Religio i societat (10)

El capítol 11 es centra en l´anàlisi de la relació entre ètica religiosa i món.Weber creu que no existeix solució racional per a les normes ètiques.
Segons Weber l´orientació per l´ètica de la convicció de la religió de la salvació provoca una trensió profunda amb el món. El dret és un dret sagrat. El trancament de la profecia ètic pot donar lloc a revolucions. Això es produeix en la religiositat ritual o de llei. A l´existir moltes normes no se sap quines d´aquestes estan operatives.
L´ètica de la convicció suposa una relació amb un sentit total en tant que coneix un sentir sagrat. La tensió creix conforme augmenta la sistematizació i raciobalització de les relacionbs socials i aquestes s´incrementen. Així,com més es conforma la religió en un cosmos, més gran és la seva tensió amb el món, de manera que neix l´ètica religiosa negadora del món.
El concepte de justa retribució sposa que l´infractor de la norma sagrada mereix el càstig i al veí, en canvi, hi ha que donar-li ajuda. L´ajuda s´institucionalitza en forma de llimosna. Així, en l´esglèsia els pobres són una classe particular i imprescindible. El resultat d´això és una sistematització de l´ètica de la convicció per a constituir el sentit amorós específicament religiós: la caritat, el que implica la condemna al cobrament d´interesos.
L´ètica religiosa desconfia del comerç racional, doncs no pot reglar-se èticament, no dona lloc a la caritat doncs el mercat té les seves pròpies regles. La creació d´una ètica capitalista forma obra de l´ascetisme intramubdà del capitalisme. Es ritualitza la caritat fins al calvinisme,que justifca l´existència de pobres. Això implica la racionalització de a caritat. La religiositat mística, en canvi, es contrària a la racionalització econòmica, implicant unba bondat indiscriminada. L´ascetisme intramundà considera l´ordre polític com un mitjà per a la transformació ètica racional del món. Tot i això, si és menor l´estructura política, millor. El conflicte entre religió i política condueix al martiri o a la passiva tolerància antipolítica i el rebuig a la violència. Les religions amb exigencies ètico-racionals tenen un punt de vista més negatiu davant la guerra política que aquells que considerern el món com a donat.
Weber també posa de manifest l´actitud canviant del cristianisme respecte a l´estat. Així Weber indica que el cristianisme antic ha oscil.lat entre el rebuig absolut de l´imperi romà; la plena indiferència política; i l´allunyament de la vifda política concreta però amb un reconeixement positiu de l´autoritat pública; per a, finalment, una valoració positiva de l´autoritat pública.

“Sobre el tipo de solución para la ética individual se ha de decir aquí en esencia lo siguiente. El esquema general según el cual una religión suele resolver las tensiones entre la ética religiosa i las exigencias aéticas o antiéticas de la vida en el orden del poder estatal y económico, es la relativización y diferenciación de la ética en fora de “ética orgànica”(…). Esto ocurre cuando esa religión es la dominante en una asociación política, está rivilegiada por ella y, sobre todo, es una religiosidad de gracia institucional”.

A continuació Weber analitza la relació entre religiositat i sexualitat.

“Las relaciones de la religiosidad con la sexualidad son absolutamente íntimas; ello ocurre en parte de modo consciente, en parte de mondo inconsciente; en parte de forma directa, en parte de forma indirecta”

Una possibilitat de relació és sublimar l´orgia sexual en amor eròtic a la divinitat. Existeixen diferents tipus d´actituds antieròtiques: la castedat cultural és l´abstinència dels sacerdots en l´exercici de les seves funcions, mentres que que la castedat carismàtica és l´abstinència de forma permanent.

religio i societat (9)

En aquest punt del capítol, Weber indica que la diferència històrica decisiva entre la religió de salvació asiàtica i oriental, i l´occidental és que la primera condueix a la contemplació i la segona a l´ascetise. Com a fonaments d´aquesta diferència Weber indica:
1. La concepció de Déu omnipotent procedeix de l´Orient Pròxim, el que implica que es tanca el camí per a l´autodivinització.
2. Existeix una paradoxa en la religió occidental: un deu perfecte crea un món imperfecte, paradoxa de la que escapa el creient del Karma.
3. La relació amb deu a occident era definible jurídicament.
4. El caràcter racional de la tècnica de salvació era de procedència en part roman i en part jueva.
5. L´esglèsia té a occident un cap al costat del deu personal, al contrari que en les religions asiàtiques, amb un control centralitzat de la pietat.

b). Salvació atribuida als mèrits de l´heroi en estat de Gràcia o deu encarnat.

Els mites representen això, com en el cas que un deu es faci home i pateixi (cristianisme). El més important és la humanització del deu i la possibilitat que els homes es facin deus. Unba altra possibilitat d´incorporar la força divina és mitjançant la ingestió d´una substància o animal totèmic, que implica la eliminació dels mals esperits i que ha de dispensar-se per algú en estat de gràcia.
La gràcia institucional no és fruit d´un únic funcionari, sinó d´una comunitat institucional. Es prescindeix del carisma personal. Això implica que per a produir-se la salvació n´hi ha prou amb formar part de l´organització, com és el cas de l´Esglèsia Catòlica.
L´acte concret de la dispensa de la gràcia per una persona qualificada serveix per a debilitar les exigències ètiques de la religió. Per que fa referència a la gràcia institucional, aquesta desenvolupa l´obediència i subordibació a l´autoritat..
Una altra possibilitat és lligar la salvació a la fe. Així en el cristianisme apareix una fe de teòlegs i dogmes racionals enfront l´intel.lectualisme. La fe accentua la incapacitat de la pròpia força intel.lectual, actitud que és totalment diferent de la renúncia budista al saber en el més enllà.

“Sin embargo el elemento emocional de la religiosidad de fe puede intensificarse con la conciencia de ser hijo de dios (…) buscando así la unidad del modo de vida en el contenido emocional y la confianza en dios, en lugar de la conciencia ética e la acreditación”

La última possibilitat és que la salvació sigui un regal gratuït: la gràcia de la predestinació.

“La gracia de predestinación es la fe del virtuoso religioso que soporta sola la idea del doble decreto”
“El equivalente laico de esa valoración religiosa de la fe, basa en el determinismo orientado al mundo, es ese tipo específico de “vergüenza” y sentimiento ateo de pecado, que caracterizan al hombre moderno en virutd de una sistematización ética hacia la ética de convicción con muu diversos basamentos metafísicos”

Religió i societat (8)

El capítol 9 está dedicat a les nocions de redenció i renaixament. En aquest capítol Weber comença afirmant que no tota ètica religiosa racional és una ètica de salvació. Per a Weber moltes religions prometen una millor sort en aquesta vida, però si es demora aquesta millor vida es promet en el més enllà. Així, la nostalgia per la salvació pot tenir conseqüències en la manera de portar la vida, estant orientats al més enllà. La salvació pot projectar-se ja en aquest món. Així, la santificació apareix com un procés de purificació o com un canvi sobtat en la forma de sentir, com un renaixament. Això últim implica un estat de l´esperit.

“el contenido específico de la redención en el “más allà” puede significar libertad del sufrimiento físico o espiritual o social de la existencia en la tierra, o liberación de la inquietud sin sentido y de la transitoriedad d la vida, o liberación de la inevitable imperfección personal, concebida ésta como suciedad crónica, como inclinación aguda al pecado o, de forma más espiritual, com confinamiento en la oscura confusión de la ignorancia terrestre.”

Molt relacionat amb aquest capítol trobem el capítol 10, dedicat als camins de redenció i la seva influència en la manera de vure.
Segons Weber existeixen diferents camins per a la salvació:

a).Salvació produïda sense l´ajuda del poder sobrenatural

1. Actes de culte i cerimònies de tipus ritual. En aquests actes es sistematitzen les accions particulars del ritual, purament formals, en un sentir específic, la devoció. D´aquesta forma s´aspira a la possessió d´un estat d´ànim específic que es disiparà amb el transcurs del temps. En el cas que fos permanent es tractaria de carisma. Per un altre costat, la confessió opera en el marc de l´exigència de puresa racial.
2. Mèrits socials. El seu nivell moral apareix relacionat amb la bondat de les obres.
3. Autoperfeccionament. (mètodologia de salvació”). El mètode de salvació no és cosa que primer coneix la religiositat ètica, ans al contrari, realitza un paper molt important en la provocació del renaixament carismàtic que garantitza la possessió de les forces màgiques; en gir animista podria dir-se que garantitza l´encarnació d´una nova ànima dins de la pròpia persona o la possessió d´un fort dimoni o el ser transportat al regne dels esperits. L´èxasi com a mitjà de salvació pot tenir un caràcter agut (orgia), en el sentit d´una més gran intensitat de vida; o crònic (il.luminació), que significa la visió estranya de la vida.
4. Autodivinització. Per a que es produeixi l´encaranació en un ésser suprasensible, s´ha de separar allò que no és diví de la vida quotidiana. A la llum de l´ètica de la convicció, la salvació significa la superació de les apetències humanes.
5. L´ascetisme negador del món: Aquest implica una separació formal d´aquest per part de l´individu que pretén la salvació, ja que la virtut dins del món no sols no garantitza la salvació, sinó que la posa en perill.
6. L´ascetimes intramundà: És l´actuació del sentir sagrat enfront al món, de manera que aquest es converteix en una obligació imposada al religiós virtuós.
7. La il.luminació mística. És una salvació sols per a una minoria i es produeix a través d´un estat d´ànim especial. A diferència de l´ascetisme, la contemplació no significa una acció enfront al món, sinó sols el pepos en allò diví.

Religió i societat (7)

Segons Weber l´escatologia mesiànica garantitza l´equilibri futur en aquest món. Els sofriments d´una generació actual són conseqüència dels pecats dels ascendents, aquests són els que guanyen la participació dels seus fills en el regne de la salvació. L´aparició de profetes anunciant l´adveniment del regne mesiànic fa néixer una poderosa emoció religiosa, però quan la seva arriada es retarda massa, es fa necessari el consol d´un “més enllà” en un altre món.
Weber fa constar en aquest punt que no sempre ha existit un regne especial dels morts, ja que les ànimes podien encarnar-se o finalment desaparèixer. Sols el deu qualificat d´ètic disposa del destí des del punt de vista ètic. Existeixen vàries possibilitats d´avaluació per part del deu ètic. Una pot ser la inversió de la concepció original “els últins seran els primers” . En general la idea consisteix en la retribució del bé i del mal concrets realitzats pels homes, els seus pecats seran graduats i el seu càstig no serà eterb. Això últim entra en contraposició amb el que afirmen els profetes, que si donen perpetuïtat al càstig. Una solució per a aquesta contradicció es afirmar que el destí està predeterminat i l´actitud en la vida terrenal és un síntoma de l´ultraterrena (idea força en el protestantisme).
Per a Weber, la creença en la profidència comprta que es contrària i desvaloritza la màgia, trasllada el diví al fer actiu personal en el món i estableix una enome distància entre les criatures i deu fet que comporta que és un crimn l´endiosament de les criatures.
Després de fer un anàlisi de la religió de Zarathustra, Weber afirma que la solució, per a ell, més perfecta al problema de la teodicea és la doctrina del Karma de la Índia. Segons aquesta doctrina l´ànima porta una contabilitat exacta de les seves bones i males accions i aquest fet influeix en la seva vida (l´individu crea el seu propi destí). Així les bones accions que realitzi l´individu li serviran en el cel però no indefinidament sinó solament fins esgotar la seva reserva. Es creu en la transmigració de les ànimes, de forma que es paga o s´obté en aquesta vida segons s´hagi actuat en una vida passada. Així, s´enten que és inimaginable un deu que alteri aquest mecanisme.

“el mundo es un cosmos sin espacio libre de conpensación ética. Culpa y mérito se compensan de manera infalible dentro del mundo a través de los destinos en una vida futura. El alma tendrá que experimentar un número indetrminable de reencarnaciones, regresando al mundo en otras existencias animanes o humanas o tambien divinas. Los méritos éticos en esta vida pueden producir el renacimiento en el cielo, pero siempre por un tiempo limitado, hasta que se cubra la cuenta del mérito”

Religió i societat (6)

La importància del següent capítol dedicat al tema dels estaments, les classes i la religió ho demostra que és el capítol més extens del llibre. En ell Weber intenta mostrar la relació que hi ha entre classe social i religiositat.
En aquest sentit la clase dels camperols en tant que depenen de la naturalesa es fa més religiosa quan apareix una amenaça a la seva collita i, per tant, manifesta una religiositat de caire màgic.
La classe de la noblesa, en canvi, amb valors com l´agressivitat, la dignitat i l´orgull presenta una manca d´una ètica religiosa de caire racional, mentre que l´exèrcit manté una religiositat més intensa degut a les promeses realitzades en referència a aquest món.
Weber també destaca com entre els funcionaris el culte també era reconamanable perquè significava l´aplicació d´un racionalisme i perquè establia un ordre i una tranquil.litat social. Tot i això Weber mostra com la burocràcia sentia un menyspreu per la religió irracional presa seriament, però la respectava per a domar a les masses..
Pel que a referència a la classe social de la burgesia, Weber afirma que la seva religiositat era fluctuant depenent de la seva riquesa econòmica. A més riquesa, menys religiositat trascendental (encara que amb molts matisos i excepcions).
Weber posa de manifest que en les societats capitalistes s´hi pot observar una religiositat congregacional de caire ètic-racional.
Pel que fa referència a les capes menys priviligiades trobem un alt nivell de variabilitat. Així mentre que en els artesans trobem grans contrastos, a occident la petita burgesia tendeix a una religiositat congregacional ètica en raó del seu retrocés dels vincles de sang, obtenint així una possibilitat de racionalitzar la seva actuació a través d´aquesta comunitat. Ens alguns casos, segons Weber, pot succeir que siguin ortadores d´una religió no oficial de secta, enteses aquestes com a comunitats secretes. Finalment, en aquesta religiositat destaca la pareticipació de les dones com a mags o sacerdoteses.
Weber també analitza en aquest capítol el concepte de redenció, posant de manifest que troba en les capes perjudicades el seu lloc natural. Així, la religiositat de salvació pot originar-se en una capa privilegidadan vanalitzant el seu discurs confoorme baixa en l´escala social i, com a necessitat de les masses, produint-se finalment l´aparició del salvador personal diví o diví-humà.
Weber posa de manifest que amb l´excepció del judaisme i el protestantisme, les religions varen optar per els dus funcionals. Solament en la religió jueva es dona el fenomen del ressentiment del que parlava Nietzsche, que é aliè a la resta de les grans religions.
També destacar d´aquest capítol la idea weberiana que on impera la cultura ilitar es considera a la dona com a carent d´ànima heroica i és postergafa des del punt de vista religiós.
També els conceptes de providència i legitimació de les accions està lligada a les classes socials. Mentres que la dignitat de les classes altes està en el ser, en el present, la de les baixes eb el que arribaran a ser, en el futurm en la providència. D´aquesta forma, les classes altes busquen en la religió un itjà de legitimació de les seves accions, mentres que les baixes la utilitzen per a salvar-se.
El capítol 8 està dedicat íntegrament al “problema de la teodicea”. El capítol comença amb tota una declaració que marca fins a quin punt l´anàlisi weberià pretén ser precís:

“En el fondo sólo son estrictamente monotiesta el judaismo y el islam, incluso és con atenuantes, por el cuolto a los santos introducido tradíamente. Sólo la trinidad cristiana (…) tiene una función esencialmente monotiesta, en tanto la misa y el culto católico a los santos están muy próximos al politeismo. En parecida medida no todo dios ético está necesariamente dotado de abvsoluta inmutabilidad, omnipotencia y omnisciencia, en suma, de un carácter absolutamente trascendente. Esas cualidades surgen sólo de la especulación y el apasionamiento ético de profetas ardientes, de entre todos los dioses, sólo las alcaza con despiadada coherencia el dios de los profetas judios, que llegó a seer tambíen el dios de los cristianos y de Mahoma.”

Religió i societat (5)

“Entendemos como profeta el portador de un carisma puramente personal que en virtud de su misión anuncia una doctrina o un mandato divino”
El profeta, segons Weber, pot ser fundador d´una nova religió o bé renuvador d´una ja existent. El profeta es distingeix del sacerdot en que el profeta ho és en virtut d´uba revelació personal, a diferència del sacerdot que està al servei d´una tradició santa, y que el profeta actua gràcies al seu do personal, el carisma, mentres que el sacerdot distribueix bens gràcies al ser càrrec en la institució. A més els profetes no reben la seva misió per encàrrec dels homes, sinó que l´usurpen gràcies a una revelació divina. El profeta, al mateix temps, es distngeix del mag en que no rep honoraris per la seva tasca mentres que el mag exerceix la seva tasca professionalment.
Pel que fa referència a la profecia, Weber distingeix entre dos tipus de profecia. La profecia ètica en tant que instrument d´un deu, la voluntat del qual anuncia que exigeix per encàrrec diví l´obediència com a deure moral. Per un altre costat trobem la profecia exemplar quan un home amb el seu exemple indica el camí de la salvació religiosa.
Per a Weber la profecia representa un sentit unitari ple de la vida, ordenant totes les manifestacions d´aquesta de forma coherent.
El capítol 5 del llibre està dedicat al dema de la congregació.

“Si el profeta tiene éxito, el profeta consigue acólitos permanentes, sociales, discípulos, camaradas y seguidores”.

Weber els distingeix en dues grans classes: els auxiliars permanents carismàtics i els adeptes que ajuden econòmicament. Tots junts és el que dona origen a una congregació que cal tenir present que no és fruit sempre d´una profecia ni sorgeix sols amb la profecia. La finalitat de la congregació és assegurar la perduració de la revelació, i la dispensació de la gràcia. D´aquesta forma, deixebles del profeta es converteixen en mestres, sacerdots i cures d´ànimes.
Segons l´autor podem afirmar que existeix una congregació de caire religiós quan els laics són constitutuïts en societat i influeixen activament d´alguna manera. A més a més Weber afirma que la religiositat congregacional, la relació entre sacerdots i laics es veu frenada per tres motius: la profecia, el tradicionalisme laic i l´intel.lectualisme laic.
El següent capítol Weber el dedica a l´anàlisi del saber sagrat. En aquest capítol Weber ens indica que correspon al sacerdot fixar la doctrina separant el que és sagrat d´allò que no ho és. Aquest fet es posa de manifest de dues maneres diferents, amb llibres canònics i amb dogmes. Weber destaca la importància d´aquest fet ja que una religió de llibres es converteix en la base d´un sistema educatiu, tant per als sacerdots com per als laics.
Per a Weber generalment la majoria de les recopilacions religioses s´establiren enfront a altres elaboracions religioses, de forma que la classe sacerdotal sitematitza el contingut de la profecia, fet que implica una adaptació a maneres de pensar en la que és especialment important la formació literària, en detriment de l´estadi purament carismàtic, degut a la fixació per escrit de les normes sagrades.
Pel que fa referència al sermó, Weber indica que és ensenyament col.lectiu sobre coses religioses i ètiques, en el sentit propi de la paraula, és normalment quelcom específic de la profecia i de la religió profètica. Per regla general disminueix la seva importància allà on la religió revelada s´ha rutinitzat en un ofici sacerdotal. El sermó aconsegueix la seva major influència en èpoques d´exaltació profètica. Un altre tema diferent és la cura d´ànimes en tant que és el poder del sacerdot enfront a la vida quotidiana. La cura d´ànimes es pregunta com pot calmar-se la còlera d´un deu. Es tracta d´una confessió. Weber posa de manifest com en un principi no tenia res a veure amb influències ètiques, que posteriorment tindrà a partir de la religiositat ètica.

“El trabajo sacerdotal en la sistematización de las doctrinas sagradas se nutre de los nuevos elementos de la pràctica sacerdotal, tan diferentes de los de la magia de los hechiceros. En la religión ètica congregacional surge la predicación como algo completamente nuevo y la cura de almas racional como algo por sus características esencialmente distinto del socorro mágico.”

Religió i societat (4)

És interessant mostra també com Weber posa de manifes que els deus antropomòrfics (com els deus grecs) sols tenen una superioritat relativa respecte als homes en tant que comparteixen les passions i instints i tampoc sovint són omniscients, omnipotents ni eterns (com en el cas dels babilonis).
També cal destacar que Weber afirma que es poden diferenciar les divinitats atenent a la seva naturalesa moral (ètica). Així el deu ètic ha de subjectar-se a un ordre o crear-lo ell mateix, el el primer cas el poder pot ser de diversos gèneres, però en general el deu seguirà aquest ordre sense modificar-lo; mentres que en el segon es presuposa que el deu garantitzarà contra la infracció de l´ordre per ell creat. Entre els deus e`tics es troben el deu funcional especialitzat en la declaració del dret, i el deu que disposa de l´oracle. Això dóna lloc a l´origen d´una ètica religiosa: els manaments religiosos són un mitjà per tal d´assegurar-se la bona voluntat del deu.

“Pero el dios ético no protege el orden jurídico y la moral porque sea un dios sino porque ha puesto bajo su tutela ese tipo particular de actividad”

“Las exigencias éticas a los dioses crecen: 1) con la creciente importancia de la justicia regular dentro de grandes asociaciones (…) 2) com la expansión de la captación racional del acontecer como un cosmos ordenado con un sentido permanente (…) 3) con la reglamentación creciente (…) de nuevos tipos de relaciones humanas y la importancia cada vez mayor de la dependencia recíproca de los hombres respecto a esas reglas; 4) con la importancia económica y social creciente de la confianza en la palabra dada”

Així, segons Weber, ens trobem davant una ètica religiosa que obliga a no transgredir les normes, ja que en cas contrari es produiria un scrilegi.
Arribats en aquest punt Weber profunditza en l´anàlisi del tabú, en tant que qualitat donada a objectes i persones el contacte amb el qual produiria un mal encantament. Així els tabús protegeixen interesos econòmics i socials, posant-se la religió al servei d´aquests interessos. Weber destaca els tabús de caire alimentari que comporten la prohibició de menjar certs aliments, en tant que homogeneitza a una col.lectivitat. Per a Weber el tabú és un fenomen secundari des del punt de vista religiós ja que la seva finalitat és, sobre tot, econòmica, pedagògica i pragmàtica.
Pel que fa referència al concepte de Tótem, Weber afirma que implica una relackó específica entre un objecte i una comunitat com a símbol de fraternitat. El tótem és la rèplica animista dels deus. Tant el tótem com el tabú són representacions de caire màgic. El totemisme el considera com el símbol d´una fraternitat, encara que també per a negar-li el valor de principi universal d´explicació de tota religió i socialització.

“Cuando la fe en los espiíritus se racionaliza como fe en dioses, y no se trata ya de coaccionar a los espíritus sinó la fe en los espíritus se transforma en la concepción de quien infringe las normas queridas por dios se enfrenta al disgusto ético del dios que ha puesto esas regulaciones bajo su especial protección”

Com podem veure anar en contra de la voluntat de deu és un pecat etic, de manera que les desgràcies que li succeeixin no seran per falta de poder del propi deu, sinó per la seva pròpia voluntat. En qualsevol cas, no tota ètica religiosa coneix el mal radical, per això és necessari 4l´element de centralització de l´ètica des del punt de vista de la salvació: la profecia, tema al que dedica el capítol.

Religió i Societat (3)

Weber posa també de manifest com la necessitat de deus apareix en societats creades fruit de la unió dels seus membres i no fruit d´una imposició, tendint a la necessitat d´un déu particular que en les guerres s´enfrontava a un altre deu i on la victoria en una guerra implicava la victòria del propi déu, a més de potenciar el particularisme polític d´aquella societat. També indicar que alguns fenòmens particulars amb trascendència econòmica influeixen en aquesta elaboració del “panteó”, encara que no sempre és així.
En aquest capítol Weber també diferencia entre aquelles religions fonamentades en la súplica i als deus de les quals s´hi pot aplicar una coerció divina(és a dir, el déu pot estar forçat per algú amb carisma) d´aquelles en que la pregària es limita a demanar l´allunyament dels mals i el desig d´obtenir ventatges terranals; potenciant així no sols una relació específica amb l´element diví sinó també una racionalisme pràctic.
En aquest capítol Weber també distingeix entre deus i dimonis, essent els primers aquells als qui dirigim la nostra pregària, la nostra demanda, el nostre sacrifici i admiració, oferint-los també culte. Els segons, en canvi, se´ls hi fa coerció màgica.
Tot i això cal matitzar que aquesta diferència no és del tot nítida ja que en molts rituals religiosos s´hi pot observar elements de caràcter màgic.

“Cabe diferenciar de la hechiceria –como coacción màgica- aquellas formas de relación con los poderes sobrenaturales que se expresan como ruego, sacrificio y adoración. Pueden denominarse religión y culto, y designar como dioses a aquellos seres que son venerados y rezados como demonios, a aquellos otos seres que son coaccionados y conjurados de forma màjica”

Arribats en aquest punt Weber es posa a diferenciar entre el mag i el sacerdot, com un dels elements essencials en la separació entre magia i religió. En aquest sentit els sacerdots seran aquells aquells “funcionaris” que influeixen sobre els deus a través de l´adoració mentres que el mag exerceix la coarció màgica sobre els dimonis. Una altra diferència és que el sacerdot pertany a una associació mentres que el mag exerceix la seva professió lliurement. La tercera diferència es troba en que el sacerdot és un professional, amb un qualificació professional, mentres que el mag, com passa amb el profeta, posseeix dons personals, carisma. Per últim destacar que els mags no tenen un culte continu, com passa amb els sacerdots, ni una racionalització, reflexió sobre els conceptes metafísics claus de la reflexió religiosa i l´elaboració d´una ètica religiosa.

“Sin embargo, tanto enel caso del culto sin sacerdotes como en el del hechicero sin culto suele faltar una racionalización de las concepciones metafísicas, así como una ética especificamente religiosa”

Aquesta concepció ética religiosa com el concepte de Déu és el nucli del tercer capítol on Weber defensa que tant el sacerdot com el mag es troben presionats per la consecució de resultats però amb una important diferència. Mentres que en el cas del sacrerdot s´entén que en últim terme depèn també de la correcta adoració dels seguidros i també (sobre tot) de la voluntat de Déu i que per tant la no obtenció de resultats no és tant greu com en el cas del mag. Tot i això els dos depenen el seu prestigi d´aquests resultats i amb ell el mateix deu és qui perd el prestigi podem portar a la població a l´adoració d´altres deus (un cas especial és el de Yahvé on el seguiment al Déu anava lligada als infurtins del seu poble, fruit d´una concepció teològica pròpia i original).

religio i societat (2)

ANÀLISI DE L´OBRA

Segurament al principi de l´obra no sols trobem tota una declaració de principis sinó allò que explica l´essència de l´obra i de la sociologia de la religió de Max Weber.
En paraules d´un especialista de l´obra de Weber com és Julien Freund:

La sociologia no tiene por misión estudiar la esencia del fenómeno religioso, sinó la conducta que este origina debido a ciertas experiencias particulares sobre representaciones y fines determinados. A Weber le interesa, pues, la conducta significativa del ser religioso. Por esta razón, no cabe especular sobre el valor respectivo de los dogmas, ni siguiera sobre la legitimidaf de la creencia en el más allà, sino estudiar el comportamiento religioso como una actividad humana de aquí abajo. (…) comprender la influencia de la conducta religiosa sobre otras actividades –éticas, económicas, políticas o artísticas- y captar los conflictos que pueden surgir de la heterogeneidad de los valores que cada una de ellas pretende servir.

El primer capítol del llibre es centra en l´anàlisi de l´aparició de les religions afirmant que en l´origen de les accions religioses o màgiques hi trobem l´aspiració a que les coses d´aquest món es resolguin favorablement i és en aquest sentit on trobem la racionalitat, al menys relativa, en tant que es fonamenta en l´experiència mundana; racionalitat, aixó sí, que avui pot ser criticada o descubrir la seva irracionalitat, des del coneixement científic del funcionament de la pròpia naturalesa. Ara bé aquesta capacitat d´influir en el futur dels esdeveniments no és a l´abast de tothom sinó que sols és atribuible a persones que tenen una capacitat innata i estable (a diferència del profà que sols la té ocasionalment) mitjançant la música, la beguda, el tabac,etc… i on és necessari una força especial que generalment Weber dóna el nom de carisma.
Per a Weber aquest pas comporta ja una incipient abstracció que ens du a la creença en esperits, en l´aparició de poders suprasensibles i que comportarà el naixament de l´animisme i del simbolisme. Weber indica que no sembla que les condicions econòmiques siguin la clau per a exlicar la creença en els esperits.

“A partir de las experiencias en las condiciones de las orgías, y seguramente siempre bajo la influencia de la práctica profesional del hechicero, el pensamiento evoluciona hasta la concepción del alma como un ente diferente del cuerpo, que está presente detrás, cerca o dentro de los objetos naturales”

Segons Weber, l´ànima a l´abandonar l´home quan mor, port posseir determinats fenòmens (representacions animistes) o poden encarnar-se representant deus o dimonis. Així apareixen poders suprasensibles ue poden intervenir en el futur humà. Així la pràctica de la màgia passa a ser una activitat simbòlica. L´activitat religiosa regula les relacions de l´ànima i dels deus amb l´ésser humà, i comporta que el mag arriba al simbolisme en tant que els fenòmens signifique ja quelcom passant gradualment d´una concepció naturalista a una concepció simbòlica.
Pel que fa referència a l´origen dels deus, Weber indica que inicialment no són antropològics y que la personificació de les figures divines no marxa paral.lela amb la demarcació de les seves competències encara que amb la racionalització de la pràctica religiosa i la vida en general es produeix generalment l´especialització.
“Pero la regla es la constitución del panteón, es decir, la especialización y caracterización firme de determinadas figuras divinas, su dotación de atributos fijos y cierta delimitación de sus competencias”

RELIGIÓ I SOCIETAT

RELIGIÓ I SOCIETAT


Quan podia semblar que el debat sobre el paper de la religió començava a estar en vies de superació al nostre pais i a tot l´Estat, en els últims temps hem pogut observar que forma part d´una manera essencial de la nostra manera d´entendre la societat, l´ètica i, inclús, la pròpia noció de felicitat.
És evident que la presa de posició religiosa d´una persona marca el seu tipus de vida i també ho és el posicionament de la societat, no sols a través de les seves institucions polítiques sinó a través de les associacions, entitats de tot tipus així com de les persones que formen aquesta societat.
Les últimes manifestacions sobre la noció de familia o les campanyes publicitàries sobre la possibilitat de l´existència de Déu indiquen fins a quin punt el tema religiós segueix essent important (essencial ¿?) inclús en una societat que s´autoproclamava aconfessional i que fins i tot en enquestes sociològiques indicava un alt índex d´ateisme, agnosticisme i un suposat indiferentisme.
Què té el fenomen religiós que el faci no sols tant universal sinó tant present inclús en una societat amb una mentalitat científico-tècnica tant elevada?
Són molts els pensadors que han intentat donar una explicació racional sobre el fenoment religiós, la seva existència i la seva influència en la concepció i evolució de la història de la humanitat. Els grans filòsofs de la sospita (Marx, Nietzsche, Freud) des de perspectives molt diferents però amb una línica crítica varen intentar mostrar la irracionalitat (inclús la inhumanitat) que representa les creences religioses i el fenomen religiós en sí mateix. Però aquests plantejaments crítics han hagut de conviure amb altres autors que mostraven els beneficis per a la humanitat d´aquest tipus de creences com poden ser alguns autors comunitaristes, algun pensador existencialista (com Gabriel Marcel) inclús des d´autors personalistes.
El present treball vol mostrar l´anàlisi que en fa Max Weber, un dels autors clàssics fonamentals en la història de la sociologia. Per a mostrar el seu pensament el treball es centra en l´obra “Sociologia de la Religió” on l´autor analitza els diferents aspectes que caracteritzen el fenomen religiós des d´una vessant analítica sense fer-ne valoracions morals ni (importantíssim) definir exactament el concepte de religió, sinó analitzant i definint les condicions que fan possible el tipus d´acció religiosa d´una comunitat així com els seus afectes a la pròpia comunitat. També és important indicar que no es centra en una religió determinada, sinó que en fa un anàlisi comparatiu entre diversos tipus de religiosat, en funció dels diferents tipus d´acció comunitària, la caracterització dels deus (en el cas que existeixin en aquestes religions analitzades) etc…
No s´escaparà de l´anàlisi de M. Weber la diferenciació entre religió i màgia i les seves influències en el modus vivendi de la societat, així com les concepcions morals, culturals i cosmològiques que comporten.
Aquest tipus d´anàlisi em sembla, encara avui en dia, necessari, sobre tot si tenim en compte que cada cop més vivim en una societat multicultural que ha optat, no sempre fàcilment, per una institucionalització de la diversitat en la igualtat, una aposta per l´equitat en la diferència i on la diversitat cultural és un fenomen cada cop més universal i en constant procés d´adaptació. No podem oblidar que en el reconeixement de la diversitat cultural hi ha jugat un paper essencial els sociòlegs del segle XX i, entre aquests, Max Weber pel que fa referència a la seva reflexió sobre el pluralisme dels valors i del fenomen religios, hi juga un paper de primer ordre.
Abans d´entrar en l´anàlisi de l´obra de Weber és important destacar la seva noció de sociologia entesa com una ciència que pretén entendre, interpretant-la, l´acció social per tal d´endre la seva evolució i afectes.
Un altre aspecte a tenir en compte és que tot i que el present treball analitzarà fonamentalment el fenomen religiós, Weber mantenia una concepció multifactorial, és a dir no atribuia a un sols factor l´explicació de l´evolució de la societat i el motor de la història (com podia fer, per exemple, Karl Marx).
També podrem observar en el present treball la pretensió de Weber de mantenir una neutralitat valorativa amb la finalitat de protegir-se d´atacs per a una falta de legitimitat del seu anàlisi i per a mantenir la seva pretenció cientificista.
Tampoc podem obviar la seva pretensió universalista del seu anàlisi ja que sols així es pot analitzar científicament (segons Weber) les condicions específiques en les que es conformen les formes d´actuar d´una comunitat i els seus afectes i implicacions en el conjunt de la societat, en tant que la religiositat d´una comunitat explica les relacions dels éssers humans amb “el mès enllà”. És per aquest motiu que Max Weber no sols analitza les institucions religioses sinó també a les pràctiques màgiques que donen sentit a les accions de la comunitat i que regulen la pràctica comunitària, tot això amb una visió que compatibilitza la pràctica religiosa amb la racionalitat, una racionalitat que serà un dels trets que acaben diferenciant la cultura occidental d´orient i que en el desenvolupament científic en té un dels seus efectes més evidents.
Pel que fa referència a la metodologia el present treball analitzarà en primer lloc els diferents capítols del llibre fent-ne un petit resum-explicació, acompanyant-lo d´un número limitat de cites però especialment significatives. A l´hora fer aquest resum no s´ha tingut en compte diversos llibres que sí s´han utilitzar per fer més gran la comprensió de l´obra weberiana. Excepció a això últim seràn un nombre molt petit de cites de l´obra de Julein Freund, Sociología de Max Weber, però que m´han semblat quasi imprescindibles per la seva qualitat o significació.
Per últim indicar que per motius d´extensió, però també intentant ser coherent amb l´obra de Weber, no m´he volgut centrar únicament en la religió cristiana, sinó que he optat per fer-ne sempre una visió de caire general, així com evitar centrar-me únicament amb les conseqüències econòmiques de la visió i l´anàlisi que Weber en feia.

conclusions informe foessa (1)

En el punt 15 de l´apartat “c” sobre Desarrollo social en el siglo XXI del primer capítol (pag. 24) es fa una reflexió sobre les conseqüències de l´economia de mercat respecte de les desigualtats i de la necessitat d´activitats compensatòries per part del sector públic.
En base a aquesta reflexió i tots els aspectes que són tractats en aquest apartat, es demana fer una valoració personal de la mateixa.


El primer que cal remarcar és que la funció de l´Estat es troba en els àmbits de l´educació, la política de la vivenda, les pensions, la sanitat així com altres que tenen a veure amb la propia existencia dels membres de la societat i amb l´adquisició d´unes qualificacions professionals adecuades per a desenvolupar tasques laborals avançades. També ha de pretendre garantitzar uns nivells mínims de renda, alimentació, vivenda, educación, etc., per a cada ciutadà, fent possible la reproducció generacional mitjançant la prestació d´uns serveis universals entesos com uns drets adquirits per la seva condició de ciutadans d´un país.
En segon lloc la teoría económica indica que l´Estat de benestar tendeix a disminuir la conflictivitat social i garantir un cert equilibri entre les necessitats de les diferents classes socials i els agents econòmics que fan possible una harmonia social, imprescindible per a que la societat funcioni.
També la teoría económica indicaría que una baixa taxa d´atur i un PIB elebat faria disminuir les desigualtats socials i garantitzaria la viabilitat de l´Estat del benestar.
El problema és que aquesta teoría no acaba de cumplir-se a la pràctica i la dinámica económica sembla clarament favorable a un increment de l´acumulació de capital, augmentant les desigualtats socials i inclinant-se el repartiment de la renda de manera clara dels del sector treball industrial al sector capital; i generant un col.lectiu important pel volum numèric que no té les seguretats, rendes ni recolzament legislatiu de l´economia oficial. Aquest col.lectiu el formen especialmente els jubilats, els aturats de llarga duració i una classe treballadora no especialitzada,joves.
Davant aquest fet sembla evident que l´Estat ha de promoure un nou model social en que el càlcul monetari (com el càlcul del PIB per a calcular el desenvolupament d´una societat) sigui substituït per càlculs en la prioritat de vida, el treball útil per a tots i que serveixi i estigui en funció de les capacitats (degudament desenvolupades) de cada ciutadà i una relació harmònica amb el medi ambient, fent necessari, això si, un canvi en els estils de vida i consum, i la reforma del sistema productiu per a fer-ho compatible amb l´equilibri del planeta. Un Estat que, encara que prioritzi el mercat, garantitzi uns mínims socials que evitin desiquilibris seriosos i la pobresa i, per tant, que garantitzi la cohesió social a través de polítiques que afavoreixin la solidaritat enfront del corporativisme dels lobbies de presió de les classes socials més poderoses i adinerades (el qui més té més paga)

Els Valors (6)

10). CONCLUSIÓ DEL PENSAMENT DE MAX SCHELER I DE L´OBJECTIVISME AXIOLÒGIC EN GENERAL.

Com he intentat demostrar al llarg d´aquest breu treball sobre el pensament de Max Scheler, l´objectivisme axiològic té antecedents tan llunyans com les que trobem a Plató en la seva doctrina metafísica de les idees. El bell i bo existeixen idealment, com a entitats supraempíriques, intemporals, inmutables i absolutes que existeixen en sí i per sí, independentment de com es plasmin en les coses empíriques, temporals, mundanes i relatives, i independentment també de la relació que l´ésser humà pugui mantindre amb elles coneixent-les o intuint-les. En el nostre temps l´objectivisme axiològic es troba representat principalment per M. Scheler. Deixant de banda les diferències de matís entre els seus principals representants podem caractritzar aquesta posició pels següents trets fonamentals.


· Els valors constitueixen un regne propi, subsistent per sí mateix. Són absoluts inmutables i incondicionats.
· Es troben en una relació peculiar amb les coses reals valuoses que anomenem bens. En els bens s´encarna un determinat valor.
· Són independents dels bens en els que s´encarnen. És a dir, no necessiten per existir que s´encarnin en les coses reals.
· Els bens depenen del valor que encarnen. Sols són valuosos en la mesura que suporten o plasman un valor.
· Son inmutables
· No tenen una existència real.

Aquests sis trets poden agrupar-se en això: separació radical entre valor i realitat, o independència dels valors respecte dels bens en que s´encarnen. Aquesta és la primera tesi fonamental de l´objectivisme axiològic.
La segona tesi fonamental és la independència dels valors respecte tot subjecte i la podem descomposar en els següents trets essencials:

· Els valors existeixen en si i per sí, independentment de tota relació amb l´ésser humà que pot coneixer-los, aprehendre´ls o valorar els bens en que s´encarnen. Són valors per sí, i no per a l´ésser humà.
· Com a entitat absolutes i independents no necessiten ser posats amb relació amb els homes ni amb les coses.
· L´home pot mantenir divereses relacions amb els valors.
· Al llarg de la història pot variar la relació dels homes amb els valors. Ara bé, aquests canvis no afectena l´existència dels valors ja que aquests existeixen d´una manera intemporal, aboluta i incondicionada.

Els Valors (5)

9). CARACTERÍSTIQUES DELS VALORS.

“Cuando expresamos con razon un valor, no basta nunca querer derivarlo de notas y propiedades que no pertenecen a la misma esfera de los fenómenos de valor, sinó que el valor tiene que estar dado intuitivamente o reducirse a tal modo de ser dado. No tendría sentido preguntar por las propiedades comunes a todas las cosas azules o rojas. De igual manera carece de sentido preguntar por las propiedades comunes a las acciones, o a las convicciones, o los hombres, etc... buenos o malos.
D todo lo dicho se desprende que hay auténticas y verdaderas cualidades de valor, que representan un dominio propio de objetos, los cuales tienen sus particulares relaciones y conexiones, y que pueden ser, ya como cualidades de valor, mas altas y mas bajas, etc. Pero, si tal es el caso puede tambien haber entre ellas un orden y una jerarquia, independientes de la existencia de un modo de bienes, en el cual se manifiestan, y tambien independientes de las modificaciones y el movimiento que ese mundo de los bienes sufra a través de la historia. Respecto a la experiencia de ese mundo de bienes, los valores son a priori 8...). No se confunda, pues el hecho de que en cosas y en cuerpos haya disposiciones para los valores y para ser depositarios de valores, como, por ejemplo, para ser depositarios del valor 2nutricions- com la muy distinta afirmación de que el valor de esas cosas no sea más que una determinada disposición o capacidad. Todos los valores son cualidades materiales que tienen una determinada ordenacion mutua en el sentido de “alto y bajo”; y esto acaece con independencia de la forma de ser en que se las incluya: que, por ejemplo, se nos presenten como cualidades objetivas puras o como miembros de contenidos valiosos o como momentos parciales de los bienes, o como el valor que una cosa tiene.”

Durant molt de temps ha estat comú plantejar el problema de si els valors tenen característiques pròpies, i quines són aquestes. Una possible resposta, de les moltes que circulen podri ésser:

· El valer. Els valors no són coses reals però tampoc ideals. No tenen ser sinó valer. Els valors, tot i ser intemporals, no són idealitats, la seva forma de realitat no és el ser ideal ni el ser real, sinó el ser valuós.
· Objectivitat. Els valors són objectius, és a dir, no depenen de les preferències individuals, sinó que mantenen la seva forma de ralitat més enllà de tota apreciació i valoració. L´objectivitat del valor és sols la indicació de la seva autonomia amb respecte a tota estimació subjectiva i arbitrària. La regió ontològica “valor” no és un sistema de preferències subjectives a les que es dona el títol de “coses preferibles”, però no és tampoc una regió metafísica d´éssers absolutament tracendents.
· No independència. Els valors no són independents, però aquesta dependència no ha d´entendre´s com una subordinació del valor a instàncies alienes, sinó com una no independència ontològica, com la necessària adherència del valor a les coses. Per això els valors fan sempre referència al ser i són expressats com a predicats del ser.
· Polaritat. Els valors es presenten polarment perquè no són entitats indiferents com les altres realitats. El pol negatiu es sol anomenar disvalor.
· Qualitat. Els valors són totalment independents de la quantitat i per això no es pot establir relacions quantitatives entre les coses valuoses. El característic dels valors és la qualitat pura.
· Jerarquia. Els valors no són indiferents no sols en el que es refereix a la seva polaritat, sinó també en les relacions mútues de les espècies de valor. El conjunt de valors s´ofereix en una tabla general ordenada jeràrquicament.

Els Valors (4)

8). LA TEORIA DELS VALORS DE MAX SCHELER.

a). EL PENSAMENT DE MAX SCHELER.

Scheler és, segurament, qui millor ha esplicat, en el tema de la persona, les intuïcions del mètode de Husserl. El lema de la fenomenologia husserliana era “a les coses mateixes”, però la seva intenció es quedà en intencionalitat. Serà Scheler qui desenvolupi l´anàlisi de les essències de les coses, tant en el pla de la reflexió sobre la persona com sobre la investigació ètica; precisament Scheler comença allà on acaba Husserl amb la seva investigació eidètica sobre les entitats lògiques.
El seu pensament experimentà diversos canvis al llarg de la seva vida i, generalment, es sol dividir en tres grans entapes entre les més que ruptura hi ha continuïtat:
-Etapa pre-fenomenològica: encara que centrada en l´estudi de l´`etica i de la metodologia.
-Etapa plenament fenomenològica: en aquesta època desenvolupa la fenomenologia husserliana aplicada a l´àmbit dels problemes ètics.
-Etapa antropològica: En aquesta etapa extén la seva temàtica cap a la fonamentació d´una antropologia filosòfica. Cal tenir present que a partir de 1922 abandonà tota forma de teisme i es basà en un cert panteisme que s´assembla a certes posicions de l´idealisme romàntic alemany i adoptà diversos aspectes de l´espiritualisme. En la seva segona i tercera etapa es desenvolupen els aspectes més específics del seu pensament i encara que els seus camps d´interès són multiples, destaca la seva aplicació a la fenomenologia etica i l´elaboració d´una teoria dels valors. En ella la intencionalitat no és buida sinó que els fenòmens se´ns mostren carregats afectivament. El descobriment de la intencionalitat emocional li permet descobrir els valors, que són essencialitats intuïtives i evidents de les que no es pot predicar ni la intel.ligibilitat racional ni cap caràcter lògic, però que s´ofereixen a la descripció fenomenològica. De la mateixa manera que les essencies husserlianes, els valors són intemporals i absolutament vàlids i estan ordenats jeràrquicament, el que li permet elaborar una fixació d´estructures emocionals essencials, que formen un a priori, material que emplena el buit formal de l´ètica de Kant. La teoria fenomenològica dels valors li permet criticar l´ètica kantiana, però no per a desenvolupar en una ètica material dels fens sino per a fundar una etica material apriorística dels valors.Així Scheler defensa una etica material, la matèria de la qual són els valors. Aquests no es poden confondre amb els bens que són objectes empírics que incorporen valors, sinó que són aprehesos. L´aprehensió d´aquests valors s´efectua mitjançant una intuïció o experiència emocional pura diferent de tota experiència empírica i de tota aprehensió racional. Més endavant ja analitzaré al jerarquització dels valors.

b). MAX SCHELER: ETICA MATERIAL DELS VALORS I EL CARÀCTER A PRIORI I OBJECTIU DELS VALORS.

Al costat de l´ètica de bens i l´ètica de fins, l´altra corrent de la l´ètica material és la dels valors o axiologia. Segons ella, no ttoa ètica material ha d´estar subjecta a allò concret i empíric d´aquest món: no tota ètica mateiral ha de ser de bens o de fins. Al contrari, pot existir una etica material de valors. Així doncs, ja en el segle XX entra en escena un altre tipus d´ètica material, convençuda que el contingut central de l´ètica són els valors. Els éssers humans no sols posseïm raó i sensibilitat, sinó també una intuïció emocional per la que captem el contingut dels valors, la seva matèria, sense necessitat d´extreure-la de l´experiència: l´ètica pot ser material sense ser empirista. I les restants categories d´allò moral –be i deure- pivoten sobre el valor. Max Scheler és l´inciador d´aquest tipus d´ètica de la que són seguidors Hartmann, Hildelbrand, Reiner, i nombrosos representants del personalisme mounierià.
Per a Scheler els valors no són simples idees, ni són objecte d´una construcció consensuada sinó que són entitats veritablement objectives disposades gradualment, com a formes a priori,i que estableixen una vertadera axiologia jeràrquica. Les coses són bones –són un bé i un fi- en la mesura en que assumeixen un valor. Scheler representa una forma crítica al formalisme voluntarista kantià, que considera que el valor no és sinó un acte purament subjectiu d´acord a la llei moral. Scheler pretén treure del món de l´ètica del caràcter de formalisme abstracte en el que apareix en Kant. L´ètica material dels valors és, però, també autònoma, pero no en el sentit que inventa valors, sinó en tant que lliurement s´adhereix a ell quan la intuïció emocional amb la seva força intencional es dirigeix als valors objectius en sí i els descobreix.
Després de la seva ètica material dels valors, Scheler emprèn el camí de la investigació de l´home com a persona. Aquí els perills són l´individualisme com l´abstracció de considerar a la persona com una essència universal. Per a Scheler el concepte de persona es resisteix a la definició, Scheler l´entén com el centre íntim d´activitat, on l´esperit humà s´expressa en l´àmbit del finit. La persona és el fonament i la unitat de tots els actes de l´home, i és l´últim residu fenomenològic que queda quan accedim a l´essència dels actes, en tant que protagonista actiu i unitari dels mateixos.

d). LA JERARQUIA DELS VALORS.

“Són cuatro los grados esenciales en que se nos presenta todo lo existente, des del punto de vista de su ser íntimo y propio. Las cosas inorgànicas carecen de todo ser íntimo y propio; carecen, por lo mismo, de todo centro que les pertenezca de un modo ontológico. Lo que llamamos unidad en este mundo de objetos, incluyendo las moléculas, átomos y electrones, depende exclusivamente de nuestro poder de dividir los cuerpos realiter o mentalmente. Toda unidad corpórea lo es sólo relativamente a una determinada ley de su acción sobre otros cuerpos. Un ser vivo, por el contrario, es siempre un centro óntico y forma siempre por sñui su unidad e individualidad tempo-espacial, que no surge por obra y gracia de nuestra síntesis, condicionada biológicamente. El ser vivo es una X, que se limita a si misma. Los centros inespacialoes de fuerzas, que establecen la apariencia de la extensión en el tiempo, y que necesitamos suponer en la base de la imágenes de los cuerpos, son centro de puntos, fuerzas que actuan recíprocamente unas sobres otras y en las cuales convergen las línias de fuerza de un campo. En cambio, el impulso afectivo de la planta supone un centro y un medio en que el ser vivo, relativamente libre en su desarrollo, está sumido, aunque sin anuncio retroactivo de sus diversos estados. Pero la planta posee un ser íntimo y,por tanto, está animada. En el animal existen la sensación y la conciencia, y,por tanto, u punto central al que son anunciados sus estados orgánicos; el animal Está, pues, dado por segunda vez a si mismo. Ahora bien, el hombre lo está por tercera vez en la conciencia de si y en la facultad de objetivar todos sus procesos psíquicos. La persona debe ser concebida en el hombre com un centro superior a la antítesis del organismo y el medio. Dijérase, pues, que hay una graduación, en la cual un ser primigenio se va inclinando cada vez más sobre si mismo, en la arquitectura del universo, e intimando consigo mismo por gados cada vez más altos y dimensiones siempre nuevas, hasta comprenderse y poseerse integramente ne l hombre.”

D´aquest fragment es deriva que una acció és bona en funció de l´ordenament jeràrquic apriorístic d´aquests valors. D´aquesta manera, rebutja tot relativisme moral. Els valors són a priori concretament són lo a priori de lo emotiu, y encara que històricament canvien les costums i els judicis sobre els valors, aquests són absolutament objectius i intemporals.
La jerarquització dels valors parteix dels valors sensibles (com allò agradable i allò desagradable); segueix amb els valors vitals i espirituals (com els estètics i cognoscitius) i culmina amb el valor suprem de la santedat. En aquesta organització jeràrquica, els valors apareixen organitzats de forma polar.

merda, ventilador i demagògia

Tinc la sensació que estem en una onada destructiva i autodestructiva que no porta enlloc.
Llavaneres ha estat portada per la pressumpte corrupció d´unes persones (ja veurem com acaba tot ja que no serà la primera vegada que aquest jutge inicia tot un espectacle que després queda en això, en espectacle i res més). Ara bé, el que no podem fer ara és criticar a tothom que hagi participat mínimament de l´activitat política o econòmica i acusar-los, sense proves, amb insinuacions sense fonament però amb tota la malícia i amb la única finalitat de desviar la atenció.
Si algú té proves contra CiU de Llavaneres o contra en Bernat Graupera el lloc per fer-ho són els jutjats o, si el que vol és fer-ho a través del fòrum de Pal de Paller, com a mínim podria presentar proves. El mateix serveix per a les difamacions (són difamacions fins que no es presentin proves) contra en Nani Mora.
No podem caure en llençar merda contra tothom. El que és curiós és que les persones que més han entrat en les crítiques personals, ara posen el crit al cel quan es critica el grup de govern i reaccionen llençant merda contra l´oposició.
Si algú creu que així es pot regenerar la classe i l´activitat política crec que s´equivoca. Sincerament la meva modesta opinió és que cal ser inflexible amb els corruptes, previsor i tenir el cel necessari en aquests casos però no podem ser injustos ni atacar l´honorabilitat de persones innocents (siguin del partit que siguin). Els polítics han de mostrar clarament a la ciutadania com pretenen acabar amb la corrupció i el clima de desconfiança generalitzada, però d´aquí a incriminar a tothom hi ha un pas massa agosarat i perillós. Fins que no es demostri el contrari els éssers humans necessitem algun tipus d´organització política i em sembla clar que el camí agafat en aquest fòrum no és el més oportú ni beneficiós pel conjunt de la ciutadania. Calen passos decisius i clars (en aquest sentit l´últim ple municipal va ser decepcionant ja que esperava que l´Ajuntament de Llavaneres imités el camí iniciat per altres ajuntaments i revisar,anul.lar i paralitzar acords i projectes relacionats amb la pressumpte trama de corrupció, així com el POUM lligat íntimament a aquests projectes).
Carregar-se el principi de pressumpció d´innocència és perillós, com ho és no fer absolutament res. Engegar el ventilador només mostra nerviosisme (si realment un és innocent aquesta tàctica no s´acava d´entendre) i el nerviosisme genera més desconfiança en aquells que estan nerviosos.
Si l´alcalde està tranquil, si la direcció de la Federació de CiU està tranquil.la, no acabo d´entendre els missatges apareguts al Forum. La demagògia acaba essent un boomerang contra qui la llença, i, de moment, vull pensar en la innocència de la immensa majoria dels nostres representants, almenys fins que no hi hagin proves tangibles.
L´eslògan d´ERC a les anteriors eleccions municipals era de poble i seny, doncs això, i l´eslògan de CiU feia referència a la qualitat de vida, doncs això també. Treballem en aquesta direcció, busquem els acords més grans possibles i deixem que la justicia faci la seva feina. El paper de la ciutadania està en col.laborar amb la justicia, denunciar quan en tingui proves, no el de convertir-se en jutges i acusadors sense proves al mateix temps.

Els Valors (3)

6). L´ESTATUT EPISTEMOLÒGIC DE LA TEORIA DELS VALORS.

a). LA CIÈNCIA DELS VALORS:

Per axiologia entenem la ciència dels valors (especialment dels morals) i que té una relativa novetat en la història del pensament, en tant que le terme i el concepte foren desenvolupats a començament del segle XX sobre tot per autors neokantians de l´escola de Baden, en contraposició, no obstant, amb la moral formal kantiana.
La teoria dels valors és, doncs, l´estudi de la naturalesa dels valors, entitats que existeixen en diversos àmbits humans, com l´ètica,estètica, la sociologia, la psicologia o la religió. El tema d´estudi d´aquesta branca de la filosofia el constitueix la determinació de la naturalesa pròpia del valor, el seu sentit objectiu o subjectiu, la seva relació amb els judicis de valor i amb les altres tendències humanes que satisfan, i la seva classificació i interdependències mútues.

b). EL FUNDADOR DE L´AXIOLOGIA: H. LOTZE.

La teoria dels valors té un inici relativament recent, ja que sorgeix durant la segona meitat del segle XIX, amb el moviment neokantià; el seu iniciador és H. Lotze, que enten el valor com a quelcom irreal, però present, encara que aquells que desenvolupen una vertadera filosofia del valor són els representants de l´escola de Baden( Windelband i Rickert, principalment) que distingeixen entre ciència idiogràfiques i ciències nomotètiques (ciències de l´esperit i ciències d ela naturalesa) i la constitució dels valors i els judicis de valor com a objectes propis de la filosofia (mentres que de les ciències de la naturalesa ho són els fets).

c). EL SUBJECTIVISME I EL PSICOLOGISME DELS VALORS.

Conjuntament amb aquesta filosofia que dona al valor una entitat trascendental, fonamentada en l´estructura de la conciència, sorgeia Austria la denominada corrent subjectivista dels valors, patrocinada per A. Von Meinong (1853-1920), deixeble de Brentano, i que defensa que la valoració és un fet merament psíquic i subjectiu,i que el valor depèn del gust i l´opinió a la que contraposa Ehrenfels que el fonament del valor és el desig, i no el gust, ja que també són coses valuoses coses que no existeixen (el bé perfecte).

d). CRITICA DEL SUBJECTIVISME DELS VALORS: SCHELER I HARTMANN.

La crisi del psicologisme (i l´acceptació de l´objectivisme per part de Meinong) i de la crítica que li fa Husserl, origina una corrent fenomenològica, defensora de l´objectivisme axiològic que té com a exponent principal a Max Scheler, que, en directa oposició al formalisme kantià, tracta els valors com a qualitats a priori de les coses,independents de l´experiència humana i vertader contingut material de l´ètica. Per a Scheler, els valors són objectius i universals, i són els fonaments de l´aprovació o desaprovació que produeixen en nosaltres. Estan ordenats jeràrquicament. Un altre defensor del caràcter objectiu dels valors és N. Hartmann. En les corrents existencialistes, en canvi, es consideren els valors com afruit de la lliure creació de l´individu,que manifesta, així, la seva capacitat de projectar-se fora de sí.

e). ELS VALORS EN L´EMPIRISME LÒGIC

Les teories sobre el valordefensades per l´empirisme lógic poden considerar-se com l´antitesi i negació de la filosofia dels valors. Per a Carnap, els judicis de valor són formes de llenguatge prescriptiu que expressen desitjos de forma de manaments. Un judici de valor està mancat de sentit en tant que no pot ser ni vertadera ni falsa. Doctrina semblant defensa Ayer, per a qui tant els judicis ètics com els estètics són pseudoenunciats i no són més que l´expressió del sentiment.

f). ELS VALORS COM “ACTITUDS PRO” A DAVIDSON.

D. Davidson considera els valors com actituds positives de l´agent (actituds pro) i entre ells inclou no sols els valors clàssics, sinó també els principis estètics, les idees morals, els desitjos, els fins i tota classe de preferències. D´aquesta manera, generalitza la noció de valor en un sentit semblant a l´usual en les teories de sistemes dinàmics i en cibernètica, que consideren valors de tota classe de tendències, com les que existeixen en tot sistema que posseeixi alguna classe de teleonomia, homeostasis o autorregulació. Des d´aquesta perspectiva, es parla de valors sempre que es manifestin tendències polars d´atracció o repulsió. Tenint en compte la teoria de l´evolució, es distingeix entre valors preprogramats genèticament i valors culturals adquirits. Els primers són transmesos genèticament i formen part del bagatge general de l´espècie; els segons, fruit del desenvolupament de la cultura.

Els valors (2)

4). L´AXIOLOGIA COM A TEMA FILOSÒFIC.

Els valors constitueixen un tema nou en la filosofia: la disciplina que ho estudia fa els primers passos durant la segona meitat del segle XIX. És cert que alguns valors com la justicia, la bellesa, el bé, etc..inspiraren a filòsofs com Plató, Aristòtil o Sant Tomàs, però, aquestes preocupacions no aconseguien retallar una regió pròpia, sinó que cada valor era estudiat aïlladament. Tant els antics com els moderns varen incloure, sense tenir plena consciència, el valor en el ser, i mesuraven els dos amb la mateixa vara. Els intents de l´axiologia es dirigien a valors aïllats i, particularment, al bé i al mal. L´estudi d´aquests valors aïllats adquireix avui una nova significació a l´adonar-se del fil que els uneix. Així, tant l´ètica com l´estètica han donat un pas endavant a l´afinar-se la capacitat d´examen del valor en tant que valor.
Ara bé, mentres que alguns filòsofs defensen que tota la filosoria no és més que axiologia, altres defensen que els valors no constitueixen cap novetat, que s´ha descobert un nom nou per a designar velles maneres de ser.

5). NI COSES, NI ESSÈNCIES, NI VIVÈNCIES: VALORS.

¿A què podrien reduir-se els valors, segons aquesta última concepció? Tres eren els grans sectors de la realitat que havíem senyalat: les coses, les essències i els estats psicològics.

a). El reduccionisme del valor a allò agradable: S´intentà, enprimer terme, reduir els valors als estats psicològics. El valor equival a allò que ens agrada, s´identificà amb el desitjat, amb l´objedcte del nostre interès.
b). Reducció del valor a l´essència: N. Hartmann.: Aquesta postura identificà els valors a les essències, idees platòniques. L´error d´aquesta assimilació dels valors a les essències és fruit a la confusió d´alguns pensadors entre la irrealitat i la idealitat.
c). Reducció dels valors a coses: La suposada intemporalitat del valor ha donat un gran recolzament a la doctrina que preten incloure els valors entre els objectes ideals. Si bé ningú a intentat reduir els valors a les coses, no hi ha dubte que es confongué a aquells amb els objectes materials que els sostenen, amb els seus depositaris. La confusió s´originà en el fet real que els valors no existeixen per si mateixos, sinó que descansen en un dipositari que és, generalment, d´ordre material. La necessitat d´un dipositari en qui descansar,dona al valor un caràcter peculiar, el condemna a una vida parasitària, però aquesta idiosincràsia no pot justifica la confusió. Així convé distingir valor i bé (que equival a les coses valuoses, a les coses més enllà del valor que se´ls hi ha incorporat).

Els valors (1)

VALORS? QUINA TEORIA DELS VALORS?


Davant la situació actual m´ha semblat oportú fer un anàlisi de la teoria dels valors a nivell moral.

1). PRINCIPIS ETIMOLÒGICS DEL CONCEPTE DE VALOR.


Del llatí valor, de valere, estar vigorós o sà, sr fort; en grec, axios, mereixedor, digne, que posseeix valor, d´on procedeixen termes com axiologia. Tot allò que fa qu l´home desitgi quelcom, per sí mateix o per la seva relació amb una latra cosa. El sustantiu valor apareix en el llatí medieval amb el sentit de força, coratge, poder, sobre tot de cambiar i comprar. Ha passat així a les llengües neollatines amb el sentit de coratge i, en l´epoca moderna, amb el sentit de preu i d´allò que fonamenta el preu. Sembla ser que la utilització pròpiament filosòfica de la paraula apareix cap a la mitat del segle XIX, amb Lotze.

2). HISTÒRIA DE LA TEORIA DEL VALOR.


L´ésser humà ha reconegut des de l´antiguitat l´existència de valors en el terreny de l´ètica o del comportament social. Així els sofistes, promotors d´un relativisme ètic fonamentat en les creences subjectives de l´home, que fan bo els que aquest creu bo, admeten el diferent valor d´aquelles creences que resulten més útils per a la vida quotidiana, i orienten els seus ensenyaments a saber descubrir-les. Plató sosté que els valors socials depenen del coneixement de les essències –de les idees- i que el bo i bell ha de ser també el vertader; aquest és el començament de la tradició que floreix en la filosofia escolàstica i que identifica la unitat, la veritat, la bondat i la bellesa com a propietats necessàries del ser. Aquesta subordinació del valor al ser ha estat la causa que en la filosofia tradicional no hi hagi existit un tractament peculiar del sentit del valor. La teoria dels valors no ha existit pròpiament fins al segle XIX. Les primeres teories sobre el valor són de tipus econòmic en autors com A. Smith i D. Ricardo fins a Karl Marx.
A la filosofia li pertoca l´anàlisi del valor en general, no ja del valor ètic o econòmic, i l´estudi de la naturalesa pròpia del valor. La distinció entre fets i valor posa de manifest que no és el mateix el valor que el ser de la cosa. La noció de valor ocupa un lloc fonamental en la filosofia de Nietzsche, per a qui la cultura occidental no és més que la inversió reactiva dels primers valors de la vida. Per això imposa a la filosofia la tasca crítica d´una vertadera transvaloració de tots els valors transmesos.
Els valors varen adquirir importància en la filosofia gràcies al nou concepte d´experiència aportat per la fenomenologia que permet obrir un camp ontològic completament independent de les coses, no sotmès a la contingència física, i que permet adquirir coneisements amb universalitat i necessitat i, per tant, fonamentar el nostre obrar moral.
Per molts autors el valor no es pot explicar, com tampoc podem explicar què és vermell o groc. Però això no ens ha de portar a creure que dels valors, per ser indefinibles, no en podem tenir cap coneixement o que aquesta característica suposa un deficiència.

3). H. REINER: VALORS CONDICIONATS I VALORS ABSOLUTS.

H. Reiner introdueix dins dels valors la distinció entre valors condicionat per la necessitat o relatius, i valors absoluts. Els primers serien aquells valors que li venen bé a una persona, ja sigui perquè satisfà una necessitat pròpia o aliena. Els valors absoluts són aquells que consisteixen simplement en que apareix com a grata la realitat de quelcom en la seva pròpia naturalesa considerada en si mateixa.
“Los valores absolutos son aquellos que consisten simplemente en que aparece como grata la realidad de algo en su propia índole considerada en sí misma se les ha denominado valores absoutos. Con ellos se da a entender que esos valores descansan en cierto modo en sí mismos, que su ser no consiste, por tanto, en venirles bien a alguien, sino que es su existencia en sí misma la que se vive como grata. Mas también corresponde a la naturalesa de estos valores basolutos el que nos remitan a lo metafisico, en cuanto que nos permiten barruntar una razón de ser que late en el fondo de ellos aunque es inaprehensible para nosotros y que nos inspira un aprecio de índole peculiar, aprecio que entraña a la vez respeto o veneración por los portadores de estos valores”

Etica i politica 2

ETICA I POLTICA 2

Una bona praxis política també ha de tenir en compte els drets i deures de la ciutadania.
En primer lloc és inalienable el dret a la crítica. La ciutadania ha de tenir el dret (i fins i tot l´obligació) de comparar un govern, ha d´estar convençut del dret fonamental de criticar els conceptes bàsics que el govern està concretant. També ha de tenir la possibilitat de comparar plans polítics analitzant si aquests donen les condicions fonamentals per al benestar, desenvolupament i la realització dels ciutadans.
Un altre dret fonamental és el de garantir un control exhaustiu, complert i permanent del poder, el resultat del qual ha de ser determinant. Els errors adminstratius, les irregularitats i els indicis d´il.legalitat o males praxis han de ser investigats immediatament i de forma exhaustiva.
Un altre dret fonamental és el de la llibertat d´opinió. El poder ha de possibilitar els canals per a que aquesta llibertat d´opinió es quedi sols en una possibilitat teòrica, o en una praxis a les barres del bar i sigui extensible al conjunt de la població i tingui un ressó, una influència en les decisions dels governants.
Tampoc podem oblidar que els ciutadans tenim algunes obligacions com són els de la participació política (que va més enllà de l´exercici del dret a vot o a militar en un partit polític), el compromís de cada ciutadà amb els seus conciutadans en general, el respecte a les lleis (no val que exigim als polítics una honradesa que la ciutadania incompleixi i es salti sempre que pugui), la cooperació entre governants, entre governants i governants i entre governats, etc...
En aquest sentit, doncs, cal tenir present certs paràmetres fonamentals:
1-És fonamental el control de totes les administracions i dels governants, igual que aquests tenen l´obligació d´un cert control sobre la ciutadania (sobre el pagament dels impostos, compliment de les lleis, etc...). Compte! Control no vol dir manipulació ni l´eliminació de la llibertat personal
2- Quan aparegui la sospita d´una mala praxis, d´una irregularitat o d´una possible il.legalitat, s´ha d´investigar fins al final, treure´n les conseqüències i informar-ne dels resultats a l´opinió pública. Tot això evidentment sense carregar-se la presumpció d´innocència. Ara bé aquest últim aspecte no pot provocar la desidia i la manca de vigilància dels nostres administradors públics.
3-Potenciació fins a on ens sigui tècnicament i socialment possible la participació activa i decisiva de l´opinió pública. Per quèno es pot en uns moments com els que estem vivim decidir que el POUM municipal necessiti quelcom més que la simple majoria d´un ple municipal. Per què no decidim que ha de passar per un referèndum popular?
4-Potenciar la iniciativa ciutada, respectant les seves opinions i formulacions, promovent un debat entre totes les parts, i sempre previ una informació completa de tot el que està en joc.
5-Promoure la iniciativa ciutada en els afers públics. El poder públic ha de prendre la iniciativa quan la ciutadania no respon,però en cas contrari la ciutadania és qui ha d´anar al capdavant dels projectes, acompanyats, això sí, de les diferents administracions.
6-Començar un debat asserenat sobre les fonts del problema de la corrupció (finançament dels partits polítics, el finançament dels ajuntaments, i la manca de control sobre les polítiques urbanístiques) però amb l´obligació d´arribar a acords. Uns representants que no poden acordar aquestes qüestions fonamentals, crec que estan incapacitats per a dirigir correctament els camins de la comunitat.
7-Buscar les fòrmules concretes que tots aquests principis, normes, paràmetres, drets i deures s´han de concretar.

Etica i Política 1

ETICA I POLÍTICA: SANT ANDREU DE LLAVANERES (1)

Fa temps que vaig decidir que seria bo per a mi retirar-me del dia a dia de la política local per tal de poder analitzar, sense fanatismes i amb el màxim d´objectivitat del que sóc possible,la realitat a Llavaneres i a Catalunya. Els últims esdeveniments m´han portat a autoobligar-me a fer una reflexió, després de l´emprenyada i indignació inicial, intentant anar més enllà dels fets puntuals que han portat a Llavaneres a estar en boca de tot el país.
Ja portem uns anys i unes quantes eleccions on es pot constatar com és cada cop més gran el desprestigi de la classe política i de l´activitat política en general amb l´augment de l´abstenció que aquest desprestigi comporta. Ens hem familiaritzat massa sovint amb casos de corrupción, lluites del poder pel poder (únicament pel poder), atacs personals entre polítics, promeses imcomplertes…i tot això provoca una més gran indiferencia per l´activitat política. Crec que ja massa temps ens hauríem d´haver preguntat si aquesta actitut no té l´origen en com es realitza aquesta activitat, si no és l´activitat dels polítics la que ha creat una imatge negativa de la causa a la que pretenen servir (massa sovint els sentim com s´omplen la boca afirmant com s´estimen el poble i a continuación apujar-se el sou o queixar-se quan se l´han de baixar), preguntar-nos si no és cert que els polítics no s´esforcen en organitzar campanyes informatives d´explicació i concienciació fora de discursos més o menys demagògics amb una finalitat únicament electoralista. Preguntar-nos si no és cert que la política moltes vegades no és més que una lluita entre partits polítics i que en els debats polítics s´abracen temes personals i no interessos objectius (sols cal mirar la última campanya electoral a Llavaneres i alguns dels articles apareguts en el fórum del Pal de Paller).
El més greu de tot plegat és que el mal nom de que gaudeix la política comporta un augment de la distancia entre governants i governats, ja que aquests últims es veuen a si mateixos com a simples objectes que depenen dels capricis d´una èlit i amb això disminueix el control que la ciutadania hauria d´exercir sobre la classe dirigent i també comporta un sentiment d´omnipotència i esperit messiànic per part d´aquests últims.
Ara bé, com es pot solucionar aquesta situación? Aquesta és la veritable “mare dels ous”. A continuación presentaré algunes reflexions al respecte que ja dic d´entrada no són especialmente novedoses moltes d´elles però que algunes d´aquestes propostes cal tornar-les a posar sobre la taula i d´altres poden ser el camí de la regeneració política.
En primer lloc indicar que l´activitat política s´ha de fonamentar en grans principis que són els de receptivitat ( en el sentit que tot polític ha de ser receptiu a les critiques que li arrivin de la ciutadania, escoltar-les, tenir-les en compte, donar-hi resposta, evitar-ne la desqualificació gratuïta i generar un diàleg amb aquesta critica); el principi de trasparència (explicar el perquè realitza una acció, en quins valors morals concrets es fonamenta, definir aquests valors, informar i aclarir sobre els procediments de la presa de decisions, la situació i el context que ha portat a aquesta decisió i no amagar información per molt preocupant o negativa que pugui ser); el principi de la dignitat personal (en tant que ha de considerar a cada ciutadà com un fi en si mateix i mai com a un mitjà i amb una dignitat inalienable); el principi de la prioritat de fins (en tant que el polític ha de distingir entre els legítims interesos personals i partidistes dels fins de la comunitat) i el principi de responsabilitat ( que es concreta en respondre davant els ciutadans i els seus representants, a través de les institucions, de tot allò que es sol.liciti explicació o justificació. També comporta assumir com a propis els comportaments il.legals o greument immorals dels alts càrrecs subordinats si no és que el propi governant és qui ha destapat l´error i ha pres les mesures oportunes, deixant de banda l´excusa de l´abús de confiança, i finalment es concreta es prendre decisions calculant les seves conseqüències per a la comunitat).
A més d´aquests grans principis l´activitat política hauria d´anar acompanyada de certes practiques com són la de la contínua informació a la población. Si el govern no informa correctament, veraçment i de forma completa pot provocar en la ciutadania la impresió que les decisions més importants es decideixen per alguns dirigents. En segon lloc el govern ha de garantir, permetre i promocionar que la ciutadania s´expressi lliurement en el nivell polític. El govern que no permet (ja sigui per la falta o la ocultació de la información, ja sigui per negar el debat públic) l´expressió de la ciutadania ataca directament a aquesta población. En tercer lloc la política ha d´oferir una gama d´activitats relacionades amb els interesos dels diferents nivells de la población. En quart lloc una comunitat que funciona és aquella que promou les forces creadores dels individus, oferint-los un clima propici i positiu per a sentir-se lliures. I per últim els governants han de buscar les fòrmules que possibilitin les condicions bàsiques per al benestar de tots els éssers humans i tots els ciutadans de la seva comunitat.

Nicaragua

NICARAGUA: UN PAÍS MARCAT PER LA SEVA GEOGRAFIA I LA SEVA HISTÒRIA.


A finals dels anys 70 Centreamèrica era un autèntic polvorí, marc de molts processos revolucionaris en contra de les dictadures existents i en mig d´una guerra freda entre el bloc capitalista i el bloc comunista. En aquest context un país de 130.000 km i 2 milions d´habitants (actualment el nombre ha crescut fins els 5 milions) apareixia en primera pàgina muldial quan la revolució popular sandinista derrocava una de les pitjos dictadures existents de la història que governava Nicaragua amb el suport dels EEUU.
Però en la història de Nicaragua aquest fet bèl.lic no va ser ni el primer ni l´últim procés d´alliberament. La història de Nicaragua està marcada per les lluites contra els processos d´invasió espanyola primer i nordamericana posteriorment, ja sigui d´una invasió militar o econòmica com és la que està patint actualment per mans de les grans multinacionals (l´espanyola Unión Fenosa entre altres) i del capitalisme salvatge imposat pert Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional i els països capitalistes europeus (l´Estat Espanyol, per desgràcia, inclòs) i nordamericans, fins al punt que durant la dècada dels 80 els EEUU (que va ser condemnat per l´ONU) va organitzar i militaritzar un grup terrorista per a derrocar el govern revolucionari i democràticament reelegit posteriorment.
Si una persona està mínimament atenta al que veuen els seus ulls i al que les seves orelles poden escoltar, aquest fet és prou evident tant sols al trepitjar terra nica. Pintades de tot tipus, murals a les principals parets de les ciutats, restes d´edificis, etc… mostren un país que ha hagut de patir masses enfrontaments bèl.lics i que ha trencat la unitat social d´un país que la necessita més que mai.
Però la divisió del país no és sols política (si mirem atentament els resultats electorals veurem que els partits d´esquerra i els liberals es reparteixen quasi equitativament l´electorat) sinó també una divisió social fruit també de la seva geografia y història.
Dels 5 milions d´habitants, un milió el trobem situat a l´àrea de la capital (Managua) i la resta de ciutats més poblades es troben a la costa del Pacífic. Les ciutats o comunitats de la costa de l´Atlàntic són molt menys poblades i és on habiten els grups indígenes coneguts amb els noms de “Misquitos”, “Sumos” i els “Ramas” a més dels grups d´ascendència africana (fruit del comerç d´esclaus en l´època de la colonització) com els “Criollos” i els “Garifonos”. I és que Nicaragua és un país amb una gran diversitat geogràfica on destaca la seva cadena de volcans, llacs i llacunes, així com les platges dels oceans pacífic i atlàntic, sense oblidar els espesos boscos del centre del país quasi despoblat, però, per damunt de tot, un país amb una gran diversitat cultural.
Però per desgràcia, avui en dia, Nicaragua no és conegut especialment pels seus paisatges paradissiacs com són les platges de Poneloya (al departament de León), els boscos esplèndids del departament de Nueva Segovia i Ocotal, la zona cafetera de Matagalpa, el centre colonial, perfectament conservat, de la ciutat de Granada, els volcans (alguns d´ells encara encara en actiu) i la illa d´Ometepe, la illa més gran del món situada en un llac, el qual és l´únic del món que conté taurons, i que, per ella mateixa, és una autèntica maravella de la naturalesa. En aquest punt cal destacar l´illa de Corn Island situada a la costa atlàntica i que és el paradís per a tots els que practiquen la inmersió subaquàtica.
Però per desgràcia tot aquest paradís, al que caldria afegir-hi la seva magnífica cultura curinaire, es veu enterbolida per una situació econòmica de la seva població extremadament pobre en la seva inmensa majoria. Prop de dos milions viu en situacions d´extrema pobresa i amb dificultats de subsistència més que evidents. Però no sols això, dos milions més viuen en situacions de pobresa i sols al voltant del 10% de la població viu en una situació econòmica mínimanent acomodada.
L´índex d´analfabetisme, que durant l´època sandinista s´havia reduït a menys del 20%, ha pujat els últims anys a xifres que superen el 50% de la població, encara que la sospita és que prop del 80% no sap llegir i escriure correctament.
Molts ulls d´Europa i els EEUU estan altre cop de les noticies provinents de Nicaragua ja que a les últimes eleccions el Frente (el partit sandinista i d´esquerres) ha tornat a guanyar i tothom està pendent dels moviments i de les decisions que està prenent. Esperem que aquest país paradisíac pugui desfer-se de les urpes d´aquest neoliberalisme absolutament salvatge que ha portat Nicaragua a lamisèria més absoluta i que la seva gent pugui tornar a viure en pau i desenvoluparse econòmicament i culturalment. Al cap i a la fi, si al mal anomenat “tercer món” els hi va bé voldrà dir que a altres éssers humans els hi va bé i, segur, a tot nosaltres també ens aniria millor.

El Pecat 3

DEFINICIÓ DE PECAT ESTRUCTURAL.

Per entendre el pecat estructural o ambiental (que neix de la doctrina social de l´Esglèsia, especialment en els escrits de Medellín i Puebla, així com en l´encíclia Rei Socialis de Joan Pau II) cal tenir present que el mal no es crea del no-res sinó que neix d´un ambient. En aquest sentit no podem perdre de vista que l´home és víctima d´uns valors que l´envolten. Així l´home no és l´amo d´aquest món sinó que n´és una víctima.
Ara bé, no podem caure en l´error de l´autocomplaença i pensar que el pecat estructural elimina el pecat personal, sinó únicament vol dir que tots estem afectats,invadits per l´antifraternitat i per això tots els homes som pecadors. En aquest sentit el pecat estructural posa de manifest una oposición entre el món i Déu.
És aquest pecat el que treu Déu, la font dels actes pecaminosos és el que treu Déu, el pecat del món, l´arrel de tots els pecats i això vol dir carregar o patir la creu.
El món (com a sistema de valors) o pecat estructural és dolent perquè al coincidir amb el sistema,la veritat queda encoberta i ha de ser descoberta. En aquest sentit és important veure com Jesús lluita contra uns valors però per defensar-ne uns altresl.
En aquest sentit el món és una de les fonts que els homes no ens adherim a Crist i sí als valors contraris a Jesús. El poder mundà no serveix per a res. Així els homes som víctimes i agents del pecat del món, que ens és revelat per Jesús morint a les seves mans.
L´ésser humà té interesos i psassions que apareixen com un sistema de valors i és més fácil viure d´acord amb aquests antivalors. El qui vol viure amb valors i no amb els antivalors té un preu (la fraternitat surt a contracorrent de l´ambient) i és molt complicat perquè els homes estem plens de falses necessitats, plens de relacions amb unes estructures fonamentades en valors litúrgics i objectius determinats, creant demandes i practiques que aquestes demandes exigeixen.
En aquest sentit el pecat s´instal.len en el nostre interior, en l´ambient interior, no el social.


DIMENSIÓ TEOLOGAL DEL PECAT

Per entendre plenament el tema del pecat no podem oblidar que la dimensió última de tot pecat és una dimensió teologal i que no podem entendre´l sense entendre que el pecat ens porta al concepte de la gràcia i que el pecat ens porta a la idea de la dimensio sobrenatural de l´ésser humà.
Per a que un home accepti la realitat del pecat i de la seva naturalesa pecadora es fa imprescindible que accepti el seu destí sobrenatural i la revelació de Déu del que es dedueix que l´home tot i que intenta ser responsable amb l´anterior s´adona de la seva miseria, es veu com a malalt però dirigit a la salvació, fent evident que aceptar aquesta realitat és una manera de contestar la crida de Déu. Aquest fet, juntament amb la consciencia humana de ser fill de Déu, és el que distancia el concepte de culpa cristiana d´altres concepcions moralistes humanes.
L´altra diferècia entre el pecat cristià i la culpa moralista no cristiana és que les experiències humanes de culpa comporten condemna mentres que el pecador cristià se sap Salvat, que la bondat divina és infinita i, per tant, aceptar la gràcia divina. És entendre que Déu creu en mi, que confía en mi i em vol, que no té sentit la por i que tot succeeix davant la mirada de Déu.
En aquest sentit el pecat seria l´ofensa a Déu i que consisteix en que l´home es destrueix a sí mateix i aquesta destrucció no és altra cosa que allunyar-se de Déu, un rebuig de Déu que implica o bé un ateisme responsable o bé en una creença irresponsable (s´accepta a Déu però no és res per a mi).
Per últim reconèixer que per a poder conviure amb aquesta concepció de pecador l´home si sap perdonar als altres. No podem oblidar que en la nostra relació amb els altres ens descobrim com som, que els altres són, han de ser, éssers suprems i hem de viure de l´amor.