No és que sota la mirada de Déu el poeta se sent amb plenitud, sinó que sent com creix fins a la plenitud, igual que creix una planta fins a florir espectacularment. És per aquest motiu que el poema és més un preg, una súplica que no pas un crit o una exigència, a Déu (a l´estil del Cant Espiritual d´Ausiàs March que vàrem llegir a classe). Una súplica per a que Déu no l´abandoni, que el tingui sota la seva mirada, sota la seva protecció i pietat, especialment en el moment clau de la vida d´una persona com és l´hora de la seva mort perquè igual que la planta es penseix, ell sense la “mirada” i “l´amor” de Déu també es penseix, es queda sense l´aliment que el sustenta, sense nord i sense sentit, absolutament desorientat i sense cap fonament ferm que el sostenti .
En aquestes dues estrofes (la primera i la última) també trobem com quan es troba unit a Déu se sent segur (“en terra ferma”), fet que implica que sense Déu es troba perdut, insegur, desorientat, com aquells éssers que deambulen pel carrer sense saber d´on venen, on són i a on van.
La segona estrofa del text comença remarcant amb un to dur i directe, però al mateix temps d´una humanitat extrema (que es manté al llarg de tot el poema) que sense la mirada de Déu ell es converteix en un simple objecte (i com a tal no té drets ni deures) i per tant es troba a la intempèrie davant els atacs dels altres. Tot canvia si té a Déu al seu costat, no sols és conscient que Déu, que és just, sabrà aplicar la condemna a l´atacant, a l´indiferent i a tots aquells que col.laboren en l´elaboració del mal.
Però no sols això:
“Quan no e mires sóc cada vegada menys:
Devastadorament mortal, naturalesa pura,
Química només els meus fervors, els meus desdenys,
Atzar els meus orígens, i els meus dolors, ferrenys,
No sóc sinó un defecte en una fràgil estructura.”
O bé en la sisena estrofa cinquena estrofa:
“Quan tot d´una descobreixo que no hi ets, i em desempara
Sobtadament aquella benignitat tan clara
I la teva absència em deixa angoixat i malsegur”
Aquests primers quatre versos de la tercera estrofa que he reproduït mostren com sense Déu en què es converteix ell mateix i, per tant, l´ésser humà: pura i simple biologia, amb les imperfeccions (defectes) que tot cos material té, com una simple cadena d´impulsos i connexions neuronals però mancats d´ànima, d´esperit i, per tant, en el fons, de sentit. Es converteix una vida no gaire diferent a la de qualsevol altre animal amb les seves limitacions i fragilitat
En aquesta tercera estrofa es torna a repetir l´estructura de les anteriors on es compara la seva realitat quan es troba unit amb Déu que quan es troba sol. A la segona part de l´estrofa mostra com la presència de Déu transforma la seva naturalesa, la transfigura, de la mateixa manera que Jesús va patir la transfiguració pujant a Jerusalem (provablement a la muntanya de Tabor). Ara bé, aquesta transfiguració que pateix el poeta és perfectament compatible amb la seva biologia humana, perquè la transfiguració és interior afectant no a la naturalesa biològica del seu cos sinó al seu esperit, tot i que evidentment aquesta transformació del seu esperit comporta també una exaltació de la seva realitat corporal, ja que aquest veu d´aquell.
divendres, 28 de maig del 2010
dilluns, 24 de maig del 2010
Cant espiritual de David Jou (1)
EL CANT ESPIRITUAL DE DAVID JOU
El Cant Espiritual de David Jou que comentaré a continuació manté algunes de les característiques pròpies de la tradició de la literatura catalana de cants espirituals, tot i que en aquest poema trobem algunes característiques pròpies de l´autor i que seran el centre del nostre comentari.
Evitaré entrar en un comentari formal del poema tot i que crec que el primer que cal destacar d´aquest poema és el seu caràcter circular, és a dir, el començament del poema i al final coincideixen quasi plenament, essent la resta del poema un viatge pels pensaments i sentiments que sent el poeta en una espècie de viatge interior a les profunditats de la seva ànima i de la seva religiositat i fe
Així en els dos primers versos del poema trobem:
“Quan em mires sóc més, creixo, existeixo més rotundament
Que no pas quan, esvaint-me, em retires ta mirada
Segues, doncs, clement:
Mira´m, crida´m, fes-me ser en la teva ment
Una plenitud en el teu amor salvada.”
I en la última estrofa del poema trobem:
“Quan e mires sóc més, creixo, floreixo, sé que sóc,
Existeixo més rotundament,
(…)
¿Sóc, però, si tu no em miresm si em retires ta mirada,
Si discretament m´oblides o no vols saber de mi?
Que em queda de real, realitat no contemplada?
Seré per sempre més si em mires una vegada?
Tingue´m, Déu, en ta mirada en la meva hora de morir.
A més a més, al ser inici i final del poema, és evident que representa la tesi i la conclusió del poema, de la reflexió pel seu àmbit més íntim. I quines són? Doncs d´una manera directa i poc precisa podríem dir que quan es troba i sent a Déu ho és tot, i que quan es troba sol (sense la seva companyia) no és res. Però si analitzem un pel més detalladament veurem la riquesa de matisos.
El Cant Espiritual de David Jou que comentaré a continuació manté algunes de les característiques pròpies de la tradició de la literatura catalana de cants espirituals, tot i que en aquest poema trobem algunes característiques pròpies de l´autor i que seran el centre del nostre comentari.
Evitaré entrar en un comentari formal del poema tot i que crec que el primer que cal destacar d´aquest poema és el seu caràcter circular, és a dir, el començament del poema i al final coincideixen quasi plenament, essent la resta del poema un viatge pels pensaments i sentiments que sent el poeta en una espècie de viatge interior a les profunditats de la seva ànima i de la seva religiositat i fe
Així en els dos primers versos del poema trobem:
“Quan em mires sóc més, creixo, existeixo més rotundament
Que no pas quan, esvaint-me, em retires ta mirada
Segues, doncs, clement:
Mira´m, crida´m, fes-me ser en la teva ment
Una plenitud en el teu amor salvada.”
I en la última estrofa del poema trobem:
“Quan e mires sóc més, creixo, floreixo, sé que sóc,
Existeixo més rotundament,
(…)
¿Sóc, però, si tu no em miresm si em retires ta mirada,
Si discretament m´oblides o no vols saber de mi?
Que em queda de real, realitat no contemplada?
Seré per sempre més si em mires una vegada?
Tingue´m, Déu, en ta mirada en la meva hora de morir.
A més a més, al ser inici i final del poema, és evident que representa la tesi i la conclusió del poema, de la reflexió pel seu àmbit més íntim. I quines són? Doncs d´una manera directa i poc precisa podríem dir que quan es troba i sent a Déu ho és tot, i que quan es troba sol (sense la seva companyia) no és res. Però si analitzem un pel més detalladament veurem la riquesa de matisos.
dijous, 20 de maig del 2010
seny
Segons ha publicat El Periodico hi ha hagut canvis en el plantejament de l´equip de govern sobre el tema dels immigrants il.legals.
Crec que el canvi de postura és, com a mínim intel.ligent. Està bé, de tant en tant, que la gent rectifiqui quan vegi que s´ha equivocat en la forma i el fons.
Això és el millor que ha fet l´equip de govern en molt de temps, i no ho dic amb ironia ni crítica. Rectificar i agafar la línia correcta és molt difícil en política i fer-ho demostra intel.ligència i fugir de l´electoralisme fàcil.
Els llavanerencs estem d´enhorabona.
L'alcalde de Llavaneres (Maresme), Bernat Graupera (CiU) ha decidit suspendre l'acord municipal del 27 d'abril de denunciar els sense papers del consistori per dubtes sobre la legalitat d'aquest extrem. Només hi van votar a favor CiU i PP.
Graupera s'ha dirigit al delegat del Govern a Catalunya, Joan Rangel, per notificar-li la suspensió i sol·licita als advocats de l'Estat un informe jurídic sobre el tema.
Rangel li ha recordat que l'informe jurídic d'un acord de ple és competència de l'ajuntament i s'ha mostrat irònicament "convençut" que l'alcalde ja disposava d'aquest informe abans d'aprovar la moció.
Crec que el canvi de postura és, com a mínim intel.ligent. Està bé, de tant en tant, que la gent rectifiqui quan vegi que s´ha equivocat en la forma i el fons.
Això és el millor que ha fet l´equip de govern en molt de temps, i no ho dic amb ironia ni crítica. Rectificar i agafar la línia correcta és molt difícil en política i fer-ho demostra intel.ligència i fugir de l´electoralisme fàcil.
Els llavanerencs estem d´enhorabona.
L'alcalde de Llavaneres (Maresme), Bernat Graupera (CiU) ha decidit suspendre l'acord municipal del 27 d'abril de denunciar els sense papers del consistori per dubtes sobre la legalitat d'aquest extrem. Només hi van votar a favor CiU i PP.
Graupera s'ha dirigit al delegat del Govern a Catalunya, Joan Rangel, per notificar-li la suspensió i sol·licita als advocats de l'Estat un informe jurídic sobre el tema.
Rangel li ha recordat que l'informe jurídic d'un acord de ple és competència de l'ajuntament i s'ha mostrat irònicament "convençut" que l'alcalde ja disposava d'aquest informe abans d'aprovar la moció.
ateisme i la gaudium et spes (i 22)
La foscor de Déu, la seva absoluta trascendència que s´amaga en el misteri, fan de l´ateisme una possibilitat per a l´ésser humà. Però aquesta mateixa possibilitat és una espècie de reconeixement en negatiu, una contraprova del que X. Zubiri va denominar “religación”, com a condició ontològica de l´ésser personal. L´existència atea és una existència deslligada, perquè, enganyada per la seva aparent autosuficiència, no ha arrivat al fons de la mateixa. Així, com s´afirma en el Concili Vaticà II, “tot home resulta per a si mateix una pregunta no resolta. Ningú en certs moments, sobre tot davant els fets més importants de la vida, pot escapar del tot a aquest interrogant. A aquesta qüestió solament Déu aporta la resposta”.
Així, per alguns autors, no existeix un autèntic ateisme teòric, doncs la negació del Déu trascendent no és sinó “l´autodivinització del mateix home, l´endiosament de la vida” (segons Zubiri), que significa que un ésser relatiu (l´ésser humà) s´autoposiciona com a absolut. O com diu Karl Jaspers, quan en el cor d´un home desapareix un absolut, inmediatament un altre absolut ocupa el seu lloc.
En aquest sentit, segons la meva opinió, el més perillós d´avui en dia conjutament amb la indiferència és l´anomenada “religió de supermercat”, on cadascú agafa de cada oferta religiosa allò que més li interessa, que més li agrada, de forma que coexisteixen creences oposades com la resurrecció i la reencarnació, la creença en un Déu personal amb una espècie de panteisme, etc…, una religió que sols s´utilitza com a últim recurs en moments de desesperació, però que és oblidada inmediatament, convertint així a Déu amb un servidor, un majordorm de l´ésser humà.
Per a finalitzar sols voldria posar de manifest com en el moments de la història on l´agnosticisme i l´ateisme han fet més intensament acte de presència, es produeix un augment proporcional del que s´anomena la parapsicologia i tot un munt de supersticions, algunes d´allò més irracionals; fet que ens hauria de portar a reflexionar sobre aquesta suposada racionalitat de la mentalitat atea o agnòstica.
Així, per alguns autors, no existeix un autèntic ateisme teòric, doncs la negació del Déu trascendent no és sinó “l´autodivinització del mateix home, l´endiosament de la vida” (segons Zubiri), que significa que un ésser relatiu (l´ésser humà) s´autoposiciona com a absolut. O com diu Karl Jaspers, quan en el cor d´un home desapareix un absolut, inmediatament un altre absolut ocupa el seu lloc.
En aquest sentit, segons la meva opinió, el més perillós d´avui en dia conjutament amb la indiferència és l´anomenada “religió de supermercat”, on cadascú agafa de cada oferta religiosa allò que més li interessa, que més li agrada, de forma que coexisteixen creences oposades com la resurrecció i la reencarnació, la creença en un Déu personal amb una espècie de panteisme, etc…, una religió que sols s´utilitza com a últim recurs en moments de desesperació, però que és oblidada inmediatament, convertint així a Déu amb un servidor, un majordorm de l´ésser humà.
Per a finalitzar sols voldria posar de manifest com en el moments de la història on l´agnosticisme i l´ateisme han fet més intensament acte de presència, es produeix un augment proporcional del que s´anomena la parapsicologia i tot un munt de supersticions, algunes d´allò més irracionals; fet que ens hauria de portar a reflexionar sobre aquesta suposada racionalitat de la mentalitat atea o agnòstica.
dimecres, 19 de maig del 2010
Ateisme i gaudium et spes (21)
En aquest sentit per un agnòstic no existeix el misteri, existeixen els problemes o els sensesentits. El patiment és un problema que cal resoldre, mentres que acceptar el misteri és una atitud per un agnòstic d´irracional. Ara bé, un dels perills més evidents de l´agnosticisme és que oblidi l´humanisme que desemboqui en una postura acomodaticia, sense una instància trascendent que ens porti a la lluita solidària en la causa,entre altres, dels pobres.
Com a fenomen postcristià (i coincidint amb el pensament del professor de filosofia Mario Moreno Villa) l´ateisme contemporani constitueix intel.lectualment el punt final del procés de desmitificació del món d´alliberament del subjecte, que tenen el seu origen històric en la fe bíblica en Déu, i es presenta, paradoxalment, com un rebuig conscient de la mateixa fe que el va fer possible. En aquest rebuig l´ateisme es comporta sovint com a ideologia pseudoreligiosa de salvació i es converteix així en expressió il.legítima del procés desmitificador i alliberador, que la fe va propiciar. No obstant, per gran que sigui en si mateix aquest rebuig del Déu Salvador, l´ateisme (i ho hem vist a l´analitzar el pensament dels diferents autors destacats en el present treball) presenta també per a la fe aspectes positius, que és de justicia destacar. Primerament l´ateisme constitueix una proba negativa de la inevitabilitat de Déu. Plantejar-se la qüestió de Déu, encara que sigui per a negar la seva existència, és un fet específicament humà. A més a més, l´ateisme sorgeix sovint com a reacció crítica als excessos antropomòrfics del discurs religiós i obliga als creients a purificar la seva imatge de Déu. Finalment, , l´ateisme ha posat de relleu de manera destacable que la “mort de Déu” és una ferida mortal a l´esperit europeu, ja que amb Déu cauen també tots els grans valors humans (sols cal veure el pensament per exemple de Nietzsche o Sartre). Així l´ateisme ha alliberat a l´ésser humà del mite de l´autosalvació. En aquest sentit, com apunta Ferreter Mora, més greu que l´ateisme de la negació absoluta és l´actual ateisme de la indiferència, que neix de la isensibilitat davant el problema de Déu.
Com a fenomen postcristià (i coincidint amb el pensament del professor de filosofia Mario Moreno Villa) l´ateisme contemporani constitueix intel.lectualment el punt final del procés de desmitificació del món d´alliberament del subjecte, que tenen el seu origen històric en la fe bíblica en Déu, i es presenta, paradoxalment, com un rebuig conscient de la mateixa fe que el va fer possible. En aquest rebuig l´ateisme es comporta sovint com a ideologia pseudoreligiosa de salvació i es converteix així en expressió il.legítima del procés desmitificador i alliberador, que la fe va propiciar. No obstant, per gran que sigui en si mateix aquest rebuig del Déu Salvador, l´ateisme (i ho hem vist a l´analitzar el pensament dels diferents autors destacats en el present treball) presenta també per a la fe aspectes positius, que és de justicia destacar. Primerament l´ateisme constitueix una proba negativa de la inevitabilitat de Déu. Plantejar-se la qüestió de Déu, encara que sigui per a negar la seva existència, és un fet específicament humà. A més a més, l´ateisme sorgeix sovint com a reacció crítica als excessos antropomòrfics del discurs religiós i obliga als creients a purificar la seva imatge de Déu. Finalment, , l´ateisme ha posat de relleu de manera destacable que la “mort de Déu” és una ferida mortal a l´esperit europeu, ja que amb Déu cauen també tots els grans valors humans (sols cal veure el pensament per exemple de Nietzsche o Sartre). Així l´ateisme ha alliberat a l´ésser humà del mite de l´autosalvació. En aquest sentit, com apunta Ferreter Mora, més greu que l´ateisme de la negació absoluta és l´actual ateisme de la indiferència, que neix de la isensibilitat davant el problema de Déu.
dimarts, 18 de maig del 2010
ateisme i gaudium et spes (20)
CONCLUSIÓ
A partir del que s´ha indicat al llarg del treball s´ha d´indicar en primer lloc que l´ateisme és aquella doctrina que afirma que Déu no existeix. Ara bé, segons què s´entengui per “Déu” quedarà modificat el contingut de l´ateisme. Així la definició clàssica d´ateisme com la doctrina que nega l´existència de Déu i que tan clara i precisa sembla a primera vista, se´ns complica extraordinàriament si s´anlitza l´enorme diversitat d´imatges de Déu que existeixen, han existit o existiran.
A més a més, s´ha de tenir present que si hi ha Déu, aquest és tant gran que se´ns escapa; sols a través de comparacions o analogies podem parlar d´Ell. El que mai podrem fer és definir-lo completament i perfectament, perquè això indicaria abraçar-lo, estar per sobre d´Ell i, per tant, negar-lo. De tot això dedueixo, ja d´entrada, que malament es pot definir l´ateisme ja que la seva definiciño es fonamenta en la prèvia i impossible definició de Déu.
També cal tenir present que no es pot donar una definició totalment asèptica i acceptada per tots d´ateisme perquè la idea de Déu està massa compromessa amb les circunstàncies. Per això insistir en la modèstia del present del treball que necessitaria molt més espai per tal d´explicitar tota la riquesa de matissos del problema aquí plantejat i estudiat.
Els plantejament ateus dels segles XIX i XX coincideixen en una mateixa idea (que no és del tot nova) encara que l´expressin de diferent forma: Déu no és més que un invent humà; no és Déu el creador de l´ésser humà, sinó que és l´ésser humà el creador de Déu.
Menció a part és el fenomen de l´agnosticisme. Atenent al nom (a-gnosis) significa literalment no-coneixement i, per tant, agnosticisme fa referència a la impossibilitat de portar a terme el coneixement. En relació al tema que ens ocupa Huxley el va utilitzar per primera vegada l´any 1869 per a significar la doctrina que afirma que més enllà dels coneixements científics, demsotrables i verificables, no és possible cap coneixement. Així, evidentment, els continguts propis de la fe i, particularment entre ells, l´existència de Déu, escapen al coneixement científic i,per tant, des d´aquest punt de vista, és agnòstic qui declara no tenir i no poder tenir cap coneixement de Déu.
A partir del que s´ha indicat al llarg del treball s´ha d´indicar en primer lloc que l´ateisme és aquella doctrina que afirma que Déu no existeix. Ara bé, segons què s´entengui per “Déu” quedarà modificat el contingut de l´ateisme. Així la definició clàssica d´ateisme com la doctrina que nega l´existència de Déu i que tan clara i precisa sembla a primera vista, se´ns complica extraordinàriament si s´anlitza l´enorme diversitat d´imatges de Déu que existeixen, han existit o existiran.
A més a més, s´ha de tenir present que si hi ha Déu, aquest és tant gran que se´ns escapa; sols a través de comparacions o analogies podem parlar d´Ell. El que mai podrem fer és definir-lo completament i perfectament, perquè això indicaria abraçar-lo, estar per sobre d´Ell i, per tant, negar-lo. De tot això dedueixo, ja d´entrada, que malament es pot definir l´ateisme ja que la seva definiciño es fonamenta en la prèvia i impossible definició de Déu.
També cal tenir present que no es pot donar una definició totalment asèptica i acceptada per tots d´ateisme perquè la idea de Déu està massa compromessa amb les circunstàncies. Per això insistir en la modèstia del present del treball que necessitaria molt més espai per tal d´explicitar tota la riquesa de matissos del problema aquí plantejat i estudiat.
Els plantejament ateus dels segles XIX i XX coincideixen en una mateixa idea (que no és del tot nova) encara que l´expressin de diferent forma: Déu no és més que un invent humà; no és Déu el creador de l´ésser humà, sinó que és l´ésser humà el creador de Déu.
Menció a part és el fenomen de l´agnosticisme. Atenent al nom (a-gnosis) significa literalment no-coneixement i, per tant, agnosticisme fa referència a la impossibilitat de portar a terme el coneixement. En relació al tema que ens ocupa Huxley el va utilitzar per primera vegada l´any 1869 per a significar la doctrina que afirma que més enllà dels coneixements científics, demsotrables i verificables, no és possible cap coneixement. Així, evidentment, els continguts propis de la fe i, particularment entre ells, l´existència de Déu, escapen al coneixement científic i,per tant, des d´aquest punt de vista, és agnòstic qui declara no tenir i no poder tenir cap coneixement de Déu.
dilluns, 17 de maig del 2010
ateisme i gaudium et spes (19)
EL SECULARISME
“La misma civilización actual, no en sí misma, pero sí por su sobrecarga de apego a la tierra, puede dificultar en grado notable el acceso del hombre a Dios”.
La secularització de la vida i de tots els valors, la reacció contra una exagerada sacralització i una clericalització abusiva de tots els aspectes de la vida de temps passats ha comportat que molts contemporanis rebutgin el fenomen religiós i les realitats que, com el cas de Déu, no poden ser percebudes sensiblement.
Cal tenir present que la secularització no suprimeix la fe religiosa, però sí pot portar a persones de fe no molt madura a perdre tota dimensió sobrenatural, convertint-se en un perniciós sucularisme.
“La misma civilización actual, no en sí misma, pero sí por su sobrecarga de apego a la tierra, puede dificultar en grado notable el acceso del hombre a Dios”.
La secularització de la vida i de tots els valors, la reacció contra una exagerada sacralització i una clericalització abusiva de tots els aspectes de la vida de temps passats ha comportat que molts contemporanis rebutgin el fenomen religiós i les realitats que, com el cas de Déu, no poden ser percebudes sensiblement.
Cal tenir present que la secularització no suprimeix la fe religiosa, però sí pot portar a persones de fe no molt madura a perdre tota dimensió sobrenatural, convertint-se en un perniciós sucularisme.
divendres, 14 de maig del 2010
ateisme i gaudium et spes
L´ATEISME COM A RESULTAT DE LA IDOLATRIA
“El ateismo nace a veces por dar indebidamente carácter absoluto a ciertos bienes humanos que son considerados pràcticamente como sucedàneos de Dios”
Crec que per començar a entendre aquest tipus d´ateisme és interessant recordar unes paraules del llibre de la Sabidurai:
“El invento de los ídolos està en el origen de la infidelidad religiosa…, por la vanidad humana ellos hicieron su entrada en el mundo”
Davant una manca d´una jerarquia clara de valors en el món actual s´han enaltit i “divinitzat” alguns valors com si fossin absoluts i finalment se´ls hi ha acabat donant culte i servei de dedicació a ells com sols Déu mereix. En aquest sentit la nostra societat actual ha acabat convertint en ídols el diner, el progrés, la raça, el sexe, el poder….)
“El ateismo nace a veces por dar indebidamente carácter absoluto a ciertos bienes humanos que son considerados pràcticamente como sucedàneos de Dios”
Crec que per començar a entendre aquest tipus d´ateisme és interessant recordar unes paraules del llibre de la Sabidurai:
“El invento de los ídolos està en el origen de la infidelidad religiosa…, por la vanidad humana ellos hicieron su entrada en el mundo”
Davant una manca d´una jerarquia clara de valors en el món actual s´han enaltit i “divinitzat” alguns valors com si fossin absoluts i finalment se´ls hi ha acabat donant culte i servei de dedicació a ells com sols Déu mereix. En aquest sentit la nostra societat actual ha acabat convertint en ídols el diner, el progrés, la raça, el sexe, el poder….)
dijous, 13 de maig del 2010
ateisme i gaudium et spes 17)
L´ATEISME COM A REACCIÓ DAVANT LA PRESÈNCIA DEL MAL
“Además el ateismo nace a veces como violenta protesta conta la existencia del mal en el mundo”.
Per a molts, l´existència del mal és una prova que Déu no és totpoderós, bo i savi. Perquè si el mal existeix i Déu –que ho sap- no ho pot evitar, aleshores no és totpoderós;i si ho pot evitar, però no vol, llavors no és bo. El mal existeix. Per tant, caldrà explicar com l´existència del mal és compatible amb la noció d´un Déu totpoderós i immensament bo.
Camus rebutja a Déu com a protesta contra el sofriment “Allà on pateix un nen innocent, no hi pot haver cap Déu”. L´ateisme és llavors la condició per a una protesta activa contra el sofriment i contra el mal, que constitueix el destí que ha d´assumir l´home rebelat contra un món absurd.
El sentit purificant, transformant i cristificant del dolor escapa amolts avui, quan tota una filosofia del plaer i del confort domina en la nostra societat. Hi ha qui no vol admetre que existeixi un Déu bo, perquè permet el mal en la nostra terra i el sofriment per a l´home. Es rebelen molts contra Déu i volen prescindir d´Ell, perquè les coses no succeeixen al seu gust, perquè el negoci o la salut o la familia van malament.
Aquells que han estudiat la vida i l´obra d´A. Camus troben com a arrel del seu pensament agnòstic una dificultat psicològica que li va impedir sempre superar el fort xoc que experimentà en la seva sensibilitat, als quinze anys, davant la mort d´un noi.
El silenci de Déu davant el mal i el patiment que ens impressiona quan no és superat amb una reflexió filosòfica i religiosa provoca una rebelió, un enduriment, un ressentiment amarg que pot desembocar en un ateisme.
“Además el ateismo nace a veces como violenta protesta conta la existencia del mal en el mundo”.
Per a molts, l´existència del mal és una prova que Déu no és totpoderós, bo i savi. Perquè si el mal existeix i Déu –que ho sap- no ho pot evitar, aleshores no és totpoderós;i si ho pot evitar, però no vol, llavors no és bo. El mal existeix. Per tant, caldrà explicar com l´existència del mal és compatible amb la noció d´un Déu totpoderós i immensament bo.
Camus rebutja a Déu com a protesta contra el sofriment “Allà on pateix un nen innocent, no hi pot haver cap Déu”. L´ateisme és llavors la condició per a una protesta activa contra el sofriment i contra el mal, que constitueix el destí que ha d´assumir l´home rebelat contra un món absurd.
El sentit purificant, transformant i cristificant del dolor escapa amolts avui, quan tota una filosofia del plaer i del confort domina en la nostra societat. Hi ha qui no vol admetre que existeixi un Déu bo, perquè permet el mal en la nostra terra i el sofriment per a l´home. Es rebelen molts contra Déu i volen prescindir d´Ell, perquè les coses no succeeixen al seu gust, perquè el negoci o la salut o la familia van malament.
Aquells que han estudiat la vida i l´obra d´A. Camus troben com a arrel del seu pensament agnòstic una dificultat psicològica que li va impedir sempre superar el fort xoc que experimentà en la seva sensibilitat, als quinze anys, davant la mort d´un noi.
El silenci de Déu davant el mal i el patiment que ens impressiona quan no és superat amb una reflexió filosòfica i religiosa provoca una rebelió, un enduriment, un ressentiment amarg que pot desembocar en un ateisme.
dimecres, 12 de maig del 2010
Deixo la militància d´ERC
Amb molta tristesa he de confirmar que la setmana passada vaig donar ordre al banc de retornar els rebuts d´ERC, fet que he informat avui mateix a la direcció de la secció local avui mateix i que immediatament comunicacaré a la seu nacional.
He d´indicar que segueixo donant suport a la secció local d´ERC i a la seva gent, a la que m´uneix moltes idees, però la distància entre el meu pensament i el de la política a nivell nacional és massa gran. Sempre he intentat ser coherent tant quan criticava altres formacions com ara, i quan la distància entre el meu pensament i la realitat és massa gran, el millor és quedar-se a casa.
No vull entrar en més detalls, solament indicar que continuo defensant la independència de Catalunya, però ho faré des d´altres instàncies.
Gràcies.
He d´indicar que segueixo donant suport a la secció local d´ERC i a la seva gent, a la que m´uneix moltes idees, però la distància entre el meu pensament i el de la política a nivell nacional és massa gran. Sempre he intentat ser coherent tant quan criticava altres formacions com ara, i quan la distància entre el meu pensament i la realitat és massa gran, el millor és quedar-se a casa.
No vull entrar en més detalls, solament indicar que continuo defensant la independència de Catalunya, però ho faré des d´altres instàncies.
Gràcies.
ateisme i gaudium et spes (16)
ATEISME MATERIALISTA
“Busca la liberación del hombre a partir, principalmente, de su emancipación econòmica y social”
El paradigma antrpològic, introduït per Feuerbach, serà portat a terme per K. Marx en el terreny de la sociologia i l´economia, en la seva interpretació materialista de la història. Marx critica la concepció abstracta de l´home en Feuerbach i la substitueix per una concepció concreta i històrica: l´home com a conjunt de relacions socials. Segons Marx, Feuerbach, a pesar de la seva importància de la seva crítica a la religió aquest no ha atinat amb el vertader origen d´aquesta. Sí, els homes desitgen o han desitjat l´existència de Déu, però no n´hi ha prou amb aquest desitg sinó que cal preguntar-se per què s´ha desitjat. I a aquesta gènesi, Feuerbach, segons Marx, no ha respos.
Segons Marx, les relacions de producció de la societat capitalista, en la situació d´alienació humana, pròpia d´aquesta societat, produeixen la religió com a una consciència invertida del món, perquè són elles mateixes un món invertit. L´alienació religiosa, de la que parlava Feuerbach, no és la causa sinó l´efecte d´aquesta alienació humana. L´ésser humà suspira per Déu perquè està oprimit; la religió és el suspir de la criatura oprimida, i també és una ideologia que emmascara la realitat impedint transformar-la. Així, la religió actua com a opi del poble, adormint els seus drets i impedint una revolució social que substitueixi la injusta societat capitalista i instauri una societat socialista i comunista justa. La religíó és, així, indici d´una manca i està destinada a desaparèixer tant aviat com s´instauri una praxis sòcio-econòmica que colmi aquesta manca. No és precís matar a Déu per a que l´home visqui, n´hi ha prou amb fer possible que l´home visqui i Déu morirà per sí mateix, doncs l´ésser humà ja no desitjarà la seva existència, doncs serà feliç i no suspirarà per a una vida millor. L´ateisme deixa de ser una doctrina i es converteix, soposadament, en un fet.
Marx no fa una crítica gnoseològica sobre el nostre possible coneixement de la divinitat. Marx es centra purament en allò humà, i, des de la perspectiva humana, la religió funciona com un narcòtic que fa oblidar-se a l´home de la seva desesperada realitat material. La postura religiosa és l´extrem contrari a la postura revolucionària.
El fenomen religiós és, per a Marx, un fenomen que pertany a l´esfera de la ideologia,i, per tant, un fenomen més d´alienació de l´home. Així, la idea de Déu i del “més enllà” sorgeix com un fruit conjuminat de la ignorància humana i de l´interès egoista que una de les dues classes socials que constitueixen la infraestructura socio-econòmica –la classe capitalista, burgesa i opressora- té que la classe proletària, mancada de tots els mitjans de producció, pugui continuar essent explotada sense cap perill de rebel.lió de la seva part. La religió –com també la filosofia, l´art, etc…-es converteix en la més adormidora de les ideologies, el veritable opi del poble que aconsegueix fer-li ignorar la seva fonamental igualtat amb els altres homes i també la seva força creadora. Sorgida, segons això, la idea del Déu-Senyor-just-remunerador de la meritòria resignació tàcita a partir d´una infraestructura econòmica social i econòmica determinada, quan se superi en el futur comunista d´igualtat de classes l´explotació de l´home per a l´home, tal idea s´esvairà per ella mateixa, subsistint a la Terra l´únic deu creador realment existent, l´ésser humà, cada cop més pròxim a realitzar-se com a “home total”.
“Busca la liberación del hombre a partir, principalmente, de su emancipación econòmica y social”
El paradigma antrpològic, introduït per Feuerbach, serà portat a terme per K. Marx en el terreny de la sociologia i l´economia, en la seva interpretació materialista de la història. Marx critica la concepció abstracta de l´home en Feuerbach i la substitueix per una concepció concreta i històrica: l´home com a conjunt de relacions socials. Segons Marx, Feuerbach, a pesar de la seva importància de la seva crítica a la religió aquest no ha atinat amb el vertader origen d´aquesta. Sí, els homes desitgen o han desitjat l´existència de Déu, però no n´hi ha prou amb aquest desitg sinó que cal preguntar-se per què s´ha desitjat. I a aquesta gènesi, Feuerbach, segons Marx, no ha respos.
Segons Marx, les relacions de producció de la societat capitalista, en la situació d´alienació humana, pròpia d´aquesta societat, produeixen la religió com a una consciència invertida del món, perquè són elles mateixes un món invertit. L´alienació religiosa, de la que parlava Feuerbach, no és la causa sinó l´efecte d´aquesta alienació humana. L´ésser humà suspira per Déu perquè està oprimit; la religió és el suspir de la criatura oprimida, i també és una ideologia que emmascara la realitat impedint transformar-la. Així, la religió actua com a opi del poble, adormint els seus drets i impedint una revolució social que substitueixi la injusta societat capitalista i instauri una societat socialista i comunista justa. La religíó és, així, indici d´una manca i està destinada a desaparèixer tant aviat com s´instauri una praxis sòcio-econòmica que colmi aquesta manca. No és precís matar a Déu per a que l´home visqui, n´hi ha prou amb fer possible que l´home visqui i Déu morirà per sí mateix, doncs l´ésser humà ja no desitjarà la seva existència, doncs serà feliç i no suspirarà per a una vida millor. L´ateisme deixa de ser una doctrina i es converteix, soposadament, en un fet.
Marx no fa una crítica gnoseològica sobre el nostre possible coneixement de la divinitat. Marx es centra purament en allò humà, i, des de la perspectiva humana, la religió funciona com un narcòtic que fa oblidar-se a l´home de la seva desesperada realitat material. La postura religiosa és l´extrem contrari a la postura revolucionària.
El fenomen religiós és, per a Marx, un fenomen que pertany a l´esfera de la ideologia,i, per tant, un fenomen més d´alienació de l´home. Així, la idea de Déu i del “més enllà” sorgeix com un fruit conjuminat de la ignorància humana i de l´interès egoista que una de les dues classes socials que constitueixen la infraestructura socio-econòmica –la classe capitalista, burgesa i opressora- té que la classe proletària, mancada de tots els mitjans de producció, pugui continuar essent explotada sense cap perill de rebel.lió de la seva part. La religió –com també la filosofia, l´art, etc…-es converteix en la més adormidora de les ideologies, el veritable opi del poble que aconsegueix fer-li ignorar la seva fonamental igualtat amb els altres homes i també la seva força creadora. Sorgida, segons això, la idea del Déu-Senyor-just-remunerador de la meritòria resignació tàcita a partir d´una infraestructura econòmica social i econòmica determinada, quan se superi en el futur comunista d´igualtat de classes l´explotació de l´home per a l´home, tal idea s´esvairà per ella mateixa, subsistint a la Terra l´únic deu creador realment existent, l´ésser humà, cada cop més pròxim a realitzar-se com a “home total”.
dimarts, 11 de maig del 2010
ateisme i gaudium et spes (15)
A més a més, aquest ateisme “pràctic” es confon amb l´indiferentisme, encara que es pensa que l´home no necessita ja a Déu. Sobre això, Zubiri ha distingit l´actitut de l´indiferent i despreocupat de l´agnòstic i l´ateu: “No es que no haya proceso intelectivo, sinó que hay un proceso intelectivo que lleva a la indiferencia…Esta indiderencia tiene muchos matices, desde admitir la realidad de Dios inteligida indiferentemente, hasta el extremo opuesto, una cierta indiferencia respecto de la realidad misma de Dios, pasando por la iea de la ociosidad divina…El despreocupado vive dejándose vivir porque por encima de su indiferencia fundamental lo que hace es afirmar enérgeticamente que vvie y quiere vivir. Su desentenderse del problema de Dios es una actitud tomada en aras de la vida… quiere que la indiferencia de la realidad fundamental no sea un impedimento para la vida… Los dos aspectos de esta actitud, dejarse vivir y la voluntad de vivir, tomados unitàriamente, definen una única voluntad: una voluntad de vivir, que pudieramos llamar penúltima; es la penúltima de la vida… El desentendido de Dios vive en la superficie de sí mismo: es vida constitutivamente penúltima”.
No podem oblidar que l´alt nivell de vida i el benestar material de la societat occidental difonen insidiosament en molts grups humans una total apatia pera a amb els valors religiosos i un despreocupar-se de Déu. Aquesta actitut d´indiferència religiosa es converteix fàcilment en un ateisme pràctic.
No podem oblidar que l´alt nivell de vida i el benestar material de la societat occidental difonen insidiosament en molts grups humans una total apatia pera a amb els valors religiosos i un despreocupar-se de Déu. Aquesta actitut d´indiferència religiosa es converteix fàcilment en un ateisme pràctic.
dilluns, 10 de maig del 2010
Llavaneres racista?
Aquests dies he hagut de respondre moltes preguntes i molts comentaris sobre les notícies aparegudes als mitjans de comunicació respecte la decisió de l´Ajuntament de denunciar als immigrants sense papers (il.legals) i si he de dir la veritat no és fàcil.
En primer lloc vull deixar clar que estic convençut que no tenim un alcalde racista i una societat racista a Llavaneres. Tothom sap que sovint no coincideixo amb les decisions d´aquest consistori però no per això diré coses que es troben allunyades de la realitat. Ara bé, si és cert que és evident que no es pot qualificar de racista la decisió també és cert que em costa trobar l´adjectiu correcte.
Com qualificar una norma que tothom amb dos dits de seny sap que no s´aplicarà i que, inclús en el supòsit que algun il.luminat la volgués portar a terme no tindrà cap efecte real? Com qualificar una norma que tothom sap que no tindrà cap efecte sobre el problema que, en teoria, vol solucionar? Algú es pensa que així es pot solucionar el problema de la immigració il.legal? Doncs, llavors, per què s´aprova?
Quantes lleis, reglaments, etc.. ha aprovat l´Estat en els últims anys? Quants polítics han afirmat que aquella llei o norma era clau per a lluitar contra la immigració il.legal i al cap de quatre dies ja es demostrava la seva absurditat i ineficàcia?
Com qualificar una norma que pot insinuar que la immigració il.legal és en sí mateixa un problema? També pensa que la immigració il.legal és un problema tot el col.lectiu d´empresaris que contracten a aquestes persones a canvi d´un sou més que precari aprofitant-se d´aquesta situació? Què és pitjor, ser il.legal o aprofitar-se d´aquest col.lectiu?
Per què l´Ajuntament no denuncia als empresaris que contractin treballadors sense papers i que tots coneixem?
Com qualificar l´aprovació per part de partits polítics que sistemàticament han defensat postures properes a l´Esglèsia i al cristianisme (inclús l´alcalde que milita en un partit democra-CRISTIA) quan la doctrina social de l´Esglèsia i el missatge evangèlic és tant contrari a aquesta norma?
Estic d´acord amb aquells que plantegen la necessitat de fer un debat seriós, possibilita, que respecti la dignitat de totes les persones, que tingui en compte la realitat local i que tingui per finalitat solucionar el problema de fons, per quê algú es planteja que una norma d´aquest tipus frenarà la immigració il.legal mentres en determinats països la situació no canviï o que l´economia d´alguns llocs de Catalunya i l´Estat Espanyol no depengui o estigui en mans de la immmigració il.legal?
La nostra societat no té un racisme ètnic sinó més aviat econòmic i, per aquest mateix fet, és perillós però no podem condemnar fàcilment tots els discursos però tampoc podem quedar indiferents davant d´ells. Hem de fer una pas endevant, amb valentia i fugir de la demagògia, l´electoralisme, el sentimentalisme ploraner, la culpabilització de l´altre dels nostres propis problemes i també de l´estupidesa i mesquinesa humana.
En primer lloc vull deixar clar que estic convençut que no tenim un alcalde racista i una societat racista a Llavaneres. Tothom sap que sovint no coincideixo amb les decisions d´aquest consistori però no per això diré coses que es troben allunyades de la realitat. Ara bé, si és cert que és evident que no es pot qualificar de racista la decisió també és cert que em costa trobar l´adjectiu correcte.
Com qualificar una norma que tothom amb dos dits de seny sap que no s´aplicarà i que, inclús en el supòsit que algun il.luminat la volgués portar a terme no tindrà cap efecte real? Com qualificar una norma que tothom sap que no tindrà cap efecte sobre el problema que, en teoria, vol solucionar? Algú es pensa que així es pot solucionar el problema de la immigració il.legal? Doncs, llavors, per què s´aprova?
Quantes lleis, reglaments, etc.. ha aprovat l´Estat en els últims anys? Quants polítics han afirmat que aquella llei o norma era clau per a lluitar contra la immigració il.legal i al cap de quatre dies ja es demostrava la seva absurditat i ineficàcia?
Com qualificar una norma que pot insinuar que la immigració il.legal és en sí mateixa un problema? També pensa que la immigració il.legal és un problema tot el col.lectiu d´empresaris que contracten a aquestes persones a canvi d´un sou més que precari aprofitant-se d´aquesta situació? Què és pitjor, ser il.legal o aprofitar-se d´aquest col.lectiu?
Per què l´Ajuntament no denuncia als empresaris que contractin treballadors sense papers i que tots coneixem?
Com qualificar l´aprovació per part de partits polítics que sistemàticament han defensat postures properes a l´Esglèsia i al cristianisme (inclús l´alcalde que milita en un partit democra-CRISTIA) quan la doctrina social de l´Esglèsia i el missatge evangèlic és tant contrari a aquesta norma?
Estic d´acord amb aquells que plantegen la necessitat de fer un debat seriós, possibilita, que respecti la dignitat de totes les persones, que tingui en compte la realitat local i que tingui per finalitat solucionar el problema de fons, per quê algú es planteja que una norma d´aquest tipus frenarà la immigració il.legal mentres en determinats països la situació no canviï o que l´economia d´alguns llocs de Catalunya i l´Estat Espanyol no depengui o estigui en mans de la immmigració il.legal?
La nostra societat no té un racisme ètnic sinó més aviat econòmic i, per aquest mateix fet, és perillós però no podem condemnar fàcilment tots els discursos però tampoc podem quedar indiferents davant d´ells. Hem de fer una pas endevant, amb valentia i fugir de la demagògia, l´electoralisme, el sentimentalisme ploraner, la culpabilització de l´altre dels nostres propis problemes i també de l´estupidesa i mesquinesa humana.
ateisme i gaudium et spes (15)
L ´ATEISME INDIFERENTISTA I L´ATEISME PRÀCTIC
“Muchos ni siquiera se plantean acerca de Dios, ya que no parecen tener inquietud alguna por la religión y ni siquiera ven por què han de preocupar-se por el hecho religioso”
Existeix un ateisme pràctic en la persona que, sense realizar elaboracions racionals reflexes, es comporta en la seva vida pràctica com si Déu no existís: etiam si Deus non daretur. L´ateu pràctic viu sense preocupar-se de l´existència de Déu, organitzant la seva vida pública i privada prescindint de qualsevol principi absolut i trascendent que doni sentit a la vida humana, a la història i l´univers. L´ateisme “negatiu” consisteix en que l´ésser humà s´orienta tan intensament cap els ens donats per la resta no realitza cap funció per a la seva orientació en el món. Això sorgeix, en el fons, quan es considera que la única realitat existent és la fenomènica, l´empírica. L´home viu, així, anclat fins
el fons en el real-còsic. Aquí, inclús la pregunta per Déu deixa de tenir sentit. Pot ser l´ateisme del “pasóta” o per “inmersió” en el donat. Es despreocupa del problema de Déu, doncs fins i tot Déu deixa de ser un problema. Aquí podem incloure algunes formes del marxisme, del positivisme i del neopositivisme, així com del nihilisme de Nietzsche.
Però la inmersió en la realitat material no hauria de comportar, ipso facto, a la negació de Déu. Per això cal totalitzar i absolutitzar l´empíric, negant qualsevol realitat meta-empírica:el que existeix empíricament és tot el que existeix, el que podem saber científicament i empíricament és tot l´existent i no existeix res més que això. Però, en realitat les ciències s´ocupen del com, i no del què ni del per què (la llei de la gravetat ens consta científicament però no sabem per què existeix). Però la ciència a vegades oblida que no és possible demostrar empíricament que tot sigui demostrable empíricament. Si s´afirma això, deixa de ser ciència i passa a ser fideisme. Des de les ciències de la naturalesa alguns fan de Déu una hipòtesi no necessària. Les lleis físiques conegudes o cognoscibles en el futur, diuen, podran explicar l´origen de l´univers i, per tant, del seu sentit. El concepte de creació, originari de la tradició semito-cristiana, sembla, soposadament, com a carregat d´ideologia teista. El cosmos, des d´aquesta perspectiva, no té una causa trascendent al mateix, sinó que es pretén explicar des de si mateix, realitzant una estranya i contradictòria epoché del seu origen i sorgiment primer i radical.
“Muchos ni siquiera se plantean acerca de Dios, ya que no parecen tener inquietud alguna por la religión y ni siquiera ven por què han de preocupar-se por el hecho religioso”
Existeix un ateisme pràctic en la persona que, sense realizar elaboracions racionals reflexes, es comporta en la seva vida pràctica com si Déu no existís: etiam si Deus non daretur. L´ateu pràctic viu sense preocupar-se de l´existència de Déu, organitzant la seva vida pública i privada prescindint de qualsevol principi absolut i trascendent que doni sentit a la vida humana, a la història i l´univers. L´ateisme “negatiu” consisteix en que l´ésser humà s´orienta tan intensament cap els ens donats per la resta no realitza cap funció per a la seva orientació en el món. Això sorgeix, en el fons, quan es considera que la única realitat existent és la fenomènica, l´empírica. L´home viu, així, anclat fins
el fons en el real-còsic. Aquí, inclús la pregunta per Déu deixa de tenir sentit. Pot ser l´ateisme del “pasóta” o per “inmersió” en el donat. Es despreocupa del problema de Déu, doncs fins i tot Déu deixa de ser un problema. Aquí podem incloure algunes formes del marxisme, del positivisme i del neopositivisme, així com del nihilisme de Nietzsche.
Però la inmersió en la realitat material no hauria de comportar, ipso facto, a la negació de Déu. Per això cal totalitzar i absolutitzar l´empíric, negant qualsevol realitat meta-empírica:el que existeix empíricament és tot el que existeix, el que podem saber científicament i empíricament és tot l´existent i no existeix res més que això. Però, en realitat les ciències s´ocupen del com, i no del què ni del per què (la llei de la gravetat ens consta científicament però no sabem per què existeix). Però la ciència a vegades oblida que no és possible demostrar empíricament que tot sigui demostrable empíricament. Si s´afirma això, deixa de ser ciència i passa a ser fideisme. Des de les ciències de la naturalesa alguns fan de Déu una hipòtesi no necessària. Les lleis físiques conegudes o cognoscibles en el futur, diuen, podran explicar l´origen de l´univers i, per tant, del seu sentit. El concepte de creació, originari de la tradició semito-cristiana, sembla, soposadament, com a carregat d´ideologia teista. El cosmos, des d´aquesta perspectiva, no té una causa trascendent al mateix, sinó que es pretén explicar des de si mateix, realitzant una estranya i contradictòria epoché del seu origen i sorgiment primer i radical.
divendres, 7 de maig del 2010
Ateisme i gaudium et spes (14)
S. Freud explica la gènesi de la idea de Déu a partir de l´ambivalència afectiva d´amor i por present en la relació fill-pare. Així el Déu personal no és més que el pare transfigurat. En l´origen de la religió està el mite de la mort del pare. En l´origen el pare disposava de totes les dones i el millor menjar. Un dia els fills es reuneixen i maten al pare, ja poden disposar de dones i del millor menjar.Però llavors són atacats i derrotats pels enemics, i anyoren al pare: aquest els defensaca i ara estan indefensos. Però llavors comencen a mitificar la figura del pare i a sentir complexos de culpabilitat; el pare, en realitat, era tan poderós que encara viu en un altre món, el dels esperits i des d´allà els protegeix, essent el seu símbol tangible el tòtem que presideix la tribu. La religió començà des de l´animisme.
Així,doncs, per a fugir del displaer, l´home inventa a Déu. Persistint en la recerca de noves tècniques de sabiduria vital, topa Freud amb l´eremita que es fon en el desert, fugint del món. La realitat és massa forta o amarga per a ell, com per a que no elabori la seva deformació de la realitat, el seu deliri. Tots ens comportem en algun moment, segons Freud, com els paranoics que suprimeixen els límits del món mitjançant les formacions delirants i substitueixen la realitat per aquest deliri, per aquesta il.lusió. Inclús el realitzen grans masses d´éssers humans, com ho demostra l´existència de grans religions. Però és discutible que el deliri i la il.lusió siguin font de plaer per al paranoic, més aviat l´experiència de la pràctica psiquiàtrica demostra el contrari.
Per a Freud la religió és una il.lusió negativa ja que manté a l´individu en l´estadi de subjecció infantil i l´impedeix fer-se adult i assumir, austerament i responsablement, l´existència de tota la seva duresa.El sentiment religiós original és reduït a una etapa primerenca de formació del jo. Per a Freud, a més a més, només la religió pot respondre a l´interrogant sobre la finalitat de la vida; la idea d´adjudicar un objecte a la vida humana només pot existir en funció d´un sistema religiós. En comptes de respondre a aquesta pregunta, Freud es planteja amb la seva teoria d ´Eros i Thanatos quin fi persegueixen, de fet, els homes. El plaer. Així, l´objecte vital ho fixa el programa del principi de plaer. Felicitat, en sentit estricte, coincideix amb satisfacció, gairabé sempre instantània, de necessitats acumulades que han aconseguit elevada tensió. Si el plaer dura, només ho fa com a benestar, no podem gaudir intensament sinó només el contrast. Així la nostra impossibilitat de gaudir la felicigat ve de la nostra pròpia limitació davant el plaer, el nostre propi cos, la realitat i la nostra relació amb els altres. Davant la pressió de tot això la felicitat es converteix en un altre principi més modest: l´evitació del dolor. I aquí és on intervé, segons Freud, el conformisme de la religió.
Des de la psicoanàlisi, la tesi no és que la consciència moral obliga a renunciar als instintss sinó justament al revés, la renúncia instintual (que ens ha estat imposada des de fora) crea la consciència moral, que, al seu torn, exigeix noves renúncies instintuals. Això explica el fenomen extrany ja citat que les persones més virtuoses són al seu torn les més severes.
En concret, la religió cristiana per a el proposa una cultura totalment contrària a la nostra base instintiva. Així, Freud, analitza el manament “estima els proïsme com a tu mateix”. Ell pregunta per què he d´estimar a un estrany i inclús estimar als enemics, fet que, en principi, és antinatural. El natural és odiar-los. El que hi ha en el fons de tot això és que l´ésser humà no és una criatura tendre i necessitada d´amor, sinó, al contrari, un ésser entre les disposicions instintives del qual ha d´incloure´s una bona porció d´agressivitat.
Així,doncs, per a fugir del displaer, l´home inventa a Déu. Persistint en la recerca de noves tècniques de sabiduria vital, topa Freud amb l´eremita que es fon en el desert, fugint del món. La realitat és massa forta o amarga per a ell, com per a que no elabori la seva deformació de la realitat, el seu deliri. Tots ens comportem en algun moment, segons Freud, com els paranoics que suprimeixen els límits del món mitjançant les formacions delirants i substitueixen la realitat per aquest deliri, per aquesta il.lusió. Inclús el realitzen grans masses d´éssers humans, com ho demostra l´existència de grans religions. Però és discutible que el deliri i la il.lusió siguin font de plaer per al paranoic, més aviat l´experiència de la pràctica psiquiàtrica demostra el contrari.
Per a Freud la religió és una il.lusió negativa ja que manté a l´individu en l´estadi de subjecció infantil i l´impedeix fer-se adult i assumir, austerament i responsablement, l´existència de tota la seva duresa.El sentiment religiós original és reduït a una etapa primerenca de formació del jo. Per a Freud, a més a més, només la religió pot respondre a l´interrogant sobre la finalitat de la vida; la idea d´adjudicar un objecte a la vida humana només pot existir en funció d´un sistema religiós. En comptes de respondre a aquesta pregunta, Freud es planteja amb la seva teoria d ´Eros i Thanatos quin fi persegueixen, de fet, els homes. El plaer. Així, l´objecte vital ho fixa el programa del principi de plaer. Felicitat, en sentit estricte, coincideix amb satisfacció, gairabé sempre instantània, de necessitats acumulades que han aconseguit elevada tensió. Si el plaer dura, només ho fa com a benestar, no podem gaudir intensament sinó només el contrast. Així la nostra impossibilitat de gaudir la felicigat ve de la nostra pròpia limitació davant el plaer, el nostre propi cos, la realitat i la nostra relació amb els altres. Davant la pressió de tot això la felicitat es converteix en un altre principi més modest: l´evitació del dolor. I aquí és on intervé, segons Freud, el conformisme de la religió.
Des de la psicoanàlisi, la tesi no és que la consciència moral obliga a renunciar als instintss sinó justament al revés, la renúncia instintual (que ens ha estat imposada des de fora) crea la consciència moral, que, al seu torn, exigeix noves renúncies instintuals. Això explica el fenomen extrany ja citat que les persones més virtuoses són al seu torn les més severes.
En concret, la religió cristiana per a el proposa una cultura totalment contrària a la nostra base instintiva. Així, Freud, analitza el manament “estima els proïsme com a tu mateix”. Ell pregunta per què he d´estimar a un estrany i inclús estimar als enemics, fet que, en principi, és antinatural. El natural és odiar-los. El que hi ha en el fons de tot això és que l´ésser humà no és una criatura tendre i necessitada d´amor, sinó, al contrari, un ésser entre les disposicions instintives del qual ha d´incloure´s una bona porció d´agressivitat.
dimecres, 5 de maig del 2010
ateisme i gaudium et spes (13)
ATEISME DERIVAT D´UNA IMATGE FALSA DE DÉU
“Representa a Dios de tal manera que esa imagen que repudia no es de ningún modo el Dios del Evangelio”
Com diu Max Muller “no hauríem mai d´anomenar ateu a un home, ni dir que no creu en Déu, fins a que puguem esbrinar quina classe de Déu és aquell en la fe del qual ell va créixer i quina classe el que –potser pels millors motius- rebutja.
Hi ha ateus en els que es dóna un ateisme intel.lectualment acceptable ja que constitueix un intent de superar certes “caricatures” de Déu.
És evident que cap concepte tanca i conclou a Déu, cap fòrmulo l´expressa adequadament. Com diu Sant Tomàs “totes les nostres representacions de Déu són, sense cap mena de dubte, imperfectes, perquè és l´inefable i l´Únic. Déu està sempre més enllà del que nosaltres podem pensar i dir.
Ara bé, hi ha representacions de Déu que el traïcionen i el degraden, rebaixant-lo a la categoria d´ídol. Els deus pagans –ridiculitzats per Epicur- que es conduïen com a nens, feien la guerra com a soldats i feien l´amor com afeminats; el deu de Calví, la glòria del qual exigeix una madda de condemnats per a poder brillar; el Zeus de “Les Mosques” de J. P. Sartre o el deus deformat dels proletaris que ofereix Marx no són sinó ídols o caricatures de Déu. L´ateu que les rebutja fa un servei a l´únic vertader Déu ja que “rebutjar un Déu que la consciència moral o la raó condemna, és també donar glòria a Déu”.
Dins d´aquest tipus d´ateisme destacaré per la seva importància i trascendència en el pensament occidental del segle XX, la figura i el pensament de S. Freud i la seva crítica a la religió entesa com una neurosi de la humanitat.
“Representa a Dios de tal manera que esa imagen que repudia no es de ningún modo el Dios del Evangelio”
Com diu Max Muller “no hauríem mai d´anomenar ateu a un home, ni dir que no creu en Déu, fins a que puguem esbrinar quina classe de Déu és aquell en la fe del qual ell va créixer i quina classe el que –potser pels millors motius- rebutja.
Hi ha ateus en els que es dóna un ateisme intel.lectualment acceptable ja que constitueix un intent de superar certes “caricatures” de Déu.
És evident que cap concepte tanca i conclou a Déu, cap fòrmulo l´expressa adequadament. Com diu Sant Tomàs “totes les nostres representacions de Déu són, sense cap mena de dubte, imperfectes, perquè és l´inefable i l´Únic. Déu està sempre més enllà del que nosaltres podem pensar i dir.
Ara bé, hi ha representacions de Déu que el traïcionen i el degraden, rebaixant-lo a la categoria d´ídol. Els deus pagans –ridiculitzats per Epicur- que es conduïen com a nens, feien la guerra com a soldats i feien l´amor com afeminats; el deu de Calví, la glòria del qual exigeix una madda de condemnats per a poder brillar; el Zeus de “Les Mosques” de J. P. Sartre o el deus deformat dels proletaris que ofereix Marx no són sinó ídols o caricatures de Déu. L´ateu que les rebutja fa un servei a l´únic vertader Déu ja que “rebutjar un Déu que la consciència moral o la raó condemna, és també donar glòria a Déu”.
Dins d´aquest tipus d´ateisme destacaré per la seva importància i trascendència en el pensament occidental del segle XX, la figura i el pensament de S. Freud i la seva crítica a la religió entesa com una neurosi de la humanitat.
dimarts, 4 de maig del 2010
ateisme i la gaudium et spes (11)
ATEISME EXISTENCIALISTA
“Exalta de tal manera al hombre, que la fe en Dios queda sin contenido, y parece más inclinada a la afirmación del hombre que a la negación de Dios”
Una de les formes més denses de l´ateisme contemporani és la que defensa la negació de Déu com a inevitable per a poder afirmar la llibertat de l´home. Aquesta premisa de la incompatibilitat de la llibertat divina amb la humana és la principal proclamació del l´ateisme existencialista d´un autor de la importancia i trascendència de Sartre.
La reivindicació de la llibertat humana constitueix la premisa de l´ateisme sartrià que celebra amb exaltació els funerals de Déu. Aquestes exèquies són necessàries per a tot ésser humà existencial que vulgui afirmar la seva llibertat. En aquest sentit Sartre pot afirmar que “l´existencialisme és un humanisme”. L´ésser humà sartrià és plenament responsable, està condemnat a ser lliure, elegir significa per a ell, invenció total i possibilitat completa, perquè no existeix cap altra univers a més de l´univers humà, l´univers de la subjectivitat. Per això no sols és fals que l´ateisme condueix a l´amoralisme, sinó que sols l´ateisme concenteix a l´ésser humà establir lliurement l´escala de valors de les coses. S´ha suprimit a Déu-Pare i fa falta que hi hagi algú que atribueixi al món dels homes un valor. I aquest algú és l´ésser humà amb la seva lliure elecció. Estem sols, sense excuses.
Eliminat Déu per principi, res impedeix ja l´apoteosi de l´home que aconsegueix una llibertat absoluta. Aquesta llibertat cal concebre-la a la manera de la llibertat creadora ja que la llibertat, per a ser tal llibertat, ha de ser productiva, l´home no és lliure per el poder de pecar o equivocar-se, sinó per la seva capacitat de crear peça a peça el bé i el mal.
Aquesta creativitat és exatament l´alliberament desitjada. Des d´ara l´acte lliure no està encadenat a cap llei. La llibertat és total, originària i constituent. Tota veritat i tot valor depenen del lliure decret de l´ésser humà, i aquest no depèn de res. La seva llibertat es fonementa en ella mateixa.
Per a Sartre la negació de Déu és el pressupòsit d´un humanisme eficaç. L´admisió de Déu significaria per a l´home degradar-se al nivell d´objecte, deixar-se determinar des de fora per l´ètica de l´ésser, abandonar la llibertat a la que ha estat abandonat.
Així, l´ateisme sartreà és una ateisme moral que defensa que la persona ha d´encarrilar la seva vida sense cap tipus de dependència, construint-se a si mateix com a persona en el devenir històric. D´aquesta manera Sartre fa coincidir l´essència amb l´existència. Des d´aquesta perspectiva l´home és una passió inútil, condemnat a ser lliure i a no trobar mai un sentit en un món que no en té. És en aquesta lògica que Sartre defensa que l´existència de Déu contradiu la llibertat humana, si Déu existís, tant l´home com el món tindria sentit, però llavors l´home no seria lliure; però la llibertat humana és quelcom constatable, mentres que l´existència de Déu no ho és.
“Exalta de tal manera al hombre, que la fe en Dios queda sin contenido, y parece más inclinada a la afirmación del hombre que a la negación de Dios”
Una de les formes més denses de l´ateisme contemporani és la que defensa la negació de Déu com a inevitable per a poder afirmar la llibertat de l´home. Aquesta premisa de la incompatibilitat de la llibertat divina amb la humana és la principal proclamació del l´ateisme existencialista d´un autor de la importancia i trascendència de Sartre.
La reivindicació de la llibertat humana constitueix la premisa de l´ateisme sartrià que celebra amb exaltació els funerals de Déu. Aquestes exèquies són necessàries per a tot ésser humà existencial que vulgui afirmar la seva llibertat. En aquest sentit Sartre pot afirmar que “l´existencialisme és un humanisme”. L´ésser humà sartrià és plenament responsable, està condemnat a ser lliure, elegir significa per a ell, invenció total i possibilitat completa, perquè no existeix cap altra univers a més de l´univers humà, l´univers de la subjectivitat. Per això no sols és fals que l´ateisme condueix a l´amoralisme, sinó que sols l´ateisme concenteix a l´ésser humà establir lliurement l´escala de valors de les coses. S´ha suprimit a Déu-Pare i fa falta que hi hagi algú que atribueixi al món dels homes un valor. I aquest algú és l´ésser humà amb la seva lliure elecció. Estem sols, sense excuses.
Eliminat Déu per principi, res impedeix ja l´apoteosi de l´home que aconsegueix una llibertat absoluta. Aquesta llibertat cal concebre-la a la manera de la llibertat creadora ja que la llibertat, per a ser tal llibertat, ha de ser productiva, l´home no és lliure per el poder de pecar o equivocar-se, sinó per la seva capacitat de crear peça a peça el bé i el mal.
Aquesta creativitat és exatament l´alliberament desitjada. Des d´ara l´acte lliure no està encadenat a cap llei. La llibertat és total, originària i constituent. Tota veritat i tot valor depenen del lliure decret de l´ésser humà, i aquest no depèn de res. La seva llibertat es fonementa en ella mateixa.
Per a Sartre la negació de Déu és el pressupòsit d´un humanisme eficaç. L´admisió de Déu significaria per a l´home degradar-se al nivell d´objecte, deixar-se determinar des de fora per l´ètica de l´ésser, abandonar la llibertat a la que ha estat abandonat.
Així, l´ateisme sartreà és una ateisme moral que defensa que la persona ha d´encarrilar la seva vida sense cap tipus de dependència, construint-se a si mateix com a persona en el devenir històric. D´aquesta manera Sartre fa coincidir l´essència amb l´existència. Des d´aquesta perspectiva l´home és una passió inútil, condemnat a ser lliure i a no trobar mai un sentit en un món que no en té. És en aquesta lògica que Sartre defensa que l´existència de Déu contradiu la llibertat humana, si Déu existís, tant l´home com el món tindria sentit, però llavors l´home no seria lliure; però la llibertat humana és quelcom constatable, mentres que l´existència de Déu no ho és.
dilluns, 3 de maig del 2010
l´ateisme i la gaudium et spes (10)
ATEISME FILOSÒFIC
“Rechaza sin excepción toda verdad absoluta”
L´ateisme filosòfic va més enllà de l´estrictament agnosticisme, sinó que no sols rebutja la possibilitat de conèixer i demostrar l´existència de Déu sinó que es refugia en un escepticisme radical per acabar negant la possibilitat mateixa de la veritat, més enllà dels fets individuals i concrets, pròpia de posicions empiristes i que en el moment d´escriure´s la Gaudium et Spes estava representada per posicionaments neopositivistes radicals.
Tot i això, em sembla interessant per tal d´entendre aquesta postura anar als orígens i concretament a D. Hume, filòsof que al segle XVIII porta a l´empirisme modern fins a les últimes conseqüències i així acaba arribant a un escepticisme radical i és que l´escepticisme de Humes és només una conseqüència de l´escepticisme teòric i filosòfic a que li porta la seva coherent postura filosòfica empirista.Hume, part de la simple constatació dels dos tipus d´objectes que hi ha en la nostra ment. Si, en general, tot objecte de la nostra ment és considerat com una “percepció”, per a Hume hi ha dos tipus de percepcions: les impressions i les idees. En si mateixes es distingeixen perquè les impressions es presenten d´una manera més clara i evident al nostra esperit, mentre que les idees són impressions debilitades. Des del punt de vista del coneixement, les impressions sempre van acompanyades de la pressuposició de la presència de l´objecte a què es refereixen, mentre que les idees no van acompanyades d´aquest sentiment.
A partir d´aquí, Hume estableix que només hi ha dos tipus de coneixements possibles: el coneixement de fets i el de relacions entre idees. El coneixement de fets és aquell coneixement que ens proporciones les impressions: és un coneixement a posteriori que deriva sempre de l´experiència. El coneixement de les trelacions entre idees tal com les matemàtiques és un coneixement a priori, que versa sobre possibilitats i no sobre fets.
D´aquesta manera, tenim que la relació causa-efecte (o la idea de causalitat) no és na idea que derivi de l´experiència (perquè no hi ha cap impressió de “causa”) ni una relació entre idees (ja que pretén ser una relació entre fets). Així, no tenim coneixement de la causa. Si parlem de causa és per hàbit, ja que pressuposem que els fets que s´han succeït de manera ordenada en el temps, es produirà sempre de la mateixa manera: però això és el costum, i no coneixement.
A partir de la negació de validesa cognoscitiva a la idea de causa, el mateix li ocorrerà a la idea de substància (la constància pressuposada però no present en les nostres impressions), ja que d´ella tampoc en tenim cap impressió ni pretén referir-se a una relació entre idees. I és aquí on apareix l´escepticisme humeà: totes les substàncies en què es fonamenta el nostre coneixement: el jo, el món i Déu no es refereixen a cap impressió possible i, per això, no constitueixen objecte de coneixement.Quedi clar que Hume diferència constantment el seu escepticisme teòric de qualsevol postura existencial. De la mateixa manera que no és convenient dubtar del nostre “jo” a l´hora d´actuar, tampoc és convenient dubtar del món ni de Déu. Aquestes idees que s´han format a partir del costum són essencials per a la vida. Una altra cosa molt diferent és que no es pugui demostrar teòricament la seva existència. És aquesta distinció la que situa Hume al costat de l´agnosticisme (un agnosticisme que es converteix en escepticisme en tant que nega tota possibilitat de veritats absolutes de caire general més enllà de les estrictament individuals), ja que, si no, estaria al costat de l´ateisme. Hume no afirma que Déu no existeix, sinó simplement que la seva existència no pot ser demostrada per una argumentació racional, ja que pertany a l´àmbit del nostre comportament pràctic.
“Rechaza sin excepción toda verdad absoluta”
L´ateisme filosòfic va més enllà de l´estrictament agnosticisme, sinó que no sols rebutja la possibilitat de conèixer i demostrar l´existència de Déu sinó que es refugia en un escepticisme radical per acabar negant la possibilitat mateixa de la veritat, més enllà dels fets individuals i concrets, pròpia de posicions empiristes i que en el moment d´escriure´s la Gaudium et Spes estava representada per posicionaments neopositivistes radicals.
Tot i això, em sembla interessant per tal d´entendre aquesta postura anar als orígens i concretament a D. Hume, filòsof que al segle XVIII porta a l´empirisme modern fins a les últimes conseqüències i així acaba arribant a un escepticisme radical i és que l´escepticisme de Humes és només una conseqüència de l´escepticisme teòric i filosòfic a que li porta la seva coherent postura filosòfica empirista.Hume, part de la simple constatació dels dos tipus d´objectes que hi ha en la nostra ment. Si, en general, tot objecte de la nostra ment és considerat com una “percepció”, per a Hume hi ha dos tipus de percepcions: les impressions i les idees. En si mateixes es distingeixen perquè les impressions es presenten d´una manera més clara i evident al nostra esperit, mentre que les idees són impressions debilitades. Des del punt de vista del coneixement, les impressions sempre van acompanyades de la pressuposició de la presència de l´objecte a què es refereixen, mentre que les idees no van acompanyades d´aquest sentiment.
A partir d´aquí, Hume estableix que només hi ha dos tipus de coneixements possibles: el coneixement de fets i el de relacions entre idees. El coneixement de fets és aquell coneixement que ens proporciones les impressions: és un coneixement a posteriori que deriva sempre de l´experiència. El coneixement de les trelacions entre idees tal com les matemàtiques és un coneixement a priori, que versa sobre possibilitats i no sobre fets.
D´aquesta manera, tenim que la relació causa-efecte (o la idea de causalitat) no és na idea que derivi de l´experiència (perquè no hi ha cap impressió de “causa”) ni una relació entre idees (ja que pretén ser una relació entre fets). Així, no tenim coneixement de la causa. Si parlem de causa és per hàbit, ja que pressuposem que els fets que s´han succeït de manera ordenada en el temps, es produirà sempre de la mateixa manera: però això és el costum, i no coneixement.
A partir de la negació de validesa cognoscitiva a la idea de causa, el mateix li ocorrerà a la idea de substància (la constància pressuposada però no present en les nostres impressions), ja que d´ella tampoc en tenim cap impressió ni pretén referir-se a una relació entre idees. I és aquí on apareix l´escepticisme humeà: totes les substàncies en què es fonamenta el nostre coneixement: el jo, el món i Déu no es refereixen a cap impressió possible i, per això, no constitueixen objecte de coneixement.Quedi clar que Hume diferència constantment el seu escepticisme teòric de qualsevol postura existencial. De la mateixa manera que no és convenient dubtar del nostre “jo” a l´hora d´actuar, tampoc és convenient dubtar del món ni de Déu. Aquestes idees que s´han format a partir del costum són essencials per a la vida. Una altra cosa molt diferent és que no es pugui demostrar teòricament la seva existència. És aquesta distinció la que situa Hume al costat de l´agnosticisme (un agnosticisme que es converteix en escepticisme en tant que nega tota possibilitat de veritats absolutes de caire general més enllà de les estrictament individuals), ja que, si no, estaria al costat de l´ateisme. Hume no afirma que Déu no existeix, sinó simplement que la seva existència no pot ser demostrada per una argumentació racional, ja que pertany a l´àmbit del nostre comportament pràctic.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)