resum lliçons profetes.(1)

Les següesnts entrades al bloc seran el resum de la classes que l´extraordinari professor R. de Sivate va fer a l´irel.

ELS PROFETES.

1ª SETMANA. 8/9 DE GENER DE 2007.


Com no podia ésser d´una altra manera, el professor (després de fer les presentacions oportunes i indicar els aspectes pràctics fonamentals sobre el funcionament del curs) va inicar la lliço centrant l´assignatura, mostrant l´actualitat i la importància del fet profètic. En aquest sentit va indicar com ens referim a profetes ja siguin a persones o comunitats de religiosos, fet que palesa la diversitat de carismes en la comunitat cristiana.
Evidentment el professor va indicar que el curs es centraria en els profetes d´Israel de l´Antic Testament. Aquesta matització que el professor va voler deixar ben clara des del principi, ja indica que el moviment profètic a israel no va se el primer en existir sinó que ja existia moviments profètics a Egipte, Mesopotàmia, Assiria, etc... tenint en compte que per profeta s´entendrà aquell que en nom de la divinitat feia un judici sobre la situació, aconsellaven als governants i els hi donaven legitimitat.
En aquest moment de l´explicació el professor posa èmfasi en la originalitat del moviment a Israel que no és una altra que la seva pròpia història i al fet que el seu deu, el deu en el que creuen, està lligat a una història d´esclavatge i alliberament.
Més endavant el professor també posa damunt la taula el fet que el moviment profètic cristià no és un tot unitari i fixe en el temps sinó que va patir una forta evolució que comportà inevitables tensions internes. Aquest procés evolutiu el professor el marca en els tres passos següents:
a). Els primers profetes d´Israel eren força semblants a la resta de profetes i principalment el professor indica que la seva tasca era animar les guerres santes.
b). Un segon moment el marca l´aparició de grups de profetes que aconsellaven als reis a prendre decisions (el professor indica que s´anomen grups extàtics)
c). Un tercer moment de l´evolució el representa láparició dins d´aquests grups uns líders que posen resistència a ser profetes de grups (Elies, Eliseu) i comencen a actuar de forma independent, senten que ser profetes és fruit d´una crida de Déu i no com a membres d´un grup. Aquest fet el professor posa de manifest que comporta una tensió entre els anomenats profetes professionals (que cobraven) i els vocacionals.

San Manuel Bueno Martir (22)

INDEX DE CITES


Joan Gomis. Tres poetes i Déu. Editorial Claret, Barcelona, 1979. Pag. 99
Miguel de Unamuno. Ob Cit. Pàg. 137.
Miguel de Unamuno. Ob. Cit. Pag. 133
Miguel de Unamuno. Ob Cit. Pàg. 128.
Miguel de Unamuno. Ob cit. Pàg. 122
Unamuno. San Manuel Bueno, Mártir. Introducción y prólogo. Pag. 74
Unamuno. San Manuel Bueno, Mártir. Introducción y prólogo a cargo de Mario J. Valdés. Ed. Cátedra. Madrid, 1980. Pag. 74
San Manuel Bueno, Martir. Miguel de Unamuno. Ed. Cátedra. Madrid. 1980. Pàg. 95
Miguel de Unamuno. Ob. Cit. Pag. 127
Miguel de Unamuno. Ob. Cit. Pàg. 115
Miguel de Unamuno. Ob Cit. Pâg. 117
Miguel de Unamuno. Ob. Cit. Pàg. 97
Idem. Pàg. 114
Miguel de Unamuno. Ob. Cit. Pàg. 130.
Charles Moeller.Literatura del siglo XX y Cristianismo. Ed. Gredos. Madrid. 1958
Miguel de Unamuno. Ob. Cit. Pàg. 123
Joan Gomis. Ob. Cit. Pàg. 100
Idem. Pàg. 101
Miguel de Unamuno. Ob. Cit. Pàg. 141-142
Miguel de Unamuno. El Sentimiento Trájico de la vida. Ed. Altaya. Colección Grandes Obras del Pensamiento nº 26. Barcelona. 1994

San Manuel Bueno Martir (21)

Segurament les paraules que millor expresen el raonament i el sentiment de l´autor són les del propi autor en l´obra “El Sentimiento Trájico de la vida” o afirma:

“Ni, pues, el anhelo vital de inmortalidad humana halla confirmación racional, ni tampoco la razón nos da aliciente y consuelo de vida y verdadera finalidad a ésta. Mas he aquí que en el fondo del abismo se encuentran la desesperación sentimental y volitiva y el escepticismo racional frente a frente, y se abrazan como hermanos. Y va a ser de este abrazo,un abrazo trájico, es decir, entrañadamente amoroso, de donde va a brotar manantial de vida, de una vida seria y terrible. El escepticismo, la incertidumbre, última posición a que llega la razón ejerciendo su análisis sobre sí misma, sobre su propia validez, es el fundamento sobre que la desesperación del sentimiento vital ha de fundar su esperanza”

San Manuel Bueno Martir (20)

En aquest sentit es dona la paradoxa que aquells que no creuen, són en la novel.la aquells que es desviuen pels altres, són l´exemple d´amor que el cristianisme pregona i que ens fa viure a tots plegats en un somni.
En aquest sentit la present novel.la és un clar exemple del pensament unamunià

“L´obsessió per la mort i la necessitat vivíssima d´immortalitat van ser un dels grans motors unamunians; sense ells la seva obra seria radicalment una altra. “

O en altres paraules:

“Unamuno se encontró inmerso en una angustia producida por el conflicto entre fe y razón que consiste en buscar en la filosofía respuestas para la fe y no encontrarlas. El motivo de esa búsqueda fallida es que, tanto Unamuno como Kierkegaard, consideran la existencia del individuo concreto como objeto de la filosofia y, a su vez, no creen que ella misma dé respuestas porque la conciben de manera objetivante”

Molt secundari és el tema social-polític, i és que:
“El seu conflicte principal és interior; la seva queixa no és sobre les pròpies condicions de vida, sinó sobre el problema de l´home i el silenci de Déu. Gacríca Bacca ha dit que Unamuno “és un romàntic amb les angoixes religioses romàntiques del segle XIX”

A més a més l´obra trasnpua un cert escepticisme polític, i una crítica, més o menys dura , segons s´interpreti:

“Él me hizo un hombre nuevo, un verdadero Lázaro, un resucitado –me decía- él me dio fe.
-¿Fe?- le interrumpía yo?
-Sí, fe, fe en el consuelo de la vida, fe en el contento de la vida. Él me curó de mi progrsismo. Porque hay, Ángeloa, dos clases de hombres peligrosos y nocivos: los que onvencidos de la vida de ultratumba, de la resurrección de la carne, atormentan, como inquisidores que son, a los demás para que, despreciando esta vida como transitoria, se ganen la otra, y los que no creyendo más que en éste…
-Como acaso tú… le decía yo.
-Sí, y como don Manuel. Pero no creyendo más que en este mundo esperan no sé qué sociedad futura y se esfuerzan en negarle al pueblo el consuelo de creer en otro…
-De modo que…
-De modo que hay que hacer que vivan de la ilusión.”

San Manuel Bueno Martir (19)

Aquest mateix autor més endevant afirma:

“La filosofia para Unamuno pretende encontrar conceptos universales acerca del hombre, pero es limitada por el mismo hecho de utilizar conceptos, que son generales y aislados del tiempo y del espacio, mientras que la experiencia individual se da dentro del tiempo y del espacio”

Lázaro viu el debat d´una altra manera. No sembla que a ell el tormenti massa viure en la convicció de la simple vida mortal dels homes. Al principi de la novel.la queda clara la seva posició ateista i la convicció que la religió és l´opi del poble que l´impedeix revelar-se contra la situació d´explotació en la que es troba. El canvi de posicionament de Lázaro no sembla un canvi d´opinió sobre el fons del tema, sinó únicament al fet que s´adona que el poble no podria viure amb aquesta veritat, seria matar-los amb vida i, per aquest fet, i solament per aquest fet, decideix seguir l´engany de Don Manuel i silenciar l´angoixa vital que patia realment el protagonista.

“Para Unamuno la angustia es el resultado de la lucha entre la fe y la razón. Al intentar encontrar una salida, la busca en la fe, pero ésta, no siendo suficiente para él, reclama la razón. Y lo mismo sucede a la inversa: la razón, siendo insuficiente para responder, reclama la fe, pero tampoco la acepta y del conflicto surge la angustia. Desde esta perspectiva, para el español, la vida es una tragedia una contradicción. És una perpetua lucha sin esperanza entre el corazón y la cabeza.
El corazón de Unamuno se queda en esta constante lucha, cuya tensión se convierte en la dinámica de la existencia. Esto es lo único que podemos encontrar en Unamuno con relación al problema entre fe y razón: una constante reiteración de la invevitabilidad del conflicto, de la lucha por la immortalidad, por la fe en la immortalidad, frente a la razón”

Ángela manté una altra posició. És la persona amb conviccions religioses tot i tenir una certa formació acadèmica. En el fons renuncia a fer al pas endevant cap a l´anàlisi fred del tema per part de la raó. Representa aquelles persones que veuen en una raó sense fe l´abisme, que viuen amb la por a la veritat i per això es refugien en la fe, en una fe ritualista, fideista allunyada d´un anàlisi racional i rigurós, un anàlisi teològic de la qüestió.
També destacable és que Lázaro i el mateix Don Manuel també plantegen el fet que el mateix Jesucrist dubta (“Dios mío, Dios mío! Por què me has abandonado?) i que si dediquen la seva vida als altres es deu al fet de la seva naturalesa moral natural virtuosa, la seva tendència a fer el bé, i al fet que la única manera que tenen de trobar sentit a la seva vida és portar una vida plena d´activitats i amb una fàbula sobre l´eternitat de la nostra ànima, un altre món, un Déu bó….

“…plantearse la existencia de Dios como sujeto de demostración es absurdo. Para Unamuno, cuando el hombre desea su inmortalidad, crea a Dios como posible consuelo”

San Manuel Bueno Martir (18)

Aquí es troba el sentiment tràgic de la vida que porta al protagonista a tenir desitjos suïcides, i que el porta a enganyar al poble, mantenint una vida lliurada als altres i amb una activitat frenètica, per tal que ell mateix no pensi en el tema però tampoc el poble. Si el poble pensa i s´enfronta cara a cara amb el problema, què li queda? Quin sentit té la seva vida? Ho podria soportar? La resposta d´Unamuno és clara. No ho podria soportar perquè la seva vida es trobaria mancada de sentit.

“¿Religión verdadera? Todas las religiones son verdaderas en cuanto hacen vivir espiritualmente a los pueblos que las profesan, en cuanto les consuelan de haber tenido que nacer para morir, y para cada pueblo la religión más verdadera es la suya, la que ha hecho. ¿Y la mía? La mía es consolarme en consolar a los demás, aunque el consuelo que les doy no sea el mío.”

En aquest sentit Don Manuel està convençut que és millor viure en la felicitat encara que aquesta es fonamenti en una il.lusió que la terrible veritat i l´estat de desprotecció en que quedaria el poble, els éssers humans fruit del seu desig d´immortalitat que no pot estar verificat per la raó (ni per la teologia ni per la filosofia ja que cap de les dues pot respondre a les preguntes per l´existència, la immortalitat i la fe). En aquest sentit la novel.la d´Unamuno posa de manifest com ell mateix no troba el consol en la filosofia (que tant havia llegit) ni el la direcció tradicional de la mateixa, és a dir, com a filosofia rigurosa, ni en la filosofia en el seu gir existencial que valora l´actitut davant les inquietuds vitals perquè no s´abandona a ella. Aquí es troba la constant presència del conflicte entre raó i fe (entesa com el desig d´immortalitat).

“Vimos que el objeto de la filosofia unamuniana es el hombre individual y concreto en cuanto a su deseo de ser immortal. Unamuno insiste una y otra vez en que el hambre de immortalidad es la esencia y base efectiva del conocer; y, por lo tanto, es el punto de partida de toda la filosofia. Y lo que tiñe toda la filosofia podría ser la renuncia desesperada de solucionarlo. De modo que, en Unamuno, el hombre concreto, y, sobretodo, la preocupación del hombre concreto, maraca toda la filosofia. Pero igualmente no esta anticipando que dentro de la filosofia no hay solución para ese anhelo de inmortalidad del hombre”

San Manuel Bueno Martir (17)

TEMÀTICA

El desig d´immortalitat, el desig de creure en la immortalitat que té el protagonista és un dels temes principals de la novel.la i de bona part de l´obra de Miguel de Unamuno.

“La fe unamuniana no es la respuesta del espíritu a una luz venida de Dios, portadora de una certeza sobrenatural (…) es el bosquejo de una antropología de la voluntad de creer en un hombre que no ha recobrado la fe sobrenatural. Las verdades cristianas aparecen en él En un contexto que hace pensar en el mocernismo social (…). Esta fe se alimenta de dudas, se apoya en ellas hacsta cierto punto, mientras que la fe cristiana se nutre de verdades, verdades sobrenaturales, sin duda pero convertidas en el tejido mismo de la vida del espíritu. Unamono sabe que no tiene fe teologas; pero afirma su voluntad de creer, su querer creer”


Cal dir que en l´obra,el poble també té aquest desig (i creença?) en la immortalitat i que aquest desig i aquesta falsa creença és allò que dóna sentit a les seves vides, i, en canvi, aquesta manca de fe és la que tormenta al protagonista.

“…la razón nos lleva de regreso a la duda, a dudar de Dios, así que Dios no es una salida. La sería sólo si Unamuno se abandonara en la fe, si cediera al corazón sobre la razón. Parece que a Unamuno los dogmas eclesiásticos le daban la seguridad de la vida después de la muerte; y cuando los cuestionó, no halló más que angustia. Así que no encontró solución por medio de la fe”

En aquest sentit els principals protagonistes s´enfronten al debat entre fe i raó de forma diferent. En el cas de Don Manuel és evident que la raó li mostra la materialitat del món, la mortalitat com element indiscutible, veu la vida com a temporal, que comença i acaba, amb un inici i un final. El salt a la fe el veu irracional, quasi (o sense quasi) supersticiós.

“Para Unamuno primero hay que desear a Dios, amarlo, anhelarlo… es decir, vivirlo, para después conocerlo. Y tal vez ahí esté su error, porque él mismo lo dice –y con ello se contradice- que tratar de conocer a Dios, de difinirlo, es matarlo porque se le está limitando a la razón. Por ello se niega la posibilidad de llegar a Dios por una vía racional, a pesar de que lo ansía y con esta actitud no puede salir de su angustía.
En efecto en el pensamiento unamuniano Dios es una proyección, casi una creación del hombre, cuya función es dar esperanza ante la sed de inmortalidad. Busca un concepto de Dios y, al no encontrarlo, sólo encuentra angustia”

San Manuel Bueno Martir (16)

EL POBLE:

Unamuno situa estratègicament el poble entre el llac (que ja hem dit que representa la raó que porta al dubte i la increença representada per Don Manuel) i la muntanya (que representa la voluntat, la fe representada pels seus ciutadans).
Don Manuel és qui, contràriament al que es podria pensar, aguanta aquesta tensió, evita que el poble s´adoni que la seva fe és, en el fons, superstició, i això és el que el converteix en màrtir

San Manuel Bueno Martir (15)

NEU

La neu fa d´element relacionador entre el llac i la muntanya. La neu quan cau sobre el llac és desfà igual que quan la fe cau sobre la raó. Igual que la fe no soporta l´anàlisi de la raó, la neu no soporta l´aigua i s´acaba desfent.
Per un altre costat, quan la neu cau sobre la muntanya pot romandre en ella. Així, quan la fe cau sobre la voluntat roman en ella.
“El misteri de la neu” com afirma en la novel.la Don Manuel (¿per què roman en un lloc i es dissol en l´altre) és el misteri de la fe, de la creença (per què uns creuen i altres no?)

¿Has visto, Lázaro, misterio mayor que el de la nieve cayendo en el lago y muriendo en él mientras cubre con su toca a la montaña?”

San Manuel Bueno Martir (14)

MUNTANYA:

La Muntanya representa la fe, la fe cega del poble, aquella fe que no s´ha de derrocar per què si això es produeix s´acaba enfonsant el poble sencer.
Cal observar la diferència entre le llac i la muntanya. Mentres que la imatge que reprodueix el llac és fràgil i inconsistent (com la fe que no pot amb la llum de la raó) la muntanya és quelcon consistent, ferm (com la fe del poble).

“Cree en el cielo, en el cielo que vemos. Míralo.Y me lo mostraba sobre la montaña y abajo reflejado en el lago”

San Manuel Bueno Martir (13)

BREU ANÀLIS DE LA SIMBOLOGIA.

Tota la novel.la d´Unamuno està ple de símbols. Si abns ja he indica la importantíssima simbologia dels noms dels protagonistes, ara toca fer referència a la simbologia de l´espai en que es desenvolupa la història, així com els elements paisatgístics que en ell hi són descrits.


LA LLEGENDA DE LA CIUTAT SUMERGIDA I EL LLAC

Xxxxxxxx afirma que aquesta llegenda té una doble simbologia. Així en un primer moment

“Por una parte, es símbolo de la intrahistoria del pueblo. Representa el recuerdo de los muertos de la aldea, de los antepasados que hicieron posible la vida que hoy tiene el pueblo. Para Unamuno, los muertos forman parte de la existencia de los vivos, viven en ellos. Eso es lo que se nos quiere decir con la leyenda del sonido de las campanas de la aldea sumergida, que ellos pueden escuchar. Para el pueblo, el lago azul refleja el cielo de la vida eterna prometida, la vida eterna de la que ya gozan los antepasados”

És a dir, el llac representa la història del poble, la tradició i el passat. Però també, almenys per al poble, representa la terra promesa, el paradís en la que ja es troben els avant passats

Y pel que fa referència al segon significat afirma:

“En segundo lugar la leyenda de la villa sumergida en el lago tiene un simbolismo distinto en el plano individual de la conciencia del protagonista.” No se nos dice de forma explícita, al describirlo físicament al comienzo de la narración, que sus ojos sean azules, sinó que “había en sus ojos toda la hondura azul de nuestro lago”. Mas adelante, y utilizando nuevamente el lago como término de comparación, sí se dice: QLeí no sé qué honda tristeza en sus ojos, azules como las aguas del lago”, uniendo este rasgo a un estado interior cuyo origen todavía no puede explicarse”

I això que no pot explicar-se és el dubte, l´absència de fe, la incredulitat de Don Manuel que queda reflectit en la simbologia del llac. En el llac és on Don Manuel es desconsola, on manifesta el seu dubte,la tristesa, la seva angoixa vital a Lázaro, on té temptacions suïcides.El llac és on la raó mor i on sols queda el sentiment i la voluntat