Cant espiritual de David Jou (2)

No és que sota la mirada de Déu el poeta se sent amb plenitud, sinó que sent com creix fins a la plenitud, igual que creix una planta fins a florir espectacularment. És per aquest motiu que el poema és més un preg, una súplica que no pas un crit o una exigència, a Déu (a l´estil del Cant Espiritual d´Ausiàs March que vàrem llegir a classe). Una súplica per a que Déu no l´abandoni, que el tingui sota la seva mirada, sota la seva protecció i pietat, especialment en el moment clau de la vida d´una persona com és l´hora de la seva mort perquè igual que la planta es penseix, ell sense la “mirada” i “l´amor” de Déu també es penseix, es queda sense l´aliment que el sustenta, sense nord i sense sentit, absolutament desorientat i sense cap fonament ferm que el sostenti .
En aquestes dues estrofes (la primera i la última) també trobem com quan es troba unit a Déu se sent segur (“en terra ferma”), fet que implica que sense Déu es troba perdut, insegur, desorientat, com aquells éssers que deambulen pel carrer sense saber d´on venen, on són i a on van.
La segona estrofa del text comença remarcant amb un to dur i directe, però al mateix temps d´una humanitat extrema (que es manté al llarg de tot el poema) que sense la mirada de Déu ell es converteix en un simple objecte (i com a tal no té drets ni deures) i per tant es troba a la intempèrie davant els atacs dels altres. Tot canvia si té a Déu al seu costat, no sols és conscient que Déu, que és just, sabrà aplicar la condemna a l´atacant, a l´indiferent i a tots aquells que col.laboren en l´elaboració del mal.
Però no sols això:

“Quan no e mires sóc cada vegada menys:
Devastadorament mortal, naturalesa pura,
Química només els meus fervors, els meus desdenys,
Atzar els meus orígens, i els meus dolors, ferrenys,
No sóc sinó un defecte en una fràgil estructura.”

O bé en la sisena estrofa cinquena estrofa:

“Quan tot d´una descobreixo que no hi ets, i em desempara
Sobtadament aquella benignitat tan clara
I la teva absència em deixa angoixat i malsegur”

Aquests primers quatre versos de la tercera estrofa que he reproduït mostren com sense Déu en què es converteix ell mateix i, per tant, l´ésser humà: pura i simple biologia, amb les imperfeccions (defectes) que tot cos material té, com una simple cadena d´impulsos i connexions neuronals però mancats d´ànima, d´esperit i, per tant, en el fons, de sentit. Es converteix una vida no gaire diferent a la de qualsevol altre animal amb les seves limitacions i fragilitat
En aquesta tercera estrofa es torna a repetir l´estructura de les anteriors on es compara la seva realitat quan es troba unit amb Déu que quan es troba sol. A la segona part de l´estrofa mostra com la presència de Déu transforma la seva naturalesa, la transfigura, de la mateixa manera que Jesús va patir la transfiguració pujant a Jerusalem (provablement a la muntanya de Tabor). Ara bé, aquesta transfiguració que pateix el poeta és perfectament compatible amb la seva biologia humana, perquè la transfiguració és interior afectant no a la naturalesa biològica del seu cos sinó al seu esperit, tot i que evidentment aquesta transformació del seu esperit comporta també una exaltació de la seva realitat corporal, ja que aquest veu d´aquell.