Ángela és fictícia, ficció que es deu a la voluntat (primer del sacerdot i després a la de tots dos) de mantenir unit al poble, esperançat en la vida eterna, fora de l´absurd que representa una vida sense eternitat.
La novel.la finalitza amb la mort primer del capellà i després de Lázaro, encara que la protagonista ens torna a plantejar el dubte de si realment li faltava fe al sacerdot, o tot era una farsa per convertir a Lázaro. Tot i això, Ángela és conscient que si aquest escrit arriba a les autoritats la beatificació del sacerdot corre perill. Igualment interessant és la reflexió quasi final de la redactora on es planteja seriosament sobre la salvació de l´ànima dels seus éssers estimats, però sense donar el pas, ella, cap a l´abandonament de la fe.
dimecres, 6 d’octubre del 2010
San Manuel Bueno Martir
També em sembla interessant el tractament dels personatges, amb un realisme i humanisme fins al punt que es converteixen (els homes concrets i els seus problemes/conflictes/problemes,anhels) en l´objecte fonamental de la novel.la. Des del noms de cadascun dels protagonistes fins a tots i cadascun dels diàlegs o escenes mostren una profunditat i importància significativa a gran escala. El present treball intentarà fer-ne una breu descripció.
Si la demostració de l´existència de Déu és impossible, què ens queda? L´absurd? El suïcidi? La creació d´un Déu com a consol, rebelant-se contra la raó? L´activitat frenètica per no pensar i evitar així la lluita interna? L´abisme? Tot això apareix en la present obra, encara que amb una intensitat variable.
També caldrà en el present treball fer algun comentari a les reflexions socials i polítiques que en l´obra apareixen, tot i que no són, de cap de les maneres, en un tema central.
Per últim, destacar que tot i que no serà el centre del present treball, serà inevitable, tenint present la meva formació filosòfica, fer petites reflexions sobre les influències de Kierkegaard, Schpenhauer, Bergson, etc… en la present obra d´Unamuno, així com referències a una altra obra d´Unamuno com és El Sentimiento Trájico de la Vida.
Si la demostració de l´existència de Déu és impossible, què ens queda? L´absurd? El suïcidi? La creació d´un Déu com a consol, rebelant-se contra la raó? L´activitat frenètica per no pensar i evitar així la lluita interna? L´abisme? Tot això apareix en la present obra, encara que amb una intensitat variable.
També caldrà en el present treball fer algun comentari a les reflexions socials i polítiques que en l´obra apareixen, tot i que no són, de cap de les maneres, en un tema central.
Per últim, destacar que tot i que no serà el centre del present treball, serà inevitable, tenint present la meva formació filosòfica, fer petites reflexions sobre les influències de Kierkegaard, Schpenhauer, Bergson, etc… en la present obra d´Unamuno, així com referències a una altra obra d´Unamuno com és El Sentimiento Trájico de la Vida.
dimarts, 5 d’octubre del 2010
San Manuel Bueno Martir (1)
Quan feia COU, una exel.lent professora (de les millors que he tingut a la vida) em va ensenyar a llegir l´obra San Manuel Bueno Martir de Miguel de Unamuno. Aquest treball realitzat uns anys més tard està fet en el seu honor.
INTRODUCCIÓ
Joan Gomis en l´obra “Tres poetes i Déu” afirma:
“Malgrat tot, la que potser sigui la seva novel.la millor, “San Manuel, Bueno, mártir”, és una perllongació narrativa del seu problema de sempre: creure? Voler creure?, viure com si es cregués? Creure que no es creu quan en realitat el capellà Manuel Bueno creu?”
Quan l´any 1988 vaig tenir el goig de llegir aquesta novel.la d´Unamuno va ser realment un impacte emocional i intel.lectual. Provablement no sabem el perquè una obra ens impacte i altres no, però la manera en que Unamuno presenta la pregunta sobre la vivència religiosa en les seves diferents manifestacions (ateisme?, agnosticisme?, fideisme, pietisme) que no és altra que la pregunta pel sentit existencial de la nostra vida però també com es presenta la dualitat teologia versus religió que es resumeix en la frase que Làzaro li comenta al nou sacerdot “poca teología, religión” així com el paper que el sentiment religiós com element aglutinador i donant de sentit (i potser també alienador?) em va semblar en aquells moments (i també en les seves diverses reelectures) senzillament magistral.
L´angoixa vital, el debat fe-raó (la fe no és més que un somi), lo irracional envers lo racional, el desig d´inmortalitat envers el que és verificat per la raó humana són tractats amb gran cura, amb riquesa de matisos, amb una densa simbologia (que el present treball sols intentarà presentar) i amb una proposta de model de vida fruit d´un conflicte existencial, una proposta filosòfica que essent conscient que aquesta racionalitat filosòfica no pot constestar cap de les qüestions fonamentals com són les interrogacions referides al sentit de l´existència humana, el desig de la immortalitat i el paper y sentit de la fe així com respondre a la realitat fugicera de l´existència humana.
INTRODUCCIÓ
Joan Gomis en l´obra “Tres poetes i Déu” afirma:
“Malgrat tot, la que potser sigui la seva novel.la millor, “San Manuel, Bueno, mártir”, és una perllongació narrativa del seu problema de sempre: creure? Voler creure?, viure com si es cregués? Creure que no es creu quan en realitat el capellà Manuel Bueno creu?”
Quan l´any 1988 vaig tenir el goig de llegir aquesta novel.la d´Unamuno va ser realment un impacte emocional i intel.lectual. Provablement no sabem el perquè una obra ens impacte i altres no, però la manera en que Unamuno presenta la pregunta sobre la vivència religiosa en les seves diferents manifestacions (ateisme?, agnosticisme?, fideisme, pietisme) que no és altra que la pregunta pel sentit existencial de la nostra vida però també com es presenta la dualitat teologia versus religió que es resumeix en la frase que Làzaro li comenta al nou sacerdot “poca teología, religión” així com el paper que el sentiment religiós com element aglutinador i donant de sentit (i potser també alienador?) em va semblar en aquells moments (i també en les seves diverses reelectures) senzillament magistral.
L´angoixa vital, el debat fe-raó (la fe no és més que un somi), lo irracional envers lo racional, el desig d´inmortalitat envers el que és verificat per la raó humana són tractats amb gran cura, amb riquesa de matisos, amb una densa simbologia (que el present treball sols intentarà presentar) i amb una proposta de model de vida fruit d´un conflicte existencial, una proposta filosòfica que essent conscient que aquesta racionalitat filosòfica no pot constestar cap de les qüestions fonamentals com són les interrogacions referides al sentit de l´existència humana, el desig de la immortalitat i el paper y sentit de la fe així com respondre a la realitat fugicera de l´existència humana.
diumenge, 3 d’octubre del 2010
banc aliments (i 7)
Ara bé, si en alguna cosa poden coincidir clarament la feina del Banc amb el missatge cristià és el predomini de l´amor en la realització de la seva tasca. L´amor als altres, independentment de la seva raça, creença, sexe, etc…, creure en que tots els éssers humans som germans i necessitem viure en comunitat i amb un mínim de dignitat és el nord del Banc i també ho hauria de ser com un dels eixos principals de la teologia pastoral.
banc aliments (6)
En aquest sentit hem de recordar que un criteri de la teologia pastoral ens mostra la importància de la solidaritat antropològica a partir del coneixement de les necessitats vitals dels altres i comunicar el missatge d´amor que ens caracteritza als cristians encara que no sigui explícitament (no podem oblidar que són moltes les parròquies i esglèsies de diverses confessions les que col.laboren amb el Banc). I si a més a més tenim en compte que un aspecte fonamental de l´Esglèsia és la seva voluntat de servei, el Banc d´Aliments representa molt bé aquesta voluntat de servei. A més el principi de cotolicitat que té la teologia pastoral també el podem observar al Banc en tant que la seva voluntat de servei és universal en el temps i l´espai i vàlid per a totes les persones que ho necessiten independentment de la seva situació humana. A més a més igual que la cotolicitat exigeix el diàleg participatiu i unes relacions humanes madures, la tasca del Banc es realitza amb diàleg amb les entitats col.laboradores, les entitats que realitzen el contacte amb les persones necessitades, les Institucions, etc.. també fruit de la comprensió, sense deixar de banda l´autocrítica.
Aquesta autocrítica no vol dir que el Banc s´hagi d´autoinventar cada dia seguint d´alguna manera la inspiració que suggereix el principi de la Institució de l´Esglèsia, evitant radicalismes o visions sectàries, que arruinarien la tasca del Banc, un Banc que no pot perdre el seus punts de referència bàsic (anunciats en els punts inicials del treball), ser fidel als seus ideals i intentant resoldre els problemes inmediats que la realitat planteja però sense oblidar-se de tenir una correcta visió de conjunt. Aquesta visió de conjunt és la que ha de comportar una revisió periòdica de la situació en cada moment, adabtar-se als nous temps, una revisió que ha d´afectar no sols els dirigents sinó també a tota la xarxa de col.laboradors, així com les entitats que treballen amb el Banc, i aquelles que hi col.laboren.
Aquesta autocrítica no vol dir que el Banc s´hagi d´autoinventar cada dia seguint d´alguna manera la inspiració que suggereix el principi de la Institució de l´Esglèsia, evitant radicalismes o visions sectàries, que arruinarien la tasca del Banc, un Banc que no pot perdre el seus punts de referència bàsic (anunciats en els punts inicials del treball), ser fidel als seus ideals i intentant resoldre els problemes inmediats que la realitat planteja però sense oblidar-se de tenir una correcta visió de conjunt. Aquesta visió de conjunt és la que ha de comportar una revisió periòdica de la situació en cada moment, adabtar-se als nous temps, una revisió que ha d´afectar no sols els dirigents sinó també a tota la xarxa de col.laboradors, així com les entitats que treballen amb el Banc, i aquelles que hi col.laboren.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)