el color del paraiso (5)

4). EXPLICA LA ICONNA DE LES MANS, I EL SEU LLENGUATGE. El guió de Majidi fa que sobre la vida dels tres personatges es mostri “la ma de Déu” en una intervenció directa. L´espectador ha d´estar atent a les tècniques cinematogràfiques perquè a través d´elles dóna a entendre al seu públic el miracle, és a dir, com Déu intervé en la història dels homes si ens compleixen certs requisits que marca la religió. La realització de la pel.lícula està construïda a partir del fill en el ple desenvolupament de la lectura dels sons i de l´ús del tacte que apareix en els plans en que les mans ingressen per dreta i esquerra de la pantalla. És una al.legoria del no-vident que estima i registra la vida dins d´un marc paissagístic preciós i paradigmàtic, en contraposició al pare que mira sense veure. Crida la atenció la capacitat de Mohammed per a veure en la naturalesa el que els altres són incapaços de veure. Tot ho vol tocar i palpar amb una intenció de llegir la naturalesa, buscant a Déu amb la punta dels dits perquè ell (Déu) el podem trobar a tot arreu. El final del film és intensament trist i molt simbòlic. Mohammed moral i finalment aconsegueix tocar a Déu davant la incredulitat d´un pare que mai es perdonarà haver dubtat de deixar morir el seu fill en el riu. El tacte és, potser, el sentit més desenvolupat de Mohammed, podia desenvolupar-se sense problema tocant i llegint la naturalesa, podia deletrejar a manera del Braile la textura de les pedres o del blat. Però a més de la presència real de les mans de Mohammed i la presència metafòrica de les mans de Déu també cal destacar: -Les mans de l´àvia i la descripció que d´elles en fa el nen i que representen l´afectivitat i la vida. -Les mans del pare sempre menys carinyoses, menys amables, menys utilitzades i més aspres a judici del nen.