Alguns temes de les cartes apostòliques (1)

LA CONVERSIÓ DE PAU.


La conversió de Pau, que passà d´un dels més ferotges perseguidors dels seguidors del cristianisme a afirmar que “la meva vida és Crist” i a entendre com una necessitat vital predicar Jesucrist, és un del moments capdals en la història de l´esglèsia primitiva.
Tot i que és evident que no disposem de totes les dades per fer llum sobre aquest fet capdal de la teologia cristiana també ho és el que quelcom radical, contundent va haver de passar al voltant de l´any 35-36 i que justifica aquest pas de perseguidor a apòstol i missioner. Les dades que tenim del fet les trobem en les pròpies cartes de Pau (tot i que cal tenir present que Pau mai va tenir la pretensió de fer un relat dels seus records sinó que el pretenia era portar el missatge de Crist de ciutat en ciutat, sense tornar la mirada al passat més que en aquelles ocasions que ho exigeixen les circunstàncies) i els relats que Lluc en fa en els Fets dels Apòstols.
Lluc presenta el fet fins a tres vegades: en el capítol 9 es produeix la narració en tercera persona; en el capítol 22 el mateix Pau es refereix a ell de manera autobiogràfica enfront a la multitut hostil a Jerusalem; i en el capítol 26 torna a relatar-la en la declaració davant Festo i Agripa. Les tres narracions donen testimoni de la cristofania en el camí de Damasc, de la trobada cara a cara entre Crist i Pau, de la nova percepció que té de Jesucrist i de si mateix i de la misió que li és conferida entre els pagans.
El fet que Lluc repeteixi (amb algunes modificacions degudes segurament al fet que en cada relat Lluc vol enfatitzar un determinat aspecte de la conversió de Pau) fins a tres vegades el relat posa de manifest la gran importància que Lluc va donar a aquest fet.
En el primer relat (capítol 9) Lluch enfatitza el paper d´Ananies, encarregat d´introduir a Pau a la comunitat cristiana. En la seva apologia als jueus de Jerusalem, pau insisteix en el seu passat de bon jueus i en el seu paper de perseguidor; distingeix la visió de Damasc d´una altra visió en el temple en que va rebre l´ordre de predicar a les nacions paganes (Fets 22,21):

“-Llavors ell em va dir:
-Vés! Jo t´enviaré lluny, als pobles pagans.

Davant de Festo i Agripa, Pau no parla d´Ananies i desenvolupa el missatge rebut en el camí de Damasc (Fets 26, 15-18):

“-Jo vaig preguntar:
-Qui ets Senyor?
-El Senyor em respongué:
Jo sóc Jesús, el qui tu persegueixes. Però aixeca´t, posa´t dret, m´he aparegut a tu per destinar-te a ser servidor i testimoni del que has vist de mi I del que encara et faré veure. Jo ara t´allibero del teu poble i de les nacions paganes; a ells t´envio perque els obris els ulls, i passin de les tenebres a la llum, del poder de Satanàs a Déu,i, perquè, creient en mi, rebin el perdó dels pecats i l´heretat reservada als qui ell ha santificat”

És especialment estrany que Lluc eviti d´ordinari anomenar a Pau “apòstol”, tenint en compte que aquest insitia tant en aquest títol (segurament l´explicació la trobem en el fet que per a Lluc el fet de ser apòstol implicava la convivència amb Jesús).
A les Cartes, Pau fa referència a aquest fet amb un to a vegades apologètic, a vegades polèmic, per a defendre´s a si mateix dels adversaris i indicar el nus profund sobre el que pivota la seva vida. Així, a la Primera Carta als Corints (15,8):

“Finalment, al darrer de tots, com a un que neix fora de temps, se´m va aparèixer també a mi”

A la Carta als Gàlates, per a reivindicar la investidura divina de la seva misió i l´origen autèntic del seu evangeli afirma (1, 15-16):

“Però Déu em va escollir des de les entranyes de la mare i em va cridar per la seva gràcia. Quan a ell li semblà bé, em va revelar el seu Fill perquè jo l´anunciés als pagans.”

A la Carta als Filipencs, polemitzant amb els adversaris judaitzants i invertint la idea de la justificació afirma (3, 12):

“No vull dir que ja hagi assolit tot això o que ja sigui perfecte. Hi corro al darrera per tal d´apoderar-me´n, ja que també Jesucrist es va apoderar de mi”

No obstant, el caràcter autobiogràfic, tant de les tres narracions dels Fets dels Apòstols com les tres referències de les Cartes apareixen marcadament teologitzades i reflecteixen una lectura retrospectiva del fet a la llum de tota la vida de l´apòstol i del camí de l´Esglèsia. Però, lluny de determinar el valor històric, aquest fet evidencia el caràcter epocal del fet.
Tot i això cal indicar alguns punts que tots els relats tenen en comú:

a). Pau no descriu mai la visió que va tenir. Està segur que es va trobar amb el Senyor, però les paraules humanes no poden descriure el fet (Gál 1, 15). La glòria i la llum són les imatges que li permeten evocar millor aquell misteri (2 Cor 4, 6):

b). La iniciativa procedeix del Pare (Gál 1, 15). En aquest aspecte, Pau se sent en la línia dels profetes de l´Antic Testament, recollint algunes expressions relatives a la missió de Jeremies o al del servent del Senyor.

c). Crist es dona a veure a si mateix (1 Cor 15, 5.7.8). La forma verbal expressa aquesta intervenció activa que permet l´encontre. Pau escriu als filipencs que fou agafat per Crist Jesús (Flp 3, 12). L´acció de Crist no originà solament una visió i un missatge, sinó una transformació ínitma. Pau fou constituït apòstol i, per tant, no depèn més que de Crist.

d). L´enviament de Pau es dirigeix especialment a les nacions.

e). Pau no sent una falsa vergonya del seu passat perseguidor, pot demostrar que va actuar de bona fe (Flp 3 4-6). La seva conversió és un exemple palpable de l´omnipotència de la gràcia divina.