RESUM DE LA CONFERÈNCIA.
La conferència del teòleg Rovira Belloso va iniciar-se indicant els camins per arribar a Déu i que en són, segons la seva opinió, fonamentalment:
1. El camí ètic (ment que coneix).
2. El camí de la interioritat (St. Agustí. El cor que estima).
3. La interrelació (amor i amistt. Llibertat que decideix)
4. Solidaritat (mans que actuen)
Aquests quatre camins constitueixen la vida de la persona. A Déu s´hi accedeix a través, amb el conjunt de la vida. Tota la persona és accés a Déu.
Quines característiques té el Déu veritable que des del seu amor irromp en la nostra existència? Segons Rovira Belloso:
1. Tot poderós i etern, creador del cel i la terra. (destaca el contrast entre tot poderós del creador i el que es commou davant el patiment del món)
2. Personal (no és una idea ni una força cega)
3. Ha de ser viu (no engabiat, fred). Ell transfigura la nostra vida.
4. Ha d´irrompre gratuïtament
5. Ha de ser comunicació pura de l´amor veritable de la persona. A Déu se li ha de poder parlar, inclús de tú.
6. Ha d´enriquir-me posant l´amor diví en el meu cor que ha de transfigurar la meva vida (de fariseu a seguidor de Jesús que sap i creu que ho disposa tot, també dels que l´estimen).
7. M´ha de desinstal.lar de la terra i pujar-me a l´esfera de l´amor, envers el regne de Déu on haig de tenir la ment i el cor.
8. Ha de dur-nos a la creu per a fer-nos feliços en la creu.
diumenge, 19 de desembre del 2010
Evangeli Joan (8)
BIBLIOGRAFIA.
Biblia Catalana Interconfessional. Ed. Claret. Barcelona 2002.
Guillet, Jaques. Jesucristo en el Evangelio de Juan. Ed. Verbo Divino. Estella, 1995
Jaubert, Annie. El Evangelio según San Juan. Ed. Verbo Divino. Estella, 1978
Tuñi Vancells, J.O. El Testimoniatge de l´Evangeli de Joan. Ed. Claret. Barcelona, 1980
VVAA. Escritos Joánicos y Cartas Católicas. Ed. Verbo Divino. Estella,1997.
VVAA. Vocablario Teológico del Evangelio de Juan. Ed. Cristiandad. Huesca, 1980.
VVAA. Quatre Comunitats davant Jesus. Ed. Claret, Barcelona,1985
VVAA. Evangelio y Epístolas de San Juan. Ed. Sal Terrae. Santander, 1973.
Biblia Catalana Interconfessional. Ed. Claret. Barcelona 2002.
Guillet, Jaques. Jesucristo en el Evangelio de Juan. Ed. Verbo Divino. Estella, 1995
Jaubert, Annie. El Evangelio según San Juan. Ed. Verbo Divino. Estella, 1978
Tuñi Vancells, J.O. El Testimoniatge de l´Evangeli de Joan. Ed. Claret. Barcelona, 1980
VVAA. Escritos Joánicos y Cartas Católicas. Ed. Verbo Divino. Estella,1997.
VVAA. Vocablario Teológico del Evangelio de Juan. Ed. Cristiandad. Huesca, 1980.
VVAA. Quatre Comunitats davant Jesus. Ed. Claret, Barcelona,1985
VVAA. Evangelio y Epístolas de San Juan. Ed. Sal Terrae. Santander, 1973.
Evangeli Joan (7)
Així, doncs, els que es troven amb Jesús i l´accepten van descubrint el misteri, el reconeixen com a Senyor, profeta, mesies i salvador del món, i sobretot, com a Fill de Déu. I els que no l´accepten, segueixen a les fosques, en la ceguesa del seu cor.
Com a conclusió del que he dit fins ara em semblen significatives les paraules de Jaques Guillet quan afirma:
“El hombre Jesús es ciertamente real, pero no tendría consistencia propia. Toda su personalidad sería ser expresión del Verbo. Toda su misión sería venir para volverse a marchar. Un hombre desde luego, pero un hombre cuya última realidad sería la de ser expresión humana de Dios. O al revés, un Dios que pone en movimiento su capacidad divina y todo su ingenio en ser hombre, lográndolo de forma maravillosa. Pero esa maravilla sería demasiado hermosa y ese hombre sería una imitación demasiado buena para ser absolutamente verdadera. Y la prueba de que su humanidad no es totalmente verdadera sería que en el momento de morir Jesús reza para volver a encontrar “la gloria que tenía junto al Padre antes que existiera el mundo” (cf. Jn 17, 5). Su existencia terrena no sería más que un paseo. Ese sería el evangelio de Juan, la obra de un discípulo fascinado por la belleza divina de la figura de Jesús y ara quien la humanidad no es en definitiva más que un medio de expresión”
Així doncs, l´evangeli de Joan mostra com Jesús és la manifestació visible de Déu, l´encarnació de Déu a la terra amb la finalitat de revelar-nos a Déu mateix i conduir-nos a la salvació. I és que no podem evitar afirmar que l´Evangeli de Joan és un escrit de carácter doctrinal que té com a primeríssima intenció ensenyar i no narrar. És per aquest motiu que en aquest Evangeli els miracles són signes i els discursos, més que discursos de Jesús són discursos sobre Jesús. Aquests discursos no tracten els problemes del seu temps principalment sinó que tracten sobre la misió de Jesús en el món que no és altre que ser el mesies, l´enviat del Pare, la Llum del món, Aigua viva, Pa celestial. Déu es fa vsible a través de la humanitat de Jesús, Déu no és, així, una simple idea abstracte sinó el Pare que es fa visible en Jesús i que s´inserta en la historia de la humanitat
Com a conclusió del que he dit fins ara em semblen significatives les paraules de Jaques Guillet quan afirma:
“El hombre Jesús es ciertamente real, pero no tendría consistencia propia. Toda su personalidad sería ser expresión del Verbo. Toda su misión sería venir para volverse a marchar. Un hombre desde luego, pero un hombre cuya última realidad sería la de ser expresión humana de Dios. O al revés, un Dios que pone en movimiento su capacidad divina y todo su ingenio en ser hombre, lográndolo de forma maravillosa. Pero esa maravilla sería demasiado hermosa y ese hombre sería una imitación demasiado buena para ser absolutamente verdadera. Y la prueba de que su humanidad no es totalmente verdadera sería que en el momento de morir Jesús reza para volver a encontrar “la gloria que tenía junto al Padre antes que existiera el mundo” (cf. Jn 17, 5). Su existencia terrena no sería más que un paseo. Ese sería el evangelio de Juan, la obra de un discípulo fascinado por la belleza divina de la figura de Jesús y ara quien la humanidad no es en definitiva más que un medio de expresión”
Així doncs, l´evangeli de Joan mostra com Jesús és la manifestació visible de Déu, l´encarnació de Déu a la terra amb la finalitat de revelar-nos a Déu mateix i conduir-nos a la salvació. I és que no podem evitar afirmar que l´Evangeli de Joan és un escrit de carácter doctrinal que té com a primeríssima intenció ensenyar i no narrar. És per aquest motiu que en aquest Evangeli els miracles són signes i els discursos, més que discursos de Jesús són discursos sobre Jesús. Aquests discursos no tracten els problemes del seu temps principalment sinó que tracten sobre la misió de Jesús en el món que no és altre que ser el mesies, l´enviat del Pare, la Llum del món, Aigua viva, Pa celestial. Déu es fa vsible a través de la humanitat de Jesús, Déu no és, així, una simple idea abstracte sinó el Pare que es fa visible en Jesús i que s´inserta en la historia de la humanitat
Evangeli Joan (6)
Porque Jn dice que Jesús mismo es la revelación que se manifiesta en sus palabras y obras. Por tanto, Jesús mismo es lo que él ha escuchado junto al Padre, la Verdad. Éste es el sentido más hondo de la afirmación “yo soy el camino, la verdad y la vida” (14, 6): Jesús es la revelación (la verdad), pero no una revelacion que se ha de contemplar o escuchar; es una revelación que trae la vida a los hombres y la trae en tanto que él es el camino hacia esta vida. La revelación en Jn es Jesús mismo. Y esta revelación no es una comunicación de virtudes, de secretos escondidos o de cencias y doctrinas superiores: es una persona que se acerca a los hombres como salvación, en tanto que abre camino hacia Dios, como Padre. Jesús, según Jn, o nos revela lo que ha visto y odio, porque él mismo es lo que ha visto (la luz) y él es lo que ha oio (la palabra, la verdad)”
L´expressió (14, 6) no significa que Jesús sigui un camí cap a la veritat sinó que és el camí cap al Pare en tant que ell, Jesús, és la veritat i la vida. Veritat i vida serveixen per explicar la seva funció de mitjancer; Jesús és el camí, pot conduir-nos al Pare precisament perquè és la veritat i la vida. Jesús és la veritat, perquè Ell és la revelació del Pare i és la vida perque dona als creients la vida del Pare.
• Tota l´actuació de Jesús està inspirada pel Pare i, per tant, en tota ella podem veure el compliment que d´ella en fa Jesús. El missatge de Jesús no és un missatge humà sinó el missatge del Pare, de Déu, que és vida i amor (Jn 12, 49). Per aquest motiu un cop Jesús ja ha realitzat la tasca encomanada, ha de retornar al qui l´ha enviat, al Pare. (Jn 17 5). Aquesta misió de Jesús no és altra que la salvació dels éssers humans. Tota la vida de Jesús es presentada per Joan com un sortir del Pare, pertànyer Fidel a la misió que el Pare li ha confiat, i tornar al Pare per a ser glorificat i sentar-se a la seva dreta.
• La persència del Pare en Jesús i que es veu en la misió de Jesús, es expressada per aquest en terminologia de paternitat, indicant així la relació de dependència de Jesús envers el Pare, i de inintel.ligibilitat de Jesús sense la figura del Pare. Ara bé, no podem oblidar que Jesús a més de ser Fill de Déu és també Déu (que es manifesta en les expressions “Jo Sóc”
• Tampoc es pot oblidar per entendre la identitat de Jesús que un dels seus trets essencials és la seva preexistència ja que sense la preexistència Jesús estaria al matiex nivells que els grans personatges de la tradició jueva i seria impossible legitimar el seu status de superioritat envers Moisès i Abraham. (Jn 1, 17), (Jn 5, 45-47); (Jn 8, 42).
L´expressió (14, 6) no significa que Jesús sigui un camí cap a la veritat sinó que és el camí cap al Pare en tant que ell, Jesús, és la veritat i la vida. Veritat i vida serveixen per explicar la seva funció de mitjancer; Jesús és el camí, pot conduir-nos al Pare precisament perquè és la veritat i la vida. Jesús és la veritat, perquè Ell és la revelació del Pare i és la vida perque dona als creients la vida del Pare.
• Tota l´actuació de Jesús està inspirada pel Pare i, per tant, en tota ella podem veure el compliment que d´ella en fa Jesús. El missatge de Jesús no és un missatge humà sinó el missatge del Pare, de Déu, que és vida i amor (Jn 12, 49). Per aquest motiu un cop Jesús ja ha realitzat la tasca encomanada, ha de retornar al qui l´ha enviat, al Pare. (Jn 17 5). Aquesta misió de Jesús no és altra que la salvació dels éssers humans. Tota la vida de Jesús es presentada per Joan com un sortir del Pare, pertànyer Fidel a la misió que el Pare li ha confiat, i tornar al Pare per a ser glorificat i sentar-se a la seva dreta.
• La persència del Pare en Jesús i que es veu en la misió de Jesús, es expressada per aquest en terminologia de paternitat, indicant així la relació de dependència de Jesús envers el Pare, i de inintel.ligibilitat de Jesús sense la figura del Pare. Ara bé, no podem oblidar que Jesús a més de ser Fill de Déu és també Déu (que es manifesta en les expressions “Jo Sóc”
• Tampoc es pot oblidar per entendre la identitat de Jesús que un dels seus trets essencials és la seva preexistència ja que sense la preexistència Jesús estaria al matiex nivells que els grans personatges de la tradició jueva i seria impossible legitimar el seu status de superioritat envers Moisès i Abraham. (Jn 1, 17), (Jn 5, 45-47); (Jn 8, 42).
Evangeli Joan (5)
• Té tot el que té el Pare: (Jn 16, 15).
• Ell i el Pare són u: (Jn 10, 30). La misió de Jesús, per tant, és la mateixa que la del que l´ha enviat. Per això també qui ha vist a Jesús ha vist al Pare i qui no honora a Jesús no honora al Pare. Hi ha una identifidació entre Jesús i Déu. El Pare està present i es manifesta en Jesús i, a través d´ell, realitza la seva obra creadora. La identificació entre Jesús i el Pare exclou tota instancia superior a ell mateix. Jesús és el Déu Fill únic : (Jn 1, 18). Així sols Jesús, el Déu engendrat, per la seva experiencia personal i íntima, pot expressar el que Déu és.
• Jesús està en el Pare i el Pare en Jesús: “Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui m´ha vist a mi ha vist el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare? ¿No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi?
• La seva doctrina no és seva, sinó que ve de Déu: (Jn 7, 16-18). Jesús no té res propi, perquè els seus projectes i els seus pensaments són els del Pare, les seves paraules i les seves obres no són seves, sinó que són les del Pare; la seva voluntat no és la seva, sinó la del que l´ha enviat donant a entendre un misteri de Jesús que no és altre que el de la seva unió substancial amb Déu. La doctrina que exposa no és una opinió personal ni ha estat apresa en cap escola sinó que és de Déu mateix. És el Pare qui ha ensenyat a Jesús, Ell l´ha manat el que ha de dir. La doctrina de Jesús no és més que l´expressió del manament que ell mateix va rebre del Pare: lliurar la seva vida i així recobrar-la; ensenya que l´amor és el camí per a realitzar el designi diví.
• Les paraules que ell diu no són seves: (Jn 14, 10). Ell és la revelació del Pare.
• Jesús és testimoni del que ha vist i escoltat al costat del Pare: (Jn 3, 11-32) i (Jn 8, 26-38) . Tot i això és destecable que Jesús no indica mai què és el que ha vist o escoltat. No trobem en l´evangeli de Joan una descripció de les coses del cel o de les paraules que Jesús ha escoltat del Pare. Això és així perquè l´accent no són les coses vistes o les paraules escoltades, sinó el fet que Jesús fa i diu el que ve del Pare. En una paraula, Jesús és el revelador.
• De tot l´anterior se´n dedueix que Jesús es presenta com aquell que revela allò que ha contemplat al cel en tant que “Fill de L´Home”. La imatge del Fill de l´Home es utilitzada en l´evangeli de Joan per a mostrar no sols el talant revelador que el caracteritza, sinó també el fet que la revelació està arrelada en la carn de l´home Jesús. El Fill de Déu s´ha encarnat i ha estat enviat per el Pare al món per a revelar als homes les veritats divines i per a comunicar-los la vida eterna.
• Jesús és aquell en qui s´identifica veritat i paraula. També s´observa com Veritat equival a paraula de Déu. Un element més que mostra aquesta unitat entre Déu i la persona divina de Jesús. “ (Jn. 9, 45-47).
• Ell i el Pare són u: (Jn 10, 30). La misió de Jesús, per tant, és la mateixa que la del que l´ha enviat. Per això també qui ha vist a Jesús ha vist al Pare i qui no honora a Jesús no honora al Pare. Hi ha una identifidació entre Jesús i Déu. El Pare està present i es manifesta en Jesús i, a través d´ell, realitza la seva obra creadora. La identificació entre Jesús i el Pare exclou tota instancia superior a ell mateix. Jesús és el Déu Fill únic : (Jn 1, 18). Així sols Jesús, el Déu engendrat, per la seva experiencia personal i íntima, pot expressar el que Déu és.
• Jesús està en el Pare i el Pare en Jesús: “Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes? Qui m´ha vist a mi ha vist el Pare. Com pots dir que us mostri el Pare? ¿No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi?
• La seva doctrina no és seva, sinó que ve de Déu: (Jn 7, 16-18). Jesús no té res propi, perquè els seus projectes i els seus pensaments són els del Pare, les seves paraules i les seves obres no són seves, sinó que són les del Pare; la seva voluntat no és la seva, sinó la del que l´ha enviat donant a entendre un misteri de Jesús que no és altre que el de la seva unió substancial amb Déu. La doctrina que exposa no és una opinió personal ni ha estat apresa en cap escola sinó que és de Déu mateix. És el Pare qui ha ensenyat a Jesús, Ell l´ha manat el que ha de dir. La doctrina de Jesús no és més que l´expressió del manament que ell mateix va rebre del Pare: lliurar la seva vida i així recobrar-la; ensenya que l´amor és el camí per a realitzar el designi diví.
• Les paraules que ell diu no són seves: (Jn 14, 10). Ell és la revelació del Pare.
• Jesús és testimoni del que ha vist i escoltat al costat del Pare: (Jn 3, 11-32) i (Jn 8, 26-38) . Tot i això és destecable que Jesús no indica mai què és el que ha vist o escoltat. No trobem en l´evangeli de Joan una descripció de les coses del cel o de les paraules que Jesús ha escoltat del Pare. Això és així perquè l´accent no són les coses vistes o les paraules escoltades, sinó el fet que Jesús fa i diu el que ve del Pare. En una paraula, Jesús és el revelador.
• De tot l´anterior se´n dedueix que Jesús es presenta com aquell que revela allò que ha contemplat al cel en tant que “Fill de L´Home”. La imatge del Fill de l´Home es utilitzada en l´evangeli de Joan per a mostrar no sols el talant revelador que el caracteritza, sinó també el fet que la revelació està arrelada en la carn de l´home Jesús. El Fill de Déu s´ha encarnat i ha estat enviat per el Pare al món per a revelar als homes les veritats divines i per a comunicar-los la vida eterna.
• Jesús és aquell en qui s´identifica veritat i paraula. També s´observa com Veritat equival a paraula de Déu. Un element més que mostra aquesta unitat entre Déu i la persona divina de Jesús. “ (Jn. 9, 45-47).
Evangeli Joan (4)
Especialment significatiu i explicatiu és el text Jn 17, 21-26 on ens mostra clarament aquesta unitat entre Jesús i Déu. No hi ha cap diferencia entre Jesús i el Pare. Jesús explica el que és Déu i no existeix altre deu que el que es veu en Jesús. Així, doncs, no es pot conèixer a Déu si no mirem l´activitat i la persona de Jesús.
Així cal entendre que Jesús no sols és l´enviat per el Pare i testimoni de la veritat sinó que també afirma posseir una ínitma i vital relació amb Ell. Així ens mostra un Jesús que:
• Actua amb unió amb el Pare: (Jn 5, 19). Aquesta unitat entre Jesús i el Pare, que s´expressa de forma clara en molts fragments com per exemple en l´oració per la unitat (Jn17, 21) i que després fa possible la unitat entre els éssers humans, constitueix un element essencial a l´hora d´interpretar l´Evangeli de Joan i el paper que Jesús realitza en ell.
• Jesús viu en el Pare: (Jn 6, 57). La vida que Jesús posseeix procedeix de Déu-Pare.
“Si Jesús ha salido de Dios, ha bajado del cielo, ha venido al mundo y ha nacido, es porque el Padre lo ha enviado. Los hombres, pues, pueden entender las pretensiones de Jesús si estudian lo que comporta la misión y las implicaciones jurídicas del enviado plenipotenciario.
La afirmación de que Jesús ha sido enviado por el Padre es tan capital que todas las demas afirmaciones cristológicas se apoyan en ella. Jesús habla de su misión en 40 lugares distintos de Jn. Esto quiere decir que Jesús se está refiriendo constantemente a esta misión suya que justifica sus palabras, sus obras, su doctrina, su presencia entre los hombres, su vida”.
Així cal entendre que Jesús no sols és l´enviat per el Pare i testimoni de la veritat sinó que també afirma posseir una ínitma i vital relació amb Ell. Així ens mostra un Jesús que:
• Actua amb unió amb el Pare: (Jn 5, 19). Aquesta unitat entre Jesús i el Pare, que s´expressa de forma clara en molts fragments com per exemple en l´oració per la unitat (Jn17, 21) i que després fa possible la unitat entre els éssers humans, constitueix un element essencial a l´hora d´interpretar l´Evangeli de Joan i el paper que Jesús realitza en ell.
• Jesús viu en el Pare: (Jn 6, 57). La vida que Jesús posseeix procedeix de Déu-Pare.
“Si Jesús ha salido de Dios, ha bajado del cielo, ha venido al mundo y ha nacido, es porque el Padre lo ha enviado. Los hombres, pues, pueden entender las pretensiones de Jesús si estudian lo que comporta la misión y las implicaciones jurídicas del enviado plenipotenciario.
La afirmación de que Jesús ha sido enviado por el Padre es tan capital que todas las demas afirmaciones cristológicas se apoyan en ella. Jesús habla de su misión en 40 lugares distintos de Jn. Esto quiere decir que Jesús se está refiriendo constantemente a esta misión suya que justifica sus palabras, sus obras, su doctrina, su presencia entre los hombres, su vida”.
Evangeli joan (3)
Tot això ens mostra com l´Evangeli de Joan mostra la humanitat de Jesús, la d´un ésser humà concret però no sols això, sinó també la seva relació amb Déu. No podem oblidar en aquest punt que l´element essencial en el que es posa la atenció l´Evangeli de Joan no és la humanitat de Jesús. Joan es dirigeix a una comunitat jueva que reconeixia ja a Jesús com el mesies, el fill de Déu. En aquest sentit el quart Evangeli mostra un clar rebuig al plantejament fariseà (judaisme fariseu) que neguen que la persona de Jesús sigui el fill de Déu i que no reconeixien el nou missatge de Jesús i per tant el nou missatge cristià. Tot això ho podem comprovar amb la polèmica que es manté en l´Evangeli amb el judaisme en aspectes com el de la interpretació de l´Escriptura, el temple, etc…). Tampoc es pot obviar que hi havia grups que no acceptaven la superioritat de Jesús sobre Joan Baustista.
Tot i que no és el tema del present treball és inevitable mencionar aquí la diferència amb la Primera Carta de Joan on el tema central és la demostració de la humanitat de Jesús i on s´afirma que qui nega la humanitat de Jesús no és cristiâ, enfrontant-se així al moviment doceta i gnòstic. En el Quart Evangeli la humanitat de Jesús no és tant present perquè hi és per descomptada, tot i que, com hem vist, hi ha prous elements per veure com Joan també indica la humanitat de Jesús I aquest fet és el tema principal de l´Evangeli, mostrar com la humanitat de Jesús té un lligam únic amb Déu. I aquest lligam és únic perquè Jesús manté una unitat amb Déu, fet que impregna la revelació que Ell fa de si mateix i ajudant a comprendre millor la importància del manament de l´amor recíproc i dels dons de bateig i de l´Eucaristia, que ens fan partíceps d´aquella vida que l´uneix al Pare. Queda clar doncs que l´Evangeli de Joan posa l´ènfasi en la condició divina i trascendent de Jesús, que Jesús és Déu vertader, fet que explica que la seva especialitat siguin els discursos amb un carácter fortament teològic.
Tot i que no és el tema del present treball és inevitable mencionar aquí la diferència amb la Primera Carta de Joan on el tema central és la demostració de la humanitat de Jesús i on s´afirma que qui nega la humanitat de Jesús no és cristiâ, enfrontant-se així al moviment doceta i gnòstic. En el Quart Evangeli la humanitat de Jesús no és tant present perquè hi és per descomptada, tot i que, com hem vist, hi ha prous elements per veure com Joan també indica la humanitat de Jesús I aquest fet és el tema principal de l´Evangeli, mostrar com la humanitat de Jesús té un lligam únic amb Déu. I aquest lligam és únic perquè Jesús manté una unitat amb Déu, fet que impregna la revelació que Ell fa de si mateix i ajudant a comprendre millor la importància del manament de l´amor recíproc i dels dons de bateig i de l´Eucaristia, que ens fan partíceps d´aquella vida que l´uneix al Pare. Queda clar doncs que l´Evangeli de Joan posa l´ènfasi en la condició divina i trascendent de Jesús, que Jesús és Déu vertader, fet que explica que la seva especialitat siguin els discursos amb un carácter fortament teològic.
dimarts, 14 de desembre del 2010
Evangeli Joan (2)
Aquesta centralitat de Jesús en l´evangeli de Joan pot observar-se en:
1. L´ús del nom de Jesús en el quart evangeli és molt superior al dels sinòptics.
2. La figura de Jesús provoca l´interès de tots els personatges que l´envolten.
3. Absència de qualsevol altre tipus de tema central en l´evangeli. Jesús es predica a si mateix.
4. Hi ha un interès i una profundització en la identitat de Jesús en tant que l´interès per la figura de Jesús és el que mou als seus interlocutors. La pregunta per Jesús no pretèn simplement saber quins són els seus pares sinó que vol saber, de veritat, d´on ha sortit Jesús. Es tracta d´una pregunta per la identitat més íntima de Jesús.
Aquesta centralitat de Jesús es materialitza en l´interès per coneixer l´autèntica realitat de la persona de Jesús, és a dir per la pregunta: Qui és Jesús? Però com diu Oriol tuñi:
“La pregunta sobre l´origen i el destí de Jesús ha deixat de ser una pregunta anecdòtica i s´ha convertit en una pregunta essencial. No es tracta de saber si Jesús és de Natzaret o de Jerusalem. No es tracta de conèixer els pares de Jesús o de no coneixer-los. Es tracta de saber qui era Jesús de veritat.”
Així doncs, qui és Jesús?
En primer lloc destacaria que l´evangeli de Joan en destaca la seva humanitat. Aquesta humanitat es materialitza en:
• Jesús es presenta com un jueu: (Jn 4, 9).
• Com algú que es revela contra els abusos del temple: (Jn 2, 15-16).
• Que es cansa: (Jn 4, 6).
• Que fuig: (Jn, 6, 15).
• Que es veu obligat a amagar-se: (Jn. 8- 59).
• Que viu com un perseguit: (Jn 11, 54, 57).
• Que té amics: (Jn 11, 5)
• Que plora: (jn 11, 35)
• Que s´angoixa: (Jn 12, 27)
• Que té sed: (Jn 19, 28).
1. L´ús del nom de Jesús en el quart evangeli és molt superior al dels sinòptics.
2. La figura de Jesús provoca l´interès de tots els personatges que l´envolten.
3. Absència de qualsevol altre tipus de tema central en l´evangeli. Jesús es predica a si mateix.
4. Hi ha un interès i una profundització en la identitat de Jesús en tant que l´interès per la figura de Jesús és el que mou als seus interlocutors. La pregunta per Jesús no pretèn simplement saber quins són els seus pares sinó que vol saber, de veritat, d´on ha sortit Jesús. Es tracta d´una pregunta per la identitat més íntima de Jesús.
Aquesta centralitat de Jesús es materialitza en l´interès per coneixer l´autèntica realitat de la persona de Jesús, és a dir per la pregunta: Qui és Jesús? Però com diu Oriol tuñi:
“La pregunta sobre l´origen i el destí de Jesús ha deixat de ser una pregunta anecdòtica i s´ha convertit en una pregunta essencial. No es tracta de saber si Jesús és de Natzaret o de Jerusalem. No es tracta de conèixer els pares de Jesús o de no coneixer-los. Es tracta de saber qui era Jesús de veritat.”
Així doncs, qui és Jesús?
En primer lloc destacaria que l´evangeli de Joan en destaca la seva humanitat. Aquesta humanitat es materialitza en:
• Jesús es presenta com un jueu: (Jn 4, 9).
• Com algú que es revela contra els abusos del temple: (Jn 2, 15-16).
• Que es cansa: (Jn 4, 6).
• Que fuig: (Jn, 6, 15).
• Que es veu obligat a amagar-se: (Jn. 8- 59).
• Que viu com un perseguit: (Jn 11, 54, 57).
• Que té amics: (Jn 11, 5)
• Que plora: (jn 11, 35)
• Que s´angoixa: (Jn 12, 27)
• Que té sed: (Jn 19, 28).
Evangeli Joan (1)
El primer que voldria indicar per tal d´evitar equívocs innecessaris és que tots els evangelis col.loquen la figura de Jesús en el centre de tota la predicació i tots els evangelis ens diuen quelcom de Jesús com molt bé afirma Jacques Guillet:
“Todos los evangelios tienen a Jesús como centro, y no sólo como centro, sinó como único objeto. Todos se han escrito para narrar sus gestos y reproducir sus palabras. Los demás personajes no actúan ni hablan más que en torno a él y dirigiéndose a él. Los evangelios son algo muy distinto de una biografía. Son menos que una biografía, ya que no se preocupan de la cronología, no siguen el desarrollo de la existencia de Jesús, no intentan explicarla por medio de la situación y las circunstancias. Y son más que una biografía, ya que no ponen ninguna distancia entre el personaje y el narrador, entre el personaje y el lector; el narrador no es más que un testigo, un testigo que –excepto en alguna ocasión- se borra por completo y ni siquiera nos dice su nombre; el lector se ve invitado por el estilo de la obra a convertirse en oyente, a recibir directamente la voz de Jesús” .
Ara bé, si bé és cert que en tots els evangelis Jesús és col.locat en el centre, aquest fet es dona d´una manera especial en l´Evangeli de Joan on la revelació de la persona divina de Crist és el tema principal de l´activitat didàctica del Salvador i de la seva predicació.
El “Fill de Déu” s´ha encarnat i ha estat enviat pel Pare al món per a revelar als homes les veritat divines i per a comunicar-nos la vida eterna, aquest és el tema de fons al voltant del que giren altres aspectes com el del Jesús com a revelador del Pere, l´enviat, el testimoni…. Etc…
“Ningú gosarà negar que el moll de l´os del quart evangeli és la cristologia. I per damunt de tots els matisos que presenta la cristologia del quart evangeli, hi ha un punt en el qual l´exegesi sembla que ha assolit un acord fonamental i unànime: que la critologia del quart evangeli, en la seva forma actual, és una Cristologia de revelació, en la qual Jesús dóna a conèixer el Déu invisible. En aquest sentit, la figura de Jesús-revelador ocupa el centre de l´obra joànica i podríem definir la presentació que en fa l´autor com un intent de fer entenedora la realitat de Jesús a la llum de la seva relació amb Déu (“el Pare”).
L´Evangeli de Joan sembla centrar-se menys que els sinòptics en episodis vitals i ensenyaments per a centrar-se en la persona divina de Jesús tot i que no podem obviar que és l´Evangeli que més insisteix en l´Encarnació de Jesús i en els detalls més humans de la seva vida.
“En aquest sentit que s´ha dit pràcticament des de sempre que el quart evangeli el que ens dóna és una cristologia, és a dir un veritable tractat teològic sobre la figura de Jesús” .
“Todos los evangelios tienen a Jesús como centro, y no sólo como centro, sinó como único objeto. Todos se han escrito para narrar sus gestos y reproducir sus palabras. Los demás personajes no actúan ni hablan más que en torno a él y dirigiéndose a él. Los evangelios son algo muy distinto de una biografía. Son menos que una biografía, ya que no se preocupan de la cronología, no siguen el desarrollo de la existencia de Jesús, no intentan explicarla por medio de la situación y las circunstancias. Y son más que una biografía, ya que no ponen ninguna distancia entre el personaje y el narrador, entre el personaje y el lector; el narrador no es más que un testigo, un testigo que –excepto en alguna ocasión- se borra por completo y ni siquiera nos dice su nombre; el lector se ve invitado por el estilo de la obra a convertirse en oyente, a recibir directamente la voz de Jesús” .
Ara bé, si bé és cert que en tots els evangelis Jesús és col.locat en el centre, aquest fet es dona d´una manera especial en l´Evangeli de Joan on la revelació de la persona divina de Crist és el tema principal de l´activitat didàctica del Salvador i de la seva predicació.
El “Fill de Déu” s´ha encarnat i ha estat enviat pel Pare al món per a revelar als homes les veritat divines i per a comunicar-nos la vida eterna, aquest és el tema de fons al voltant del que giren altres aspectes com el del Jesús com a revelador del Pere, l´enviat, el testimoni…. Etc…
“Ningú gosarà negar que el moll de l´os del quart evangeli és la cristologia. I per damunt de tots els matisos que presenta la cristologia del quart evangeli, hi ha un punt en el qual l´exegesi sembla que ha assolit un acord fonamental i unànime: que la critologia del quart evangeli, en la seva forma actual, és una Cristologia de revelació, en la qual Jesús dóna a conèixer el Déu invisible. En aquest sentit, la figura de Jesús-revelador ocupa el centre de l´obra joànica i podríem definir la presentació que en fa l´autor com un intent de fer entenedora la realitat de Jesús a la llum de la seva relació amb Déu (“el Pare”).
L´Evangeli de Joan sembla centrar-se menys que els sinòptics en episodis vitals i ensenyaments per a centrar-se en la persona divina de Jesús tot i que no podem obviar que és l´Evangeli que més insisteix en l´Encarnació de Jesús i en els detalls més humans de la seva vida.
“En aquest sentit que s´ha dit pràcticament des de sempre que el quart evangeli el que ens dóna és una cristologia, és a dir un veritable tractat teològic sobre la figura de Jesús” .
escatologia
Sens dubte una de les preguntes que l´ésser s´ha fet des del moment en que l´home ha iniciat la seva activitat racional i crítica ha estat la pregunta pel sentit de la vida. I aquesta pregunta encara agafa més força quan el mal fa acte de presència, quan els éssers humans som incapaços de donar una resposta al sofriment que tot sovint es planta davant nostre com un desafiament a la nostra raó, com un desafiament al sentit de l´existència humana i també, perquè no dir-ho, com un desafiament directe i contundent a la nostra fe en un Déu que fonamentalment es caracteritza per el seu absolut amor gratuït envers l´ésser humà.
I justament en aquest sentit trobem la reflexió de J. Moltmann, una reflexió feta des de la mateixa raó però amb un profund sentiment, una pregunta que també sorgeix d´allò més profund del seu cor. Com podem dir que la vida té sentit veient les imatges dels informatius mostrant nens morint-se de gana o participant en guerres fraticides? Quin sentit té que un nen mori de mort subtada amb solament un parell de mesos de vida? Com poden apreciar la vida aquells que estan patint greus malalties des de ben petits?
Evidentment si la vida “terrenal” és la única vida real, la vida en aquest món cauria en l´absurd per a la immensa part de la població. Sols una ínfima minoria que pot gaudir de la vida que tenen garantitzada les necessitats bàsiques cobertes i que tenen al seu abast tot un conjunt de plaers no estrictament necessaris per a la vida sinó accessoris i/o superflus.
Es per aquest motiu que J. Moltmann planteja amb un llenguatge vital i, fins a cert punt, emocional, la necessitat d´una vida més enllà de la vida terrenal en la que podem completar, realitzar d´una manera plena la vida tant sols apuntada en la vida terrenal.
En aquest sentit el cristianisme rebutja una simple inmortalitat de l´ànima viscuda fredament, aïllada de la vida terrenal que seria vista únicament com un càstig que cal passar per tal assolir la vida plena. Pel cristianisme la clau és una esperança en la resurrecció que ens dóna un futur per a realitzar plenament la vida que sols ha quedat apuntada en la vida terrenal, i que fa, com reconeix en aquest text, que també aquesta vida terrenal pugui ésser estimada, independentment del temps i la qualitat en que es viscuda. No podem oblidar que el deu cristià és fonamentalment un deu de vius i no de morts, un Déu que té una relació especial amb els éssers humans i que el portà a l´encarnació. I és justament aquesta relació d´amor gratuït de Déu envers els homes el que explica la necessitat que la vida tingui un sentit i mereixi ésser viscuda.
Un deu que es fonamenta en l´amor i en la justicia i que sols com a fruit d´aquest amor és possible la vida, és incompatible amb una vida buida com la que plantegen moltes filosofies de caire materialista, existencialista o nihilista on l´amor i la justicia (en el seus sentits més absoluts) no hi tenen lloc però que la seva existència existència s´explica perquè renunciar a Déu comporta un buidor existencial que comporta aquest tipus de reaccions de tipus filosòfic. En aquest context és on el missatge fonamentat en l´esperança que representa l´escatologia critiana agafa tota la seva força, tota la seva potència que va més enllà de les seves conseqüencies en l´àmbit intel.lectual sinó també en l´àmbit de la praxi humana.
I justament en aquest sentit trobem la reflexió de J. Moltmann, una reflexió feta des de la mateixa raó però amb un profund sentiment, una pregunta que també sorgeix d´allò més profund del seu cor. Com podem dir que la vida té sentit veient les imatges dels informatius mostrant nens morint-se de gana o participant en guerres fraticides? Quin sentit té que un nen mori de mort subtada amb solament un parell de mesos de vida? Com poden apreciar la vida aquells que estan patint greus malalties des de ben petits?
Evidentment si la vida “terrenal” és la única vida real, la vida en aquest món cauria en l´absurd per a la immensa part de la població. Sols una ínfima minoria que pot gaudir de la vida que tenen garantitzada les necessitats bàsiques cobertes i que tenen al seu abast tot un conjunt de plaers no estrictament necessaris per a la vida sinó accessoris i/o superflus.
Es per aquest motiu que J. Moltmann planteja amb un llenguatge vital i, fins a cert punt, emocional, la necessitat d´una vida més enllà de la vida terrenal en la que podem completar, realitzar d´una manera plena la vida tant sols apuntada en la vida terrenal.
En aquest sentit el cristianisme rebutja una simple inmortalitat de l´ànima viscuda fredament, aïllada de la vida terrenal que seria vista únicament com un càstig que cal passar per tal assolir la vida plena. Pel cristianisme la clau és una esperança en la resurrecció que ens dóna un futur per a realitzar plenament la vida que sols ha quedat apuntada en la vida terrenal, i que fa, com reconeix en aquest text, que també aquesta vida terrenal pugui ésser estimada, independentment del temps i la qualitat en que es viscuda. No podem oblidar que el deu cristià és fonamentalment un deu de vius i no de morts, un Déu que té una relació especial amb els éssers humans i que el portà a l´encarnació. I és justament aquesta relació d´amor gratuït de Déu envers els homes el que explica la necessitat que la vida tingui un sentit i mereixi ésser viscuda.
Un deu que es fonamenta en l´amor i en la justicia i que sols com a fruit d´aquest amor és possible la vida, és incompatible amb una vida buida com la que plantegen moltes filosofies de caire materialista, existencialista o nihilista on l´amor i la justicia (en el seus sentits més absoluts) no hi tenen lloc però que la seva existència existència s´explica perquè renunciar a Déu comporta un buidor existencial que comporta aquest tipus de reaccions de tipus filosòfic. En aquest context és on el missatge fonamentat en l´esperança que representa l´escatologia critiana agafa tota la seva força, tota la seva potència que va més enllà de les seves conseqüencies en l´àmbit intel.lectual sinó també en l´àmbit de la praxi humana.
profetes (4)
Pel que fa referència al seu missatge el professor ens mostra, a partir dels textos, les crítiques a pecats concrets, la relacióque estableix entre pecat amb efectes en la naturalesa i la seva crítica a la política d´aliances amb les superpotències, ja que aquestes aliances són idolàtriques, que donen culte a un deu que no és deu i, per tant, hi apareix l´amenaça que tot acabarà malament.
La solució passa, com en el cas d´Amós, per la conversió, l´autèntica conversió. Aquesta veritable conversió el professor ens indica que passa per dos passos: el reconeixement dels propis pecats i la pregària autèntica, en tant que l´únic que pot salvar és Déu.
La solució passa, com en el cas d´Amós, per la conversió, l´autèntica conversió. Aquesta veritable conversió el professor ens indica que passa per dos passos: el reconeixement dels propis pecats i la pregària autèntica, en tant que l´únic que pot salvar és Déu.
profetes (3)
A continuació el professor fa un anàlisi de les figures d´Amos i Oseas. El primer profeta analitzat és Amos indicant-nos que fou pastor i agricultor i que tot i que va néixer al regne del Sud va practicar la seva activitat econòmica i profètica al regne del Nord. Segons sembla, amb les dades que tenim a la mà, va ser assessinat molt poc després d´iniciar la seva activitat, principalment de denúncia i amenaça.
El professor passa a analitzar els principals textos que tenim d´aquest profeta on s´enfatitza aquesta activitat crítica i com mostra que Amós creia fermament que havia estat cridat per Déu i que, per tant, l´únic que podia fer és transmetre el missatge deDéu.
El professor fa un repàs dels pecats amb que s´acusa a Israel per part d´Amós així com el recordatori al poble de la seva pròpia història i la seva intervenció en la història d´Israel.
Per a finalitzar l´anàlisi de la figura d´Amós el professor ens indica per un costat la crítica del profeta a la falta de conversió del poble, la seva crita al fals culte, incoherent amb la seva activitat diària i el desig del profeta de la conversió del poble.
Pel que fa referència a la figura del profeta Osees el professor en insdica que era ramader i que tenia familia tot i que durant una bona part de la seva vida sembla que no hi va tenir una bona relació (aquest aspecte és molt important ja que el professor ens indica i fa veure com Osees profetitza a partirde la seva experiència persona). Sembla que la seva activitat profètica va durar fins a la caiguda de l´imperi del Nord. El professor posa l´èmfasi inicial en mostrar que Osees sí que neix al Nord i que pertany a la tradició del regne del Nord caracteritzada per l´èxode d´Egipte, l´enfrontamenent amb els deus de la terra cananea i el fet de ser un poble d´emigrants i antics esclaus.
Pel que fa referència als aspectes formals el professor ens fa veure el seu estil molt més profètic que el d´Amós així com destaca el fet que presenta la situació de pecat (entès com un acte d´infidelitat a Jahvé) d´Israel d´una forma més global ( i no tant centran-se en accions concretes com era el cas d´Amos).
El professor passa a analitzar els principals textos que tenim d´aquest profeta on s´enfatitza aquesta activitat crítica i com mostra que Amós creia fermament que havia estat cridat per Déu i que, per tant, l´únic que podia fer és transmetre el missatge deDéu.
El professor fa un repàs dels pecats amb que s´acusa a Israel per part d´Amós així com el recordatori al poble de la seva pròpia història i la seva intervenció en la història d´Israel.
Per a finalitzar l´anàlisi de la figura d´Amós el professor ens indica per un costat la crítica del profeta a la falta de conversió del poble, la seva crita al fals culte, incoherent amb la seva activitat diària i el desig del profeta de la conversió del poble.
Pel que fa referència a la figura del profeta Osees el professor en insdica que era ramader i que tenia familia tot i que durant una bona part de la seva vida sembla que no hi va tenir una bona relació (aquest aspecte és molt important ja que el professor ens indica i fa veure com Osees profetitza a partirde la seva experiència persona). Sembla que la seva activitat profètica va durar fins a la caiguda de l´imperi del Nord. El professor posa l´èmfasi inicial en mostrar que Osees sí que neix al Nord i que pertany a la tradició del regne del Nord caracteritzada per l´èxode d´Egipte, l´enfrontamenent amb els deus de la terra cananea i el fet de ser un poble d´emigrants i antics esclaus.
Pel que fa referència als aspectes formals el professor ens fa veure el seu estil molt més profètic que el d´Amós així com destaca el fet que presenta la situació de pecat (entès com un acte d´infidelitat a Jahvé) d´Israel d´una forma més global ( i no tant centran-se en accions concretes com era el cas d´Amos).
profetes (2)
Arribats enaquest moment de la classe el professor vol mostrar els criteris que tenia el poble per a discernir els vertades dels falsos profetes (fruit de la situació abans mencionada). El professor ens indica que ell creu que no és sols un criteri el que permetia fer el discerniment sinó un conjunt de criteris i ens senyala que aquests criteris són:
-Si parlava en nom de Déu.
-Si apropa aDéu o l´allunya
-Si estima al poble o no (si el profeta es lliure al poble)
-Si parla des de la història concreta i sobre la història concreta
-Si el profeta defensa els histeresos de Déu però també dels interesos del poble
-Si segueix malgrat la persecució.
Per a finalitzar la introducció el professor indica que els profetes no varen escriure res sinó foren els seus deixebles que que recolliren les seves paraules.
El professor a continuació ens indica que la història del moviment profètic el dividirà en quatre grans parts. La primera de les quals és l´etapa dels precursos, situada entre l´any 1000 i el 750 a. C.. Aquest moviment està molt lligat al profetisme internacional i que varen actuar en els primers anys de la formació d´Israel després del domini Egipte. El professor també va indicar que aquests apareixenen el Llibre dels Jutges, Samuel i dels Reis. També es va informar que apareixien quasi com a professionals.
El segon periode (750-585 a C.) s´anomena profetisme preexilic dins del qual en aquesta primera setmana el professor es centra en les figures d´Amós i Osees encara que abans ens situa els profetes idicant el context històric d´aquests dos profetes del Nord d´Israel marcat per un debilitament dels imperis que rodejaven Israel, l´estabilitat del seu regne i la implantació dels tribunals de justicia i el comerç de compravenda amb diners com a aspectes positius i l´acumulació de terres en possessió de poques mans, la potenciació de la ideologia de “Guerra Santa”, la vanalitat dels jutges, fraus en el comerç, el parany de l´organització bancària i la religió es converteix enuna manera demanipulació i alienació de la gent, com a aspectes negatius.
-Si parlava en nom de Déu.
-Si apropa aDéu o l´allunya
-Si estima al poble o no (si el profeta es lliure al poble)
-Si parla des de la història concreta i sobre la història concreta
-Si el profeta defensa els histeresos de Déu però també dels interesos del poble
-Si segueix malgrat la persecució.
Per a finalitzar la introducció el professor indica que els profetes no varen escriure res sinó foren els seus deixebles que que recolliren les seves paraules.
El professor a continuació ens indica que la història del moviment profètic el dividirà en quatre grans parts. La primera de les quals és l´etapa dels precursos, situada entre l´any 1000 i el 750 a. C.. Aquest moviment està molt lligat al profetisme internacional i que varen actuar en els primers anys de la formació d´Israel després del domini Egipte. El professor també va indicar que aquests apareixenen el Llibre dels Jutges, Samuel i dels Reis. També es va informar que apareixien quasi com a professionals.
El segon periode (750-585 a C.) s´anomena profetisme preexilic dins del qual en aquesta primera setmana el professor es centra en les figures d´Amós i Osees encara que abans ens situa els profetes idicant el context històric d´aquests dos profetes del Nord d´Israel marcat per un debilitament dels imperis que rodejaven Israel, l´estabilitat del seu regne i la implantació dels tribunals de justicia i el comerç de compravenda amb diners com a aspectes positius i l´acumulació de terres en possessió de poques mans, la potenciació de la ideologia de “Guerra Santa”, la vanalitat dels jutges, fraus en el comerç, el parany de l´organització bancària i la religió es converteix enuna manera demanipulació i alienació de la gent, com a aspectes negatius.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)