Descartes 1

ANTECEDENTS. El nominalisme que arribaria amb Guillem d´Occam la seva expressió més radical, té els seus primers antecedents en algunes tendències de la filosofía grega antiga. Així, no pocs escèptics podrien ésser considerats precursors del nominalisme, i entre els estoïcs i els epicuris primitius apareixen elements que, més endevant,durant l´Edat Mitja, caracteritzarien als seguidors d´Occam. No obstant, el vertader fundador de la doctrina nominalista és Roscelino de Caompiegne (1050-1120), per a qui el treball intel.lectual no seria altra cosa que el llenguatge verbal interioritzat, tant lluny del real com la paraula de la cosa que anomena. Les obres del monjo francés s´han perdut, però el fonamental de la seva doctrina va perviure a través dels seus hereus: Joan de Salisbury, Sant Anselm i Abelardo. Durant molt de temps, després de la mort de Roscelino de Compiegne, el nominalisme ocupà un lloc estrictament marginal en el pensament europeu. El continent apareixia en aquesta época recorregut per l´aiga vivificador de la filosofía grega, que havia arribat de la mà dels intèrprets àrabs. La corrent del pensament segons la quals els conceptes universals de l´enteniment no constituien quelcom real, sinó una simple apel.lació buida als éssers individuals que creuen aprehendre, es convertí en una espècie de riu subterrani que tornà a sortir a la llum a partir de Lombardo (1100-1160). La tradició filosòfica anglesa, que havia resistit la invasió de les doctrines aristotèliques va fer d´Oxford el seu centre. A la vella universitat anglesa, la línea agustiniana de l´Esglèsia va trovar un terreny abonat i va permetre el desenvolupament de tendències, encara que minoritàries, i es mantingueren ferms davant les posicions tomistes. Guillem d´Occam ja era un nominalista convençut quan l´any 1319 va començar a dictar a la universitat d´Oxford el seus comentaris sobre les “Sentències” del pare Lombardo. L´ÈPOCA. Tota la vida de Guillem d´Occam va transcòrrer sota el signe de l´enfrontament entre l´Esglèsia i l´Imperi. A partir de 1252, quan el congrès d´electors reunit a Brunswick va rebatre les idees d´Inocenci III, que feien dependre l´adquisió dels drets imperials de l´aprovació de Roma, la consagració per part del Papa era sols un títol més per als emperadors. En el pla polític, Guillem d´Occam va adoptar, com quasi tots els membres de l´ordre franciscana, el partit dels espiritualistes, oposat al Papa. A la superficie, la ruptura es va produir arrel de la vidriosa qüestió de les propietats eclesiàstiques. Els espiritualistes, aferrats a les disposicions fundacionals dictades per Sant Francesc d´Assis, es negaven a aceptar qualsevol forma de propietat per a la seva ordre. El Papa Joan XXIII va trovar aquesta actitut el suficientment provocadora com per a sotmetre als espiritualistes als rigors de la Inquisició: per aquesta época una de les principals preocupacions del Papa fou reunir sota la seva administració els bens de l´esglèsia en tot l´ordre cristià. De manera que la disputa entre el papat i l´ordre de Sant Francesc, en la que Occam tingué una intervenció protagonista, no es reduïa al camp de la teología, sinó que abraçava també els interesos polítics més terrenals d´ambdós bandos. Les argumentacions teològiques no varen conseguir enmascarar durant molt de temps el vertader caràcter de l´enfrontament, que es desenvolupava a tota l´Europa feudal. Encara que teòricament l´emperador tenia al seu càrrec la protecció de tota la cristiandat, els seus recursos eren mediocres i no conseguia imposar la pau ni en els seus territoris. Per la seva part, el papat, sotmès en el desprestigi a partir de la querella de les Investidures tenia dificultat per imposar els seus criteris a les ordres. D´aquesta situació sorgia la llibertat que gaudien els franciscans, i en ella es fonamentà el periode de plenitut intel.lectual de l´ordre. En el moment en que Guillem d´Occam fou anomenat parentòriament a Avignon, el Papa intentava mantenir el caràcter legitimador de l´Esglèsia respecte l´Imperi; les lluites entre Federic d´Àustria i Luis de Baviera, aspirants a la corona de ferro i del sacre imperi romà germànic, no milloraven la situació del pontífex. Tant Federic com Lluís veien en l´Esglèsia una aliada molesta, a la que, un cop resolt el conflict, s´hauria d´imposar límits severs. No pot estranyar que Occam pengués partit per Lluis de Baviera degut a les persecucions de Joan XXIII a la seva ordre. Un any més tard de fugir de la cort d´Avignon, Occam fou excomulgat i les seves doctrines declarades herètiques. Però, des del seu exil.li a Munich, el teòleg anglès va veure com la seva doctrina nominalista s´extenia a totes les universitats europees, on guanyava multitut d´adeptes. INFLUÈNCIA POSTERIOR. Per a Jaques Maritain, la doctrina nominalista té una clara continuïtat en nombroses tendències de la filosofía moderna i contemporània. Per al pensador catòlic francès, són nominalistes tant el neokantisme com el neopositivisme, l´idealisme i el pragmatisme. Avui en dia sembla poc arriscat afirmar que les característiques centrals del nominalisme reapareixen en l´empirisme anglès dels segles XVII i XVIII; en el neopositivisme del segle XVIII a Anglaterra, i en les filosofies analítiques del segle XX. A partir de la mort de Guillem d´Occam i durant la resta de l´Edat Mitja, el nominalisme ocupà en la cultura occidentals un lloc semblant al que ocupaven el tomisme o l´escotisme. La condemna papal no varen impedir la difusió i pervivència de les seves idees. En lo fonamental el nominalisme apareix viu en la doctrines de Hobbes, Berkeley i Ettienne de Condillac. Per a que el nominalisme sobrevisqués a les disputes fou imprescindible l´obra de pensadors franciscans. També fou important en la conservació i revitalització del pensament d´Occam és el treball del teòleg Gabriel Biel que va exercir una forta influencia sobre Martin Luter.