LA teologia com a ciència (2)

EL CRITERI O PROBLEMA DE LA DEMARCACIÓ. Encara que no amb aquestes paraules ni amb aquests termes més tècnics el preguntar-se sobre la distinció entre l´autèntic coneixement, el de la veritat i el de la simple aparença i opinió es troba quasi des del origens del plantejament filosòfic. Ja ho trobem en el famós poema de Parmènides on distingeix entre la via de la raó i la via de l´opinió. Ara bé, aquest debat adquireix tota la seva força amb Plató i la distinció entre ciència (“episteme”) que s´adquireix mitjançant la raó i opinió (“doxa”) que s´adquireix a través dels sentits; un dualisme epistemològic fonamentat en un dualisme cosmològic (el món real, el món de les idees; i la seva còpia, el món imperfecte, el món sensible). Aristòtil, l´altre gran figura de la filosofia grega clàssica, planteja el que s´ha anomenat pluralisme metodològic, és a dir, defensa que no hi ha un únic mètode que pugui ésser considerat científic (fet que sí plantejarà la filsofia moderna, especialment a partir de les figures de Bacon i Descartes) i, a més a més, defensa que no totes les ciències comparteixen els seus objectes de coneixement. A partir del plantejament d´aquests dos autors trobem el debat entre els que defensen que el veritable mètode científc en tant que sols la ciència ens assegura el vertader coneixement és, o bé el mètode inductiu (que serà atribuït a les ciències naturals, a les ciències fàctiques) o bé l´ analític deductiu (que serà atribuït com el propi de les ciencies formals, especialment la matemàtica). Més endevant la figura de I. Kant transformarà tot el plantejament filosòfic i pel que respecta al tema que ens ocupa distingeix entre els usos legítims i ilegítims de les idees de la raó i, per tant, de la raó mateixa, entenent que l´ús il.legítim és aquells que ens acosta al món de la simple opinió mentres que l´ús legítiem ens acosta al coneixement. En aquest sentit les idees trascendentals, per ser sols d´ús inmanent, no produeixen cap classe de coneixement objectiu. El seu sentit és servir com a principis reguladors amb els que es dirigeix la atenció de la raó cap a quelcom que, no essent més que una simple idea o un objectiu, i no un concepte vertader, per trobar-se més enllà de l´experiència, és necessari com a fil conductor per tal d´organitzar la síntesi i sistematització dels coneixements. Així doncs, des del punt de vista de la raó teòrica, la idea de jo, de món i de Déu no són vertaders conceptes de quelcom que posseeix realitat objectiva, sinó punts d´atenció cap el que tendeix el sentit ple del conegut en l´experiència.