escatologia

Sens dubte una de les preguntes que l´ésser s´ha fet des del moment en que l´home ha iniciat la seva activitat racional i crítica ha estat la pregunta pel sentit de la vida. I aquesta pregunta encara agafa més força quan el mal fa acte de presència, quan els éssers humans som incapaços de donar una resposta al sofriment que tot sovint es planta davant nostre com un desafiament a la nostra raó, com un desafiament al sentit de l´existència humana i també, perquè no dir-ho, com un desafiament directe i contundent a la nostra fe en un Déu que fonamentalment es caracteritza per el seu absolut amor gratuït envers l´ésser humà.
I justament en aquest sentit trobem la reflexió de J. Moltmann, una reflexió feta des de la mateixa raó però amb un profund sentiment, una pregunta que també sorgeix d´allò més profund del seu cor. Com podem dir que la vida té sentit veient les imatges dels informatius mostrant nens morint-se de gana o participant en guerres fraticides? Quin sentit té que un nen mori de mort subtada amb solament un parell de mesos de vida? Com poden apreciar la vida aquells que estan patint greus malalties des de ben petits?
Evidentment si la vida “terrenal” és la única vida real, la vida en aquest món cauria en l´absurd per a la immensa part de la població. Sols una ínfima minoria que pot gaudir de la vida que tenen garantitzada les necessitats bàsiques cobertes i que tenen al seu abast tot un conjunt de plaers no estrictament necessaris per a la vida sinó accessoris i/o superflus.
Es per aquest motiu que J. Moltmann planteja amb un llenguatge vital i, fins a cert punt, emocional, la necessitat d´una vida més enllà de la vida terrenal en la que podem completar, realitzar d´una manera plena la vida tant sols apuntada en la vida terrenal.
En aquest sentit el cristianisme rebutja una simple inmortalitat de l´ànima viscuda fredament, aïllada de la vida terrenal que seria vista únicament com un càstig que cal passar per tal assolir la vida plena. Pel cristianisme la clau és una esperança en la resurrecció que ens dóna un futur per a realitzar plenament la vida que sols ha quedat apuntada en la vida terrenal, i que fa, com reconeix en aquest text, que també aquesta vida terrenal pugui ésser estimada, independentment del temps i la qualitat en que es viscuda. No podem oblidar que el deu cristià és fonamentalment un deu de vius i no de morts, un Déu que té una relació especial amb els éssers humans i que el portà a l´encarnació. I és justament aquesta relació d´amor gratuït de Déu envers els homes el que explica la necessitat que la vida tingui un sentit i mereixi ésser viscuda.
Un deu que es fonamenta en l´amor i en la justicia i que sols com a fruit d´aquest amor és possible la vida, és incompatible amb una vida buida com la que plantegen moltes filosofies de caire materialista, existencialista o nihilista on l´amor i la justicia (en el seus sentits més absoluts) no hi tenen lloc però que la seva existència existència s´explica perquè renunciar a Déu comporta un buidor existencial que comporta aquest tipus de reaccions de tipus filosòfic. En aquest context és on el missatge fonamentat en l´esperança que representa l´escatologia critiana agafa tota la seva força, tota la seva potència que va més enllà de les seves conseqüencies en l´àmbit intel.lectual sinó també en l´àmbit de la praxi humana.