CAPÍTOL VI: EL RENAIXAMENT DEL PENSAMENT ARISTOTÈLIC I LES
SEVES BASES.
En aquest capítol Ullmann ens senyala la importància del pensament aristotèlic dins el canvi de paradigma polític que va esdevenir a partir de la segona meitat del segle XIII.
Ara bé, Ullmann posa de manifest també com el pensament d´Aristòtil va trobar un subsol en el que va ser possible la seva germinació i la transformació que va provocar en la literatura política i, també, un nou canvi de mentalitat i argumentació sobre la legitimitat del poder que, en última instància, comportarà canvis radicals en la societat i la política de l´alta Edat Mitja i la modernitat en general.
Aquest subsol que tant va ajudar a l´èxit de les doctrines polítiques aristotèliques foren les associacions existents entre les capes mes baixes de la societat com podien ser també les comunitats dels pobles així com el govern de les ciutats que seguien les directrius d´uns principis polítics de caràcter ascendent i d´autogestió. Altres aspectes també importants són el fort moviment comunal, l´abandonament de la llengua llatina i la utilització majoritària de les llengües vernàcules compreses ja pel poble menys il.lustrat i educat, els avenços en les ciències naturals i la imposició del mètode empíric basat en l´observació i l´experimentació com a mitjans d´investigació i la derrota definitiva del mètode escolàstic de raonament fonamentat en la deducció a partir dels primers principis. També en l´àmbit artístic podem observar l´augment de les manifestacions d´esperit creador.
Per últim destacar la importància que tingué la consolidació i popularització de les doctrines legals (de jurisprudència) que es donaren durant els segles XII i XIII.
En aquest context la filosofia aristotèlica donà la base filosòfica-intel.lectual sobre molts aspectes que ja es començaven a posar en pràctica.
En aquest capítol i, encara que d´una manera força resumida en unes poques pàgines, d´una manera molt clara com l´acceptació de la filosofia d´Aristòtil no fou inmediata sinó que passà per tres grans etapes: una primera etapa d´ hostilitat, una segona etapa en que s´intentà cristianitzar el seu missatge (a través fonamentalment del pensament de St. Tomàs d´Aquino) i una tercera etapa en que s´abandonaren els plantejaments cristins de la filosofia aristotèlica-tomista.
Per Aristòtil l´ésser humà és un ésser “social” (més endevant aquest adjectiu es substituïrà pel de “polític”) per naturalesa. En aquest sentit les lleis de la naturalesa són les que feien possible l´Estat que era vist com la comunitat suprema de ciutadans. L´estat per naturalesa era la culminació de la resta d´unions naturals (com la familia, els amics, el poble, la ciutat, etc…) i, per tant, no era quelcom sols natural sinó que a més era la culminació de comunitats més petites.
Un altre aspecte essencial és que per Aristòtil l´estat tenia la finalitat d´aconseguir el benestar dels seus ciutadans, de cercar el bé de tots els seus ciutadans i per tal d´aconseguir aquesta finalitat el governant tenia com a instrument la llei. Però aquesta llei no estava dictada de qualsevol manera sinó que havia d´obeir al principi que s´havia de buscar el be de la majoria i, per tant, els ciutadans tenien el dret (natural) de participar en l´administració i govern de l´estat que era considerat com a autònom.
És important, i en això insisteix també Ullmann, que Aristòtil distingeix entre home i ciutadà. En aquest sentit un bon ciutadà era aquell que complia amb les seves obligacions que marquen l´ordre polític i obeïa la llei, mentres que un bon home era aquell home virtuós i que no havia necessàriament de coincidir amb les pràctiques de la llei.
divendres, 26 de març del 2010
dijous, 25 de març del 2010
El pensament politic medieval (7)
Segons Ullmann aquest posicionament era clarament defensiu i no defensava altra idea que tot allò temporal era autònom, de manera que el rei, que tenia competència en tot allò temporal, era també autònom.
La base ideològica que permet aquest posicionament reial no serà altra que el dret romà (no s´ha d´oblidar el paper de les universitats en l´ensenyament del dret romà) que serà la base principal en que es fonamenta l´atac del posicionament reial contra la teoria hierocràtica defensada pel papat.
Ullmann també posa de manifest com encara fou més dèbil la posició de l´emperador que la del rei. A més la literatura en defensa dels drets i funcions de l´emperador era quasi nul.la durant els segles XII i XIII.
En aquest mateix capítol Ullmann mostra com la teoria descendent del poder, ja sigui la teoria hierocràtica del papat o la teoria reial no cabien dins un model constitucionalista degut a la seva rigidesa i inflexibilitat, igual que feia inviable tota possible evolució per tal de modificar-lo (per tal d´aconseguir aquest objectiu la revolució era l´única possibilitat efectiva) i aquesta es produí, segons Ullmann, més per l´abús del poder el que va fer esclatar l´oposició. En aquest sentit, un cop més, el canvi de perspectiva vindrà donat pel món anglosaxó i, en un primer moment, per l´anomenada lleis dels anglesos que indicava que el rei no s´havia de basar en la llei romana sinó en la llei de Bretanya, és a dir, havia d´abandonar les lleis de caràcter teocràtic i seguir les lleis feudals.
En aquest sentit Ullmann destaca la importància que té el capítol 39 de la Carta Magna en la que es ve a dir que tot ciutadà ha de ser jutjat per un tribunal dels seus iguals i segons les lleis del país (i que eren les lleis aprovades pel rei i, aquí radica la seva importància, els barons). Aquí es pot veure com va ser l´abús del poder del rei el que provocà que els barons es revoltessin i optessin per a controlar el poder reial.
A partir d´aquest moment el rei no estarà sotmès només a Déu sinó que també ho està a la llei, que el rei no podrà eliminar sense el previ consentiment d´aquells que l´han aprovat inicialment.
Aquest plantejament que s´inicià a anglaterra a partir del segle XIII marcarà els segles posteriors, pel que fa a la teoria política i també a la successió dels fets històrics, no sols d´Anglaterra sinó de tot Europa.
La base ideològica que permet aquest posicionament reial no serà altra que el dret romà (no s´ha d´oblidar el paper de les universitats en l´ensenyament del dret romà) que serà la base principal en que es fonamenta l´atac del posicionament reial contra la teoria hierocràtica defensada pel papat.
Ullmann també posa de manifest com encara fou més dèbil la posició de l´emperador que la del rei. A més la literatura en defensa dels drets i funcions de l´emperador era quasi nul.la durant els segles XII i XIII.
En aquest mateix capítol Ullmann mostra com la teoria descendent del poder, ja sigui la teoria hierocràtica del papat o la teoria reial no cabien dins un model constitucionalista degut a la seva rigidesa i inflexibilitat, igual que feia inviable tota possible evolució per tal de modificar-lo (per tal d´aconseguir aquest objectiu la revolució era l´única possibilitat efectiva) i aquesta es produí, segons Ullmann, més per l´abús del poder el que va fer esclatar l´oposició. En aquest sentit, un cop més, el canvi de perspectiva vindrà donat pel món anglosaxó i, en un primer moment, per l´anomenada lleis dels anglesos que indicava que el rei no s´havia de basar en la llei romana sinó en la llei de Bretanya, és a dir, havia d´abandonar les lleis de caràcter teocràtic i seguir les lleis feudals.
En aquest sentit Ullmann destaca la importància que té el capítol 39 de la Carta Magna en la que es ve a dir que tot ciutadà ha de ser jutjat per un tribunal dels seus iguals i segons les lleis del país (i que eren les lleis aprovades pel rei i, aquí radica la seva importància, els barons). Aquí es pot veure com va ser l´abús del poder del rei el que provocà que els barons es revoltessin i optessin per a controlar el poder reial.
A partir d´aquest moment el rei no estarà sotmès només a Déu sinó que també ho està a la llei, que el rei no podrà eliminar sense el previ consentiment d´aquells que l´han aprovat inicialment.
Aquest plantejament que s´inicià a anglaterra a partir del segle XIII marcarà els segles posteriors, pel que fa a la teoria política i també a la successió dels fets històrics, no sols d´Anglaterra sinó de tot Europa.
dimecres, 24 de març del 2010
pensament politic medieval (6)
CAPÍTOL V: EL REGNE TEOCRÀTIC I FEUDAL.
Ullmann posa de manifest com part de l´èxit de la concepció hierocràtica fou la construcció de tot un edifici ideològic-literari que agrupà tot el material intel.lectual disponible per tal de legitimar el poder del papat i la seva superioritat i major legitimitat que el poder reial,el qual si bé mai va perdre el poder absolut, sí que cal reconèixer que no es va dedicar a realitzar tot un tremat intel.lectual per tal de justificar el seu poder, fet segurament en el que hi va ajudar el que la majoria dels ajudants del rei en aquestes tasques eren de caràcter eclesiàstic.
Cal insistir en que el rei no va perdre el poder de forma absoluta i que en tot moment el concepte de sobirania que abans hem aplicat al papa també es podia aplicar al mateix rei, és a dir, el monarca tenia el poder sobre els seus súbdits i, no sols això, sinó que es trobava al marge i per sobre del poble en tant que el seu poder venia confiat directament per Déu. D´això podem deduir que, com en el cas del papa, el poble no podia donar ni treure el poder, així com tampoc podia jutjar al monarca. El poble sols tenia la possibilitat de fer complir la llei.
Com he indicat serà a partir de la “lluita de les investidures” que el rei es veurà obligat a lluitar amb les mateixes armes que el papat i, per tant, a començar a construir tot un edifici literari-intel.lectual per tal de justificar la seva posició i que consistí primordialment en atacar la idea de la plenitud del poder del papa que defensava el poder del papa sobre els reis i emperadors.
L´argumentació reial afirmarà que la teoria hierocràtica no es fonamenta en la Bíblia sinó que era simplement una usurpació del poder i que fou el mateix Jesucrist qui establí una dualitat de poders sobre la comunitat cristiana, fet que comportava la divisió de l´autoritat suprema.
Segons Ullmann aquest posicionament era clarament defensiu i no defensava altra idea que tot allò temporal era autònom, de manera que el rei, que tenia competència en tot allò temporal, era també autònom.
La base ideològica que permet aquest posicionament reial no serà altra que el dret romà (no s´ha d´oblidar el paper de les universitats en l´ensenyament del dret romà) que serà la base principal en que es fonamenta l´atac del posicionament reial contra la teoria hierocràtica defensada pel papat.
Ullmann posa de manifest com part de l´èxit de la concepció hierocràtica fou la construcció de tot un edifici ideològic-literari que agrupà tot el material intel.lectual disponible per tal de legitimar el poder del papat i la seva superioritat i major legitimitat que el poder reial,el qual si bé mai va perdre el poder absolut, sí que cal reconèixer que no es va dedicar a realitzar tot un tremat intel.lectual per tal de justificar el seu poder, fet segurament en el que hi va ajudar el que la majoria dels ajudants del rei en aquestes tasques eren de caràcter eclesiàstic.
Cal insistir en que el rei no va perdre el poder de forma absoluta i que en tot moment el concepte de sobirania que abans hem aplicat al papa també es podia aplicar al mateix rei, és a dir, el monarca tenia el poder sobre els seus súbdits i, no sols això, sinó que es trobava al marge i per sobre del poble en tant que el seu poder venia confiat directament per Déu. D´això podem deduir que, com en el cas del papa, el poble no podia donar ni treure el poder, així com tampoc podia jutjar al monarca. El poble sols tenia la possibilitat de fer complir la llei.
Com he indicat serà a partir de la “lluita de les investidures” que el rei es veurà obligat a lluitar amb les mateixes armes que el papat i, per tant, a començar a construir tot un edifici literari-intel.lectual per tal de justificar la seva posició i que consistí primordialment en atacar la idea de la plenitud del poder del papa que defensava el poder del papa sobre els reis i emperadors.
L´argumentació reial afirmarà que la teoria hierocràtica no es fonamenta en la Bíblia sinó que era simplement una usurpació del poder i que fou el mateix Jesucrist qui establí una dualitat de poders sobre la comunitat cristiana, fet que comportava la divisió de l´autoritat suprema.
Segons Ullmann aquest posicionament era clarament defensiu i no defensava altra idea que tot allò temporal era autònom, de manera que el rei, que tenia competència en tot allò temporal, era també autònom.
La base ideològica que permet aquest posicionament reial no serà altra que el dret romà (no s´ha d´oblidar el paper de les universitats en l´ensenyament del dret romà) que serà la base principal en que es fonamenta l´atac del posicionament reial contra la teoria hierocràtica defensada pel papat.
dimarts, 23 de març del 2010
Pensament polític medieval (5)
CAPÍTOL IV: LA DOCTRINA HIEROCRÀTICA EN LA SEVA MADURESA.
El capítol IV el dedica Ullmann a analitzar en profunditat la doctrina hierocràtica (que va aparèixer de forma plena amb el pontificat de Gregori VII durant el segle XI) segons la qual el papa com a successor de Sant Pere havia de dirigir la comunitat cristiana a través de lleis dictades per ell mateix que tenien validesa universal i que afectava a qualsevol aspecte de la vida de la comunitat cristiana. En aquest sentit el papa era com un monarca. Una comunitat en la que els laics eren considerats inferiors i el clergue superior destinat a governar-los i on els reis no eren més que el braç armat del clergat destinat a fer cumplir els designis d´aquest.
Aquesta doctrina fou evolucionant i endurint-se. Així Inocenci III declara que el que decretava ell, ho decretava el mateix Jesucrist, essent el papa la presència corporal de Jesucrist. Inocenci IV afirmarà que totes i cadascuna de les criatures (i no sols els cristians) estan subjectes al govern del papa.
En aquest sentit cal destacar la figura del papa Gregori VII que fou el primer que, d´una manera expressa, manifesta que sols pot ser considerat catòlic aquell que accepta les directrius del papa. Aquest plantejament portarà al papat més endevant a a declarar com a invàlids tractats o lleis fetes pels reis entre altres aspectes. Tot això comportà un enfrontament amb el poder civil que es plasmarà en les anomenades “lluites de les investidures” i que té el punt màxim en la declaració del papa Gregori VII conegut amb el nom de “Dictatus Papae”. (En aquest sentit indicar que no ampliaré l´explicació sobre aquest fet ja que el comentari de text l´he fet sobre aquest tractat i el seu context, és a dir, la “lluita de les investidures).
Aquesta lluita comportà, com insisteix intensament Ullmann, la necessitat d´una literatura política quasi inexistent fins aquell moment fora de l´àmbit estrictament del papat. La necessitat d´argumentar les posicions del rei i la defensa del seu poder, comportà el fet de potenciar els estudis relacionats amb el món del dret potenciant el sorgiment de les universitats i posant en evidència el mètode dialèctic per a centrar-se més en l´àmbit empíric
D´aquesta època cal destacar dos autors especialment importants: Juan de Salisbury (un defensor de la teoria hierocràtica i per a qui sols el clergat podia pronunciar-se sobre els aspectes essencials de les lleis civils i observar si aquestes lleis eren coherents i compatibles amb la doctrina de la fe cristiana, ja que si la llei h de materialitzar la idea de justicia, sols la podia conèixer aquells que tenien una qualificació especial, més tenint en compte que la justicia era, segons aquest autor, un concepte exclusivament cristià.) i Edigio Romano per a qui el papa tenia autoritat sobre la totalitat del món, de manera que el papa havia d´instituir el poder terrestre i, per tant, el dret a traspassar regnes, deposar reis, etc… A més, segons aquest autor, el papa, igual que Déu, podia prescindir de les lleis si així ho aconsellava la situació. Segons ell les lleis de la naturalesa també, a vegades, eren deixades de banda pel mateix Déu com és en el cas dels miracles.
El capítol IV el dedica Ullmann a analitzar en profunditat la doctrina hierocràtica (que va aparèixer de forma plena amb el pontificat de Gregori VII durant el segle XI) segons la qual el papa com a successor de Sant Pere havia de dirigir la comunitat cristiana a través de lleis dictades per ell mateix que tenien validesa universal i que afectava a qualsevol aspecte de la vida de la comunitat cristiana. En aquest sentit el papa era com un monarca. Una comunitat en la que els laics eren considerats inferiors i el clergue superior destinat a governar-los i on els reis no eren més que el braç armat del clergat destinat a fer cumplir els designis d´aquest.
Aquesta doctrina fou evolucionant i endurint-se. Així Inocenci III declara que el que decretava ell, ho decretava el mateix Jesucrist, essent el papa la presència corporal de Jesucrist. Inocenci IV afirmarà que totes i cadascuna de les criatures (i no sols els cristians) estan subjectes al govern del papa.
En aquest sentit cal destacar la figura del papa Gregori VII que fou el primer que, d´una manera expressa, manifesta que sols pot ser considerat catòlic aquell que accepta les directrius del papa. Aquest plantejament portarà al papat més endevant a a declarar com a invàlids tractats o lleis fetes pels reis entre altres aspectes. Tot això comportà un enfrontament amb el poder civil que es plasmarà en les anomenades “lluites de les investidures” i que té el punt màxim en la declaració del papa Gregori VII conegut amb el nom de “Dictatus Papae”. (En aquest sentit indicar que no ampliaré l´explicació sobre aquest fet ja que el comentari de text l´he fet sobre aquest tractat i el seu context, és a dir, la “lluita de les investidures).
Aquesta lluita comportà, com insisteix intensament Ullmann, la necessitat d´una literatura política quasi inexistent fins aquell moment fora de l´àmbit estrictament del papat. La necessitat d´argumentar les posicions del rei i la defensa del seu poder, comportà el fet de potenciar els estudis relacionats amb el món del dret potenciant el sorgiment de les universitats i posant en evidència el mètode dialèctic per a centrar-se més en l´àmbit empíric
D´aquesta època cal destacar dos autors especialment importants: Juan de Salisbury (un defensor de la teoria hierocràtica i per a qui sols el clergat podia pronunciar-se sobre els aspectes essencials de les lleis civils i observar si aquestes lleis eren coherents i compatibles amb la doctrina de la fe cristiana, ja que si la llei h de materialitzar la idea de justicia, sols la podia conèixer aquells que tenien una qualificació especial, més tenint en compte que la justicia era, segons aquest autor, un concepte exclusivament cristià.) i Edigio Romano per a qui el papa tenia autoritat sobre la totalitat del món, de manera que el papa havia d´instituir el poder terrestre i, per tant, el dret a traspassar regnes, deposar reis, etc… A més, segons aquest autor, el papa, igual que Déu, podia prescindir de les lleis si així ho aconsellava la situació. Segons ell les lleis de la naturalesa també, a vegades, eren deixades de banda pel mateix Déu com és en el cas dels miracles.
dilluns, 22 de març del 2010
Pensament polític medieval (3)
CAPÍTOL III: EL DESENVOLUPAMENT POSTCAROLINGI.
En aquest capítol Ullmann ens mostra com a partir del segle IX es produeix una clericalització del pensament polític. En aquest procés té especialment importància per la seva força simbòlica la coronització de l´emperador Lluis I. En aquesta coronització es produeixen dos fets claus: en primer lloc el papa Esteve IV coronitza a Lluis I amb la corona que, suposadament, havia portat Constantí. En segon lloc el papa va ungir al rei fent que el pocés d´imposició de la corona i de l´ungiment fos un únic acte litúrgic. El significat d´aquesta coronització de l´any 816 no era altre que l´emperador passava a ser imatge de Crist. Les següents coronitzacions seguiran el mateix ritual amb el matís que ja es faran directament a Roma i en la coronització de 1850 serà el mateix rei qui demanarà al papa que coronitzi al seu fill, a diferència dels anterior en que era el papa qui convidava al rei. Tots aquests elements ens indiquen com al segle IX es produeix un gir copernicà que consistí en passar de tenir el papa un paper absolutament secundari a una societat en que la sobirania jurisdiccional residia en la figura del papa.
Ullmann també explica un tercer simbolisme important que consistia en que el papa donava un sable a l´emperador i que significa que el rei tenia el paper auxiliar d´erradicar el mal.
Arribats en aquest punt és evident quina va ser l´evolució del pensament polític. Serà Nicolàs I qui planteja ja de forma contundent la superioritat ded la figura del papa sobre l´emperador, el qual era un súbdit del papa, el qual era inmune als poders civils i reials. Però no sols això, també va indicar que les lleis havien de concordar amb el principis i fins de l´esglèsia de Roma, i que en cas contrari, el poble tenia l´obligació de no complir les lleis dictades pel rei. En aquest sentit, el decrets donats pel papa, en tant que successor de Sant Pere i dels poders que li havia donat Jesucrist, tenien la mateixa força que els decrets donats pel mateix Jesucrist i, eviedentment, superiors als que podia donar el rei o qualsevol altre poder civil i, concretament al rei, que era únicament un ministre de Déu.
Ullmannn destaca que és essencial per a entendre aquesta evolució que la majoria de consellers reials eren quasi exclusivament eclesiàstics. També remarca, però, que totes aquestes declaracions en aquest moment tenien un caràcter programàtic però que en aquest moment encara no es porten a terme.
Ullmannn posa de manifest com a partir del segle X (un segle amb una forta crisi econòmica i alimentària) era impossible a un rei enfrontar-se a la jerarquia eclesiàstica.
També cal tenir present que el rei no havia perdut la capacitat de nombrar càrrecs eclesiàsics. Aquesta capacitat serà la que fa possible durant la primera meitat del segle XI a que el govern imperial porti a terme una reforma important dels organismes sacerdotals mitjançant tot un conjunt de nomenaments. No cal dir que aquest fet i aquesta capacitat de l´emperador de nomenar càrrecs eclesiàstics, portarà a nous enfrontaments dels que en parlarem més endevant.
En aquest capítol Ullmann ens mostra com a partir del segle IX es produeix una clericalització del pensament polític. En aquest procés té especialment importància per la seva força simbòlica la coronització de l´emperador Lluis I. En aquesta coronització es produeixen dos fets claus: en primer lloc el papa Esteve IV coronitza a Lluis I amb la corona que, suposadament, havia portat Constantí. En segon lloc el papa va ungir al rei fent que el pocés d´imposició de la corona i de l´ungiment fos un únic acte litúrgic. El significat d´aquesta coronització de l´any 816 no era altre que l´emperador passava a ser imatge de Crist. Les següents coronitzacions seguiran el mateix ritual amb el matís que ja es faran directament a Roma i en la coronització de 1850 serà el mateix rei qui demanarà al papa que coronitzi al seu fill, a diferència dels anterior en que era el papa qui convidava al rei. Tots aquests elements ens indiquen com al segle IX es produeix un gir copernicà que consistí en passar de tenir el papa un paper absolutament secundari a una societat en que la sobirania jurisdiccional residia en la figura del papa.
Ullmann també explica un tercer simbolisme important que consistia en que el papa donava un sable a l´emperador i que significa que el rei tenia el paper auxiliar d´erradicar el mal.
Arribats en aquest punt és evident quina va ser l´evolució del pensament polític. Serà Nicolàs I qui planteja ja de forma contundent la superioritat ded la figura del papa sobre l´emperador, el qual era un súbdit del papa, el qual era inmune als poders civils i reials. Però no sols això, també va indicar que les lleis havien de concordar amb el principis i fins de l´esglèsia de Roma, i que en cas contrari, el poble tenia l´obligació de no complir les lleis dictades pel rei. En aquest sentit, el decrets donats pel papa, en tant que successor de Sant Pere i dels poders que li havia donat Jesucrist, tenien la mateixa força que els decrets donats pel mateix Jesucrist i, eviedentment, superiors als que podia donar el rei o qualsevol altre poder civil i, concretament al rei, que era únicament un ministre de Déu.
Ullmannn destaca que és essencial per a entendre aquesta evolució que la majoria de consellers reials eren quasi exclusivament eclesiàstics. També remarca, però, que totes aquestes declaracions en aquest moment tenien un caràcter programàtic però que en aquest moment encara no es porten a terme.
Ullmannn posa de manifest com a partir del segle X (un segle amb una forta crisi econòmica i alimentària) era impossible a un rei enfrontar-se a la jerarquia eclesiàstica.
També cal tenir present que el rei no havia perdut la capacitat de nombrar càrrecs eclesiàsics. Aquesta capacitat serà la que fa possible durant la primera meitat del segle XI a que el govern imperial porti a terme una reforma important dels organismes sacerdotals mitjançant tot un conjunt de nomenaments. No cal dir que aquest fet i aquesta capacitat de l´emperador de nomenar càrrecs eclesiàstics, portarà a nous enfrontaments dels que en parlarem més endevant.
divendres, 19 de març del 2010
Pensament polític medieval (3)
CAPÍTOL II: L´ENFOC OCCIDENTEAL.
En aquest capítol, que Ullmann comença indicant que ens trobem en un moment històric en que Constantinopla s´equipara a Roma, es produeix un document clau per a entendre aquests primer anys com és el Codi justinià (533) conegut amb el nom de Corpus Juris Civilis. En aquest codi, Justinià defensa la idea que l´emperador és el màxim i sobirà governant que dirigia l´imperi seguint els principis cristians i que, entre altres funcions, havia de vigilar perquè els eclesiàstics fossin les persones per aquests càrrecs i,per tant, negava la superioritat del Papa sobre l´emperador qui tenia el poder provinent en última instància de Déu. En aquest context ja de clara oposició entre les idees polítiques del papat i de l´emperador, destaca la figura el papat de Gregori I (590-603).
Gregori I veiè que era perillós enfrontar-se a l´emperador pel poder així que decidí enviar misions fora de l´àmbit de l´imperi (especialment a la Galia i a Anglaterra) on podia aplicar el seu pensament teocràtic sense molestar a l´emperador. Seran justament aquests llocs els que més endevant seran els centres evangelitzadors de l´Europa del Nord i Central.
Ullmann també posa de manifest com a partir de finals del segle VI els reis de la Lombardia començaran per utilitzar l´expressió “Rei per la gràcia de Déu” i que els reis anglosaxons ja coneixien la teoria que el poder reial era derivat i fruit de la dignitat de Déu. Serà a partir del segle VIII quan aquest plantejament es farà comú en tots eles reis d´Occident i Migdia d´Europa. Quedava ja clar que no era el poble qui donava el poder al rei, sinó Déu, i, per tant, tampoc el poble el podia treure del poder. El poble perdia tot poder autònom i es trobava confiat al govern del rei per expressa voluntat de Déu. Aquesta idea serà ampliada de tal manera que durant els segles VII i VIII el poble també es trobarà confiat a l´esglèsi, és a dir, a l´episcopat.
Però serà a finals del segle VIII quan es produeixi una evolució clau ja que fruit del context i de les influències que el món franc i anglosaxó produiren el papat va portar a la pràctica les seves idees polítiques a més de deslligar-se definitivament de Bizanci. Un altre factor en que Ullmann ens fa adonar-nos de la seva importància és que mentres l´emperador de Bizanci era un simple rei allunyat de plantejaments teològics, en el regne de Carlemagne sí que va aparèixer aquest element teològic en tant que Carlemagne identifica Europa amb la cristiandat llatina (segurament aquí trobem el primer significat d´Europa com a concepte polític, cultural i identitati), és a dir, Europa i esglesia eren quelcom igual. Carlemagne, a diferència de Bizanci, accepta el magisteri de l´esglèsia sobre la fe cristiana, mentres que la tasca del rei era decidir quins aspectes del cristianisme havien de tenir caràcter de llei. En aquest sentit Constantinopla ja no formava part d´Europa. El distanciament entre Constantinopla serà cada cop més evident i fins l´any 1204 amb la conquesta de Constantinopla per part de les creuades el debat serà quin dels dos reis (el de Roma o el de Constantinopla) serà l´autèntic rei dels romans.
En aquest capítol, que Ullmann comença indicant que ens trobem en un moment històric en que Constantinopla s´equipara a Roma, es produeix un document clau per a entendre aquests primer anys com és el Codi justinià (533) conegut amb el nom de Corpus Juris Civilis. En aquest codi, Justinià defensa la idea que l´emperador és el màxim i sobirà governant que dirigia l´imperi seguint els principis cristians i que, entre altres funcions, havia de vigilar perquè els eclesiàstics fossin les persones per aquests càrrecs i,per tant, negava la superioritat del Papa sobre l´emperador qui tenia el poder provinent en última instància de Déu. En aquest context ja de clara oposició entre les idees polítiques del papat i de l´emperador, destaca la figura el papat de Gregori I (590-603).
Gregori I veiè que era perillós enfrontar-se a l´emperador pel poder així que decidí enviar misions fora de l´àmbit de l´imperi (especialment a la Galia i a Anglaterra) on podia aplicar el seu pensament teocràtic sense molestar a l´emperador. Seran justament aquests llocs els que més endevant seran els centres evangelitzadors de l´Europa del Nord i Central.
Ullmann també posa de manifest com a partir de finals del segle VI els reis de la Lombardia començaran per utilitzar l´expressió “Rei per la gràcia de Déu” i que els reis anglosaxons ja coneixien la teoria que el poder reial era derivat i fruit de la dignitat de Déu. Serà a partir del segle VIII quan aquest plantejament es farà comú en tots eles reis d´Occident i Migdia d´Europa. Quedava ja clar que no era el poble qui donava el poder al rei, sinó Déu, i, per tant, tampoc el poble el podia treure del poder. El poble perdia tot poder autònom i es trobava confiat al govern del rei per expressa voluntat de Déu. Aquesta idea serà ampliada de tal manera que durant els segles VII i VIII el poble també es trobarà confiat a l´esglèsi, és a dir, a l´episcopat.
Però serà a finals del segle VIII quan es produeixi una evolució clau ja que fruit del context i de les influències que el món franc i anglosaxó produiren el papat va portar a la pràctica les seves idees polítiques a més de deslligar-se definitivament de Bizanci. Un altre factor en que Ullmann ens fa adonar-nos de la seva importància és que mentres l´emperador de Bizanci era un simple rei allunyat de plantejaments teològics, en el regne de Carlemagne sí que va aparèixer aquest element teològic en tant que Carlemagne identifica Europa amb la cristiandat llatina (segurament aquí trobem el primer significat d´Europa com a concepte polític, cultural i identitati), és a dir, Europa i esglesia eren quelcom igual. Carlemagne, a diferència de Bizanci, accepta el magisteri de l´esglèsia sobre la fe cristiana, mentres que la tasca del rei era decidir quins aspectes del cristianisme havien de tenir caràcter de llei. En aquest sentit Constantinopla ja no formava part d´Europa. El distanciament entre Constantinopla serà cada cop més evident i fins l´any 1204 amb la conquesta de Constantinopla per part de les creuades el debat serà quin dels dos reis (el de Roma o el de Constantinopla) serà l´autèntic rei dels romans.
dijous, 18 de març del 2010
Pensament politic medieval (2)
CAPÍTOL 1: ELS FONAMENTS: LA BASE ROMANA I BÍBLICA.
El llibre de Walter Ullmann es troba dividit en 9 capítols i que repassen el pensament polític del segle V al XV. El primer d´aquests capítols està dirigit a analitzar els primers segles d´aquest periode i veure´n els fonaments que encara podien quedar de l´imperi romà així com l´aportació bíblica.
W. Ullmann defensa des del principi l´emprenta de l´Imperi romà en el pensament polític de l´Edat Mitja fruit de l´evolució que aconseguí pel que respecta a l´aparell administratiu i legal, un Imperi romà que cal destacar que a entre els segles IV i V tenia dues capitals, Roma i Constantinopla i on el cristianisme era considerada la religió oficial convertint-la, doncs, en institució de govern que com a contrapartida dona força ideològica i religiosa a la unitat de l´Imperi.
Així s´inicia una forta relació entre el poder religiós i el civil, encara que cal dir que anterior al decret de Valentinià, Gracià i Teodosi I, la doctrina cristiana ja s´havia revestit d´un llenguatge legal i també indicar que la llei era innegable que tenia un més que evident passat bíblic, en tant que la Bíblia i el seu ensenyament seran la base de molts principis de govern bàsics. Indicar també que en aquests primers segles l´esglèsia tenia com a elements propis els temes de l´organització i la doctrina. Tot això evolucionà cap a la visió monàrquica del papat i la reducció de la diferència entre el papa i l´emperador. Ullmann indica en aquest primer capítol com un periode clau en l´origen de la idea del papat com a institució de govern el periode que va del pontificat de Damaso i el de Lleó I (a mitjans segle V), periode on s´instal.la la idea que el papa és successor directe i Sant Pere i no del papa anterior i, per tant, el papa tenia els mateixos poders que Sant Pere, fet que significava en última instància que els poders del papa venien donats directament per Jesucrist i tenia la misió de guiar i dirigir l´esglèsia. Aquest element, que a priori pot semblar insignificatiu, comporta que cap membre de l´esglèsia pot contradir, jutjar o reclamar una acció o llei del papa ja que no són els membres de l´esglèsia qui els hi dona el poder sinó el mateix Jesucrist iniciant així el domini d´una visió descendent del poder que té com a element primer a Déu i després ja vindria el papa a qui la resta ha d´obeir. Aquesta doctrina acaba triomfant especialment en l´obra de Seudo-dionís i la seva visió teocràtica del poder..
Ullmann també posa de manifest com aquesta doctrina també afectà al govern civil en tnt que s´imposà la idea que hi havia un sol monarca sobre la terra igual que hi havia un sol deu (la paternitat d´aquesta ideal cal donar-la a Eusebi, al segle IV). No hem d´oblidar que en aquest context polític i històric l´emperador combinava les funcions del poder real i sacerdotal (que originarà forts enfrontaments més endevant) en una forma de govern que s´anomena cesaropapisme.
Serà Gelasi qui posarà el dit a la llaga qun defensarà que les funcions del papa i de l´emperador eren ben diferents i que cap dels dos havia d´entrar en la jurisdicció de l´altre i que sols Jesucrist havia estat rei i sacerdot.
El llibre de Walter Ullmann es troba dividit en 9 capítols i que repassen el pensament polític del segle V al XV. El primer d´aquests capítols està dirigit a analitzar els primers segles d´aquest periode i veure´n els fonaments que encara podien quedar de l´imperi romà així com l´aportació bíblica.
W. Ullmann defensa des del principi l´emprenta de l´Imperi romà en el pensament polític de l´Edat Mitja fruit de l´evolució que aconseguí pel que respecta a l´aparell administratiu i legal, un Imperi romà que cal destacar que a entre els segles IV i V tenia dues capitals, Roma i Constantinopla i on el cristianisme era considerada la religió oficial convertint-la, doncs, en institució de govern que com a contrapartida dona força ideològica i religiosa a la unitat de l´Imperi.
Així s´inicia una forta relació entre el poder religiós i el civil, encara que cal dir que anterior al decret de Valentinià, Gracià i Teodosi I, la doctrina cristiana ja s´havia revestit d´un llenguatge legal i també indicar que la llei era innegable que tenia un més que evident passat bíblic, en tant que la Bíblia i el seu ensenyament seran la base de molts principis de govern bàsics. Indicar també que en aquests primers segles l´esglèsia tenia com a elements propis els temes de l´organització i la doctrina. Tot això evolucionà cap a la visió monàrquica del papat i la reducció de la diferència entre el papa i l´emperador. Ullmann indica en aquest primer capítol com un periode clau en l´origen de la idea del papat com a institució de govern el periode que va del pontificat de Damaso i el de Lleó I (a mitjans segle V), periode on s´instal.la la idea que el papa és successor directe i Sant Pere i no del papa anterior i, per tant, el papa tenia els mateixos poders que Sant Pere, fet que significava en última instància que els poders del papa venien donats directament per Jesucrist i tenia la misió de guiar i dirigir l´esglèsia. Aquest element, que a priori pot semblar insignificatiu, comporta que cap membre de l´esglèsia pot contradir, jutjar o reclamar una acció o llei del papa ja que no són els membres de l´esglèsia qui els hi dona el poder sinó el mateix Jesucrist iniciant així el domini d´una visió descendent del poder que té com a element primer a Déu i després ja vindria el papa a qui la resta ha d´obeir. Aquesta doctrina acaba triomfant especialment en l´obra de Seudo-dionís i la seva visió teocràtica del poder..
Ullmann també posa de manifest com aquesta doctrina també afectà al govern civil en tnt que s´imposà la idea que hi havia un sol monarca sobre la terra igual que hi havia un sol deu (la paternitat d´aquesta ideal cal donar-la a Eusebi, al segle IV). No hem d´oblidar que en aquest context polític i històric l´emperador combinava les funcions del poder real i sacerdotal (que originarà forts enfrontaments més endevant) en una forma de govern que s´anomena cesaropapisme.
Serà Gelasi qui posarà el dit a la llaga qun defensarà que les funcions del papa i de l´emperador eren ben diferents i que cap dels dos havia d´entrar en la jurisdicció de l´altre i que sols Jesucrist havia estat rei i sacerdot.
dimecres, 17 de març del 2010
politica i edat mitja (1)
INTRODUCCIÓ
L´Edat Mitja ha estat majoritàriament considerada com una època fosca, truculenta i, exageradament, com una època de paràlisi o, inclús, com un pas enrera en la història política i social de la societat occidental.
No cal dir que aquest visió és falsa i més si ens adonem dels elements claus i absolutament decisius per la cultura i la societat especialment europea que es varen produir durant més de mil anys.
La mateixa idea de construcció europea, tant present en els debats polítics dels nostrs dies, té l´origen en aquest periode, així com la divisió actualment admesa per tothom entre poder polític i poder religiós, els parlaments així com també és l´origen de molts dels debats morals i filosòfics que encara es mantenen (amb totes les evolucions i matisos) avui en dia com el mateix concepte de ciutadania.
Ara bé, si ens quedem en aquesta interpretació absolutament simplista, és evident que tindrem serioses dificultats per entendre els esdeveniments que més endevant succeiran al llarg de la història i, per tant, per entendre el nostre present, en una paraula, per entendre´ns a nosaltres mateixos i al nostre entorn cultural, social i polític.
En aquest sentit el llibre de Walter Ullmann em sembla que és un aportació importantíssima al meu coneixement del món medieval ja que en les seves dues-centes pàgines aprofunditza en l´evolució del pensament i realitat política d´una societat en formació i transformació i que, en bona part, posa algunes arrels i una bona dosi de l´esperit actual.
Una persona especialment interessada, com és el meu cas, pel pensament i la reflexió política crec que ha de ser imprescindible conèixer el que va succeir en aquest llarg i intens periode i la lectura del llibre d´Ullmann és una oportunitat única en tant que és un dels autors anomenats clàssics en aquesta matèria.
És per aquest motiu que he elegit per fer el treball sobre aquest llibre i que, evidentent, m´haurà de comportar també haver de rellegir alguns apunts antics i llibres sobre filosofia mitjaval, no sols d´àmbit polític sinó també de caire metafísic.
Espero que aquest treball (les conclusions es faran, com no pot ser d´una altra manera, al final del treball) em serveixi per a conèixer millor la història medieval, especialment la seva evolució política, i també em doni les claus per entendre millor la societat medieval però, també, l´evolució de la institució de l´esglèsia, la seva interrelació en la societat, els debats que això comportà i la riquesa intel.lectual que originà.
També espero que aquest treball mostri degudament no sols aquests desitjos sinó també els coneixements que hagi pogut aprendre.
L´Edat Mitja ha estat majoritàriament considerada com una època fosca, truculenta i, exageradament, com una època de paràlisi o, inclús, com un pas enrera en la història política i social de la societat occidental.
No cal dir que aquest visió és falsa i més si ens adonem dels elements claus i absolutament decisius per la cultura i la societat especialment europea que es varen produir durant més de mil anys.
La mateixa idea de construcció europea, tant present en els debats polítics dels nostrs dies, té l´origen en aquest periode, així com la divisió actualment admesa per tothom entre poder polític i poder religiós, els parlaments així com també és l´origen de molts dels debats morals i filosòfics que encara es mantenen (amb totes les evolucions i matisos) avui en dia com el mateix concepte de ciutadania.
Ara bé, si ens quedem en aquesta interpretació absolutament simplista, és evident que tindrem serioses dificultats per entendre els esdeveniments que més endevant succeiran al llarg de la història i, per tant, per entendre el nostre present, en una paraula, per entendre´ns a nosaltres mateixos i al nostre entorn cultural, social i polític.
En aquest sentit el llibre de Walter Ullmann em sembla que és un aportació importantíssima al meu coneixement del món medieval ja que en les seves dues-centes pàgines aprofunditza en l´evolució del pensament i realitat política d´una societat en formació i transformació i que, en bona part, posa algunes arrels i una bona dosi de l´esperit actual.
Una persona especialment interessada, com és el meu cas, pel pensament i la reflexió política crec que ha de ser imprescindible conèixer el que va succeir en aquest llarg i intens periode i la lectura del llibre d´Ullmann és una oportunitat única en tant que és un dels autors anomenats clàssics en aquesta matèria.
És per aquest motiu que he elegit per fer el treball sobre aquest llibre i que, evidentent, m´haurà de comportar també haver de rellegir alguns apunts antics i llibres sobre filosofia mitjaval, no sols d´àmbit polític sinó també de caire metafísic.
Espero que aquest treball (les conclusions es faran, com no pot ser d´una altra manera, al final del treball) em serveixi per a conèixer millor la història medieval, especialment la seva evolució política, i també em doni les claus per entendre millor la societat medieval però, també, l´evolució de la institució de l´esglèsia, la seva interrelació en la societat, els debats que això comportà i la riquesa intel.lectual que originà.
També espero que aquest treball mostri degudament no sols aquests desitjos sinó també els coneixements que hagi pogut aprendre.
dimarts, 16 de març del 2010
Syllabus (4)
També és important tenir en compte quan es llegeix el Syllabus tres aspectes essencials:
1. Hi ha una diferència de proposicions condemnades i no estan totes al mateix nivell. Hi ha condemnes importants i decisives afirmacions contingents. Això es deu a l´accidentat i desordenat mètode de redacció.
2. El segon aspecte important és l´ambigüitat del Syllabus: no sempre resulta clar a primera vista el sentit dels errors condemnats
3. El tercer element és que la vertadera condemna del Syllabus recau sobre el liberalisme, entès com a concepció de vida en que es prescindeix de DéuI i no tant sobre el liberalisme com a forma de govern polític.
Observat tot això no és estrany la conmoció que provocà el Syllabus ja que s´enfrontava amb la mentalitat general del moment. Sols trobà el recolzament dels catòlics intransigents i dels liberals radicals anticatòlics, mentres que els més perjudicats foren els catòlics liberals, que varen veure en el Syllabus la condemna dels seus esforços conciliadors entre l´esglèsia i el món modern. Molts governs prohibiren la seva impressió, i la Santa Seu va haver d´explicar l´abast del Syllabus amb la diferència entre tesi i hipòtesi: el Syllabus condemna la tesi (ideologia), fet que no exclou que es doni com a hipòtesi en alguns llocs i circunstàncies, de manera que si el Syllabus condemna la llibertat de culte això no implica que en alguns llocs sí que es doni la llibertat de culte.
Catòlics intransigents com els jesuïtes alemanys donaren una interpretació al Syllabus molt més radical, mentres que altres, com el cardenal Rauscher, arquebisbe de Viena, proposaren un altre punt de vista a l´afirmar que el Syllabus no condemnava les llibertats modernes en sí mateixes, sinó el context històric-filosòfic en que s´encuadraven y la pretensió d´anular l´ordre sobrenatural, prescindint d´ell. La interpretació més autoritzada del Syllabus la va fer Lleó XIII, qui intentà portar una línia complementària a la de Pius IX, i que fou no tant insistir en els errors moderns sinó respondre als reptes que aquests plantejaven.
Ara bé, cal reconèixer que el Syllabus és el document més discutit de Pius IX i el que més ha contribuït a donar una impronta negativa al seu llarg i fecund pontificat, ja que condemna la llibertat de culte i de consciència i el indiferentisme sota un criteri personal i intransigent del mateix papa caracteritzat per un cert eclecticisme. També és el document més controvertit de la història de l´esglèsia citat sempre pels enemics de l´esglèsia com exemple de l´obscurantisme catòlic contemporani.
El tema dels drets de l´home i les llibertats es plantejaren d´una manera nova a partir del Papa Joan XXIII i el Concili Vaticà II (1962-1965) donant un pas endevant en el procés del coneixement de la persona. Tant Joan XXIII, en l´encíclica Pacem in terris (1963), com el Concili, en la seva constitució pastoral Gaudium et Spes i en la declaració Dignitatis Humanae plantejaren una forma més realista d´analitzar els problemes abans mencionats: la persona humana pasà a tenir l´obligació de cercar la veritat i el dret de seguir-la segons la seva consciència. Aquest supòsit que busca sincerament la veritat, cal concedir a la persona els drets de llibertat religiosa, llibertat de consciència, d´expressió, etc… El subjecte de drets no és la veritat ni l´error, sinó la persona intel.ligent i lliure.
Això vol dir que els Papes del segle XIX varen advertir del gravíssim perill que comporten una raó i la llibertat humana deixades a si mateixes. El pas del temps ha justificat les previsions d´aquells papas. Els Papas del segle XX han vist que cal còrrer riscos de la llibertat per respecte a la persona, i que cal prevenir-los amb unes propostes sinceres però no coactives de la veritat. En aquest sentit no sembla que hi hagi contradicció entre el Papa Pius IX i Joan XXIII i els seus successors, fins a Joan Pau II inclòs. En els seus ensenyaments d´ells s´ha de veure un procés de continuïtat evolutiva i de perfeccionament en el coneixement de la persona humana i de la societat civil.
1. Hi ha una diferència de proposicions condemnades i no estan totes al mateix nivell. Hi ha condemnes importants i decisives afirmacions contingents. Això es deu a l´accidentat i desordenat mètode de redacció.
2. El segon aspecte important és l´ambigüitat del Syllabus: no sempre resulta clar a primera vista el sentit dels errors condemnats
3. El tercer element és que la vertadera condemna del Syllabus recau sobre el liberalisme, entès com a concepció de vida en que es prescindeix de DéuI i no tant sobre el liberalisme com a forma de govern polític.
Observat tot això no és estrany la conmoció que provocà el Syllabus ja que s´enfrontava amb la mentalitat general del moment. Sols trobà el recolzament dels catòlics intransigents i dels liberals radicals anticatòlics, mentres que els més perjudicats foren els catòlics liberals, que varen veure en el Syllabus la condemna dels seus esforços conciliadors entre l´esglèsia i el món modern. Molts governs prohibiren la seva impressió, i la Santa Seu va haver d´explicar l´abast del Syllabus amb la diferència entre tesi i hipòtesi: el Syllabus condemna la tesi (ideologia), fet que no exclou que es doni com a hipòtesi en alguns llocs i circunstàncies, de manera que si el Syllabus condemna la llibertat de culte això no implica que en alguns llocs sí que es doni la llibertat de culte.
Catòlics intransigents com els jesuïtes alemanys donaren una interpretació al Syllabus molt més radical, mentres que altres, com el cardenal Rauscher, arquebisbe de Viena, proposaren un altre punt de vista a l´afirmar que el Syllabus no condemnava les llibertats modernes en sí mateixes, sinó el context històric-filosòfic en que s´encuadraven y la pretensió d´anular l´ordre sobrenatural, prescindint d´ell. La interpretació més autoritzada del Syllabus la va fer Lleó XIII, qui intentà portar una línia complementària a la de Pius IX, i que fou no tant insistir en els errors moderns sinó respondre als reptes que aquests plantejaven.
Ara bé, cal reconèixer que el Syllabus és el document més discutit de Pius IX i el que més ha contribuït a donar una impronta negativa al seu llarg i fecund pontificat, ja que condemna la llibertat de culte i de consciència i el indiferentisme sota un criteri personal i intransigent del mateix papa caracteritzat per un cert eclecticisme. També és el document més controvertit de la història de l´esglèsia citat sempre pels enemics de l´esglèsia com exemple de l´obscurantisme catòlic contemporani.
El tema dels drets de l´home i les llibertats es plantejaren d´una manera nova a partir del Papa Joan XXIII i el Concili Vaticà II (1962-1965) donant un pas endevant en el procés del coneixement de la persona. Tant Joan XXIII, en l´encíclica Pacem in terris (1963), com el Concili, en la seva constitució pastoral Gaudium et Spes i en la declaració Dignitatis Humanae plantejaren una forma més realista d´analitzar els problemes abans mencionats: la persona humana pasà a tenir l´obligació de cercar la veritat i el dret de seguir-la segons la seva consciència. Aquest supòsit que busca sincerament la veritat, cal concedir a la persona els drets de llibertat religiosa, llibertat de consciència, d´expressió, etc… El subjecte de drets no és la veritat ni l´error, sinó la persona intel.ligent i lliure.
Això vol dir que els Papes del segle XIX varen advertir del gravíssim perill que comporten una raó i la llibertat humana deixades a si mateixes. El pas del temps ha justificat les previsions d´aquells papas. Els Papas del segle XX han vist que cal còrrer riscos de la llibertat per respecte a la persona, i que cal prevenir-los amb unes propostes sinceres però no coactives de la veritat. En aquest sentit no sembla que hi hagi contradicció entre el Papa Pius IX i Joan XXIII i els seus successors, fins a Joan Pau II inclòs. En els seus ensenyaments d´ells s´ha de veure un procés de continuïtat evolutiva i de perfeccionament en el coneixement de la persona humana i de la societat civil.
dilluns, 15 de març del 2010
Syllabus (3)
També cal tenir present que l´avanç del Risorgimento unificador italià, en el que la Curia romana veia l´avanç de les idees liberals, va accelerar els treballs de la comisió i que ja tenia un conjunt de tesis condemnables l´any 1860. Ara bé, aquest mateix any el bisbe de Perpinyà elaborà un llistat condemnatori dels errors del món modern que agradà al Papa que ordenà abandonar l´esquema anterior i es comencés a treballar sobre la carta pastoral del bisbe. Es formava així una llista de 61 proposicions qualificades teològicament que es lliurà a una sèrie de bisbes que, convidats per Pius IX, acudiren a Roma amb motiu de la cononització dels màrtirs de Japó. Aquest esquema es filtrà a la premsa liberal i va aparèixer publicat, aixecant ires de polèmica en l´opinió pública europea. Així tornà a frenar-se el projecte, però sense presa continuà treballant-se en això a pesar de l´oposició dels cardenals del Sant Ofici, que dubtaven de la tasca i el mètode que se seguien.
Amb la convenció de setembre, després de la derrota de Napoleó III enfront Prúsia, França retira el seu recolzament a Roma i reconeix el Regne d´Itàlia, quedant així la via lliure per a la conquesta del petit reducte que quedava dels Estats Pontificis. Aquest fou el motiu que accelerà els treballs de condemna, que es trobava sota la direcció del P. Bilio, cardenal de l´ordre barnabita.
Prenent-se com a base 80 tesis a partir de 32 documents anteriors de Pius IX es redactà també l´encíclica Quanta Cura que es publicà amb el Syllabus condemnant les principals llibertats modernes. El Syllabus seria una llista dels errors condemnats, mentres que la Quanta Cura seria una explicació de tot el que el Syllabus condemnava. És a partir d´aquest moment quan es dona la ruptura de l´esglèsia amb el món modern.
Entrant ja en l´anàlisi del contingut del Syllabus dir que abraça 80 proposicions dividides en 10 capítols. Aquestes proposicions es resumeixen en quatre punts fonamentals:
1. Les proposicions que van de la primera a la divuitena condemnen els errors relatius a la fe: panteisme, naturalisme, racionalisme tant absolut com mitigat, indiferentisme, incompatibilitat entre la fe i la raó, etc… També inclou la proposició 22 que condemna el no sometiment de la intel.ligència al magisteri de l´esglèsia.
2. Les proposicions que van de la 19 a la 55 són les relatives a la naturalesa de l´esglèsia, de l´Estat i les relacions entre ambdós. Es subraya la llibertat de l´esglèsia, la subordinació de l´Estat a la moral i l´existència de drets naturals anteriors a l´Estat i independents del mateix. Condemna la separació entre l´esglèsia i l´Estat.
3. Les proposicions que van de la 56 a la 74 són les relatives a l´ètica i donen especial atenció al matrimoni, però també a la moral laica, a l´utilitarisme (tesis 58) i la separació sacrament-contracte.
4. Les proposicions que van de la 75 a la 80 afirmen que la religió catòlica ha de ser la religió de l´Estat i condemnen la llibertat de culte, pensament, impremta i conciència. Destaca la tesi que afirma que el Romà pontífex no pot conciliar-se amb el progrés, el liberalisme i la cultura moderna.
Amb la convenció de setembre, després de la derrota de Napoleó III enfront Prúsia, França retira el seu recolzament a Roma i reconeix el Regne d´Itàlia, quedant així la via lliure per a la conquesta del petit reducte que quedava dels Estats Pontificis. Aquest fou el motiu que accelerà els treballs de condemna, que es trobava sota la direcció del P. Bilio, cardenal de l´ordre barnabita.
Prenent-se com a base 80 tesis a partir de 32 documents anteriors de Pius IX es redactà també l´encíclica Quanta Cura que es publicà amb el Syllabus condemnant les principals llibertats modernes. El Syllabus seria una llista dels errors condemnats, mentres que la Quanta Cura seria una explicació de tot el que el Syllabus condemnava. És a partir d´aquest moment quan es dona la ruptura de l´esglèsia amb el món modern.
Entrant ja en l´anàlisi del contingut del Syllabus dir que abraça 80 proposicions dividides en 10 capítols. Aquestes proposicions es resumeixen en quatre punts fonamentals:
1. Les proposicions que van de la primera a la divuitena condemnen els errors relatius a la fe: panteisme, naturalisme, racionalisme tant absolut com mitigat, indiferentisme, incompatibilitat entre la fe i la raó, etc… També inclou la proposició 22 que condemna el no sometiment de la intel.ligència al magisteri de l´esglèsia.
2. Les proposicions que van de la 19 a la 55 són les relatives a la naturalesa de l´esglèsia, de l´Estat i les relacions entre ambdós. Es subraya la llibertat de l´esglèsia, la subordinació de l´Estat a la moral i l´existència de drets naturals anteriors a l´Estat i independents del mateix. Condemna la separació entre l´esglèsia i l´Estat.
3. Les proposicions que van de la 56 a la 74 són les relatives a l´ètica i donen especial atenció al matrimoni, però també a la moral laica, a l´utilitarisme (tesis 58) i la separació sacrament-contracte.
4. Les proposicions que van de la 75 a la 80 afirmen que la religió catòlica ha de ser la religió de l´Estat i condemnen la llibertat de culte, pensament, impremta i conciència. Destaca la tesi que afirma que el Romà pontífex no pot conciliar-se amb el progrés, el liberalisme i la cultura moderna.
divendres, 12 de març del 2010
Syllabus (2)
També cal tenir present que l´avanç del Risorgimento unificador italià, en el que la Curia romana veia l´avanç de les idees liberals, va accelerar els treballs de la comisió i que ja tenia un conjunt de tesis condemnables l´any 1860. Ara bé, aquest mateix any el bisbe de Perpinyà elaborà un llistat condemnatori dels errors del món modern que agradà al Papa que ordenà abandonar l´esquema anterior i es comencés a treballar sobre la carta pastoral del bisbe. Es formava així una llista de 61 proposicions qualificades teològicament que es lliurà a una sèrie de bisbes que, convidats per Pius IX, acudiren a Roma amb motiu de la cononització dels màrtirs de Japó. Aquest esquema es filtrà a la premsa liberal i va aparèixer publicat, aixecant ires de polèmica en l´opinió pública europea. Així tornà a frenar-se el projecte, però sense presa continuà treballant-se en això a pesar de l´oposició dels cardenals del Sant Ofici, que dubtaven de la tasca i el mètode que se seguien.
Amb la convenció de setembre, després de la derrota de Napoleó III enfront Prúsia, França retira el seu recolzament a Roma i reconeix el Regne d´Itàlia, quedant així la via lliure per a la conquesta del petit reducte que quedava dels Estats Pontificis. Aquest fou el motiu que accelerà els treballs de condemna, que es trobava sota la direcció del P. Bilio, cardenal de l´ordre barnabita.
Prenent-se com a base 80 tesis a partir de 32 documents anteriors de Pius IX es redactà també l´encíclica Quanta Cura que es publicà amb el Syllabus condemnant les principals llibertats modernes. El Syllabus seria una llista dels errors condemnats, mentres que la Quanta Cura seria una explicació de tot el que el Syllabus condemnava. És a partir d´aquest moment quan es dona la ruptura de l´esglèsia amb el món modern.
Amb la convenció de setembre, després de la derrota de Napoleó III enfront Prúsia, França retira el seu recolzament a Roma i reconeix el Regne d´Itàlia, quedant així la via lliure per a la conquesta del petit reducte que quedava dels Estats Pontificis. Aquest fou el motiu que accelerà els treballs de condemna, que es trobava sota la direcció del P. Bilio, cardenal de l´ordre barnabita.
Prenent-se com a base 80 tesis a partir de 32 documents anteriors de Pius IX es redactà també l´encíclica Quanta Cura que es publicà amb el Syllabus condemnant les principals llibertats modernes. El Syllabus seria una llista dels errors condemnats, mentres que la Quanta Cura seria una explicació de tot el que el Syllabus condemnava. És a partir d´aquest moment quan es dona la ruptura de l´esglèsia amb el món modern.
dijous, 11 de març del 2010
El Syllabus (1)
EL SYLLABUS (1864).
La beatificació del Papa Mastai-Ferreti, que governà l´èsglèsia de 1846 a 1878, amb el nom de Pius IX ha aixecat dures crítiques, entre altres raons perquè es acusat d´haver reprovat la Modernitat, el poder de la raó inclús sobre la revelació, com també l´haver-se oposat a les llibertats democràtiques, de religió, de consciència, d´expressió, a l´indiferentisme religiós, al socialisme i al comunisme, a la concepció laica de l´Estat, a les majories com a font de dret, etc…
Tots aquests temes quedaren sintetitzats en el Syllabus o conjunt de proposicions inacceptables per al conjunt de l´esglèsia catòlica promulgat el 8 de desembre de 1864.
Segons molts intèrprets el més valuós del Syllabus és haver tingut la intuició certera que, si es concedien indiscriminadament les llibertats de pensament, de consciència, de moral, de religió, etc… que exigien els lliberals i els massons, es cauria en un caos ideològic, polític, religiós i moral. Exactament el que ha succeït. La història ha confirmat aquella intuició al ser les societats acutals un lloc on predomina un confusionisme religiós, moral, polític, familiar, etc… i, com a conseqüència un escepticisme i un relativisme que caracteritzen les societats postmodernes. Això és el que Pius IX va voler evitar (al final del comentari indicaré la valoració que aquest fet comporta).
El Syllabus (recopilació) dels principals errors del nostre temps, de Pius IX, posa de manifest l´enorme distància que allunyava a l´època del pensament de l´esglèsia i a l´inversa.El món modern, que s´enfronta conscientment a l´esglèsia, és acusat d´error per el propi Papa de la manera més aspre possible. El Syllabus es dirigeix contra el panteisme, el naturalisme, el racionalisme, el socialisme, el comunisme, el nacionalisme anticristià i l´estatalisme eclesiàstic, la moral autònoma, el liberalisme i les seves conseqüències (llibertat de cultura i de premsa) i conclou afirmant que el Papa no ha de reconciliar-se amb el progrés, el liberalisme i la civilització moderna.
El Syllabus presenta i parteix d´una teologia en la que l´esglèsia és una societat desigual, en la que uns manen i altres obeeixen, uns ensenyen i altres aprenen. Des d´aquí es propugna l´ideal de la unanimitat de les creences, que són les que determina la Jerarquia, i es defensa una concepció estrictament vertical de l´esglèsia, en la que l´obediència al magisteri és pedra angular de la teologia. Aquesta es redueix a comentar, defensar i aplicar els pronunciaments del magisteri eclesiàstic, molt més quan el magisteri jeràrquic desenvolupa la seva pròpia teologia, que es converteix en oficial, i es converteix en l´àrbitre únic que decideix en les controvèrsies teològiques, per damunt de la pròpia comunitat de teòlegs. Ja no hi ha dos magisteris autònoms, els dels doctors i el jeràrquic, sinó que el segon domina totalment al primer i intervé quan ho creu convenient.
Ara bé, per entendre l´aparició del Syllabus és necessari una certa presentació del context històric, sense el que es fa incomprensible el mateix text del Syllabus.
L´origen del Syllabus cal cercar-lo l´any 1849 quan es va plantejar la idea de fer una recopilació de tots els errors moderns i condemnar-los. Aquesta idea no va triomfar inicialment però l´any 1850 el Papa encarregà a la revista dels jesuïtes La Civiltá Cattolica llençar la idea per a observar el seu grau d´acceptació. L´acollida fou favorable, i el Papa pensà unir aquesta condemna al Dogma de la Immaculada Concepció, creant-se una comisió especialment encarregada de l´estudi d´aquests errors del món modern.
La beatificació del Papa Mastai-Ferreti, que governà l´èsglèsia de 1846 a 1878, amb el nom de Pius IX ha aixecat dures crítiques, entre altres raons perquè es acusat d´haver reprovat la Modernitat, el poder de la raó inclús sobre la revelació, com també l´haver-se oposat a les llibertats democràtiques, de religió, de consciència, d´expressió, a l´indiferentisme religiós, al socialisme i al comunisme, a la concepció laica de l´Estat, a les majories com a font de dret, etc…
Tots aquests temes quedaren sintetitzats en el Syllabus o conjunt de proposicions inacceptables per al conjunt de l´esglèsia catòlica promulgat el 8 de desembre de 1864.
Segons molts intèrprets el més valuós del Syllabus és haver tingut la intuició certera que, si es concedien indiscriminadament les llibertats de pensament, de consciència, de moral, de religió, etc… que exigien els lliberals i els massons, es cauria en un caos ideològic, polític, religiós i moral. Exactament el que ha succeït. La història ha confirmat aquella intuició al ser les societats acutals un lloc on predomina un confusionisme religiós, moral, polític, familiar, etc… i, com a conseqüència un escepticisme i un relativisme que caracteritzen les societats postmodernes. Això és el que Pius IX va voler evitar (al final del comentari indicaré la valoració que aquest fet comporta).
El Syllabus (recopilació) dels principals errors del nostre temps, de Pius IX, posa de manifest l´enorme distància que allunyava a l´època del pensament de l´esglèsia i a l´inversa.El món modern, que s´enfronta conscientment a l´esglèsia, és acusat d´error per el propi Papa de la manera més aspre possible. El Syllabus es dirigeix contra el panteisme, el naturalisme, el racionalisme, el socialisme, el comunisme, el nacionalisme anticristià i l´estatalisme eclesiàstic, la moral autònoma, el liberalisme i les seves conseqüències (llibertat de cultura i de premsa) i conclou afirmant que el Papa no ha de reconciliar-se amb el progrés, el liberalisme i la civilització moderna.
El Syllabus presenta i parteix d´una teologia en la que l´esglèsia és una societat desigual, en la que uns manen i altres obeeixen, uns ensenyen i altres aprenen. Des d´aquí es propugna l´ideal de la unanimitat de les creences, que són les que determina la Jerarquia, i es defensa una concepció estrictament vertical de l´esglèsia, en la que l´obediència al magisteri és pedra angular de la teologia. Aquesta es redueix a comentar, defensar i aplicar els pronunciaments del magisteri eclesiàstic, molt més quan el magisteri jeràrquic desenvolupa la seva pròpia teologia, que es converteix en oficial, i es converteix en l´àrbitre únic que decideix en les controvèrsies teològiques, per damunt de la pròpia comunitat de teòlegs. Ja no hi ha dos magisteris autònoms, els dels doctors i el jeràrquic, sinó que el segon domina totalment al primer i intervé quan ho creu convenient.
Ara bé, per entendre l´aparició del Syllabus és necessari una certa presentació del context històric, sense el que es fa incomprensible el mateix text del Syllabus.
L´origen del Syllabus cal cercar-lo l´any 1849 quan es va plantejar la idea de fer una recopilació de tots els errors moderns i condemnar-los. Aquesta idea no va triomfar inicialment però l´any 1850 el Papa encarregà a la revista dels jesuïtes La Civiltá Cattolica llençar la idea per a observar el seu grau d´acceptació. L´acollida fou favorable, i el Papa pensà unir aquesta condemna al Dogma de la Immaculada Concepció, creant-se una comisió especialment encarregada de l´estudi d´aquests errors del món modern.
dilluns, 8 de març del 2010
Dictatus papae (3)
Aprofitant aquest reacció de Roma, la noblesa opositora a Enric IV convoca la Dieta imperial amb la intenció de deposar al monarca posant en una situació molt complexe a l´emperador, fet que l´empeny l´any 1077 a trobar-se amb el papa i li demana perdó i reintegrar-se a la comunitat cristiana. Al papa no li queda més remei que perdonar-lo un cop està clar que ha quedat derrotat políticament.
Però la tensió encara augentà més quan al tornar a Alemanya, la noblesa opositora nombrà a Rodolf de Suabia nou monarca. Enric IV demana al papa que excomuniqui a Rudolf. La tensió augmentà fins que Enric IV tornà a desposseir a Gregori VII de la seva dignitat pontificia, fet que provocà la reacció d´excomunicació i declaració de rei il.legítim d´Enric IV.
Davant això el conflicte armat estava servit. Enric IV encapçalà un exèrcit que anà a Roma amb la finalitat última de jutjar i condemnar al papa. Gregori que fuig serà destronat i al seu lloc és declarat nou papa Climent III. La reacció de Gregori VII fou demanar ajuda a Roberto Guiscardo que marxà també cap a roma amb un exèrcit de musulmans que saquejaren la ciutat de Roma aprofintant que Enric IV s´havia protegir fora de la ciutat.
L´any 1085 mor Gregori VII i, després d´un breu pas per la seu pontificia de Víctor III, fou designat nou papa Urbà II (tot i que a Roma segui instal.lat l´antipapa Climent II). Urbà II consegui apaderar-se de nou de Roma i derrocar a “l´antipapa” després d´unes batalles molt cruentes, però morí l´any 1099 sense haver derrotat a Enric IV.
A la mort d´aquest pujà al tro Enric V que mantení els posicionaments del seu pare i, evidentment fou excomunicat com el seu pare amb el perill d´enquistament de la sitauació que aquest fet comportava. Davant això Pascual II (el pontífex en aquell moment) decidí fer concesions per acostar posicions (especialment pel que fa a les propietats del clergat) a convi d´obtenir la renuncia de l´emperador al dret de sancionar l´elecció de càrrecs eclesiàstics, els quals no tindrien cap poder territorial. Això comportà la reacció d´abats, pleberes i la resta de dignataris eclesiàstics en la cerimònia d´entronització (1111). Enric V entra a la catedral de Sant Pere i deté al Papa i als cardenals. Després obliga a Pascual II que el coroni pomposament. Un cop Enric V marxa el papa torna a excomulgar-lo i rebutja el pacte subscrit
L´any 1119 se situa al front de l´esglèsia catòlica Calixte II, a qui cal atribuir l´èxit en la desitjada conclusió de la querella de les investidures en un pacte firmat el 23 de setembre de 1122 (pacte anomenat concordat de Worms) en el que s´establia correspondria al poder eclesiàstic la investidura clerical mitjançant el lliurement de l´anell i el bàcul i la consagració amb les ordres religioses, mentres que a l´estaent civil se li reservava la investidura feudal amb l´otorgament dels drets de regalia i la resta d´ atributs temporals. Els així investits es devien al papa en el tema religiós i al sobirà laic en el civil. A l´emperador se li reconeixia a més a més la potestat d´assistir a l´elecció de càrrecs eclesiàstics i d´utilitzar el vot de qualitat quan no hi hagués acord entre els electors. Degut a que les presions que s´exercien sobre els capítols de les catedrals i abadies eren molt fortes en ordre a l´elecció d´un determinat candidat, el que dificultava l´elecció del quòrum necessari, al final acavà essent molt sovint l´emperador qui imposés el seu arbitratge.
Però la tensió encara augentà més quan al tornar a Alemanya, la noblesa opositora nombrà a Rodolf de Suabia nou monarca. Enric IV demana al papa que excomuniqui a Rudolf. La tensió augmentà fins que Enric IV tornà a desposseir a Gregori VII de la seva dignitat pontificia, fet que provocà la reacció d´excomunicació i declaració de rei il.legítim d´Enric IV.
Davant això el conflicte armat estava servit. Enric IV encapçalà un exèrcit que anà a Roma amb la finalitat última de jutjar i condemnar al papa. Gregori que fuig serà destronat i al seu lloc és declarat nou papa Climent III. La reacció de Gregori VII fou demanar ajuda a Roberto Guiscardo que marxà també cap a roma amb un exèrcit de musulmans que saquejaren la ciutat de Roma aprofintant que Enric IV s´havia protegir fora de la ciutat.
L´any 1085 mor Gregori VII i, després d´un breu pas per la seu pontificia de Víctor III, fou designat nou papa Urbà II (tot i que a Roma segui instal.lat l´antipapa Climent II). Urbà II consegui apaderar-se de nou de Roma i derrocar a “l´antipapa” després d´unes batalles molt cruentes, però morí l´any 1099 sense haver derrotat a Enric IV.
A la mort d´aquest pujà al tro Enric V que mantení els posicionaments del seu pare i, evidentment fou excomunicat com el seu pare amb el perill d´enquistament de la sitauació que aquest fet comportava. Davant això Pascual II (el pontífex en aquell moment) decidí fer concesions per acostar posicions (especialment pel que fa a les propietats del clergat) a convi d´obtenir la renuncia de l´emperador al dret de sancionar l´elecció de càrrecs eclesiàstics, els quals no tindrien cap poder territorial. Això comportà la reacció d´abats, pleberes i la resta de dignataris eclesiàstics en la cerimònia d´entronització (1111). Enric V entra a la catedral de Sant Pere i deté al Papa i als cardenals. Després obliga a Pascual II que el coroni pomposament. Un cop Enric V marxa el papa torna a excomulgar-lo i rebutja el pacte subscrit
L´any 1119 se situa al front de l´esglèsia catòlica Calixte II, a qui cal atribuir l´èxit en la desitjada conclusió de la querella de les investidures en un pacte firmat el 23 de setembre de 1122 (pacte anomenat concordat de Worms) en el que s´establia correspondria al poder eclesiàstic la investidura clerical mitjançant el lliurement de l´anell i el bàcul i la consagració amb les ordres religioses, mentres que a l´estaent civil se li reservava la investidura feudal amb l´otorgament dels drets de regalia i la resta d´ atributs temporals. Els així investits es devien al papa en el tema religiós i al sobirà laic en el civil. A l´emperador se li reconeixia a més a més la potestat d´assistir a l´elecció de càrrecs eclesiàstics i d´utilitzar el vot de qualitat quan no hi hagués acord entre els electors. Degut a que les presions que s´exercien sobre els capítols de les catedrals i abadies eren molt fortes en ordre a l´elecció d´un determinat candidat, el que dificultava l´elecció del quòrum necessari, al final acavà essent molt sovint l´emperador qui imposés el seu arbitratge.
divendres, 5 de març del 2010
dictatus papae(2)
Podríem dir que els 27 axiomes dels Dictatus Papae es resumeixen en tres conceptes bàsics: 1) El papa està per sobre no sols de fidels, clergues i bisbes, sinó de totes les esglèsies locals, regionals i nacionals, i per sobre també de tots els concilis. 2) Els prínceps, inclòs l´emperador estan sotmesos al papa. 3) L´esglèsia romana no s´ha equivocat en el passat ni s´equivocarà en el futur.
Aquestes pretensions papals portaràn a un enfrontament amb l´emperador alemany en l´anomenada Disputa de les Investidures, que en el fons no és més que un enfrontament entre el poder civil i el poder eclesiàstic sobre la qüestió de a qui correspon el domini del clergue. I és que, en el fons, el Dictatus Papae presenta un ampli programa de les reinvindicacions universals del Papat. Aquesta recopilació data d´abans de la lluita de les investidures. La segona de les 27 proposicions fonamentals sobre els drets del papa diu que el papa és l´únic que amb raó pot anomenar-se bisbe universal.
A partir d´aquest moment, les diferències entre el papa i l´emperador es farien insalvables. Reformadors i antireformadors afinarien els seus arguments entrant en una polèmica que duraria fins entrat el segle XII.
Com he indicat l´origen de tot aquest conflicte cal trobar-lo en l´anomenada querella de les investidures i que fou el conflicte que enfrontà a papas i reis cristians entre 1073 i 1122. La causa d´aquest conflicte fou la provisió de beneficis i títols eclesiàstics, és a dir, una lluita per l´autoritat en els nombraments a l´esglèsia.
Com he indicat l´esclat del conflicte cal situar-lo l´any 1073 quan Gregori VII es elevat a la seu pontificia i immediatament prescriu el celibat eclsiàstic mitjançant la prohibició del matrimoni dels sacerdots. (nicolaisme) amb la finalitat d´afiançar la seva política teocràtica i evitar, en última instància, la transmisió hereditària dels drets feudals (no s´ha d´oblidar que segons la doctrina de l´esglèsia un laic no podia consagrar clergues ni capatitat per otorgar la investidura d´un feu eclesiàstic). Els monarques, evidentment no volien perdre aquesta opció obtenint el benefici inherent a la concessió feudal, ni a perdre la facultat, en definitiva, d´elegir els seus col.laboradors i funcionaris.
A aquest decret cal sumar-li altres decrets de l´any 1074 sobre la sinonimia i les investidures dirigides a minar l´autoritat imperial; i al 1075 el Dictatus Papae.
Com és lògic Enric IV no volia pedre la seva autoritat imperial i mostrà indiferència vers les prescripcions pontificies seguint investint bisbes i cobrint les places vacants.
El següent esglaó en la polèmica fou quan l´any 1076 Enric IV convoca un sínode de prelats alemanys contrari a les postures reformistes de Gregori VII i a partir de les conclusions d´aquest sínode envia una carta al Papa on el convida a que abandoni el càrrec i fes penitència pels seus pecats. La resposta de Roma fou pujar un esglaó més en la polèmica a l´excomunicar al monarca i a tots els que intervineren en el sínode alemany. El papa també declarva deposat al rey, prohibia a tothom que el reconegués com a rei i dispensava als seus súbdits de l´obligació de fidelitat a l´emperador.
Aquestes pretensions papals portaràn a un enfrontament amb l´emperador alemany en l´anomenada Disputa de les Investidures, que en el fons no és més que un enfrontament entre el poder civil i el poder eclesiàstic sobre la qüestió de a qui correspon el domini del clergue. I és que, en el fons, el Dictatus Papae presenta un ampli programa de les reinvindicacions universals del Papat. Aquesta recopilació data d´abans de la lluita de les investidures. La segona de les 27 proposicions fonamentals sobre els drets del papa diu que el papa és l´únic que amb raó pot anomenar-se bisbe universal.
A partir d´aquest moment, les diferències entre el papa i l´emperador es farien insalvables. Reformadors i antireformadors afinarien els seus arguments entrant en una polèmica que duraria fins entrat el segle XII.
Com he indicat l´origen de tot aquest conflicte cal trobar-lo en l´anomenada querella de les investidures i que fou el conflicte que enfrontà a papas i reis cristians entre 1073 i 1122. La causa d´aquest conflicte fou la provisió de beneficis i títols eclesiàstics, és a dir, una lluita per l´autoritat en els nombraments a l´esglèsia.
Com he indicat l´esclat del conflicte cal situar-lo l´any 1073 quan Gregori VII es elevat a la seu pontificia i immediatament prescriu el celibat eclsiàstic mitjançant la prohibició del matrimoni dels sacerdots. (nicolaisme) amb la finalitat d´afiançar la seva política teocràtica i evitar, en última instància, la transmisió hereditària dels drets feudals (no s´ha d´oblidar que segons la doctrina de l´esglèsia un laic no podia consagrar clergues ni capatitat per otorgar la investidura d´un feu eclesiàstic). Els monarques, evidentment no volien perdre aquesta opció obtenint el benefici inherent a la concessió feudal, ni a perdre la facultat, en definitiva, d´elegir els seus col.laboradors i funcionaris.
A aquest decret cal sumar-li altres decrets de l´any 1074 sobre la sinonimia i les investidures dirigides a minar l´autoritat imperial; i al 1075 el Dictatus Papae.
Com és lògic Enric IV no volia pedre la seva autoritat imperial i mostrà indiferència vers les prescripcions pontificies seguint investint bisbes i cobrint les places vacants.
El següent esglaó en la polèmica fou quan l´any 1076 Enric IV convoca un sínode de prelats alemanys contrari a les postures reformistes de Gregori VII i a partir de les conclusions d´aquest sínode envia una carta al Papa on el convida a que abandoni el càrrec i fes penitència pels seus pecats. La resposta de Roma fou pujar un esglaó més en la polèmica a l´excomunicar al monarca i a tots els que intervineren en el sínode alemany. El papa també declarva deposat al rey, prohibia a tothom que el reconegués com a rei i dispensava als seus súbdits de l´obligació de fidelitat a l´emperador.
dimecres, 3 de març del 2010
Dictatus papae (1)
COMENTARI DE TEXT.
(DICTATUS PAPAE).
El present text, que recull el document anomenat Dictatus Papae, és un dels textos que els intèrprets consideren fonamentals per a la hitòria de l´esglèsia fins al punt de considerar-lo com una autèntica constitució de la institució eclesiàstica.
El Dictatus Papae fou elaborat l´any 1075 pel Papa Gergori VII enmig d´un entorn de greu enfrontament entre aquest Papa i Enric IV en l´anomenada Querella de la Investidura.
Gregori VII representa en la seva persona i la seva obra el programa de tot el curialisme de l´alta Edat Mitja. La seva característica fou la seva absoluta fidelitat a allò espiritual enmig de les grans rivalitats polítiques. Les seves idees adquiriren forma definitiva després d´una certa evolució. Primerament va reconèixer el poder real-imperial com a coordinat amb el pontifici. Però després dedicà tots els seus esforços a lluitar per l´ideal que sempre proclamà: la iustitia, el dret diví. Un únic regne de Crist sobre els pobles i els seus poders polítics: sota la direcció del papa. En ell, per obra del papa, es realitza l´únic dret diví, la unica sobirania de Deu. I aquesta dimensió espiritual està exempta de tota concepció simplement simbòlica o espiritualista, està inmersa en la realitat política concreta, el papa és el senyor feudal del món. Ja que l´element sacerdotal és el suprem, no pot estar sotmès a ningú. Tot el mal en l´esglèsia procedeix de l´opinió que aquesta ordenació ha estat alterada per les intromisions del poder temporal. La configuració del món segons el pla de Déu, descrita per Sant Agustí, únicament arribarà quan el sumum sacerdot dirigeixi el món. O sigui, la justicia únicament s´aconseguirà quan l´esglèsia posseeixi la seva libertas. La base de tot això és i serà sempre la superioritat, la singularitat i la independència d´allò que és religiós-eclesiàstic.
L´assentiment del domini universal del papat fou pròpiament i per sencer obra de Gregori VII. En aquest sentit el seu programa representa una novetat en la mesura en que ell va saber resumir les exigències del programa de la reforma i començà a realitzar-les.
L ´anhelada independència de l´esglèsia respecte a l´Estat era intrínsecament legítima. Inclús es pot dir, segons una llei històrica general, que una certa insistència exagerada en aquella era necessària per a que la seva legitimitat pugués imposar-se. Ara bé, també en Gregori VII és impossible passar per alt certes exageracions fatals, encara que totes elles fossin dictades per un elevat fervor religiós, i, molt menys els contratemps que lògicament havien de seguir-se d´aquestes pretensions clericals.
Els 27 principis del Dictatus Papae que observem en aquest text tracten fonamentalment sobre assumptes que pertanyen a l´àmbit dels bisbes i clergues i, en menor mesura, sobre els reis i altres prínceps laics. En el seu contingut hi podem trobar proposicions molt categòriques (especialment la 12 i la 27 que autoritzen al Papa a deposar als emperadors i a alliberar als súbdits del jurament de fidelitat donat als injustos). A més s´estipula que el pontífex romà no ha de ser jutjat per ningú ni ésser condemnat, i està clar, que totes les disposicions es refereixen tant als sobirans com a les dignitats eclesiàsitiques.
D´aquestes afirmacions, tant categòriques, encara que breus, resulta que el papa és superior a l´emperador, als reis, i a tots els prínceps, fossin aquests els que fossin, i que aquesta preeminència no es limita sols al domini espiritual, doncs porta la possibilitat de sancions d´ordre temporal.
(DICTATUS PAPAE).
El present text, que recull el document anomenat Dictatus Papae, és un dels textos que els intèrprets consideren fonamentals per a la hitòria de l´esglèsia fins al punt de considerar-lo com una autèntica constitució de la institució eclesiàstica.
El Dictatus Papae fou elaborat l´any 1075 pel Papa Gergori VII enmig d´un entorn de greu enfrontament entre aquest Papa i Enric IV en l´anomenada Querella de la Investidura.
Gregori VII representa en la seva persona i la seva obra el programa de tot el curialisme de l´alta Edat Mitja. La seva característica fou la seva absoluta fidelitat a allò espiritual enmig de les grans rivalitats polítiques. Les seves idees adquiriren forma definitiva després d´una certa evolució. Primerament va reconèixer el poder real-imperial com a coordinat amb el pontifici. Però després dedicà tots els seus esforços a lluitar per l´ideal que sempre proclamà: la iustitia, el dret diví. Un únic regne de Crist sobre els pobles i els seus poders polítics: sota la direcció del papa. En ell, per obra del papa, es realitza l´únic dret diví, la unica sobirania de Deu. I aquesta dimensió espiritual està exempta de tota concepció simplement simbòlica o espiritualista, està inmersa en la realitat política concreta, el papa és el senyor feudal del món. Ja que l´element sacerdotal és el suprem, no pot estar sotmès a ningú. Tot el mal en l´esglèsia procedeix de l´opinió que aquesta ordenació ha estat alterada per les intromisions del poder temporal. La configuració del món segons el pla de Déu, descrita per Sant Agustí, únicament arribarà quan el sumum sacerdot dirigeixi el món. O sigui, la justicia únicament s´aconseguirà quan l´esglèsia posseeixi la seva libertas. La base de tot això és i serà sempre la superioritat, la singularitat i la independència d´allò que és religiós-eclesiàstic.
L´assentiment del domini universal del papat fou pròpiament i per sencer obra de Gregori VII. En aquest sentit el seu programa representa una novetat en la mesura en que ell va saber resumir les exigències del programa de la reforma i començà a realitzar-les.
L ´anhelada independència de l´esglèsia respecte a l´Estat era intrínsecament legítima. Inclús es pot dir, segons una llei històrica general, que una certa insistència exagerada en aquella era necessària per a que la seva legitimitat pugués imposar-se. Ara bé, també en Gregori VII és impossible passar per alt certes exageracions fatals, encara que totes elles fossin dictades per un elevat fervor religiós, i, molt menys els contratemps que lògicament havien de seguir-se d´aquestes pretensions clericals.
Els 27 principis del Dictatus Papae que observem en aquest text tracten fonamentalment sobre assumptes que pertanyen a l´àmbit dels bisbes i clergues i, en menor mesura, sobre els reis i altres prínceps laics. En el seu contingut hi podem trobar proposicions molt categòriques (especialment la 12 i la 27 que autoritzen al Papa a deposar als emperadors i a alliberar als súbdits del jurament de fidelitat donat als injustos). A més s´estipula que el pontífex romà no ha de ser jutjat per ningú ni ésser condemnat, i està clar, que totes les disposicions es refereixen tant als sobirans com a les dignitats eclesiàsitiques.
D´aquestes afirmacions, tant categòriques, encara que breus, resulta que el papa és superior a l´emperador, als reis, i a tots els prínceps, fossin aquests els que fossin, i que aquesta preeminència no es limita sols al domini espiritual, doncs porta la possibilitat de sancions d´ordre temporal.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)