La teologia com a ciència (6)

En aquest sentit podem dir que Popper soluciona el problema de la inducció a través de la seva dissolució. La inducció no existeix i la concepció contrària és un gran error. Segons Popper tant la inducció repetitiva o per enumeració com la inducció per refutació fallen per la base. La primera consisteix en observacions repetides que serviran per a fonamentar una generalització. La manca de validesa d´aquest gènere de raonament és que cap quantitat d´observacions poden assegurar la generalització. La segona defensa que si s´eliminen totes les teories falses prevaldria la teoria vertadera però obvia que el nombre de solucions lògicament possibles pot ser infinit. “A partir de la obra de Hume debería haberse visto claramente que aparecen con facilidad incoherencias cuando se admite el principio de inducción; y también que difícilmente pueden evitarse (si es que es posible tal cosa): ya que, a su vez, el principio de inducción tiene que ser un enunciado universal. Así pues, si intentamos afirmar que sabemos por experiencia que es verdadero, reaparecen de nuevo justamente los mismos problemas que motivaron su introducción: para justificarlo tenemos que utilizar inferencias inductivas; para justificar éstas hemos de suponer un principio de inducción de orden superior, y así sucesivamente. Por tanto, cae por su base el intento de fundamentar el principio de inducción en la experiencia, ya que lleva, inevitablemente, a una regresión infinita. [...] Por mi parte, considero que las diversas dificultades que acabo de esbozar de la lógica inductiva son insuperables. Y me temo que lo mismo ocurre con la doctrina, tan corriente hoy, de que las inferencias inductivas, aun no siendo «estrictamente válidas», pueden alcanzar cierto grado de «seguridad» o de «probabilidad». Esta doctrina sostiene que las inferencias inductivas son «inferencias probables». [...]” “La teoría que desarrollaremos en las páginas que siguen se opone directamente a todos los intentos de apoyarse en las ideas de una lógica inductiva. Podría describírsela como la teoría del método deductivo de contrastar, o como la opinión de que una hipótesis sólo puede contrastarse empíricamente -y únicamente después de que ha sido formulada.” Al negar la inducció sembla que Popper elimina allò que permet diferenciar la ciència de la metafísica. Per intentar solucionar aquest problema Popper planteja el tema de la demarcació i analitzar-ne les seves conseqüències lògiques i considerar la metafísica com a no cientíica tot i que els enunciats metafísics poden ésser significatius i, històricament, han estat previs a la ciència i, des del punt de vista psicològic, la creença en certes idees especulatives o metaísiques són necessàries en el context de descobriment, en l´activitat del científic. De la teoria de Popper també cal destacar que per a ell l´observatisme és un mite filosòfic perquè en realitat nosaltres som una taula plena que la tradició ha deixat en la seva superfície. La ment mancada de judicis previs no és una taula pura, sinó únicament buida. Sempre operem mitjançant teories encara que sense ser-ne conscients. L´observació pura, mancada d´un contingut teòric, no existeix. Per a Popper sempre tenim un coneixement innat des del qual partim i que, si es veu defraudat, crearien els nostres primers problemes i l´augment de coneixement que es segueix d´això pot ser descrit com un augment únicament en correccions i modiicacions del coneixement anterior. Popper pensa que la investigació no pren com a punt de partida observacions sinó problemes (espectatives defraudades) i per a solucionar aquests problemes fa necessària la imaginació creadora d´hipòtesis o conjetures, es necessita creativitat. Les teories científiques no tenen orígens priviligiats, el que importa es que siguin provades de fet, han de ser comprovades per principi.