Descartes 2

DESENVOLUPAMENT DEL MAPA CONCEPTUAL Descartes es forma en la filosofía escolàstica i adverteix que aquesta filosofía no respon als problemes i preocupacions de la seva època. En canvi, descobreix en les matemàtiques una ciència que, a més a més de rigurosa i segura, serveix per a organitzar l´experiència i desenvolupar la ciència. Per tant, situa en el procedir de la matemàtica l´estructura i els elements del seu mètode. En l´experiència el subjecte és passiu i el coneixement que l´experiència proporciona és dubtós. En les matemàtiques succeeix tot el contrari. El subjecte és actiu i la raó dedueix –produeix, concep- coneixements segurs. La raó troba, doncs, els coneixements per si mateixa, sense cap recurs a l´experiència. Per això Descartes s´aparta de l´experiència i busca en la raó el fonament del seu mètode i la justificació de tot el coneixement. Inspirant-se en el procedir de la raó en les matemàtiques, formula les quatre regles del seu mètode: 1) regla de l´evidència, 2) regla de l´anàlisi, 3) regla de la síntesi i 4) regla de l´enumeració. En elles es despleguen les fues operacions fonamentals de la ment humana. La primera, la intuició, que és l´operació per la que la raó crea els elements simples del coneixement. La segona, la deducció, que afegeix al concepte d´intuició el ser un pas de quelcom a quelcom en la ment. És, per tant, una cadena d´intuicions. La metafísica fonamenta, després en el subjecte, aquest procedir de la raó que és el mètode. El subjecte és pensament existent i com a tal percebim en la nostra intuició fonamental, que s´expressa en el “cogito ergo sum” En aquesta intuició el subjecte es preceb clara i distintament com existència pensant. Amb això tenim la primera certeza, model de tota certeza, que Descartes eleva a criteri de certeza: el que es perceb amb igual claredat i distinció. Però estem sols, segurs únicament de la nostra existencia com a éssers pensants. I per a trencar aquest cercle de soledat sols tenim el cogito i les idees que pensa. Entre aquestes idees troba Descartes una, la idea d´infinit, de Déu, que és la palanca que el permet saltar fora del cercle. En la idea mateixa mateixa de Déu troba Descartes la garantia de la seva existència com a realitat superior i distinta de l´ésser humà. I ja que Déu és el ser infinit, és perfecte i veraç i no pot consentir que l´ésser humà s´equivoqui irremediablement quan creu en l´existència del món, el món ha d´existir. Tenim, doncs, tres àmbits de realitat: la substància pensant, el jo; la substància infinita, Déu; i la substància extensa, els cossos. Els cosos són pures màquines. En ells tot s´explica per extensió i moviment –mecanicisme-. I Descartes formula les importants lleis de la inèrcia, del moviment en línea recta i de la conservació del moviment. En l´ésser humà coexisteixen cos i ànima, extensió i pensament. Per explicar aquest paral.lelisme Descartes recorre a Déu, un Déu geòmetre, últim responsable de l´ordre de l´univers. I amb similars principis vol explicar la conducta humana. La nostra activitat està dividida en accions i passions. Les primeres depenen de la nostra voluntat; les segones, en canvi, s´originen en el cos. El control de les passions és una tasca que correspon a la raó.