l´ateisme i la gaudium et spes (10)

ATEISME FILOSÒFIC

“Rechaza sin excepción toda verdad absoluta”

L´ateisme filosòfic va més enllà de l´estrictament agnosticisme, sinó que no sols rebutja la possibilitat de conèixer i demostrar l´existència de Déu sinó que es refugia en un escepticisme radical per acabar negant la possibilitat mateixa de la veritat, més enllà dels fets individuals i concrets, pròpia de posicions empiristes i que en el moment d´escriure´s la Gaudium et Spes estava representada per posicionaments neopositivistes radicals.
Tot i això, em sembla interessant per tal d´entendre aquesta postura anar als orígens i concretament a D. Hume, filòsof que al segle XVIII porta a l´empirisme modern fins a les últimes conseqüències i així acaba arribant a un escepticisme radical i és que l´escepticisme de Humes és només una conseqüència de l´escepticisme teòric i filosòfic a que li porta la seva coherent postura filosòfica empirista.Hume, part de la simple constatació dels dos tipus d´objectes que hi ha en la nostra ment. Si, en general, tot objecte de la nostra ment és considerat com una “percepció”, per a Hume hi ha dos tipus de percepcions: les impressions i les idees. En si mateixes es distingeixen perquè les impressions es presenten d´una manera més clara i evident al nostra esperit, mentre que les idees són impressions debilitades. Des del punt de vista del coneixement, les impressions sempre van acompanyades de la pressuposició de la presència de l´objecte a què es refereixen, mentre que les idees no van acompanyades d´aquest sentiment.
A partir d´aquí, Hume estableix que només hi ha dos tipus de coneixements possibles: el coneixement de fets i el de relacions entre idees. El coneixement de fets és aquell coneixement que ens proporciones les impressions: és un coneixement a posteriori que deriva sempre de l´experiència. El coneixement de les trelacions entre idees tal com les matemàtiques és un coneixement a priori, que versa sobre possibilitats i no sobre fets.
D´aquesta manera, tenim que la relació causa-efecte (o la idea de causalitat) no és na idea que derivi de l´experiència (perquè no hi ha cap impressió de “causa”) ni una relació entre idees (ja que pretén ser una relació entre fets). Així, no tenim coneixement de la causa. Si parlem de causa és per hàbit, ja que pressuposem que els fets que s´han succeït de manera ordenada en el temps, es produirà sempre de la mateixa manera: però això és el costum, i no coneixement.
A partir de la negació de validesa cognoscitiva a la idea de causa, el mateix li ocorrerà a la idea de substància (la constància pressuposada però no present en les nostres impressions), ja que d´ella tampoc en tenim cap impressió ni pretén referir-se a una relació entre idees. I és aquí on apareix l´escepticisme humeà: totes les substàncies en què es fonamenta el nostre coneixement: el jo, el món i Déu no es refereixen a cap impressió possible i, per això, no constitueixen objecte de coneixement.Quedi clar que Hume diferència constantment el seu escepticisme teòric de qualsevol postura existencial. De la mateixa manera que no és convenient dubtar del nostre “jo” a l´hora d´actuar, tampoc és convenient dubtar del món ni de Déu. Aquestes idees que s´han format a partir del costum són essencials per a la vida. Una altra cosa molt diferent és que no es pugui demostrar teòricament la seva existència. És aquesta distinció la que situa Hume al costat de l´agnosticisme (un agnosticisme que es converteix en escepticisme en tant que nega tota possibilitat de veritats absolutes de caire general més enllà de les estrictament individuals), ja que, si no, estaria al costat de l´ateisme. Hume no afirma que Déu no existeix, sinó simplement que la seva existència no pot ser demostrada per una argumentació racional, ja que pertany a l´àmbit del nostre comportament pràctic.