Locke 5

1. L´Estat de naturalesa en Locke:
1. En la moral i la política de Locke es deixa sentir la influencia cartesiana, encara que no fos cartesià en la seva filosofía. Descartes va establir amb fermesa que la raó és patrimoni común i natural de tots els homes i que també ho era la comprensió dels primers principis morals. D´aquí parteix Locke: en l´estat de naturalesa els homes són racionals i comprenen quina és la llei natural. Cometen abusos aïllats, però el sentit comú impedeix l´abús generalitzat i exigeix el càstig del culpable per part de l´agravi i els seus propers que conta, a més a més, amb el recolzament del consentiment de tots.

Locke 4

1. J. Locke.
1. Teoria de les Idees.

                                                              i.      Noció d´idea: El terme idea comprèn tot el que és objecte de l´enteniment o percepció.

                                                            ii.      No existeixen idees innates en l´enteniment perquè:

1.      Tot el nostre coneixement procedeix de l´experiència.

2.      Si existissin idees innates, ningú les podría ignorar i això és fals.

                                                          iii.      Origen de les idees:

1.      La menté s un full en blanc, buit de caràcters, sense idees.

2.      Totes les nostres idees procedeixen de l´experiència.

3.      Fonts del coneixement: la percepció d´objectes sensibles externs i d´operacions internes de la nostra ment

                                                          iv.      Classes d´idees

1.      Distingeix dos tipus d´idees: les simples i les complexes.

2.      Les simples procedeixen de la sensació i de la reflexió. Les idees simples dels sentits tenen per objecte les qualitats dels objectes exteriors. Les qualitats poden ser secundàries (idees d´espai, figura, moviment). Les idees simples de la reflexió tenen per objecte els estats subjectius de la consciencia. Les dues accions principals de la ment són: percepció (pensar) i volició (voler, desig).

3.      Les idees complexes procedeixen de la combinació d´idees simples. Es poden reduir a tres classes: modes, substàncies i relacions.

a.       Idea complexe de mode: el mode és la idea complexa que no conté suposició de subsistir per si mateixa (afectació de la substància)

b.      Idea comlexa de substància: són combinacions d´idees simples que representen coses particulars i diferents, subsistents per si mateixes.

c.       Idea complexa de relació: Consisteix en la comparació d´una idea amb una altra.

2. Objectivitat de les idees.

                                                              i.      Objectivitat de les idees simples:

1.      Objectivitat de les qualitats sensibles:

a.       Noció de qualitat: és el poder, que està en les coses mateixes, de produir alguna idea en la nostra ment.

b.      Criteri d´objectivitat de les qualitats: Una idea és objectiva si és semblant a la qualitat que existeix en el cos mateix.

c.       Les idees de les qualitats primàries són semblants a les qualitats que estan en els cosos.

d.      Les idees de les qualitats secundàries no són objectives perquè no hi ha res en el cosos que s´assemblin a aquestes idees. En els cosos no hi ha més que el poder de produir-les. Dón que les qualitats secundàries són subjectives no per raó de la causa, sinó en la manera de ser conegudes.

2.      Objectivitat de les idees de reflexió: Els estats interns i les operacions que realitza el subjecte percebuts per la reflexió tenen un valor objectiu i real.

3. Objectivitat de les idees complexes:

                                                              i.      Formació de les idees complexes:  Tota idea és en si mateixa particular. La ment, mitjançant l´abstració, al considerar-les com aparences separades de les circunstàncies de l´existència real (temps, lloc, etc…) les fa representatives de totes les coses de la mateixa classe, i els seus noms es converteixen en generals.

                                                            ii.      La idea de substància:

1.      La substància, suport de les idees anomenades accidentals, és incognoscible o un “no sé què”.

2.      Sobre l´existència de substàncies:

a.       La sensació ens convenç que existeixen substàncies sòlides i extenses.

b.      La reflexió, que existeixen substàncies pensants.

c.       Tenim coneixement de la nostra propia existencia per intuició, de l´existència de Déu per demostració i de l´existència de la resta de coses mitjançant la sensació.

3.      Conclusió: Essent l´experiència l´origen del nostre coneixement, coneixem solament les qualitats sensibles i les operacions subjectives. No sabem què és la substància, encara que tinguem coneixement de la seva existencia.

Locke 3

3). RESUM DE LA DOCTRINA DE LOCKE

1. CARÀCTERS GENERALS DE L´EMPIRISME
1. L´Experiència és la única font de coneixement
2. L´evidència sensible com a únic criteri de veritat.
3. La idea comprèn tot el que és objecte de l´enteniment (excepte en Hume)
4. Els continguts mentals no són innats, sinó adquirits
5. El coneixement no trascendeix dels límits de l´experiència sensible externa (sensacions) i interna (reflexions)
6. En el coneixement interessa més el seu valor útil i pràctic que la seva necessitat i universalitat
7. Neguen el valor objectiu de les idees complexes (conceptes universals)
8. Els empiristes fan de la seva filosofía en i des de la consciencia (en Hume la consciencia quedarà reduïda a un epifenomen de les impressions de carácter insubstancial).
9. Les ciències empíriques es converteixen en model de pensar filosòfic.

Locke 2

2). PLA DE LA SEVA FILOSOFIA La filosofía de Locke ha d´entendre´s en el context del moviment ill.lustrat que ell mateix inicia a Anglaterra. La seva preocupació básica és desenvolupar una explicació sobre l´ésser humà centrada principalment en dues qüestions: Quins coneixements podem aconseguir els éssers humans? I, com hem d´organitzar la societat? En aquests dos assumptes Locke pretén defensar sobre noves bases filosòfiques la llibertat humana, tant intel.lectual com política, fent-les compatibles entre sí. El seu empirisme el condueix a un escepticisme moderat sobre la naturalesa de les coses que ha de traduir-se en tolerancia intel.lectual, i el seu liberalisme polític a la idea que la societat ha d´organitzar-se mitjançant un pacte o contracte social, de manera que en ella es respectin els drets individuals: a la vida, a la propietat i a la llibertat, estant el ciutadà legitimat per a rebelar-se contra qualsevol poder que violi aquests drets.

Locke 1

JOHN LOCKE (1632-1704) 1). VIDA I OBRA. J. Locke va nèixer a Bristol (Anglaterra) l´any 1632 dins d´una familia de tendències liberals i va morir l´any 1704). Va estudiar medicina i s´interessà per ciències com la física i la química. Fou un gran lector de Descartes, Boyle i Newton. Va exercir la medicina i posteriorment ingressà al servei diplomàtic. Finalment es posà al servei de Lord Ashley, essent el seu conceller i preceptor del seu fill. Va haver de fugir a Holanda degut a les intrigues contra el monarca Jaume II, en les que es va veure involucrat. Retornà després de la revolució de 1688 en la que es va establir un sistema monàrquic constitucional limitat pel Parlament, pel que el propi Locke havia lluitat recolzant la causa de Guillem d´Orange. Les seves obres més destacades són l´Assaig sobre l´Enteniment Humà, on formula el principi de l´empirisme, i els dos Assaijos sobre el govern civil, on estableix el fonaments del liberalisme polític. També és destacable la seva Carta sobre la Tolerància, obra en la que defensa la tolerancia religiosa, i el seu estudi sobre l´educació titulat Alguns pensaments sobre Educació en el que aplica les seves idees liberals al camp de l´educació, defensant tant la llibertat d´exposició del professor com l´actitud crítica dels alumnes als que anima a pensar per si mateixos.

Descartes 8

APORTACIONS DE DESCARTES • S´aspira a donar a la filosofía una claredat i certesa semblants a la matemàtica. • Els filòsofs racionalistes conserven la convicció que la filosofía aporta coneixemnet sobre la realitat. • La filosofía s´allibera de la teologia • Adoptant la matemàtica com a model de mètode, supera la crisi de la metafísica. • Dóna a la teoria del coneixement el lloc central del saber filosòfic. • Es planteja el problema de la certeza de manera radical. • Formula un mètode i un criteri general de certeza. • El pensament recau sobre les idees dels objectes. • Realitza un esforç per fer compatible mecanicisme i llibertat.

Descartes 7

IV. La res extensa o substància corpòrea. a. El mecanismo cartesià: la fíusica cartesiana no requereix més que dos elements: la matèria i el moviment. b. Teoria de la veritat: la matèria o substància dels cosos és inert i es defineix com a pura extensió: Així, l´extensió en longitud, amplada i profunditat, constitueix la naturalesa de la substància corpòrea. c. La mecànica cartesiana i les seves lleis: i. Noció i explicació del moviment: El moviment és l´acció per la que un cos passa d´un lloc a un altre. El moviment és una simple variació de la posició dels cosos, sense res dinàmic per dins. ii. Lleis de la mecànica: 1. Principi d´inèrcia: tots els cosos que estan en moviment continuen movent-se fins que el seu moviment es detingut per altres cosos. 2. Direcció del moviment: tot cos en moviment tendeix a continuar-lo en línia recta. 3. Llei del xoc: si un cos que es mou i troba a un altre cos, té menys força per a continuar movent-se en línia recta i si té més força, arrastra amb ell a l´altre cos. d. Les qualitats dels cosos i. Objectivitat de les qualitats primàries. I en el que toca a les idees de les coses corpòrees no es donen en elles coses clares i distintes excepte la magnitud, la figura que resulta de la terminació d´aquesta extensicó, la situació dels cosos i el moviment o canvi de situació. ii. Subjectivitat de les qualitats secundàries: Les altres qualitats, llum, color,etc...es troben en el meu pensament fosques i confuses, que porten a la ignorància. e. Reducció dels fenòmens biològics als físics: Els animals acten com a màquines Aixa com un rellotge que està compost de rodes i peses. f. Existència de les coses materials : No essent Déu capaç d´enganyar és logic que no m´envia aquestes idees immediatament per si mateix, ni tampoc a través d´una criatura que posseix la realitat d´aquestes idees no formalment. g. Distinció real entre l´ànima i el cos: Ja que per una part tenim una idea clara i distinta de mi mateix i per altre, tinc una idea del cos que no pensa, resulta cert que jo, és a dir, la meva ànima, per la que sóc el que sóc, sigui sencera i veritablement diferent del meu cos, podent ser i existir sense el cos.

Descartes 6

III. L´existència de Déu. a. Argument Ontològic : Descartes demostra l´existència de Déu a partir de la idea innata de Déu amb la idea d´ún ésser més perfecte que el meu ésser, era cosa manifestament imposible que tal idea procedís del no-res; i com no hi ha la menor repugnancia en pensar que el més perfecte sigui conseqüència i dependencia del menys perfecte que en pensar del no-res provingui quelcom, no podia tampoc procedir de mi mateix; era absolutament necessari que hi hagués algun altre ésser més perfecte que qui un depengués. b. Argument a posteriori: Aquest argument es fonamenta en l´objectivitat de les idees. i. Principi general : la realitat que considera en les idees és solament objectiva, és necessari que la mateixa realitat estigui formalment o actualment en les causes d´aquestes idees. ii. Impossibilitat d´un procés infinit : I si bé pot succeir que una idea produeixi una altra idea, això no pot arribar fins l´infinit, sinó que cal detenir-se en una idea primera. iii. Conclusió: És necessari concloure que Déu existeix.

Descartes 5

II. Metafísica cartesiana. a. Nocions fonamentals. i. Nocions de substància: una cosa que existeixi de tal manera que no requereixi més que de sí mateixa per a existir. ii. Noció d´atribut: quan coneixem que li ha estat donada a una cosa per naturalesa, ja sigui un modus que pugui canviar-se, ja sigui per la seva essència mateixa absolutament immutable. iii. Noció de modus: Els modus són atributs no essencials de la substància, ja que per la seva naturalesa poden canviar i aquells que mai canvien pertanyen a l´essència d´alguna cosa. b. Precisions a les nocions fonamentals. i. El terme substància no és unívoc, sinó analògic aplicat a Déu i a altres éssers. ii. Cada substància té un atribut principal que constitueix la seva essència o naturalesa. L´atribut principal, del que tots els altres depenen, és suficient i necessari per a conèixer la substància. iii. El terme substància es predica en un sentit unívoc de les coses creades iv. Els atributs principals són inseperables de les substàncies de les que són atributs. c. Ordo essendi i ordo existendi. i. Objectivitat de les proposicions ideals: tot el que conec clara i distintament com a pertanyent a un objecte le pertany realment. La realitat objectiva és conceptual o intel.lectual i una idea és objectivament real quan és intel.ligent (clara i distinta) ii. Les proposicions existencials: mitjançant la intuició captem la nostra propia existencia i mitjançant demostració l´existència de Déu i de la substància material iii. A nivell existencial primer captem el nostre existir i més tard el de Déu. A nivell essencial la perfecció infinita és anterior a la nostra perfecció. iv. La veritat divina fonament ontològic de la veritat. d. Els atributs de cada substància. i. De l´essència de Déu. Sota el nom de Déu enten una substància infinita, eterna, immutable, independent, omniscient i omnipotent. ii. De la naturalesa de l´esperit humà: jo no sóc sinó una cosa que pensa, és a dir, un esperit, un enteniment o una raó. iii. De l´essència de les coses materials: la magnitut, amplada, profunditat, la figura que resulta dels cosos i el moviment o canvi d´aquesta situació, la duració i el nombre. e. La res cogitans o substància pensant i. Anàlisi del cogito. És una cosa que dubta, enten, concep, afirma, nega, vol, no vol i també imagina i sent. ii. Elements del coneixement: Dos són els elements que componen el nostre coneixement: el pensament com a activitat i les idees que pensa el jo. El pensament és l´únic que no pot separar-se de mi iii. Anàlisi de la idea: distingeix Descartes dos aspectes en les idees: 1. La idea en tant que acte mental: si aquestes idees es consideren solament com a maneres de pensar, no reconeix entre elles cap diferència o desigualtat i totes li semblen procedir d´un mateix d´una mateixa manera. 2. La idea en tant que representativa de les coses: Però si se les considera com a imatges que representen unes una cosa i altres altra, és evident que són molt diferents unes de les altres. 3. La veritat és una propietat de la idea en tant que es representativa de les coses:: si se les considera solament en si mateixes, sense referir-les a una altra cosa, no poden ser falses. Així, doncs, solament queden els judicis en els que he de tenir molta cura de no errar. iv. Classes d´idees: Distingeix Descartes tres tipus d´idees. 1. Idees adventicies: les que provenen de l´experiència externa. 2. Idees fictícies: les que provenen de la nostra imaginació i voluntat. 3. Idees innates: les que l´enteniment posseeix per naturalesa

Descartes 4

DESCARTES. I. Teoria del coneixement. a. Recerca d´un nou mètode. i. Origens del mètode cartesià. 1. La lògica aristotèlica i crítica del sil.logisme. 2. L´ànàlisi geomètric (consistent en reduir el que es tracta de demostrar a altres proposicions demostrades). ii. Regles del nou mètode. 1. L´evidència intel.lectual com a criteri de veritat: Les coses que percebem molt clarament i distintament són totes vertaderes. 2. L´anàlisi: dividir cadascuna de les dificultats en tantes parts com sigui possible. 3. La síntesi: Començar per allò més simple. 4. La inducció o Enumeració: Fer totes les revisions necessàries fins estar segur de no ometre res. b. El dubte metòdic i la primera veritat: Cogito ergo Sum i. El dubte metòdic 1. Diferència entre el dubte cartesià i l´escepticisme. 2. Necessitat del dubte: cal rebutjar com a fals tot allò que pugui imaginar el menor dubte ii. Els motius del dubte. 1. Raons extrinseques: les distintes opinions dels filòsofs, les diferents costums dels pobles. 2. Raons intrinseques: a. Sobre l´existència dels objectes, les fal.làcies dels sentits i la dificultat de distingir la vigilia del somni. b. Sobre la capacitat de la intel.ligència: hipòtesis del geni maligne. iii. La primera veritat: 1. Intuició de la meva pròpia existència: per a dubtar és precís que el subjecte que pensi en ella existeixi. No puc dubtar que jo dubto quan pensó en el dubte. Així penso i, per tant, sóc. 2. Cogito, ergo sum, model de tota veritat.

Descartes 3

ESQUEMA DE LA FILOSOFIA DE DESCARTES. 1. Característiques Generals. a. La raó com a única font de coneixement cert. i. Tots els coneixements vertaders sobre el real no procedeixen de l´experiència, sinó solament de l´enteniment o raó. ii. Les idees o nocions que constitueixen el punt de partida del coneixement són innats. b. L´evidència racional, fonament del saber científic. i. Solament han d´acceptar-se com a científiques les proposicions certes i evidents per a la raó. ii. A més de l´evidència intel.lectual, una proposició científica es caracteritza per la seva objectivitat interpersonal, la seva exactitut deductiva, la seva necessitat formal i la seva universalitat. c. La matemática com a model del saber filosòfic. i. Els vertaders principis del saber han de ser evidents per si mateixos, això és, han de basar-se en el principi de no-contradicció. ii. Una proposició científica sols és vertadera quan es deriva lògicament d´una altra ja demostrada o d´un primer principi. La deducció lògica és l´únic camí per a demostrar la veritat de qualsevol proposició científica.

Descartes 2

DESENVOLUPAMENT DEL MAPA CONCEPTUAL Descartes es forma en la filosofía escolàstica i adverteix que aquesta filosofía no respon als problemes i preocupacions de la seva època. En canvi, descobreix en les matemàtiques una ciència que, a més a més de rigurosa i segura, serveix per a organitzar l´experiència i desenvolupar la ciència. Per tant, situa en el procedir de la matemàtica l´estructura i els elements del seu mètode. En l´experiència el subjecte és passiu i el coneixement que l´experiència proporciona és dubtós. En les matemàtiques succeeix tot el contrari. El subjecte és actiu i la raó dedueix –produeix, concep- coneixements segurs. La raó troba, doncs, els coneixements per si mateixa, sense cap recurs a l´experiència. Per això Descartes s´aparta de l´experiència i busca en la raó el fonament del seu mètode i la justificació de tot el coneixement. Inspirant-se en el procedir de la raó en les matemàtiques, formula les quatre regles del seu mètode: 1) regla de l´evidència, 2) regla de l´anàlisi, 3) regla de la síntesi i 4) regla de l´enumeració. En elles es despleguen les fues operacions fonamentals de la ment humana. La primera, la intuició, que és l´operació per la que la raó crea els elements simples del coneixement. La segona, la deducció, que afegeix al concepte d´intuició el ser un pas de quelcom a quelcom en la ment. És, per tant, una cadena d´intuicions. La metafísica fonamenta, després en el subjecte, aquest procedir de la raó que és el mètode. El subjecte és pensament existent i com a tal percebim en la nostra intuició fonamental, que s´expressa en el “cogito ergo sum” En aquesta intuició el subjecte es preceb clara i distintament com existència pensant. Amb això tenim la primera certeza, model de tota certeza, que Descartes eleva a criteri de certeza: el que es perceb amb igual claredat i distinció. Però estem sols, segurs únicament de la nostra existencia com a éssers pensants. I per a trencar aquest cercle de soledat sols tenim el cogito i les idees que pensa. Entre aquestes idees troba Descartes una, la idea d´infinit, de Déu, que és la palanca que el permet saltar fora del cercle. En la idea mateixa mateixa de Déu troba Descartes la garantia de la seva existència com a realitat superior i distinta de l´ésser humà. I ja que Déu és el ser infinit, és perfecte i veraç i no pot consentir que l´ésser humà s´equivoqui irremediablement quan creu en l´existència del món, el món ha d´existir. Tenim, doncs, tres àmbits de realitat: la substància pensant, el jo; la substància infinita, Déu; i la substància extensa, els cossos. Els cosos són pures màquines. En ells tot s´explica per extensió i moviment –mecanicisme-. I Descartes formula les importants lleis de la inèrcia, del moviment en línea recta i de la conservació del moviment. En l´ésser humà coexisteixen cos i ànima, extensió i pensament. Per explicar aquest paral.lelisme Descartes recorre a Déu, un Déu geòmetre, últim responsable de l´ordre de l´univers. I amb similars principis vol explicar la conducta humana. La nostra activitat està dividida en accions i passions. Les primeres depenen de la nostra voluntat; les segones, en canvi, s´originen en el cos. El control de les passions és una tasca que correspon a la raó.

Descartes 1

ANTECEDENTS. El nominalisme que arribaria amb Guillem d´Occam la seva expressió més radical, té els seus primers antecedents en algunes tendències de la filosofía grega antiga. Així, no pocs escèptics podrien ésser considerats precursors del nominalisme, i entre els estoïcs i els epicuris primitius apareixen elements que, més endevant,durant l´Edat Mitja, caracteritzarien als seguidors d´Occam. No obstant, el vertader fundador de la doctrina nominalista és Roscelino de Caompiegne (1050-1120), per a qui el treball intel.lectual no seria altra cosa que el llenguatge verbal interioritzat, tant lluny del real com la paraula de la cosa que anomena. Les obres del monjo francés s´han perdut, però el fonamental de la seva doctrina va perviure a través dels seus hereus: Joan de Salisbury, Sant Anselm i Abelardo. Durant molt de temps, després de la mort de Roscelino de Compiegne, el nominalisme ocupà un lloc estrictament marginal en el pensament europeu. El continent apareixia en aquesta época recorregut per l´aiga vivificador de la filosofía grega, que havia arribat de la mà dels intèrprets àrabs. La corrent del pensament segons la quals els conceptes universals de l´enteniment no constituien quelcom real, sinó una simple apel.lació buida als éssers individuals que creuen aprehendre, es convertí en una espècie de riu subterrani que tornà a sortir a la llum a partir de Lombardo (1100-1160). La tradició filosòfica anglesa, que havia resistit la invasió de les doctrines aristotèliques va fer d´Oxford el seu centre. A la vella universitat anglesa, la línea agustiniana de l´Esglèsia va trovar un terreny abonat i va permetre el desenvolupament de tendències, encara que minoritàries, i es mantingueren ferms davant les posicions tomistes. Guillem d´Occam ja era un nominalista convençut quan l´any 1319 va començar a dictar a la universitat d´Oxford el seus comentaris sobre les “Sentències” del pare Lombardo. L´ÈPOCA. Tota la vida de Guillem d´Occam va transcòrrer sota el signe de l´enfrontament entre l´Esglèsia i l´Imperi. A partir de 1252, quan el congrès d´electors reunit a Brunswick va rebatre les idees d´Inocenci III, que feien dependre l´adquisió dels drets imperials de l´aprovació de Roma, la consagració per part del Papa era sols un títol més per als emperadors. En el pla polític, Guillem d´Occam va adoptar, com quasi tots els membres de l´ordre franciscana, el partit dels espiritualistes, oposat al Papa. A la superficie, la ruptura es va produir arrel de la vidriosa qüestió de les propietats eclesiàstiques. Els espiritualistes, aferrats a les disposicions fundacionals dictades per Sant Francesc d´Assis, es negaven a aceptar qualsevol forma de propietat per a la seva ordre. El Papa Joan XXIII va trovar aquesta actitut el suficientment provocadora com per a sotmetre als espiritualistes als rigors de la Inquisició: per aquesta época una de les principals preocupacions del Papa fou reunir sota la seva administració els bens de l´esglèsia en tot l´ordre cristià. De manera que la disputa entre el papat i l´ordre de Sant Francesc, en la que Occam tingué una intervenció protagonista, no es reduïa al camp de la teología, sinó que abraçava també els interesos polítics més terrenals d´ambdós bandos. Les argumentacions teològiques no varen conseguir enmascarar durant molt de temps el vertader caràcter de l´enfrontament, que es desenvolupava a tota l´Europa feudal. Encara que teòricament l´emperador tenia al seu càrrec la protecció de tota la cristiandat, els seus recursos eren mediocres i no conseguia imposar la pau ni en els seus territoris. Per la seva part, el papat, sotmès en el desprestigi a partir de la querella de les Investidures tenia dificultat per imposar els seus criteris a les ordres. D´aquesta situació sorgia la llibertat que gaudien els franciscans, i en ella es fonamentà el periode de plenitut intel.lectual de l´ordre. En el moment en que Guillem d´Occam fou anomenat parentòriament a Avignon, el Papa intentava mantenir el caràcter legitimador de l´Esglèsia respecte l´Imperi; les lluites entre Federic d´Àustria i Luis de Baviera, aspirants a la corona de ferro i del sacre imperi romà germànic, no milloraven la situació del pontífex. Tant Federic com Lluís veien en l´Esglèsia una aliada molesta, a la que, un cop resolt el conflict, s´hauria d´imposar límits severs. No pot estranyar que Occam pengués partit per Lluis de Baviera degut a les persecucions de Joan XXIII a la seva ordre. Un any més tard de fugir de la cort d´Avignon, Occam fou excomulgat i les seves doctrines declarades herètiques. Però, des del seu exil.li a Munich, el teòleg anglès va veure com la seva doctrina nominalista s´extenia a totes les universitats europees, on guanyava multitut d´adeptes. INFLUÈNCIA POSTERIOR. Per a Jaques Maritain, la doctrina nominalista té una clara continuïtat en nombroses tendències de la filosofía moderna i contemporània. Per al pensador catòlic francès, són nominalistes tant el neokantisme com el neopositivisme, l´idealisme i el pragmatisme. Avui en dia sembla poc arriscat afirmar que les característiques centrals del nominalisme reapareixen en l´empirisme anglès dels segles XVII i XVIII; en el neopositivisme del segle XVIII a Anglaterra, i en les filosofies analítiques del segle XX. A partir de la mort de Guillem d´Occam i durant la resta de l´Edat Mitja, el nominalisme ocupà en la cultura occidentals un lloc semblant al que ocupaven el tomisme o l´escotisme. La condemna papal no varen impedir la difusió i pervivència de les seves idees. En lo fonamental el nominalisme apareix viu en la doctrines de Hobbes, Berkeley i Ettienne de Condillac. Per a que el nominalisme sobrevisqués a les disputes fou imprescindible l´obra de pensadors franciscans. També fou important en la conservació i revitalització del pensament d´Occam és el treball del teòleg Gabriel Biel que va exercir una forta influencia sobre Martin Luter.

LA TEOLOGIA COM A CIÈNCIA (34)

Té la teologia alguna característica que li es pròpia? La característica propia de la teologia ( a més del seu objecte d´estudi) és el paper que té la revelació. El present treball no és el lloc per analitzar el fenomen de la revelació però sí per a indicar que la revelació de Déu és el gran factor diferenciador de la teologia de la resta de ciències. Una revelació que fa que la fe tingui un paper fonamental i que alguns aspectes dels plantejaments teològics tinguin el valor d´axioma inqüestionable i, segurament, indemostrable a l´estil de les ciències fàctiques. Ara bé, ja hem vist que la presència d´axiomes és un fet normal en totes les ciències, així com el fet de no poder demostrar tots els plantejaments, teories o explicacions. Una altra característica és l´experimentació. En el cas de la teologia, els teòlegs es troben davant el fet que algunes de les creences es fonamenten en experiències personals, íntimes, subjectives i no universalitzables ni repetibles. Aquest últim fet diferencia la teologia de les ciències fàctiques que he analitzat al llarg del present treball però seria molt agosarat negar la validesa de la ciència solament pel fet de no poder universalitzar i objectivar aquestes experiències.. En aquest sentit la religió sí que no pot ser considerada una ciència però sí una experiència que ens aproxima al saber, a la veritat

LA TEOLOGIA COM A CIÈNCIA (33)

Segueix la teologia els procediments bàsics de la ciència? Al llarg del present treball he explicat els procediments bàsics de la ciència. És hora, ara, de veure si la teologia segueix aquests procediments. Una de les característiques fonamentals de la teologia és l´intent de definir els termes claus de la seva investigació. En aquest sentit, doncs, és clar que la teologia utilitza tant la definició nominal com la real. A més a més les definicions teològiques persegueixen clarament les característiques bàsiques de la definició científica i que hem vist al llarg del present treball. Però a més a més la teologia segueix perfectament els paràmetres de la divisió i demostració anteriorment explicats. Utilitza la teologia una metodologia científica? El primer que cal precisar és quin tipus de ciència és la teologia i, a partir d´aquí, analitzar si la teologia segueix la metodologia utilitzada per aquest tipus de ciències. Degut a la complexitat de la teologia, així com dels seus objectes d´estudi, la teologia és difícil encaixar-la únicament dins un tipus de ciència. Des del meu punt de vista la teologia manté les característiques de les ciències formals en alguns aspectes. I pel que fa referència a aquests aspectes els trets de consistència, independència dels axiomes, la formalització del sistema axiomàtic i la diferència dels axiomes de les seves regles, així com el fet de ser un sistema complert i coherent; es compleixen perfectament. Ara bé, la teologia no és una ciència estrictament formal ja que també utilitza a l´hora d´interpretar els textos bíblics, i, especialment, el metode hermenèutic tant present en l´anàlisis exagètic dels textos i en l´anàlisis sociològic d´alguns dels seus plantejaments. Per tant, podem concloure que la teologia segueix sempre les condicions d´una metodologia científica com qualsevol altra ciència.

LA TEOLOGIA COM A CIÈNCIA (32)

S´adecua la teologia a la teoria dels programes d´investigació que defensa I. Lakatos? El plantejament actual de la teologia s´adecua perfectament a la teoria de Lakatos, ja que els plantejaments teològics actals abracen els continguts no refutats anteriors, que segueix considerant demostrat algunts plantejaments de la teoria i que posseix un plus que li permet explicar nous fets que en les anteriors teories no estaven demostats o explicats. A més a més la teologia actual es fonamenta en “programes d´investigació” amb un nucli fort i amb un conunt d´hipòtesis auxiliars que permeten el desenvolupament de la investigació i explicació. Aquest programes d´investigació tradicionalment s´han produït i, com en el cas de la ciència, són superats amb el pas del temps per altres programes i altres teories en el moment que els nous plantejaments teològics són capaços d´explicar més fets i evitar els problemes dels programes anteriors. Arribats en aquest punt em sembla oportú indicar que la teologia també és perfectament coherent amb els posicionaments de Feyerabend (en tant que també en teologia a vegades els teòlegs ignoren la norma i adopten posicions contràries a aquesta treballant amb hipòtesis que s´oposen als principis o teories admesos) i Laudan (en tant que també en teologia s´admeten les teories que són capaces de solucionar problemes que teories anteriors no en són).

LA TEOLOGIA COM A CIÈNCIA (30)

És la teoligia compatible amb la teoria dels paradigmes i de ciència normal de Kuhn? Si acceptem la teoria de Kuhn podem observar com la teologia actualment segueix perfectament la metodologia del que Kuhn anomena ciència normal, en tant que és evident que els teòlegs treballen amb un acord tàcit sobre els mateixos problemes, possibles solucions, amb uns coneixements estables, etc...compartint, al mateix temps, un paradigma determinat i acceptat per la majoria de la comunitat teològica. Ara bé, igual que pot passar a la resta de ciències, un fet concret pot implicar canvis profunds a l´hora de tractar un determinat problema. Descobriments científics (com la teoria heliocèntrica) poden comporar importants canvis (revolucions) en l´estudi teològic, creant nous paradigmes.

LA TEOLOGIA COM A CIÈNCIA (29)

Pot la teologia superar el criteri falsacionista de Popper? No solament ho pot fer sinó que, de fet, ho ha estat realitzant des del mateix moment del seu naixament. Una de les característiques de la teologia ha estat, i encara és, l´estudi en profunditat dels textos sagrats per tal de poder-los analitzar i interpretar correctament evitant esbiaixaments i errors. És per aquest motiu que la teoria falsacionista de Popper no és estranya als teòlegs ja que molts d´ells, a través dels seus anàlisis, han permès comprendre errors d´explicacions i interpretacions passades demostrant la falsedat d´aquelles interpretacions i proposant-ne de noves. Exemple d´aquest fet poden ser les teories concordistes o esbiaixaments exagerats d´alguns teòlegs de la filosofia de l´alliberament o de sectes ultraconservadores així com de teories d´interpretació massa literal dels textos bíblics. Al mateix temps els teòlegs reconeixen que cal encara molt estudi i que interpretacions actuals segurament seran revisades en un futur acceptant, per tant, que cap interpretació o estudi és definitiu,i que, per tant, l´objectiu de la teologia és fer teories cada cop més properes a la veritat o més verosímils. Per un altre costat la crítica que fa Popper a l´observatisme és perfectament coherent amb el plantejament teològic actual.

LA TEOLOGIA COM A CIÈNCIA (28)

ÉS LA TEOLOGIA UNA CIÈNCIA? ÉS LA FE UN SABER? Arribats en aquest punt toca analitzar les característiques pròpies de la teologia i fer-ne un anàlisi crític comparant aquests trets amb les pròpies de les característiques i mètodes de la ciència en la seva concepció més tradicional. D´aquesta manera intentaré mostrar com la teologia pot complir les exigències del coneixement científic com ho fan la resta de ciències en la seva concepció més clàssica sempre que li respectem els seus trets específics. Umberto Casale analitzant el pensament del Cardenal Ratzinger en el pròleg de l´obra que estem veient, es posiciona clarament a favor del plantejament de la teologia com una ciència. “Algo parecido (pero tambien diferente) puede decirse de la teología. Su objeto formal supone la posibilidad de observar lo real desde el punto de vista de la fe, de la aceptación de la revelación de Dios en Jesucristo mediante el Espíritu. Su investigación procede mediante la teología positiva, que escucha y confirma los datos revelados, mientras que la explicación de conjunto es obra de la teología sistemática, que organiza y elabora los datos según un orden y su momento práctico lo constituye la teología moral. La teología tambien da a luz diversas disciplinas” Aquest “donar llum” també ens permet evitar certs posicionaments absolutistes, reduccionistes d´alguns posicionaments científics. Arribats en aquest punt del treball cal posar de manifest la dificultat en definir el concepte de religió, clau per tal d´entendre la relació d´aquesta amb la ciència. Com diu Agustín Udías en el llibre Ciencia y religión: dos visiones del mundo: “En primer lugar, la fe o creencia, que supone la aceptavción de una realidad de la que no existe una demostración estrictamente racional, aunque sí puede ser razonable. Queremos decir con esto que los fundamentos de la religión no pueden ser demostrados, en el sentido de una demostración científica, aunque sí se pueden encontrar indicios que nos muevan a su acptación”. També em sembla molt important tenir clar que: “El objetivo de la religión no es explicar el funcionamiento del mundo y su estructura material, sino descubrir el sentido de la existencia, tanto del mundo como del hombre mismo. Propio de la religión y la religiosidad es tambien el proporcionar principios para guiar los comportamientos.” En aquest context la teologia seria “la formulación estructurada del pensamiento religioso” mentres que la fe “es el fundamento de la actitud religiosa, y el entendimiento, que representa la búsqueda de la razón para esclarecera”. Anem a continuació a veure les característiques de la ciència que hem tractat al llarg del treball i veure si són aplicables a l´àmbit de la teologia i la religió. En primer lloc recordar les paraules de Agustín Udias que recull perfectament l´estat de la qüestió de la possibilitat del coneixement de l´existència de Déu: “La posibilidad de este tipo de teología natural se ha mantenido hasta nuestros días, con algunas variantes, entre autores de la tradición católica. Juan Pablo II insiste en su relevancia actual afirmando: “Existe, pues, un camino que l hombr, si quiere, puede recorrer y que se inicia con la capacidad de la razón de levantar-se más allá de lo contingentepara ir hacia lo infinito” En esta teología natural pueden hoy también introducirse elementos procedentes de las ciencias naturales. La teología natural adquiere un aspecto distinto en los autores de la tradición anglosajona, que defienden que a partir del conocimiento científico de la naturaleza, en el sentido de la ciencia moderna, se puede también encontrar la presencia de indicios que indican la existencia de un Dios creador”. Aquesta última postura és la que es coneix actualment com la teoria del disseny intel.ligent o en algunes variants com la teoria del “punt Omega” de Tipler. Però el primer que cal aclarir és si la teologia comparteix alguns trets amb el pensament considerat cienfífic tradicionalment i en que es diferencia la religió de la ciència i perquè la teologia sí la podem considerar una ciència. Per a contestar a aquesta qüestió intentaré respondre algunes preguntes.

LA TEOLOGIA COM A CIÈNCIA (27)

El mateix Umberto Casale afirma més endevant en la mateixa obra: “Entre los factores que han contribuido a superar estos malentendidos y plantear la necesidad de un diálogo y una integración entre la teología y las ciencias naturales, señalamos los siguientes: la superación del mecanicismo (…), el redescubrimiento del quehacer científico como actividad de la persona (…), el reconocimiento del vínculo existente entre la teología de la creación y el desarrollo del pensamiento científico occidental, y la aceptación por parte de la teología de la concepción que la física contemporánea tiene de la vida y la especie humana. (…). Todo esto implica volver a reconsiderar la cuestión de la unidad de la experiencia intelectual del sujeto cognoscente que nos permita observar como los diversos saberes contribuyen a la autocomprensión del sujeto y a la determinación de sus opciones existenciales, incluida la religiosa” Posicionar-se entre harmonia o el conflicte, en una postura creient o atea, és solament tocar lleugerament l´assumpte sense profunditzar en el seu trasfons. Es tracta de la revolució intrínseca a la ciència mateixa, i la seva reacció emancipadora del discurs metafísic del que ella neix. L´Església tant sols va aportar la dosis suficient de dogmatisme –seguin el seu principi de infalibilitat- per a que postures xocassin violentament. Un xoc que no es pot negar, una intermediació eclessial que tampoc podem eliminar; però un xoc que a l´estudiar-se, no ha de caure en l´error d´implicar al missatger més del que en realitat participà. Així, doncs, podem concloure que l´àmbit religiós i l´àmbit científic tot i ésser diferents, tenen importants punts en contacte i on l´avenç en un dels àmbits de cap de les maneres (especialment en l´aspecte de desenvolupament científic) és una amenaça per l´altra visió ni impliquen un atac a la religió, sinó que al ser ambdues disciplines complementàries, el desenvolupament d´una fa també créixer a l´altra. Una complementarietat que respecti l´àmbit de cadascuna i eviti, com hem vist anteriorment, absolutitzacions per part d´una d´elles, ja que cada una d´elles és una visió completa i acabada de la realitat.

LA TEOLOGIA COM A CIENCIA (26)

Avui en dia cada cop és més habitual plantejaments més rigurosos de plantejaments antipostivistes i que destaquen les aportacions a la ciència per part de la teologia. Un exemple d´aquest plantejament és Whitehead (enfrontat a Russell) que reconeix una estreta relació entre la ciència moderna i la teologia medieval amb el seu èmfasi en la racionalitat de l´univers. L´any 1986 es produeix un punt d´inflexió en la historiografia. Es rebutgen els errors de Draper, White i Tyndall. En una obra coordinada pels historiadors D.C.Lindberg i Ronal L. Numbers, God and Nature. Historical Essays on tehe Encounter between Christianity and Sicence, s´enmarca des del propi subtítol l´enfoc a considerar. Els capítols que la composen abracen les relacions entre teologia i ciència des de l´Església primitiva fins al segle XX. Serà amb l´obra The History of Science amb Religion in the Western Tradition: An Encyclopaedia que aquest plantejament quedarà com a posicionament principal. Ara bé, el principal referent en aquest plantejament és I. Barbour. Segons aquest autor entenen com a antagòiques la fe i la ciència els partidaris de la interpretació literal del relat del Gènesi (creacionistes fonamentalistes) i els defensors del materialisme científic que declaren la incompatibilitat entre evolució i fe. Defensen la tesi de la independència els que confinen religió i ciència a ambdós compartiments estancs,diferents i complementaris. La ciència s´ocuparia de com operen les coses del món i descansaria en dades objectives i públiques, en tant que la religó es centraria a l´àmbit dels valors i al significat de la vida personal. No hi ha conflicte, però tampoc unainteracció constructiva entre ambdós dominis; cadascuna posseeix els seus propis mètodes i el seu llenguatge genuí. Aquesta tesi l´ha divulgat entre nosaltres el paleontòleg S. J. Gould amb la seva teoria dels dos magisteris. Es busca el diàleg entre la ciència i la religió quan s´investiguen zones de convergència en temes (qüestions frontereres), mètodes (ús de l´analogia) i conceptes (demostració) sense renunciar a les seves peculiaritats deferencials genuïnes. Per últim la integració s´ha entès en el sentit d´una teologia natural, que troba en la ciència una proba (o un indici suggerent almenys) de l´existència de Déu, o en el sentit d´un acompatibilitat flexible de continguts. La integració podria assimilar-se al que altres anomenen interacció. En realitat, avui en dia, el conflicte entre ciència i teologia cada cop està més superat si es tenen en compte tots els detalls de l´aparent conflicte i s´analitzen racionalment, amb un esperit crític i sense prejudicis d´entrada. Com diu Umberto Casale: “Aunque el debate prosigue, no obstante percibimos diversos elementos que nos permiten decir que a lo largo de los tres últimos siglos se ha pasado en las relaciones entre la fe (la religión) y la ciencia de una situación de conflicto a otra caracterizada por l´apertura y el diálogo. El magisterio de la Iglesia, los teólogos, los filósofos y los científicos, aleccionados por las visicitudes históricas de esta relación, pueden trabajar de nuevo confrontando sus puntos de vista y dialogando”

LA TEOLOGIA COM A CIENCIA (25)

BREU ANÀLISI DE LA RELACIÓ ENTRE LA CIÈNCIA Y LA REFLEXIÓ TEOLÒGICA Ferreter Mora en el seu diccionari afirma: “La cuestión acerca de la naturalesa del saber teológico ha dado lugar en todas las épocas a enconados debates no sólo entre los teólogos y los antiteólogos, sino también dentro del campo mismo de la teología. Estos debates se desarrollaron principalmente en el curso de la Edad Media cuando, tras la hegemonía de la teología natural de la última época griega, la teología revelada del cristianismo planteó el problema de la oposición entre la verdad transmitida y el saber racional-natural sobre Dios.” La majoria dels desencontres entre la ciència i la teologia es fonamenten més en la naturalesa de la teologia que en cap altra qüestió. La relació entre la totalitat de les ciències i la pròpia teologia no sempre ha passat per moments de mútua col.laboració. Hi ha hagut moments en que ciència i teologia lluitaven per dominis en l´àmbit del coneixement o s´enfrontaven amb teories contraposades. Ara bé, ja fa temps que la teologia té clar el seu objecte i àmbit d´estudi. En aquest sentit afirmar que la teologia rebutja les teories científiques més actuals és ja un anacronisme i cada cop són més presents i evidents els encontres entre els professionals d´ambdos àmbits. Proba d´aquest fet n´és el mateix IREL i moltes de les activitats que des d´aquesta institució o el mateix bisbat es fan a la nostra ciutat de Lleida, una multiplicitat de revistes en que es tracten les dues qüestions o l´aparició d´una multiplicitat d´Institucions per a l´estudi de qüestions històriques o de conceptes fronterers. Ara bé, per tal d´arribar a l´actual situació s´han hagut de superar un munt de prejudicis entre els que destaquen els continguts del autors americans J.W. Draper i A. D. White (que reflexen el pensament positivista) i el britànic J. Tyndall (materialista) que defensaven l´oposició entre ciència i teologia i que tingueren un gran ressó a diferència d´altres posicions més conciliadores com les del teòric de l´electromagnetisme J.C. Maxwell criticà les tesis de l´antogonisme entre ciència i fe i que avisava del perill de caure en el concordisme. En paraules d´Umberto Casale: “Las relaciones históricas entre la ciencia y la fe han sido muy variadas, pero pueden sintetizr-se en una triple tipología. El primer tipo es el concordismo, es decir, la búsqueda de una correspondencia directa entre fe y ciencia, entre una perícopa bíblica y un dato científico (…). El segundo tipo es el discordismo, que, a diferencia del anterior, sostiene que la ciencia y la fe se ocupan de dos órdenes diversos de la realidad y que estos son independientes ontológica y epistemológicamente. Y el tercer tipo de relación se fundamenta en la articulación entre ciencia y fe mediante un diálogo que intenta integrar las dos formas ce conocimiento”

LA TEOLOGIA COM A CIENCIA (24)

En aquest sentit indicar que la teologia si vol ser una activitat científica haurà de tenir les característiques de racionalitat i rigurositat que es poden exigir a la resta de ciències o, com molt bé diu Pannenberg i recollit en el llibre de Rovira Belloso: “Cierto es que, para que esta homologación uera posible, la Teología debería garantizar tres cosas: 1). El mantenimiento de la racionalidad del cristianismo o, lo que es lo mismo, que la Teología sea capaz de demostrar la verdad universal de la doctrina cristiana. 2). La apertura de las ciencias hacia un horizonte de trascendencia. Pannenberg no considera peligrosa esta apertura, sino buena y necesaria en el estado actual, positivístico, de la ciencia, afectada por el peligro del cientismo. 3). La contribución seria y crítica al mantenimiento de la unidad de saberes. La Teología, por definición, postula la unidad del mundo y, por tanto, una cierta unidad o, al menos, interrelación de los conocimientos de este mundo: del donjunto de la realidad, com decía Zubiri.” En aquest sentit Rovira Belloso, seguint al mateix Pannenberg, senyala les quatre condicions que les afirmacions teològiques han de gaudir per a tenir significació i relacionar-se de tú a tú amb les altres ciències. Aquestes quatre condicions són: 1). Han de tenir una relació amb l´experiència humana. 2). Han de guardar una relació amb el conjunt de la realitat objecte d´experiència humana. Les afirmacions teològiques es refereixen a una realitat universal; a una realitat experimentada en l´actualitat; i a una realitat experimentada. 3). Han de tenir una capacitat explicativa de la realitat que superi el nivell cultural actual, és a dir, una capacitat interpretativa superior al de les hipotesi precedents. 4). Les afirmacions teològiques han de poder ésser integrades en els respectius sabers de l´experiència humana i social Per portar a terme aquestes condicions i els seus objectius la teologia utilitza, com no pot ser d´una altra manera, les Sagrades Escriptures, la tradició, el Magisteri, l´autoritat dels Pares, el testimoni d´altres teòlegs, l´ús de la raó humana i la filosofia així com l´exegesi bíblica mitjançant el mètode hermenèutic així com el mètode argumentatiu i amb el suport del coneixement de totes les altres ciències (la lingüística, la història, la biologia, la sociologia, etc…).

LA TEOLOGIA COM A CIÈNCIA (23)

LA TEOLOGIA Al llarg de la història del pensament (ja sigui filosòfic o el mateix teològic) s´han produït diverses concepcions sobre la naturalesa de la teologia. Aristòtil defineix la teologia com la ciència primera que tracta sobre els éssers separats i inmòbils i, per aquest motiu és la ciència superior. Segons la versió més clàssica la teologia tracta sobre Déu, de la seva existència, naturalesa, atributs i la seva relació amb el món. El diccionari de filosofia de l´Editorial Herder afirma sobre la teologia. “Ciencia o reflexión según métodos racionales sobre la fe aceptada por revelación. Lo paradójico de la situación es que se trata de, o quiere ser, una forma de conocimiento sobre algo que se cree por fe. No obstante, la teología cristiana, desde los tiempos de Tomás de Aquino, distingue netamente los ámbitos de la fe y los de la razón, y se apoya también en la distinción entre razón teórica y razón práctica para permitir a la inteligencia el examen crítico de aquello mismo que acepta por fe. El problema epistemológico propio de la teología está en el valor, función y sentido que puedan tener argumentos racionales basados en la fe u orientados a ella. El término, que ya usa Aristóteles como sinónimo de «filosofía primera», se difunde, en el ámbito cristiano, principalmente a través de los escritos de la filosofía medieval, sobre todo de las Sumas de teología. En la actualidad se distinguen diversas clases: teología histórica, teología sistemática, teología práctica, teología bíblica, teología fundamental y teología natural.” A partir del que ja s´ha indicat es pot afirmar tranquil.lament que el mètode de les anomenades ciències exactes no és l´unic mètode viable o científic. En aquest sentit la teologia, entesa com el coneixement racional de la divinitat i, per tant, un intent per a expressar i donar coneixement de Déu tal i com aquest és en realitat. “De esta manera, la teologia queda enmarcada como ciencia de la revelación de Dios (respuesta a la palabra de Dios), y queda inmersa en la corriente de la invocación y de la adoración a Dios, de suerte que toda la teologia se sostiene en el interior del manantial descendente de la revelación de Dios mismo y en el discurso ascensional de la adoració a Dios en Espíritu y en Verdad. La teología como discurso sobre Dios quedaría afectada por un racionalismo estrecho si no estuviera enmarcada y transida por la Palabra de Dios y por la Palabra de Dios, esto es, por la Revelación y por el Espíritu contemplativo.”

LA TEOLOGIA COM A CIÈNCIA (22)

C.3). El Mètode de les Ciències Socials o mètode hermenèutic: L´hermenèutica és un mètode que consisteix en una interpretació de les dades de la realitat, previ coneixement d´aquestes. Aquesta interpretació, que dóna sentit a aquestes dades, permet una comprensió de l´ésser humà que les va originar. A través del coneixement exhaustiu i detallat de testimonis, l´investigador va indagant en la vida d´un altre ésser humà, penetra en la seva interioritat i pot arribar a comprendre´l millor que ell mmateix es va comprendre. No es pot investigar de la mateixa manera una qüestió qualitativa que una quantitativa. La metodologia sociològica és variada i inclou: a).Treball de camp o observació participant. Aquest mètode és utilitzat especialment en antropologia i consisteix en investigar com un grup viu introduint-se en el propi grup. És una eina útil per a conèixer profundament allò que es pretèn investigar, però, per la seva pròpia naturalesa, solament pot limitar-se a l´estudi de petits grups o comunitats, am és de dependre de l´habilitat de l´investigador per a portar-lo a terme. b).Enquestes: Consisteix en passar una sèrie de preguntes que es demana que es responguin a un qüestionari o en una entrevista, i es pot fer per correu, telèfon o personalment. En les enquestes les preguntes poden ser obertes o tancades La finalitat de les enquestes és preguntar a un nombre limitat de persones seleccionades, per tal d´extreure conclusions sobre una població més ampla. Per tal que aquesta finalitat es compleixi és molt important el com es fa la selecció de les persones a entrevistar. Un altre aspecte a considerar és el que s´anomena estudi pilot que consisteix en realitzar assaigs en un reduït nombre de persones el qüestionari que després es passarà al grup més ampli. c).Anàlisi secundari: En aquest mètode les dades que utilitza l´investigador estan ja recollits per altres. En l´ànàlisi secundari s´utilitzen informes d´arxiu: estadístiques publicades per institucions oficials, informes jurídics, treballs de camp prèviament publicats per altres autors. d): L´Experiment: Com a mètode d´investigació, permet a l´investigador controlar directament els factors a estudiar. Es defineix com un intent, sota condicions artificials creades per l´investigador, d´analitzar la influència d´una o més variables sobre altres. e). Triangulació: És l´ús de diferents mètodes d´investigació sociològica.

LA TEOLOGIA COM A CIÈNCIA (21)

C.2- El Mètode Històric: La història, en sentit propi, és l´estudi del passat de les societats humanes; versa sobre les manifestacions pretèrites de l´activitat humana en tots els camps. Fins al segle XIX, la Història no es pot dir que fos una ciència; es tractava més aviat d´un gènere literari, la finalitat del qual no era tant l´exacte comprensió dels esdeveniments humans passats i llur connexió causal, com de donar lliçons de moral o de política, consagrar la glòria d´una poble o d´una familia, o delectar l´esperit amb belles descripcions, no ocupant-se més que de personatges importants o esdeveniments excepcionals. A partir del segle XIX la Història pretén ésser un coneixement exacte i causal de l´esdevenir humà en tots els camps que tenen interès per a la comprensió de l´ésser humà i la seva historicitat, i no d´allò extraordinari i llegenndari. El mètode històric és un mètode empíric; però, tot i essent fonamentalment idèntic al mètode de les ciències naturals, posseeix uns aspectes peculiars molt profunds que el diferencien clarament del mètode de la física. El passat no ens és accessible més que a partir del testimoni oral o escrit, que d´aquest ens deixaren els que el conegueren directament. Aquests testimonis estan continguts en allò que s´anomenen documents. Per això el primer pas del mètode hsitòric rau en la recerca i la selecció dels documents. Per a la qual cosa no existeix cap regla precisa i depèn en última instància del talent i la valoració subjectiva de l´historiador. El segon pas sorgeix de la necessitat d´interpretar els documents a través d´un anàlisi crític d´aquests i la seva crítica històrica. El tercer pas consisteix en l´explicació històrica, que intenta donar raó dels esdeveniments històrics, prèviament establerts, mitjançant la seva reducció a d´altres esdeveniments històrics relacionats amb els primers. És important destacar que la història no utilitza la inducció perquè la seva intenció no és establir lleis de validesa general.

LA TEOLOGIA COM A CIÈNCIA (20)

B). EL MÈTODE DE LES CIÈNCIES FACTUALS. c.1). Les Ciències de la Naturalesa: S´articulen en tres nivells que guarden unes determinades relacions entre si: els enunciats protocolaris, les lleis i les teories. Els enunciats protocolaris en són la base en tant que expressen fenòmens del món susceptibles d´ésser contrastats empíricament. Allò que és distintiu de l´enunciat protocolari és la depuració de l´experiència, que es pretén que sigui el més objectiva possible, i per això mateix comunicable unívocament per tal d´evitar ambigüitats usuals en els enunciats de la vida ordinària. S´anomenen protocolaris perquè són registrats en els protocols de laboratori o en d´altres informes de l´observació. Les lleis són enunciats universals que expressen el comportament o la relació que guarden uns determinats fenòmens d´una anera regular i invariable. Abans que un enunciat més o menys universal pugui ésser considerat com a llei de la naturalesa, no és altra cosa que una hipòtesi en tant que és un intent de donar raó o d´explicar una regularitat entre diversos fenòmens de l´univers. Les teories són enunciats universals dels quals es poden deduir totes les lleis d´una ciència particular. S´obtenen d´una manera anàloga a com s´obtenen lleis a partir d´enunciats protocolaris, però la seva complexitat és molt més gran. Constitueixen el grau més elaborat de les ciències de la naturalesa i la seva importància resideix no solament en el fet que donen unitat a una ciència, sinó, en el fet que permeten de trobar lleis noves. Com he indicat en l´apartat anterior tant les lleis com les teories tenen un valor aproximat i perfeccionable, perquè el fet que l´experiència corrobori la seva validesa no implica que nous fenòmens o noves lleis no obliguin a superar-les en lleis més precises o en teories més globals. També cal tenir present que les matemàtiques proporcionen a les ciències naturals un poderós mètode d´anàlisi en el sentit que permeten formular amb precisió els fenòmens i integrar-los en esquemes deductius molt elaborats que permeten treure´n conseqüències d´una manera rigorosa a a nivells molt alts d´abstracció. Una altre fet important que afecta als enunciats de les ciències de la naturalesa (protocol.laris, lleis i teories) és que han de poder ésser contrastats d´alguna manera per l´experiència, és a dir, que s´ha de poder indicar algun mitjà de sotmetre aquells enunciats a una prova empírica. Segons sigui aquesta prova empírica s´anomena verificabilitat o confirmabilitat. Verificar consisteix en fer unes observacions que permetin de decidir si és vertadera o falsa. Confirmar és fer una o diverses observacions que incrementin o disminueixin la possibilitat de la seva veritat o falsedat, sense establir-la definitivament en cap sentit. El principi de contrastabilitat cal entendre´l en sentit ampli, és a dir, no com la verificació de fet de la proposició, sinó com la possibilitat ´ésser verificada una proposició mitjançant una prova empírica. El principi de contrastabilitat queda totalment precisat mitjançant el principi de la intersubjectivitat, segons el qual qualsevol enunciat de les ciències de la naturalesa ha de poder ésser contrastat per qualsevol investigador.

LA TEOLOGIA COM A CIENCIA (19)

LA METODOLOGIA DE LA CIÈNCIA A). EL MÈTODE DE LES CIÈNCIES FORMALS Rau fonamentalment en l´axiomatització, que consisteix a prendre com a punt de partida axiomes i deduir-ne mitjançant unes regles el conjunt dels teoremes d´un sistema dotat. Els requisits fonamentals són tres: -Que sigui consistent, és a dir, que dels axiomes no es pugui derivar cap contradicció dins del sistema. -Que sigui complert, és a dir, que puguin deduir dels axiomes tots els teoremes vàlids del sistema. -Que els axiomes siguin independents, és a dir, que cap dels axiomes no es pugui derivar dels altres. Un sistema axiomàtic posseeix les característiques següents: a)- Està constituït formalment, és a dir, consisteix en un llenguatge formalitzat. b)- Els axiomes es distingeixen de les regles. Els primers pertanyen al llenguatge-objecte i les segones al metallenguatge.

LA TEOLOGIA COM A CIÈNCIA (18)

ELS PROCEDIMENTS BÀSICS DE LA CIÈNCIA a). La definició: S´utilitza per a delimitar una expressió o l´objecte al qual es refereix, a fi d´evitar caure en equívocs. Existeixen diversos tipus de definició: -Definició nominal: versa sobre l´expressió mateixa. Pot ésser semàntica o sintàctica. -Definició real: versa sobre l´objecte o la cosa a la qual es refereix l´expressió. Pot ésser essencial (quan s´indica el gènere i la diferència específica de l´objecte) genètica (quan s´indica l´origen de l´objecte) i descriptiva (quan explica les característiques externes d´un objecte). Per a que una definició sigui correcta cal: -Que sigui més clar la definició que allò que es defineix -Allò que definim no es pot trobar en la definició. -La definició ha de convenir a tot allò que definim i només a aquest ha de convenir. b). La divisió: Consisteix en explicitar les parts lògiques que inclou en la seva extensió un concepte general c). La demostració: És l´operació mental que consisteix a obtenir deductivament una proposició a partir d´altres evidents o ja demostrades o admeses a tall de postulat. Per tal que existeixi demostració es requereix: -Que la deducció sigui correcta -Que les premises siguin vertaderes o probables. El valor de la veritat de la proposició dependrà d´aquell que tinguin les premises. Existeixen diverses classes de demostració perquè no tota proposició és susceptible d´ésser demostrada de la mateixa manera. a). Objectives (en relació a la proposició que es demostra). Poden ser directes (si fan veure positivamenr la connexió entre la proposició i les premises) o indirectes (o per reducció a l´absurd, en tant que demostren la veritat d´una proposició fent veure que amb la seva negació incorreriem en un absurd). Les demostracions objectives directes també poden ser: A priori quan demostren l´efecte per la causa o la propietat per l´essència. A posteriori quan demostren l´existència de la causa a partir dels efectes o l´essència a partir de les propietats. b).Subjectives (ad hominem) en relació al subjecte que afirma la proposició. Es basen en una proposició que, encara que no sigui vertadera, és admesa per l´adversari i que el condueix a contradir-se a si mateix.

LA TEOLOGIA COM A CIÈNCIA (17)

CLASSIFICACIÓ DE LES CIÈNCIES Arribats en aquest punt del desenvolupament del treball sembla oportú descriure la classificació tradicional de les ciències segons la qual es divideixen en dos grans grups segons s´ocupin d´idees o de fets. Les primeres són les formals (lògica i matemàtica) i les segones factuals o materials que, al seu temps, es divideixen en naturals (física, química, biologia) i socials (història, sociologia, economia, etc…). La distinció entre ciències formals i ciències factuals rau en el fet que les primeres, a diferència de les segones, no necessiten contrastació per experiència per a ésser valides. Les ciències formals són el requisit lògic de les ciències factuals, perquè aquestes han de ser compatibles amb les lleis lògiques, però, amb tot, se´n diferencien per aquesta referència essencial a l´experiència de les ciències factuals. També és adient distingir entre ciències pures i ciències aplicades. Les pures són aquelles que persegueixen l´increment del coneixement; la seva finalitat és purament teòrica (o només teòrica). Les ciències aplicades són aquelles la finalitat de les quals es troba en l´augment del benestar i del poder dels homes, és a dir, la seva fi és utilitari.

LA TEOLOGIA COM A CIÈNCIA (16)

L. LAUDAN Laudan defensa que l´activitat científica té com a principal finalitat la solució de problemes. Dins aquest context l´avenç de desenvolupament científic es fonamenta en dos principis. El primer afirma que el problema resolt és la base del progrés científic. El segon indica que el propòsit de la ciència consisteix en maximitzar l´abast dels problemes empírics anòmals, i dels conceptuals no resolts. D´això es dedueix que cada vegada que modifiquem una teoria aquesta innovació constitueix un progrés si i solament si la teoria modificada és més eficient per a resoldre problemes que la teoria anterior. Així les teories científiques es sotmeten contínuament a la comparació ja sigui aïlladament o atenent a l´univers de les teories amb les que es troba connectada. Encara que pugui semblar que Laudan segueix les teories de Kuhn i Lakatos, hi ha diferències: “Sin embargo, Laudan manifiesta su inssatisfacción ante los modelos de Kuhn y Lakatos. Por lo que respecta a Kuhn, es muy difícil que la inflexibilidad de sus paradigmas cuadre con el hecho de que a lo largo del tiempo hhan ido creàndose numerosas maxiteories. Por otro lado, la historia de la ciencia no nos ofrece saxos en lo que pueda aplicarse con precisión la definición de Lakatos de progreso. La pretensión de Lakatos según la cual la acumulación de anomalías no tiene consecuencias sobre la evaluación de un programa de investigación se ve refutada de modo radical por la historia de la ciencia. En opinión de Laudan tanto los programas de investigación de Lakatos como los paradigmas de Kuhn tienen en su estructura central tanta rigidez que no admiten ninguna transformación fundamental. La historia de la ciencia contradice esta rigidez” Laudan proposa el concepte de tradicions d´investigació (entesa com a un conjunt de supòsits generals que fan referència a les entitats i als procesos presents en determinat àmbit d´estudis, i als mètodes més apropiats que cal utilitzar per a investigar sobre els problemes o per a construir teories en un àmbit determinat) caracteritzades per tres trets bàsics: 1.. tota tradició d´investigació posseeix una quantitat de teories que l´exemplifiquen. 2.. Cada tradició d´investigació es mostra caracteritzada per esforços metafísics i metodològics que individualitzen cada tradició. 3.. Cada tradició d´investigació passa per un determinat nombre de formulacions. Una tradició d´investigació proporciona, per tant, un conjunt de directrius per tal de construir teories específiques i té èxit quan comporta la solució d´una quantitat cada cop més gran de problemes empírics i conceptuals i de major importància.

lA TEOLOGIA COM A CIÈNCIA (15)

P. FEYERABEND L´anomenat anarquisme epistemològic de Feyerabend consisteix en la tesis segons la qual la noció d´un mètode que tingui principis inmutables i absolutament vinculants topa amb dificultats notables quan s´enfronta amb els resultats de la investigació històrica, és a dir, no podem trobar una única norma que no hagi estat violada en algunes circunstàncies. Violacions que no són ni fets accidentals ni resultat d´un saber insuficient o de manca d´atenció sinó que són estrictament necessàries per l´avenç científic fet que mostra que en determinades circunstàncies és oportú ignorar la norma i adoptar la posició contrària. “En suma: Feyerabend propone la tesis según la cual las violaciones de las normas del mètodo no sólo son un dato de hecho, sino que resultan necesarias para el progreso científico” Feyerabend destaca per la seva defensa de la utilització, en determinades circunstàncies, d´hipòtesis que s´oposin o contradiguin els principis o teories admesos.

LA TEOLOGIA COM A CIÈNCIA (14)

I LAKATOS Enfront al falsacionisme ingenu de Popper, Lakatos oposa una concepció molt més adecuada al procedir real de l´activitat científica: el falsacionisme refinat, segons el qual una teoria és acceptable o científica quan posseeix respecte de les seves predecessores i de les seves rivals un plus de contingut empíricament provat que facilita el descobriment de nous fets. A fi de poder admetre la falsació d´una teoria (T), ha d´estar proposada una altra teoria (t2) que ha de complir les següents condicionts: -Que T posseeixi un plus de contingut en relació a t2 que la faci capaç de predir fets de nou tipus, que T prohibia. -Que T2 abraci el contingut no refutat de T. -Que una part del plus de contingut de T2 estigui confirmat. “Para el falsacionista ingenuo cualquier teoría que pueda interpretarse como experimentalmente falsable es «aceptable» o «científica». Para el falsacionismo refinado, una teoría es «aceptable» o «científica» sólo si tiene un exceso de contenido empírico corroborado con relación a su predecesora (o rival). Esta condición puede descomponerse en dos apartados: que la nueva teoría tenga exceso de contenido empírico (aceptabilidad 1) y que una parte de ese exceso de contenido resulte verificado (aceptabilidad 2) [...] Para el falsacionista ingenuo una teoría es falsada por un enunciado observacional («reforzado») que entra en conflicto con ella [...] Para el falsacionismo refinado, una teoría científica T queda falsada si y sólo si otra teoría T' ha sido propuesta y tiene las siguientes características: 1) T' tiene un exceso de contenido empírico con relación a T; esto es, predice hechos nuevos, improbables o incluso excluidos por T. 2) T' explica el éxito previo de T; esto es, todo el contenido no refutado de T está incluido [...] en el contenido T'. 3) Una parte del exceso de contenido de T' resulta corroborado” Per una altra part, és central en la concepció de Lakatos la idea de que no existeix cap falsació abans del sorgiment d´una teoria millor. El desenvolupament del contingut científic es produeix, per a Lakatos, a partir dñ un programa d´investigació que s´elabora al principi i a base de desplaçaments progressius i degeneratius dels problemes en sèries o sucdessions de teories científiques. Una de les característiques fonamentals del falsacionisme refinat lakatià radica en que aquest subsisteix el concepte de teoria com a noció fonamental en la lògica de la investigació científica, per el de sèrie de teories. És una successió de teories i una teoria donada, la cque es valora com a científica o psedocientífica. Però els membres d´aquestes sèries de teories estan normalment lligats per una notòria continuïtat, la qual els fusiona en programes d´investigació. Aquesta continuïtat que recorda la ciència normal de Kuhn, realitza un paper important en la història de la ciència. Tot programa d´investigació es caracteritza per un nucli fort i un cinturó de protecció d´hipòtesis auxiliars, que és el que es sotmet a prova i és susceptible de ser reordenat i inclús substituït a fir d´afavorir la defensa del nucli. L´èxit del programa d´investigació es proba per la seva capacitat per a produir un desplaçament teòric consecuentment progressiu i amb un creixement del contingut susceptible de ser ocasionalment confirmat. Les revolucions científiques consisteixen, per a Lakatos, en la superació d´uns programes d´investigació per uns altres. Els programes d´investigació poden progressar, estancar-se o ser superats; progressen mentres són capaços de predir exitosament fets nous, és el que s´anomena desplaçament progressiu de problemes; s´estanquen quan existeixen explicacions post hoc anticipades mitjançant descobriments causals o a través de tes anticipats o descoberts per programes competidors; és el que s´anomena desplaçament degeneratiu de problemes. Si un programa d´investigació de forma progressiva explica més que les seves rivals, elimina als que competeixen amb ell; aquesta elininació no es basa en raons de falsació sinó que succeeix senzillament com conseqüència de que la teoria desplaçant posseeix un superàvit de contingut confirmat més que la precedent. Això implica que el progrés científic té lloc mentres programes d´investigació progressius, en els que no obstant moltes anomalies poden quedar momentàniament sense explicació, fet que acosta Lakatos a Kuhn en tant que aquest afirma que les noves teories paradigmàtiques no expliquen des del començament tots els problemes no resolts pel paradigma anterior.

LA TEOLOGIA COM A CIÈNCIA (13)

Així, una anomalia mereix un examen especial quan posa clarament en entredit generalitzacions explícites i fonamentals del paradigma, o que provoqui una crisis si les excepcions que comporta són particularment importants, o si el desenvolupament acumulatiu de la ciència normal transforma en causa de crisis una anomalia que abans era un sol enigma. Símptomes de la crisis són la proliferació de teories en competència, la disposició a assajar-ho tot, la inseguretat personal i professional, el recurs a la filosofia i el debat sobre els fonaments, etc… Hi ha un element aparentment irracionalista en l´assumpció del nou paradigma, a saber: una raó de fe en la capacitat de la nova teoria per a enfrontar-se amb èxit als problemes que inevitablement i de forma immediata se li plantejaran. Armat amb la força de la seva fe, els investigadors d´una comunitat portaran a terme una campanya de captació d´adeptes que permetrà degut a que els científics són homes raonables, que un o altre argument persuadirà en última instància a molts d´ells. “Las revoluciones científicas se consideran aquí como aquellos episodios de desarrollo no acumulativo en que un antiguo paradigma es reemplazado, completamente o en parte, por otro nuevo e incompatible. [...] ¿Por qué debe llamarse revolución a un cambio de paradigma? Frente a las diferencias tan grandes y esenciales entre el desarrollo político y el científico, ¿qué puede justificar la metáfora que encuentra revoluciones en ambos? Uno de los aspectos del paralelismo debe ser ya evidente. Las revoluciones políticas se inician por medio de un sentimiento, cada vez mayor, restringido frecuentemente a una fracción de la comunidad política, de que las instituciones existentes han cesado de satisfacer adecuadamente los problemas planteados por el medio ambiente que han contribuido en parte a crear. De manera muy similar, las revoluciones científicas se inician con un sentimiento creciente, también a menudo restringido a una estrecha subdivisión de la comunidad científica, de que un paradigma existente ha dejado de funcionar adecuadamente en la exploración de un aspecto de la naturaleza [...].”

LA TEOLOGIA COM A CIÈNCIA (12)

Els paradigmes contribueixen, doncs, en primer terme a precisar els mètodes d´investigació científica; per una altra part, al possibilitar el desenvolupament i precisió dels instruments i experiments mostren l´acord, coherència o compatibilitat que existeix entre la teoria i la naturalesa. Tot i això, l´acceptació d´un paradigma no comporta necessàriament la capacitat explicativa de tot el que abans resultava problemàtic. De totes maneres, amb l´acceptació d´un paradigma la comunitat científica adquireix un criteri per a la resolució d´enigmes solucionables, els quals venen determinats pels paradigmes reconeguts. Ara bé, no sols la ciència normal, sinó també la ciència no ordinària depèn de l´acceptació d´un paradigma. L´activitat científica normal es limita, no obstant, a la resolució dels enigmes derivats de l´acceptació dels paradigmes, el que implica l´extensió i precisió dels coneixements científics, que és allò que es dediquen la majoria d´homes de ciència, perquè a la ciència normal li falta un elements essencial propi de l´activitat científica general, a saber, que no tendeix cap a novetats fàctiques o teòriques, i quan té èxit no descobreix cap novetat. No obstant, l´activitat científica descobreix repetidament fenòmens nous i inesperats i els ciengícs han inventat contínuament teories científiques radicalment noves. Perquè efectivament, els paradigmes no exclouen l´aparició dels fenòmens no previstos en principi per ells, que puguin superar l´estatus de problema o enigma solucionable per a convertir-se en anomalies, fet que expressa dient que la naturalesa ha violat les expectatives induïdes per l´enigma. El més important, no obstant, a tenir en compte en les relacions entre paradigmes i anomalies és que quant més precís sigui un paradigma i més gran el seu abast, més sensible serà com a indicador de l´anomalia i,per tant, d´una ocasió per al canvi de paradigma. Una situació de crisi paradigmàtica, caracteritzada per la resistència de la naturalesa ofereix a sotmetre´s als models o patrons paradigmàtics acceptats, produeix en els investigadors una psicosi d´inseguretat que, en el cas feliç que un nou paradigma que desplaci a l´anterior sigui acceptat, portarà a un nou descobriment i, per tant, a un desenvolupament no acumulatiu de la ciència. La decisió de rebutjar un paradigma és sempre simultània a la decisió d´acceptar-ne un altre. La ciència normal s´esforça, no obstant, en mantenir l´acord entre la naturalesa i la teoria paradigmàtica a través de l´esforç per a donar resposta als seus problemes. En un estadi d´investigació científica normal el no aconseguir una solució desacredita sols al científic, no a la teoria.