LA TEOLOGIA COM A CIÈNCIA (27)

El mateix Umberto Casale afirma més endevant en la mateixa obra: “Entre los factores que han contribuido a superar estos malentendidos y plantear la necesidad de un diálogo y una integración entre la teología y las ciencias naturales, señalamos los siguientes: la superación del mecanicismo (…), el redescubrimiento del quehacer científico como actividad de la persona (…), el reconocimiento del vínculo existente entre la teología de la creación y el desarrollo del pensamiento científico occidental, y la aceptación por parte de la teología de la concepción que la física contemporánea tiene de la vida y la especie humana. (…). Todo esto implica volver a reconsiderar la cuestión de la unidad de la experiencia intelectual del sujeto cognoscente que nos permita observar como los diversos saberes contribuyen a la autocomprensión del sujeto y a la determinación de sus opciones existenciales, incluida la religiosa” Posicionar-se entre harmonia o el conflicte, en una postura creient o atea, és solament tocar lleugerament l´assumpte sense profunditzar en el seu trasfons. Es tracta de la revolució intrínseca a la ciència mateixa, i la seva reacció emancipadora del discurs metafísic del que ella neix. L´Església tant sols va aportar la dosis suficient de dogmatisme –seguin el seu principi de infalibilitat- per a que postures xocassin violentament. Un xoc que no es pot negar, una intermediació eclessial que tampoc podem eliminar; però un xoc que a l´estudiar-se, no ha de caure en l´error d´implicar al missatger més del que en realitat participà. Així, doncs, podem concloure que l´àmbit religiós i l´àmbit científic tot i ésser diferents, tenen importants punts en contacte i on l´avenç en un dels àmbits de cap de les maneres (especialment en l´aspecte de desenvolupament científic) és una amenaça per l´altra visió ni impliquen un atac a la religió, sinó que al ser ambdues disciplines complementàries, el desenvolupament d´una fa també créixer a l´altra. Una complementarietat que respecti l´àmbit de cadascuna i eviti, com hem vist anteriorment, absolutitzacions per part d´una d´elles, ja que cada una d´elles és una visió completa i acabada de la realitat.