cant espiritual de david jou (3)

Aquests primers quatre versos de la tercera estrofa que he reproduït mostren com sense Déu en què es converteix ell mateix i, per tant, l´ésser humà: pura i simple biologia, amb les imperfeccions (defectes) que tot cos material té, com una simple cadena d´impulsos i connexions neuronals però mancats d´ànima, d´esperit i, per tant, en el fons, de sentit. Es converteix una vida no gaire diferent a la de qualsevol altre animal amb les seves limitacions i fragilitat
En aquesta tercera estrofa es torna a repetir l´estructura de les anteriors on es compara la seva realitat quan es troba unit amb Déu que quan es troba sol. A la segona part de l´estrofa mostra com la presència de Déu transforma la seva naturalesa, la transfigura, de la mateixa manera que Jesús va patir la transfiguració pujant a Jerusalem (provablement a la muntanya de Tabor). Ara bé, aquesta transfiguració que pateix el poeta és perfectament compatible amb la seva biologia humana, perquè la transfiguració és interior afectant no a la naturalesa biològica del seu cos sinó al seu esperit, tot i que evidentment aquesta transformació del seu esperit comporta també una exaltació de la seva realitat corporal, ja que aquest veu d´aquell.

“Quan no em mires sóc cada vegada menys:
Desvastadorament mortal, naturalesa pura”

I:
“Però si tu em mires, aquest cos meu s´exalta,
Desborda de sentit exulta, es transfigura”

La quarta estrofa fa un canvi en el to i discurs. Si fins ara semblava que era Déu qui decidia quan el mira i quan no, en aquesta quarta estrofa s´autoinculpa el poeta d´oblidar a Déu, de ser ell qui no mira a Déu. El motiu? Altre cop humà, profundament humà com és el ritme vital, la quotidineïtat de la vida diària amb els seus èxits i fracassos, les seves preocupacions, els seus moments d´èxtasi, etc… que comporta i que no li deixa temps per dirigir la seva mirada a Déu o bé que el porta a l´oblit, a no sentir el desig de Déu. Ara bé, tot aquests components de la vida queden en no res quan Déu fixa la seva mirada en el poeta. Quan això passa, les futileses de la nostra vida mostren la seva superficialitat, l´ego perd el seu sentit, l´aparent seguretat queda destrossada en milt trossets, s´esberla per quedar indefens davant Déu.
Així podem llegir:

“T´oblido, de vegades, i la meva ment, subjecta
Al treball de cada dia, es dispersa, atafegada:
La pressa l´arrossega o l´excita algun projecte,
El fracàs la deprimeix o la redimeix l´afecte,
i no sen anhel de tu ni de tu se sent mancada”

i quan això passa:

“Però quan tu em mires, tot queda en qüestió”