Pensament politic medieval (2)

CAPÍTOL 1: ELS FONAMENTS: LA BASE ROMANA I BÍBLICA.

El llibre de Walter Ullmann es troba dividit en 9 capítols i que repassen el pensament polític del segle V al XV. El primer d´aquests capítols està dirigit a analitzar els primers segles d´aquest periode i veure´n els fonaments que encara podien quedar de l´imperi romà així com l´aportació bíblica.
W. Ullmann defensa des del principi l´emprenta de l´Imperi romà en el pensament polític de l´Edat Mitja fruit de l´evolució que aconseguí pel que respecta a l´aparell administratiu i legal, un Imperi romà que cal destacar que a entre els segles IV i V tenia dues capitals, Roma i Constantinopla i on el cristianisme era considerada la religió oficial convertint-la, doncs, en institució de govern que com a contrapartida dona força ideològica i religiosa a la unitat de l´Imperi.
Així s´inicia una forta relació entre el poder religiós i el civil, encara que cal dir que anterior al decret de Valentinià, Gracià i Teodosi I, la doctrina cristiana ja s´havia revestit d´un llenguatge legal i també indicar que la llei era innegable que tenia un més que evident passat bíblic, en tant que la Bíblia i el seu ensenyament seran la base de molts principis de govern bàsics. Indicar també que en aquests primers segles l´esglèsia tenia com a elements propis els temes de l´organització i la doctrina. Tot això evolucionà cap a la visió monàrquica del papat i la reducció de la diferència entre el papa i l´emperador. Ullmann indica en aquest primer capítol com un periode clau en l´origen de la idea del papat com a institució de govern el periode que va del pontificat de Damaso i el de Lleó I (a mitjans segle V), periode on s´instal.la la idea que el papa és successor directe i Sant Pere i no del papa anterior i, per tant, el papa tenia els mateixos poders que Sant Pere, fet que significava en última instància que els poders del papa venien donats directament per Jesucrist i tenia la misió de guiar i dirigir l´esglèsia. Aquest element, que a priori pot semblar insignificatiu, comporta que cap membre de l´esglèsia pot contradir, jutjar o reclamar una acció o llei del papa ja que no són els membres de l´esglèsia qui els hi dona el poder sinó el mateix Jesucrist iniciant així el domini d´una visió descendent del poder que té com a element primer a Déu i després ja vindria el papa a qui la resta ha d´obeir. Aquesta doctrina acaba triomfant especialment en l´obra de Seudo-dionís i la seva visió teocràtica del poder..
Ullmann també posa de manifest com aquesta doctrina també afectà al govern civil en tnt que s´imposà la idea que hi havia un sol monarca sobre la terra igual que hi havia un sol deu (la paternitat d´aquesta ideal cal donar-la a Eusebi, al segle IV). No hem d´oblidar que en aquest context polític i històric l´emperador combinava les funcions del poder real i sacerdotal (que originarà forts enfrontaments més endevant) en una forma de govern que s´anomena cesaropapisme.
Serà Gelasi qui posarà el dit a la llaga qun defensarà que les funcions del papa i de l´emperador eren ben diferents i que cap dels dos havia d´entrar en la jurisdicció de l´altre i que sols Jesucrist havia estat rei i sacerdot.