Pensament polític medieval (3)

CAPÍTOL II: L´ENFOC OCCIDENTEAL.

En aquest capítol, que Ullmann comença indicant que ens trobem en un moment històric en que Constantinopla s´equipara a Roma, es produeix un document clau per a entendre aquests primer anys com és el Codi justinià (533) conegut amb el nom de Corpus Juris Civilis. En aquest codi, Justinià defensa la idea que l´emperador és el màxim i sobirà governant que dirigia l´imperi seguint els principis cristians i que, entre altres funcions, havia de vigilar perquè els eclesiàstics fossin les persones per aquests càrrecs i,per tant, negava la superioritat del Papa sobre l´emperador qui tenia el poder provinent en última instància de Déu. En aquest context ja de clara oposició entre les idees polítiques del papat i de l´emperador, destaca la figura el papat de Gregori I (590-603).
Gregori I veiè que era perillós enfrontar-se a l´emperador pel poder així que decidí enviar misions fora de l´àmbit de l´imperi (especialment a la Galia i a Anglaterra) on podia aplicar el seu pensament teocràtic sense molestar a l´emperador. Seran justament aquests llocs els que més endevant seran els centres evangelitzadors de l´Europa del Nord i Central.
Ullmann també posa de manifest com a partir de finals del segle VI els reis de la Lombardia començaran per utilitzar l´expressió “Rei per la gràcia de Déu” i que els reis anglosaxons ja coneixien la teoria que el poder reial era derivat i fruit de la dignitat de Déu. Serà a partir del segle VIII quan aquest plantejament es farà comú en tots eles reis d´Occident i Migdia d´Europa. Quedava ja clar que no era el poble qui donava el poder al rei, sinó Déu, i, per tant, tampoc el poble el podia treure del poder. El poble perdia tot poder autònom i es trobava confiat al govern del rei per expressa voluntat de Déu. Aquesta idea serà ampliada de tal manera que durant els segles VII i VIII el poble també es trobarà confiat a l´esglèsi, és a dir, a l´episcopat.
Però serà a finals del segle VIII quan es produeixi una evolució clau ja que fruit del context i de les influències que el món franc i anglosaxó produiren el papat va portar a la pràctica les seves idees polítiques a més de deslligar-se definitivament de Bizanci. Un altre factor en que Ullmann ens fa adonar-nos de la seva importància és que mentres l´emperador de Bizanci era un simple rei allunyat de plantejaments teològics, en el regne de Carlemagne sí que va aparèixer aquest element teològic en tant que Carlemagne identifica Europa amb la cristiandat llatina (segurament aquí trobem el primer significat d´Europa com a concepte polític, cultural i identitati), és a dir, Europa i esglesia eren quelcom igual. Carlemagne, a diferència de Bizanci, accepta el magisteri de l´esglèsia sobre la fe cristiana, mentres que la tasca del rei era decidir quins aspectes del cristianisme havien de tenir caràcter de llei. En aquest sentit Constantinopla ja no formava part d´Europa. El distanciament entre Constantinopla serà cada cop més evident i fins l´any 1204 amb la conquesta de Constantinopla per part de les creuades el debat serà quin dels dos reis (el de Roma o el de Constantinopla) serà l´autèntic rei dels romans.