El pensament polític medieval (8)

CAPÍTOL VI: EL RENAIXAMENT DEL PENSAMENT ARISTOTÈLIC I LES
SEVES BASES.

En aquest capítol Ullmann ens senyala la importància del pensament aristotèlic dins el canvi de paradigma polític que va esdevenir a partir de la segona meitat del segle XIII.
Ara bé, Ullmann posa de manifest també com el pensament d´Aristòtil va trobar un subsol en el que va ser possible la seva germinació i la transformació que va provocar en la literatura política i, també, un nou canvi de mentalitat i argumentació sobre la legitimitat del poder que, en última instància, comportarà canvis radicals en la societat i la política de l´alta Edat Mitja i la modernitat en general.
Aquest subsol que tant va ajudar a l´èxit de les doctrines polítiques aristotèliques foren les associacions existents entre les capes mes baixes de la societat com podien ser també les comunitats dels pobles així com el govern de les ciutats que seguien les directrius d´uns principis polítics de caràcter ascendent i d´autogestió. Altres aspectes també importants són el fort moviment comunal, l´abandonament de la llengua llatina i la utilització majoritària de les llengües vernàcules compreses ja pel poble menys il.lustrat i educat, els avenços en les ciències naturals i la imposició del mètode empíric basat en l´observació i l´experimentació com a mitjans d´investigació i la derrota definitiva del mètode escolàstic de raonament fonamentat en la deducció a partir dels primers principis. També en l´àmbit artístic podem observar l´augment de les manifestacions d´esperit creador.
Per últim destacar la importància que tingué la consolidació i popularització de les doctrines legals (de jurisprudència) que es donaren durant els segles XII i XIII.
En aquest context la filosofia aristotèlica donà la base filosòfica-intel.lectual sobre molts aspectes que ja es començaven a posar en pràctica.
En aquest capítol i, encara que d´una manera força resumida en unes poques pàgines, d´una manera molt clara com l´acceptació de la filosofia d´Aristòtil no fou inmediata sinó que passà per tres grans etapes: una primera etapa d´ hostilitat, una segona etapa en que s´intentà cristianitzar el seu missatge (a través fonamentalment del pensament de St. Tomàs d´Aquino) i una tercera etapa en que s´abandonaren els plantejaments cristins de la filosofia aristotèlica-tomista.
Per Aristòtil l´ésser humà és un ésser “social” (més endevant aquest adjectiu es substituïrà pel de “polític”) per naturalesa. En aquest sentit les lleis de la naturalesa són les que feien possible l´Estat que era vist com la comunitat suprema de ciutadans. L´estat per naturalesa era la culminació de la resta d´unions naturals (com la familia, els amics, el poble, la ciutat, etc…) i, per tant, no era quelcom sols natural sinó que a més era la culminació de comunitats més petites.
Un altre aspecte essencial és que per Aristòtil l´estat tenia la finalitat d´aconseguir el benestar dels seus ciutadans, de cercar el bé de tots els seus ciutadans i per tal d´aconseguir aquesta finalitat el governant tenia com a instrument la llei. Però aquesta llei no estava dictada de qualsevol manera sinó que havia d´obeir al principi que s´havia de buscar el be de la majoria i, per tant, els ciutadans tenien el dret (natural) de participar en l´administració i govern de l´estat que era considerat com a autònom.
És important, i en això insisteix també Ullmann, que Aristòtil distingeix entre home i ciutadà. En aquest sentit un bon ciutadà era aquell que complia amb les seves obligacions que marquen l´ordre polític i obeïa la llei, mentres que un bon home era aquell home virtuós i que no havia necessàriament de coincidir amb les pràctiques de la llei.