Ateisme i gaudium et spes (14)

S. Freud explica la gènesi de la idea de Déu a partir de l´ambivalència afectiva d´amor i por present en la relació fill-pare. Així el Déu personal no és més que el pare transfigurat. En l´origen de la religió està el mite de la mort del pare. En l´origen el pare disposava de totes les dones i el millor menjar. Un dia els fills es reuneixen i maten al pare, ja poden disposar de dones i del millor menjar.Però llavors són atacats i derrotats pels enemics, i anyoren al pare: aquest els defensaca i ara estan indefensos. Però llavors comencen a mitificar la figura del pare i a sentir complexos de culpabilitat; el pare, en realitat, era tan poderós que encara viu en un altre món, el dels esperits i des d´allà els protegeix, essent el seu símbol tangible el tòtem que presideix la tribu. La religió començà des de l´animisme.
Així,doncs, per a fugir del displaer, l´home inventa a Déu. Persistint en la recerca de noves tècniques de sabiduria vital, topa Freud amb l´eremita que es fon en el desert, fugint del món. La realitat és massa forta o amarga per a ell, com per a que no elabori la seva deformació de la realitat, el seu deliri. Tots ens comportem en algun moment, segons Freud, com els paranoics que suprimeixen els límits del món mitjançant les formacions delirants i substitueixen la realitat per aquest deliri, per aquesta il.lusió. Inclús el realitzen grans masses d´éssers humans, com ho demostra l´existència de grans religions. Però és discutible que el deliri i la il.lusió siguin font de plaer per al paranoic, més aviat l´experiència de la pràctica psiquiàtrica demostra el contrari.
Per a Freud la religió és una il.lusió negativa ja que manté a l´individu en l´estadi de subjecció infantil i l´impedeix fer-se adult i assumir, austerament i responsablement, l´existència de tota la seva duresa.El sentiment religiós original és reduït a una etapa primerenca de formació del jo. Per a Freud, a més a més, només la religió pot respondre a l´interrogant sobre la finalitat de la vida; la idea d´adjudicar un objecte a la vida humana només pot existir en funció d´un sistema religiós. En comptes de respondre a aquesta pregunta, Freud es planteja amb la seva teoria d ´Eros i Thanatos quin fi persegueixen, de fet, els homes. El plaer. Així, l´objecte vital ho fixa el programa del principi de plaer. Felicitat, en sentit estricte, coincideix amb satisfacció, gairabé sempre instantània, de necessitats acumulades que han aconseguit elevada tensió. Si el plaer dura, només ho fa com a benestar, no podem gaudir intensament sinó només el contrast. Així la nostra impossibilitat de gaudir la felicigat ve de la nostra pròpia limitació davant el plaer, el nostre propi cos, la realitat i la nostra relació amb els altres. Davant la pressió de tot això la felicitat es converteix en un altre principi més modest: l´evitació del dolor. I aquí és on intervé, segons Freud, el conformisme de la religió.
Des de la psicoanàlisi, la tesi no és que la consciència moral obliga a renunciar als instintss sinó justament al revés, la renúncia instintual (que ens ha estat imposada des de fora) crea la consciència moral, que, al seu torn, exigeix noves renúncies instintuals. Això explica el fenomen extrany ja citat que les persones més virtuoses són al seu torn les més severes.
En concret, la religió cristiana per a el proposa una cultura totalment contrària a la nostra base instintiva. Així, Freud, analitza el manament “estima els proïsme com a tu mateix”. Ell pregunta per què he d´estimar a un estrany i inclús estimar als enemics, fet que, en principi, és antinatural. El natural és odiar-los. El que hi ha en el fons de tot això és que l´ésser humà no és una criatura tendre i necessitada d´amor, sinó, al contrari, un ésser entre les disposicions instintives del qual ha d´incloure´s una bona porció d´agressivitat.