dictatus papae(2)

Podríem dir que els 27 axiomes dels Dictatus Papae es resumeixen en tres conceptes bàsics: 1) El papa està per sobre no sols de fidels, clergues i bisbes, sinó de totes les esglèsies locals, regionals i nacionals, i per sobre també de tots els concilis. 2) Els prínceps, inclòs l´emperador estan sotmesos al papa. 3) L´esglèsia romana no s´ha equivocat en el passat ni s´equivocarà en el futur.
Aquestes pretensions papals portaràn a un enfrontament amb l´emperador alemany en l´anomenada Disputa de les Investidures, que en el fons no és més que un enfrontament entre el poder civil i el poder eclesiàstic sobre la qüestió de a qui correspon el domini del clergue. I és que, en el fons, el Dictatus Papae presenta un ampli programa de les reinvindicacions universals del Papat. Aquesta recopilació data d´abans de la lluita de les investidures. La segona de les 27 proposicions fonamentals sobre els drets del papa diu que el papa és l´únic que amb raó pot anomenar-se bisbe universal.
A partir d´aquest moment, les diferències entre el papa i l´emperador es farien insalvables. Reformadors i antireformadors afinarien els seus arguments entrant en una polèmica que duraria fins entrat el segle XII.
Com he indicat l´origen de tot aquest conflicte cal trobar-lo en l´anomenada querella de les investidures i que fou el conflicte que enfrontà a papas i reis cristians entre 1073 i 1122. La causa d´aquest conflicte fou la provisió de beneficis i títols eclesiàstics, és a dir, una lluita per l´autoritat en els nombraments a l´esglèsia.
Com he indicat l´esclat del conflicte cal situar-lo l´any 1073 quan Gregori VII es elevat a la seu pontificia i immediatament prescriu el celibat eclsiàstic mitjançant la prohibició del matrimoni dels sacerdots. (nicolaisme) amb la finalitat d´afiançar la seva política teocràtica i evitar, en última instància, la transmisió hereditària dels drets feudals (no s´ha d´oblidar que segons la doctrina de l´esglèsia un laic no podia consagrar clergues ni capatitat per otorgar la investidura d´un feu eclesiàstic). Els monarques, evidentment no volien perdre aquesta opció obtenint el benefici inherent a la concessió feudal, ni a perdre la facultat, en definitiva, d´elegir els seus col.laboradors i funcionaris.
A aquest decret cal sumar-li altres decrets de l´any 1074 sobre la sinonimia i les investidures dirigides a minar l´autoritat imperial; i al 1075 el Dictatus Papae.
Com és lògic Enric IV no volia pedre la seva autoritat imperial i mostrà indiferència vers les prescripcions pontificies seguint investint bisbes i cobrint les places vacants.
El següent esglaó en la polèmica fou quan l´any 1076 Enric IV convoca un sínode de prelats alemanys contrari a les postures reformistes de Gregori VII i a partir de les conclusions d´aquest sínode envia una carta al Papa on el convida a que abandoni el càrrec i fes penitència pels seus pecats. La resposta de Roma fou pujar un esglaó més en la polèmica a l´excomunicar al monarca i a tots els que intervineren en el sínode alemany. El papa també declarva deposat al rey, prohibia a tothom que el reconegués com a rei i dispensava als seus súbdits de l´obligació de fidelitat a l´emperador.