Luter (i 5)

Molts analistes afirmen que Luter fou molt innocent al no adonar-se de la realitat ni de les conseqüències de les seves crítiques que tene la seva plasmació en les tesis, sobre tot quan mostra el convenciment que si el papa conegués els excessos dels predicadors d´indulgències preferiria vendre la basílica de Sant Pere o reduir-la a cendres abans que construir-la amb la pell i ossos de les seves ovelles.
Les 95 tesis luteranes, encara que tenien elements explosius, tardaren més de dos mesos en explotar, en part pel desig de Luter de no divulgar-les, i potser també perquè en elles es procurava dissimular l´aspecte revolucionari, respectant, almenys, de paraula l´autoritat del papa. Això no vol dir que els primers que varen llegir les tesis no s´escandalitzessin i es posessin en moviment per a corregir al seu autor. Ràpidament l´opinió pública es dividí en dues bandes.
L´extensió del luteranisme va donar lloc a les anomenades “guerres de religió” que enfrontaren a catòlics-romans i protestants a Europa al llarg dels segles XVI i XVII, si bé les diferències religioses foren el pretext per a canalitzar lluites de poder en les que es barrejaven interessos polítics, econòmics i estratègics. Alguns inclús (com Max Weber) han afirmat que l´aparició del protestantisme és el responsable primer de la mentalitat capitalista.

luter (4)

Les primeres tesis de Luter apunten al fet que Jesucrist ordenà fer penitència però que aquesta és una actitut de vida que supera el sacrament del mateix nom. Precisament, per això, el papa no podia remetre cap pena a menys que prèviament ho hagués fet Déu o que estractés d´una pena imposada per si mateix. Segons les tesis luteranes és tesi humana predicar sobre el valor de les indulgències, fet que sols comporta treure els diners als pobres. D´això es desprenia que afirmar que la compra de les indulgències treia a les ànimes del purgatori de manera indiscriminada no era sinó mentir, ja que el papa no disposava d´aquest poder. En realitat, segons Luter, s´oblidava que Déu perdona als creients en Crist que s´arrepenteixen i no als que compren una carta d´indulgència.És preferible fer obre de caritat i suplir les necessitats de casa seva que comprar indulgències. La clau del perdó diví es troba en que la persona es torni a Ell. A més a més les indulgències mai poden ser superiors a determinades obres de la vida cristiana. A més, el fet de no ajudar als pobres per a adquirir indulgències o de privar a la familia del necessari per a comprar-les era una abominació que havia de ser combatuda. El cristià vertaderament arrepentit té dret al perdó complert, inclús sense cartes d´indulgències. Déu li ha concedit la llibertat que ningú li pot treure.
Per a Luter és obvi que el centre de la vida cristiana havia de girar entorn a la predicació de l´evangeli. Al permetre que qüestions com les indulgències centressin l´atenció el que es feia era ocultar el missatge de l´evangeli.
Sembla que Luter, amb les tesis, el que volia fer era un avís, una mostra de preocupació i que calia eliminar els abusos. Si fou així, les 95 tesis luteranes no foren sols un escrit anticatòlic, sinó profundament impregnat d´una profunda preocupació pel poble de Déu i la imatge de la jerarquia davant d´aquest. No obstant, les coses no anaren com inicialment Luter havia previst i les 95 tesis, vistes amb la perspectiva que dóna el temps, foren el primer pas de la Reforma, el trencament de l´esglèsia catòlica-romana i la construcció d´una nova Europa, d´un nou món amb implicacions polítiques, econòmiques i filosòfiques.

luter (3)

Entrant ja en el contingut de les tesis, cal advertir que el teòleg de Wittenberg no tenia concepte clar i precís de les indulgències, com ho confesa ell mateix en una carta a C. Scheuri. La doctrina luterana sobre les indulgències es presenta confusa, insegura, contradictòria i propera a l´heterodòxia perquè en la ment de Luter ha sorgit un concepte nou de la justificació per la fe i de la penitència cristiana, concepte que sembla incompatible amb les idees teològiques tradicionals que Luter havia apres. Amb tot, moltes de les seves 95 tesis són perfectament ortodoxes o admeten un sentit rectament catòlic, i eren defensades pels millors teòlegs del seu temps com, per exemple, les tesis 1,2,3,7,23,36,30 i 41.
Hi ha altres tesis que són ambigües, o equívoques, o que parteixen d´un supòsit fals, i que no poden admetre´s sinó amb moltes distincions; les hi ha també senzillament errònies, i algunes resulten sorprenents, sarcàstiques i paradoxals, que ens fan dubtar de la serietat de l´autor (18,29,82).
Altres tesis poden ser declarades vertaderes o falses segons s´entengui la indulgència aïlladament, com la simple adquisició material de la bula (així sembla entendre-la Luter), o en unió amb l´arrepentiment i la confessió dels pecats (com sempre es predicava). Més d´una vegada acusa als predicadors d´indulgències falses, que aquells estaven molt lluny de defendre. Una cosa bona està en el fons de quasi totes aquestes tesis, i és el continu insistir en la corrupció interior més que en l´obra purament externa; sols que l´extremositat del seu temperament el fa incòrrer en exageracions, especialment a les orelles d´una persona catòlica.
Entre les tesis que més escandalitzaren estan les que neguen la realitat del tresor espiritual de l´esglèsia, format pels mèrits de Crist i les satisfaccions dels sants, o desvirtuen la seva naturalesa; rebutgen la potestat del Papa per administrar degudament aquest tresor i perverteixen el concepte catòlic d´indulgència, limitant-lo a la remisió de les penes canòniques imposades per l´església (5,20,21,25,56,58,62).
No podien faltar, ni tant sols en una disputa acadèmica com volia ser aquesta, algunes concessions a l´elocuència demagògica de to rotund i exclamatiu (32,65,66,72,82,86).
Per a concloure assumeix un to espiritual i quasi místic, que aflora sovint en els escrits del reformador com una de les seves majors forces d´atractiu, però que no sembla el més apropiat en les tesis d´una disputa escolàstica (92,93,94 i 95).
També cal dir que en la doctrina es mostra moderat i incert. Així en la tesi 38 confesa que no s´ha de menysprear la concessió papal perquè és signe del perdó diví. En altres tesis (42,50,51,53,55,70,91) procura cautament excusar al papa, salvar les seves intencions i presentar als predicadors d´indulgència com a contraris en els seus ensenyaments a la ment i la voluntat de Lleó X. És evident,però, que per a Luter les injdulgències sols tenen valor per a alliberar de les penes que l´esglesia ha imposat a través del papa o sacerdots. Aquestes penes, a més a més, sols s´apliquen als vius ja que els morts ja són lliures de les lleis de l´esglèsia.

Luter (2)

Però per entendre el text, és a dir les 95 tesis de Luter, s´ha de tenir en compte també la situació històrica de l´any 1517 a Alemanya.. En aquest sentit indicar que l´esglèsia catòlica dominava políticament la majoria de països europeus, arrivant inclús a posar i deposar reis. Aquests països europeus estaven formats per petits territoris anomenats feus, que mantenien certa independència entre sí fet que implica que el poder de l´emperador estigués limitat. L´emperador Carles V governava sobre Espanya, Alemanya i altres països europeus formant el que es coneix amb el nom de Sacre Imperi Romà.
També s´ha de destacar que l´esglèsia catòlica recollia diners a manera d´impostos. Els càrrecs administratius dins de l´esglèsia eren molt codiciats ja que eren molt lucratius i que comportava que Papes i prelats vivien de forma libertina i folgada.
Entre una de les doctrines predicades i acceptades per l´esglèsia catòlica estava la del purgatori. S´ensenyava que el cristià necessitava donar-li a Déu una satisfacció pels pecats per a que Déu pugués perdonar-los. D´aquesta manera el cristià havia de confesar els seus pecats i fer un sacrifici que satisfés a Déu. Després s´arrivà a la conclusió que si un cristià no safisfà els seus pecats en vida ho hauria de fer després de mort, abans d´entrar al cel. D´aquí la idea del purgatori que es convertí en un negoci lucratiu ja que es podien pagar mises en benefici a algun parent difunt per a disminuir-li el temps que hauria de passar en el purgatori que era un lloc de torment semblant a l´infern però amb una estància temporal. Per alguna raó es començaren a vendre indulgències. Aquestes eren documents de perdó a través del que es podia obtenir el benefici de les mises o la veneració de les reliquies. És a dir, es podia disminuir el temps en el purgatori. Les indulgències es començaren a ampliar fins que sortiren les indulgències plenàries. Aquelles que perdonaven tots els pecats sense necessitat de confessió.
En aquest moment sorgeixen les 95 tesis sobre el valor de les indulgències a la ciutat de Wittenberg, Alemanya escrites per un professor de la Universitat. Martin Luter que també era monjo agustí. En aquest sentit, doncs, l´arrel del problema no va estar en Luter sinó en les pràctiques econòmiques de certes jeràrquies i, especialment, les del arquebisbe de Mgdeburg (Albert de Manderburg), un dels llocs més buscats ja no sols per les rendes inherents sinó perquè també permetia participar en l´elecció de l´emperador.
Sobre les 95 tesis luteranes indicar a nivell introductori que, en realitat, no foren 95 ja que en el manuscrit autògraf no estaven numerades, ni eren tesis perquè no tenien formulació pròpia de tesis acadèmiques. A més les 82-89, 92 i 93 són simples interrogacions retòriques. A més també indicar que, en contra del que alguns afirmen, molts autors neguen que les tesis luteranes fossin clavades a les portes de la Schlosskirche de Wittenberg, ni presenten el caràcter revolucionari que a vegades pot semblar sinó que el que Luter pretenia era obrir un debat entre els teòlegs i intel.lectuals de l´Alemanya de l´època i per tractar dels problemes sobre el funcionament de l´esglèsia de Roma així com evitar els abusos i les males pràctiques.
A nivell formal indicar que el document mostra molt poc ordre i estructuració ideològica. Les idees apareixen soptadament, plenes de passió i cercant aparentment l´humilitat. Més que tesis o proposicions d´un torneig escolàstic, semblen frases arrancades d´un sermò, d´un discurs polèmic, d´un miting ple de repeticions, sense mètode científic, sense claredat ni precisió.

Luter (1)

COMENTARI DE TEXT. Les 95 tesis de luter

Per entendre el text és necessari fer una brevíssima presentació de la figura de Luter (1483-1546), monjo agustí des de 1505 contrariant la voluntat dels seus pares i doctorant-se en teologia l´any 1512. Essent ja professor es dedicà a criticar la situació en la que segons ell es trobava l´esglèsia catòlica-romana criticant la frivolitat en la que vivia el clergat (especialment les altes jerarquies). Les crítiques de Luter reflexaven un clima bastant extès de descontent ja expressat des de la Baixa Edat Mitja per altres individus que es poden considerar predecessors del luteranisme, com l´anglès John Wycliff (en el segle XIV) o el bohemi Jan Hus (en el segle XV).
Les protestes de Luter pujaren de to fins que el 31 d´octubre de 1517, arrel d´una campanya de venda de bules eclesiàstiques per a reparar la Basílica de Sant Pere, en un impuls de protesta decidí redactar el que ara es coneix com les seves 95 tesis. Entre 1518 i 1519 l´esglèsia de Roma va fer comparèixer varies vegades a Luter per a que es retractés de les seves idees; però en cada controvèrsia Luter acabà revelant-se i rebutjant l´autoritat del papa, dels Concilis i dels Pares de l´Esglèsia, remetent-se en el seu lloc a la Bíblia i a l´ús del lliure examen.
Serà l´any 1520 quan farà la seva ruptura amb l´esglèsia de Roma quan desenvolupa la seva teoria i finalment el papa l´excomulga tot i que les seves idees varen trobar ressò entre el poble alemany i també entre alguns prínceps desitjosos d´afirmar la seva independència enfront el papa d´Itàlia i enfront l´emperador, per el que Luter no tardà en rebre recolzaments que el convertiren en dirigent d´un moviment protestant conegut com la Reforma. Un cop deslligat de l´obediència a Roma, Luter va empendre la reforma dels sectors eclesiàstics conformant l´esglèsia protestant i que té com a tesi principal la justificació per la sola fe.
Luter defensà la doctrina del sacerdoci universal de tots els creients, que implicava una relació personal directa de l´individu amb Déu sense cap institució fent de mediador entre Déu i els homes.Així, la interpretació de les Sagrades Escriptures no era exclusiva del clergat, sinó que també qualsevol creient podia llegir i examinar lliurement la Bíblia fet que implicà la traducció de la Bíblia a tots els idiomes. També negà l´existència del purgatori o l´obligació del celibat. Dels sacraments catòlics-romans sols considerà sacraments els bautisme i el Sant Sopar, rebutjant la confirmació, confesió, matrimoni, extremunció i la de l´ordre sacerdotal.
També fou trascendental el seu rebuig a l´autoritat central de l´esglèsia i la seva declaració d´independència de les esglèsies nacionals així com la seva insistència en l´obediència al poder civil.

Naturalesa de l´acte responsable (1)

b). Naturalesa de l´acte responsable

1. Consciència antecedent: quan el judici valoratiu precedeix l´acte
2. Consciència consegüent: que consisteix en un judici posterior a l´acte

c). Segons la conformitat amb el valor objectiu: segons faci referencia a la rectitut de la consciencia segons segueixi la veritat del bé moral, que, percebuda per la raó, constitueix la dignitat de la persona.

1. Consciència recta o vertadera.
2. Consciència errònia o falsa.

d). Segons la certeza subjectiva del que jutja i actua:

1. Consciència certa: quan la consciencia jutja que un acte s´ha de fer perquè és bo o s´ha d´evitar per ser dolent
2. Consciència dubtosa: quan la consciencia queda en suspens, sense atrevir-se a pronunciar un judici ferm sobre el valor moral d´un acte o omissió
3. Consciència probable: quan el judici que formula no exclou el temor a equivocar-se, ja que l´opinió contrària també té una aceptable plausibilitat.

3). ETAPES DE LA FORMACIÓ DE LA CONSCIÈNCIA

1. NIVELL PRECONVENCIONAL
a. El mou l´interès propi.
b. Relació premi-càstig
2. NIVELL CONVENCIONAL
a. Respecte a les lleis i regles.
b. Aprovació social
3. NIVELL POSTCONVENCIONAL
a. Drets comunment acceptats.
b. Principis ètics bàsics, vàlids i aplicables.

4). CRITERIS DE DISCERNIMENT PER A UNA ELECCIÓ RESPONSABLE.

1). És d´obligatori compliment seguir el dictamen de la consciencia quan aquest està d´acord amb els valors objectius i humanitzadors. També és obligatori obeir a la consciencia quan aquesta està exempte de dubte.

2). No es pot actuar en contra de la consciencia indubtablement certa, inclús quan sigui invenciblement errònia.

3). No es pot actuar amb un dubte pràctic de consciencia o amb una consciencia venciblement errònia, especialmente quan es tracta d´unes accions d´una certa gravetat.

Ensenyament i Llavaneres

Quan l´actual alcalde es va adjudicar, a més de l´alcaldia, la regidoria d´Educació/ensenyament vaig tenir una doble sensació. Per un costat sorpresa, perquè no em constava que tingués una preocupació en aquesta àrea. En la seva etapa de regidor no havia fet intervencions que denotés un interès per canviar una dinàmica de molts anys de convertir la regidoria d´ensenyament en una regidoria "florero" i de simple relacions públiques.
Ara bé, és cert que també vaig tenir una alegria, ja que creèia (digueu-me innocent) que si s´autoadjudicava aquesta regidoria seria per donar-li un impuls.
La realitat és que la seva gestió no ha cobert les meves espectatives. A part de recòrrer al brillant acte d´imaginació de "tirar de la cartera" per solucionar el problema de llar d´infants ubicada a Sant Pere, o a altres solucions per l´estil, tota la resta és un immens forat negre, continuant amb la manca de previsió, la política del qui dia passa any empeny i de la de convertir encara més aquesta regidoria en una regidoria per autofotografiar-se i de relacions públiques.
En l´àmbit de l´ensenyament/educació cal un canvi d´orientació important i, en primer lloc, ja és hora que l´Ajuntament conjuntament (repeteixo Ajuntament i conjuntament) amb la societat civil pressioni al Departament d´Educació per tal d´aconseguir cicles formatius. Evidentment primer s´ha de fer una anàlisi seriós de la realitat local i comarcal per tal de veure quina és la millor proposta i després consensuar-la amb el conjunt de la població. Un cop s´hagi fet això, caldrà mantenir conjuntament una pressió constant al Departament.
Es miri per on es miri limitar l´oferta educativa al Batxillerat és això, limitar, i la situació econòmica, així com el propi model econòmic, no entèn de limitacions. L´Ajuntament ha de possibilitar en primer lloc en primer lloc la igualtat d´oportunitats de tots els joves del nostre poble, ha de garantir que tinguin tota l´oferta possible i que aquesta sigui la més gran perquè també siguin grans les portes que puguin obrir per tal d´encaminar el seu futur. Totes les dades actuals ens mostren com els joves que acaben els estudis de cicles formatius (especialment de grau formatiu) tenen una ràpida entrada al món laboral. Si això és així com és que les nostres màximes autoritats locals no fan una aposta decidida en aquesta direcció? Crec que falta sinsibilització sobre la importància de tenir cicles formatius al nostre poble i que la gent que n´és conscient també faci pressió a l´Ajuntament encara que sols sigui per veure que aquesta regidoria no és una regidoria florero i de relacions públiques

La globalització (4)

2). En la sessió 3 vàrem tractar sobre la globalització i la manca de cohesió social. En el text de referència (E. Fontela) planteja un contracte social mundial. Comentar les similituds d´aquesta proposta amb les que s´extrauen de l´encíclica.

Abans d´entrar directament en la resposta a aquesta pregunta, crec que és fonamental senyalar que tots dos textos parteixen del fet objectiu de l´augment de les desigualtats econòmiques, així com situacions il.legals que es donen en el model liberal-capitalista, que va més enllà de la pobresa econòmica sinó també una disminució del desenvolupament cultural, sanitari, educacional, etc…, provocant greus distorsions que sols es resoldran si es produeixen canvis profunds en el model polític-econòmic i social a la mesura humana.
En aquest sentit tots dos textos afirmen la necessitat que el desenvolupament ha de ser integral, és a dir, ha d´incloure l´aspecte de les necessitats bàsiques però també cultural, polític i ecològic.
A més a més de la lectura atenta dels dos textos podríem treure la conclusió que és fonamental reexaminar la forma de govern de les democràcies liberals donant més entrada a la societat civil a través de les ONGs com dels ciutadans en general i que garantitzin la igualtat d´oportunitats i la igualtat de situacions i no sols en l´àmbit de les lleis del mercat, en tant que l´economia i la tecnologia han demostat ser impotents per a resoldre tots els problemes socials actuals, i també que a l´Estat-nació no se li pot deixar l´acció solidària, la justicia i la cohesió social i que és necessari que els ciutadans assumeixin les seves responsabilitats no sols en el seu àmbit familiar.
Un altre àmbit en el que tots dos textos coincideixen és en la proposta d´un nou govern mundial fonamentat en la solidaritat i la confiança entre tots els ciutadans i que s´ha d´acabar concretant en una nova forma de govern mundial amb poder executiu i amb la confiança de la ciutadania que és la que dóna l´autoritat moral.
Indicar també que tots dos textos no pretenen esser una recepta tècnica-econòmica per a resoldre els problemes que afloren a la població mundial sinó els grans principis que haurien de regular l´acció humana a nivell polític-econòmic i social-cultural, tot això acompanyat d´un cert plantejament utòpic, tot i que no podem oblidar que algunes de les grans utopies del passat son realitat avui i no hi pot haver res que ens hagi d´evitar de pensar que alguns d´aquests plantejaments no es podem realitzar en un periode de temps raonable. Són les grans utopies les que han mogut i transformat el món, i els il.luminats del passat són els herois del present.
A més a més tant els dos textos analitzats com una cada vegada més gran població estan posant de manifest com les actuals estructures polítiques i econòmiques són ineficients per a resoldre els reptes del segle XXI i de l´era de la globalització i cada cop més també l´era de l´exclusió.
Dels dos textos també en voldria destacar el seu esperit de consens i de diàleg. Un diàleg sincer, fraternal que superi les claus nacionals i també les claus de classes socials i que col.loqui en el seu centre a l´ésser humà com a ésser humà sense més adjectius. Evidentment aquest plantejament implica una pèrdua de poder per part d´alguns acompanyada d´un esperit de solidaritat i de comunitat universal sense que això impliqui, evidentment, una única cultura mundial, una única ideologia, una única llengua i pàtria. Sinó un món plural, plurinacional però on l´ésser humà i la cultura humana (així com també la natura) no estigui abandonat a la seva sort i a les lleis del mercat

Educació Consciència moral (3)

Flecha mostra un anàlisi crític però al mateix temps esperançador d´aquest evolució. Així indica que la concepció vigent de la consciencia moral ha rebut la influencia de les corrents ideològiques i filosòfiques més importants que han comportat la pèrdua de confiança de l´ésser humà en si mateix, tot i que aquest fet pot ser positiu si l´home aprèn l´estima per la llibertat responsable i una més gran solidaritat. Tot això combinat amb la potenciació de l´autonomia de la consciencia moral, el seu carácter humanitzador i reivindicar per a ella un cert espontaneisme que, fruit del discerniment dels valors que entren en conflicto en un momento determinat, superi l´esquema intel.lectualista i que no caigui en el narcicisme individualista i que es fomenti una educación de la consciencia moral des de la coherencia i la responsabilitat amb els valors que humanitzen a la persona i la societat i que ha d´oferir criteris de discerniment que ajudin a la persona a una elecció responsable. Aquests principis fonamentals són:

a). És d´obligatori compliment seguir el dictamen de la consciencia quan aquest està d´acord amb els valors objectius i humanitzadors. També és obligatori obeir a la consciencia quan aquesta està exempte de dubte.

b). No es pot actuar en contra de la consciencia indubtablement certa, inclús quan sigui invenciblement errònia.

c). No es pot actuar amb un dubte pràctic de consciencia o amb una consciencia venciblement errònia, especialmente quan es tracta d´unes accions d´una certa gravetat.

Educació Consciència Moral (2)

Pel que respecte a la formació de la consciencia que el mateix Catecisme considera indispensable, Flecha segueix la classificació de L. Kohlberg dels tres nivells de la consciencia.
a)- Nivell preconvencional: Fonamentada en l´interès propi. Obeeixen per tal d´evitar un càstig o per obtener un determinat premi. Així educar la consciencia suposa anar abonant aquesta etapa en la que el mal i el bé es col.loquen en el camp.

b)- Nivel convencional: Amb l´adolescència la moralitat evoluciona cap a un nivell més convencional que es basa en el respecte a les lleis i regles socials pel simple fet de tractar-se de lleis i regles. Al ser capaços de veure les coes des de la perspectiva de la resta, els adolescents poden estar d´acord amb accions que conten amb l´aprovació social o que ajuden a mantenir l´ordre social.

c)- Nivell postconvencional: Aquells que desenvolupen el raonament abstracte del pensament de les operacions formals aconsegueixen aquest tercer nivell. La moralitat postconvencional afirma els drets comunment acceptats o es regeix per el que un considera els principis ètics bàsics, vàlids i aplicables.

Ara bé, el judici moral no surt del no-res sinó que és fruit o conseqüència d´altres hàbits intel.lectuals. Aquests hàbits són:

-La síndèresis: És l´hàbit dels primers principis en l´ordre pràctic: principis morals coneguts per sí mateixos.

-La consciencia moral: Hàbit de l´enteniment especulatiu sobre els principis universals de l´obrar humà.

-La casuística, o conjunt i esquema de judicis especulatius singulars i concrets.

-La consciencia actual.

-La Prudència o judici previ implicat en l´acció.

Tot plegat mostra com Flecha avantposa els procesos discursius que els estrictament intel.lectuals, tant presents en els nostres diez. Els factors que expliquen aquest fet són:

-Afany per la certeza: Es considera la consciencia com un mitjà per a la recerca de la certeza moral en l´esforç per disipar tota classe de dubtes operatius

-La recerca de les idees clares: Es vol fer de la consciencia una facultat dedicada a la clarificació de la vida moral personal.

-Recerca de la singularitat i la subjectivitat: L´home europeu implanta la seva propia individualitat com a criteri de moralitat i com una espècie d´instint d´aplicació dels principis morals.

educació consciència moral (1)

ELPAPER DE LA CONSCIÈNCIA EN EL JUDICI MORAL


L´autor parteix de la definició que el Catecisme de l´Esglèsia Catòlics concreta com el judici de la raó per el que la persona humana reconeix la qualitat moral d´un acte concret que pensa fer, està fent o ha fet, o segons l´encíclica Veritas Splendor com l´acte de la intel.ligència de la persona, que ha d´aplicar el coneixement universal del be en una determinada situación i expressar així un judici sobre la conducta recta que cal elegir aquí i ara.
En aquest sentit la consciencia representa la regla próxima de les accions i per tant es converteix en obligatori seguir els seus dictats, encara que estigués equivocada, també presuposa un fet comú en tots els éssers humans en buscar el bé i realitzar-lo, així com la capacitat de discerniment moral i el necessari exercici de la prudència.
Ara bé, tot això no impedeix l´error de la consciencia, fet que ha comportat la necessitat de reflexionar sobre aquest fet, especialmente en l´àmbit de la teología. Fruit d´aquesta reflexió s´han fet una sèrie de classificacions, entre elles la de consciencia habitual i actual, o entre consciencia recta i defectuosa.
Per consciencia habitual s´entén com la potencia psicológica de la que procedeixen els judicis morals concrets i articular i jerarquització dels valors ètics que configura la moral de la persona. Aquesta consciencia habitual es divideix en recta (quan el seu judici coincideix amb els valors morals fonamentals i dirigeix efectivament l´acció en aquest sentit, essent així il.luminada per la veritat mateixa de l´ésser humà.) i defectuosa (quan hi ha una inadecuació als valors objectius ja sigui perquè la consciencia tendeix a minimitzar les exigències morals, ja sigui perquè viu en una por i inseguretat contínua.
Per un altre costat trobem la consciencia actual que seria aquell judici pràctic que determina en una situación concreta l´acció que s´ha de realitzar o evitar fruit d´un discerniment sobre el que és preferible tenint en compte els bens i els valors.
Altres divisions de la consciencia fan referencia a la naturalesa de l´acte responsable trobem la distinció entre consciencia antecedent (quan el judici valoratiu precedeix l´acte) i consegüent (que consisteix en un judici posterior a l´acte). En aquest sentit la consciencia seria com una assumpció del jo ideal i un retorn réflex al jo ideal.
Una altra classificació fa referencia a la seva conformitat amb el valor objectiu, parlant així de consciencia recta i consciencia falsa, (segons faci referencia a la rectitut de la consciencia segons segueixi la veritat del bé moral, que, percebuda per la raó, constitueix la dignitat de la persona.
La última classificació que Flecha realitza fa referencia a la certeza subjectiva del que jutja i actua, diferenciant així entre consciencia certa (quan la consciencia jutja que un acte s´ha de fer perquè és bo o s´ha d´evitar per ser dolent); dubtosa (quan la consciencia queda en suspens, sense atrevir-se a pronunciar un judici ferm sobre el valor moral d´un acte o omissió) i probable (quan el judici que formula no exclou el temor a equivocar-se, ja que l´opinió contrària també té una aceptable plausibilitat).
Flecha també destaca que tot i que l´eticitat de l´home té les seves arrels en la decisió personal i inviolable de la propia consciencia, no es pot obviar, especialmente a partir de les aportacions de S. Freud i el psicoanàlisi, la importancia de les pressions, ordres, prohibicions i suggerències que el subjecte rep a llarg de la seva vida, afegint, així, un aspecto social a la consciencia. Aquest aspecto social comporta l´anàlisi del pluralisme ètic que en cap cas ens ha de portar a un relativisme indiferentista sinó a un diàleg serè i multidisciplinar.

Cures Paliatives /i 30)

d). V. Frankl: Tot ésser humà, considera Frankl, desitja aclarir la qüestió del sentit i aquesta qüestió no és gens artificial en la seva existència. La seva salut integral, no únicament física, sinó també mental està íntimament relacionada amb la percepció del sentit. Una vida viscuda amb sentit és una vida sana.
L´elaboració de sentit no és quelcom estrictament individual, sinó fonamentalment dialògic. Això significa que el terapeuta està especialment obligat a introduir aquesta qüestió doncs és clau per al procés de morir en pau. Si l´ésser humà no atribueix cap sentit a la seva vida, la maldiu, encara que externament li vagin bé les coses, i a vegades es desfà d´ella.

e). Mounier: El seu anàlisi de la comunicació com a acte fundant i constitutiu de la persona i la seva insistència en la comunitat com espai adecuat per a la construcció de l´ésser humà resulten dades fonamentals en una filosofia de les cures paliatives. Sols és possible cuidar d´un malalt des del domini de la comunicació humana i això significa que és precís pensar-la a fons i investigar els múltiples obstacles per al desenvolupament d´aquesta comunicació. Per un altre costat, l´ésser humà, des de la perspectiva personalista de Mounier és un ésser en comunitat.
Això significa que el desarrelament respecte a la comunitat constitueix una greu mutilació de la persona. Precisament per això és necessari que en el procés d´assistència l´ésser humà arreli en la comunitat, se senti protegit, reconegut en tant que ésser únic i singular. Enfront al procés d´homogeneïtzacií i d´anivellament, és necessari reivindicar l´individu únic i singular i això sols és possible en el marc d´una comunitat que l´ajudi a ser com ell és, és a dir, que respecta en el marc de les diferències la seva particular singularitat, no sols ontològica, sinó ètica, política, estètica i religiosa.

Cures Paliatives (29)

i). Reflexions per a una ètica de les cures paliatives:

En aquest apartat em referiré a algunes reflexions de filòsofs contemporanis clàssics que per la seva aportació al camp de l´ètica, són font d´inspiració per a una filosofia de les cures paliatives.

a).Wittgenstein: De la filosofia de Wittgenstein m´interessa la seva teoria sobre el joc del llenguatge. Aquesta teoria (que no en parlaré en aquestes pàgines) és important perquè posa de manifest com hi ha experiències de la nostra vida que no es poden expressar amb un llenguatge científico-tècnic, és a dir, que aquest llenguatge és estèril per a comunicar certes experiències fet que comporta la necessitat d´explorar altres llenguatges, construir obres poètiques, on el símbol i el silenci ocupen un lloc central. És evident que els fets més trascendents de la nostra vida no es poden expressar amb paraules i que és precís expressar-los des d´altres coordenades.

b). Ricoeur: En aquestes línies vull posar l´èmfasi en la concepció de la identitat personal per aquest autor. Segons Ricoeur la identitat de la persona no es constitueix com quelcom donat d´entrada sinó que és una realitat que es construeix narrativament al llarg d´un procés. En aquesta construcció l´altre té un valor fonamental.
La persona del malalt també té una idetitat narrativa. La relació entre professional i pacient ha de contemplar aquest principi doncs sols és possible assistir i atendre adecuadament a un ésser humà des de les seves categories biogràfiques. Per a comprendre com un ésser humà s´acosta a la seva pròpia mort, per a entendre com elabora el seu comiat i com il.lustra simbòlicament aquest fet és precís conèixer la seva identitat narrativa. Fora d´aquest marc, l´assistència es converteix en quelcom purament tècnic i artificial.

c). Lévinas: La filosofia de Lévinas constitueix un molt bon material per a articular una ètica de les cures paliatives. Els seus lúcids anàlisis fenomenològics entorn al concepte de vulnerabilitat, de rostre, de nuesa i de caricia resulten molt il.lumindors per aprofundir en l´experiència de l´acompanyament del malalt. En aquest sentit, la seva especial preocupació per l´ètica i el seu humanisme de l´altre ésser humà resulten fonamentals per tal d´elaborar una ètica de la responsabilitat entesa com el deure bàsic enfront a les necessitats de l´altre. Des de la perspectiva levinassiana, l´altre constitueix el centre de l´ètica i la humanitat es manifesta precisament en la atenció i la protecció de l´altre vulnerable.

Cures paliatives (28)

e).Actitut terapèutica activa i positiva:

Segons l´OMS les cures paliatives
-Afirmen la vida i consideren la mort com un procés normal.
-Ni acceleren ni posposen la mort.
-Ofereixen un sistema de recolzament per ajudar a que els pacients visquin tant activament com sigui possible fins a la mort.
L´actitut terapèutica serà positiva si s´afirma la vida en positiu i no es concep la mort com un fracàs sinó com un procés normal inherent a la condició humana. Es poden fer moltes coses per acompanyar i tractar al pacient en fase terminal i, a més a més, es poden fer com a bones i no sols com un mal menor. Precisament per aquesta visió, en cures paliatives no s´estimula la mort i sí els procediments humanitzadors que es poden instaurar en el procés de la mort, fet que suposa afirmar la vida i la qualitat de vida en plenitut.

f). Importància del context assistencial:

Les cures paliatives s´han de realitzar en un clima de respecte, tranquil.litat, comunicació i recolzament mutu. Sembla evident que les cures paliatives no es poden donar en qualsevol context. Un bon context assistencial depèn de les actituts dels diferents agents però també del context en el que es realitza l´assistència, que sigui el més tranquil.litzador possible. A més a més el context ha de ser flexible i que estimuli i faciliti l´encontre humà.

g). Importància dels processos assistencials:

El canvi de l´actitut curativa a la paliativa no es dona de forma dràstica ni cal entendre´ls de forma contradictòria i/ oposada. Dins la dinàmica de les cures paliatives es prioritza el cuidar però també es poden curar diferents problemes que es converteixen en símptomes que provoquen un malestar en els pacients. El pacient terminal és una persona que segueix tenint el dret a ser tractat bé i del que cal respectar els seus temps i els seus processos en la presa de decisions.

h). Principis ètics en les cures paliatives:

· Unicitat: Cada persona és única i irrepetible on la seva singularitat és el resultat d´una particular integració entre les seves dimensions. No sols som únics des d´un punt de vista biològics sinó també des d´una perspectiva psicològica, social i espiritual.
· Biografia: La persona és un ésser biogràfic. No sols és un ésser biològic que desenvolupa unes funcions vitals, sinó que allò que el caracteritza és la seva biografia, doncs la seva identitat personal es relaciona directament amb el que ha viscut al llart de la seva vida.
· Totalitat: La persona és una totalitat, és a dir, un tot orgànic i no una suma juxtaposades d´esferes o substàncies.
· Temporalitat: La persona és un ésser temporal i això significa que la seva vida es troba limitada cronològicament, està acotada per dos límits: el néixer i el morir. Això implica per part del professional un esforç fonamental perquè ha de penetrar en el temps de l´altre, ha de tractar de comprendre com viu el seu temps per a poder acompanyar-lo degudament.
· Espai: La persona és un ésser espaial i això significa que es construeix i es desenvolupa com a persona en un determinat lloc. Així he de tenir present que el cuidar requereix nuesa i la nuesa sols és possible en l´aspecte íntim.
· Complexitat:La persona és un ésser complexe i això significa que la seva felicitat i el seu patiment adquireixen un grau de complexitat molt superior al de qualsevol altre ésser de la naturalesa. A més a més hi ha una íntima relació entre complexitat i interdisciplinarietat. Si resulta evident que l´ésser humà és un ésser complexe i pluridimensional (psicològica, biològica, social, espiritual…), llavors resulta també evident que la atenció i la cura d´un ésser humà no pot ser patrimoni exclusiu d´una determinada disciplina o àrea del saber, sinó que implica la interrelació entre disciplines i el diàleg transversal.

Cures paliatives (27)

c).El malalt i la seva familia són la unitat a tractar.

La familia sol ser un punt referencial fonamental en la vida de les persones, i encara ho és més en moments de crisi, de canvi i de patiment. Ara bé, la familia no és sols subjecte cuidador del malalt, sinó que també acaba essent objecte de cures, doncs la seva participació no és sols instrumental sinó també afectiva i existencial.
Les cures paliatives, així, haurien d´integrar a la familia com una unitat assistencial i, per tant, facilitar la disminució del malestar.
La familia també ha de passar el seu cicle d´adaptació davant l´enfermetat d´un ésser estimat. Percep l´amenaça del canvi en l´estructura familiar, però també en la dinàmica. Els rols canvien, així com les rutines i les prioritats, i, a més a més, hi ha una sobrecàrrega per les noves variables aparegudes. Tres són algunes de les situacions més habituals que poden presentar-se en el context de les cures paliatives: la conspiració del silenci, la claudicació familiar i la possible aparició de dols complicats.

· Conspiració del silenci: Es tracta de l´acord implícit o explícit d´alterar la informació al pacient per part dels familiars, amics i professionals sanitaris amb la finalitat d´amagar-li el diagnòstic i el pronòstic amb la voluntat de protegir al pacient.Avui en dia es reconeix que tot i que a curt termini la informació d´una mala noticia pot comportar ansietat, els beneficis a mig termini justifiquen la informació. A més a més la conspiració del silenci entra en contradicció amb la relació de confiança que ha d´existir entre el metge-familia-etc i el pacient. Ara bé, també és essencial entendre que l´objectiu és –i ha de ser- el benestar del pacient i no la informació, aquesta sols és un mitjà que pot ajudar o dificultar l´objectiu. Per aquest fet s´ha d´informar d´allò que vol saber i sols del que vol saber. Tant negatiu és informar a un pacient que no desitja estar informat com privar-li de dades a aquell que vol gestionar l´últim procés de la seva vida amb coneixement de la realitat.
· Claudicació familiar: En aquestes situacions es pot donar la incapacitat del components d´una familia per oferir una resposta adecuada a les demandes i necessitats del pacient. Es manifesta en la dificultat en mantenir una comunicació positiva amb el pacient. Si no es resol, el resultat sol ser l´abandonament emocional del pacient i/o l´absència de les cures pràctiques del mateix. És un motiu de gran patiment per al malalt. En aquest context cal mantenir a la familia i al pacient com a una unitat assistencial, intentant compatibilitzar valors, interessos i satisfaccions.
· Experiència del dol: Consisteix en la resposta emocional per la pèrdua i separació total i irreversible d´algú significatiu. Aquesta és una experiència que anticipa la familia durant l´enfermetat del pacient i que posteriorment viurà d´una manera real. Des de les estratègies de les cures paliatives s´ha de treballar des de l´inici en la prevenció de l´aparició de dols complicats atenent als factors de risc.
d). Respecte i protecció dela dignitat de la persona i del principi d´autonomia del pacient en situació terminal:

Tant de la dignitat de la persona com del principi d´autonomia ja n´he parlat al llarg del present treball tot i que en aquest punt voldria incidir en alguns punts centrats més concretament en les cures paliatives.
L´encontre amb la mort ens posa en contacte amb la fragilitat més profunda però també en aquest encontre trobem la dignitat personal. Des de la filosofia de les cures paliatives s´entèn la dignitat com un atribut de l´ésser, com quelcom circunstancial a l´ésser humà que no es perd per estar en situació de debilitat o dificultat especials. La persona és digna independentment que, per diferents circunstàncies, hagi de viure en condicions indignes. Així les cures paliatives han d´intentar respectar i protegir la dignitat del malalt terminal i del seu entorn i una de les concrecions, com hem ja vist, més significatives d´aquest intent es troba en el respecte i la promoció de l´autonomia de la persona.
Les cures paliatives han d´afirmar la dignitat i l´autonomia de la persona i, per tant, segueixen creient que el protagonista actiu i decisiu del que està succeïnt és el propi pacient; per tant, no es tracta tant d´elaborar objectius terapèutics “per a” ells, com “amb” ells.
A la pràctica, aquest reconeixement no és fàcil. Suposo sostenir al pacient en els seus moments d´angoixa, recolzar-la en la incertesa, establir un procés de deliberació moral al que no estem acostumbrats quan ens costa combinar els principis de l´ètica de la indicació amb els de l´ètica de l´elecció.

cures paliatives (26)

Les cures paliatives han anat conformant la seva estructura i dinàmica a partir de l´experiència i de la reflexió. Els seus eixos que conformen la seva identitat i funcionament són:

a).Atenció individualitzada i integral.

Cada procés de patiment i mort és diferent a la resta i per aquest motiu hem de buscar sempre la personalització de les cures, no hem de donar res per suposat sinó explorar la idiosincràsia de cada persona, la seva percepció subjectiva del que està succeïnt. No hi ha dos malalts iguals,no es pot generalitzar.
Les cures paliatives també inclouen aspectes físics, socials, espirituals i –especialment- psicològics. No hem d´oblidar que el final de la vida ens situa davant qüestions com el sentit de la vida, el repàs biogràfic, la trajectòria personal, la presència o absència de vincles significatius en el terreny afectiu-familiar, el conflictes i el pes de la seva no resolució, etc…Si tot això no és viscut satisfactòriament el nivell de patiment pot ser molt intens. Obviar aquest tipus de realitats suposa reconèixer sols una part de la condició humana i, per tant, des-humanitzar la relació amb la persona al final de la vida.

b).Recolzament psicològic i comunicació.

En un altre moment del present treball ja s´ha indicat la importància del paper de la comunicació en aquesta situació. Ara bé, tant el recolzament psicològic com la comunicació amb el pacient o familiars s´ha de produir tenint present l´evolució de la relació del malalt amb la malaltia i amb la proximitat de la mort. Aquesta relació sol passar per 5 grans etapes.

-Negació: Consisteix en la no-acceptació de la malaltia ni cognitivament ni emocionalment.

-Rabia: Irritació, agressivitat molt sovint amb el seu entorn més inmediat. El pacient està enfadat per la situació. Pensa que no és justa la situació.

-Pacte: Sol ser una fase breu, en la que el pacient per la seva necessitat de mirar al futur, “negocia” internament amb una instància superior comprometen-se a determinats canvis en la seva vida, reformula promeses, etc…És una manera d´intentar sobrepassar la cruesa i l´amenaça del moment present, redimensionant-lo.

-Depresió o tristesa reactiva: La tristesa normal que acompanya al reconeixement de la situació pot arribar a ser psicopatològica però no necessàriament.

-Acceptació: Acceptació lúcida i conscient de la realitat de la mort. És el fer-se càrrec de la situació fet molt diferent de la simple resignació.

El fet que la mort sigui un procés natural no significa que sigui desitjada. Els transtorns emocionals són molt importants tant per als pacients com pels seus familiars. Per això el recolzament psicològic i l´establiment de nivells adequats de comunicació terapèutic són imprescindibles. Limitar el recolzament únicament a casos psicopatològics suposa un desconeixement de la repercusió de les alteracions emocionals inherents al procés de morir, tant de les adaptatives com de les desaptatives i ens fa perdre la perspectiva d´un gran repte de les cures terapèutiques: la prevenció d´aquella part del patiment que pugui ser evitable.

Cures Paliatives (25)

8. CURES PALIATIVES

Les cures paliatives neixen com a una eina útil per tal d´aconseguir que el final de la vida dels malalts obtingui el màxim benestar possible i que els familiars i propers puguin rebre el recolzament que necessiten. Quan una persona no té possibilitats de curar-se s´ha de cuidar-la, facilitar-li les mediacions necessàries perquè el seu últim episodi es revesteixi de les condicions més humanes i humanitzants possibles. El curar, per tant, es converteix en l´objectiu primordial de les cures paliatives. Ara bé les cures paliatives van dirigides tant al malalt terminal com a les seves families. La Sociedad Española de Cuidados Paliativos defineix la situació d´enfermetat terminal quan:
a).Hi ha la presència d´una enfermetat greu, progressiva i incurable.
b).Falta de possibilitats raonables de resposta al tractament específic.
c).Presència de nombrosos problemes o simptomes intensos,múltiples, multifactorials i canviants.
d).Gran impacte emocional en facient, familia i equip terapèutic, molt relacionat amb la presència explícita o no, de la mort.
e).Pronòstic de vida inferior a sis mesos.

Ara bé, què s´entén per cures paliatives? El Ministeri de Sanitat i Consum en el seu Pla Nacional de Cures Paliatives (2001) ssumeix la definició del Subcomitè Europeu de Cures Paliatives (1991) que els presenta com l´assistència total, activa i continuada dels pacients i les seves famílies per un equip multiprofessional quan l´espectativa mèdica no és la curació. El fi fonamental és donar qualitat de vida al pacient i a la seva familia sense intentar allargar la supervivència. Ha de cobrir les necessitats físiques, psicològiques, espirituals i socials del pacient i els seus familiars. Si és necessari, el recolzament ha d´incloure el procés de dol.