LA TEOLOGIA COM A CIÈNCIA (12)

Els paradigmes contribueixen, doncs, en primer terme a precisar els mètodes d´investigació científica; per una altra part, al possibilitar el desenvolupament i precisió dels instruments i experiments mostren l´acord, coherència o compatibilitat que existeix entre la teoria i la naturalesa. Tot i això, l´acceptació d´un paradigma no comporta necessàriament la capacitat explicativa de tot el que abans resultava problemàtic. De totes maneres, amb l´acceptació d´un paradigma la comunitat científica adquireix un criteri per a la resolució d´enigmes solucionables, els quals venen determinats pels paradigmes reconeguts. Ara bé, no sols la ciència normal, sinó també la ciència no ordinària depèn de l´acceptació d´un paradigma. L´activitat científica normal es limita, no obstant, a la resolució dels enigmes derivats de l´acceptació dels paradigmes, el que implica l´extensió i precisió dels coneixements científics, que és allò que es dediquen la majoria d´homes de ciència, perquè a la ciència normal li falta un elements essencial propi de l´activitat científica general, a saber, que no tendeix cap a novetats fàctiques o teòriques, i quan té èxit no descobreix cap novetat. No obstant, l´activitat científica descobreix repetidament fenòmens nous i inesperats i els ciengícs han inventat contínuament teories científiques radicalment noves. Perquè efectivament, els paradigmes no exclouen l´aparició dels fenòmens no previstos en principi per ells, que puguin superar l´estatus de problema o enigma solucionable per a convertir-se en anomalies, fet que expressa dient que la naturalesa ha violat les expectatives induïdes per l´enigma. El més important, no obstant, a tenir en compte en les relacions entre paradigmes i anomalies és que quant més precís sigui un paradigma i més gran el seu abast, més sensible serà com a indicador de l´anomalia i,per tant, d´una ocasió per al canvi de paradigma. Una situació de crisi paradigmàtica, caracteritzada per la resistència de la naturalesa ofereix a sotmetre´s als models o patrons paradigmàtics acceptats, produeix en els investigadors una psicosi d´inseguretat que, en el cas feliç que un nou paradigma que desplaci a l´anterior sigui acceptat, portarà a un nou descobriment i, per tant, a un desenvolupament no acumulatiu de la ciència. La decisió de rebutjar un paradigma és sempre simultània a la decisió d´acceptar-ne un altre. La ciència normal s´esforça, no obstant, en mantenir l´acord entre la naturalesa i la teoria paradigmàtica a través de l´esforç per a donar resposta als seus problemes. En un estadi d´investigació científica normal el no aconseguir una solució desacredita sols al científic, no a la teoria.