Pensament polític medieval (3)

CAPÍTOL III: EL DESENVOLUPAMENT POSTCAROLINGI.

En aquest capítol Ullmann ens mostra com a partir del segle IX es produeix una clericalització del pensament polític. En aquest procés té especialment importància per la seva força simbòlica la coronització de l´emperador Lluis I. En aquesta coronització es produeixen dos fets claus: en primer lloc el papa Esteve IV coronitza a Lluis I amb la corona que, suposadament, havia portat Constantí. En segon lloc el papa va ungir al rei fent que el pocés d´imposició de la corona i de l´ungiment fos un únic acte litúrgic. El significat d´aquesta coronització de l´any 816 no era altre que l´emperador passava a ser imatge de Crist. Les següents coronitzacions seguiran el mateix ritual amb el matís que ja es faran directament a Roma i en la coronització de 1850 serà el mateix rei qui demanarà al papa que coronitzi al seu fill, a diferència dels anterior en que era el papa qui convidava al rei. Tots aquests elements ens indiquen com al segle IX es produeix un gir copernicà que consistí en passar de tenir el papa un paper absolutament secundari a una societat en que la sobirania jurisdiccional residia en la figura del papa.
Ullmann també explica un tercer simbolisme important que consistia en que el papa donava un sable a l´emperador i que significa que el rei tenia el paper auxiliar d´erradicar el mal.
Arribats en aquest punt és evident quina va ser l´evolució del pensament polític. Serà Nicolàs I qui planteja ja de forma contundent la superioritat ded la figura del papa sobre l´emperador, el qual era un súbdit del papa, el qual era inmune als poders civils i reials. Però no sols això, també va indicar que les lleis havien de concordar amb el principis i fins de l´esglèsia de Roma, i que en cas contrari, el poble tenia l´obligació de no complir les lleis dictades pel rei. En aquest sentit, el decrets donats pel papa, en tant que successor de Sant Pere i dels poders que li havia donat Jesucrist, tenien la mateixa força que els decrets donats pel mateix Jesucrist i, eviedentment, superiors als que podia donar el rei o qualsevol altre poder civil i, concretament al rei, que era únicament un ministre de Déu.
Ullmannn destaca que és essencial per a entendre aquesta evolució que la majoria de consellers reials eren quasi exclusivament eclesiàstics. També remarca, però, que totes aquestes declaracions en aquest moment tenien un caràcter programàtic però que en aquest moment encara no es porten a terme.
Ullmannn posa de manifest com a partir del segle X (un segle amb una forta crisi econòmica i alimentària) era impossible a un rei enfrontar-se a la jerarquia eclesiàstica.
També cal tenir present que el rei no havia perdut la capacitat de nombrar càrrecs eclesiàsics. Aquesta capacitat serà la que fa possible durant la primera meitat del segle XI a que el govern imperial porti a terme una reforma important dels organismes sacerdotals mitjançant tot un conjunt de nomenaments. No cal dir que aquest fet i aquesta capacitat de l´emperador de nomenar càrrecs eclesiàstics, portarà a nous enfrontaments dels que en parlarem més endevant.