La teologia com aciència (3)

Abans d´entrar en profunditat amb els autors classics del segle XX referent al tema que ens ocupa em sembla necessari destacar la figura de Wittgenstein. En un primer periode del seu pensament filosòfic afirma que sols les proposicions de les ciències empíriques tenen sentit; la lògica consta únicament de tautologies, i tota proposició sobre ètica o metafísica està mancada de sentit. L´anàlisi filosòfic ajuda a acalrir el sentit de les propocions del llenguatge ordinari; les del llenguatge filosòfic, en canvi, les declara mancades de sentit. Ara bé, en la seva segona etapa Wittgenstein afirma que el llenguatge no descriu el món ni ho pretén fer-ho, sinó que té una pluralitat de funcions (joc del llenguatge). En aquest sentit les proposicions són significatives no perquè siguin sols figures de la realitat sinó perquè són expressions d´aquests jocs del llenguatge, els diversos usos a que serveix el llenguatge, que, igual com succeeix amb el jocs manifesten com a característica comuna però on cada joc té les seves pròpies regles. Per això el significat cal buscar-lo, no en la verificabilitat del que es diu, sinó en l´ús que es fa de les paraules. És el context el que dóna sentit a les paraules.