Dictatus papae (3)

Aprofitant aquest reacció de Roma, la noblesa opositora a Enric IV convoca la Dieta imperial amb la intenció de deposar al monarca posant en una situació molt complexe a l´emperador, fet que l´empeny l´any 1077 a trobar-se amb el papa i li demana perdó i reintegrar-se a la comunitat cristiana. Al papa no li queda més remei que perdonar-lo un cop està clar que ha quedat derrotat políticament.
Però la tensió encara augentà més quan al tornar a Alemanya, la noblesa opositora nombrà a Rodolf de Suabia nou monarca. Enric IV demana al papa que excomuniqui a Rudolf. La tensió augmentà fins que Enric IV tornà a desposseir a Gregori VII de la seva dignitat pontificia, fet que provocà la reacció d´excomunicació i declaració de rei il.legítim d´Enric IV.
Davant això el conflicte armat estava servit. Enric IV encapçalà un exèrcit que anà a Roma amb la finalitat última de jutjar i condemnar al papa. Gregori que fuig serà destronat i al seu lloc és declarat nou papa Climent III. La reacció de Gregori VII fou demanar ajuda a Roberto Guiscardo que marxà també cap a roma amb un exèrcit de musulmans que saquejaren la ciutat de Roma aprofintant que Enric IV s´havia protegir fora de la ciutat.
L´any 1085 mor Gregori VII i, després d´un breu pas per la seu pontificia de Víctor III, fou designat nou papa Urbà II (tot i que a Roma segui instal.lat l´antipapa Climent II). Urbà II consegui apaderar-se de nou de Roma i derrocar a “l´antipapa” després d´unes batalles molt cruentes, però morí l´any 1099 sense haver derrotat a Enric IV.
A la mort d´aquest pujà al tro Enric V que mantení els posicionaments del seu pare i, evidentment fou excomunicat com el seu pare amb el perill d´enquistament de la sitauació que aquest fet comportava. Davant això Pascual II (el pontífex en aquell moment) decidí fer concesions per acostar posicions (especialment pel que fa a les propietats del clergat) a convi d´obtenir la renuncia de l´emperador al dret de sancionar l´elecció de càrrecs eclesiàstics, els quals no tindrien cap poder territorial. Això comportà la reacció d´abats, pleberes i la resta de dignataris eclesiàstics en la cerimònia d´entronització (1111). Enric V entra a la catedral de Sant Pere i deté al Papa i als cardenals. Després obliga a Pascual II que el coroni pomposament. Un cop Enric V marxa el papa torna a excomulgar-lo i rebutja el pacte subscrit
L´any 1119 se situa al front de l´esglèsia catòlica Calixte II, a qui cal atribuir l´èxit en la desitjada conclusió de la querella de les investidures en un pacte firmat el 23 de setembre de 1122 (pacte anomenat concordat de Worms) en el que s´establia correspondria al poder eclesiàstic la investidura clerical mitjançant el lliurement de l´anell i el bàcul i la consagració amb les ordres religioses, mentres que a l´estaent civil se li reservava la investidura feudal amb l´otorgament dels drets de regalia i la resta d´ atributs temporals. Els així investits es devien al papa en el tema religiós i al sobirà laic en el civil. A l´emperador se li reconeixia a més a més la potestat d´assistir a l´elecció de càrrecs eclesiàstics i d´utilitzar el vot de qualitat quan no hi hagués acord entre els electors. Degut a que les presions que s´exercien sobre els capítols de les catedrals i abadies eren molt fortes en ordre a l´elecció d´un determinat candidat, el que dificultava l´elecció del quòrum necessari, al final acavà essent molt sovint l´emperador qui imposés el seu arbitratge.