fe i ciencia (6)

4). Es pot superar el conflicte entre la ciència i la teologia? Després de la realització del treball crec que podem concloure que l´àmbit religiós i l´àmbit científic tot i ésser diferents, tenen importants punts en contacte i on l´avenç en un dels àmbits de cap de les maneres (especialment en l´aspecte de desenvolupament científic) és una amenaça per l´altra visió ni impliquen un atac a la religió, sinó que al ser ambdues disciplines complementàries, el desenvolupament d´una fa també créixer a l´altra. Una complementarietat que respecti l´àmbit de cadascuna i eviti, com hem vist anteriorment, absolutitzacions per part d´una d´elles, ja que cada una d´elles és una visió completa i acabada de la realitat. El treball, a partir de les aportacions d´importants teòlegs i de propi Bisbe de Roma crec que demostren que seria un error continuar en la idea de l´enfrontament i cal anar per la via de l´enriquiment mutuu, per la seva interconnexió que serveixi d´una manera positiva a totes dues activitats intel.lectuals.

fe i ciencia (5)

3). Són aplicables els mètodes de la ciència a l´àmbit de la teologia? El primer que cal precisar és quin tipus de ciència és la teologia i, a partir d´aquí, analitzar si la teologia segueix la metodologia utilitzada per aquest tipus de ciències. Degut a la complexitat de la teologia, així com dels seus objectes d´estudi, la teologia és difícil encaixar-la únicament dins un tipus de ciència. Des del meu punt de vista la teologia manté les característiques de les ciències formals en alguns aspectes. I pel que fa referència a aquests aspectes els trets de consistència, independència dels axiomes, la formalització del sistema axiomàtic i la diferència dels axiomes de les seves regles, així com el fet de ser un sistema complert i coherent; es compleixen perfectament. Ara bé, la teologia no és una ciència estrictament formal ja que també utilitza a l´hora d´interpretar els textos bíblics, i, especialment, el metode hermenèutic tant present en l´anàlisis exagètic dels textos i en l´anàlisis sociològic d´alguns dels seus plantejaments. Per tant, podem concloure que la teologia segueix sempre les condicions d´una metodologia científica com qualsevol altra ciència. Al llarg del present treball he explicat els procediments bàsics de la ciència. És hora, ara, de veure si la teologia segueix aquests procediments. Una de les característiques fonamentals de la teologia és l´intent de definir els termes claus de la seva investigació. En aquest sentit, doncs, és clar que la teologia utilitza tant la definició nominal com la real. A més a més les definicions teològiques persegueixen clarament les característiques bàsiques de la definició científica i que hem vist al llarg del present treball. Però a més a més la teologia segueix perfectament els paràmetres de la divisió i demostració anteriorment explicats.

fe i ciencia (4)

2).Quina és la principal diferència entre ciència i teologia? La característica propia de la teologia ( a més del seu objecte d´estudi) és el paper que té la revelació. El present treball no ha estat el lloc per analitzar el fenomen de la revelació però sí per a indicar que la revelació de Déu és el gran factor diferenciador de la teologia de la resta de ciències. Una revelació que fa que la fe tingui un paper fonamental i que alguns aspectes dels plantejaments teològics tinguin el valor d´axioma inqüestionable i, segurament, indemostrable a l´estil de les ciències fàctiques. Ara bé, ja hem vist que la presència d´axiomes és un fet normal en totes les ciències, així com el fet de no poder demostrar tots els plantejaments, teories o explicacions. Una altra característica és l´experimentació. En el cas de la teologia, els teòlegs es troben davant el fet que algunes de les creences es fonamenten en experiències personals, íntimes, subjectives i no universalitzables ni repetibles. Aquest últim fet diferencia la teologia de les ciències fàctiques que he analitzat al llarg del present treball però seria molt agosarat negar la validesa de la ciència solament pel fet de no poder universalitzar i objectivar aquestes experiències.. En aquest sentit la religió sí que no pot ser considerada una ciència però sí una experiència que ens aproxima al saber, a la veritat

fe i ciencia (3)

1). Què entenem per ciència? Durant el present treball he pretès demostrar que el concepte de ciència amaga una clara ambigüitat o, potser millor, subjectivitat. A les classes teòriques ja vàrem veure diferents definicions de ciència, totes amb matisos diferents i amb elements, algunes d´elles, inclús, contraposats. Per ciència el present treball ha entès aquell coneixement dels principis i causes de les coses obtingut mitjançant el raonament. Pot així tractar-se de ciència empírica (quan es tracta dels fets de l´experiència, als que s´aplica unes normes d´observació i experimentació de fiabilitat contrastada) o de ciència formal (quan s´ocupa de la construcció i de l´anàlisis de càlculs molt generals que, a la vegada, poden servir d´instrument a les ciències empíriques. La ciència empírica tracta sobre aspectes de la realitat física o social. Tota teoria científica comença amb un problema i per a resoldre aquest problema es proposa una teoria comprovable o falsejable, com a intent de solució i per a valorar aquesta teoria (hipòtesis o conjetura) portem a terme contrastacions crítiques. La majoria de les vegades la teoria és refutada o falsejada pels fets, donant lloc així a nous problemes i noves teories que hauran d´explicar tot el que la teoria anterior ja explicava i que ha servit per a refutar-la. La història de la ciència no és, així, un procés acumulatiu, però sí racional. Les teories científiques mitjançant les lleis que contenen, ens permeten explicar els fenòmens coneguts i fer prediccions i aplicacions pràctiques d´aquests coneixements. Les teories científiques inclouen tot un sistema de lleis, però, a més a més, tenen elements que els són propis. Les teories poden incloure afirmacions sobre la constitució interna dels objectes o dels processos que determinen què pretenen explicar. La construcció de teories cada cop més àmplies que expliquen els fets i permeten prediccions precises ha portat a la ciència a convertir-se en el component fonamental de la cultura contemporània.

filosofia i ciencia

FILOSOFIA. 1R BATXILLERAT QÚESTIONS SOBRE EL TEMA 1 1. Explica les diferències entre l´actitud filosòfica, científica i creient. 2. Comenta la frase: “el naixament de la filosofia va comportar que l´home esdevingués major d´edat 3. Comenta la frase: “filosofar és més o menys comportar-se davant la realitat com si no hi hagués res d´obvi” 4. Quines són les diferències principals entre el mite i la pregunta filosòfica? 5. Comenta la frase: “El tipus de filosofia que s´eligeix depèn del tipus d´home que un és”. 6. Per què la filosofia no és simplement un qüestionari, fer una llista de preguntes? 7. Què vol dir que la filosofia és una activitat teòrica, reflexiva, racional i crítica? Posa exemples de preguntes filosòfiques que il.lustren cadascuna d´aquestes qualitats. 8. Per què la filosofia és una activitat radical? Posa exemples. 9. Comenta la frase: “La filosofia és inútil per a la vida, perquè la vida és acció i no pensament” 10. La vertadera filosofia és tornar a aprendre a veure el món. 11. Busca un punt de contacte entre filosofia i ciència. Un exemple de contacte entre filosofia i religió. Un exemple de contacte entre filosofia i art. Un punt de contacte entre filosofia i literatura. 12. Enumera cinc problemes que puguin ser considerats filosòfics. 13. Creus que la filosofia és una ciència, o filosofia i ciència són dues coses diferents. Sigui quina sigui la teva resposta, en què et bases? 14. Explica sincerament si la filosofia serveix per alguna cosa. Explica raonadament el perquè de la teva resposata. 15. Comenta la frase: “No m´interessen els problemes filosòfics ja que són poc útils per a la vida quotidiana i, probablement no es poden resoldre de forma segura” 16. Posa un exemple de problemes filosòfics relacionats amb cadascuna de les branques de la filosofia.

fe i ciencia (2)

TESI 10 L´ACCIÓ DE DÉU EN EL MÓN L´acció de Déu en el món ens interpel.la en dos àmbits: el de la pregària i el dels miràcles. Actualment es disposa de diversos arguments a favor de la pregària i la realització dels miracles i diversos qüestionaments respecte la realitat profunda de les lleis físiques com de la pregària però tenint clar que les reflexions que es fan no donen cap resposta nítida i definitiva a aquestes qüestions. La pregària és una dels usos emprats pel creient, ja que s´adreça des de la nostra màxima intimitat a Déu. Poques vegades, però, arribem a aquest extrem; molt sovint practiquem la pregària com un llenguatge convencional, prioritzant el jo més quotidià i dirigint-se a un Déu que sembla proper, i és bo que ho fem així, perquè pot suposar, en moltes circunstàncies, un gran consol. La pregària ens duu a dues realitats extremes: la consciència del jo i la consciència d´estar en presència de Déu. La pregària ens ajuda a aprofundir en qui som i a ser més sensibles als indicis de la presència de Déu. La ciència reconeix com a fets científics aquells que són repetibles i comprovables. Els fets excepcionals i no repetibles per cap experimentador (com serien els miracles), no formen part de la ciència ni invaliden cap teoria. La versemblança de les possibilitats d´acció de Déu en el món depèn de l´època. Els miracles, moltes vegades, serveixen per a donar llum sobre el misteri de Déu. Josep Estruch Bascompte Josep Serra i Sales.

fe i ciencia (1)

EL DETERMINISME Ningú no nega que alguns dels nostres actes ens sentim i creiem lliures. El problema consisteix a examinar si només “ens sembla” ser lliures o si, a més, “ho som” efectivament. Els deterministes sostenen allò primer, és a dir, que la nostra “experiència” de llibertat es redueix a ser una ingènua “il.lusió” de llibertat. Aquestes afirmacions les veiem actualment en l´anomenada “l´era de la neurociència i el final de la llibertat”. Ens situa davant el dilema fonamental: l´avenç de la neurociència ha qüestionat severament la concepció de la llibertat humana absoluta, tal com era considerada en la reflexió filosòfica i teològica tradicional. A pesar d´aquests posicionaments afirmem que hi ha arguments seriosos a favor de la llibertat humana introduïnt el concepte de trascendència com a condició de possibilitat, amb arguments metafísics i teològics, a partir d´un mètode científic, un subsegüent filosòfic i un de final pròpiament teològic. Això es pot concretar en quatre arguments: L´experiència de la nostra consciència de sentir-nos autors i amos de certs actes; si no existís la llibertat no tindria raó de ser el consells, les exhortacions, els preceptes, les prohibicions, les recompenses i els càstigs; la constatació que podem anar en contra dels nostres propis instints; i l´exploració de noves formes de vida i la capacitat creativa que constitueixen un tret típic de la llibertat humana.

el color del paraiso (4)

5). QUINA ÉS LA PRESÈNCIA DEL MAL I QUAN ES PRESENTEN ELS MOMENTS MÉS IMPORTANTS D´ELECCIÓ PERSONAL El pare, tot i que inicialment pot semblar que representa el mal, en realitat és víctima de la seva pròpia cultura ancestral. En la seva societat un nen cec és una càrrega, un impediment social. El pare vol casar-se i refer la seva vida i la presència del fill pot impedir-ho. Majidi planteja en dues ocasions (com a mínim) el problema del mal en el món, de la injusticia, del dolor, de la mort. Tant Mohammed i el pare reclamen el fet de ser cec o el fet d´estar sol. Però hi ha una diferència perceptible per a la gent religiosa, i que Majidi fa òbvia a través dels diàlegs. El diàleg Mohammed amb el fuster cec és una queixa del nen per la seva ceguera, de com aquesta causa que tots el rebutgin. Si Déu l´estima més per ser cec, per què li va donar la ceguera? Per què no l´evità aquest dolor per aquest amor? És una queixa però no un reclam i, menys encara, una blasfèmia. L´espectador ha de fixar-se que en la resta del diàleg Mohammed aclareix que el seu mestre li va dir que podia tocar a Déu que d´aquesta manera també el podia conèixer, en les coses del món. El cec que l´ensenya l´ofici de fuster li contesta: “El teu mestre té raó”. Aquest diàleg és queixa i no rebelió de Mohammed. El diàleg pare-àvia sí té les característiques religioses d´una blasfèmia. El reclam del pare és directe contra aquest Déu del que tant parla la seva mare i que l´ha privat de tot. Es fonamenta en les circunstàncies adverses que ha viscut: “qui em cuidarà quan sigui vell i dèbil? Déu el va carregar, a més a més, amb un fill que és un impediment per a la seva vida feliç. Però no pot veure les coses valioses ue té el seu fill amb discapacitat visual. Les escenes on apareixen moments claus de decisió personal i amb la presència del mal val lligades sempre a decisions del pare i són: -Enviar el nen fora de casa, a la fusteria -Voler que el nen es quedi a l´escola durant l´estiu perquè el cuidin allà i no ell. -El dubte fatal entre salvar al cavall o al seu fill

el color del paraiso (5)

4). EXPLICA LA ICONNA DE LES MANS, I EL SEU LLENGUATGE. El guió de Majidi fa que sobre la vida dels tres personatges es mostri “la ma de Déu” en una intervenció directa. L´espectador ha d´estar atent a les tècniques cinematogràfiques perquè a través d´elles dóna a entendre al seu públic el miracle, és a dir, com Déu intervé en la història dels homes si ens compleixen certs requisits que marca la religió. La realització de la pel.lícula està construïda a partir del fill en el ple desenvolupament de la lectura dels sons i de l´ús del tacte que apareix en els plans en que les mans ingressen per dreta i esquerra de la pantalla. És una al.legoria del no-vident que estima i registra la vida dins d´un marc paissagístic preciós i paradigmàtic, en contraposició al pare que mira sense veure. Crida la atenció la capacitat de Mohammed per a veure en la naturalesa el que els altres són incapaços de veure. Tot ho vol tocar i palpar amb una intenció de llegir la naturalesa, buscant a Déu amb la punta dels dits perquè ell (Déu) el podem trobar a tot arreu. El final del film és intensament trist i molt simbòlic. Mohammed moral i finalment aconsegueix tocar a Déu davant la incredulitat d´un pare que mai es perdonarà haver dubtat de deixar morir el seu fill en el riu. El tacte és, potser, el sentit més desenvolupat de Mohammed, podia desenvolupar-se sense problema tocant i llegint la naturalesa, podia deletrejar a manera del Braile la textura de les pedres o del blat. Però a més de la presència real de les mans de Mohammed i la presència metafòrica de les mans de Déu també cal destacar: -Les mans de l´àvia i la descripció que d´elles en fa el nen i que representen l´afectivitat i la vida. -Les mans del pare sempre menys carinyoses, menys amables, menys utilitzades i més aspres a judici del nen.

el color del paraiso (3)

3).EXPLICA LES PARÀBOLES AMAGADES EN ELS DIFERENTS ANIMALOTS QUE APAREIXEN EN LA PEL.LÍCULA Hi ha tres grans paràboles amagades a la pel.lícula. La d´una cria d´ocell a la que Mohammed salvarà la vida portant-la amb esforç al niu. Hi ha, també, un peix que es troba fora de l´aigua al que l´àvia, a pesar de les seves dificultats, s´atura per a rescatar; i també apareix una tortuga atrapada davant la qual passarà el pare sense aturar-se. Les metàfores d´aquestes paràboles indiquen que la salvació suposa que en la debilitat d´una mà que ve de fora ens salva per a portar-nos al riu, al niu. Quina vida apareix aquí salvant al petit Mohammed, un nen cec, de fina sensibilitat que reb classes especials en una escola per a cecs i que mostra una gran tendresa amb els animals, en la seva relació amb el món que el rodeja? El final obert mostra la gran profunditat antropològica i moral de la pel.lícula. En realitat, quan un pensa la pel.lícula, comprèn que El Color del Paraiso (des de l´ocellet ferit, la tortuga o el peix que es troba fora del riu, fins al plor a la platja) no és més que una esplèndida paràbola sobre la lluita entre l´amor i l´egoisme, i sobre le paper en ella de l´oració (principal arma de l´àvia) i del patiment, i concretament, de la paradoxal capacitat de purificació i redenció que té el dolor, portada a l´extrem pel nen cec. Per això no són simples detalls ornamentals la vocació incial ni la irrupció final d´una il.luminació mística. A més del pardal,la tortuga i el peix, altres animals també tenen una significació especial. Cal destacar: -La presència del gat i la seva identificació amb el mal -Els animals de granja identificats, molt sovint amb la festa -El cavall, que reb un tracte d´enorme respecte, i que apareix en moments clau de la pel.lícula com en el moment en que el pare ha de triar entre salvar al nen o al cavall

el color del paraiso (2)

2). OBSERVA COM LA CREACIÓ ES FA PRESENT EN EL PAS DEL MÓN URBÀ AL MÓN RURAL I DE LA NATURA NO CONTAMINADA El treball amb la càmara i la posada en escena es concentra en com manté Mohammed un contacte directe, físic amb la naturalesa i a partir del tacte. L´espectador pot veure els bells paisatge d´Iran en la seva pary boscosa, però també perceb en la imate com el nen cec sent aquesta mateixa naturalesa a través d´altres mitjans, que per tal d´equilibrar la seva percepció del món, poden crear una relació amb el su mitjà més complexe i significativament rica. Durant la pel.lícula trobem un elogi de la vida en el camp en contraposició a la vida degradada de la ciutat on tot es mercantilitza; i sota l´observació del nen i la seva íntima relació amb la naturalesa, una relació que en el cas del pare és de por i desconfiança. Solament s´apunta en una breu discusió que tenen el pare i l´àvia, en que aquesta li recrimina la seva manca de fe. El posicionament de la pel.lícula està clar tenint present que ella es vista com un model a seguir mentres que ell té uns comportaments menyspreables. El costumisme està pràcticament absent i és substituït per una recreació estètica en els valors de la naturalesa i de la vida d´acord amb aquesta. L´arribada al poble destapa les relacions interpersonals a l´interior de la familia. Les germanetes de Mohammed són esbossos del carinyo que senten per la seva germana. Però la pel.lícula no sols parla del drama familiar, sinó també de la relació d´un noi sensible amb la naturalesa i la cultura. Tant en el jardí de l´escola com en el camp on juga amb les dones, Mohammed té un estret vincle amb la vida natural: la banda sonora sembla comunicar les percepcions del cec, poblades de cants d´ocell, el vent, el soroll del riu, el mar o la tormenta. El noi sap interpretar les indicacions que li donen l´oïda i el tacte, i en una maravellosa conjunció entre cultura i naturalea llegeix aquesta última com un llibre: les pedres, el pètals d´una flor, una espiga són per a ell com les lletres del Braile. La pel.lícula dóna bona mostra de la naturalesa, percebuda per un nen cec, en la que primen els sons, els ocells, cada espècie, els seus cants, les seves ales, les seves cries; l´aigua en moviment; el vent en contacte amb tot. Paisatges iranís captats pels sentits d´una persona que no veu, i on ens fan percebre la primacia del color, dels contrastos. I on Mohammed sempre busca trobar el codi de lectura, tot són lletres i significats. També cal indicar que el paisatge rural que rodeja la casa familiar en la seva eclosió de colors, encara que existent i localitzat, és el dels contes de fades i fa referència als paraisos de la infància. Per últim destacar un cop més la presència de l´aigua, així com del color verd quan el director vol connectar aquest paisatge amb el paradís i que coincideix amb la descripció que fa El Coran del paradís. Per altra banda el color del balt, de bosc, la presència dels tints de les tel.les, les olors, sons, etc també s´utilitzen per tal d´identificar el poble amb el paradís.

el color del paraiso (1)

1). EXPLICA COM MOSTRA EL FILM LA PRESÈNCIA D´ALLÒ QUE ÉS TRASCENDENT (INVISIBLE) I QUINES CARACTERÍSTIQUES TÉ La proposta d´aquesta pel.lícula iraní és realment excepcional. El seu argument és simple però profund i per això ens convida a la recerca de Déu des de les mancances de cadascú. I és aquesta intenció la que Majidi posa en les seves pel.lícules com a home religiós que és i que dedica a la glòria de Déu aquestes. A Majidi no el preocupa tant l´acostament social, l´estudi antropològic d´uns personatges i d´unes terres exòtiques, sinó la recerca de Déu que fa el nen, encara que sigui a través del llenguatge del braile. A través del tacte intentarà interpretar les paraules formades per les pedres del riu, buscant sentit i respostes en la naturalesa. Majidi segueix la premisa que es pot conèixer a Déu encara que no es pot veure i que no fa sinó profunditzar en aquell secret que la guineu ensenyava al Petit Príncep: “l´essencial és invisible als ulls”. El Color del Paraiso convida a aprendre a gaudir de les petites coses, a que siguem capaços de degustar-les, de distingir-les, simplement de percebre-les com a tals, com especials. En aquest moment en el que estem, se´ns imterposen milers d´estímols de tot tipus, d´allò nou, lo modern, el millor. I aquests ens allunyen del que sempre ha estat allà, de la naturalesa com a tal, del que som. La temàtica espiritual és essencial en la pel.lícula, en l´oració de l´àvia o en el moment de la mort de mohammed, quan ell el somriu a una llum que li dóna la pau. Quan Mohammed mora aconsegueix tocar a Déu, com el seu metre va predir. El discurs religiós i trascendental és notori en l´última escena de la pel.lícula. Per una altra part, el rebuig a Déu per permetre una vida amb sofriment, ja sigui per la ceguesa, l´abandonament, la mort o la mala sort, està present en els diàlegs. La presència d´elements atmosfèrics com la boira, la tormenta, la presència del sol tenen un caràcter premonitori i més enllà del que és simplement descriptiu. El mateix passa amb l´ús que en fa el director dels sorolls dels animals. Per últim indicar que els colors també ens posen en contacte amb la trascendència, d´aquesta manera podem observar com, en el moment de la mort de l´àvia, aquesta va vestida de blanc per primera vegada en tota la pel.lícula

nova evangelització (16)

Per a portar a terme aquesta tasca cal renunciar a prejudicis de tota mena, estar al costat de l´ésser humà (sigui quina sigui la seva situació respecte a la creença religiosa) i ser nosaltres, també, model de vida. Recuperar la centralitat de la Paraula i la vida de Jesús i, per tant, de Déu i s.aber transmetre-la utilitzant totes les eines al nostra abast així com també a través de la nostra pràctica diària és un repte en el que ens juguem el nostre futur. Sabrem estar a l´altura d´aquest repte? Estic segur que sí. Ja són molts els que ja hi estan treballant durament, i molts altres els que ha en són conscients encara que no saben com respondre a aquesta interpel.lació. Però entre tots, amb l´ajuda de tota la pluralitat de carismes que té l´Església en el seu interior, podrem, un cop més, sortir-nos-en

Nova evangelització (15)

Reconèixer que en l´èxit d´aquesta Nova Evangelització ens hi juguem molt és el primer pas, segurament el més necessari, per tal d´adreçar la situació. Ara bé, no podem oblidar que els cristians hem de respondre també als reptes del nostre temps. És en aquest sentit que també em sembla molt interessant l´aportació d´A. González segons la qual un retorn a l´essència del missatge de Jesucrist i el seu mestratge manifestat en una vida centrada en la preocupació pels més pobres, desafavorits i exclosos. L´Església ha de centrar-se menys en ella mateixa i en les seves tasques administratives i estructurals i més en l´atenció als pobres del nostre entorn. Sóc conscient que són molts els cristians que ja centren la seva vida en l´atenció als altres però molt sovint tota aquesta tasca no arriba al conjunt de la població per una manca d´habilitats comunicatives però també perquè molt sovint aquesta tasca es troba distorsionada per altres missatges no del tot compatibles amb aquesta centralitat en la pobresa. En aquest sentit González Dorado posa de manifest com en llocs on aquesta centralitat ha estat ben definida, com és el cas de llatinoamèrica o l´Àfrica mateixa, la riquesa i la fecunditat del missatge cristià ha estat més fructífera que a Europa on l´Església sovint s´ha allunyat d´aquesta humilitat, sensillesa, allunyada del poder terrenal, pobresa de la que Jesús en fou l´exemple màxim i el model per tal que els homes i les dones actuals recuperin el lligam afectiu amb Jesús i, per tant, amb Déu. Com afirma Xavier Morlans hem de recuperar el significat i profunditat de l´Eucaristia i els sacraments com també el compromís social. Si ens quedem solament en un d´aquestes dues realitats el missatge fracassa i la transmissió del Primer Anunci està condemnat al fracàs. També, a nivell de conclusió, m´agradaria indicar que tota aquesta realitat de la nostra realitat social, eclessial i religiosa ens podria portar a un pessimisme de profund abast, un pesimisme en la concepció de l´ésser humà, en el seu futur i en el futur de l´Església així com també del missatge cristià. Res més allunyat de la realitat. Aquesta realitat és, i ha de ser, una oportunitat per a la regeneració, per a la renovació i la reconversió. Hem hagut de caure per poder-nos aixecar amb noves energies, amb la confiança en que Déu està al nostre costat, en la força de l´Esperit Sant i en Jesús però també, en la confiança en l´ésser humà, en els cristians que dia rera dia estan dedicant moltes hores i molts esforços per a portar aquesta a terme. Sabem que tenim l´Esperit al nostre costat i que ja ens està il.luminant per a respondre a les necessitats actuals. I també tenim al nostre costat a molts homes i dones formats teològicament però també a nivell artístic, tecnològic, comunicatiu, etc... que ens ajuden en aquesta tasca de reevangelitzar la nostra societat treballant coordinadament amb els responsables eclessials, amb sacerdots, amb els grups de base, amb les comunitats, etc... La lectura d´aquets dos llibres, com espero haver pogut transmetre al llarg del present treball, ha estat molt profitosa i enriquidora. Molts sovint els cristians ens quedem amb un pessimisme inmobilista o amb un cofoisme també narcotitzant. Els dos llibres en animen a caminar, a mouren´s seguint els signes dels temps però acompanyant-lo d´una necessària revisió de plantejaments personals i col.lectius i amb la confiança que ens sortirem si seguim el mestratge de Jesús, si som capaços de centrar-nos menys en nosaltres mateixos i obrim el nostre cor als altres i a Déu.

Nova evangelització (14)

CONCLUSIÓ Si ser conscient d´un problema és el primer pas per a poder-lo solucionar, l´aportació d´aquests dos llibres i, sobre tot, l´existència en l´actualitat ja de molts documents escrits fonamentalment durant la segona meitat del segle XX al respecte mostren fins a quin punt l´Església és conscient del problema i la necessitat de posar-se a treballar per a intentar-ho solucionar. L´Església és conscient d´un alt nivell d´indiferentisme religiós en el món occidental, de la situació d´increença generalitzada i la pèrdua de referents cristians i el que encara és més greu, la pèrdua del coneixement d´aquests referents fet que comporta no solament la pèrdua de consciència dels valors cristians sinó, molt sovint, la pèrdua de valors en general (i amb ella la pèrdua de la nostra pròpia consciència, de la nostra pròpia identitat no sols com cristians sinó com ésser humans en general) més enllà dels lligats a l´indivudualisme, l´egocentrisme, l´hedonisme mal entès, l´immediatisme i la recerca del diner com a valor suprem. Cada cop són més nombrosos, també, els membres i sectors de l´Església que s´adonen que en aquest allunyament l´Església també hi té una certa responsabilitat. Una responsabilitat que es concreta primordialment en tres elements clau, els errors del passat, la manca d´actualització en la forma i el fons del missatge anunciat als homes del nostre temps i, lligada a aquesta última apreciació, a l´allunyament de l´Església (evidentment no tota però sí d´una part significativa) dels problemes, les preocupacions, les inquietuds i els reptes quotidians dels homes i dones del nostre temps. Cal ser conscient que l´Església no és la única responsable d´aquesta situació d´increença i d´allunyament, que són molts els factors que hi tenen una influència directa, i que més enllà de l´anomenada “jerarquia” són molts els cristians que no hem fet el que calia per tal d´invertir la situació. Davant aquesta situació cal una reacció, una renovació en la forma de transmissió del missatge i una revisió sobre els eixos centrals d´aquest missatge. Evidentment no estic plantejant un canvi en els dogmes ni els valors i veritats fonamentals que el cristianisme planteja però sí que caldria analitzar si els punts en que avui en dia es focalitza el missatge concorda amb els punts centrals de les preocupacions de l´home i la dona actual, fins a quin punt l´Església avui en dia es capaç de connectar amb la realitat humana del nostre temps. En aquesta revisió em sembla fonamental l´aportació que Xavier Morlans fa en el seu llibre. Cal atendre a les noves tecnologies i tècniques comunicatives, cal ser conscient que la nova realitat social i ser conscient que cal tornar a transmetre el Primer Anunci a bona part de la nostra gent i dels que ens rodegen, i que cal fer-ho d´una manera nova, amb una aproximació nova i amb la confiança de sempre però eliminant tot allò que pugui semblar, per poc que sigui, imposició i sí, en canvi, a través de l´obertura i el diàleg sincer i sense prejudicis amb tota la societat. Una altra consideració del llibre de Xavier Morlans que em sembla molt interessant és aquesta necessitat de la superació de prejudicis que acabo de mencionar. L´Església és molt rica en carismes (tots ells aporten coses importants, riquesa de matisos, capacitat de connectar amb la realitat humana, valors, etc...) però el que cal evitar són els prejudicis (especialment els que fan referència als canvis culturals i tecnològics) i que poden comportar bloquejos psicològics força negatius perquè comporten un immobilisme a tots nivells davant un món que sí que està en continus canvis. Si volem respondre a les inquietuds de l´ésser humà actual hem d´assumir els canvis que l´afecten i en els que es troba insertat. Assumir les possibilitats que avui en dia ens donen els recursos informàtics, atendre les possibilitats dels mitjans de comunicació (i a les regles del joc del seu ús), atendre les noves manifestacions i tendències artístiques i culturals, entendre el nou llenguatge comunicatiu, no deixar de banda les possibilitats de les tècniques publicitàries, tenir clar el llenguatge que cal utilitzar atenent al públic que tenim al davant (no podem utilitzar el mateix llenguatge sigui quin sigui el nostre interlocutor) ja sigui per la seva pluralitat generacional sinó també en funció del seu coneixement del llenguatge i el missatge cristià.

nova evangelització (13)

Aquest procés de reiniciació cristiana d´adults ha de tenir el temps necessari per a consolidar l´opció cristiana, l´autenticitat de la conversió, la iniciació a l´oració personal, etc... També és imprescindible el temps necessari per a rebre la catequesis bàsica, per a propiciar i verificar la conversió moral, per a propiciar la vida comunitària cristiana (fonamentada en l´oració en grup, la preocupació pels altres, l´amor fraternal, i la pràctica dels sacraments, especialment l´Eucaristia dominical, així com també la iniciació a la litúrgia de les Hores i les celebracions de la Paraula, etc... i que hauria de culminar en la renovació de les promeses del bateig i en la iniciació al compromís eclessial i social segons el carisme que pugui tenir cada persona.

nova evangelització (12)

Pel que respecta a l´ús de la imatge, la llum i el so el primer que destaca l´autor és la necessitat d´acondicionar correctament el local (en aquest sentit l´autor fa una autocrítica ja que reconeix que moltes esglésies no tenen les qualitats educatives i auditives mínimament bones) així com el bon disseny en el material propagandístic,ja que aquest aspecte condiciona, i molt, l´efecte resultant de l´anunci. A continuació analitza els recursos escènics i mitjans de comunicació que es troben a l´abast de tothom. En aquest sentit l´autor destaca la importància dels mitjans de comunicació locals, realitzables, a l´abast del coneixement que en puguin tenir els agents pastorals tot i que aquests poden tenir el suport d´algun expert. I en aquest àmbit té una responsabilitat de primer nivell el sacerdot de la parròquia perquè és ell el que ha de potenciar els carismes tècnics i artístics existents a la parròquia, a la comunitat o el moviment, així com assegurar-ne el seu creixement a nivell de la fe i del propi coneixement tècnic i artístic. I aquest creixement és fonamental ja que els artistes i els tècnics tenen una especial importància en la transmissió del Primer Anunci. Reconeixent aquesta importància, Morlans dedica un apartat a les aportacions dels cantautors cristians com a agents de transmissió del Primer Anunci degut al paper que té la cançó en la societat actual. L´autor destaca el paper de gran comunicador que pot tenir un cantautor en un concert o acompanyant a cançons de tres minuts amb missatge acompanyades cadascuna d´elles d´una introducció que porta a l´auditori a un clímax, a un ambient que facilita l´impacte i la penetració del seu missatge. Atenent a aquesta situació Xavier Morlans destaca quatre àmbits de la música religiosa popular: la cançó de valors i de testimoniatge genèric humanista, cançó per al Primer Anunci cristià; cançó per a l´oració privada de grup i, eventualment, per a la catequesis o la vida interna del grup cristià;, cançó i música per a la litúrgia. Tot això superant els perills d´egocentrisme que el cantautor pugui generar, que assumeixi tota la comunitat la mediació del llenguatge musical i mostri la bellesa de la resurrecció de Crist. Després d´haver analitzat tot el que s´ha indicat en aquest resum comentat, Xavier Morlans dedica unes petites pàgines en un epíleg dedicat als intineraris de reiniciació cristiana d´adults. Aquest itinerari, que necessita un periode de temps més llarg, i es produeix especialment en aquells homes i dones que en el seu inici vital van rebre el sacrament del baptisme i que més endavant s´allunyaren de l´àmbit cristià, però que en el cas dels no-batejats, ara haurien d´estar acollits en el catecomenat d´adults.

Nova evangelització (11)

Per a portar a terme aquesta tasca Xavier Morlans planteja una pauta del Primer Anunci seguint l´ordre següent: iniciant per l´explicitació d´experiències positives i negatives, la recuperació de la memòria històrica cristiana, explicitar la racionalitat de l´acte de fe, explicitar el que Jesús ha fet per tot i pel destinatari concret a qui es dirigeix el missatge, la invitació a l´acceptació personal de Jesús com a Salvador i, finalment, una oferta de l´itinerari de reiniciació cristiana d´adults, tots ells explicats amb un cert detall al llarg del capítol 6 del llibre. Evidentment aquesta pauta ha de tenir com un dels seus trets fonamentals la flexibilitat i l´adaptabilitat en funció de la persona o persones a les que vagi dirigit el Primer Anunci, i a les seves característiques i circunstàncies pròpies. Conseqüentment amb el que s´acaba de dir a continuació Xavier Morlans passa a analitzar les modalitats, els protagonistes i els destinataris del Primer Anunci. Pel que fa referència a les modalitats, Xavier Morlans distingeix entre tres grans modalitats, el Primer Anunci en el diàleg interpersonal, el que està dirigit a grups de destinataris i el que es fa a través dels mitjans de comunicació. En el diàleg interpersonal (que lògicament és dóna en una relació d´amistat i coneixença, o inclús de familia) destaquen tres protagonistes: l´evangelitzador (en tant que mediació visible i audible), l´Esperit Sant i l´interlocutor (aquell que s´obra a la paraula de Déu). Aquest diàleg s´ha de fer amb mesura, escollint el moment i la persona i després d´un cert discerniment per part del destinatari. Pel que fa referència al Primer Anunci a grups Xavier Morlans destaca els següents elements a tenir en compte: el to i l´actitut, tenir com a punt de partida les preocupacions i expectatives dels assistents, fer exterioritzar els dubtes i objeccions dels assistents i la realització d´un diàleg obert entre tots els assistents. A continuació Xavier Morlans analitza detalladament les modalitats del Primer Anunci a grups. L´autor ens descriu 8 modalitats i que són: les trobades específiques del Primer Anunci (a través de convocatòries específiques a destinataris allunyats o indiferents realitzades amb gran difusió); la que es realitza en la vida ordinària de la parròquia ja sigui als feligresos habituals, als practicans ocasionals, als més joves, o els que sols assisteixen a la parròquia en dates específiques i practicants intermitents; la que es realitza en el moviments d´Acció Catòlica; la que es realitza a les escoles (ja siguin públiques o escoles confessionals; la que es realitza en les comunitats de base (aquells grups cristians més petits que es mantenen fidels a l´encontre regular d´oració, la revisio de vida, la catequesis permanent i el compromís cristià; la que es realitza en monestirs i centres de peregrinació (la seva importància va en augment si tenim en compte el fenomen del turisme religiós tot i que moltes de les persones que realitzen aquests viatges i visites no són necessàriament creients); la que es realitza en l´atenció a persones en situacións d´enfermetat, dependències, etc...; i finalment la que realitza el laic a través del seu testimoniatge. Pel que fa referència al Primer Anunci a través dels mitjans de comunicació el primer que fa Xavier Morlans és destacar-ne la seva pluralitat i les seves possibilitats de la seva utilització per tal d´arribar i connectar amb els seus destinataris. Ara bé el primer que fa, conscient de la mentalitat de moltes persones que es troben dins l´Església, és respondre als prejudicis que poden tenir els responsables eclessials i que es fonamenten en la crítica a allò sensible com quelcom que no pot ser vehicle d´allò espiritual, el fet que molts responsables eclessials siguin grans fa que els seus gustos culturals no coincideixin amb l´ús d´aquestes tecnologies ni dominin aquests mitjans tecnològics o l´opinió que aquests mitjans de masses són trivials. Evidentment l´ús dels mitjans de comunicació depèn, en bona part, de la filosofia del propi mitjà, és a dir, quin posicionament té el mitjà respecte el fenomen religiós. Morlans, encara que breument, indica que no podem oblidar la importància del cinema, d´internet i dels videojocs (aquest últim amb el defecte de l´alt cost econòmica) com elements per a portar a terme el Primer Anunci. L´últim capítol numerat del llibre (abans de l´epíleg i la conclusió) està destinat a analitzar les mediacions tècniques i artístiques (enteses per l´autor com a mediacions avui en dia imprescindibles) pel que fa referència a les possibilitats del Primer Anunci. El capítol s´inicia amb l´anàlisi del guió, la imatge, la llum i el so per tal que aquests elements siguin els correctes en tots aquells actes en que es porta a terme l´anunci de la paraula de Déu. Pel que respecte al guió (el primer element analitzat) l´autor planteja la necessitat d´un bon guió que tingui en compte les persones que intervindran, la salutació, els tipus de testimoniatge, els textos elegits per llegir, el recolzament musical o d´imatges, els moments d´oració i de silenci, etc... Seguint l´objectiu eminentment pràctic, Xavier Morlans planteja una pauta de guió amb l´objectiu de captar l´atenció dels oients, despertar l´interès cap al missatge, provocar una decisió interior en ells i materialitzar la decisió en una acció concreta. Cadascun d´aquests objectius es materialitza en una sèrie de pasos i frases exemples clau en el discurs del Primer Evangeli

Nova evangelització (10)

ampoc oblida aquest autor la centralitat de l´amor i la fraternitat de la humanitat entre ella i de la qual l´Església n´ha de ser testimoni per tal de poder demostrar que la fraternitat no és una utopia sinó una possibilitat real mostrada en la comunió i la unitat de tots els germans (una de les preocupacions més importants de Jesús fins el punt de constituir-la com el centre de la seva oració el dia del seu alliberament). Tot això, un cop més, comporta, segons l´autor, la necessitat del diàleg en tant que aquest genera per si mateix la confiança i l´amistat necessària per a descobrir la veritat necessària per a poder solucionar els problemes i impulsar el progrés. L´absència del diàleg té com a conseqüència la sectarització, la desconfiança, l´egoisme, la ignorància, la indiferència i la violència. En aquesta tasca tots tenim l´obligació de promoure el diàleg, l´amor i la fraternitat entre tots els que formem part de l´Església tot i que per González Dorado d´una manera en especial els que tenen una autoritat més gran dins d´ella i en aquest sentit l´obertura de fòrums de trobades, de llibertat presidides per ll´oració, l´amor, el respecte i la recerca de la veritat i la voluntat de Déu ha de ser quelcom fonamental. Aquesta reflexió teòrica es complementa perfectament amb l´aportació de X. Morlans quan reflexiona sobre el contingut del Primer Anunci avui i, especialment, com comunicar-lo. En aquest últim aspecte, i seguint un esquema plantejat pel bisbe Bruno Forte, afirma que per comunicar l´evangeli entre amics cal estar atents a les inquietuds que tots compartim, donar raó de la nostra esperança i indicar un possible camí per a trobar a Déu.

nova evangelització (9)

Per a realitzar aquesta tasca veurem com tots autors, a més de la necessitat d´un retorn a Jesús i l´adaptació a la nova realitat, destaquen la necessitat que l´Església entri amb diàleg amb el món i que ja es troba en l´arrel mateixa de l´Evangeli com posa de manifest Gongález Dorado. Aquest diàleg, segons aquest autor, s´ha de fonamentar en la concepció de la dignitat i la igualtat de tot ésser humà per sobre de qualsevol diferència que la societat imposi, en tant que tots tenim necessitat de la veritat i que ens ha de portar a la col.laboració entre tots els humans, l´alliberament dels oprimits, la promoció del bé i del triomf de l´amor fraternal entre tots els éssers humans i que superi les dificultats evidents que el diàleg planteja i necessita. González Dorado afirma que aquest diàleg no és solament entre els cristians sinó també amb Déu i amb la humanitat sencera i per a portar a terme aquest objectiu cal que la mateixa Església s´autoevangelitzi, i en aquesta tasca tots poden portar el seu gra de sorra, des dels no creients, als altres cristians no catòlics, passant per aquells que s´han anat allunyat de l´Església o els mateixos pobres i oprimits. Però un diàleg, respectant la pluralitat de carismes que té l´Església així com la seva originalitat i aportació al conjunt, per tal de veure que estem fet malament, com realment vivim i celebrem la nostra fe (quin significat i com vivim la mateixa Eucaristia), fins a quin punt som coherents entre el que afimem (la nostra fe) i la nostra conducta, la nostra manera de viure la vida. Per González Dorado aquesta autoevangelització ha de comportar també una conversió que implica una recuperació de la centralitat de l´experiència religiosa vital i cristiana dels seus membres i de les seves comunitats, l´Església ha de ser un lloc d´encontre amb Déu, un lloc on principalment es viu la fe i no tant un lloc on es parla de Déu. L´Església ha de ser una escola d´oració i de celebració on s´apren a adorar a Déu amb esperit i amb veritat i que retrobi la seva essència més profunda, la seva missió evangelitzadora que amb la nova situació social i històrica s´ha de fer a tot arreu, aquí i ara, a la feina, al carrer, a les entitats, etc... Aquesta Nova Evangelització té per González Dorado la missió de portar la pau als homes i als pobles per tal que puguin conviure amb amor i superant concepcions segons les quals les religions són font de conflictes, guerres i desencontres, així com portar la història a la seva plenitud. En aquest sentit s´ha d´entendre les paraules de González Dorado quan afirma que l´Església ha de conviure amb (la) pobresa, ha de conviure amb els pobres ja que és aquesta repugnant realitat la principal amenaça de la pau i l´amor entre els homes i els pobles, i l´Església té, com he indicat, la promoció i l´optenció de la pau entre els seus objectius principals, ajudant així els processos d´alliberament i progrés de la humanitat, la promoció de noves comunitats cristianes, el testimoni compromès dels cristians i comunitats ja existents, l´anunci explícit del missatge de Jesús i l´evangelització de la cultura i de les cultures. Un altre aspecte en el que posa l´èmfasi González Dorado és la necessitat d´una Església neta i rejovenida que reconegui des del més profund del seu cor els errors del passat i implicada en la defensa dels valors positius de la nostra cultura occidental, implicada a compartir amb els pobres i les víctimes de la nostra societat un autèntic compromís d´alliberament perseguint, per tant, una pau vertadera i integral i centrant-se menys en les qüestions organitzatives. No podem oblidar que per a aquest autor l´Església ens ha d´ajudar a tenir una autèntica experiència religiosa, a l´autèntic encontre amb Déu i menys en el compliment dels seus fidels.

nova evangelització (8)

Per a portar a terme aquesta tasca analitzaré el que diu Xavier Morlans (un cop més en un capítol, el quart, fonamentalment pràctic) proposant el Nou Testament com a model del Primer Anunci i, per tant, per a l´acció pastoral d´avui en dia, en tant que el NT proposa uns models genèrics de Primer Anunci i catequesis que poden superar una lectura literal del NT ja que el context cultural entre ambdues realitats són clarament diferents i no podem oblidar que el NT va ser redactat al cap d´unes dècades de la mort de Jesús i, per tant, no és una biografia en el sentit més estricte i actual de la paraula. Tot i que, al llarg d´aquest resum comentat he indicat sovint que el llibre de Xavier Morlans és eminentment pràctic no podem oblidar la seva sòlida base teòrica. Aquest fet el veiem en molts moments del llibre, però especialment en aquest moment en que l´autor analitza els discursos de Jesús sobre el Primer Anunci, destacant que Jesús no anuncia una religió intimista o moralista, sinó a partir de la iniciativa de Déu (sempre és Déu qui pren la iniciativa) i afectant a tota la realitat personal, transformant-la fruit d´un do gratuït que reclama una conversió, fe en el que s´anuncia i que no és altra cosa que el mateix Regne de Déu. Per a fer aquesta conversió cal que l´individu escolti la paraula de Déu, la retingui i la posi en pràctica. Ara bé, en el Nou Testament també trobem el missatge dels apòstols. L´enunciador (Jesús) passa a ser allò que s´anuncia institucionalitzant el missatge de la proximitat del Regne, la resurrecció de Jesús com la mostra que Jesús és el messies, l´exhortació al baptisme, i la comprensió que l´Esperit Sant en l´Església és el signe del poder i de la glòria que estaven presents en Jesucrist, tot això posant de manifest com la fe cristiana té la capacitat d´expansionar-se per la força que té el propi anunci i que es posa de manifest i a la pràctica quan aquest missatge, aquest anunci es rebut positivament. A continuació Xavier Morlans passa a analitzar el concepte de fe, clau en la religió cristiana mostrant la relació entre l´aprofundiment del missatge amb l´aprofundiment de la fe que inicia sent una fe fiducial (que es dona amb el primer anunci) per acabar amb la fe posada en pràctica que es dona amb el testimoniatge amb les obres, un apostolat organitzat i una renovació de la humanitat, tot plegat passat per un procés catequètic i sacramental que comporta una fe doctrinal (creure en uns continguts doctrinals) i una fe sacramental (que seria rebre amb plenitud els dons de l´Esperit Sant), tot allunyant-se de plantejament excessivament intel.lectualistes i que es centrin més en l´acte de fe però que, al mateix temps no caigui en postures subjectivistes o fonamentalistes. El tercer gran bloc en que podríem dividir cadascun dels dos llibres seria la proclamació del missatge de Jesús, el Primer Anunci per a la humanitat d´avui en dia que segueix estant cridada a anunciar la Bona Nova, l´Evangeli, la Paraula, adaptant-se, com ja he indicat, a la nova realitat, a la nova cultura existent.

nova evangelització (7)

Ara bé, una no ha de substituir l´altra. Les dues són fonamentals si bé l´autor recomana deixar per a un segon moment l´explicació més sistemàtica i començar amb una explicitació més personal de l´experiència cristiana. És important destacar que tots dos autors coincideixen en el model de Jesús (ja que fou Jesús amb el seu testimoni el que impulsà la conversió de molt cors), el Jesús històric,(el primer gran evangelitzador en la història del cristianisme) i el Nou Testament per tal d´explicitar i portar a terme millor la Nova Evangelització en l´actual marc social i històric. González Dorado insisteix molt en la recuperació del Jesús vertader i de les seves paraules i obres en tant que fou la seva novetat la que portà als primers cristians a creure en ell i el seu missatge com el missatge de Déu mateix que es troba en perfecta comunió amb l´ésser humà deixant en segon lloc la seva concepció més abstracta per a ser quelcom significatiu per a la seva vida quotidiana i la seva història personal i de poble, i, especialment pels pobres, els desafavorits i els oprimits, fet que implica que el missatge de Jesús va ser també fruit d´un anàlisis de la realitat que li va tocar viure, igual que ara hem de fer els cristians en aquest repte de la Nova Evangelització. Si Jesús es va inculturalitzar també ho hem de fer nosaltres, si Jesús coneixia perfectament la realitat que li va tocar viure també ho hem de fer nosaltres, si Jesús va estar al costat dels pobres i oprimits defensant la dignitat de tots els éssers humans i de la seva llibertat també cal fer-ho ara, si Jesús va ser testimoni també ho hauríem de ser nosaltres, si Jesús va fugir del poder terrenal també hi hem de fugir nosaltres i si Jesús destaca per la infinita bondat, amor i fidelitat aquestes característiques també han de ser fonamentals per a nosaltres (com ho varen ser també les primeres comunitats cristianes), per a la Nova Evangelització.

nova evangelització (5)

Aquest efecte de reacció també el trobem en l´àmbit religiós, tot i que aquesta reacció es fa més evident en el que l´autor anomena religions alternatives que en les tradicionals i institucionalitzades. Aquest fet posa de manifest, segons l´autor, la necessitat aue té l´ésser humà de l´espiritualitat, la necessitat d´un amor mutu amb la col.lectivitat unida per la fe, una visió de la necessitat de les lleis però sempre que aquestes es trobin al servei de la vida humana i del creixeent de l´individu i la comunitat i, finalment, la necessitat que aquesta religiositat es trobi lligada a l´experiència humana ja sigui a nivell individual com a nivell col.lectiu. Arribats en aquest punt crec necessari tenir present el que afirma Xavier Morlans sobre el primer anunci en el procés de l´evangelització, i és que són moltes les persones que en la nostra societat, en el nostre entorn més directe no han sentit parlar mai dels continguts de l´Evangeli, que no han assistit al servei de la litursgia, que mai han resat i que no han entrat en contacte amb l´acció caritativa de l´Església, ni inclús amb la pràctica dels sacraments, tots ells fonamentals i interrelacionats, fet que avui ja no sols afecta a la població més jove sinó a grans sectors de població jovenil i adulta que no han assistit mai a un procés d´iniciació al coneixement de l´Evangeli i d´aquí la necessitat de superar les reticències que des de diversos àmbits poden reaccionar negativament a aquesta necessitat. És per aquest motiu que Xavier Morlans parla de Primer Anunci, ja que per molta gent és necessari que sentin per primera vegada parlar de l´anunci de l´Evangeli, en tant, com posa de manifest Xavier Morlans l´element auditiu, l´escoltar la Paraula, l´Anunci, és l´element que ens obra la porta al cristianisme en tant que és la paraula de Déu l´element realment transformador i fonament permanent de la nostra experiència cristiana, molt més que les accions que puguem veure. També el professor Morlans posa especial interès en mostrar molt pedagògicament la diferència entre el Primer Anunci i la catequesis. Seria massa extens indicar totes les diferències entre ambdós termes però a nivell general podríem indicar que la Catequesis ja presuposa un cert coneixement del missatge cristià explicada sistemàticament per un catequista, fet en el lloc habitual i en un procés que dura anys mentres que el Primer Anunci va dirigit a aquells que no coneixen Jesús o es van allunyar d´Ell per tal de comunicar-los la fe en Jesucrist com aquell que ofereix la salvació i la vida plena, realitzat per un testimoni i fet en moments puntuals en qualsevol lloc, fent ús de la seva voluntat i llibertat amb intel.ligència emocional i amb una important capacitat d´adhesió a diferència del bon catequista que té com a trets especiífics la seva intel.ligència comprensiva, crítica i discursiva, amb un bona conducta moral i amb la capacitat de celebrar.

nova evangelització (4)

Dins d´aquesta història (en aquest treball molt lleugerament comentada) destaca l´anàlisi dels documents de Joan Pau II que són analitzats i comentats especialment en aquells aspectes en que es destaca la necessitat d´evangelitzar de nou Europa, la conversió de l´Església per tal de fer-la més propera als problemes reals dels homes i dones actuals, el diàleg interreligiós així com la necessitat de respondre a la nova realitat social, política, econòmica i religiosa de l´Europa de finals del segle XX. Tots dos autors intenten breument fer un anàlisi de la situació actual, si bé aquest fet és present en tot el llibre de Xavier Morlans i no sols en un capítol en concret. Tots dos autors, però, posen de manifest els canvis profunds de l´home actual, la crisi de l´humanisme o dels valors de l´humanisme, el creixent individualisme així com els procesos revolucionaris en el camp del comerç, de la indústria i de l´àmbit de la informació i comunicació. Són aquests canvis als que haurà de fer front la Nova Evangelització si aquesta vol connectar amb l´ésser humà actual, centrant-se en el valor fonamental de la dignitat humana i prenent com a un dels seus eixos fonamentals els drets humans, els drets dels pobles i els de tota la humanitat, enfrontant-se al que l´autor anomena una cultura light que no sols afecta a l´àmbit religiós sinó especialment a l´àmbit de l´ètica que ha degenerat en una ètica hedonista i narcisista, preocupada només pel manteniment del consumisme i on la diferència entre rics i pobres és cada cop més gran i que a nivell mundial genera violència i el sorgiment d´integrismes. Però encara s´està produïnt un fenomen encara més greu, l´aparició del que s´anomena postmodernitat i que es caracteritza per una crisi profunda de confiança en la raó humana, el sorgiment del dogmatisme com a plantejament dominant, és la mort del racionalisme modern, de l´ideal il.lustrat i del triomf dels irracionalismes del que el plantejament de Nietzsche n´és un dels exemples més clars. Amb la postmodernitat es posa en qüestió el racionalisme científic, el socio-polític i inclús el racionalisme tecnològic proposant un vitalisme antropocèntric i qüestionador en el que sols hi ha present (el passat no té valor i no hi ha futur o on el futur no es planteja) i volent fugir de tota preocupació. Totes aquestes característiques de la postmodernitat han tingut una clara manifestació en l´àmbit religiós. La religió cristiana, així com totes les religions històriques són durament criticades i com a conseqüència tot el fenomen religiós és qüestionat, especialment pel que fa referència al seu aspecte orientador de la vida quotidiana en tant que la postmodernitat planteja un model enormement tolerant i plural. Ara bé, l´autor no cau en un pesimisme sense fons sinó que posa de manifest que davant aquesta situació s´estan produïnt important moviments de tot tipus de contestació i reacció davant aquest model postmodern i els conflictes socials i humans que genera en tots els aspectes humans.

nova evangelització (3)

RESUM COMENTAT DE LES OBRES El començament dels dos llibres ja mostren la diferència en el plantejament que en la introducció ja indicàvem. Mentres que Xavier Morlans inicia l´estudi amb un anàlisi de la situació cultural, ideològica i religiosa del nostre entorn, destacant especialment el procés de secularització, l´individualisme, el rebuig d´importants sectors de la població envers la cultura cristiana així com els reptes que aquesta realitat planteja a la comunitat cristiana, i els canvis en l´àmbit de la comunicació del primer anunci que cal portar a terme., Antonio González fa un estudi històric del concepte de Nova Evangelització, centrant-se especialment en dos textos que, per aquest autor, són fonamentals el Concili de Medellín de l´any 1966, la Rerum Novarum, i el propi Concili Vaticà II, sense oblidar els dos textos més contemporanis, la Conferència de Puebla i els textos de Joan Pau II. No podem oblidar que l´estudi d´A. González es situa plenament en la teologia de l´Alliberament i, d´acord amb aquest plantejament ideològic, tot el llibre planteja com a fil conductor la necessitat d´estar al costat dels pobres, dels marginats i dels oprimits, així com la necessitat de considerar a la mateixa Europa com a terra de missió, fet del que ja se n´és conscient Godin l´any 1941 al publicar un llibre titulat França, país de missió, i davant del que ja no és suficient ni adecuat els mètodes d´evangelització tradicionals. En aquest sentit l´autor destaca el paper de l´Església de l´Amèrica Llatina dins la història del missatge de la Nova Evangelització destacant especialment la Conferència de Medellín de l´any 1968 on es destaca la necessitat de la promoció de la justicia social i la pau, la promoció de l´evangelització a través de la catequesis i la litúrgia, la promoció de l´alliberament integral de la persona i els pobles i la necessària creació d´un nou model d´Església fonamentada en la pobresa, allunyada del poder i compromesa amb tots els éssers humans, amb una clara consciència de missió, oberta al diàleg i coherent amb els signes del temps per tal de construir o ajudar a construir una humanitat fonamentada en la fraternitat.

nova evangelitzacio (2)

El present treball preten combinar aquests dos aspectes de la manera més satisfactòria i enriquidora. Un treball que s´enfronti al problema de la Nova Evangelització ha de tenir present els principals textos que l´han tractat (especialment els textos dels Papes i d´algunes conferències episcopals) com la manera de portar-la a terme. És evident que no podem caure en l´error de la simple teorització però també és cert que tota pràctica si vol tenir sentit s´hauria de portar a terme d´una manera ben fonamentada, ben pensada i ben dissenyada. El present treball també vol posar de manifest la centralitat que ha de tenir el fenomen de la Nova Evangelització, com en ella el cristianisme (i el nostre món en general) es juga bona part del seu futur en l´èxit o el fracàs de la seva posada en pràctica, de la receptivitat que d´ella en tingui la cristiandat i la població en general. És evident que occident ha donat l´esquena a bona part dels valors de l´humanisme i a la trascendència. L´indiferentisme religiós ha comportat també una ingnorància en el camp del missatge religiós. Si en altres èpoques el coneixement del missatge de Jesús era conegut ( encara que això no comportava necessàriament una creença religiosa activa) ara, la primera premisa ja no es dóna molt sovint, fet que comporta necessàriament la pràctica d´un nou model d´evangelització en sintonia amb el Concili Vaticà II i la nova realitat social. El fet que els dos llibres tinguin plantejaments i desenvolupament diferents ha comportat que el present treball no pugui seguir un anàlisi dels llibres seguint un ordre fonamentat en el seu índex sinó que he intentat dividir el treball en diversos apartats i descriure les aportacions i els comentaris que cada autor realitza sobre cadascun d´aquests apartats. Aquesta diferència de plantejament també comporta una diferència en el vocabulari teològic utilitzat tot i que, com espero demostrar al llarg del present treball, són compatibles

nova evangelització (1)

NTRODUCCIÓ Un dels conceptes teològics que ha fet fortuna en els últims 40 anys ha estat el de Nova Evangelització, un concepte que implica canvis en la perspectiva a l´hora de tractar teòricament el fet de l´evangelització però, per damunt de tot, un canvi en la pràctica, en la forma en que les comunitats cristianes s´han d´enfrontar al fenomen de l´evangelització. En el món global actual la prioritat no és tant anar fins a tots el límits del planeta explicant la Bona notícia de Déu i edificant esglésies sinó que és necessari evangelitzar i explicar la novetat del cristianisme al nostre propi barri, al lloc de feina, no cal anar molt lluny, la nova evangelització ha de ser aquí i ara. Però, per què és necessària la nova evangelització? En què consisteix la Nova Evangelització? Sobre quins eixos hauria de realitzar-se? Quina metodologia hauria d´utilitzar? Quins principis teològics fonamenten la Nova Evangelització? Quines implicacions tenen aquests canvis? Per tal d´intentar contestar aquestes preguntes, i alguna altra, em centraré en dos llibres que han tractat aquest tema i que, em sembla, són perfectament compatibles tot i que el plantejament dels dos llibres són diferents. Per un costat em centraré en el llibre de Xavier Morlans titulat “El Primer Anunci”. Un llibre amb un plantejament i vocació especialment pràctic, dirigit a catequistes i a cristians laics interessats en l´evangelització, on, a partir de l´anàlisi de la realitat social, econòmica, religiosa, cultural i científico-tecnològica actual, ens dóna tot un conjunt d´estratègies i metodològiques per tal de comunicar més i millor el missatge de l´Evangeli. Per un altre costat, el present treball també es basarà en el llibre d´Antonio González Dorado titulat “La Buena Noticia Hoy. Hacia una nueva Evangelización”. Si el llibre anterior era fonamentalment pràctic, aquest és molt més teòric. Principalment el llibre fa un estudi del fenomen de l´evangelització que hi ha en Jesús, un estudi històric del fenomen de l´evangelització així com les característiques fonamentals del que anomenem Nova Evangelització, recuperant els principals textos teòrics que han tractat aquest tema en els últims anys.