ateisme i gaudium et spes (15)

L ´ATEISME INDIFERENTISTA I L´ATEISME PRÀCTIC

“Muchos ni siquiera se plantean acerca de Dios, ya que no parecen tener inquietud alguna por la religión y ni siquiera ven por què han de preocupar-se por el hecho religioso”

Existeix un ateisme pràctic en la persona que, sense realizar elaboracions racionals reflexes, es comporta en la seva vida pràctica com si Déu no existís: etiam si Deus non daretur. L´ateu pràctic viu sense preocupar-se de l´existència de Déu, organitzant la seva vida pública i privada prescindint de qualsevol principi absolut i trascendent que doni sentit a la vida humana, a la història i l´univers. L´ateisme “negatiu” consisteix en que l´ésser humà s´orienta tan intensament cap els ens donats per la resta no realitza cap funció per a la seva orientació en el món. Això sorgeix, en el fons, quan es considera que la única realitat existent és la fenomènica, l´empírica. L´home viu, així, anclat fins
el fons en el real-còsic. Aquí, inclús la pregunta per Déu deixa de tenir sentit. Pot ser l´ateisme del “pasóta” o per “inmersió” en el donat. Es despreocupa del problema de Déu, doncs fins i tot Déu deixa de ser un problema. Aquí podem incloure algunes formes del marxisme, del positivisme i del neopositivisme, així com del nihilisme de Nietzsche.
Però la inmersió en la realitat material no hauria de comportar, ipso facto, a la negació de Déu. Per això cal totalitzar i absolutitzar l´empíric, negant qualsevol realitat meta-empírica:el que existeix empíricament és tot el que existeix, el que podem saber científicament i empíricament és tot l´existent i no existeix res més que això. Però, en realitat les ciències s´ocupen del com, i no del què ni del per què (la llei de la gravetat ens consta científicament però no sabem per què existeix). Però la ciència a vegades oblida que no és possible demostrar empíricament que tot sigui demostrable empíricament. Si s´afirma això, deixa de ser ciència i passa a ser fideisme. Des de les ciències de la naturalesa alguns fan de Déu una hipòtesi no necessària. Les lleis físiques conegudes o cognoscibles en el futur, diuen, podran explicar l´origen de l´univers i, per tant, del seu sentit. El concepte de creació, originari de la tradició semito-cristiana, sembla, soposadament, com a carregat d´ideologia teista. El cosmos, des d´aquesta perspectiva, no té una causa trascendent al mateix, sinó que es pretén explicar des de si mateix, realitzant una estranya i contradictòria epoché del seu origen i sorgiment primer i radical.