També voldria indicar, seguint els posicionament de Walzer, que una societat forta no implica la desaparició de l´Estat i de la seva estructura burocràtica. Societat civil i Estat ha de relacionar-se mútuament, es necessiten mútuament i una i l´altra no sols s´han d´ajudar sinó col.laborar i potenciar-se mútuament.
Per portar a terme aquest projecte és fonamental una descentralització del poder (que impliqui una aproximació d´aquest del ciutadà), un control del mercat per part de la comunitat i no per part de grups reduïts multinacionals i una obertura a la pluralitat ideològica de projectes socials, ètics i polítics.
Par tal de poder portar a bon terme una democràcia real cal també una autència democràcia econòmica i social, que enforteixi la llibertat de cada individu per tal que pugui decidir els camins de la seva realització personal, segons els seus propis interesos, aspiracions i capacitats; i no podem negar que avui en dia, ens trobem molt lluny, massa lluny, d´aquest objectiu.
No hem d´oblidar que la democràcia real no pot resoldre tots els problemes i conflictes socials, però sí és veritat que hauria de donar als ciutadans oportunitats perquè, amb consensos, siguem tots protagonsites i no solament espectadors, i, entre tots, busquem solucions respectant els interesos i opinions de les minories i de cada persona.
Aquest camí és lent, ple de dificultats i entrebancs perque comporta saber escoltar tots els matisos, totes les veus, tots els accents, tolerar i respectar l´adversari i les opinions disidents; controlar al govern i als seus agents, crear les condicions socials per tal que tots els ciutadans puguin participar d´una manera activa, expresar-se i contribuir en la presa de decisions de la col.lectivitat. Un camí que no té, ni hauria de tenir, una meta prefixada, sinó sotmès a la voluntat de la àmplia complexitat de la realitat plural de la ciutadania i un retorn a allò més essencial del concepte ideal de democràcia, un retorn a un sistema on la sobirania retorni al poble i on aquest participa i és responsable en la presa de decisions.
dimarts, 20 de març del 2012
democràcia i demogògia (5)
Recuperant la nació, la ciutadania. Ara bé, això no implica un retorn al passat, a models polítics del segle XIX , o més antics encara, un retorn a un nacionalisme excloent de tall racial o ètnic. Una recuperació de la ciutadania implica, avui en dia, un recuperació de l´activitat de la societat civil essent conscient que aquesta no és un grup social, un grup religiós o cultural i on l´important no és el que són sinó el que volen ser, el destí que volen aconseguir i que superi quansevol mentalitat de tall fronterer i que superi el nacionalisme defensiu del segle XX i que recuperi conceptes com el de ciutat i nació com a pas previ per a recuperar el mateix concepte d´activitat política.
Hem de recuperar el carrer, la plaça, l´escala de veïns, les associacions de barri, no tant com un espai de lluita sinó com un espai de debat, però també de vida social, de vida comunitària, de vida política, l´espai on es dóna el conflicte però també el lloc de la solidaritat, de la col.laboració, de la companyonia, de les relacions, etc…
La recuperació de la societat civil ha de comportar també la descentralització del poder, de la presa de decisions, de la distribució ordenada de les responsabilitats, un espai que s´ha de convertir en una autèntica escola de convivència, de vida comunitària i de presa de consciència de la vida bona, de l´aplicació i aprenentatge dels valors de l´autèntica democràcia dins, però, els marges que permeten l´autonomia individual i la identitat nacional.
Solament si una societat és capaç de desenvolupar una societat civil forta i cohesionada, on els seus membres siguin i estiguin compromesos i actius en tots els àmbits de relació social,serà possible una més gran participació ciutadana i una elecció de diferents escenaris on es poden desenvolupar models heterogenis.
En aquest sentit em sembla fonamental la consideració de Michael Walzer per a qui l´aspecte més important de la societat civil és la lliure elecció i la participació a la comunitat, al considerar la societat civil com el regne de la lliure elecció, comunitat i participació. Una elecció que serà possible si es pot elegir individualment entre un ampli nombre de grups, d´ideologies i de formes de vida entre la que els individus es mouen lliurement, entre altres raons perquè no podem oblidar que la voluntarietat ha de ser també un dels trets fonamentals de l´acció de la societat civil.
Ara bé, per tal que l´activitat de la societat civil pugui ser considerada democràtica és fonamental evitar les grans desigualtats, especialment econòmiques, ja que l´acumulació de capital per part d´individus o associacions pot fer desaparèixer, en la pràctica, aquesta pluralitat de la que abans parlàvem.
Hem de recuperar el carrer, la plaça, l´escala de veïns, les associacions de barri, no tant com un espai de lluita sinó com un espai de debat, però també de vida social, de vida comunitària, de vida política, l´espai on es dóna el conflicte però també el lloc de la solidaritat, de la col.laboració, de la companyonia, de les relacions, etc…
La recuperació de la societat civil ha de comportar també la descentralització del poder, de la presa de decisions, de la distribució ordenada de les responsabilitats, un espai que s´ha de convertir en una autèntica escola de convivència, de vida comunitària i de presa de consciència de la vida bona, de l´aplicació i aprenentatge dels valors de l´autèntica democràcia dins, però, els marges que permeten l´autonomia individual i la identitat nacional.
Solament si una societat és capaç de desenvolupar una societat civil forta i cohesionada, on els seus membres siguin i estiguin compromesos i actius en tots els àmbits de relació social,serà possible una més gran participació ciutadana i una elecció de diferents escenaris on es poden desenvolupar models heterogenis.
En aquest sentit em sembla fonamental la consideració de Michael Walzer per a qui l´aspecte més important de la societat civil és la lliure elecció i la participació a la comunitat, al considerar la societat civil com el regne de la lliure elecció, comunitat i participació. Una elecció que serà possible si es pot elegir individualment entre un ampli nombre de grups, d´ideologies i de formes de vida entre la que els individus es mouen lliurement, entre altres raons perquè no podem oblidar que la voluntarietat ha de ser també un dels trets fonamentals de l´acció de la societat civil.
Ara bé, per tal que l´activitat de la societat civil pugui ser considerada democràtica és fonamental evitar les grans desigualtats, especialment econòmiques, ja que l´acumulació de capital per part d´individus o associacions pot fer desaparèixer, en la pràctica, aquesta pluralitat de la que abans parlàvem.
democràcia i demogògia (4)
La globalització econòmica, ideològica i cultural està comportant sota una aparença de ciutadania global, un poder global de grups minoritaris, una impotència, cada cop més conscient, dels ciutadans per a la participació i el debat i on, amb prou feines, podem saber qui i on es prenen les decisions, així com la impossibilitat de mantenir un debat ideològic. Amb qui mantenir-lo? On mantenir-lo? Qualsevol intent de portar-ho a terme és, o bé silenciat pels mass media, contestat violentament pel poder i, inclús, amb tot tipus de manipulació informativa. En aquest context qualsevol que opti per un model diferent del model liberal serà marginat, criticat o, purament, boicotejat amb tots els mitjans possibles. La diferència es converteix en un enemic a batre, fet que ens acosta perillosament, als règims totalitaris i, altre cop, demagògics.
Avui en dia, massa sovint, els partits polítics, els sindicats i moltes altres organitzacions socials estan esclaves del marqueting, de la publicitat, de la importància de l´eslogan, de la música del discurs, de la fotografia de fons, etc… Altre cop estratègies que ens aproximen més a la demagògia que a una veritable democràcia
Davant aquesta situació, com podem rebatre la demagogia si és que realment és possible?
Avui en dia, massa sovint, els partits polítics, els sindicats i moltes altres organitzacions socials estan esclaves del marqueting, de la publicitat, de la importància de l´eslogan, de la música del discurs, de la fotografia de fons, etc… Altre cop estratègies que ens aproximen més a la demagògia que a una veritable democràcia
Davant aquesta situació, com podem rebatre la demagogia si és que realment és possible?
democràcia i demogògia (3)
La democràcia liberal s´ha imposat i s´ha quedat sense alternativa i aquesta manca d´alternatives ha provocat el descrèdit encara més gran de la política en tant que ha quedat anul.lada la capacitat de prendre desicions i per tant la mateixa llibertat, així com la mort real de les ideologies. Una mort que ha comportat també la mort de l´intel.lectual perquè, tot i que aquest ha assolit les tasses de llibertat més gran de la història no està tant clar si la seva tasca prinicpal, la d´exercir el pensament crític, és possible, no queda clar si la llibertat de pensament és possible en tant que no queda clar si són possibles alternatives, si és possible construir una alternativa al model neoliberal o si, com diu un frase-eslògan, un altre món és realment possible. És possible pensar un món diferent, alliberant-nos de les pressions, les intimidacions i la manipulació.
Podem concloure en fortes crítiques al model neoliberal, però quin model ens alliberarà del seu domini imperial? I arribats en aquest punt trobem un altre argument per a defensar el domini actual de la demagogia com a règim dominant. El teòric enemic del neoliberalisme, l´esquerra política, té realment un discurs alternatiu? Té l´esquerra un element edificant des del que sigui possible construir un nou edifici? Té un component moral, en l´actualitat, l´esquerra?
El neoliberalisme no es rodeja d´una aureola de moralitat i, en aquest sentit, és inmune a un conjunt de critiques de tall moralistes, però l´esquerra, que sí es vol rodejar, d´aquesta aureola ètica queda indefens davant les seves contradiccions i les seves incapacitats i contradiccions. El naufragi de l´esquerra ha comportat també el naufragi de la pròpia democràcia, no perquè identificar esquerra amb democràcia i dreta amb totalitarisme (fet que la història ja ens ha demostrat que no és real) sinó perquè el naufragi de l´esquerra ha comportat la mort de la pluralitat ideològica i política i, per tant, també la mort de la llibertat i la nació.
La caiguda del mur va comportar que l´esquerra acceptés, amb més o menys matissos, l´ideari econòmic liberal i fent això ha destruït la seva capacitat per a construir una alternativa, per a portar a terme un canvi profund de la societat i, és evident que si l´esquerra no provoca una transformació real de la societat, no deixa de convertir-se en una imitació molt mediocre de la dret i, arribats en aquest punt, és evident que sempre és millor l´original que una imitació barruera.
Podem concloure en fortes crítiques al model neoliberal, però quin model ens alliberarà del seu domini imperial? I arribats en aquest punt trobem un altre argument per a defensar el domini actual de la demagogia com a règim dominant. El teòric enemic del neoliberalisme, l´esquerra política, té realment un discurs alternatiu? Té l´esquerra un element edificant des del que sigui possible construir un nou edifici? Té un component moral, en l´actualitat, l´esquerra?
El neoliberalisme no es rodeja d´una aureola de moralitat i, en aquest sentit, és inmune a un conjunt de critiques de tall moralistes, però l´esquerra, que sí es vol rodejar, d´aquesta aureola ètica queda indefens davant les seves contradiccions i les seves incapacitats i contradiccions. El naufragi de l´esquerra ha comportat també el naufragi de la pròpia democràcia, no perquè identificar esquerra amb democràcia i dreta amb totalitarisme (fet que la història ja ens ha demostrat que no és real) sinó perquè el naufragi de l´esquerra ha comportat la mort de la pluralitat ideològica i política i, per tant, també la mort de la llibertat i la nació.
La caiguda del mur va comportar que l´esquerra acceptés, amb més o menys matissos, l´ideari econòmic liberal i fent això ha destruït la seva capacitat per a construir una alternativa, per a portar a terme un canvi profund de la societat i, és evident que si l´esquerra no provoca una transformació real de la societat, no deixa de convertir-se en una imitació molt mediocre de la dret i, arribats en aquest punt, és evident que sempre és millor l´original que una imitació barruera.
democràcia i demogògia (2)
Amb la caiguda del mur els canvis han estat absoluts imposant, sembla ser, un únic model econòmic i eliminant tota alternativa possible. La caigua i descrèdit del comunisme com a forma d´organització social i política i la virtual desaparició de les corrents estatistes i populistes d´Amèrica Llatina ha comportat la desorientació de molts, orfes d´un model i referent amb el que guiar els seus ideals i les seves accions. I com posa de manifest l´optimista Fukuyama, carregant-se aquell liberalisme que intentava conciliar economia de mercat, llibertat i justicia del que el pensament de J. Rawls n´era un dels portaveus més importants i que a Europa va tenir un èxit considerable a partir de la segona guerra mundial amb l´anomenat Estat de Benestar i que, a principis del segle XXI està en plena crisi i profundament qüestionat, especialment el seu objectiu de la plena ocupació i el manteniment de serveis socials com són la sanitat, l´educació i la seguretat, en part degut a una crisi fiscal i la impossibilitat de fer front al creixement de la despesa social que provoca l´asfixia de les classes mitjanes.
El triomf del neoliberalisme, i que en molts llocs s´ha transformat en un neoconservadurisme, ha comportant l´empobriment i marginació de bona part de sectors amplis de la societat.
Aquesta crisi ha comportat un augment del que professen la vessant més dura del neoliberalisme i que perjudiquen especialment les classes socials més pobres i desprotegides, encara que sovint també perjudiquen, encara que en menor mesura, les classes mitjanes. Un model fonamentat en el valor absolut de la llibertat individual i en una defensa d´un neodarwinisme social poc sensible a les desigualtats que comporta el model.
La liberalització del mercat econòmic-financer-especulatiu, el favorisme governamental cap als grans grups empresarials i financers, la reducció dels salaris reals, la potenciació d´una cultura individualista són part dels seus eixos fonamentals.
Ara bé, tornant al principi, estem davant la mort de la democràcia? O, inclús, estem davant la mort de la mateixa activitat política? És possible tenir una visió general de la situació que vagi més enllà dels interssos estrictament particulars?
No es pot oblidar que per al liberalisme clàssic és fonamental l´existència d´una espai polític on es dona el consens i l´interès general així com la participació activa dels actors socials. Què en queda de tot això? Avui en dia domina una demagogia que es concreta en el domini de percepcions dominants efímeres fruit dels interesos que les manipulen i una fragmentació de la societat que anul.la la possibilitat de l´existència, en un prinicpi, dels ciutadans i, mes endevant, de la mateixa societat i la nació, de la que el debat actual sobre Europa n´és un exemple d´aquesta crisis institucional i política.
Un altre exemple en aquest imperi de la demagogia la trobem en la paraula llibertat. Tradicionalment la noció de llibertat implicava la capacitat de fer-se càrrec del propi destí, per un altre la capacitat d´evitar el domini del poder o dels que exerceixen realment el poder. Té sentit parlar avui de llibertat en aquestes dues nocions en el context de l´imperialisme neoliberal, la mort de la política i la crisis de control social i institucional?
El triomf del neoliberalisme, i que en molts llocs s´ha transformat en un neoconservadurisme, ha comportant l´empobriment i marginació de bona part de sectors amplis de la societat.
Aquesta crisi ha comportat un augment del que professen la vessant més dura del neoliberalisme i que perjudiquen especialment les classes socials més pobres i desprotegides, encara que sovint també perjudiquen, encara que en menor mesura, les classes mitjanes. Un model fonamentat en el valor absolut de la llibertat individual i en una defensa d´un neodarwinisme social poc sensible a les desigualtats que comporta el model.
La liberalització del mercat econòmic-financer-especulatiu, el favorisme governamental cap als grans grups empresarials i financers, la reducció dels salaris reals, la potenciació d´una cultura individualista són part dels seus eixos fonamentals.
Ara bé, tornant al principi, estem davant la mort de la democràcia? O, inclús, estem davant la mort de la mateixa activitat política? És possible tenir una visió general de la situació que vagi més enllà dels interssos estrictament particulars?
No es pot oblidar que per al liberalisme clàssic és fonamental l´existència d´una espai polític on es dona el consens i l´interès general així com la participació activa dels actors socials. Què en queda de tot això? Avui en dia domina una demagogia que es concreta en el domini de percepcions dominants efímeres fruit dels interesos que les manipulen i una fragmentació de la societat que anul.la la possibilitat de l´existència, en un prinicpi, dels ciutadans i, mes endevant, de la mateixa societat i la nació, de la que el debat actual sobre Europa n´és un exemple d´aquesta crisis institucional i política.
Un altre exemple en aquest imperi de la demagogia la trobem en la paraula llibertat. Tradicionalment la noció de llibertat implicava la capacitat de fer-se càrrec del propi destí, per un altre la capacitat d´evitar el domini del poder o dels que exerceixen realment el poder. Té sentit parlar avui de llibertat en aquestes dues nocions en el context de l´imperialisme neoliberal, la mort de la política i la crisis de control social i institucional?
democràcia i demogògia (1)
CONFERÈNCIA 2012
Tant Plató com Aristòtil creuen que inevitablement la democràcia degenera en un sistema demagògic. Ens toca plantejar ara si ens trobem actualment en un sistema demagògic encara que no amb les implicacions que preveien aquests dos autors, ja que Aristòtil entenia per democràcia un govern que oblida el bé comú afavorint de manera desproporcionada i, per tant, injusta els interesos dels més pobres. Per Aristòtil l´error fonamental del sistema democràtic és pensar que tots els individus som iguals no solament en llibertat sinó en tota la resta. I si tinguessin raó i la principal globalització d´avui en dia fos la demagogia.
Seria injust no reconèixer que la proporció de pobres avui en dia (si entenem per pobres aquells que no arriben als dos euros diaris) és menor que en la majoria dels moments de la història, com també hem de reconèixer que mai hi ha hagut tanta riquesa, com tampoc mai hi ha hagut tants elements materials, tècnics i intel.lectuals per a solucionar el problema econòmic.
Ara bé, el binomi pobresa-riquesa es troba en el moment més extrem de la història no sols ja a nivell econòmic sinó també en el repartiment del poder essent, de fet, incompatible amb l´exercici de la democràcia. El ric és qui té el poder, qui l´exerceix o, fet que encara és pitjor, a qui s´agenolla el poder, entrant en unes dinàmiques difícil de trencar i on qui té el poder es nega a negociar-lo i a cedir-ne el més mínim.
A aquestes alçades de la història tots plegats ja tenim prou experiència per a diferenciar entre el capitalisme teòric i el capitalisme real (que, de fet, és l´únic que existeix) que nega el capitalisme teòric que defensa el mercat lliure i la competència perfecta entre tots, evitant els abusos i que assegura l´eficiència en l´assignació de recursos als diferents usos alternatius, alhora que promou la justicia de la distribució del producte en funció d´allò que cadascú aporta al proces de producció.
En el capitalisme real el mercats es troben segretats per les grans multinacionals, on desapareix la competència i on tant els petits negocis com els consumidors i treballadors estan en clara depedència i feblesa. Però cal remarcar el paper d´escalu que té el proper poder públic que és incapaç de promoure un sistema més competitiu, racional i humà, que defensi l´Estat del Benestar, els consumidors i la seva pròpia autonomia.
Tant Plató com Aristòtil creuen que inevitablement la democràcia degenera en un sistema demagògic. Ens toca plantejar ara si ens trobem actualment en un sistema demagògic encara que no amb les implicacions que preveien aquests dos autors, ja que Aristòtil entenia per democràcia un govern que oblida el bé comú afavorint de manera desproporcionada i, per tant, injusta els interesos dels més pobres. Per Aristòtil l´error fonamental del sistema democràtic és pensar que tots els individus som iguals no solament en llibertat sinó en tota la resta. I si tinguessin raó i la principal globalització d´avui en dia fos la demagogia.
Seria injust no reconèixer que la proporció de pobres avui en dia (si entenem per pobres aquells que no arriben als dos euros diaris) és menor que en la majoria dels moments de la història, com també hem de reconèixer que mai hi ha hagut tanta riquesa, com tampoc mai hi ha hagut tants elements materials, tècnics i intel.lectuals per a solucionar el problema econòmic.
Ara bé, el binomi pobresa-riquesa es troba en el moment més extrem de la història no sols ja a nivell econòmic sinó també en el repartiment del poder essent, de fet, incompatible amb l´exercici de la democràcia. El ric és qui té el poder, qui l´exerceix o, fet que encara és pitjor, a qui s´agenolla el poder, entrant en unes dinàmiques difícil de trencar i on qui té el poder es nega a negociar-lo i a cedir-ne el més mínim.
A aquestes alçades de la història tots plegats ja tenim prou experiència per a diferenciar entre el capitalisme teòric i el capitalisme real (que, de fet, és l´únic que existeix) que nega el capitalisme teòric que defensa el mercat lliure i la competència perfecta entre tots, evitant els abusos i que assegura l´eficiència en l´assignació de recursos als diferents usos alternatius, alhora que promou la justicia de la distribució del producte en funció d´allò que cadascú aporta al proces de producció.
En el capitalisme real el mercats es troben segretats per les grans multinacionals, on desapareix la competència i on tant els petits negocis com els consumidors i treballadors estan en clara depedència i feblesa. Però cal remarcar el paper d´escalu que té el proper poder públic que és incapaç de promoure un sistema més competitiu, racional i humà, que defensi l´Estat del Benestar, els consumidors i la seva pròpia autonomia.
la poesia patriotica (10)
No voldria, però, oblidar les característiques bàsiques del patriotisme poètic català: la llengua i la relació amb l´Estat.
Poesies com les d´Antoni Bofarull (La Llengua Catalana), l´Oració de la Paraula Catalana de Joaquim Folguera o l´Himne a l´Agrupament Nostra Terra d´Àngel Guimerà en són un exemple.
Però en voldria destacar el poema La Llengua trossejada de Federic Rahola en tant que explica bona part de les visicituts que ha patit la nostra parla, i tota una declaració d´intencions en el poema A un Enemic de la meva llengua de Josep Burgas
• weskins
A un enemic de la meva llengüa.
Companys no estic massa d'humor per escriure alguna reflexió, o bé, contrastarne les vostres.
Disculpeume.
Estic llegint i intentant "carregar piles".
Malgrat aixó, em plau dedicar aquest poema als que no la volen, als que tant s'els en fot, als botiflers, i a tots els ciutadans europeus que puguin estar conectats,
"A un enemic de la meva llengüa"
En català em va fe una santa dona
la primera carícia maternal;
en català em contà rondalles l'avi
assegut a l'escó en la llar pairal.
En català em digué ses amoretes
la que avui es mastressa del meu cor;
en català em donà l'adèu el pare
quan l'extingí la llum dels ulls la mort.
En català han estat, tendres i dolces,
les primeres moixaines del meu fill....
I ara del català vols que renegui..??
No ho aconseguiràs pas...!! No hi ha perill..!!
Jo sento i penso en català, i voldríes
que en una extranya llengüa m'expressés..??
Un jorn fou nostra parla esclavitzada,
però aquells temps no tornaràn mai més.
Pel que fa referència al tema de la relació amb Espanya destacar-ne dues: L´Oda a Espanya de Joan Maragall i Ampla és Catella de Salvat Papesseït.
ODA A ESPANYA
Escolta, Espanya, – la veu d’un fill
que et parla en llengua – no castellana:
parlo en la llengua – que m’ha donat
la terra aspra:
en’questa llengua – pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.
T’han parlat massa – dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries – i els teus records,
records i glòries – només de morts:
has viscut trista.
Jo vull parlar-te – molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes – vida és la sang,
vida pels d’ara – i pels que vindran:
vessada és morta.
Massa pensaves – en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies – a morts els fills,
te satisfeies – d’honres mortals,
i eren tes festes – els funerals,
oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos – marxar replens
dels fills que duies – a que morissin:
somrients marxaven – cap a l’atzar;
i tu cantaves – vora del mar
com una folla.
On són els barcos. – On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, – no tens ningú.
Espanya, Espanya, – retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;
que el plo’ et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
Poesies com les d´Antoni Bofarull (La Llengua Catalana), l´Oració de la Paraula Catalana de Joaquim Folguera o l´Himne a l´Agrupament Nostra Terra d´Àngel Guimerà en són un exemple.
Però en voldria destacar el poema La Llengua trossejada de Federic Rahola en tant que explica bona part de les visicituts que ha patit la nostra parla, i tota una declaració d´intencions en el poema A un Enemic de la meva llengua de Josep Burgas
• weskins
A un enemic de la meva llengüa.
Companys no estic massa d'humor per escriure alguna reflexió, o bé, contrastarne les vostres.
Disculpeume.
Estic llegint i intentant "carregar piles".
Malgrat aixó, em plau dedicar aquest poema als que no la volen, als que tant s'els en fot, als botiflers, i a tots els ciutadans europeus que puguin estar conectats,
"A un enemic de la meva llengüa"
En català em va fe una santa dona
la primera carícia maternal;
en català em contà rondalles l'avi
assegut a l'escó en la llar pairal.
En català em digué ses amoretes
la que avui es mastressa del meu cor;
en català em donà l'adèu el pare
quan l'extingí la llum dels ulls la mort.
En català han estat, tendres i dolces,
les primeres moixaines del meu fill....
I ara del català vols que renegui..??
No ho aconseguiràs pas...!! No hi ha perill..!!
Jo sento i penso en català, i voldríes
que en una extranya llengüa m'expressés..??
Un jorn fou nostra parla esclavitzada,
però aquells temps no tornaràn mai més.
Pel que fa referència al tema de la relació amb Espanya destacar-ne dues: L´Oda a Espanya de Joan Maragall i Ampla és Catella de Salvat Papesseït.
ODA A ESPANYA
Escolta, Espanya, – la veu d’un fill
que et parla en llengua – no castellana:
parlo en la llengua – que m’ha donat
la terra aspra:
en’questa llengua – pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.
T’han parlat massa – dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries – i els teus records,
records i glòries – només de morts:
has viscut trista.
Jo vull parlar-te – molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes – vida és la sang,
vida pels d’ara – i pels que vindran:
vessada és morta.
Massa pensaves – en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies – a morts els fills,
te satisfeies – d’honres mortals,
i eren tes festes – els funerals,
oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos – marxar replens
dels fills que duies – a que morissin:
somrients marxaven – cap a l’atzar;
i tu cantaves – vora del mar
com una folla.
On són els barcos. – On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, – no tens ningú.
Espanya, Espanya, – retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;
que el plo’ et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
la poesia patriotica (9)
, o bé la resistència davant l´enemic i inclús la derrota com es pot veure en el poema No Passareu d´Apel.les Mestres i que recorda, com no podia ser d´una altra manera, la derrota de 1714 i que també recorda Josep Carner en el poema Conmemoració del 1714.
La Cançó dels Invadits
No passareu! Y si passeu,
serà demunt un clap de cendra;
les nostres vides les prendreu,
nostre esperit no l’heu de prendre.
Més no serà! Per més que feu,
no passareu!
No passareu! Y si passeu
quan tots haurem deixat de viure,
sabreu de sobres a quin preu
s’abat un poble digne i lliure.
Mes, no serà! Per mes que feu,
no passareu!
No passareu! Y si passeu
decidirà un cop més la història,
entre el sayó que clava en creu
y el just que hi mor, de qui és la glòria.
Mes, no serà! Per mes que feu,
no passareu!
A sang i a foch avançareu
de fortalesa en fortalesa,
però ¿què hi fa, si queda en peu
quelcom més fort: nostra fermesa!
Per xo cantem: ”Per mes que feu,
no passareu!”
És per aquest motiu que tant serà criticat per la poesia patriòtica el “passotisme social”, el no implicar-se amb els problemes i les lluites de la pàtria i els conciutadans. En aquest sentit destacar el poema Verí de Miquel Duran i Tortajada.
També voldria destacar que en el cas de la poesia patriòtica catalana té un paper destacat el record d´un passat gloriós que es mira amb enyorança. Aquest és el cas del poema (canço popular) Plany o la Meditació Última de Miquel Martí i Pol
Ara és l'hora de dir que el poble persisteix
en les cases bastides on no hi havia cases,
en els arbres que creixen on no hi havia arbres,
en les noies que estimen per primer cop,
en tot allò que comença.
Ara és l'hora de dir,
ara és l'hora de recordar que el poble persisteix
en els carrers amb empedrat antic,
en el pont i en l'església
que han conegut tota la gent del poble,
en tot allò que remembra el passat
amb un esforç vigorosament actual.
Ara és l'hora de dir que el poble persisteix
en les paraules que inventem cada dia,
en la gent que estimem
i en la gent que odiem,
en la rutina de la feina
i en la rutina de la muller i dels fills.
Ara és l'hora de dir,
ara és l'hora de recordar que el poble persisteix
en tots nosaltres,
en cada un de nosaltres,
i que tot allò que hem fet
i tot allò que hem desitjat
és l'essència mateixa del poble
indestructible. (miquel martí i pol)
La Cançó dels Invadits
No passareu! Y si passeu,
serà demunt un clap de cendra;
les nostres vides les prendreu,
nostre esperit no l’heu de prendre.
Més no serà! Per més que feu,
no passareu!
No passareu! Y si passeu
quan tots haurem deixat de viure,
sabreu de sobres a quin preu
s’abat un poble digne i lliure.
Mes, no serà! Per mes que feu,
no passareu!
No passareu! Y si passeu
decidirà un cop més la història,
entre el sayó que clava en creu
y el just que hi mor, de qui és la glòria.
Mes, no serà! Per mes que feu,
no passareu!
A sang i a foch avançareu
de fortalesa en fortalesa,
però ¿què hi fa, si queda en peu
quelcom més fort: nostra fermesa!
Per xo cantem: ”Per mes que feu,
no passareu!”
És per aquest motiu que tant serà criticat per la poesia patriòtica el “passotisme social”, el no implicar-se amb els problemes i les lluites de la pàtria i els conciutadans. En aquest sentit destacar el poema Verí de Miquel Duran i Tortajada.
També voldria destacar que en el cas de la poesia patriòtica catalana té un paper destacat el record d´un passat gloriós que es mira amb enyorança. Aquest és el cas del poema (canço popular) Plany o la Meditació Última de Miquel Martí i Pol
Ara és l'hora de dir que el poble persisteix
en les cases bastides on no hi havia cases,
en els arbres que creixen on no hi havia arbres,
en les noies que estimen per primer cop,
en tot allò que comença.
Ara és l'hora de dir,
ara és l'hora de recordar que el poble persisteix
en els carrers amb empedrat antic,
en el pont i en l'església
que han conegut tota la gent del poble,
en tot allò que remembra el passat
amb un esforç vigorosament actual.
Ara és l'hora de dir que el poble persisteix
en les paraules que inventem cada dia,
en la gent que estimem
i en la gent que odiem,
en la rutina de la feina
i en la rutina de la muller i dels fills.
Ara és l'hora de dir,
ara és l'hora de recordar que el poble persisteix
en tots nosaltres,
en cada un de nosaltres,
i que tot allò que hem fet
i tot allò que hem desitjat
és l'essència mateixa del poble
indestructible. (miquel martí i pol)
la poesia patriotica (8)
Ara bé, solen ser més habituals els elogis al valor en la batalla d´aquells que han defensat la terra com es veu en el poema El Fossar de les Moreres de Frederich Soler (Pitarra)
El Fossar de les Moreres
(Lletra i música: Jordi Bassas)
(inclou fragments del poema de Federic Soler “Pitarra”)
Conta la historia que fa molt temps en un setembre violent
Barcelona assetjaven les tropes de Felip cinquè.
Barcelona assetjaven les tropes de Felip cinquè.
En una guerra en la que es lluitava per la successió al tro reial,
Feia temps que ja durava però l’hi arribava el final.
I les tropes catalanes comandades per Villaroel
Finalment es replegaren a Barcelona capital.
Feia temps que ja durava però l’hi arribava el final.
Al Fossar de les Moreres no s’hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes, serà l’urna de l’honor
Ai! Pobreta Barcelona com t’estrenyen el dogal
Felip cinquè l’assalt et dóna
I t’ofega amb sa corona, apressant-te, fi mortal
I arribà l’onze de setembre aquell onze tant fatal
Els barcelonins aquell dia resistiren como no havien fet mai.
I arribà l’onze de setembre aquell onze tant fatal
En Rafael de Casanoves havia anat al portal nou
Enarborant la santa bandera en una lluita cos a cos
I així el ferí una bala perduda en mig d’aquell tumult sagnant
Però mentre queia ell cridava “A les armes Catalans!”
Mentre queia ell cridava “A les armes Catalans!”
Al Fossar de les Moreres no s’hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes, serà l’urna de l’honor
Ai! Pobreta Barcelona com t’estrenyen el dogal
Felip cinquè l’assalt et dóna
I t’ofega amb sa corona, apressant-te, fi mortal
Els fossars de Barcelona s’ompliren de gom a gom
Pel tros d’or d’una corona si se’n va gastar de plom.
Però els teus fills per això no afluixen i combaten sempre forts
I els murs que caient cruixen
Entre sang que els rius ruixen, s’alcen altres rius d’amor.
I barrejats en un munt queien els d’un i altre cantó,
Aquell dia molts moriren tant lleials com de traïdors
Aquell dia molts moriren tant lleials com de traïdors
I en rengleres, en rengleres entre fums i polsegueres
Els portaren a enterrar al Fossar de les Moreres
Però encara que la guerra van perdre després de tants ferits i morts
Per l’ideal d’una bandera mantingueren net el seu honor,
Per l’ideal d’una bandera mantingueren net el seu honor,
Al Fossar de les Moreres no s’hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes, serà l’urna de l’honor
Ai! Pobreta Barcelona com t’estrenyen el dogal
Felip cinquè l’assalt et dóna
I t’ofega amb sa corona, apressant-te, fi mortal
El Fossar de les Moreres fins perdent nostres banderes,
Serà l’urna de l’honor.
El Fossar de les Moreres
(Lletra i música: Jordi Bassas)
(inclou fragments del poema de Federic Soler “Pitarra”)
Conta la historia que fa molt temps en un setembre violent
Barcelona assetjaven les tropes de Felip cinquè.
Barcelona assetjaven les tropes de Felip cinquè.
En una guerra en la que es lluitava per la successió al tro reial,
Feia temps que ja durava però l’hi arribava el final.
I les tropes catalanes comandades per Villaroel
Finalment es replegaren a Barcelona capital.
Feia temps que ja durava però l’hi arribava el final.
Al Fossar de les Moreres no s’hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes, serà l’urna de l’honor
Ai! Pobreta Barcelona com t’estrenyen el dogal
Felip cinquè l’assalt et dóna
I t’ofega amb sa corona, apressant-te, fi mortal
I arribà l’onze de setembre aquell onze tant fatal
Els barcelonins aquell dia resistiren como no havien fet mai.
I arribà l’onze de setembre aquell onze tant fatal
En Rafael de Casanoves havia anat al portal nou
Enarborant la santa bandera en una lluita cos a cos
I així el ferí una bala perduda en mig d’aquell tumult sagnant
Però mentre queia ell cridava “A les armes Catalans!”
Mentre queia ell cridava “A les armes Catalans!”
Al Fossar de les Moreres no s’hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes, serà l’urna de l’honor
Ai! Pobreta Barcelona com t’estrenyen el dogal
Felip cinquè l’assalt et dóna
I t’ofega amb sa corona, apressant-te, fi mortal
Els fossars de Barcelona s’ompliren de gom a gom
Pel tros d’or d’una corona si se’n va gastar de plom.
Però els teus fills per això no afluixen i combaten sempre forts
I els murs que caient cruixen
Entre sang que els rius ruixen, s’alcen altres rius d’amor.
I barrejats en un munt queien els d’un i altre cantó,
Aquell dia molts moriren tant lleials com de traïdors
Aquell dia molts moriren tant lleials com de traïdors
I en rengleres, en rengleres entre fums i polsegueres
Els portaren a enterrar al Fossar de les Moreres
Però encara que la guerra van perdre després de tants ferits i morts
Per l’ideal d’una bandera mantingueren net el seu honor,
Per l’ideal d’una bandera mantingueren net el seu honor,
Al Fossar de les Moreres no s’hi enterra cap traïdor,
fins perdent nostres banderes, serà l’urna de l’honor
Ai! Pobreta Barcelona com t’estrenyen el dogal
Felip cinquè l’assalt et dóna
I t’ofega amb sa corona, apressant-te, fi mortal
El Fossar de les Moreres fins perdent nostres banderes,
Serà l’urna de l’honor.
la poesia patriotica (7)
Ara bé, encara que menys freqüent, la pau també es converteix en un cant a la pàtria, com el millor que li pot passar, o, si es vol, com una crida al rebuig a la guerra. En aquest sentit la canço popular tradicional Al Damunt de la Tomba o la Cançó del soldat en són un clar exemple, com també ho és La Pell de Brau, XLVI
A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat. (Salvador Espriu)
A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l'aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l'ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat. (Salvador Espriu)
la poesia patriotica (6)
Lligat a això últim trobem també com un dels trets fonamentals de la cosmovisió poètica de tota pàtria l´element bèl.lic. Un element que, com veurem serà tractat de moltes maneres. Des d´un enaltiment fins arribar a mite de batalles fins a una crida desesperada per la pau a la pàtria. Dins del primer cas voldria destacar, ja que ens trobem a Lleida, el poema Indíbil i Mandoni d´Angel Guimerà.
INDÍBIL Y MANDONI
Sonà lo corn dels susetans. Tarraco
Bada sas portas, y 1] estol de guerra
Muntant cavalls de las regions del Orcia
De gom à gom per sos carrers se n' entra.
V ardit Mandoni, l llamp de las batallas,
Devant cavalca, la color de cera,
Contret lo front, ab lo sonrls als Uabis
Clavant lo& ulls en pórtichs y finestras.
Son pas no atura & son redós coblada
L' ígnoble xusma dels llatins serventa,
Que '1 poltro al frech dels esperons renilla,
sas clins s' atufan y la carn masega.
Tant sols al veure que V edil s' atansa
Bridó y estreps Uensant bòt de la sella
Y sol se 'n puja los grahons del foro
Dels erts lictors esgavellant las renglas.
Al vent retrunyen los clarins de Roma,
Las ayglas d' or sobre dels caps s' aixecan,
Las armas totas, refregantse, dringan,
Un clam de glòria en los espays se bressa;
Y en mitx sos pobles Escipion lo jove
Mantell de porpra arrosseg^ant s' avensa
Àixls parlant al cavaller que arriba,
Del marbre alsaotlo y estrenyent sa destra:
— Avuy que os mira la ciutat del Laci
Entorn mas plantea mosse^nt la terra
L' orgull soperb de vostres cors oblida,
Vos torna à 4tlaar y en son amor vos deixa.
Rebeu ma espasa en vostra sanch trempada,
Deu lleys ab eUa als pobles ilergetas:
Ja lliures sou. Indibil y Mandoni
Viuran de Sorna y morir&n per ella-—
Mandoni 'l ferro ha tremolat: ab oalma
Després T acota sense dar cont^^,
Lo tall besant, per amagar la ira
Que U blanch dels ulls espurnejant saagneja.
T obrintse pas en la maror del poble
Recorre plassas y earrers sens esma;
T al lluny, tot sol, arrossegant la brida.
Fidel son poltre 'I va seguint diirrera.
Tant sols al veure que la nit devalla
De Júpiter tonant ealsi^a '1 temple,
T en mitx del ara rebatent T espasa
Al deu s' encara y ab sos ulls lo repta:
—Guerra à tos fills, ob exelcitut de Roma!
Pel demunt de ton front mon bras a' aixeca;
Guerra à tos fills! que caygue '1 Capitoli
T sas runas eseftmpe la tempesta!—
Digué ab feresa, y s' allunyi en la fosca;
Sobre T ara del deu X acer llampec»..
Après s^ oiren de cavalls la marxa
T crits de mort eull&d' ^«iU& perdentse.
Es nit encar. Los pobles ilergetas
Rera 'l fort estacat à munts reposan:
Soldats ja vells la fosquetat regiran
ab r orella en la pols callats escoltan.
Retruny un corn, y un altre, y ja es lo cercle
Gavell d' espigas que '1 mastral fa moure:
Las tendas cauhen, los cavalls renillan...
Ja r ample estol cap à la vall s^ aboca.
— A mort! — ^Indibil va cridant feréstech
Y ab ell Mandoni, comandant las tropas
Envers las ayglas que à là llum del dia
Entre núvols de pols xisclant s' acostan .
Y s' ou lo ferro masegà 'Is arnesos.
Los dards, brunzint, en los pitrals rebotre,
Las carns obrirse al tall de las espasas,
Cruixir las llansas y xiular las fonas;
T ensà 'Is nufrats agonejant s' unglejan,
Y cèchs y folls abrahoüats rodolan;
Y enllà pels peus arrossegant cadavres
Poltros orats la Uuyta giravoltan;
Y alsan las picas ensangnadas testas;
Y l pes dels morts esllavissant las rocas
Carros y bous y màquinas de guerra
De timba en timba 'Is rierals s' emportan .
Mes ay! tot d' una 'Is ilergetas callan;
Ni avensan ja, ni al colpejar responen:
Lo noble Indíbil del cavall rellisca
Clavada al, pit la fulla d' una ascona!
— ^Avant mos fills! — esglayador s' aixeca
De Mandoni abrassat, mirant sos pobles.
— Avant! Avant! — ^y arrebassantse '1 ferro
Lo Uensa altiu als centurions que '1 rotUan.
Oh deusl la testa sobre '1 pit decanta,
Sa veu s' apaga, son esguart se torba,
Y al caure en brassos dels companys de Uuyta
Per sempre mes V han revoltat las ombras!
Un crit d' esglay en lo combat s' aixeca,
Y allà van sos guerrers, fugint sens ordre,
Arreu seguits de las potents centurias
Que ab sanch de lliures los camins emporpran.
— ^Enrera mos fidels I — ^Mandoni crida.
—Enrera tots!...— Y '1 desgavell 1' afoga,
Y un niar bullent & son entorn alsantse
Arrossegant 1' empeny entre sas onas.
Llavors los cònsols las legions cougregan:
Y al veure al lluny, en son cavall que vola,
A Mandoni salvar lo cos d' Indíbil
Cridan postrats:— Lo mon es teu, oh Roma! —
— Ilerda, vale; 1 sol de ta grandesa
S* ha post per sempre en mitx la nuvolada;
La Mort ab toga dels inichs procónsuls
Los peus sangnosos en ta cendra escalfa!
Ilerda, vale. Ja no tinch de veure»
Tos murs altíssims coronats de guaytas,
L' altar de Belo, tos palaus qne miren
Del clar Sicoris las correntas ayguas!
Maymes la esposa de mon cor volguda
Lo dols fiUet abrassarà en ma falda; •
Ni haig de sentir may mes la veu d' Indíbil,
Ni haig d' estrènyer maymes la m& dels Barcas!
Devall las runas que Is romans trepitxan ,
Ben sol, Ilerda, sens capmall ni espasa.
Ben sol, de nit, escoltaré t^ angoixa,
Lo drínch dels ferros de tas gens esclavas!
T entorn mou llit f odolaràa los negl^ ,
T 'Is fills, migrats, obUdar&a S09 pare«!
lOh poble tris* de mon afany la joya!
iOh fat crudel! ob llibertat! ob Patrial-*-*
Aixis planyentse 'l cavaller Mandoni,
En terra 'Is ulls y 'l caperó en la cara
Los llarcbs grabons del cada£alcb se 'n piija,
Voltat per collas de sayons que esglayan.
Ày deus! la mort en lo combat qué dolsa!
Qué amarga avuy ^n mxtx de sa nissaga
Plaher de Roma, mercenària impura
Que ven son cap pera nodrir la3 ayglas!
Ja cau en terra, ja els clarins retrunyen,
Ja 'l front*que abruea en lo piló descansa
Trayent la vista del indret del poble
Que trist se U mira ab la rojó en las galtas.
Totduna un crit ba ressonat, sens esma
Las turbas s^ obran, los botxins s' apartan:
Feresta dona lo ropatxe à trossos
Ab un nin sobre 1 cor muata las gradas.
La veu Mandioni 7 las cadenas trenca •
T estén los br«MO« de genolls alsantse...
Mes ay que xiula la destral, llampega,
T un tronch desplomas' y luia testa «alta.
La mare al poble gemegant la mostra:
— iQué bas fet, ob ra^sa de- tants béroes? Oiiay ta!
^T & eix preu te vens à tos botxins? Desperta!
Venjansa y Llibertat!,.,^
'^y 'l poble calla!!
INDÍBIL Y MANDONI
Sonà lo corn dels susetans. Tarraco
Bada sas portas, y 1] estol de guerra
Muntant cavalls de las regions del Orcia
De gom à gom per sos carrers se n' entra.
V ardit Mandoni, l llamp de las batallas,
Devant cavalca, la color de cera,
Contret lo front, ab lo sonrls als Uabis
Clavant lo& ulls en pórtichs y finestras.
Son pas no atura & son redós coblada
L' ígnoble xusma dels llatins serventa,
Que '1 poltro al frech dels esperons renilla,
sas clins s' atufan y la carn masega.
Tant sols al veure que V edil s' atansa
Bridó y estreps Uensant bòt de la sella
Y sol se 'n puja los grahons del foro
Dels erts lictors esgavellant las renglas.
Al vent retrunyen los clarins de Roma,
Las ayglas d' or sobre dels caps s' aixecan,
Las armas totas, refregantse, dringan,
Un clam de glòria en los espays se bressa;
Y en mitx sos pobles Escipion lo jove
Mantell de porpra arrosseg^ant s' avensa
Àixls parlant al cavaller que arriba,
Del marbre alsaotlo y estrenyent sa destra:
— Avuy que os mira la ciutat del Laci
Entorn mas plantea mosse^nt la terra
L' orgull soperb de vostres cors oblida,
Vos torna à 4tlaar y en son amor vos deixa.
Rebeu ma espasa en vostra sanch trempada,
Deu lleys ab eUa als pobles ilergetas:
Ja lliures sou. Indibil y Mandoni
Viuran de Sorna y morir&n per ella-—
Mandoni 'l ferro ha tremolat: ab oalma
Després T acota sense dar cont^^,
Lo tall besant, per amagar la ira
Que U blanch dels ulls espurnejant saagneja.
T obrintse pas en la maror del poble
Recorre plassas y earrers sens esma;
T al lluny, tot sol, arrossegant la brida.
Fidel son poltre 'I va seguint diirrera.
Tant sols al veure que la nit devalla
De Júpiter tonant ealsi^a '1 temple,
T en mitx del ara rebatent T espasa
Al deu s' encara y ab sos ulls lo repta:
—Guerra à tos fills, ob exelcitut de Roma!
Pel demunt de ton front mon bras a' aixeca;
Guerra à tos fills! que caygue '1 Capitoli
T sas runas eseftmpe la tempesta!—
Digué ab feresa, y s' allunyi en la fosca;
Sobre T ara del deu X acer llampec»..
Après s^ oiren de cavalls la marxa
T crits de mort eull&d' ^«iU& perdentse.
Es nit encar. Los pobles ilergetas
Rera 'l fort estacat à munts reposan:
Soldats ja vells la fosquetat regiran
ab r orella en la pols callats escoltan.
Retruny un corn, y un altre, y ja es lo cercle
Gavell d' espigas que '1 mastral fa moure:
Las tendas cauhen, los cavalls renillan...
Ja r ample estol cap à la vall s^ aboca.
— A mort! — ^Indibil va cridant feréstech
Y ab ell Mandoni, comandant las tropas
Envers las ayglas que à là llum del dia
Entre núvols de pols xisclant s' acostan .
Y s' ou lo ferro masegà 'Is arnesos.
Los dards, brunzint, en los pitrals rebotre,
Las carns obrirse al tall de las espasas,
Cruixir las llansas y xiular las fonas;
T ensà 'Is nufrats agonejant s' unglejan,
Y cèchs y folls abrahoüats rodolan;
Y enllà pels peus arrossegant cadavres
Poltros orats la Uuyta giravoltan;
Y alsan las picas ensangnadas testas;
Y l pes dels morts esllavissant las rocas
Carros y bous y màquinas de guerra
De timba en timba 'Is rierals s' emportan .
Mes ay! tot d' una 'Is ilergetas callan;
Ni avensan ja, ni al colpejar responen:
Lo noble Indíbil del cavall rellisca
Clavada al, pit la fulla d' una ascona!
— ^Avant mos fills! — esglayador s' aixeca
De Mandoni abrassat, mirant sos pobles.
— Avant! Avant! — ^y arrebassantse '1 ferro
Lo Uensa altiu als centurions que '1 rotUan.
Oh deusl la testa sobre '1 pit decanta,
Sa veu s' apaga, son esguart se torba,
Y al caure en brassos dels companys de Uuyta
Per sempre mes V han revoltat las ombras!
Un crit d' esglay en lo combat s' aixeca,
Y allà van sos guerrers, fugint sens ordre,
Arreu seguits de las potents centurias
Que ab sanch de lliures los camins emporpran.
— ^Enrera mos fidels I — ^Mandoni crida.
—Enrera tots!...— Y '1 desgavell 1' afoga,
Y un niar bullent & son entorn alsantse
Arrossegant 1' empeny entre sas onas.
Llavors los cònsols las legions cougregan:
Y al veure al lluny, en son cavall que vola,
A Mandoni salvar lo cos d' Indíbil
Cridan postrats:— Lo mon es teu, oh Roma! —
— Ilerda, vale; 1 sol de ta grandesa
S* ha post per sempre en mitx la nuvolada;
La Mort ab toga dels inichs procónsuls
Los peus sangnosos en ta cendra escalfa!
Ilerda, vale. Ja no tinch de veure»
Tos murs altíssims coronats de guaytas,
L' altar de Belo, tos palaus qne miren
Del clar Sicoris las correntas ayguas!
Maymes la esposa de mon cor volguda
Lo dols fiUet abrassarà en ma falda; •
Ni haig de sentir may mes la veu d' Indíbil,
Ni haig d' estrènyer maymes la m& dels Barcas!
Devall las runas que Is romans trepitxan ,
Ben sol, Ilerda, sens capmall ni espasa.
Ben sol, de nit, escoltaré t^ angoixa,
Lo drínch dels ferros de tas gens esclavas!
T entorn mou llit f odolaràa los negl^ ,
T 'Is fills, migrats, obUdar&a S09 pare«!
lOh poble tris* de mon afany la joya!
iOh fat crudel! ob llibertat! ob Patrial-*-*
Aixis planyentse 'l cavaller Mandoni,
En terra 'Is ulls y 'l caperó en la cara
Los llarcbs grabons del cada£alcb se 'n piija,
Voltat per collas de sayons que esglayan.
Ày deus! la mort en lo combat qué dolsa!
Qué amarga avuy ^n mxtx de sa nissaga
Plaher de Roma, mercenària impura
Que ven son cap pera nodrir la3 ayglas!
Ja cau en terra, ja els clarins retrunyen,
Ja 'l front*que abruea en lo piló descansa
Trayent la vista del indret del poble
Que trist se U mira ab la rojó en las galtas.
Totduna un crit ba ressonat, sens esma
Las turbas s^ obran, los botxins s' apartan:
Feresta dona lo ropatxe à trossos
Ab un nin sobre 1 cor muata las gradas.
La veu Mandioni 7 las cadenas trenca •
T estén los br«MO« de genolls alsantse...
Mes ay que xiula la destral, llampega,
T un tronch desplomas' y luia testa «alta.
La mare al poble gemegant la mostra:
— iQué bas fet, ob ra^sa de- tants béroes? Oiiay ta!
^T & eix preu te vens à tos botxins? Desperta!
Venjansa y Llibertat!,.,^
'^y 'l poble calla!!
la poesia patriòtica (5)
La nostra bandera
Alcem els cors, que ja tenim bandera
enarborada sota el nostre cel.
En nostres mans ha nat com rosa vera,
la flor en l’espai, però en nostre pit l’arrel.
Els bells colors ha desplegat en l’aire;
l’amor hi lluu en l’or barrat de sang;
escampa arreu la poderosa flaire
amb què reneix un poble fort i franc.
Agermanats per ella en pau i en guerra,
marxem contents per viure i per morir.
Santa és la causa, catalana terra;
bell és el seny en què ha volgut florir.
Ah, Catalunya, nostra mare amada!
Viurem fidels al seny del teu amor.
Si cal morir servant la flor sagrada,
caurem contents bo i estrenyent-la al cor. (Joan Maragall)
És evident que tot patriotisme es fonamenta, com en vist, en un romanticisme i el moviment romàntic sempre es trova envoltat de llegendes, mites, al.legories i que es converteixen en símbol i que vva més enllà de la història que s´explica. Això, per exemple, es pot observar en el poema d´Alfons Maseras L´Espasa de Sant Jordi o en el poema de Sebastià Sanchez-Juan titulat Sant jordi.
L'ESPASA DE SANT JORDI
Sant Jordi té una espasa – de doble tall,
que flameja en la fosca – mateix que un llamp,
i, sota el cel, diria’s – color de sang.
Amb amor la forjaren –els catalans,
car per ella assoliren – la llibertat.
Sant Jordi té una espasa – de doble tall.
Sant Jordi té una espasa – d’acer i d’or,
que es belluga com una – serpent de foc
i esfereeix i mata – dracs i lleons.
Quan les ires la branden – ningú no hi pot.
Quan mou la venjança – sembra la mort.
Sant Jordi té una espasa – d’acer i d’or.
Sant Jordi té una espasa – com un espill.
Tots els estels que brillen – s’hi ha reflectit.
El més bell s’hi quedava – soliu al mig,
com l’estel de la Pàtria – dalt del Zenit.
Sant Jordi té una espasa – com un espill.
Traïdor que s’hi mira – té mala fi.
Sant Jordi té una espasa – que dóna espant.
Amb amor la forjaren – els catalans
i és senyera i és símbol - de llibertat.
Quan flameja en la fosca – fuig el tirà.
Quan sota el sol fulgura brolla la sang,
car en terra s’ajacen – lleons i dracs.
Sant Jordi té una espasa – que dóna espant.
Alcem els cors, que ja tenim bandera
enarborada sota el nostre cel.
En nostres mans ha nat com rosa vera,
la flor en l’espai, però en nostre pit l’arrel.
Els bells colors ha desplegat en l’aire;
l’amor hi lluu en l’or barrat de sang;
escampa arreu la poderosa flaire
amb què reneix un poble fort i franc.
Agermanats per ella en pau i en guerra,
marxem contents per viure i per morir.
Santa és la causa, catalana terra;
bell és el seny en què ha volgut florir.
Ah, Catalunya, nostra mare amada!
Viurem fidels al seny del teu amor.
Si cal morir servant la flor sagrada,
caurem contents bo i estrenyent-la al cor. (Joan Maragall)
És evident que tot patriotisme es fonamenta, com en vist, en un romanticisme i el moviment romàntic sempre es trova envoltat de llegendes, mites, al.legories i que es converteixen en símbol i que vva més enllà de la història que s´explica. Això, per exemple, es pot observar en el poema d´Alfons Maseras L´Espasa de Sant Jordi o en el poema de Sebastià Sanchez-Juan titulat Sant jordi.
L'ESPASA DE SANT JORDI
Sant Jordi té una espasa – de doble tall,
que flameja en la fosca – mateix que un llamp,
i, sota el cel, diria’s – color de sang.
Amb amor la forjaren –els catalans,
car per ella assoliren – la llibertat.
Sant Jordi té una espasa – de doble tall.
Sant Jordi té una espasa – d’acer i d’or,
que es belluga com una – serpent de foc
i esfereeix i mata – dracs i lleons.
Quan les ires la branden – ningú no hi pot.
Quan mou la venjança – sembra la mort.
Sant Jordi té una espasa – d’acer i d’or.
Sant Jordi té una espasa – com un espill.
Tots els estels que brillen – s’hi ha reflectit.
El més bell s’hi quedava – soliu al mig,
com l’estel de la Pàtria – dalt del Zenit.
Sant Jordi té una espasa – com un espill.
Traïdor que s’hi mira – té mala fi.
Sant Jordi té una espasa – que dóna espant.
Amb amor la forjaren – els catalans
i és senyera i és símbol - de llibertat.
Quan flameja en la fosca – fuig el tirà.
Quan sota el sol fulgura brolla la sang,
car en terra s’ajacen – lleons i dracs.
Sant Jordi té una espasa – que dóna espant.
la poesia patriòtica (4)
Però molt sovint la identificació no és únicament amb el paisatge sinó també amb el territori que elvolta el paisatge com és la casa, el barri o el poble. Això ho veiem en el poema La pàtria de Pitarra.
Un altre tret característic és identificar la pàtria amb la mare, perquè igual que els pares ens donen els nostres trets biològics fonamentals, la pàtria ens dóna una bona part de la nostra ànima, del nostre esperit. Per veure´n un exemple m´ha semblat interessant el poema Himne a Catalunya d´Àngel Guimerà. També ho trobem en el poema La Pàtria de Francesc Arnau i Cortina.
HIMNE A CATALUNYA
(Angel Guimerà)
¡Oh Catalunya, mare nostra,
mare del cor que venerem,
respira fort i aixeca el rostre:
mentre el món sia món te voltarem.
Avant,avant, que ets nostra mare!
Sàpigue´t tu, que Déu ja et sap,
i el teu terrer és teu encara
amb l´ànima damunt, de cap a cap.
Regada amb sang, ta terra és bona,
Tingues al mar clavats los peus,
un braç enlaire per l´escona,
i amb l´altre arrapa´t fort als Pirineus.
Amb nostra llengua franca i noble
crida´ns a tots, que et respondrem;
som una raça i som un poble,
i tan drets com caiguts poble serem.
Caiguts avui i enmig de runes;
demà el peu ferm i enlaira els corts;
sense captar d´enlloc engrunes,
sensa lligams de ferro ni de flors.
Va, doncs, oh Pàtria, que t´ho imploren
damunt la terra els qui s´hi estan,
davall la terra aquells que foren,
i més lluny que els estels els que vindran.
Que no ets pas morta; ets adormida.
Amb ta bandera els vents remou;
sigui tothom a l´embranzida,
i cauran els castells quan diguis: Prou!
Un altre tret de tota poesia patriòtica són els mites i els símbols (com és el cas el poema La Nostra Bandera de Joan Maragall).
Un altre tret característic és identificar la pàtria amb la mare, perquè igual que els pares ens donen els nostres trets biològics fonamentals, la pàtria ens dóna una bona part de la nostra ànima, del nostre esperit. Per veure´n un exemple m´ha semblat interessant el poema Himne a Catalunya d´Àngel Guimerà. També ho trobem en el poema La Pàtria de Francesc Arnau i Cortina.
HIMNE A CATALUNYA
(Angel Guimerà)
¡Oh Catalunya, mare nostra,
mare del cor que venerem,
respira fort i aixeca el rostre:
mentre el món sia món te voltarem.
Avant,avant, que ets nostra mare!
Sàpigue´t tu, que Déu ja et sap,
i el teu terrer és teu encara
amb l´ànima damunt, de cap a cap.
Regada amb sang, ta terra és bona,
Tingues al mar clavats los peus,
un braç enlaire per l´escona,
i amb l´altre arrapa´t fort als Pirineus.
Amb nostra llengua franca i noble
crida´ns a tots, que et respondrem;
som una raça i som un poble,
i tan drets com caiguts poble serem.
Caiguts avui i enmig de runes;
demà el peu ferm i enlaira els corts;
sense captar d´enlloc engrunes,
sensa lligams de ferro ni de flors.
Va, doncs, oh Pàtria, que t´ho imploren
damunt la terra els qui s´hi estan,
davall la terra aquells que foren,
i més lluny que els estels els que vindran.
Que no ets pas morta; ets adormida.
Amb ta bandera els vents remou;
sigui tothom a l´embranzida,
i cauran els castells quan diguis: Prou!
Un altre tret de tota poesia patriòtica són els mites i els símbols (com és el cas el poema La Nostra Bandera de Joan Maragall).
la poesia patriòtica (3)
Aquest poema també ens serveix per enllaçar aquesta idea amb una altra interessant. La pàtria fa referència al cor i no al DNI o a una simple dada biogràfica com és el naixament. Això es pot veure en un magnífic poema de la Lluïsa Denis anomenat La Pàtria.
“La Pàtria? Paraula bella
de tendresa i sentiment.
Tothom enraona d’ella,
tothom i ningú l’entén.
La Pàtria és la que s’estima,
la que no es pot oblidar,
la que s’enyora en sortir-ne
i s’hi deleix per tornar.
La Pàtria jamai s’imposa;
és quelcom del nostre cor
on guardem de la vida
el més dolç i intens record.
La Pàtria on es neix? Mentida!
S’hi neix per casualitat:
els que van dar-nos la vida,
són ells els qui l’han triat.
I hem nascut sense escollir-la,
que així ho ha volgut la sort,
mes la Pàtria és on s’estima,
i un vol ser enterrat quan mor”.
“La Pàtria? Paraula bella
de tendresa i sentiment.
Tothom enraona d’ella,
tothom i ningú l’entén.
La Pàtria és la que s’estima,
la que no es pot oblidar,
la que s’enyora en sortir-ne
i s’hi deleix per tornar.
La Pàtria jamai s’imposa;
és quelcom del nostre cor
on guardem de la vida
el més dolç i intens record.
La Pàtria on es neix? Mentida!
S’hi neix per casualitat:
els que van dar-nos la vida,
són ells els qui l’han triat.
I hem nascut sense escollir-la,
que així ho ha volgut la sort,
mes la Pàtria és on s’estima,
i un vol ser enterrat quan mor”.
la poesia patriòtica (2)
Però anem a pams i comencen pel començament. Tota literatura té, inevitablement, un conjunt de poemes de tall patriòtic i també en tota literatura un dels component d´aquest marc patriòtic fa referència al paisatge, identificant el paisatge amb el poeta, com si les muntanyes, els rius, les valls, els arbres no fossin més que uns organs més del poeta com ho són les cames o els braços. Segurament un exemple d´aquest fet és el poema l´Emigrant, de Mn javint Verdaguer.
L’EMIGRANT
Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s’allunya
d’enyorança es mor.
I
Hermosa vall, bressol de ma infantesa,
blanc Pirineu,
marges i rius, ermita al cel suspesa,
per sempre adéu!
Arpes del bosc, pinsans i caderneres,
cantau, cantau;
jo dic plorant a boscos i riberes:
adéu-siau!
II
¿On trobaré tos sanitosos climes,
ton cel daurat?,
mes ai, mes ai!, ¿on trobaré tes cimes,
bell Montserrat?
Enlloc veuré, ciutat de Barcelona,
ta hermosa Seu,
ni eixos turons, joiells de la corona
que et posà Déu.
III
Adéu, germans; adéu-siau, mon pare,
no us veuré més!
Oh, si al fossar on jau ma dolça mare
jo el llit tingués!
Oh mariners, el vent que me’n desterra,
que em fa sofrir!
Estic malalt, mes ai!, torneu-me a terra,
que hi vull morir!
L’EMIGRANT
Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s’allunya
d’enyorança es mor.
I
Hermosa vall, bressol de ma infantesa,
blanc Pirineu,
marges i rius, ermita al cel suspesa,
per sempre adéu!
Arpes del bosc, pinsans i caderneres,
cantau, cantau;
jo dic plorant a boscos i riberes:
adéu-siau!
II
¿On trobaré tos sanitosos climes,
ton cel daurat?,
mes ai, mes ai!, ¿on trobaré tes cimes,
bell Montserrat?
Enlloc veuré, ciutat de Barcelona,
ta hermosa Seu,
ni eixos turons, joiells de la corona
que et posà Déu.
III
Adéu, germans; adéu-siau, mon pare,
no us veuré més!
Oh, si al fossar on jau ma dolça mare
jo el llit tingués!
Oh mariners, el vent que me’n desterra,
que em fa sofrir!
Estic malalt, mes ai!, torneu-me a terra,
que hi vull morir!
la poesia patriòtica (1)
LA POESIA I LA QÜESTIÓ NACIONAL CATALANA
Tot i que d´entrada podria pensar el contrari no és fàcil abordar el tema de la relació entre Catalunya i la poesia. En primer lloc, i fonamentalment, perquè és un tema polièdric, amb molts matisos, tots ells fonamentals i gens anecdòtics, i amb una riquesa de temes i formes que el fan un tema essencial de la nostra poesia. Aquest fet, però, es veu a més a més àmplament enriquit pel fet que la poesia és un gènere literari que al nostre país supera el promig de moltes de les literatures europees que ens envolten. Un nombrós nombre que no sols fa referència a la publicació sinó també a la seva lectura i popularitat. No deixa de ser sorprenent, si tenim en compte el que passa a les literatures del nostre entorn, que la majoria dels escriptors més populars al nostre país són poetes. És difícil breument explicar aquest fet, però crec sincerament que no es pot deixar de banda que la poesia ha estat, des del principi dels temps, el gènere literari preferit per tal d´expressar els sentiments i les emocions més personals, més íntimes i fer-ho d´una manera més intensa. I, en aquest sentit, no podem oblidar que la qüestió nacional no deixa de ser una qüestió emocional, sentimental a la que la majoria dels poetes, d´una manera o una altra, s´han enfrontat, enfortit pel fet que els poetes, al nostre país
Per tal d´analitzar aquest tema em permetré no fer una conferència teòrica sinó més aviat exemplificar amb un conjunt de poesies, barrejant-ne de conegudes amb altres menys conegudes o menys populars, els trets característics del catalanisme català passat pel sedàs de la poesia.
Ara bé, seria pretenciós pensar que la poesia catalana tracta el tema de l´amor al país d´una manera absolutament original. Per tant, voldria aprofitar aquest espai i la invitació d´Ómnium conjuntament amb l´Associació de Veïns de Pardinyes per fer un repàs dels elements característics d´aquest sentiment, molts d´ells comuns a altres literatures, i com han estat tractats al llarg de la història de la literatura catalana.
Quins són aquests elements? Els clàssics són la demostració de l´amor a la terra, l´aire i el mar (la glorificació del paisatge), l´enaltiment de grans personatge i de grans fites històriques del país, l´amor a la llengua, l´enaltiment d´esdeveniments bèl.lics, la indentificació amb la cultura i la llengua pròpia i el somni d´un futur gloriós.
Ara bé, també seria ingenu si oblidés que també un dels trets del nostre univers poètic no és altra que el de la relació de Catalunya amb Espanya, una relació no sempre bona i on tradicionalment els poetes han remarcat la voluntat d´una entesa cordial, amb el reconeixement i respecte de la identitat de Catalunya i Espanya però que molt sovint aquest desig es veu defraudat i s´acaba obtant, molt sovint o per un pesimisme frustrant o per la via de la independència com més endevant veurem.
Tot i que d´entrada podria pensar el contrari no és fàcil abordar el tema de la relació entre Catalunya i la poesia. En primer lloc, i fonamentalment, perquè és un tema polièdric, amb molts matisos, tots ells fonamentals i gens anecdòtics, i amb una riquesa de temes i formes que el fan un tema essencial de la nostra poesia. Aquest fet, però, es veu a més a més àmplament enriquit pel fet que la poesia és un gènere literari que al nostre país supera el promig de moltes de les literatures europees que ens envolten. Un nombrós nombre que no sols fa referència a la publicació sinó també a la seva lectura i popularitat. No deixa de ser sorprenent, si tenim en compte el que passa a les literatures del nostre entorn, que la majoria dels escriptors més populars al nostre país són poetes. És difícil breument explicar aquest fet, però crec sincerament que no es pot deixar de banda que la poesia ha estat, des del principi dels temps, el gènere literari preferit per tal d´expressar els sentiments i les emocions més personals, més íntimes i fer-ho d´una manera més intensa. I, en aquest sentit, no podem oblidar que la qüestió nacional no deixa de ser una qüestió emocional, sentimental a la que la majoria dels poetes, d´una manera o una altra, s´han enfrontat, enfortit pel fet que els poetes, al nostre país
Per tal d´analitzar aquest tema em permetré no fer una conferència teòrica sinó més aviat exemplificar amb un conjunt de poesies, barrejant-ne de conegudes amb altres menys conegudes o menys populars, els trets característics del catalanisme català passat pel sedàs de la poesia.
Ara bé, seria pretenciós pensar que la poesia catalana tracta el tema de l´amor al país d´una manera absolutament original. Per tant, voldria aprofitar aquest espai i la invitació d´Ómnium conjuntament amb l´Associació de Veïns de Pardinyes per fer un repàs dels elements característics d´aquest sentiment, molts d´ells comuns a altres literatures, i com han estat tractats al llarg de la història de la literatura catalana.
Quins són aquests elements? Els clàssics són la demostració de l´amor a la terra, l´aire i el mar (la glorificació del paisatge), l´enaltiment de grans personatge i de grans fites històriques del país, l´amor a la llengua, l´enaltiment d´esdeveniments bèl.lics, la indentificació amb la cultura i la llengua pròpia i el somni d´un futur gloriós.
Ara bé, també seria ingenu si oblidés que també un dels trets del nostre univers poètic no és altra que el de la relació de Catalunya amb Espanya, una relació no sempre bona i on tradicionalment els poetes han remarcat la voluntat d´una entesa cordial, amb el reconeixement i respecte de la identitat de Catalunya i Espanya però que molt sovint aquest desig es veu defraudat i s´acaba obtant, molt sovint o per un pesimisme frustrant o per la via de la independència com més endevant veurem.
L´independentisme de Salvat Papasseit (8)
No deixa, però, de ser sorprenent que Salvat Papasseit en cap moment trobem quelcom que ens pugui fer pensar en una entitat més enllà del principat, en cap moment ens parla de la realitat dels Països Catalans o, dit d´una altra manera, què en pensa dels territoris de parla catalana del País Valencià i de les Illes Balears.
No voldria acabar sense la lectura del poema el Somni
POEMA EL SOMNI
No voldria acabar sense la lectura del poema el Somni
POEMA EL SOMNI
L´independentisme de Salvat Papasseit (7)
I és que com afirma en el pròleg a l´obra La Batalla d´en Cardona, autor que proessa la lluita armada com el mecanisme per tal d´aconseguir l´alliberament de l´amada, l´alliberament de Catalunya. (1923) afirma que “Catalunya i el seny tenen un maridatge que jo acuso espanyol”
Per acabar voldria tocar, encara que sigui molt lleugerament dos temes. El primer fa referència a la relació amb les altres nacions de la península. Molt sovint Salvat Papasseit parla del resta d´Espanya com una unitat oblidant Euskadi i Galícia així com la seva realitat lingüística. (explicar-ho)
Per una altra banda indicar l´estil de Papasseit és directe, però no és barroer, foll sinó cuidat, culte perquè és la cultura la base de la nació catalana i el punt sobre el que cal construir la independència.
No voldria acabar la xerrada sense una cita on en l´últim poema escrit de Papasseit, el poeta ens mostra un tema poc tractat fins aquell moment, el dels límits territorials de Catalunya i que mostra fins a quin punt el poeta era conscient de l´amplitud del problema i que sobrepassa els límits fronterers d´aquella burra Espanya gran i que també abraça l´esclavatge de la pàtria catalana més enllà dels pirineus i que veiem en el poema “Les Gorges”:
A Sant Miquel del Canigó
La veu ressona que us esglaia.
Diu: Catalunya! I la remor
Sempre contesta:
Esclava a Espanya
Si prens coratge
Els ulls al cel
I alces el braç –gest de venjança-
A Sant Martí sents una veu
I a cau d´orella:
I també a França!
Per acabar voldria tocar, encara que sigui molt lleugerament dos temes. El primer fa referència a la relació amb les altres nacions de la península. Molt sovint Salvat Papasseit parla del resta d´Espanya com una unitat oblidant Euskadi i Galícia així com la seva realitat lingüística. (explicar-ho)
Per una altra banda indicar l´estil de Papasseit és directe, però no és barroer, foll sinó cuidat, culte perquè és la cultura la base de la nació catalana i el punt sobre el que cal construir la independència.
No voldria acabar la xerrada sense una cita on en l´últim poema escrit de Papasseit, el poeta ens mostra un tema poc tractat fins aquell moment, el dels límits territorials de Catalunya i que mostra fins a quin punt el poeta era conscient de l´amplitud del problema i que sobrepassa els límits fronterers d´aquella burra Espanya gran i que també abraça l´esclavatge de la pàtria catalana més enllà dels pirineus i que veiem en el poema “Les Gorges”:
A Sant Miquel del Canigó
La veu ressona que us esglaia.
Diu: Catalunya! I la remor
Sempre contesta:
Esclava a Espanya
Si prens coratge
Els ulls al cel
I alces el braç –gest de venjança-
A Sant Martí sents una veu
I a cau d´orella:
I també a França!
L´independentisme de Salvat Papasseit (6)
El catalanisme de Foix (que ell mateix afirma que és contrari al separatisme) o de Maragall són un engany, un autoengany, la covardia davant la gesta que cal fer i la impotència que senten.
Una revolució que ens porti a una independència immediata lluny encara dels postulats de Maragall que encara somia amb un diàleg amb Espanya.
Per a Salvat Papasseit Espanya mai ha reconegut ni reconeixerà a Catalunya com a nació (recorda això al recent procés estatutari) i per a Salvat no podem oblidar que qui nega la nostra nació i s´enfronta a la nostra llengua el que fa és negar el nostre cor (altre cop el cor en primer lloc), els nostres ulls (la nostra manera, per tant, de veure la realitat) i la nostra intel.ligència (la nostra capacitat per a pensar el món, a Catalunya i a nosaltres mateixos d´una manera lliure)
L´únic diàleg possible serà amb els altres pobles de la Península que també cerquen la seva independència.
Una independència que en paraules de Jordi Bilbeny:
“La independència de Catalunya és un projecte globalitzador, que enclou la lluita de totes les classes socials i la de tots els partits polítics en una mateixa direcció. La independència seria un projecte comú a tots els catalans, una gesta que retornaria la dignitat a tots els catalans, a Catalunya. L´única gesta, distant de les baixes lluites socials i polítiques a la qual En Salvat Papasseit s´apuntaria.
Ara bé, com aconseguir la independència?
Lluita armada.
El tema de la lluita ja apareix en el llibre l´Irridiador del Port i les Gavines que s´obre amb un “Canto a la lluita”, i de forma molt més explícita Les Conspiracions (1922) o en el poema El Somni afirma “Prenem els estris de viure en combat” o “fendim les ones, tal guerrers d´abans”.
També a La Gesta dels Estels (1922) afirma a El Berenar de les Roques “Cantaria cançons com els marins de guerra” o en el poema Prometença Lluitaria qui sap per quina ampla bandera/ però millor que fos de la meva terra/quatre barres de sang/ l´or del cor que voleia; o en el poema Divisa “Creuré en la guerra perquè és bo el combat”
NOTES 104, 105, 106
Una revolució que ens porti a una independència immediata lluny encara dels postulats de Maragall que encara somia amb un diàleg amb Espanya.
Per a Salvat Papasseit Espanya mai ha reconegut ni reconeixerà a Catalunya com a nació (recorda això al recent procés estatutari) i per a Salvat no podem oblidar que qui nega la nostra nació i s´enfronta a la nostra llengua el que fa és negar el nostre cor (altre cop el cor en primer lloc), els nostres ulls (la nostra manera, per tant, de veure la realitat) i la nostra intel.ligència (la nostra capacitat per a pensar el món, a Catalunya i a nosaltres mateixos d´una manera lliure)
L´únic diàleg possible serà amb els altres pobles de la Península que també cerquen la seva independència.
Una independència que en paraules de Jordi Bilbeny:
“La independència de Catalunya és un projecte globalitzador, que enclou la lluita de totes les classes socials i la de tots els partits polítics en una mateixa direcció. La independència seria un projecte comú a tots els catalans, una gesta que retornaria la dignitat a tots els catalans, a Catalunya. L´única gesta, distant de les baixes lluites socials i polítiques a la qual En Salvat Papasseit s´apuntaria.
Ara bé, com aconseguir la independència?
Lluita armada.
El tema de la lluita ja apareix en el llibre l´Irridiador del Port i les Gavines que s´obre amb un “Canto a la lluita”, i de forma molt més explícita Les Conspiracions (1922) o en el poema El Somni afirma “Prenem els estris de viure en combat” o “fendim les ones, tal guerrers d´abans”.
També a La Gesta dels Estels (1922) afirma a El Berenar de les Roques “Cantaria cançons com els marins de guerra” o en el poema Prometença Lluitaria qui sap per quina ampla bandera/ però millor que fos de la meva terra/quatre barres de sang/ l´or del cor que voleia; o en el poema Divisa “Creuré en la guerra perquè és bo el combat”
NOTES 104, 105, 106
L´independentisme de Salvat Papasseit (5)
L´opció federalista no és més que un engany perquè a Espanya és impossible canviar-la i perquè, a diferència dels catalans, els espanyols tenen molt clar quina és la seva missió. En paraules de Jordi Bilbeny:
“Dèia l´Ortega que “Castilla ha hecho España”. I és sols aquest projecte d´espanyolitzar una missió castellana. Qualsevol altre intent d´aprofundir-hi serà, sempre, una intromissió, una gosadia provinciana imperdonable.”
Idea que també veiem en les següents paraules d´Ortega y Gasset a España Invertebrada:
“Sometimiento, unificación, incorporación, no significan muerte de los grupos com tales grupos; la fuerza de la independencia que hay en ellos perdura, bien que sometida; esto es, contenido su poder centrífugo por la energia central que los obliga a vivir como partes de un todo y no como todos aparte. Es preciso, pues, que nos acostumbremos a entender toda unidad nacional, no como una coexistencia interna, sinó com un sistema dinámico”
I més endevant:
“Es preciso que el órgano (fa referència a l´Estat central i centralista) reciba frecuentemente pequeñas heridas que lo mantengan alerta. Estas pequeñas heridas han sido llamadas estímulos funcionales; sin ellas el organismo no funciona, no vive. De mismo modo, la energía unificadora,central, de totalización necesita para no debilitarse, de la fuerza contraria, de la dispersión, del impulso centrífugo perviviente en los grupos. Sin este estimulante, la cohesión se atrofia, la unidad nacional se disuelve, las partes de desplegan, flotan aisladas y tienen que volver a vivir cada una como un todo independiente”
A més a més, l´opció legalista, és dir, l´opció per tal d´aconseguir l´alliberament nacional de Catalunya per la via legal és també una absurditat, principalment perquè no existeix una legalitat catalana. La llei és la llei espanyola. El camí passa per una transformació espiritual, cultural i ideològica de caràcter revolucionari que ens ajudi a alliberar-nos de l´esclavatge perquè si la nació és esclava, també ho som nosaltres.
“Dèia l´Ortega que “Castilla ha hecho España”. I és sols aquest projecte d´espanyolitzar una missió castellana. Qualsevol altre intent d´aprofundir-hi serà, sempre, una intromissió, una gosadia provinciana imperdonable.”
Idea que també veiem en les següents paraules d´Ortega y Gasset a España Invertebrada:
“Sometimiento, unificación, incorporación, no significan muerte de los grupos com tales grupos; la fuerza de la independencia que hay en ellos perdura, bien que sometida; esto es, contenido su poder centrífugo por la energia central que los obliga a vivir como partes de un todo y no como todos aparte. Es preciso, pues, que nos acostumbremos a entender toda unidad nacional, no como una coexistencia interna, sinó com un sistema dinámico”
I més endevant:
“Es preciso que el órgano (fa referència a l´Estat central i centralista) reciba frecuentemente pequeñas heridas que lo mantengan alerta. Estas pequeñas heridas han sido llamadas estímulos funcionales; sin ellas el organismo no funciona, no vive. De mismo modo, la energía unificadora,central, de totalización necesita para no debilitarse, de la fuerza contraria, de la dispersión, del impulso centrífugo perviviente en los grupos. Sin este estimulante, la cohesión se atrofia, la unidad nacional se disuelve, las partes de desplegan, flotan aisladas y tienen que volver a vivir cada una como un todo independiente”
A més a més, l´opció legalista, és dir, l´opció per tal d´aconseguir l´alliberament nacional de Catalunya per la via legal és també una absurditat, principalment perquè no existeix una legalitat catalana. La llei és la llei espanyola. El camí passa per una transformació espiritual, cultural i ideològica de caràcter revolucionari que ens ajudi a alliberar-nos de l´esclavatge perquè si la nació és esclava, també ho som nosaltres.
L´independentisme de Salvat Papasseit (4)
O més clarament ja l´any 1920 en una carta a en Joaquim Ventalló afirma
“Visca Catalunya lliure!!!
Mori la burra Espanya gran!
Visca la virilitat dels irlandesos
Visca en Soler!
Abaix la diplomàcia de la Lliga!
Morin els botiflers!
Visca el futurisme internacional!.
Ja l´any 1922 Salvat Papasseit sembla absolutament defraudat amb el catalanisme polític, amb la classe política catalana que encara somia d´alguna manera entendre´s amb Espanya, de poder-hi col.laborar per tal d´elaborar una nova Espanya. Els polítics catalans, botiflers, han traït Catalunya i amb ella la llibertat dels catalans a canvi d´unes “poltrones” (en paraules actuals), abandonant la seva missió històrica i abraçant un mal entès realisme polític, a un terrible tacticisme o al simple i mediocre possibililisme (no recorda això al peix al cave ja famòs de l´era del President Pujol?). Per Papaesseit, en canvi, el realisme no ens pot endur a altre lloc que no sigui l´opció idependentista.
És absurd pretendre entendre´s amb una Espanya imperialitzant i esclavitzadora on inclús la seva èlit intel.lectual mostra, com el cas d´Ortega y Gasset, aquesta mentalitat imperialista. Cal fugir de l´engany i del racionalisme, cal deixar d´escoltar Espanya i els discursos espanyolitzants si volem realitzar la gesta a la que estem els catalans cridats i que no és una altra que l´obtenció de la justicia, el fi de l´opressió moral que és molt més important que l´opressió econòmica, en una altra lliçó que bé podríem apredre nosaltres mateixos. En paraules de Salvat al pròleg de La Batalla de Daniel Cardona:
“L´escarni no és constant? És que doneu un pas que no sigui traint-vos? Sou uns boigs perquè us ho diuen quan així ho expliqueu? Feu-vos, doncs, un gran mèrit d´ésser separatistes”
Si l´opció per l´enteniment és impossible tamb é ho és l´opció federalista la qual és vista per Salvat Papasseit com una pèrdua de temps i d´energia per a l´autèntica solució: la independència. Mirar a Espanya és tan absurd com mirar el passat. Catalunya ha de mirar al món d´igual a igual. Qualsevol altra mirada és un atac a la dignitat nacional.
“Visca Catalunya lliure!!!
Mori la burra Espanya gran!
Visca la virilitat dels irlandesos
Visca en Soler!
Abaix la diplomàcia de la Lliga!
Morin els botiflers!
Visca el futurisme internacional!.
Ja l´any 1922 Salvat Papasseit sembla absolutament defraudat amb el catalanisme polític, amb la classe política catalana que encara somia d´alguna manera entendre´s amb Espanya, de poder-hi col.laborar per tal d´elaborar una nova Espanya. Els polítics catalans, botiflers, han traït Catalunya i amb ella la llibertat dels catalans a canvi d´unes “poltrones” (en paraules actuals), abandonant la seva missió històrica i abraçant un mal entès realisme polític, a un terrible tacticisme o al simple i mediocre possibililisme (no recorda això al peix al cave ja famòs de l´era del President Pujol?). Per Papaesseit, en canvi, el realisme no ens pot endur a altre lloc que no sigui l´opció idependentista.
És absurd pretendre entendre´s amb una Espanya imperialitzant i esclavitzadora on inclús la seva èlit intel.lectual mostra, com el cas d´Ortega y Gasset, aquesta mentalitat imperialista. Cal fugir de l´engany i del racionalisme, cal deixar d´escoltar Espanya i els discursos espanyolitzants si volem realitzar la gesta a la que estem els catalans cridats i que no és una altra que l´obtenció de la justicia, el fi de l´opressió moral que és molt més important que l´opressió econòmica, en una altra lliçó que bé podríem apredre nosaltres mateixos. En paraules de Salvat al pròleg de La Batalla de Daniel Cardona:
“L´escarni no és constant? És que doneu un pas que no sigui traint-vos? Sou uns boigs perquè us ho diuen quan així ho expliqueu? Feu-vos, doncs, un gran mèrit d´ésser separatistes”
Si l´opció per l´enteniment és impossible tamb é ho és l´opció federalista la qual és vista per Salvat Papasseit com una pèrdua de temps i d´energia per a l´autèntica solució: la independència. Mirar a Espanya és tan absurd com mirar el passat. Catalunya ha de mirar al món d´igual a igual. Qualsevol altra mirada és un atac a la dignitat nacional.
L´independentisme de Salvat Papasseit (3)
“Amb Ortega i Gasset, home ben castellà, tot i que ell s´esforça a contradir-ho no m´he pogut entendre. I és que no ens assemblem ni amb el intel.ligents”
Això és així perquè la relació Catalunya-Espanya no és reduïble a una qüestió d´intel.ligència, a una àmbit estrictament racional, d´una temàtica de ciències polítiques o de lleis sociològiques sinó que fa referència al moll de l´ós de dos projectes que són oposats, dos projectes que es fonamenten en el cor, en el sentiment, en allò més profund del nostre ésser.
Cal llegir els següents poemes Pregó, visió del Guadarrama, Ampla és Castella i Tornada (tots ells del llibre “Conspiracions”
Igual que una parella que planifica el futur. L´important no és el futur sinó el sentiment d´amor entre els membres de la parella. Si aquest amor existeix el projecte es portarà a port, però si la base de la parella no és el sentiment el que es trencarà no és el projecte sinó la parella mateixa. D´aquesta manera, la parella Espanya-Catalunya no té present ni futur perquè no és l´amor la base de la unió sinó l´opressió d´una sobre l´altra, i l´imposició d´un projecte de futur en cap cas dialogat.
Un odi que ja podem entreveure a l´obra Humo de Fábrica on titlla a Espanya “de estorbo”, de pecat i de cementiri mortal. I sobre la joventut opina: “los jóvenes de España sois un hato de eunucos y de imbéciles, un hato de cobardes. Hay que hablaros así para que reaccionéis. Esta es una nación que vegeta en el fango. Un incesto mostruoso, del cual sólo saldrá- como el parto vil de una infame aristócrata- un pringajo de pus, que eso es lo que os corroe la entrañas” Viure amb Espanya és un absurd i qualsevol pacte amb Espanya mostra la por i la impotència dels que el fan (per la banda catalana) i d´aquí també la seva duríssima crítca a la política del pacte, de l´entesa amb Espanya que es fruit, per a Salvat, de la impotència i la medicritat dels polítics catalans ( especialment crític amb la Lliga) que que no s´adoen que Espanya no és cap entitat unida, que col.laborant amb ella el que fem és col.laborar en la nostra servitud, en el nostre propi esclavatge, i que ja veiem a l´obra Missió per Catalunya i encara més en un antecedent com es l´article la nacionalitat i el socialisme l´ any 1916.
“Jo no puc conformar-me que en nom de la unitat d´un Estat qualsevol em fermin els grillons de l´esclavatge –això de la unitat és una altra mentida dels nostres assessins”.
Això és així perquè la relació Catalunya-Espanya no és reduïble a una qüestió d´intel.ligència, a una àmbit estrictament racional, d´una temàtica de ciències polítiques o de lleis sociològiques sinó que fa referència al moll de l´ós de dos projectes que són oposats, dos projectes que es fonamenten en el cor, en el sentiment, en allò més profund del nostre ésser.
Cal llegir els següents poemes Pregó, visió del Guadarrama, Ampla és Castella i Tornada (tots ells del llibre “Conspiracions”
Igual que una parella que planifica el futur. L´important no és el futur sinó el sentiment d´amor entre els membres de la parella. Si aquest amor existeix el projecte es portarà a port, però si la base de la parella no és el sentiment el que es trencarà no és el projecte sinó la parella mateixa. D´aquesta manera, la parella Espanya-Catalunya no té present ni futur perquè no és l´amor la base de la unió sinó l´opressió d´una sobre l´altra, i l´imposició d´un projecte de futur en cap cas dialogat.
Un odi que ja podem entreveure a l´obra Humo de Fábrica on titlla a Espanya “de estorbo”, de pecat i de cementiri mortal. I sobre la joventut opina: “los jóvenes de España sois un hato de eunucos y de imbéciles, un hato de cobardes. Hay que hablaros así para que reaccionéis. Esta es una nación que vegeta en el fango. Un incesto mostruoso, del cual sólo saldrá- como el parto vil de una infame aristócrata- un pringajo de pus, que eso es lo que os corroe la entrañas” Viure amb Espanya és un absurd i qualsevol pacte amb Espanya mostra la por i la impotència dels que el fan (per la banda catalana) i d´aquí també la seva duríssima crítca a la política del pacte, de l´entesa amb Espanya que es fruit, per a Salvat, de la impotència i la medicritat dels polítics catalans ( especialment crític amb la Lliga) que que no s´adoen que Espanya no és cap entitat unida, que col.laborant amb ella el que fem és col.laborar en la nostra servitud, en el nostre propi esclavatge, i que ja veiem a l´obra Missió per Catalunya i encara més en un antecedent com es l´article la nacionalitat i el socialisme l´ any 1916.
“Jo no puc conformar-me que en nom de la unitat d´un Estat qualsevol em fermin els grillons de l´esclavatge –això de la unitat és una altra mentida dels nostres assessins”.
L´independentisme de Salvat Papasseit (2)
I és que en Salvat-Papasseit no existeix el problema català, existeix la solució catalana davant el problema espanyol (i també francés en els úlims anys de la seva vida). Un problema i una solució que giren entorn dels següents eixos principals: la llengua catalana, les relacions amb Espanya i l´alliberament nacional.
Ara bé tots aquests eixos giren entorn a una revolta que, primer de tot ha de ser psicològica i, per damunt de tot, moral. Els altres aspectes seran secundaris. La independència ha de ser en primer lloc moral i, per tant, cultural. Una revolta a la que ja no estan cridats ni els polítics que defensen un catalanisme covard i uns intel.lectuals poc compromesos amb Catalunya. En aquest sentit el jovent serà la clau per a que Catalunya no es converteixi (com en paraules textuals apareix en el seu epistolari) “en una república de petits burgesos intel.lectuals que no tindran altra preocupació que l´escudella i carn d´olla suculenta.Si el jovent no guanya la seva guerra (que és la guerra de Catalunya) els problemes de l´esperit quedaran rerassagats perquè, per ells, el primer sera conservar el lloc adquirit a còpia de doblegamments i reverències.”
Per Papasseit sols hi ha dos camins de futur per a Catalunya. O una Catalunya entesa com una regió més dins Espaya, una Catalunya espanyola o la independència. Dit d´una altra manera, si abandonem el panorama d´una Catalunya independent sols ens quedarà ser espanyols. Per aquest motiu Salvat Papesseit professa un odi visceral sense paliatius envers Espanya. El primmer pas per tal d´aconseguir la independència no pot ser altra que odiar a Espanya, si volem ser lliures hem d´odiar a aquell que ens tracta com a esclaus, i aquest no és altra que l´Estat Espanyol i francès.
En una de les seves cartes Salvat Papassei afirma quelcom que em sembla que es troba en la base, en el fonament de tot el seu pensament independentista i és el nucli de la relació real (no intel.lectual) entre Catalunya i Espanya.
Ara bé tots aquests eixos giren entorn a una revolta que, primer de tot ha de ser psicològica i, per damunt de tot, moral. Els altres aspectes seran secundaris. La independència ha de ser en primer lloc moral i, per tant, cultural. Una revolta a la que ja no estan cridats ni els polítics que defensen un catalanisme covard i uns intel.lectuals poc compromesos amb Catalunya. En aquest sentit el jovent serà la clau per a que Catalunya no es converteixi (com en paraules textuals apareix en el seu epistolari) “en una república de petits burgesos intel.lectuals que no tindran altra preocupació que l´escudella i carn d´olla suculenta.Si el jovent no guanya la seva guerra (que és la guerra de Catalunya) els problemes de l´esperit quedaran rerassagats perquè, per ells, el primer sera conservar el lloc adquirit a còpia de doblegamments i reverències.”
Per Papasseit sols hi ha dos camins de futur per a Catalunya. O una Catalunya entesa com una regió més dins Espaya, una Catalunya espanyola o la independència. Dit d´una altra manera, si abandonem el panorama d´una Catalunya independent sols ens quedarà ser espanyols. Per aquest motiu Salvat Papesseit professa un odi visceral sense paliatius envers Espanya. El primmer pas per tal d´aconseguir la independència no pot ser altra que odiar a Espanya, si volem ser lliures hem d´odiar a aquell que ens tracta com a esclaus, i aquest no és altra que l´Estat Espanyol i francès.
En una de les seves cartes Salvat Papassei afirma quelcom que em sembla que es troba en la base, en el fonament de tot el seu pensament independentista i és el nucli de la relació real (no intel.lectual) entre Catalunya i Espanya.
L´independentisme de Salvat Papesseit (1)
Salvat-Papasseit: Un estel per l´alliberament nacional de Catalunya.
Que un amic et faci la presentació sempre sempre té la seva aventatge i el seu inconvenient. La ventatge és que la teva presentació fa que el públic et tingui d´entrada no sols un respecte obvi i lògic sinó també una expectació més gran de la que un es mereix, però aquest fet planteja sempre un inconvenient que no és altra que les limitacions d´un poden defraudar les espectatives.
La xerrada que desenvoluparé a continuació espero no defraudar-los massa i acostar-me, encara que sols sigui lleugerament, a l´alçada de la presentació.
Per tal de no defraudar-los voldria destacar, ja d´entrada, que no explicaré els aspectes literaris i formals del poeta (del que segur molts de vostès, sinó tots, en saben més que jo) sinó que em centraré únicament en el seu discurs polític. I ho faré anant als seus textos, als seus intèrprets, als seus coetanis però amb una mirada actual, intentant veure què ens diu Salvat-Papasseit als homes i dones, als catalans i catalanes de principis del segle XXI, uns cent anys més tard de quan foren escrits. També per aquest motiu no serà l´ordre cronològic el fil conductor de la xerrada sinó més aviat un ordre temàtic.
Abans,però, d´entrar en el fons del pensament polític de Salvat-Papasseit voldria posar de manifest que mentres que el seu aspecte avantguardista i anarquista ha estat molt sovint tractat, el seu pensament independentista ha estat oblidat, inclús als nostres dies quan altres vents feien suposar que aquest oblit estaria ja superat o es podria superar. Però la realitat ha estat tot el contrari. Per què?
Probablement perquè l´independentisme de Salvat-Papasseit és radical, sense matissos on no apareixen terceres vies, on tot és blanc o negre i políticament avui molt incorrecte (inclús delictiu). Un independentisme defensat amb totes les lletres, clar i contundent. Un independentisme que mira el futur perquè no en vol saber res del passat sinó és per rebutjar-lo i per mostrar la seva mesquinesa. Un discurs independentista coherent fins a les últimes conseqüències que no s´amaga davant de res i que no defuig el nucli del problema,un pensament de màxims, fet que converteix el catalanisme de Salvat-Papasseit un punt de referència obligat per a les actuals generacions de catalans que lluiten per mantenir la identitat catalana i segueixen somiant en el seu alliberament lluny d´un discurs neutre o pensament dèbil i políticament correcte però nacionalment poble i covard lluny de la gesta de la que ens parla el poeta avantguardista.
Que un amic et faci la presentació sempre sempre té la seva aventatge i el seu inconvenient. La ventatge és que la teva presentació fa que el públic et tingui d´entrada no sols un respecte obvi i lògic sinó també una expectació més gran de la que un es mereix, però aquest fet planteja sempre un inconvenient que no és altra que les limitacions d´un poden defraudar les espectatives.
La xerrada que desenvoluparé a continuació espero no defraudar-los massa i acostar-me, encara que sols sigui lleugerament, a l´alçada de la presentació.
Per tal de no defraudar-los voldria destacar, ja d´entrada, que no explicaré els aspectes literaris i formals del poeta (del que segur molts de vostès, sinó tots, en saben més que jo) sinó que em centraré únicament en el seu discurs polític. I ho faré anant als seus textos, als seus intèrprets, als seus coetanis però amb una mirada actual, intentant veure què ens diu Salvat-Papasseit als homes i dones, als catalans i catalanes de principis del segle XXI, uns cent anys més tard de quan foren escrits. També per aquest motiu no serà l´ordre cronològic el fil conductor de la xerrada sinó més aviat un ordre temàtic.
Abans,però, d´entrar en el fons del pensament polític de Salvat-Papasseit voldria posar de manifest que mentres que el seu aspecte avantguardista i anarquista ha estat molt sovint tractat, el seu pensament independentista ha estat oblidat, inclús als nostres dies quan altres vents feien suposar que aquest oblit estaria ja superat o es podria superar. Però la realitat ha estat tot el contrari. Per què?
Probablement perquè l´independentisme de Salvat-Papasseit és radical, sense matissos on no apareixen terceres vies, on tot és blanc o negre i políticament avui molt incorrecte (inclús delictiu). Un independentisme defensat amb totes les lletres, clar i contundent. Un independentisme que mira el futur perquè no en vol saber res del passat sinó és per rebutjar-lo i per mostrar la seva mesquinesa. Un discurs independentista coherent fins a les últimes conseqüències que no s´amaga davant de res i que no defuig el nucli del problema,un pensament de màxims, fet que converteix el catalanisme de Salvat-Papasseit un punt de referència obligat per a les actuals generacions de catalans que lluiten per mantenir la identitat catalana i segueixen somiant en el seu alliberament lluny d´un discurs neutre o pensament dèbil i políticament correcte però nacionalment poble i covard lluny de la gesta de la que ens parla el poeta avantguardista.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)