LA TEOLOGIA COM A CIENCIA (26)

Avui en dia cada cop és més habitual plantejaments més rigurosos de plantejaments antipostivistes i que destaquen les aportacions a la ciència per part de la teologia. Un exemple d´aquest plantejament és Whitehead (enfrontat a Russell) que reconeix una estreta relació entre la ciència moderna i la teologia medieval amb el seu èmfasi en la racionalitat de l´univers. L´any 1986 es produeix un punt d´inflexió en la historiografia. Es rebutgen els errors de Draper, White i Tyndall. En una obra coordinada pels historiadors D.C.Lindberg i Ronal L. Numbers, God and Nature. Historical Essays on tehe Encounter between Christianity and Sicence, s´enmarca des del propi subtítol l´enfoc a considerar. Els capítols que la composen abracen les relacions entre teologia i ciència des de l´Església primitiva fins al segle XX. Serà amb l´obra The History of Science amb Religion in the Western Tradition: An Encyclopaedia que aquest plantejament quedarà com a posicionament principal. Ara bé, el principal referent en aquest plantejament és I. Barbour. Segons aquest autor entenen com a antagòiques la fe i la ciència els partidaris de la interpretació literal del relat del Gènesi (creacionistes fonamentalistes) i els defensors del materialisme científic que declaren la incompatibilitat entre evolució i fe. Defensen la tesi de la independència els que confinen religió i ciència a ambdós compartiments estancs,diferents i complementaris. La ciència s´ocuparia de com operen les coses del món i descansaria en dades objectives i públiques, en tant que la religó es centraria a l´àmbit dels valors i al significat de la vida personal. No hi ha conflicte, però tampoc unainteracció constructiva entre ambdós dominis; cadascuna posseeix els seus propis mètodes i el seu llenguatge genuí. Aquesta tesi l´ha divulgat entre nosaltres el paleontòleg S. J. Gould amb la seva teoria dels dos magisteris. Es busca el diàleg entre la ciència i la religió quan s´investiguen zones de convergència en temes (qüestions frontereres), mètodes (ús de l´analogia) i conceptes (demostració) sense renunciar a les seves peculiaritats deferencials genuïnes. Per últim la integració s´ha entès en el sentit d´una teologia natural, que troba en la ciència una proba (o un indici suggerent almenys) de l´existència de Déu, o en el sentit d´un acompatibilitat flexible de continguts. La integració podria assimilar-se al que altres anomenen interacció. En realitat, avui en dia, el conflicte entre ciència i teologia cada cop està més superat si es tenen en compte tots els detalls de l´aparent conflicte i s´analitzen racionalment, amb un esperit crític i sense prejudicis d´entrada. Com diu Umberto Casale: “Aunque el debate prosigue, no obstante percibimos diversos elementos que nos permiten decir que a lo largo de los tres últimos siglos se ha pasado en las relaciones entre la fe (la religión) y la ciencia de una situación de conflicto a otra caracterizada por l´apertura y el diálogo. El magisterio de la Iglesia, los teólogos, los filósofos y los científicos, aleccionados por las visicitudes históricas de esta relación, pueden trabajar de nuevo confrontando sus puntos de vista y dialogando”