Tot això passa perquè Déu és “una realitat no contemplada”, no és visible a diferència de les coses materials, terrenals i si oblidem aquest fet oblidem la veritable naturalesa de Déu, perquè nn altre element que David Jou posa de manifest és com Déu molt sovint es manifesta en aquesta quotidineïtat (Déu es manifesta en la història diríem en un sentit teològic més acadèmic), és a dir, es manifesta en la mirada de l´altre, en els ull de l´infant, en la súplica del malalt, en la interperl.lació que ens fa l´innocent maltractat, la víctima oblidada, la veu quasi imperceptible dels avis… En aquesta quotidineïtat es manifesta Déu (s´oculta) i on el nostre cor es posa a prova i manifesta la seva veritable naturalesa:
“I em mires, de vegades, i no ho sé: m´estàs mirant
Des d´uns altres ulls que els teus i tu, immens vertígen,
T´ocultes en un rostre proper i interpel.lant,
En l´infinit de l´Altre, imperatiu i suplicant,
Com per posar-me a prova i amagar-me el teu origen.
Com tot Cant Espiritual és innegable que el preg a Déu faci referència al moment de la mort. La importància d´aquest moment i d´aquest preg queda demostrat perquè és l´últim vers del poema. Si al llarg del cant David Jou ja li ha pregat a Déu que no l´abandoni, en aquest últim vers li demana que no l´abandoni en l´hora de morir i que especialment en aquest moment pugui estar al seu costat per arribar a la plenitud de la seva humanitat fràgil, pecadora i depenent de la bondat de Déu, promesa en una unió absoluta amb Déu i on el poeta ja el podrà contemplar per sempre més.
En aquest sentit, i com conclusió del poema, podríem indicar que el poema de David Jou plasma la seva consciència de fragilitat quan es troba sol i abandonat per Déu i, per un altre costat, la plenitud quan sent la companyia de Déu. Davant aquesta dualitat el poeta s´abandona a Déu, reconeixent la seva feblesa, les seves imperfeccions…
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada