ateisme i la gaudium et spes (11)

ATEISME EXISTENCIALISTA

“Exalta de tal manera al hombre, que la fe en Dios queda sin contenido, y parece más inclinada a la afirmación del hombre que a la negación de Dios”

Una de les formes més denses de l´ateisme contemporani és la que defensa la negació de Déu com a inevitable per a poder afirmar la llibertat de l´home. Aquesta premisa de la incompatibilitat de la llibertat divina amb la humana és la principal proclamació del l´ateisme existencialista d´un autor de la importancia i trascendència de Sartre.
La reivindicació de la llibertat humana constitueix la premisa de l´ateisme sartrià que celebra amb exaltació els funerals de Déu. Aquestes exèquies són necessàries per a tot ésser humà existencial que vulgui afirmar la seva llibertat. En aquest sentit Sartre pot afirmar que “l´existencialisme és un humanisme”. L´ésser humà sartrià és plenament responsable, està condemnat a ser lliure, elegir significa per a ell, invenció total i possibilitat completa, perquè no existeix cap altra univers a més de l´univers humà, l´univers de la subjectivitat. Per això no sols és fals que l´ateisme condueix a l´amoralisme, sinó que sols l´ateisme concenteix a l´ésser humà establir lliurement l´escala de valors de les coses. S´ha suprimit a Déu-Pare i fa falta que hi hagi algú que atribueixi al món dels homes un valor. I aquest algú és l´ésser humà amb la seva lliure elecció. Estem sols, sense excuses.
Eliminat Déu per principi, res impedeix ja l´apoteosi de l´home que aconsegueix una llibertat absoluta. Aquesta llibertat cal concebre-la a la manera de la llibertat creadora ja que la llibertat, per a ser tal llibertat, ha de ser productiva, l´home no és lliure per el poder de pecar o equivocar-se, sinó per la seva capacitat de crear peça a peça el bé i el mal.
Aquesta creativitat és exatament l´alliberament desitjada. Des d´ara l´acte lliure no està encadenat a cap llei. La llibertat és total, originària i constituent. Tota veritat i tot valor depenen del lliure decret de l´ésser humà, i aquest no depèn de res. La seva llibertat es fonementa en ella mateixa.
Per a Sartre la negació de Déu és el pressupòsit d´un humanisme eficaç. L´admisió de Déu significaria per a l´home degradar-se al nivell d´objecte, deixar-se determinar des de fora per l´ètica de l´ésser, abandonar la llibertat a la que ha estat abandonat.
Així, l´ateisme sartreà és una ateisme moral que defensa que la persona ha d´encarrilar la seva vida sense cap tipus de dependència, construint-se a si mateix com a persona en el devenir històric. D´aquesta manera Sartre fa coincidir l´essència amb l´existència. Des d´aquesta perspectiva l´home és una passió inútil, condemnat a ser lliure i a no trobar mai un sentit en un món que no en té. És en aquesta lògica que Sartre defensa que l´existència de Déu contradiu la llibertat humana, si Déu existís, tant l´home com el món tindria sentit, però llavors l´home no seria lliure; però la llibertat humana és quelcom constatable, mentres que l´existència de Déu no ho és.