filosofia i comunicació (6)

Segons l´anàlisi de Dussel el multiculturalisme actual no escapa al fet que el reconeixement de la diferencia no implica l´acceptació del diferent. Com senyala Tedorov a El Miedo a los Bárbaros (2008. Pàg. 107) tota societat i estat són multiculturals, no hi ha altra possibilitat. Les poblacions s´han barrejat, els grups que constitueixen la societat posseeixen identitats culturals diferents. Pluriculturalisme i multiculturalisme no són l´opció analítica correcta per a tractar i comprendre la identitat com a construcción i problemática. Més aviat, la qüestió és saber si la imatge que una societat té d´ella mateixa acepta en el seu interior la multiplicitat i la dierència com a totalitat, o té com a valor suprem la unitat i homogeneïtat substantiva, la idea monoètnica d´Estat. Així, Walter Mignolo parla d´interculturalitat perquè el concepte implica l´acceptació de la diversitat del Ser, en les seves necessitats, desitjos, punts de vista i perspectives.
Si tal com es recull a la wiquipèdia, basant-se en aportacions de Samir Amin i Enrique Dussel, definim l´eurocentrisme com un vici cognitiu que suposa l´existència d´experiències històriques lineals mogudes per esquemes culturals fixos, corresponents als provistos per la historia europea, considerant a les trajectòries no europees com a formacions imcompletes o deformades, i si recordem que, encara que els seus orígens es troven en el descobriment d´Amèrica, la seva codificació es situa principalment a partir de finals del segle XVIII, hi ha raons per a defensar avui que ens trobem al final d´un cicle històric o, al menys, davant la crisi de la centralitat d´occident en el món del segle XXI ja que el món s´està desoccidentalitzant ràpidament, qui sap si cap a una refundació d´Europa desimperialitzada i antipatriarcal.
Seguin l´anàlisi de Dussel fou a partir de la década dels 90, després de la caiguda del bloc soviètic i davant la necessitat de justificar l´existència de noves amenaces i enemics, quan l´universalisme europeu va adoptar noves versions en el pla geoplític, geocultural i geoeconòmic i que són: l´argument que les polítiques que practiquen els líders del món europeu són en defensa dels drets humans i per a impulsar quelcom que reb el nom de democracia. La segona forma part del vocabulari del xoc de civilitzacions, on s´assumeix sempre que la civilització occidental és superior a altres civilitzacions perquè és la única que ha aconseguit basar-se en aquests valors i veritats universals. I la tercera és la defensa de les veritats científiques del mercat, el concepte que no hi ha més alternatives per als governs que acceptar les lleis de l´economia neoliberal i actuar d´acord amb elles.
És evident que aquest complexe de superioritat segueix funcionant avui en dia tant cap a fora d´occident com cap a dins del mateix en pla sociocultural i policial mitjançant l´augment del racisme contra la población treballadora immigrant no-europea.
Així cal, segons Dussel, replantejar-se i qüestionar-se conceptes com els de progres, creixement econòmic, treball, desenvolupament o inclús el concepte mateix d´Estat-nació. A més a més el divorci fonamental entre ciencia, per un costat, i la filosofía i les humanitats, per un altre, i que ens ha conduït a la tecnolatria, a la separació entre judicis de fet i judicis de valor, a la imposició ideológica d´una suposada objectivitat de lo científic social “occidental”, a impedir, finalment, que el criteri del just i l´injust predominés sobre el real, generalment injust, com a l´únic realment possible. Una cosmovisió els efectes de la qual s´estan veient avui en dia amb la crisi global, sistemática i multidimensional que ha contribuït a generar i la maniestació de la qual ha estat la seva pretensió de despolititzar a la ciutadania respecte a l´economia per, d´aquesta manera, presentar l´economia política del capitalisme com la única possible i on la civilització és la cultura europea-americana i la barbarie la resta de la humanitat.