la poesia patriòtica (2)

Però anem a pams i comencen pel començament. Tota literatura té, inevitablement, un conjunt de poemes de tall patriòtic i també en tota literatura un dels component d´aquest marc patriòtic fa referència al paisatge, identificant el paisatge amb el poeta, com si les muntanyes, els rius, les valls, els arbres no fossin més que uns organs més del poeta com ho són les cames o els braços. Segurament un exemple d´aquest fet és el poema l´Emigrant, de Mn javint Verdaguer.

L’EMIGRANT


Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s’allunya
d’enyorança es mor.

I
Hermosa vall, bressol de ma infantesa,
blanc Pirineu,
marges i rius, ermita al cel suspesa,
per sempre adéu!
Arpes del bosc, pinsans i caderneres,
cantau, cantau;
jo dic plorant a boscos i riberes:
adéu-siau!
II
¿On trobaré tos sanitosos climes,
ton cel daurat?,
mes ai, mes ai!, ¿on trobaré tes cimes,
bell Montserrat?
Enlloc veuré, ciutat de Barcelona,
ta hermosa Seu,
ni eixos turons, joiells de la corona
que et posà Déu.
III
Adéu, germans; adéu-siau, mon pare,
no us veuré més!
Oh, si al fossar on jau ma dolça mare
jo el llit tingués!
Oh mariners, el vent que me’n desterra,
que em fa sofrir!
Estic malalt, mes ai!, torneu-me a terra,
que hi vull morir!