REPTES DE LA FE PER A LA SOCIETAT ACTUAL
-El repte que tenim els cristians és convertir la fe en vida, fer-la vida. Això no vol dir altra cosa que hem de viure el dia a dia d´acord amb aquesta fe, convertir la fe en exemple de vida, d´acció i de reflexió. Per portar a terme aquest repte és imprescindible tenir clar el paper que ha de jugar la fe a la nostra vida. Mantenir la fe com a eix central de la nostra vida, fet que implica que sigui Jesús el nostre mestre i model principal. Tot i que aquest fet pot semblar fàcil, la realitat és tot el contrari. Són molts els perills i les dificultats que tenim els creients per a mantenir aquest ideal. Ara bé, aquests perills es poden convertir en reptes i en motius de creixement personal amb l´ajuda de la fe com a força interior. Entre els principals perills que tenim en podem destacar:
1.El consumisme i el materialisme.
2.Els diners com el nou ídol, el nou déu de la nostra societat.
3.El relativisme i la manca de valors forts de referència.
4.L´individualisme i l´egoisme.
5.Un hedonisme malinterpretat i molt sovint poc coherent amb un amor racional a la vida.
Enfront aquests perills la fe ens pot proporcionar:
1.Un vida que valori més l´espiritualitat que el pur consumisme. Adonar-se que el plaer material i físic no ens pot portar de cap manera a la plenitut personal i, per tant, a la felicitat.
2.Seguretat, fidelitat, lleialtat i coherència amb els valors fonamentals del missatge cristià que Jesús ens va comunicar i coherent amb els drets fonamentals dels drets humans. En una societat global, diversa i multicultural com la que ens trobem no tot val i en aquest plantejament una fe autèntica, sincera i segura és clau.
3.Una vida que pensi menys en el quan tenim i més en el què tenim i amb qui ho podem compartir.
4.Acceptar el do de la gratuïtat de la vida i coherent amb aquest fet no sols fer una valoració sincera i profunda de la vida sinó també fer de la nostra vida una vida dedicada també als altres i que valori més intensament les actituts i qualitats.
5.Una fe de la que estem reflexionant hauria també de comprometre´ns amb tota la comunitat i, per tant, la implicació més intensa del laicat en la vida de l´esglèsia i també, com no podia ser d´una altra manera en la vida de la comunicat política donant el seu temps lliure al benefici global ja sigui mitjançant les ONG o els sindicats, partits polítics o tot tipus d´associacions.
6.La fe ens ha portar a una actitud que cerqui la reflexió i el coneixement profund del missatge. La fe no ha de ser la fe del carboner, una fe cega sinó una fe ben formada, reflexiva, educada, racional i lluny d´una actitut irreflexiva, passiva més propera a l´actitud màgica i mitològica. En aquesta tasca els cursos de formació, les conferències, els col.legis, els centres juvenils, tots els diversos grups de catequesis, de revisió de vida i inclús les parròquies i els propis centres universitaris han de desenvolupar un paper fonamental.
7.La fe ens ha de proporcionar la il.lusió i l´al.legria de viure d´acord amb el missatge cristià del catolicisme; una alegria i una il.lusió que hem de poder transmetre a tots els altres.
8.La fe ens ha d´ajudar a superar les dificultats que el dia a dia ens pugui comportar ja sigui a nivell individual, familiar i/o social. Això no vol dir que ha de ser un refugi sinó la força interior necessària que ens ajuda a créixer.
divendres, 27 de gener del 2012
La liturgia com a festa (5)
Per tant, a la Missa es mostren els matisos de sacrifici (inmolació, mort, oferiment) i Ressurrecció (festa, alegria). Són matisos; a vegades es destaca més un aspecte, a vegades altre, a vegades hi ha un equilibri. Però de totes maneres cal tenir en compte que es tracta d´una festa sagrada, i per tant no és com una gesta d´aniversari, sinó que és una festa en la que el protagonista és Déu, per la Creació i perquè envià al seu Fill Únic per a salvar-nos, i la manera d´entrar en unió amb Ell és a través dels misteris, és una manera sacramental. Per tant, hi haurà festa i alegria, però mesurada, continguda o sublimada per l´esperit; no hi haurà festa en la que es produeixi una èxtasi dels sentit el que no treu que fem festa també amb la nostra sensibilitat.
La liturgia com a festa (4)
-Després de tota festa, la vida continua. De la mateixa manera que després de la celebració d´un aniversari hem de continuar amb la vida normal, els celebrants de l´Eucaristia hem de tenir present que la vida continua i que allò que hem sentit en la festa hem de portar-ho a terme en la vida del dia a dia. No val que allò que hem dit, promès i afirmat durant la celebració de l´Eucaristia ho oblidem tot just al sortir de l´església.
-La festa demostra que la vida pot tenir més sentit que el de la pura competitivitat. La celebració d´un aniversari és un moment en que es premien valors com els de comunió. Solidaritat, gratuïtat, dedicació de temps lliure, esperança en la vida futura.
-Tota festa implica una experiència interior que ens pot regenerar. Una festa d´aniversari no sols és festa i xerinola sinó que molt sovint implica una revisió de vida, del futur, del present i de projecció de futur. Això mateix succeeix amb l´Eucaristia en tant que ens entronca amb el passat en tant que fa present un temps salvífic passat, ens entronca amb el present en tant que mostra les necessitats de la comunitat que la celebra així com ens entronca amb totes les accions i obres de la vida humana amb la missa; i també ens entronca amb el futur, amb un futur escatològic. L´Eucaristia ens ha de fer tenir una mirada trascendental de fe que és l´especificitat de la festa cristiana celebrada en l´Eucaristia. És en la liturgia on hem de trobar la força per a ser sants i ajudar a Jesús (a través de l´Eucaristia) a salvar als éssers humans i transformar els nostres cors.
-La festa demostra que la vida pot tenir més sentit que el de la pura competitivitat. La celebració d´un aniversari és un moment en que es premien valors com els de comunió. Solidaritat, gratuïtat, dedicació de temps lliure, esperança en la vida futura.
-Tota festa implica una experiència interior que ens pot regenerar. Una festa d´aniversari no sols és festa i xerinola sinó que molt sovint implica una revisió de vida, del futur, del present i de projecció de futur. Això mateix succeeix amb l´Eucaristia en tant que ens entronca amb el passat en tant que fa present un temps salvífic passat, ens entronca amb el present en tant que mostra les necessitats de la comunitat que la celebra així com ens entronca amb totes les accions i obres de la vida humana amb la missa; i també ens entronca amb el futur, amb un futur escatològic. L´Eucaristia ens ha de fer tenir una mirada trascendental de fe que és l´especificitat de la festa cristiana celebrada en l´Eucaristia. És en la liturgia on hem de trobar la força per a ser sants i ajudar a Jesús (a través de l´Eucaristia) a salvar als éssers humans i transformar els nostres cors.
La litúrgia com a festa (3)
Tota festa implica un trencament amb la vida corrent. La celebració d´un aniversari no és, ni pot ser, un simple dinar o sopar. Igualment la celebració de l´Eucaristia ha de ser un acte que ha de ser un trencament, deixant els problemes, les rivalitats a fora de l´església i entrar amb el cor, el cap i l´esperit amb la plena dedicació a l´acte que es va a celebrar.Tota festa, i en el cas de l´Eucaristia especialment, implica alliberar-se del temps i l´espai, és a dir, de la realitat inmediata.
-Tota festa implica té un llenguatge simbòlic i uns ritus que els membres de la festa coneixen. Així mateix tota festa té unes regles no escrites. Les festes tenen sempre un motiu i un contingut, no és un ritual buit, quelcom sense contingut ni sentit. Tot el contrari, és un acte vital, una manera d´estar en el món. La bufada d´espelmes, el pastel, el lliurement de regals són signes i símbols. L´Eucaristia també es troba plena de signes i símbols i és imprescindible que tots els assistents a l´Eucaristia haurien de conèixer i reproduir-los no automàticament i autòmatament.
-Cap festa ha d´implicar manipulació. Un aniversari no ha d´ésser el lloc d´un xantatge emocional ni d´engany. De la mateixa manere el prebere no ha de manipular emocionalment o intel.lectualment a assistents a l´Eucaristia. No és el lloc de fer arengues polítiques
-Tota festa té moments d´eufòria, d´exaltació combinats amb moments de meditació i reflexió. Igual que en la festa d´aniversari hi ha moments àlgids d´eufòria col.lectiva i altres moments en que tots reflexionem sobre la nostra vida, el nostre passat, present o futur. De la mateixa manera tota Eucaristia ha de combinar moments que porten els celebrants a la reflexió, a una mirada a l´interior de nosaltres mateixos i també moments d´alegria i d´eufòria i d´exaltació de la nostra fe.
-Tota festa implica té un llenguatge simbòlic i uns ritus que els membres de la festa coneixen. Així mateix tota festa té unes regles no escrites. Les festes tenen sempre un motiu i un contingut, no és un ritual buit, quelcom sense contingut ni sentit. Tot el contrari, és un acte vital, una manera d´estar en el món. La bufada d´espelmes, el pastel, el lliurement de regals són signes i símbols. L´Eucaristia també es troba plena de signes i símbols i és imprescindible que tots els assistents a l´Eucaristia haurien de conèixer i reproduir-los no automàticament i autòmatament.
-Cap festa ha d´implicar manipulació. Un aniversari no ha d´ésser el lloc d´un xantatge emocional ni d´engany. De la mateixa manere el prebere no ha de manipular emocionalment o intel.lectualment a assistents a l´Eucaristia. No és el lloc de fer arengues polítiques
-Tota festa té moments d´eufòria, d´exaltació combinats amb moments de meditació i reflexió. Igual que en la festa d´aniversari hi ha moments àlgids d´eufòria col.lectiva i altres moments en que tots reflexionem sobre la nostra vida, el nostre passat, present o futur. De la mateixa manera tota Eucaristia ha de combinar moments que porten els celebrants a la reflexió, a una mirada a l´interior de nosaltres mateixos i també moments d´alegria i d´eufòria i d´exaltació de la nostra fe.
La litúrgia com a festa (2)
Així,doncs:
-Tota festa ha de tenir una preparació prèvia,tant a nivell exterior com interior. A l´igual que en l´aniversari d´una persona no tot s´improvitza, la celebració de la litúrgia també ha de tenir una preparació tant material com espiritual. Però també destacar la preparació personal de la persona que assistirà a l´Eucaristia. Així no és d´estranyar que la gent es vesteixi d´una manera especial per assistir-hi igual que ens vestim especialment per assistir a missa. També cal preparació pels moments claus de la celebració, fet que s´aconsegueix mitjançant el silenci, la pregària, la comunió o l´acte penitencial.
-Tota festa és un acte d´amor. Tota festa d´aniversari és un acte d´amor envers la persona que celebra els anys. Igualment tota missa en tant que memorial és també una prova d´amor
-Tota festa necessita una convocatòria. L´Eucaristia també necessita una convocatòria. El so de la campana, els avisos al taulell exterior de l´església i els que dóna el propi sacerdot en són els exemples principals. També seria important que, a l´igual que en una festa d´aniversari sempre ens acull algú que ens rep i ens dóna la benvinguda, també en l´Eucaristia (com es fan en alguns llocs) seria bo que algú rebés a la comunitat en l´Eucaristia ja sigui el responsable o bé una persona dedicada a aquesta responsabilitat.
-El lloc de la festa és fonamental. En aquest sentit, igual que es prepara la casa on es fa la festa, és imprescindible preparar l´església, hermita, Catedral, etc… on es farà l´acte litúrgic. Cal dir, doncs, que és imprescindible que algú prepari acuradament el lloc fent el servei de la comunitat.
-Sempre és necessari la presència d´algú que aglutini a tot el grup.
-Sempre és necessari valorar les festes. Igual que en una festa d´aniversari és important que tots els assistents valorin l´acte com a quelcom important per a ells i per l´anfitrió, és imprescindible que tots els celebrants de l´Eucaristia siguin conscients de la importància de l´acte que es celebrarà. -En tota festa és necessaria la participació personal de tots els individus. Els cristians hem de ser conscients que no podem viure sense la festa de l´Eucaristia, el mateix que l´Eucaristia no pot tenir lloc sense la comunitat. Aquest és el lloc privilegiat per a trobar-nos com a germans, per a celebrar en un ambient festiu la nostra fe.
-Tota festa comporta creativitat i llibertat. Ara bé igual que en l´aniversari no tot val, tampoc tot val en la festa de l´Eucaristia. Tampoc podem caure en convertir l´Eucaristia en un espectacle sagrat, un culte únicament exterior. Això succeïria si sols ens preocupem de l´extern, és a dir, d´arreglar les flors, l´ubicació de la gent, etc… oblidant que és una obra de Crist.
-Tota festa implica un sentiment de pertànyer a una mateixa comunitat. En tota festa s´ha d´experimentar el sentiment de comunitat. Aquest sentiment ha de ser clau en la comunitat cristiana quan s´agrupa per a la celebració litúrgica. La litúrgia, en tant que obra de Crist i de l´Església, és un signe visible de la comunió entre Déu i els homes. Per això la vida litúrgica implica una participació conscient i activa de tots els que ens reunim per a viure en comunitat, crear i evangelitzar.
-Cap festa pot tenir èxit si es fa per obligació, per llei. Hi ha d´haver, per tant, un sentiment de gratuïtat. En cap cas hem d´assistir a missa com un acte obligatori, pel simple fet que és un acte de precepte sinó que hi hem d´assistir amb l´esperit de joia, d´esperança i de felicitat. L´Eucaristia no pot ser el cumpliment legal d´uns rituals
-La manera de fer una festa expressa les idees, valors de cada moment històric. De la mateixa manera que la manera de celebrar els aniversaris han anat variant al llarg del temps, la celebració de l´Eucaristia també ha patit canvis importants, i en seguirà patint, des de la posició del prebere, a l´idioma utilitzat, alguns símbols, la introducció de música (especialment present en alguns països), etc… Aquests canvis mostren la vitalitat de l´Eucaristia i la seva encarnació en la història.
-Una real comunicació entre tots els participants de la festa. En una festa no té sentit que algun dels convidats quedi arraconat, en la celebració de l´Eucaristia s´ha de produir una total comunió d´esperit i de participació entre tots els participants. En aquest sentit és molt important la comunicació que s´estableix entre el prebere i la comunitat assitent a l´Eucaristia, ja que aquesta no és tracta d´un culte privat, no es tracta d´una vida espiritual individual en la que cadascú busca la realització dels seus gustos i fins i tot procura realitzar-los en privat.
-Cercar l´acord entre els membres que organitzen la festa. En un aniversari els membres organitzadors es posen d´acord en com fer-ho, quines cançons cal posar, etc…. En aquest sentit el prebere seria bo que escoltés als diversos grups perquè l´ajudin en la selecció dels cants, en els temes de l´homilia, en els missatges que cal donar al final de la missa, etc…
-Tota festa ha de tenir una preparació prèvia,tant a nivell exterior com interior. A l´igual que en l´aniversari d´una persona no tot s´improvitza, la celebració de la litúrgia també ha de tenir una preparació tant material com espiritual. Però també destacar la preparació personal de la persona que assistirà a l´Eucaristia. Així no és d´estranyar que la gent es vesteixi d´una manera especial per assistir-hi igual que ens vestim especialment per assistir a missa. També cal preparació pels moments claus de la celebració, fet que s´aconsegueix mitjançant el silenci, la pregària, la comunió o l´acte penitencial.
-Tota festa és un acte d´amor. Tota festa d´aniversari és un acte d´amor envers la persona que celebra els anys. Igualment tota missa en tant que memorial és també una prova d´amor
-Tota festa necessita una convocatòria. L´Eucaristia també necessita una convocatòria. El so de la campana, els avisos al taulell exterior de l´església i els que dóna el propi sacerdot en són els exemples principals. També seria important que, a l´igual que en una festa d´aniversari sempre ens acull algú que ens rep i ens dóna la benvinguda, també en l´Eucaristia (com es fan en alguns llocs) seria bo que algú rebés a la comunitat en l´Eucaristia ja sigui el responsable o bé una persona dedicada a aquesta responsabilitat.
-El lloc de la festa és fonamental. En aquest sentit, igual que es prepara la casa on es fa la festa, és imprescindible preparar l´església, hermita, Catedral, etc… on es farà l´acte litúrgic. Cal dir, doncs, que és imprescindible que algú prepari acuradament el lloc fent el servei de la comunitat.
-Sempre és necessari la presència d´algú que aglutini a tot el grup.
-Sempre és necessari valorar les festes. Igual que en una festa d´aniversari és important que tots els assistents valorin l´acte com a quelcom important per a ells i per l´anfitrió, és imprescindible que tots els celebrants de l´Eucaristia siguin conscients de la importància de l´acte que es celebrarà. -En tota festa és necessaria la participació personal de tots els individus. Els cristians hem de ser conscients que no podem viure sense la festa de l´Eucaristia, el mateix que l´Eucaristia no pot tenir lloc sense la comunitat. Aquest és el lloc privilegiat per a trobar-nos com a germans, per a celebrar en un ambient festiu la nostra fe.
-Tota festa comporta creativitat i llibertat. Ara bé igual que en l´aniversari no tot val, tampoc tot val en la festa de l´Eucaristia. Tampoc podem caure en convertir l´Eucaristia en un espectacle sagrat, un culte únicament exterior. Això succeïria si sols ens preocupem de l´extern, és a dir, d´arreglar les flors, l´ubicació de la gent, etc… oblidant que és una obra de Crist.
-Tota festa implica un sentiment de pertànyer a una mateixa comunitat. En tota festa s´ha d´experimentar el sentiment de comunitat. Aquest sentiment ha de ser clau en la comunitat cristiana quan s´agrupa per a la celebració litúrgica. La litúrgia, en tant que obra de Crist i de l´Església, és un signe visible de la comunió entre Déu i els homes. Per això la vida litúrgica implica una participació conscient i activa de tots els que ens reunim per a viure en comunitat, crear i evangelitzar.
-Cap festa pot tenir èxit si es fa per obligació, per llei. Hi ha d´haver, per tant, un sentiment de gratuïtat. En cap cas hem d´assistir a missa com un acte obligatori, pel simple fet que és un acte de precepte sinó que hi hem d´assistir amb l´esperit de joia, d´esperança i de felicitat. L´Eucaristia no pot ser el cumpliment legal d´uns rituals
-La manera de fer una festa expressa les idees, valors de cada moment històric. De la mateixa manera que la manera de celebrar els aniversaris han anat variant al llarg del temps, la celebració de l´Eucaristia també ha patit canvis importants, i en seguirà patint, des de la posició del prebere, a l´idioma utilitzat, alguns símbols, la introducció de música (especialment present en alguns països), etc… Aquests canvis mostren la vitalitat de l´Eucaristia i la seva encarnació en la història.
-Una real comunicació entre tots els participants de la festa. En una festa no té sentit que algun dels convidats quedi arraconat, en la celebració de l´Eucaristia s´ha de produir una total comunió d´esperit i de participació entre tots els participants. En aquest sentit és molt important la comunicació que s´estableix entre el prebere i la comunitat assitent a l´Eucaristia, ja que aquesta no és tracta d´un culte privat, no es tracta d´una vida espiritual individual en la que cadascú busca la realització dels seus gustos i fins i tot procura realitzar-los en privat.
-Cercar l´acord entre els membres que organitzen la festa. En un aniversari els membres organitzadors es posen d´acord en com fer-ho, quines cançons cal posar, etc…. En aquest sentit el prebere seria bo que escoltés als diversos grups perquè l´ajudin en la selecció dels cants, en els temes de l´homilia, en els missatges que cal donar al final de la missa, etc…
La litúrgia com a festa (1)
LA LITÚRGIA COM A FESTA
Provablement un dels reptes principals que tenim els cristians és viure la vida amb la joia i l´alegria de saber que som fills de Déu. Si això és així el lloc i el moment en que aquesta alegria i aquesta joia hauria de mostrar-se més és el moment de la manifestació màxima d´aquesta celebració i que no és altra que l´eucaristia i, en un sentit més ample, el de la missa.
Per entendre el motiu d´aquesta joia hem de ser conscients que en la liturgia celebrem el misteri de Déu i que es concreta en que Crist, amb la seva mort, va destruir la nostra mort i amb la seva resurrecció va restaurar la nostra vida. És en la litúrgia on anunciem aquest fet per tal d´enunciar i recordar que Crist ha vingut per a salvar-nos. Així, en cada missa, recordem vitalment el moment en que Jesús, mitjançant el seu sacrifici ens va possibilitar a entrar al Regne de Déu per les portes del cel, però també serveix per a conèixer millor el missatge cristià tot fent comunitat ( en tant que no hi ha eucaristia sense comunitat).
Si la litúrgia és i ha de ser una celebració (la festa de la comunitat eclessial on es realitza l´afirmació de la vida que en ha comunicat Jesús) em sembla bàsic entendre i conèixer els trets que hauria de tenir aquesta celebració( en tant que sense el coneixement dels motius profunds de la celebració, fugint de la rutina) i per fer-ho utilitzaré el recurs de la comparació amb una de les celebracions en la que tots hem participat alguna manera com és la celebració d´un aniversari, ja que la celebració d´un aniversari, pel que fa referència a la seva preparació com per la seva forma de realitzar-se és un fet important en la vida de les persones i aquesta importància es manifesta en gestos festius com el ball, la música, els jocs, les salutacions, etc…, i en la que podem veure com es diferencia d´aquelles festes on sols es cerca la celebració, la fugida, l´oblit del present, del passat i del futur i, per tant, la negació de la vida, l´evasió, la manca d´unió, el buit, l´individualisme, l´egoisme i la soledat (tot allò que també és contradictori amb una litúrgia ben celebrada).
Fins el que hem dit fins ara podria semblar que estic afirmant la identitat entre un aniversari i l´eucaristia. Res més lluny de la realitat. L´Eucaristia és una festa, però amb uns trets específics que la fa molt particular allunyada de la recerca d´una èxtasis i alegria desmesurada acompanyada d´una exaltació dels sentits que comporti una alienació de l´ésser humà però sense oblidar que també és necessari la participació de la nostra sensibilitat, del nostre cor i dels nostres afectes. En les properes línies mostraré les semblances i les diferències entre ambdos models de festa, especificant les característiques pròpies de l´Eucaristia.
Provablement un dels reptes principals que tenim els cristians és viure la vida amb la joia i l´alegria de saber que som fills de Déu. Si això és així el lloc i el moment en que aquesta alegria i aquesta joia hauria de mostrar-se més és el moment de la manifestació màxima d´aquesta celebració i que no és altra que l´eucaristia i, en un sentit més ample, el de la missa.
Per entendre el motiu d´aquesta joia hem de ser conscients que en la liturgia celebrem el misteri de Déu i que es concreta en que Crist, amb la seva mort, va destruir la nostra mort i amb la seva resurrecció va restaurar la nostra vida. És en la litúrgia on anunciem aquest fet per tal d´enunciar i recordar que Crist ha vingut per a salvar-nos. Així, en cada missa, recordem vitalment el moment en que Jesús, mitjançant el seu sacrifici ens va possibilitar a entrar al Regne de Déu per les portes del cel, però també serveix per a conèixer millor el missatge cristià tot fent comunitat ( en tant que no hi ha eucaristia sense comunitat).
Si la litúrgia és i ha de ser una celebració (la festa de la comunitat eclessial on es realitza l´afirmació de la vida que en ha comunicat Jesús) em sembla bàsic entendre i conèixer els trets que hauria de tenir aquesta celebració( en tant que sense el coneixement dels motius profunds de la celebració, fugint de la rutina) i per fer-ho utilitzaré el recurs de la comparació amb una de les celebracions en la que tots hem participat alguna manera com és la celebració d´un aniversari, ja que la celebració d´un aniversari, pel que fa referència a la seva preparació com per la seva forma de realitzar-se és un fet important en la vida de les persones i aquesta importància es manifesta en gestos festius com el ball, la música, els jocs, les salutacions, etc…, i en la que podem veure com es diferencia d´aquelles festes on sols es cerca la celebració, la fugida, l´oblit del present, del passat i del futur i, per tant, la negació de la vida, l´evasió, la manca d´unió, el buit, l´individualisme, l´egoisme i la soledat (tot allò que també és contradictori amb una litúrgia ben celebrada).
Fins el que hem dit fins ara podria semblar que estic afirmant la identitat entre un aniversari i l´eucaristia. Res més lluny de la realitat. L´Eucaristia és una festa, però amb uns trets específics que la fa molt particular allunyada de la recerca d´una èxtasis i alegria desmesurada acompanyada d´una exaltació dels sentits que comporti una alienació de l´ésser humà però sense oblidar que també és necessari la participació de la nostra sensibilitat, del nostre cor i dels nostres afectes. En les properes línies mostraré les semblances i les diferències entre ambdos models de festa, especificant les característiques pròpies de l´Eucaristia.
Societat actual (2)
UINA SERIA LA TEVA PERCEPCIÓ DEL MÓN SI NO TINGUESSIS ACCÉS ALS MITJANS DE COMUNICACIÓ?
És evident que la visió de la realitat ve, en part, mediatitzada pels mitjans de comunicació. Tot i això voldria destacar que en alguns aspectes podria no ésser gaire diferent.
Per exemple, pel que fa referència a la multiculturalitat o la mateixa globalització no crec que la percepció canviés gaire. És evident la riquesa cultural de les nostres societats, així com la globalització econòmica (sols caldria mirar les etiquetes dels productes que comprem)
Tampoc canviaria gaire la sensació de malestar de bona part de la societat. Ara bé, la percepció que aquest malestar és global i els moviments que més o menys organitzats vehiculen aquest malestar sí que no tindrien el ressò necessari per a fer-se visibles.
La febra consumista també seria visible tot i que les modes o les ganes de compra vindrien mediatitzades per aquesta manca d´informació i coneixement d´allò que es produeix a fora així com de les modes que es produeixen a altres llocs.
Segurament també es veuria afectada costums actuals com les vacances, l´aprenentatge d´idiomes més enllà dels del nostre entorn sòcio-econòmic, estudis a l´estranger, aprenentatges de balls, dances i menjars d´altres cultures, etc…
També seria quasi nul el nostre interès pel que succeeix a altres països del planeta, així com el nostre interès per la seva situació política, econòmica i social.
Una altra característica que crec que no canviaria massa seria el creixen individualisme, la pèrdua de pes del món rural en vers el món de la ciutat i la millora de les xarxes de comunicació local i nacional; així com el descrèdit de l´exercici de la política i de qualsevol instància que faci referència a algun tipus d´autoritat, i també del propi sistema democràtic (tot i que seria de menys abast).
-Probablement també es veuria afectada l´àmbit de la cultura tradicional ja que al no entrar tant directament en contacte amb altres cultures seguiria tenint la centralitat de la vida cultural tot i que tots hi perdríem, també ella que no s´enriquiria amb l´aportació que l´intercanvi cultural aporta però que es veuria beneficiada perquè no es veuria amenaçada per la cultura de masses (i molt sovint d´una qualitat força discutible) dins la qual ens trobem avui en dia
És evident que la visió de la realitat ve, en part, mediatitzada pels mitjans de comunicació. Tot i això voldria destacar que en alguns aspectes podria no ésser gaire diferent.
Per exemple, pel que fa referència a la multiculturalitat o la mateixa globalització no crec que la percepció canviés gaire. És evident la riquesa cultural de les nostres societats, així com la globalització econòmica (sols caldria mirar les etiquetes dels productes que comprem)
Tampoc canviaria gaire la sensació de malestar de bona part de la societat. Ara bé, la percepció que aquest malestar és global i els moviments que més o menys organitzats vehiculen aquest malestar sí que no tindrien el ressò necessari per a fer-se visibles.
La febra consumista també seria visible tot i que les modes o les ganes de compra vindrien mediatitzades per aquesta manca d´informació i coneixement d´allò que es produeix a fora així com de les modes que es produeixen a altres llocs.
Segurament també es veuria afectada costums actuals com les vacances, l´aprenentatge d´idiomes més enllà dels del nostre entorn sòcio-econòmic, estudis a l´estranger, aprenentatges de balls, dances i menjars d´altres cultures, etc…
També seria quasi nul el nostre interès pel que succeeix a altres països del planeta, així com el nostre interès per la seva situació política, econòmica i social.
Una altra característica que crec que no canviaria massa seria el creixen individualisme, la pèrdua de pes del món rural en vers el món de la ciutat i la millora de les xarxes de comunicació local i nacional; així com el descrèdit de l´exercici de la política i de qualsevol instància que faci referència a algun tipus d´autoritat, i també del propi sistema democràtic (tot i que seria de menys abast).
-Probablement també es veuria afectada l´àmbit de la cultura tradicional ja que al no entrar tant directament en contacte amb altres cultures seguiria tenint la centralitat de la vida cultural tot i que tots hi perdríem, també ella que no s´enriquiria amb l´aportació que l´intercanvi cultural aporta però que es veuria beneficiada perquè no es veuria amenaçada per la cultura de masses (i molt sovint d´una qualitat força discutible) dins la qual ens trobem avui en dia
Societat actual (1)
EXPLICA LES 5 CARACTERÍSTIQUES DE LA SOCIETAT ACTUAL
No és fàcil indicar solament 5 característiques de la societat actual ja que la tria es veu, inevitablement, influenciada per factors personals. Tenint, doncs, present, aquesta circunstància la meva elecció és:
-En primer lloc la substitució del domini d´una economia productiva per un domini de l´economia especulativa. Cada cop més es fa més evident que qui controla el poder ja no són tant les grans empreses multinacionals sinó els moviments especulatius que ja avui en dia tenen el poder d´esfonsar una gran empresa o, inclús, un govern. A més a més aquests grups d´especulació financera tenen la particularitat que els seus guanys no sempre van lligats o una bona situació de l´economia productiva, sinó molt sovint quan pitjor vagi aquesta més guanys obtenen els especuladors que, fins i tot, arriben a apostar fort perquè empreses o països empitjorin la seva situació perquè així els seus resultats econòmics són millors.
-La segona característica de la societat actual és el consumisme. Evidentment no és una situació nova però sí que ha anat a més. Amb una naturalitat que fa uns anys seria sorprenent la gent demana tot tipus de crèdit per finançar vacances, compres de reis, objectes de tot tipus, cotxes, etc… Un cop més l´aparença (recordant més a l´aristòcràcia del final de l´Edat Mitja) juga un paper essencial en el joc de les relacions socials per molt que aquesta afecti negativament a les relacions íntimes, familiars o a les necessitats individuals més bàsiques.
-La tercera característica és la multiculturalitat. És difícil no trobar un poble on entre els seus habitants no hi visquin habitants d´un munt de nacionalitats i cultures diferents. I aquest fenomen ja no estranya a ningú. A més a més només cal anar als carrers comercials o d´oci de qualsevol petita ciutat (ja no dir en les grans ciutats) per trobar restaurants representatius de cultures de mig món, tendes amb vestits propis de cultures llunyanes i estranyes, fa poc temps, a la mentalitat “autòctona”, escoltar tot tipus de llengües, veure tot tipus de dances i músiques, etc…
-La quarta característica és la de la globalització (especialment econòmica). Podem comprar i vendre productes de tot el món, fabricats en una part del món i distribuïts en un altre lloc, o, fins i tot, fabricat a diferents països.
-La cinquena característica és per un costat el desig de democràcia de molts llocs del món que contrasta amb una crítica al propi sistema democràtic dels països que tenen ja una tradició democràtica consolidada. Això ho veiem amb els moviments de contrastació social i política a Europa i als Estats Units, amb la baixa participació a les eleccions o amb l´augment de vots en blanc o nuls (amb la voluntat que siguin nuls). Aquest qüestionament no sols afecta al poder polític sinó també als sindicats i a tots els moviments més organitzats i amb un augment del prestigi de les ONG, certs moviments socials i associatius i a una pèrdua de valor de tot allò que fa referència a autoritat.
No és fàcil indicar solament 5 característiques de la societat actual ja que la tria es veu, inevitablement, influenciada per factors personals. Tenint, doncs, present, aquesta circunstància la meva elecció és:
-En primer lloc la substitució del domini d´una economia productiva per un domini de l´economia especulativa. Cada cop més es fa més evident que qui controla el poder ja no són tant les grans empreses multinacionals sinó els moviments especulatius que ja avui en dia tenen el poder d´esfonsar una gran empresa o, inclús, un govern. A més a més aquests grups d´especulació financera tenen la particularitat que els seus guanys no sempre van lligats o una bona situació de l´economia productiva, sinó molt sovint quan pitjor vagi aquesta més guanys obtenen els especuladors que, fins i tot, arriben a apostar fort perquè empreses o països empitjorin la seva situació perquè així els seus resultats econòmics són millors.
-La segona característica de la societat actual és el consumisme. Evidentment no és una situació nova però sí que ha anat a més. Amb una naturalitat que fa uns anys seria sorprenent la gent demana tot tipus de crèdit per finançar vacances, compres de reis, objectes de tot tipus, cotxes, etc… Un cop més l´aparença (recordant més a l´aristòcràcia del final de l´Edat Mitja) juga un paper essencial en el joc de les relacions socials per molt que aquesta afecti negativament a les relacions íntimes, familiars o a les necessitats individuals més bàsiques.
-La tercera característica és la multiculturalitat. És difícil no trobar un poble on entre els seus habitants no hi visquin habitants d´un munt de nacionalitats i cultures diferents. I aquest fenomen ja no estranya a ningú. A més a més només cal anar als carrers comercials o d´oci de qualsevol petita ciutat (ja no dir en les grans ciutats) per trobar restaurants representatius de cultures de mig món, tendes amb vestits propis de cultures llunyanes i estranyes, fa poc temps, a la mentalitat “autòctona”, escoltar tot tipus de llengües, veure tot tipus de dances i músiques, etc…
-La quarta característica és la de la globalització (especialment econòmica). Podem comprar i vendre productes de tot el món, fabricats en una part del món i distribuïts en un altre lloc, o, fins i tot, fabricat a diferents països.
-La cinquena característica és per un costat el desig de democràcia de molts llocs del món que contrasta amb una crítica al propi sistema democràtic dels països que tenen ja una tradició democràtica consolidada. Això ho veiem amb els moviments de contrastació social i política a Europa i als Estats Units, amb la baixa participació a les eleccions o amb l´augment de vots en blanc o nuls (amb la voluntat que siguin nuls). Aquest qüestionament no sols afecta al poder polític sinó també als sindicats i a tots els moviments més organitzats i amb un augment del prestigi de les ONG, certs moviments socials i associatius i a una pèrdua de valor de tot allò que fa referència a autoritat.
lo crestea. Eiximenis (3)
Com no podía ésser d´una altra manera Eiximenis té molt present la seguretat de la ciutat, fet evidentment, d´especial importancia si tenim en compte el context de l´època i un entorn bèl.lic constant. Per aquest motiu Eiximenis dedica especial atenció a la construcció de les muralles de la ciutat, des de l´alçada de les torres i els murs, el material a utilitzar, la mida dels carrers,etc.
“Lo mur deu haver en cascun angle principal un bell Castell. E cascun portal principal deu estar entre dues torres, e les torres deuen ésser pus altes e majors en los quatre portals principals, que en los altres menys principals. Deu ésser lo mur bo e alt, e gros, e fort, per tal que la ciutat no solament se puixa defendre per virtut de sos homens, ans encara per virtut de sos murs;…”
Per últim, el text fa referència a aspectes sanitaris a tenir en compte a l´hora de tenir present la construcció de la ciutat i que és una mostra del pensament més humanista d´Eiximenis respecte altres teòrics de l´època.
“Hospitals, llocs de llebrosos, bordells i tafuneries, es escorriments de clavegueres, deuen estar a la part contrària d´aquell vent qui més s´usa en la ciutat, per tal que lo vent aquell no tir les infeccions del dit lloc, ans les lluny e no les hi lleix acostar.”
Tot aquest humanisme que es reflecteix en l´urbanisme dissenyat per Eiximenis difereix molt de les ciutat existents a la Catalunya de l´època. Com mostra l´anàlisi que en fa d´aquest tema Josep Puig i Cadafalch:
“Si hom examina les ciutats catalanes que han conservat majors restes medievals, hom veu tres menes de palns, que corresponen a la classificació que M. Pierre Lavedan ha fet per les terres del sud-oest de la França. Hi ha el petit poble en el pla del qual, inorgànic, no es descobreix cap idea (…). Atres ciutats catalanes eren com immensos castells, amb la irregularitat que demanava el terreny (…). Entremig d´aquestes ciutats, formades sense pla preconcebut, que creixien successivament segons les lleis quasi biològiques que estudien els moderns urbanistes, n´hi havia, feia temps, de construïdes de cop i volta i, per tant, amb una idea urbanísitica determinada.”
“Lo mur deu haver en cascun angle principal un bell Castell. E cascun portal principal deu estar entre dues torres, e les torres deuen ésser pus altes e majors en los quatre portals principals, que en los altres menys principals. Deu ésser lo mur bo e alt, e gros, e fort, per tal que la ciutat no solament se puixa defendre per virtut de sos homens, ans encara per virtut de sos murs;…”
Per últim, el text fa referència a aspectes sanitaris a tenir en compte a l´hora de tenir present la construcció de la ciutat i que és una mostra del pensament més humanista d´Eiximenis respecte altres teòrics de l´època.
“Hospitals, llocs de llebrosos, bordells i tafuneries, es escorriments de clavegueres, deuen estar a la part contrària d´aquell vent qui més s´usa en la ciutat, per tal que lo vent aquell no tir les infeccions del dit lloc, ans les lluny e no les hi lleix acostar.”
Tot aquest humanisme que es reflecteix en l´urbanisme dissenyat per Eiximenis difereix molt de les ciutat existents a la Catalunya de l´època. Com mostra l´anàlisi que en fa d´aquest tema Josep Puig i Cadafalch:
“Si hom examina les ciutats catalanes que han conservat majors restes medievals, hom veu tres menes de palns, que corresponen a la classificació que M. Pierre Lavedan ha fet per les terres del sud-oest de la França. Hi ha el petit poble en el pla del qual, inorgànic, no es descobreix cap idea (…). Atres ciutats catalanes eren com immensos castells, amb la irregularitat que demanava el terreny (…). Entremig d´aquestes ciutats, formades sense pla preconcebut, que creixien successivament segons les lleis quasi biològiques que estudien els moderns urbanistes, n´hi havia, feia temps, de construïdes de cop i volta i, per tant, amb una idea urbanísitica determinada.”
lo crestea. Eiximenis (2)
El text que comentaré pertany al capítol CX d´aquest llibre XII de Lo Crestià en el que descriu (d´una manera molt original en tant que les ciutats de l´època que coneixia l´autor no tenien aquest format simple i geomètric) com ha d´esser edificada una ciutat seguint els models , com veurem més endavant, grec i, especialment, romà, inspirant-se en el model de ciutat francesa construïdes en la segona meitat del segle XII.
És cert, però, que el model d´urbanisme d´Eiximenis és més semblant al d´una ciutat romana que a les ciutats gregues conegudes.
El text s´inicia amb una referencia als filòsofs grecs quan afirma:
“De la forma de la ciutat són estades diverses opinions; car dixere3n los grecs filòsofs, jatsia que aprés hi hagen ajustat qeucom los savis crestians e han dit sumàriament en esta materia:”
Com afirma Puig i Cadafalch els grecs fundadors de colònies (i especialmente el model quadriculat) seguien models antics i que adoptaran a partir del segle VI aC, tot i que Aristòtil l´atribueix a Hippodam de Milet, elogiant el seu pla simètric i les ciutats construïdes que segueixen aquest model com són el Pireu i Rodes i aplicable, especialmente, en llocs plans.
“Que tota bella ciutat devia ésser quadrada, car ret-se´n pus bella e pus ordenada; car llavors, al mig de cada costat deu é´sser un portal principal que sia lluny de cascun angle de mur seu per cinc-cents passes, en guisa que tot lo mur haja entorn quatre milia passes; e del portal d´orient fins al portal de ponent pas carrer gran e ample traversant tota la ciutat de part en part; semblant sia del portal principal qui guarda mig jorn fins a l´altre principal qui guarda tramuntana”
Com veiem, el model d´Eiximenis segueix l´esquema de la ciutat romana on el decumanus maximus i el kardo maximus la divideixen en quatre parts, les quals són dividides per dos carrers menors en creu (un exemple de la qual será Aosta com es pot veure en que la mateixa mida de il passes que assenyala Eiximenis i que representen uns 738 metres, és aproximadament la d´un dels costat de la ciutat d´Aosta). En cadascuna d´aquestes quatre parts Eiximenis situa un ordre mendicant, una parròquia i els oficis necessaris per la ciutat així com els serveis fonamentals.
“Per cadascun dels quatre quarters de la ciutat de ésser posat un ordre dels mendicants e parròquies certes e oficis certs e mesclats (…)e en cascuna part de les ditres quatre deu haver carnesseria i pescateria, almodí, e tto recapte per los habitants aquí, hoc encara, si hi ha aigües copioses, deuen –se partir pertot egualment”
La plaça principal (fórum) es situa en l´encreuament dels dos carrers principals.
“En lo mig de la ciutat deu ésser la Seu; e après ella deu ésser gran plaça e bella, ab graons alts de cada part, així que si vols alcun que no el te caiga cercar, sinó que te´n puges alt en los graons e que el veges lla jus. En aital plaça, per honor de la Seu e dels sacraris divinals qui aquí són, no es deu er negum solaç deshonest, ne hi deben estar coses venals, ne s´hi deu sostener neguna inmundicia, ne força deu ésser aquí ne Castell, ne s´hi deu negun punir ne sentenciar”
Al centre de cada costat del perímetre hi havia un portal, i els carrers secundaris donaven davant de torres de la muralla en el lloc en què Eiximenis situa els portals menors.
És cert, però, que el model d´urbanisme d´Eiximenis és més semblant al d´una ciutat romana que a les ciutats gregues conegudes.
El text s´inicia amb una referencia als filòsofs grecs quan afirma:
“De la forma de la ciutat són estades diverses opinions; car dixere3n los grecs filòsofs, jatsia que aprés hi hagen ajustat qeucom los savis crestians e han dit sumàriament en esta materia:”
Com afirma Puig i Cadafalch els grecs fundadors de colònies (i especialmente el model quadriculat) seguien models antics i que adoptaran a partir del segle VI aC, tot i que Aristòtil l´atribueix a Hippodam de Milet, elogiant el seu pla simètric i les ciutats construïdes que segueixen aquest model com són el Pireu i Rodes i aplicable, especialmente, en llocs plans.
“Que tota bella ciutat devia ésser quadrada, car ret-se´n pus bella e pus ordenada; car llavors, al mig de cada costat deu é´sser un portal principal que sia lluny de cascun angle de mur seu per cinc-cents passes, en guisa que tot lo mur haja entorn quatre milia passes; e del portal d´orient fins al portal de ponent pas carrer gran e ample traversant tota la ciutat de part en part; semblant sia del portal principal qui guarda mig jorn fins a l´altre principal qui guarda tramuntana”
Com veiem, el model d´Eiximenis segueix l´esquema de la ciutat romana on el decumanus maximus i el kardo maximus la divideixen en quatre parts, les quals són dividides per dos carrers menors en creu (un exemple de la qual será Aosta com es pot veure en que la mateixa mida de il passes que assenyala Eiximenis i que representen uns 738 metres, és aproximadament la d´un dels costat de la ciutat d´Aosta). En cadascuna d´aquestes quatre parts Eiximenis situa un ordre mendicant, una parròquia i els oficis necessaris per la ciutat així com els serveis fonamentals.
“Per cadascun dels quatre quarters de la ciutat de ésser posat un ordre dels mendicants e parròquies certes e oficis certs e mesclats (…)e en cascuna part de les ditres quatre deu haver carnesseria i pescateria, almodí, e tto recapte per los habitants aquí, hoc encara, si hi ha aigües copioses, deuen –se partir pertot egualment”
La plaça principal (fórum) es situa en l´encreuament dels dos carrers principals.
“En lo mig de la ciutat deu ésser la Seu; e après ella deu ésser gran plaça e bella, ab graons alts de cada part, així que si vols alcun que no el te caiga cercar, sinó que te´n puges alt en los graons e que el veges lla jus. En aital plaça, per honor de la Seu e dels sacraris divinals qui aquí són, no es deu er negum solaç deshonest, ne hi deben estar coses venals, ne s´hi deu sostener neguna inmundicia, ne força deu ésser aquí ne Castell, ne s´hi deu negun punir ne sentenciar”
Al centre de cada costat del perímetre hi havia un portal, i els carrers secundaris donaven davant de torres de la muralla en el lloc en què Eiximenis situa els portals menors.
lo crestea. Eiximenis
Aquest text pertany al llibre XII de l´obra “Lo Crestià” escrita a finals del segle XIV (entre 1385 i 1386) pel franciscà F. Eximenis i que té la pretensió de ser una gran enciclopedia moral, tot i que va quedar inacabada (solament es varen redactar quatre llibres dels tretze programats).
En aquest llibre XII l´autor defensa com a idea principal una teoria contractual de l´origen del poder civil, una teoria defensora d´una original i utòpica república mundial, que no admet el tiranicidi, però sí la possibilitat de deposar al príncep o governant, que sigui incapaç de respectar els pactes que l´han permès arribar al poder. També en aquest llibre XII Eiximenis defensa esperances mil.leneristes (seguint la tendència d´una literatura profètica i visionària de tot Europa) i l´arribada d´una nova època que començaria al voltant de l´any 1400 i que es caracteritzaria per una reforma radical de l´Església, per la conversió dels infidels, per la caiguda de quasi totes les monarquies i per la implantació a tot el món de la “justicia popular”.
F. Eiximenis, considerat com el gran cronista de la vida popular de l´Edat Mitja a casa nostra, va néixer a Girona al voltant de l´any 1330 ingressant de molt jove a l´ordre franciscana (segurament en el convent de Sant Francesc de la mateixa ciutat de Girona) on es formà abans d´anar a completar els seus estudis a les universitats d´Oxford, segurament a la de París, i també a la de Toulouse, on conseguirà l´any 1374 el títol de mestre de teologia. Aquesta completa formació el valdrà, quan torni a la Corona d´Aragó, tenir un gran prestigi i bones relacions amb les autoritats de les ciutats de Barcelona (1373-1381) i Valencia (on arriba l´any 1383 i escriu gran part de la seva extensa obra) i on viurà fins l´any 1408, any en que es nomenat per part del Papa Benet XIII patriarca de Jerusalem i poc després bisbe d´Elma (Rosselló). Mor l´any 1409.
La seva extensa obra és important, entre altres motius, per haver estat el canal de penetració de la ciència teològica, política i filosòfica llatina en la cultura en llengua vulgar de la Corona d´Aragó, parlant de temes tant diversos com els àngels, la sindèresis, els pecats capitals, les temptacions, la pedagogia, la predestinació, el pecat original, l´estratègia militar, la gastronomia, les virtuts politiques, la polèmica amb la religió musulmana o jueva, les ciutats i, com és el cas que ens ocupa, l´urbanisme.
En aquest llibre XII l´autor defensa com a idea principal una teoria contractual de l´origen del poder civil, una teoria defensora d´una original i utòpica república mundial, que no admet el tiranicidi, però sí la possibilitat de deposar al príncep o governant, que sigui incapaç de respectar els pactes que l´han permès arribar al poder. També en aquest llibre XII Eiximenis defensa esperances mil.leneristes (seguint la tendència d´una literatura profètica i visionària de tot Europa) i l´arribada d´una nova època que començaria al voltant de l´any 1400 i que es caracteritzaria per una reforma radical de l´Església, per la conversió dels infidels, per la caiguda de quasi totes les monarquies i per la implantació a tot el món de la “justicia popular”.
F. Eiximenis, considerat com el gran cronista de la vida popular de l´Edat Mitja a casa nostra, va néixer a Girona al voltant de l´any 1330 ingressant de molt jove a l´ordre franciscana (segurament en el convent de Sant Francesc de la mateixa ciutat de Girona) on es formà abans d´anar a completar els seus estudis a les universitats d´Oxford, segurament a la de París, i també a la de Toulouse, on conseguirà l´any 1374 el títol de mestre de teologia. Aquesta completa formació el valdrà, quan torni a la Corona d´Aragó, tenir un gran prestigi i bones relacions amb les autoritats de les ciutats de Barcelona (1373-1381) i Valencia (on arriba l´any 1383 i escriu gran part de la seva extensa obra) i on viurà fins l´any 1408, any en que es nomenat per part del Papa Benet XIII patriarca de Jerusalem i poc després bisbe d´Elma (Rosselló). Mor l´any 1409.
La seva extensa obra és important, entre altres motius, per haver estat el canal de penetració de la ciència teològica, política i filosòfica llatina en la cultura en llengua vulgar de la Corona d´Aragó, parlant de temes tant diversos com els àngels, la sindèresis, els pecats capitals, les temptacions, la pedagogia, la predestinació, el pecat original, l´estratègia militar, la gastronomia, les virtuts politiques, la polèmica amb la religió musulmana o jueva, les ciutats i, com és el cas que ens ocupa, l´urbanisme.
comentari jaime balmes (3)
I més endevant:
“Es indudable que la religión no puede ser invención humana, y que, a pesar de lo desfigurada i adulterada que la vemos en diferentes tiempos y países, se descubre en el fondo del corazón humano un sentimiento descendido de lo alto; al través de las monstruosidades que nos presenta la Historia columbramos la huella de una revelación primitiva”
Per a Balmes la religió sols pot tenir un doble origen:
“Aquí no hay medio: o la religión procede de una revelación primitiva o de una inspiración de la naturaleza; en uno y otro caso hallamos su origen divino; si hay revelación, Dios ha hablado al hombre; si no la hay, Dios ha escrito la religión en el fondo de nuestra alma”
D´aquestes dues posicions Balmes es posicionarà a favor de primera (d´orientació més tomista a diferència de la segona que d´influència més racionalista cartesiana).
“Es indudable que la religión no puede ser invención humana, y que, a pesar de lo desfigurada i adulterada que la vemos en diferentes tiempos y países, se descubre en el fondo del corazón humano un sentimiento descendido de lo alto; al través de las monstruosidades que nos presenta la Historia columbramos la huella de una revelación primitiva”
Per a Balmes la religió sols pot tenir un doble origen:
“Aquí no hay medio: o la religión procede de una revelación primitiva o de una inspiración de la naturaleza; en uno y otro caso hallamos su origen divino; si hay revelación, Dios ha hablado al hombre; si no la hay, Dios ha escrito la religión en el fondo de nuestra alma”
D´aquestes dues posicions Balmes es posicionarà a favor de primera (d´orientació més tomista a diferència de la segona que d´influència més racionalista cartesiana).
comentari jaime balmes (2)
Per a Balmes no tot val ni tot té el mateix valor de veritat però aquesta (la veritat) existeix i això implica que el que no sigui veritat és mentida.
“¿Es posible que todas las religiones sean igualmente agradables a Dios y que se dé igualmente por satisfecho con todo linaje de cultos? No. A la verdad infinita no puede serle acepto el error, a la bondad infinita no puede serle grato el mal; luego, al afirmar que todas las religiones son igualmente buenas, que con todos los cultos el hombre llena biena sus deberes para con Dios, es blasfemar de la verdad y bondad del Creador”
I, per Balmes, la veritat en matèria de religió es troba en el catolicisme ja que l´Església catòlica mostra un profunda sabiduria quan decideix subjectar l´enteniment humà a l´errada de la irrecusable autoritat divina. Aquest fet també té les seves implicacions polítiques ja que per a Balmes la llibertat ilimitada, la pròpia d´una espiritualitat absoluta o autònoma, solament condueixa la revolució, al desordre i a l´anarquia que caracteritzen les societats modernes, és a dir el catolicisme, perque té un clar coneixemment dels límits de l´esperit humà i dels monstres que pot engendrar l´autònoma llibertat dels moderns, es l´únic sistema religiós i contrarrevolucionari capaç d´harmonitzar la llibertat amb l´autoritat tradicional, la qual és fonamental per a no perdre el criteri diví i sorgeixi l´escepticisme, el deisme i, finalment, l´ateisme.
Aquests errors derivats de l´examen privat són propis dels individus però no dels pobles segons Balmes. En la seva opinió, els pobles, les families, sempre conserven un fons de docilitat que els impedeix caure en els errors de l´ateisme o de la indiferència. La religió és una necessitat social, i no sols individual (que també).
“La humanidad entera se ha ocupado y se está ocupando de la religión; los legisladores la han mirado como el objeto de la más alta importancia; los sabios la han tomado por materia de sus más profundas meditaciones; los monumentos, los códigos, los escritos de las épocas que nos han precedido nos muestran de bulto este hecho que la experiencia cuida de confirmar; se ha discurrido y disputado inmensamente sobre la religión; las bibliotecas están atestadas de obras relativas a ella….””
Aquesta postura és la que justifica la crítica a l´indiferentisme i que veiem en les següents paraules de Balmes dirigides als indiferents en matèria de religió:
“Antes de desatar tu lengua con tan insensatos discursos date una mirada a ti mismo, piensa en esa débil organización que el más leve accidente es capaz de trastornar, y que brevísimo tiempo ha de bastar a consumir, y entonces siéntate sobre una tumba, recógete y medita”
Encara que sembli sorprenent, els pobles no poden viure sense religió i és aquest el motiu pel qual es generen i mantenen tantes religions errònies i que explica perquè és erroni pensar que les religions siguin fruit de la invenció humana:
“¿No seria lícito pensar que no hay ninguna religión verdadera, que todas son inventadas por el hombre? No.¿Quien fue el inventor? El origen de las religiones se pierde en la noche de los tiempos: allí donde hay hombres, allí hay sacerdote, altar y culto. ¿Quién seria el inventor (…)?
“¿Es posible que todas las religiones sean igualmente agradables a Dios y que se dé igualmente por satisfecho con todo linaje de cultos? No. A la verdad infinita no puede serle acepto el error, a la bondad infinita no puede serle grato el mal; luego, al afirmar que todas las religiones son igualmente buenas, que con todos los cultos el hombre llena biena sus deberes para con Dios, es blasfemar de la verdad y bondad del Creador”
I, per Balmes, la veritat en matèria de religió es troba en el catolicisme ja que l´Església catòlica mostra un profunda sabiduria quan decideix subjectar l´enteniment humà a l´errada de la irrecusable autoritat divina. Aquest fet també té les seves implicacions polítiques ja que per a Balmes la llibertat ilimitada, la pròpia d´una espiritualitat absoluta o autònoma, solament condueixa la revolució, al desordre i a l´anarquia que caracteritzen les societats modernes, és a dir el catolicisme, perque té un clar coneixemment dels límits de l´esperit humà i dels monstres que pot engendrar l´autònoma llibertat dels moderns, es l´únic sistema religiós i contrarrevolucionari capaç d´harmonitzar la llibertat amb l´autoritat tradicional, la qual és fonamental per a no perdre el criteri diví i sorgeixi l´escepticisme, el deisme i, finalment, l´ateisme.
Aquests errors derivats de l´examen privat són propis dels individus però no dels pobles segons Balmes. En la seva opinió, els pobles, les families, sempre conserven un fons de docilitat que els impedeix caure en els errors de l´ateisme o de la indiferència. La religió és una necessitat social, i no sols individual (que també).
“La humanidad entera se ha ocupado y se está ocupando de la religión; los legisladores la han mirado como el objeto de la más alta importancia; los sabios la han tomado por materia de sus más profundas meditaciones; los monumentos, los códigos, los escritos de las épocas que nos han precedido nos muestran de bulto este hecho que la experiencia cuida de confirmar; se ha discurrido y disputado inmensamente sobre la religión; las bibliotecas están atestadas de obras relativas a ella….””
Aquesta postura és la que justifica la crítica a l´indiferentisme i que veiem en les següents paraules de Balmes dirigides als indiferents en matèria de religió:
“Antes de desatar tu lengua con tan insensatos discursos date una mirada a ti mismo, piensa en esa débil organización que el más leve accidente es capaz de trastornar, y que brevísimo tiempo ha de bastar a consumir, y entonces siéntate sobre una tumba, recógete y medita”
Encara que sembli sorprenent, els pobles no poden viure sense religió i és aquest el motiu pel qual es generen i mantenen tantes religions errònies i que explica perquè és erroni pensar que les religions siguin fruit de la invenció humana:
“¿No seria lícito pensar que no hay ninguna religión verdadera, que todas son inventadas por el hombre? No.¿Quien fue el inventor? El origen de las religiones se pierde en la noche de los tiempos: allí donde hay hombres, allí hay sacerdote, altar y culto. ¿Quién seria el inventor (…)?
comentari jaime balmes (1)
HISTÒRIA DE L´ESGLÉSIA A CATALUNYA.
COMENTARI DE TEXT.
El textos que comentaré pertanyen a Jaime Balmes (1810-1848), considerat com la figura més important de la filosofia espanyola del segle XIX. Després d´un periode creador que abraçà els segles XVI i XVII, la filosofia espanyola va caure en una atonia i en un seguidisme de baix nivell de les tendències filosòfiques europees engendrant sols mentalitats superficials (com és el cas de Feijóo i els enciclopedistes). Balmes representa el despertar novament de l´especulació filosòfica introduïnt novament la filosofia tradicional encara que amb elements lliures al comprendre que el descrèdit de la filosofia trradicional provenia de la manca d´una doctrina ferma sobre el coneixement. Per intentar solventar aquest problema Balmes intentà dotar a la filosofia tradicional d´una epistemologia d´acord als plantejaments moderns, utilitzant per aquesta finalitat altres corrents doctrinals com el cartesianisme, el tradicionalisme, la filosofia del sentit comú i l´esperitualisme) essent precursor de la Neoescolàstica.
Aquests textos pertanyen a l´obra El Criterio (1843), obra que pretén ser un art de pensar a l´abast de tot el món. Pensar bé no sols interessa als científics sinó també a la resta d´éssers humans que utilitzem la facultat intel.lectual, tant en l´adquisició de coneixements com en la vida pràctica i ho fa utilitzant una lògica popular, apta per a la direcció de la vida en els seus diversos aspectes.
Balmes considera bàsic la qüestió de la veritat, la certesa i, per tal d´assolir-la indica tres fonts bàsiques i que són la consciència (mitjançant la qual obtenim el coneixiement immediat dels fets individuals i contingents del nostre esperit) l´evidència (amb la que coneixem les veritats universal i necessàries) i l´instant intel.lectual que ens porta a la certesa en molts casos, sense que faci de mitjancera l´evidència ni el testimoni de la consciència, per ell obsjectivem les nostres sensacions i admitim amb seguretat l´existència d´un món exterior). Així, doncs, queda clar la voluntat de Balmes de realitzar un assaig per a dirigir les facultats de l´esperit humà per un sistema diferent dels seguits fins aquell moment, un mètode nou, original i, en les seves línies essencials, indispensable per tal d´aprendre a pensar bé, o sigui, per a exercitar l´activitat intel.lectual amb la finalitat d´assolir la veritat o a dirigir l´enteniment pel camí que condueix a ella. Ara bé, no podem oblidar que Balmes, en tant que religiós, pretén ensenyar la manera pràctica d´anar amb tota la seva ànima a la veritat però segons l´ideal cristià
Els textos que estem comentant és un exemple d´aquest plantejament enunciat com també ho és de la seva posició en contra del fanatisme i de la tolerància absoluta o relativisme. No podem oblidar que per Balmes a Espanya, a diferència del que passa a altres països, el sentiment religiós és tant fort que el reconeixement de les sectes protestants podria donar lloc a una nova guerra de religó. Aquesta és una constant del pensament contrarevolucionari des de l´època de les Corts de Cadis, i uns dels més habituals motius de discusió amb els liberals, per a qui (Ramon Salas) les guerres de religió resultaven inimaginables en el segle del constitucionalisme liberal.
COMENTARI DE TEXT.
El textos que comentaré pertanyen a Jaime Balmes (1810-1848), considerat com la figura més important de la filosofia espanyola del segle XIX. Després d´un periode creador que abraçà els segles XVI i XVII, la filosofia espanyola va caure en una atonia i en un seguidisme de baix nivell de les tendències filosòfiques europees engendrant sols mentalitats superficials (com és el cas de Feijóo i els enciclopedistes). Balmes representa el despertar novament de l´especulació filosòfica introduïnt novament la filosofia tradicional encara que amb elements lliures al comprendre que el descrèdit de la filosofia trradicional provenia de la manca d´una doctrina ferma sobre el coneixement. Per intentar solventar aquest problema Balmes intentà dotar a la filosofia tradicional d´una epistemologia d´acord als plantejaments moderns, utilitzant per aquesta finalitat altres corrents doctrinals com el cartesianisme, el tradicionalisme, la filosofia del sentit comú i l´esperitualisme) essent precursor de la Neoescolàstica.
Aquests textos pertanyen a l´obra El Criterio (1843), obra que pretén ser un art de pensar a l´abast de tot el món. Pensar bé no sols interessa als científics sinó també a la resta d´éssers humans que utilitzem la facultat intel.lectual, tant en l´adquisició de coneixements com en la vida pràctica i ho fa utilitzant una lògica popular, apta per a la direcció de la vida en els seus diversos aspectes.
Balmes considera bàsic la qüestió de la veritat, la certesa i, per tal d´assolir-la indica tres fonts bàsiques i que són la consciència (mitjançant la qual obtenim el coneixiement immediat dels fets individuals i contingents del nostre esperit) l´evidència (amb la que coneixem les veritats universal i necessàries) i l´instant intel.lectual que ens porta a la certesa en molts casos, sense que faci de mitjancera l´evidència ni el testimoni de la consciència, per ell obsjectivem les nostres sensacions i admitim amb seguretat l´existència d´un món exterior). Així, doncs, queda clar la voluntat de Balmes de realitzar un assaig per a dirigir les facultats de l´esperit humà per un sistema diferent dels seguits fins aquell moment, un mètode nou, original i, en les seves línies essencials, indispensable per tal d´aprendre a pensar bé, o sigui, per a exercitar l´activitat intel.lectual amb la finalitat d´assolir la veritat o a dirigir l´enteniment pel camí que condueix a ella. Ara bé, no podem oblidar que Balmes, en tant que religiós, pretén ensenyar la manera pràctica d´anar amb tota la seva ànima a la veritat però segons l´ideal cristià
Els textos que estem comentant és un exemple d´aquest plantejament enunciat com també ho és de la seva posició en contra del fanatisme i de la tolerància absoluta o relativisme. No podem oblidar que per Balmes a Espanya, a diferència del que passa a altres països, el sentiment religiós és tant fort que el reconeixement de les sectes protestants podria donar lloc a una nova guerra de religó. Aquesta és una constant del pensament contrarevolucionari des de l´època de les Corts de Cadis, i uns dels més habituals motius de discusió amb els liberals, per a qui (Ramon Salas) les guerres de religió resultaven inimaginables en el segle del constitucionalisme liberal.
filosofia i comunicació (8)
Aquest tipus d´assèptic diàleg multicultural es torna, als ulls de Dussel, en certs casos en una política cultural agressiva, com quan Huntington en la seva obra “El xoc de Civilitzacions”, aboga directament per la defensa de la cultura occidental a través d´instruments militars sense indicar que en molts d´aquests llocs existeixen el jaciments petrolífers més grans del planeta. Així no s´adverteix que el fonamentalisme del mercat com el denomina George Soros- fonamenta aquest fonamentalisme militar agressiu de les guerres preventives que se´ls disfressa d´enfrontaments culturals o d´expansió d´una cultura política democrática. S´ha passat així de la pretensió d´un diàleg simètric del multiculturalisme a la supressió de tot diàleg i a la imposició per la força de la tecnología militar de la propia cultura occidental
Dussel es pregunta: A què queda reduït el diàleg multicultural que una visió ingènua de les assimetries entre els dialogants? Com és possible imaginar un diàleg simètric davant la distancia en la possibilitat d´utilitzar els instruments tecnològics d´un capitalisme fonamentat en l´expansió militar? No està tot perdut, i la imposició d´un cert occidentalisme, cada cop més identificat amb l´americanisme eliminarà de la terra a totes les cultures universal que s´han anat desenvolupat en els últims milenis? No será l´anglès la única llengua clàssica que s´imposarà a la humanitat que agobida haurà d´oblidar les seves pròpies tradicions?
Dussel proposa un diàleg intercultural que hauria de ser transversal, és a dir, ha de partir d´un altre lloc que el simple diàleg entre els erudits del món acadèmic o institucionalment dominant. Hi ha d´haver un diàleg multicultural que no presuposa la il.lusió de la simetría inexistent entre les cultures i que parteix de la necessitat d´afirmar els propis valors, d´estudiar-los amb un retorn al seus textos, símbols i mites constitutius de la propia cultura amb la mateixa intensitat que el dedicat als textos de la cultura moderna hegemónica.
Dussel es pregunta: A què queda reduït el diàleg multicultural que una visió ingènua de les assimetries entre els dialogants? Com és possible imaginar un diàleg simètric davant la distancia en la possibilitat d´utilitzar els instruments tecnològics d´un capitalisme fonamentat en l´expansió militar? No està tot perdut, i la imposició d´un cert occidentalisme, cada cop més identificat amb l´americanisme eliminarà de la terra a totes les cultures universal que s´han anat desenvolupat en els últims milenis? No será l´anglès la única llengua clàssica que s´imposarà a la humanitat que agobida haurà d´oblidar les seves pròpies tradicions?
Dussel proposa un diàleg intercultural que hauria de ser transversal, és a dir, ha de partir d´un altre lloc que el simple diàleg entre els erudits del món acadèmic o institucionalment dominant. Hi ha d´haver un diàleg multicultural que no presuposa la il.lusió de la simetría inexistent entre les cultures i que parteix de la necessitat d´afirmar els propis valors, d´estudiar-los amb un retorn al seus textos, símbols i mites constitutius de la propia cultura amb la mateixa intensitat que el dedicat als textos de la cultura moderna hegemónica.
filosofia i comunicació (7)
Dins de l´obtimisme que traspua la filosofía de Dussel , aquest planteja que cal, més que mai, obrir-se a l´altre, a tots aquells situats també fora de la modernitat europea i posant de manifest (com fa Levinas) la irracionalitat de la totalització de la subjectivitat moderna ja que per a portar a terme un sicer diàleg intercultural caldria fer un diagnòstic dels continguts últims de les narratives mítiques dels sopòsits ontològics i de l´estructura ètico-política de cadascuna d´elles. Molt sovint, sentencia el filòsof argentí, comencem a teoritzar el diàleg sense conèixer en concret els temes possibles d´aquest diàleg. Avui en dia cal localitzar (situar) totes les cultures que inevitablement s´enfronten avui en dia en tots els nivells de la vida quotidiana, de la comunicació, de l´educació, la investigació, les polítiques d´expansió, o de resistència cultural o militar.
Per a portar a terme aquesta tasca, Dussel proposa que cal efectuar una crítica a la posición ingènua que definiría el diàleg entre les cultures com una possibilitat simétrica multicultural, idealitzada i on la comunicación sembla possible entre éssers racionals. L´obra d´Appel adopta aquesta posición. Richard Rorty i A. MacIntyre mostre les dificultat d´aquesta comunicación, ara bé, prescindint de situar a les cultures en una situación assimètrica que s´origina per les seves posicions en el sistema colonial. La cultura occidental situa a totes les cultures com a m´s primitives, premodernes, tradicionals i subdesenvolupades.
A l´hora d´elaborar una teoría del diàleg entre cultures sembla que totes les cultures tenen simètriques condicions. Així existeixen les cultures superiors i les altres (primitives). Entre ambdós extrems estan les cultures desenvolupades simètricament i les altres. És el cas de Durkheim i Habermas. Davant la posicó observacional de l´antropologia no pot haver diàleg cultural amb la Xina, la India, el món islàmic, etc… que no són cultures il.lustrades ni primitives. Estan en terra de ningú i de les quals sols es valora aïlladament elements folklòrics o moments culturals secundaris.
Aquest tipus de multiculturalisme altruista queda formulat en el “overlappint consensus” de Rawls, que exigeix l´acceptació de certs principis procedimentals (que són culturalment occidentals) que han de ser acceptats per tots els membres d´una comunitat política i permetent al mateix temps la diversitat valorativa cultural (o religiosa). Políticament això suposaria en els que estableixen el diàleg acceptar l´estat liberal multicultural que restringeix la possibilitat d´existència de la resta de cultures.
Per a portar a terme aquesta tasca, Dussel proposa que cal efectuar una crítica a la posición ingènua que definiría el diàleg entre les cultures com una possibilitat simétrica multicultural, idealitzada i on la comunicación sembla possible entre éssers racionals. L´obra d´Appel adopta aquesta posición. Richard Rorty i A. MacIntyre mostre les dificultat d´aquesta comunicación, ara bé, prescindint de situar a les cultures en una situación assimètrica que s´origina per les seves posicions en el sistema colonial. La cultura occidental situa a totes les cultures com a m´s primitives, premodernes, tradicionals i subdesenvolupades.
A l´hora d´elaborar una teoría del diàleg entre cultures sembla que totes les cultures tenen simètriques condicions. Així existeixen les cultures superiors i les altres (primitives). Entre ambdós extrems estan les cultures desenvolupades simètricament i les altres. És el cas de Durkheim i Habermas. Davant la posicó observacional de l´antropologia no pot haver diàleg cultural amb la Xina, la India, el món islàmic, etc… que no són cultures il.lustrades ni primitives. Estan en terra de ningú i de les quals sols es valora aïlladament elements folklòrics o moments culturals secundaris.
Aquest tipus de multiculturalisme altruista queda formulat en el “overlappint consensus” de Rawls, que exigeix l´acceptació de certs principis procedimentals (que són culturalment occidentals) que han de ser acceptats per tots els membres d´una comunitat política i permetent al mateix temps la diversitat valorativa cultural (o religiosa). Políticament això suposaria en els que estableixen el diàleg acceptar l´estat liberal multicultural que restringeix la possibilitat d´existència de la resta de cultures.
filosofia i comunicació (6)
Segons l´anàlisi de Dussel el multiculturalisme actual no escapa al fet que el reconeixement de la diferencia no implica l´acceptació del diferent. Com senyala Tedorov a El Miedo a los Bárbaros (2008. Pàg. 107) tota societat i estat són multiculturals, no hi ha altra possibilitat. Les poblacions s´han barrejat, els grups que constitueixen la societat posseeixen identitats culturals diferents. Pluriculturalisme i multiculturalisme no són l´opció analítica correcta per a tractar i comprendre la identitat com a construcción i problemática. Més aviat, la qüestió és saber si la imatge que una societat té d´ella mateixa acepta en el seu interior la multiplicitat i la dierència com a totalitat, o té com a valor suprem la unitat i homogeneïtat substantiva, la idea monoètnica d´Estat. Així, Walter Mignolo parla d´interculturalitat perquè el concepte implica l´acceptació de la diversitat del Ser, en les seves necessitats, desitjos, punts de vista i perspectives.
Si tal com es recull a la wiquipèdia, basant-se en aportacions de Samir Amin i Enrique Dussel, definim l´eurocentrisme com un vici cognitiu que suposa l´existència d´experiències històriques lineals mogudes per esquemes culturals fixos, corresponents als provistos per la historia europea, considerant a les trajectòries no europees com a formacions imcompletes o deformades, i si recordem que, encara que els seus orígens es troven en el descobriment d´Amèrica, la seva codificació es situa principalment a partir de finals del segle XVIII, hi ha raons per a defensar avui que ens trobem al final d´un cicle històric o, al menys, davant la crisi de la centralitat d´occident en el món del segle XXI ja que el món s´està desoccidentalitzant ràpidament, qui sap si cap a una refundació d´Europa desimperialitzada i antipatriarcal.
Seguin l´anàlisi de Dussel fou a partir de la década dels 90, després de la caiguda del bloc soviètic i davant la necessitat de justificar l´existència de noves amenaces i enemics, quan l´universalisme europeu va adoptar noves versions en el pla geoplític, geocultural i geoeconòmic i que són: l´argument que les polítiques que practiquen els líders del món europeu són en defensa dels drets humans i per a impulsar quelcom que reb el nom de democracia. La segona forma part del vocabulari del xoc de civilitzacions, on s´assumeix sempre que la civilització occidental és superior a altres civilitzacions perquè és la única que ha aconseguit basar-se en aquests valors i veritats universals. I la tercera és la defensa de les veritats científiques del mercat, el concepte que no hi ha més alternatives per als governs que acceptar les lleis de l´economia neoliberal i actuar d´acord amb elles.
És evident que aquest complexe de superioritat segueix funcionant avui en dia tant cap a fora d´occident com cap a dins del mateix en pla sociocultural i policial mitjançant l´augment del racisme contra la población treballadora immigrant no-europea.
Així cal, segons Dussel, replantejar-se i qüestionar-se conceptes com els de progres, creixement econòmic, treball, desenvolupament o inclús el concepte mateix d´Estat-nació. A més a més el divorci fonamental entre ciencia, per un costat, i la filosofía i les humanitats, per un altre, i que ens ha conduït a la tecnolatria, a la separació entre judicis de fet i judicis de valor, a la imposició ideológica d´una suposada objectivitat de lo científic social “occidental”, a impedir, finalment, que el criteri del just i l´injust predominés sobre el real, generalment injust, com a l´únic realment possible. Una cosmovisió els efectes de la qual s´estan veient avui en dia amb la crisi global, sistemática i multidimensional que ha contribuït a generar i la maniestació de la qual ha estat la seva pretensió de despolititzar a la ciutadania respecte a l´economia per, d´aquesta manera, presentar l´economia política del capitalisme com la única possible i on la civilització és la cultura europea-americana i la barbarie la resta de la humanitat.
Si tal com es recull a la wiquipèdia, basant-se en aportacions de Samir Amin i Enrique Dussel, definim l´eurocentrisme com un vici cognitiu que suposa l´existència d´experiències històriques lineals mogudes per esquemes culturals fixos, corresponents als provistos per la historia europea, considerant a les trajectòries no europees com a formacions imcompletes o deformades, i si recordem que, encara que els seus orígens es troven en el descobriment d´Amèrica, la seva codificació es situa principalment a partir de finals del segle XVIII, hi ha raons per a defensar avui que ens trobem al final d´un cicle històric o, al menys, davant la crisi de la centralitat d´occident en el món del segle XXI ja que el món s´està desoccidentalitzant ràpidament, qui sap si cap a una refundació d´Europa desimperialitzada i antipatriarcal.
Seguin l´anàlisi de Dussel fou a partir de la década dels 90, després de la caiguda del bloc soviètic i davant la necessitat de justificar l´existència de noves amenaces i enemics, quan l´universalisme europeu va adoptar noves versions en el pla geoplític, geocultural i geoeconòmic i que són: l´argument que les polítiques que practiquen els líders del món europeu són en defensa dels drets humans i per a impulsar quelcom que reb el nom de democracia. La segona forma part del vocabulari del xoc de civilitzacions, on s´assumeix sempre que la civilització occidental és superior a altres civilitzacions perquè és la única que ha aconseguit basar-se en aquests valors i veritats universals. I la tercera és la defensa de les veritats científiques del mercat, el concepte que no hi ha més alternatives per als governs que acceptar les lleis de l´economia neoliberal i actuar d´acord amb elles.
És evident que aquest complexe de superioritat segueix funcionant avui en dia tant cap a fora d´occident com cap a dins del mateix en pla sociocultural i policial mitjançant l´augment del racisme contra la población treballadora immigrant no-europea.
Així cal, segons Dussel, replantejar-se i qüestionar-se conceptes com els de progres, creixement econòmic, treball, desenvolupament o inclús el concepte mateix d´Estat-nació. A més a més el divorci fonamental entre ciencia, per un costat, i la filosofía i les humanitats, per un altre, i que ens ha conduït a la tecnolatria, a la separació entre judicis de fet i judicis de valor, a la imposició ideológica d´una suposada objectivitat de lo científic social “occidental”, a impedir, finalment, que el criteri del just i l´injust predominés sobre el real, generalment injust, com a l´únic realment possible. Una cosmovisió els efectes de la qual s´estan veient avui en dia amb la crisi global, sistemática i multidimensional que ha contribuït a generar i la maniestació de la qual ha estat la seva pretensió de despolititzar a la ciutadania respecte a l´economia per, d´aquesta manera, presentar l´economia política del capitalisme com la única possible i on la civilització és la cultura europea-americana i la barbarie la resta de la humanitat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)