1 CORINTIS 15, 1-5.
Pau dedica el capítol 15 al tema de la resurrecció. Alguns especialistes afirmen que és un tractat sobre aquest tema, altres que és una carta escrita a part; però, sobre tot s´ha de destacar que el col.loca en el quadre de l´assamblea litúrgica, en el dia després del dissabte en que es celebrava el Senyor resucitat.
El contingut d´aquest capítol comença reafirmant la resurrecció de Crist. Pau la situa en una tradició, els momemts més importants de la qual va destacant: ell mateix la va rebre (v.1 “Us recordo, germans, l´evangeli que us vaig anunciar i que vosaltres acollireu. Fins ara us heu mantingut ferms”), després l´anuncià (v.1-2 “…,i per ell obteniu la salvació, si el reteniu tal com us el vaig anunciar; altrament us hauríeu convertit inútilment a la fe”) i la va transmetre (v.3 “Primer de tot un vaig transmetre el mateix ensenyament que jo havia rebut”); ara la recorda (v.1) per a que els corintis l´acceptin (v.1) i creguin (v.2).
Com podem observar en aquest fragment Pau mostra com el que dirà a continuació es fruit de la seva iniciativa i no de cap qüestió que se l´hagi plantejat com molt sovint succeeix en les Cartes de Pau i, inclús, en aquesta mateixa Carta als Corintis. Per tant la finalitat de la carta sembla ser recordar quelcom que ja ha estat anunciat per Pau segurament perquè Pau té la consciència que alguns d´ells han oblidat aquest missatge que és un dels més fonamentals de tota la seva existència cristiana.
Pau afirma que qui rep l´Evangeli es salvarà, ja que això és justament el que ofereix la bona nova: la salvació, l´alliberament. Aquesta salvació actua ja ara, en el present, i dona al creient una sòlida posició.
De 3b a 5 Pau enumera quatre fets salvífics de Crist: que va morir, que fou sepultat, que va resucitar i que es va aparèixer. Això respon be al nucli de la confessió de fe catòlica. En aquesta fòrmula segons E. Walter en el llibre “Primera Carta als Corintis” trobem tota la teologia de la primitiva esglèsia sobre la mort de Crist.
Walter comentant v.3b afirma:
“Según esta teología la razón única de la muerte del Señor han sido nuestros pecados. (…). Por otra parte, acaso debe entenderse tambien en este sentido la forma activa murió. En todo caso, el significado salvífico de la muerte de Criso está expresado en el “por” ”.
En aquest sentit l´escàndol que representa la mort del Senyor queda salvada en tant que estava previst i anunciat per Déu, així com també havia d´estar-ho que la causa eren els nostres pecats (concretament ho està anunciat en Is 53.
A continuació Pau continua amb la tradició ja present en els quatre evangelis de resaltar la sepultura de Jesús i que Walter interpreta en el sentit que la sepultura reforça la idea de la separació definitiva i, per tant, resalta també el fenomen de la tomba buida. La sepultura representaria la realitat de la mort de Crist i el presupòsit de la seva resurrecció en la que intervé el poder de Déu incomparable amb qualsevol altre poder humà.
Pau també fa referència al fet que la resurrecció es produeix el tercer dia (és l´únic lloc en que Pau fa referència a aquesta expressió) com un altre element clau del nostre credo apostòlic. Segons Walter s´utilitza aquesta fòrmula temporal tan concreta perquè:
“es volia fixar, datar i ressaltar així, en la historicitat del món i del temps, el caràcter d´aconteixement succeït en els fets mencionats”.
Pau en v.5 dona els noms d´altres testimonis de la resurrecció, alguns dels quals vivien encara i podien confirmar la realitat dels fets. Walter posa de manifest com era d´important que aquestes aparicions no es fessin davant un home aïllat sinó que siguin molts els que vegin al Senyor. A més a més, també cal tenir present que, tot i que Pau i els apòstols no han vist en directe la ressurrecció de Jesucrist, sí és cert que han tingut l´experiència que Jesús és viu després de la mort, fent-se així Jesucrist present en tota la seva glòria e la vida d´aquests homes i com a tal s´ha convertit en objecte de predicació i de fe.
D´aquest punt (v.5) que recorda a Lc 24-34, també cal destacar el nom de Cefes. Segons Walter, anomenar Cefes a Simon és indici que en la primitiva esglèsia es coneixia i s´accentuava la missió de fonament que, amb aquest nom, assignà Jesus a l´apòstol Pere.
Així l´argumentació de Pau assenyala que els cristians resucitarem un dia perquè Crist ja ha resucitat; indicant així un vincle de comunitat entre el destí de Crist mort i ressucitat i el destí final dels creients en Crist. Aixi en aquestes breu línies Pau, partint de la resurrecció de Crist, afirma la nostra ressurrecció.
dijous, 17 de juny del 2010
Alguns temes de les cartes apostòliques (1)
LA CONVERSIÓ DE PAU.
La conversió de Pau, que passà d´un dels més ferotges perseguidors dels seguidors del cristianisme a afirmar que “la meva vida és Crist” i a entendre com una necessitat vital predicar Jesucrist, és un del moments capdals en la història de l´esglèsia primitiva.
Tot i que és evident que no disposem de totes les dades per fer llum sobre aquest fet capdal de la teologia cristiana també ho és el que quelcom radical, contundent va haver de passar al voltant de l´any 35-36 i que justifica aquest pas de perseguidor a apòstol i missioner. Les dades que tenim del fet les trobem en les pròpies cartes de Pau (tot i que cal tenir present que Pau mai va tenir la pretensió de fer un relat dels seus records sinó que el pretenia era portar el missatge de Crist de ciutat en ciutat, sense tornar la mirada al passat més que en aquelles ocasions que ho exigeixen les circunstàncies) i els relats que Lluc en fa en els Fets dels Apòstols.
Lluc presenta el fet fins a tres vegades: en el capítol 9 es produeix la narració en tercera persona; en el capítol 22 el mateix Pau es refereix a ell de manera autobiogràfica enfront a la multitut hostil a Jerusalem; i en el capítol 26 torna a relatar-la en la declaració davant Festo i Agripa. Les tres narracions donen testimoni de la cristofania en el camí de Damasc, de la trobada cara a cara entre Crist i Pau, de la nova percepció que té de Jesucrist i de si mateix i de la misió que li és conferida entre els pagans.
El fet que Lluc repeteixi (amb algunes modificacions degudes segurament al fet que en cada relat Lluc vol enfatitzar un determinat aspecte de la conversió de Pau) fins a tres vegades el relat posa de manifest la gran importància que Lluc va donar a aquest fet.
En el primer relat (capítol 9) Lluch enfatitza el paper d´Ananies, encarregat d´introduir a Pau a la comunitat cristiana. En la seva apologia als jueus de Jerusalem, pau insisteix en el seu passat de bon jueus i en el seu paper de perseguidor; distingeix la visió de Damasc d´una altra visió en el temple en que va rebre l´ordre de predicar a les nacions paganes (Fets 22,21):
“-Llavors ell em va dir:
-Vés! Jo t´enviaré lluny, als pobles pagans.
Davant de Festo i Agripa, Pau no parla d´Ananies i desenvolupa el missatge rebut en el camí de Damasc (Fets 26, 15-18):
“-Jo vaig preguntar:
-Qui ets Senyor?
-El Senyor em respongué:
Jo sóc Jesús, el qui tu persegueixes. Però aixeca´t, posa´t dret, m´he aparegut a tu per destinar-te a ser servidor i testimoni del que has vist de mi I del que encara et faré veure. Jo ara t´allibero del teu poble i de les nacions paganes; a ells t´envio perque els obris els ulls, i passin de les tenebres a la llum, del poder de Satanàs a Déu,i, perquè, creient en mi, rebin el perdó dels pecats i l´heretat reservada als qui ell ha santificat”
És especialment estrany que Lluc eviti d´ordinari anomenar a Pau “apòstol”, tenint en compte que aquest insitia tant en aquest títol (segurament l´explicació la trobem en el fet que per a Lluc el fet de ser apòstol implicava la convivència amb Jesús).
A les Cartes, Pau fa referència a aquest fet amb un to a vegades apologètic, a vegades polèmic, per a defendre´s a si mateix dels adversaris i indicar el nus profund sobre el que pivota la seva vida. Així, a la Primera Carta als Corints (15,8):
“Finalment, al darrer de tots, com a un que neix fora de temps, se´m va aparèixer també a mi”
A la Carta als Gàlates, per a reivindicar la investidura divina de la seva misió i l´origen autèntic del seu evangeli afirma (1, 15-16):
“Però Déu em va escollir des de les entranyes de la mare i em va cridar per la seva gràcia. Quan a ell li semblà bé, em va revelar el seu Fill perquè jo l´anunciés als pagans.”
A la Carta als Filipencs, polemitzant amb els adversaris judaitzants i invertint la idea de la justificació afirma (3, 12):
“No vull dir que ja hagi assolit tot això o que ja sigui perfecte. Hi corro al darrera per tal d´apoderar-me´n, ja que també Jesucrist es va apoderar de mi”
No obstant, el caràcter autobiogràfic, tant de les tres narracions dels Fets dels Apòstols com les tres referències de les Cartes apareixen marcadament teologitzades i reflecteixen una lectura retrospectiva del fet a la llum de tota la vida de l´apòstol i del camí de l´Esglèsia. Però, lluny de determinar el valor històric, aquest fet evidencia el caràcter epocal del fet.
Tot i això cal indicar alguns punts que tots els relats tenen en comú:
a). Pau no descriu mai la visió que va tenir. Està segur que es va trobar amb el Senyor, però les paraules humanes no poden descriure el fet (Gál 1, 15). La glòria i la llum són les imatges que li permeten evocar millor aquell misteri (2 Cor 4, 6):
b). La iniciativa procedeix del Pare (Gál 1, 15). En aquest aspecte, Pau se sent en la línia dels profetes de l´Antic Testament, recollint algunes expressions relatives a la missió de Jeremies o al del servent del Senyor.
c). Crist es dona a veure a si mateix (1 Cor 15, 5.7.8). La forma verbal expressa aquesta intervenció activa que permet l´encontre. Pau escriu als filipencs que fou agafat per Crist Jesús (Flp 3, 12). L´acció de Crist no originà solament una visió i un missatge, sinó una transformació ínitma. Pau fou constituït apòstol i, per tant, no depèn més que de Crist.
d). L´enviament de Pau es dirigeix especialment a les nacions.
e). Pau no sent una falsa vergonya del seu passat perseguidor, pot demostrar que va actuar de bona fe (Flp 3 4-6). La seva conversió és un exemple palpable de l´omnipotència de la gràcia divina.
La conversió de Pau, que passà d´un dels més ferotges perseguidors dels seguidors del cristianisme a afirmar que “la meva vida és Crist” i a entendre com una necessitat vital predicar Jesucrist, és un del moments capdals en la història de l´esglèsia primitiva.
Tot i que és evident que no disposem de totes les dades per fer llum sobre aquest fet capdal de la teologia cristiana també ho és el que quelcom radical, contundent va haver de passar al voltant de l´any 35-36 i que justifica aquest pas de perseguidor a apòstol i missioner. Les dades que tenim del fet les trobem en les pròpies cartes de Pau (tot i que cal tenir present que Pau mai va tenir la pretensió de fer un relat dels seus records sinó que el pretenia era portar el missatge de Crist de ciutat en ciutat, sense tornar la mirada al passat més que en aquelles ocasions que ho exigeixen les circunstàncies) i els relats que Lluc en fa en els Fets dels Apòstols.
Lluc presenta el fet fins a tres vegades: en el capítol 9 es produeix la narració en tercera persona; en el capítol 22 el mateix Pau es refereix a ell de manera autobiogràfica enfront a la multitut hostil a Jerusalem; i en el capítol 26 torna a relatar-la en la declaració davant Festo i Agripa. Les tres narracions donen testimoni de la cristofania en el camí de Damasc, de la trobada cara a cara entre Crist i Pau, de la nova percepció que té de Jesucrist i de si mateix i de la misió que li és conferida entre els pagans.
El fet que Lluc repeteixi (amb algunes modificacions degudes segurament al fet que en cada relat Lluc vol enfatitzar un determinat aspecte de la conversió de Pau) fins a tres vegades el relat posa de manifest la gran importància que Lluc va donar a aquest fet.
En el primer relat (capítol 9) Lluch enfatitza el paper d´Ananies, encarregat d´introduir a Pau a la comunitat cristiana. En la seva apologia als jueus de Jerusalem, pau insisteix en el seu passat de bon jueus i en el seu paper de perseguidor; distingeix la visió de Damasc d´una altra visió en el temple en que va rebre l´ordre de predicar a les nacions paganes (Fets 22,21):
“-Llavors ell em va dir:
-Vés! Jo t´enviaré lluny, als pobles pagans.
Davant de Festo i Agripa, Pau no parla d´Ananies i desenvolupa el missatge rebut en el camí de Damasc (Fets 26, 15-18):
“-Jo vaig preguntar:
-Qui ets Senyor?
-El Senyor em respongué:
Jo sóc Jesús, el qui tu persegueixes. Però aixeca´t, posa´t dret, m´he aparegut a tu per destinar-te a ser servidor i testimoni del que has vist de mi I del que encara et faré veure. Jo ara t´allibero del teu poble i de les nacions paganes; a ells t´envio perque els obris els ulls, i passin de les tenebres a la llum, del poder de Satanàs a Déu,i, perquè, creient en mi, rebin el perdó dels pecats i l´heretat reservada als qui ell ha santificat”
És especialment estrany que Lluc eviti d´ordinari anomenar a Pau “apòstol”, tenint en compte que aquest insitia tant en aquest títol (segurament l´explicació la trobem en el fet que per a Lluc el fet de ser apòstol implicava la convivència amb Jesús).
A les Cartes, Pau fa referència a aquest fet amb un to a vegades apologètic, a vegades polèmic, per a defendre´s a si mateix dels adversaris i indicar el nus profund sobre el que pivota la seva vida. Així, a la Primera Carta als Corints (15,8):
“Finalment, al darrer de tots, com a un que neix fora de temps, se´m va aparèixer també a mi”
A la Carta als Gàlates, per a reivindicar la investidura divina de la seva misió i l´origen autèntic del seu evangeli afirma (1, 15-16):
“Però Déu em va escollir des de les entranyes de la mare i em va cridar per la seva gràcia. Quan a ell li semblà bé, em va revelar el seu Fill perquè jo l´anunciés als pagans.”
A la Carta als Filipencs, polemitzant amb els adversaris judaitzants i invertint la idea de la justificació afirma (3, 12):
“No vull dir que ja hagi assolit tot això o que ja sigui perfecte. Hi corro al darrera per tal d´apoderar-me´n, ja que també Jesucrist es va apoderar de mi”
No obstant, el caràcter autobiogràfic, tant de les tres narracions dels Fets dels Apòstols com les tres referències de les Cartes apareixen marcadament teologitzades i reflecteixen una lectura retrospectiva del fet a la llum de tota la vida de l´apòstol i del camí de l´Esglèsia. Però, lluny de determinar el valor històric, aquest fet evidencia el caràcter epocal del fet.
Tot i això cal indicar alguns punts que tots els relats tenen en comú:
a). Pau no descriu mai la visió que va tenir. Està segur que es va trobar amb el Senyor, però les paraules humanes no poden descriure el fet (Gál 1, 15). La glòria i la llum són les imatges que li permeten evocar millor aquell misteri (2 Cor 4, 6):
b). La iniciativa procedeix del Pare (Gál 1, 15). En aquest aspecte, Pau se sent en la línia dels profetes de l´Antic Testament, recollint algunes expressions relatives a la missió de Jeremies o al del servent del Senyor.
c). Crist es dona a veure a si mateix (1 Cor 15, 5.7.8). La forma verbal expressa aquesta intervenció activa que permet l´encontre. Pau escriu als filipencs que fou agafat per Crist Jesús (Flp 3, 12). L´acció de Crist no originà solament una visió i un missatge, sinó una transformació ínitma. Pau fou constituït apòstol i, per tant, no depèn més que de Crist.
d). L´enviament de Pau es dirigeix especialment a les nacions.
e). Pau no sent una falsa vergonya del seu passat perseguidor, pot demostrar que va actuar de bona fe (Flp 3 4-6). La seva conversió és un exemple palpable de l´omnipotència de la gràcia divina.
dilluns, 14 de juny del 2010
moral social. Populorum Progressio (1)
INTRODUCCIÓ.
Vivim en un temps especialment complex, no sols per l´Esglèsia catòlica, sinó per tot el món en general en el que les desigualtats entre els pobles i els ciutadans es fan cada cop més grans fins al punt que semblen absolutament insalvables, on cada cop veiem en imatges i ho podem comprovar en xifres les conseqüències d´una model social, polític i econòmic absolutament salvatge que porta a milers de persones a morir de gana cada dia, on milions de persones no tenen accés a un sistema sanitari mínim o queden exclosos directament o indirectament del sistema educatiu
És en aquest temps on no es pot obviar el missatge de l´Esglèsia sinó, ans al contrari, ha de sorgir amb més força que mai en tant que és més necessari que mai. Tot i que molt sovint aquest missatge és tapat per un excessiu soroll de l´entorn o per la pròpia incapacitat de l´Esglèsia i tots els que en formem part per a transmetre´l, és imprescindible que aquest missatge sigui conegut per a després, i això segurament és el més important, poder-se portar a terme en la mesura que els éssers humans amb les seves limitacions i defectes en siguem capaços.
Dins d´aquesta moral social de l´Esglèsia ocupa un lloc predominant la Populorum Progressió, carta encíclica del Papa Pau VI anunciada el 26 de març de 1967 i redactada en un context on ja eren presents moltes de les desigualtats encara més presents avui en dia però, i aquest fet és molt destacable, on la presió, la informació i la sensibilització social era encara incipient.
Com es veurà al llarg del treball també destacable com aquest document (encíclica) amplia, profunditza i, per tant, continua de forma coherent la línia iniciada per Joan XXIII amb l´encíclica Mater et Magistra (1961) i sobre tot amb Pacem in Terris (1963) on ja estava plantejat el problema dels pobles pobres i els pobres dels pobles, ambdós necessitats d´ajuda. Tot aquest material sobre moral social es desenvoluparà en la pastoral de l´Esglèsia amb el nom “d´opció preferencial”. Aquesta línia de pensament continuarà amb l´encíclica Sollicitudo Rei Socialis, escrita com una actualització de la Populorum Progressio.
També cal tenir present, com espero demostrar al llarg del treball, que tots aquests documents, i la Populorum Progressio en particular, és un toc d´atenció a les corrents antropològiques que desenvoquen en una concepció radicalment relativista i individualista que fa exloure la dimensió ètica de l´organització de la convivència social i que fa necessari l´advertència en el sentit en que el progrés no ha de ser alié a la dimensió moral i religiosa de l´existència humana (també en el pla social) i que l´oblit o el no voler veure aquesta realitat genera gravíssims mals a la vida humana. Entre aquests mals es troba la guerra, fet contrari al missatge de pau que pregona l´Esglèsia i que en aquesta encíclica vindrà (si es porten a terme les mesures que en l´encíclica es proclamen) caracteritzada per un progrés solidari, just i fraternal, aspecte que és especialment i signficativament novedos en aquesta encíclica de Pau VI, i és que és en aquesta encíclica on s´enfatitza per primera vegada que la qüestió social afecta a tots els éssers humans i la seva unió entre sí amb la valoració moral que aquest fet comporta.
Vivim en un temps especialment complex, no sols per l´Esglèsia catòlica, sinó per tot el món en general en el que les desigualtats entre els pobles i els ciutadans es fan cada cop més grans fins al punt que semblen absolutament insalvables, on cada cop veiem en imatges i ho podem comprovar en xifres les conseqüències d´una model social, polític i econòmic absolutament salvatge que porta a milers de persones a morir de gana cada dia, on milions de persones no tenen accés a un sistema sanitari mínim o queden exclosos directament o indirectament del sistema educatiu
És en aquest temps on no es pot obviar el missatge de l´Esglèsia sinó, ans al contrari, ha de sorgir amb més força que mai en tant que és més necessari que mai. Tot i que molt sovint aquest missatge és tapat per un excessiu soroll de l´entorn o per la pròpia incapacitat de l´Esglèsia i tots els que en formem part per a transmetre´l, és imprescindible que aquest missatge sigui conegut per a després, i això segurament és el més important, poder-se portar a terme en la mesura que els éssers humans amb les seves limitacions i defectes en siguem capaços.
Dins d´aquesta moral social de l´Esglèsia ocupa un lloc predominant la Populorum Progressió, carta encíclica del Papa Pau VI anunciada el 26 de març de 1967 i redactada en un context on ja eren presents moltes de les desigualtats encara més presents avui en dia però, i aquest fet és molt destacable, on la presió, la informació i la sensibilització social era encara incipient.
Com es veurà al llarg del treball també destacable com aquest document (encíclica) amplia, profunditza i, per tant, continua de forma coherent la línia iniciada per Joan XXIII amb l´encíclica Mater et Magistra (1961) i sobre tot amb Pacem in Terris (1963) on ja estava plantejat el problema dels pobles pobres i els pobres dels pobles, ambdós necessitats d´ajuda. Tot aquest material sobre moral social es desenvoluparà en la pastoral de l´Esglèsia amb el nom “d´opció preferencial”. Aquesta línia de pensament continuarà amb l´encíclica Sollicitudo Rei Socialis, escrita com una actualització de la Populorum Progressio.
També cal tenir present, com espero demostrar al llarg del treball, que tots aquests documents, i la Populorum Progressio en particular, és un toc d´atenció a les corrents antropològiques que desenvoquen en una concepció radicalment relativista i individualista que fa exloure la dimensió ètica de l´organització de la convivència social i que fa necessari l´advertència en el sentit en que el progrés no ha de ser alié a la dimensió moral i religiosa de l´existència humana (també en el pla social) i que l´oblit o el no voler veure aquesta realitat genera gravíssims mals a la vida humana. Entre aquests mals es troba la guerra, fet contrari al missatge de pau que pregona l´Esglèsia i que en aquesta encíclica vindrà (si es porten a terme les mesures que en l´encíclica es proclamen) caracteritzada per un progrés solidari, just i fraternal, aspecte que és especialment i signficativament novedos en aquesta encíclica de Pau VI, i és que és en aquesta encíclica on s´enfatitza per primera vegada que la qüestió social afecta a tots els éssers humans i la seva unió entre sí amb la valoració moral que aquest fet comporta.
dimarts, 8 de juny del 2010
cant espiritual david jou (4)
Tot això passa perquè Déu és “una realitat no contemplada”, no és visible a diferència de les coses materials, terrenals i si oblidem aquest fet oblidem la veritable naturalesa de Déu, perquè nn altre element que David Jou posa de manifest és com Déu molt sovint es manifesta en aquesta quotidineïtat (Déu es manifesta en la història diríem en un sentit teològic més acadèmic), és a dir, es manifesta en la mirada de l´altre, en els ull de l´infant, en la súplica del malalt, en la interperl.lació que ens fa l´innocent maltractat, la víctima oblidada, la veu quasi imperceptible dels avis… En aquesta quotidineïtat es manifesta Déu (s´oculta) i on el nostre cor es posa a prova i manifesta la seva veritable naturalesa:
“I em mires, de vegades, i no ho sé: m´estàs mirant
Des d´uns altres ulls que els teus i tu, immens vertígen,
T´ocultes en un rostre proper i interpel.lant,
En l´infinit de l´Altre, imperatiu i suplicant,
Com per posar-me a prova i amagar-me el teu origen.
Com tot Cant Espiritual és innegable que el preg a Déu faci referència al moment de la mort. La importància d´aquest moment i d´aquest preg queda demostrat perquè és l´últim vers del poema. Si al llarg del cant David Jou ja li ha pregat a Déu que no l´abandoni, en aquest últim vers li demana que no l´abandoni en l´hora de morir i que especialment en aquest moment pugui estar al seu costat per arribar a la plenitud de la seva humanitat fràgil, pecadora i depenent de la bondat de Déu, promesa en una unió absoluta amb Déu i on el poeta ja el podrà contemplar per sempre més.
En aquest sentit, i com conclusió del poema, podríem indicar que el poema de David Jou plasma la seva consciència de fragilitat quan es troba sol i abandonat per Déu i, per un altre costat, la plenitud quan sent la companyia de Déu. Davant aquesta dualitat el poeta s´abandona a Déu, reconeixent la seva feblesa, les seves imperfeccions…
“I em mires, de vegades, i no ho sé: m´estàs mirant
Des d´uns altres ulls que els teus i tu, immens vertígen,
T´ocultes en un rostre proper i interpel.lant,
En l´infinit de l´Altre, imperatiu i suplicant,
Com per posar-me a prova i amagar-me el teu origen.
Com tot Cant Espiritual és innegable que el preg a Déu faci referència al moment de la mort. La importància d´aquest moment i d´aquest preg queda demostrat perquè és l´últim vers del poema. Si al llarg del cant David Jou ja li ha pregat a Déu que no l´abandoni, en aquest últim vers li demana que no l´abandoni en l´hora de morir i que especialment en aquest moment pugui estar al seu costat per arribar a la plenitud de la seva humanitat fràgil, pecadora i depenent de la bondat de Déu, promesa en una unió absoluta amb Déu i on el poeta ja el podrà contemplar per sempre més.
En aquest sentit, i com conclusió del poema, podríem indicar que el poema de David Jou plasma la seva consciència de fragilitat quan es troba sol i abandonat per Déu i, per un altre costat, la plenitud quan sent la companyia de Déu. Davant aquesta dualitat el poeta s´abandona a Déu, reconeixent la seva feblesa, les seves imperfeccions…
dimarts, 1 de juny del 2010
cant espiritual de david jou (3)
Aquests primers quatre versos de la tercera estrofa que he reproduït mostren com sense Déu en què es converteix ell mateix i, per tant, l´ésser humà: pura i simple biologia, amb les imperfeccions (defectes) que tot cos material té, com una simple cadena d´impulsos i connexions neuronals però mancats d´ànima, d´esperit i, per tant, en el fons, de sentit. Es converteix una vida no gaire diferent a la de qualsevol altre animal amb les seves limitacions i fragilitat
En aquesta tercera estrofa es torna a repetir l´estructura de les anteriors on es compara la seva realitat quan es troba unit amb Déu que quan es troba sol. A la segona part de l´estrofa mostra com la presència de Déu transforma la seva naturalesa, la transfigura, de la mateixa manera que Jesús va patir la transfiguració pujant a Jerusalem (provablement a la muntanya de Tabor). Ara bé, aquesta transfiguració que pateix el poeta és perfectament compatible amb la seva biologia humana, perquè la transfiguració és interior afectant no a la naturalesa biològica del seu cos sinó al seu esperit, tot i que evidentment aquesta transformació del seu esperit comporta també una exaltació de la seva realitat corporal, ja que aquest veu d´aquell.
“Quan no em mires sóc cada vegada menys:
Desvastadorament mortal, naturalesa pura”
I:
“Però si tu em mires, aquest cos meu s´exalta,
Desborda de sentit exulta, es transfigura”
La quarta estrofa fa un canvi en el to i discurs. Si fins ara semblava que era Déu qui decidia quan el mira i quan no, en aquesta quarta estrofa s´autoinculpa el poeta d´oblidar a Déu, de ser ell qui no mira a Déu. El motiu? Altre cop humà, profundament humà com és el ritme vital, la quotidineïtat de la vida diària amb els seus èxits i fracassos, les seves preocupacions, els seus moments d´èxtasi, etc… que comporta i que no li deixa temps per dirigir la seva mirada a Déu o bé que el porta a l´oblit, a no sentir el desig de Déu. Ara bé, tot aquests components de la vida queden en no res quan Déu fixa la seva mirada en el poeta. Quan això passa, les futileses de la nostra vida mostren la seva superficialitat, l´ego perd el seu sentit, l´aparent seguretat queda destrossada en milt trossets, s´esberla per quedar indefens davant Déu.
Així podem llegir:
“T´oblido, de vegades, i la meva ment, subjecta
Al treball de cada dia, es dispersa, atafegada:
La pressa l´arrossega o l´excita algun projecte,
El fracàs la deprimeix o la redimeix l´afecte,
i no sen anhel de tu ni de tu se sent mancada”
i quan això passa:
“Però quan tu em mires, tot queda en qüestió”
En aquesta tercera estrofa es torna a repetir l´estructura de les anteriors on es compara la seva realitat quan es troba unit amb Déu que quan es troba sol. A la segona part de l´estrofa mostra com la presència de Déu transforma la seva naturalesa, la transfigura, de la mateixa manera que Jesús va patir la transfiguració pujant a Jerusalem (provablement a la muntanya de Tabor). Ara bé, aquesta transfiguració que pateix el poeta és perfectament compatible amb la seva biologia humana, perquè la transfiguració és interior afectant no a la naturalesa biològica del seu cos sinó al seu esperit, tot i que evidentment aquesta transformació del seu esperit comporta també una exaltació de la seva realitat corporal, ja que aquest veu d´aquell.
“Quan no em mires sóc cada vegada menys:
Desvastadorament mortal, naturalesa pura”
I:
“Però si tu em mires, aquest cos meu s´exalta,
Desborda de sentit exulta, es transfigura”
La quarta estrofa fa un canvi en el to i discurs. Si fins ara semblava que era Déu qui decidia quan el mira i quan no, en aquesta quarta estrofa s´autoinculpa el poeta d´oblidar a Déu, de ser ell qui no mira a Déu. El motiu? Altre cop humà, profundament humà com és el ritme vital, la quotidineïtat de la vida diària amb els seus èxits i fracassos, les seves preocupacions, els seus moments d´èxtasi, etc… que comporta i que no li deixa temps per dirigir la seva mirada a Déu o bé que el porta a l´oblit, a no sentir el desig de Déu. Ara bé, tot aquests components de la vida queden en no res quan Déu fixa la seva mirada en el poeta. Quan això passa, les futileses de la nostra vida mostren la seva superficialitat, l´ego perd el seu sentit, l´aparent seguretat queda destrossada en milt trossets, s´esberla per quedar indefens davant Déu.
Així podem llegir:
“T´oblido, de vegades, i la meva ment, subjecta
Al treball de cada dia, es dispersa, atafegada:
La pressa l´arrossega o l´excita algun projecte,
El fracàs la deprimeix o la redimeix l´afecte,
i no sen anhel de tu ni de tu se sent mancada”
i quan això passa:
“Però quan tu em mires, tot queda en qüestió”
Subscriure's a:
Missatges (Atom)