A continuació Ratzinger fa un repàs al que els principals teòlegs actuals ha dit sobre la tensió entre paraula i realitat. El primer teòleg analitzat és K. Barth per a qui (segons Ratzinger) :
“Esperar la parausía no significa el cálculo de un acontecimiento temporal que alguna vez tendrá lugar, sinó que se trata de algo sumamente actual para cada hombre. Significa mirar a la forntera contra la que choca mi existencia. Significa “tomar nuestra situación en la vida tan en serio como es”; “resurrección es eternidad”; las concepciones de los últimos días representan lo absolutamente último en el sentido metafísico, es decir, la trascendencia absoluta de Dios”
En aquest sentit l´escatologia té un component existencial, no temporal. El Crist és una trobada sempre nova. Aquest posicionament de Barth és qualiticat per Ratzinger com d´actualisme.
El segon teòleg analitzat és Bultmann per a qui l´escatologia tampoc té una connotació temporal, també és una trobada amb Déu. En aquest sentit ser cristià és avançar cap a l´autenticitat en força d´aquest fet de la trobada. Ratzinger el qualifica d´un posicionament moral, estrictament formal i actualístic.
El tercer teòleg analitzat és Cullmann qui rebutja plantejaments atemporals. El seu plantejaments, a ulls del nostre autor, té el problema que sembla una filosofia objectivista. L´escatologia es converteix en teoria pero on no s´ofereix cap orientació per a la conducta humana. Ratzinger fa un extens anàlisi sobre la concepció de la divisió del temps de Cullmann on el centre del temps ja no es situa en el futur (com sembla indicar l´Antic i el Nou Testament) sinó en la mateixa vinguda de Jesús.
L´ últim teòleg analitzat és C. H. Dodd per a qui és clar que Jesús és la demostració de la intervenció de Déu en la història. Segons Dodd “La dramàtica de la predicación de Jesús no se debe a la espera especialmente tensa de que el fin está a la puerta, sino a la afirmación de que trae la presència de Diós”
Per a finalitzar aquest capítol Ratzinger fa un repàs de la teologia de l´Esperança.
dilluns, 31 de gener del 2011
dijous, 27 de gener del 2011
escatologia (3)
CAPÍTOL 1: EL PROBLEMA DE L´ESCATOLOGIA.
El present capítol s´inicia amb una breu reflexió metodològica on l´autor afirma la necessitat d´adoptar el mètode històric, però fern-t´ho d´una manera crítica, acceptant-ne les seves limitacions i rebutjant, al mateix temps, i d´una manera acrítica, el mètode les ciències naturals.
Després d´aquesta breu introducció, l´autor analitza l´expressió “Regne de Déu” i la seva importància en Jesus i les primeres comunitats cristianes. Ratzinger indica sols iniciar aquest apartat que per “Regne de Déu” no cal entendre un lloc i ho fa a partir d´un anàlisi terminològic, sinó que es refereix a Déu mateix.
Arribats en aquest punt, Ratzinger fa un anàlisi del problema de l´esperança al llarg de la història, iniciant aquest estudi en l tradició jueva i també en la tradició davídica.
Dins el judaisme primitiu trobem dues tradicions pel que fa referènci al tema de l´Esperança: la rabínica i l´apocal.lípitica. La rabínica espera a un deu que sortirà del seu amagatall mostrant el seu poder en tant que Senyor que regeix el món (alguns rabins inclús creuen que es podria escursçar la vinguda de Déu mitjançant la penitència, el compliment dels manaments i la misericòrdia).
Ar bé, Ratzinger també mostra com el missatge sobre el Regne de Déu comporta un “ara i aquí”, fet que dificulta la seva interpretació. Ratzinger en destaca dos: la de J. Schmid i la de Schmidt. El primer defensa que la salvació és individual i moral, mentres que la segona defensa la salvació comunitària.
Després de fer un repàs a la visió històrica que l´expressió “Regne de Déu” ha tingut, Ratzinger defensa que el Regne de Déu ja es troba en Jesús, és a dir que Jesús és el Regne de Déu no sols en la seva presència física sinó mitjançant la irradiació de l´Esperit Sant que surt d´ell. En aquest sentit el Regne de Déu és contundentment un fet i no un espai.
Aquest apartat del primer capítol finalitza realitzant un anàlisi sobre la proximitat de la parausia.
Ratzinger posa de manifest com en el Nou Testament trobem ja indicis que la fi del món s´intueix propera. Tot i això també en aquest punt no hi ha unanimitat en l´exègesi ja que segons Conzelmann ja en Lluc no hi ha una escatologia propera sinó que s´indica que la situació actual és permanent, fet que no es present en Mateu ni en Marc i que indica que, per tant, que no hi ha un procés rectilini. En aquest sentit Ratzinger conclou:
“Si nos preguntamos par finalizar, y con los presupuestos expuestos, qué queda de todo los dicho hasta ahora, podemos resumir brevemente y decir: Jesús predicó el mensaje del reino de Dios sirviéndose de múltiples parábolas y presentando ese reino como una realidad presente y, al mismo tiempo, futura. Podemos afirmar que la Iglesia en formación era consciente de ser fiel a ese mensaje de los comienzos, anunciando a Jesús como Cristo, como quien actúa en el Espíritu y, en consecuencia, com la forma actual del reino. Podemos afirmar que la cristiandad, mirando al resucitado, conocía una venida que ya había ocurrido”.
El present capítol s´inicia amb una breu reflexió metodològica on l´autor afirma la necessitat d´adoptar el mètode històric, però fern-t´ho d´una manera crítica, acceptant-ne les seves limitacions i rebutjant, al mateix temps, i d´una manera acrítica, el mètode les ciències naturals.
Després d´aquesta breu introducció, l´autor analitza l´expressió “Regne de Déu” i la seva importància en Jesus i les primeres comunitats cristianes. Ratzinger indica sols iniciar aquest apartat que per “Regne de Déu” no cal entendre un lloc i ho fa a partir d´un anàlisi terminològic, sinó que es refereix a Déu mateix.
Arribats en aquest punt, Ratzinger fa un anàlisi del problema de l´esperança al llarg de la història, iniciant aquest estudi en l tradició jueva i també en la tradició davídica.
Dins el judaisme primitiu trobem dues tradicions pel que fa referènci al tema de l´Esperança: la rabínica i l´apocal.lípitica. La rabínica espera a un deu que sortirà del seu amagatall mostrant el seu poder en tant que Senyor que regeix el món (alguns rabins inclús creuen que es podria escursçar la vinguda de Déu mitjançant la penitència, el compliment dels manaments i la misericòrdia).
Ar bé, Ratzinger també mostra com el missatge sobre el Regne de Déu comporta un “ara i aquí”, fet que dificulta la seva interpretació. Ratzinger en destaca dos: la de J. Schmid i la de Schmidt. El primer defensa que la salvació és individual i moral, mentres que la segona defensa la salvació comunitària.
Després de fer un repàs a la visió històrica que l´expressió “Regne de Déu” ha tingut, Ratzinger defensa que el Regne de Déu ja es troba en Jesús, és a dir que Jesús és el Regne de Déu no sols en la seva presència física sinó mitjançant la irradiació de l´Esperit Sant que surt d´ell. En aquest sentit el Regne de Déu és contundentment un fet i no un espai.
Aquest apartat del primer capítol finalitza realitzant un anàlisi sobre la proximitat de la parausia.
Ratzinger posa de manifest com en el Nou Testament trobem ja indicis que la fi del món s´intueix propera. Tot i això també en aquest punt no hi ha unanimitat en l´exègesi ja que segons Conzelmann ja en Lluc no hi ha una escatologia propera sinó que s´indica que la situació actual és permanent, fet que no es present en Mateu ni en Marc i que indica que, per tant, que no hi ha un procés rectilini. En aquest sentit Ratzinger conclou:
“Si nos preguntamos par finalizar, y con los presupuestos expuestos, qué queda de todo los dicho hasta ahora, podemos resumir brevemente y decir: Jesús predicó el mensaje del reino de Dios sirviéndose de múltiples parábolas y presentando ese reino como una realidad presente y, al mismo tiempo, futura. Podemos afirmar que la Iglesia en formación era consciente de ser fiel a ese mensaje de los comienzos, anunciando a Jesús como Cristo, como quien actúa en el Espíritu y, en consecuencia, com la forma actual del reino. Podemos afirmar que la cristiandad, mirando al resucitado, conocía una venida que ya había ocurrido”.
dimecres, 26 de gener del 2011
Escatologia (2)
INTRODUCCIÓ:
El llibre de J. Ratzinger es divideix en tres capítols: el primer planteja el problema escatològic, indicant-ne les posicions més destacades; un segon dedicat al tema de la mort i la immortalitat; i un tercer capítol on Ratzinger profunditza el seu anàlisi en el que ell anomena vida futura on planteja el tema de la ressurrecció dels morts, el fudici final i, per últim, els conceptes teològics de l´infern, el purgatori i el cel.
Ara bé, abans d´analitzar cadascun d´aquests tres capítols, el propi J. Ratzinger escriu un capítol introductori (que també serà el primer que analitzaré jo) en el que fa un anàlisi del problema que analitza l´escatologia, així com un repàs històric (posant especial atenció en la situació actual) del pensament escatològic.
ANÀLISI DE LA INTRODUCCIÓ:
El primer que posa de manifest l´autor és que l´escatologia no ha tingut gaire importància en els tractats teològics fins l´actualitat on si en té (i molta!) fruit (segons Ratzinger) a la situació de consciència de crisi que pateix tant clarament la societat actual (especialment l´occidental i la de caràcter capitalista), i que té com un dels seus orígens intel.lectuals la figura de J. Weib, per a qui el missatge de Jesús havia estat escatològic. En aquest context l´esperança i el Regne de Déu es converteixen en els conceptes claus d´aquesta nova exègesi, nova exegesi que Ratzinger consider que s´equivoca al no posar a Déu en el centre i, per tant, proposant que els conceptes de cel, infern, purgatori, mort, judici i la mateixa immortalitat de l´ànima tornin al centre de la teologia escatològica.
A continuació Ratzinger fa un repàs històric per tal d´explicar la situació actual de la teologia escatològica. En aquest sentit Ratzinger afirma que al llarg de la història el pensament cristià ha sofert un canvi de perspectiva molt significatiu, però, també molt perjudicial. Si en un primer moment trobem en la comunitat cristiana, i especialment en la seva oració, que la centralitat està en el Crist ressucitat i l´establiment del Regne de Déu en el món, a partir de la crisi de l´Edat Mitja i la seva consciència de crisi, portà el pensament cristià a un nou plantejament pensant més la figura del judici i mirant més al passat i oblidant el present i el futur.
Per un altre costat Ratzinger també posa de manifest la tensió entre salvació individual i col.lectiva, que explicaria el canvi d´accent en l´Edat Mitja i que és un dels perills que s´ha d´evitar: la individualització.
Com a elements negatius que també han perjudicat la visió correcta de l´escatologia, Ratzinger destaca la secularització del concepte d´esperança. En aquest sentit la introducció del llibre al tema de l´escatologia acaba amb una exhortació que fa Ratzinger a trobar allò que realment la fe catòlica promet.
El llibre de J. Ratzinger es divideix en tres capítols: el primer planteja el problema escatològic, indicant-ne les posicions més destacades; un segon dedicat al tema de la mort i la immortalitat; i un tercer capítol on Ratzinger profunditza el seu anàlisi en el que ell anomena vida futura on planteja el tema de la ressurrecció dels morts, el fudici final i, per últim, els conceptes teològics de l´infern, el purgatori i el cel.
Ara bé, abans d´analitzar cadascun d´aquests tres capítols, el propi J. Ratzinger escriu un capítol introductori (que també serà el primer que analitzaré jo) en el que fa un anàlisi del problema que analitza l´escatologia, així com un repàs històric (posant especial atenció en la situació actual) del pensament escatològic.
ANÀLISI DE LA INTRODUCCIÓ:
El primer que posa de manifest l´autor és que l´escatologia no ha tingut gaire importància en els tractats teològics fins l´actualitat on si en té (i molta!) fruit (segons Ratzinger) a la situació de consciència de crisi que pateix tant clarament la societat actual (especialment l´occidental i la de caràcter capitalista), i que té com un dels seus orígens intel.lectuals la figura de J. Weib, per a qui el missatge de Jesús havia estat escatològic. En aquest context l´esperança i el Regne de Déu es converteixen en els conceptes claus d´aquesta nova exègesi, nova exegesi que Ratzinger consider que s´equivoca al no posar a Déu en el centre i, per tant, proposant que els conceptes de cel, infern, purgatori, mort, judici i la mateixa immortalitat de l´ànima tornin al centre de la teologia escatològica.
A continuació Ratzinger fa un repàs històric per tal d´explicar la situació actual de la teologia escatològica. En aquest sentit Ratzinger afirma que al llarg de la història el pensament cristià ha sofert un canvi de perspectiva molt significatiu, però, també molt perjudicial. Si en un primer moment trobem en la comunitat cristiana, i especialment en la seva oració, que la centralitat està en el Crist ressucitat i l´establiment del Regne de Déu en el món, a partir de la crisi de l´Edat Mitja i la seva consciència de crisi, portà el pensament cristià a un nou plantejament pensant més la figura del judici i mirant més al passat i oblidant el present i el futur.
Per un altre costat Ratzinger també posa de manifest la tensió entre salvació individual i col.lectiva, que explicaria el canvi d´accent en l´Edat Mitja i que és un dels perills que s´ha d´evitar: la individualització.
Com a elements negatius que també han perjudicat la visió correcta de l´escatologia, Ratzinger destaca la secularització del concepte d´esperança. En aquest sentit la introducció del llibre al tema de l´escatologia acaba amb una exhortació que fa Ratzinger a trobar allò que realment la fe catòlica promet.
diumenge, 23 de gener del 2011
escatologia 1
Quan un es troba en la disjuntiva de triar un llibre sobre el que ha de fer un treball, el primer que ha de tenir clar és el criteri o les raons que han de portar a un a la seva elecció.
En aquest cas la meva opció va ser prou clara des del moment en que vaig tenir l´oportunitat de conèixer la bibliografia. El llibre de Joseph Ratzinger complia dues condicions que em semblaven fonamentals a l´hora d´elegir el llibre de lectura. En primer lloc, i des de fa molt de temps, és reconeguda la importància de J. Ratzinger com un dels teòlegs més importants i amb més influència en el camp teològic i intel.lectual en general de finals del segle XX. Els seus biògrafs i intèrprets arriben inclús a considerar-lo la persona que va tenir més influència en el pensament teològic (i per tant també en les seves decisions sobre el funcionament de l´esglèsia i el missatge a transmetre) del papat de Joan Pau II. Ara bé, a aquest fet, que si sol ja tindria prou pes per a justificar la seva elecció a l´hora de fer el treball, cal afegir-hi un fet clau com és la seva elecció com a nou Bisbe de Roma i, per tant, nou cap de l´esglèsia catòlica des de l´any 2005. A nivell personal em sembla molt interessant conèixer el pensament del nou Papa Benet XVI en un tema tant present i debatut en l´actualitat com és el tema de l´escatologia.
Pel que fa al treball, la lectura d´aquest llibre em suposà un repte prou important. L´escatologia no és un tema fàcil dins l´anomenada teologia dogmàtica, un tema que, per cert, té unes implicacions que van més enllà de la simple comprensió d´uns quants conceptes, sinó que afect a aspectes fonamentals del nucli dur de la teologia cristiana (segons la meva modesta manera de veure aquest aspecte de la doctrina cristiana). Segurament per aquest motiu la literatura teològica sobre l´escatologia en l´actualitat és molt àmplia i no sempre coincident al llarg de la història, mostrant d´aquesta manera les diferents visions i interpretacions que hi ha hagut al llarg de la història de la teolgia del sentit últim del cristianisme.
Aquest treball, que ja des d´un bon començament, vol presentar-se amb tota la modèstia que m´és possible expressar, pretèn, bàsicament, mostrar el pensament, les reflexions i les conclusions de J. Ratzinger sobre els aspectes essencials de l´escatologia. Ara bé, degut a la mateixa naturalesa del llibre, serà imprescindible mostrar molts altres plantejaments que hi ha hagut al llarg de la història, així com la valoració que Ratzinger en fa d´ells.
També vull indicar en aquesta introducció (no cal dir que tant les conclusions com les valoracions es faran, com no pot ser d´una altra manera, al final del treball) que en tot moment em referiré a l´autor com a J. Ratzinger evitant en tot moment el nom de Benet XVI. El motiu d´aquesta elecció es degut en que en el moment d´escriure el llibre no era encara Sant Pare i en segon lloc perquè el llibre exposa fonamentalment la visió de la qüestió que en té un teòleg com a teòleg i no com a cap de l´esglèsia catòlica. Utilitzar el nom de Benet XVI podria comportar confusió i obrir debats que no són els que aquest llibre es proposa estudiar.
A nivell més metodològic indicar que el treball seguirà l´esquema del llibre i respectarà en tot moment la terminologia utilitzada per l´autor, deixant les opinions personals i les valoracions per al final, en un apartat al final del llibre.
També m´agradaria senyalar que en alguns moments del treball serà inevitable consultar bibliografia complementària (no en un nombre quantitativament significativa) però segurament el lector del treball en podrà observar les fonts. Aquest fet es degut a que la complexitat de la terminologia i l´abast a l´anàlisi històric i bíblic que fa Ratzinger, farà necessari la consulta d´altres materials per tal d´acabar d´entendre les paraules i el missatge de Ratzinger.
En aquest cas la meva opció va ser prou clara des del moment en que vaig tenir l´oportunitat de conèixer la bibliografia. El llibre de Joseph Ratzinger complia dues condicions que em semblaven fonamentals a l´hora d´elegir el llibre de lectura. En primer lloc, i des de fa molt de temps, és reconeguda la importància de J. Ratzinger com un dels teòlegs més importants i amb més influència en el camp teològic i intel.lectual en general de finals del segle XX. Els seus biògrafs i intèrprets arriben inclús a considerar-lo la persona que va tenir més influència en el pensament teològic (i per tant també en les seves decisions sobre el funcionament de l´esglèsia i el missatge a transmetre) del papat de Joan Pau II. Ara bé, a aquest fet, que si sol ja tindria prou pes per a justificar la seva elecció a l´hora de fer el treball, cal afegir-hi un fet clau com és la seva elecció com a nou Bisbe de Roma i, per tant, nou cap de l´esglèsia catòlica des de l´any 2005. A nivell personal em sembla molt interessant conèixer el pensament del nou Papa Benet XVI en un tema tant present i debatut en l´actualitat com és el tema de l´escatologia.
Pel que fa al treball, la lectura d´aquest llibre em suposà un repte prou important. L´escatologia no és un tema fàcil dins l´anomenada teologia dogmàtica, un tema que, per cert, té unes implicacions que van més enllà de la simple comprensió d´uns quants conceptes, sinó que afect a aspectes fonamentals del nucli dur de la teologia cristiana (segons la meva modesta manera de veure aquest aspecte de la doctrina cristiana). Segurament per aquest motiu la literatura teològica sobre l´escatologia en l´actualitat és molt àmplia i no sempre coincident al llarg de la història, mostrant d´aquesta manera les diferents visions i interpretacions que hi ha hagut al llarg de la història de la teolgia del sentit últim del cristianisme.
Aquest treball, que ja des d´un bon començament, vol presentar-se amb tota la modèstia que m´és possible expressar, pretèn, bàsicament, mostrar el pensament, les reflexions i les conclusions de J. Ratzinger sobre els aspectes essencials de l´escatologia. Ara bé, degut a la mateixa naturalesa del llibre, serà imprescindible mostrar molts altres plantejaments que hi ha hagut al llarg de la història, així com la valoració que Ratzinger en fa d´ells.
També vull indicar en aquesta introducció (no cal dir que tant les conclusions com les valoracions es faran, com no pot ser d´una altra manera, al final del treball) que en tot moment em referiré a l´autor com a J. Ratzinger evitant en tot moment el nom de Benet XVI. El motiu d´aquesta elecció es degut en que en el moment d´escriure el llibre no era encara Sant Pare i en segon lloc perquè el llibre exposa fonamentalment la visió de la qüestió que en té un teòleg com a teòleg i no com a cap de l´esglèsia catòlica. Utilitzar el nom de Benet XVI podria comportar confusió i obrir debats que no són els que aquest llibre es proposa estudiar.
A nivell més metodològic indicar que el treball seguirà l´esquema del llibre i respectarà en tot moment la terminologia utilitzada per l´autor, deixant les opinions personals i les valoracions per al final, en un apartat al final del llibre.
També m´agradaria senyalar que en alguns moments del treball serà inevitable consultar bibliografia complementària (no en un nombre quantitativament significativa) però segurament el lector del treball en podrà observar les fonts. Aquest fet es degut a que la complexitat de la terminologia i l´abast a l´anàlisi històric i bíblic que fa Ratzinger, farà necessari la consulta d´altres materials per tal d´acabar d´entendre les paraules i el missatge de Ratzinger.
divendres, 21 de gener del 2011
Edith Stein (2)
DESCRIPCIÓ SUBJECTIVA DEL CURS.
No és fàcil, d´entrada, assistir a un seminari sobre el pensament filosòfic, teològic un divendres al vespre i un dissabte al matí. La mandra, un dels pecats capitals que sempre ens rodeja, ens empeny a descansar estirats al sofà mirant qualsevol “cosa” a la televisió.
Ara bé, un cop inicit el seminari la mandra es converteix en goig. I és que no es pot qualificar d´una altra manera el curs que magistralment vaig tenir l´oportunitat de rebre de l´Agustí Borrell. I és un goig tant per la qualitat del seminari com per la persona sobre la que gira el seminari. L´aprofundiment del coneixement del pensament d´Edit Stein ha estat molt profitós i no sols intel.lectualment. Endinsar-se en el pensament d´aquesta autora, en la seva trajectòria intel.lectual i vital, la lectura atenta d´alguns dels seus textos, conèixer el seu misticisme i la seva visió de la persona humana comporta un repte per a un mateix, un autoqüestionament que no sols m´ha enriquit intel.lectualment sinó també espiritualment, fet que em fa pensar que és una llàstima que sols es faci un seminari d´aquest tipus i, escoltant també el que deien altres assistents a aquest seminari, crec que seria força interessant fer seminaris sobre altres pensadors de l´alçada vital, espiritual i intel.lectual de l´Edith Stein.
Crec que són seminaris d´aquest tipus el que justifiquen ja per si sol l´existència de l´IREL així com la seva col.laboració amb la Universitat de Lleida obrint-se així a la ciutadania i al col.lectiu universitari de la nostra ciutat.
Voldria que aquestes breus paraules servissin d´estímul als organitzadors per seguir fent aquesta aposta intel.lectual però també espiritual, així com desenvulupar, en la mesura del possible, encara més intensament aquesta tasca.
No és fàcil, d´entrada, assistir a un seminari sobre el pensament filosòfic, teològic un divendres al vespre i un dissabte al matí. La mandra, un dels pecats capitals que sempre ens rodeja, ens empeny a descansar estirats al sofà mirant qualsevol “cosa” a la televisió.
Ara bé, un cop inicit el seminari la mandra es converteix en goig. I és que no es pot qualificar d´una altra manera el curs que magistralment vaig tenir l´oportunitat de rebre de l´Agustí Borrell. I és un goig tant per la qualitat del seminari com per la persona sobre la que gira el seminari. L´aprofundiment del coneixement del pensament d´Edit Stein ha estat molt profitós i no sols intel.lectualment. Endinsar-se en el pensament d´aquesta autora, en la seva trajectòria intel.lectual i vital, la lectura atenta d´alguns dels seus textos, conèixer el seu misticisme i la seva visió de la persona humana comporta un repte per a un mateix, un autoqüestionament que no sols m´ha enriquit intel.lectualment sinó també espiritualment, fet que em fa pensar que és una llàstima que sols es faci un seminari d´aquest tipus i, escoltant també el que deien altres assistents a aquest seminari, crec que seria força interessant fer seminaris sobre altres pensadors de l´alçada vital, espiritual i intel.lectual de l´Edith Stein.
Crec que són seminaris d´aquest tipus el que justifiquen ja per si sol l´existència de l´IREL així com la seva col.laboració amb la Universitat de Lleida obrint-se així a la ciutadania i al col.lectiu universitari de la nostra ciutat.
Voldria que aquestes breus paraules servissin d´estímul als organitzadors per seguir fent aquesta aposta intel.lectual però també espiritual, així com desenvulupar, en la mesura del possible, encara més intensament aquesta tasca.
Etith Stein (1)
SEMINARI EDITH STEIN
DESCRIPCIÓ OBJECTIVA DEL SEMINARI
El seminari que, magistralment, ens va “regalar” l´Agustí Borrell va posar de manifest la rica personalitat d´Edith Stein (1891-1942) i que es plasma també en una riquíssima elaboració intel.lectual en camps tant variats com els de la filosofia, l´espiritualitat, la poesia, el teatre,pedagogia, etc..
Aquesta santa de l´Esglèsia catòlica que va néixer en l´ambient d´una familia jueva (religió que abandonà ben aviat per a passar a un ateisme que no abandonà fins a la seva conversió al cristianisme catòlic l´any 1922) en un context històric absolutmament dramàtic per a la història de la humanitat (no sols d´Europa) i que la portarà finalment a la mort en un cambra de gas al camp de concentració d´Auschwitz.
Abans d´entrar directament en la plasmació del seu pensament indicar que l´Agustí Borrell va insistir molt en mencionar la importància de l´evolució del seu pensament i actitut davant la vida. Edith Stein va tenir sempre una preocupació per la recerca de la veritat i això la va fer rebutjar inicialment la religió jueva (no cal oblidar que el seu àmbit familiar practicava la religió jueva amb una superficialitat destacable), entrant en contacte amb la recerca filosòfica (especialment la fenomenologia de Husserl, Max Scheler, etc...) i d´aquí poc a poc entra en contacte amb el cristianisme no sols teòric sinó també amb experiències de persones anònimes que obren la ment d´Edith Stein i que culminarà amb la lectura de l´autobiografia de Santa Teresa de Jesús. A partir d´aquell moment es converteix al cristianisme i entrarà en una linia que la portarà a entrar en el convent de les carmelites descalces, fet que es produirà l´any 1933.
Pel que fa al seu pensament, el seminari es va concentrar en quatre grans idees-marc:
1. Recerca de la veritat. Tota la vida d´Edith Stein és una recerca apassionada de la veritat i el bé així com un desig d´actuar amb rectitut. Aquest desig de recerca de la veritat la porta a entrar en l´ambient de la fenomenologia (que pretén conèixer tal com la realitat és, no defendre res sense demostrar-ho amb rectitut. I tot això ho trobarà en el testimoni de Santa Teresa i la seva experiència personal descobrint que la veritat no és una idea sinó una persona (Jesús de Natzaret) descobrint també que la veritat no és filosòfica sinó en l´amor de Jesucrist. A més a més descobreix que la veritat li arriba per un do i no per un esforç. Tot i això no deixa de raonar, estudiar i reflexionar unint fe i ciència de forma coherent.
2. Preocupació per la persona humana. Stein és una gran estudiosa de les relacions humanes fent una antropologia cristiana a partir del model de Crist. Ella es fixa principalment en la condició femenina i el lloc que ha d´ocupar aquesta en la societat i l´esglèsia. Aquesta antropologia es fonamenta en la igual dignitat entre home i dona, així com la seva diferenciació i complementarietat.
3. Visió de Crist com l´home nou. És Crist el model a partir del que refila la seva visió de la persona humana, en tant que Edith busca una comprensió global de la persona humana. Segons Edith Stein personifica l´ideal de la persona humana. En aquest sentit la vida cristiana és un sacrament de Crist on tots els cristians hi estan convidats. La vida dels cristians en el plantejament de la nostra autora és viure la vida nova que Jesucrist planteja.
4. La Creu de Crist. Segons Edith Stein la Creu sols té sentit a la llum de l´amor. A més a més Stein està convençuda que la identificació amb Crist també comporta la Creu que és la ciència més alta en tant que no és pura teoria sinó una teoria real, viva, afectiva. No s´ha de buscar el dolor per el dolor però en no-buscat però que vé per ser fidel a Crist sí té sentit.
A tall de conclusió indicar que l´Agustí Borrell ens va mostrar el pensament d´una dona que partint de la recerca constant de la veritat va arribar a l´experiència més alta de la VERITAT i tot mantenint una coherència ideològica i vital digne de referència avui en dia.
DESCRIPCIÓ OBJECTIVA DEL SEMINARI
El seminari que, magistralment, ens va “regalar” l´Agustí Borrell va posar de manifest la rica personalitat d´Edith Stein (1891-1942) i que es plasma també en una riquíssima elaboració intel.lectual en camps tant variats com els de la filosofia, l´espiritualitat, la poesia, el teatre,pedagogia, etc..
Aquesta santa de l´Esglèsia catòlica que va néixer en l´ambient d´una familia jueva (religió que abandonà ben aviat per a passar a un ateisme que no abandonà fins a la seva conversió al cristianisme catòlic l´any 1922) en un context històric absolutmament dramàtic per a la història de la humanitat (no sols d´Europa) i que la portarà finalment a la mort en un cambra de gas al camp de concentració d´Auschwitz.
Abans d´entrar directament en la plasmació del seu pensament indicar que l´Agustí Borrell va insistir molt en mencionar la importància de l´evolució del seu pensament i actitut davant la vida. Edith Stein va tenir sempre una preocupació per la recerca de la veritat i això la va fer rebutjar inicialment la religió jueva (no cal oblidar que el seu àmbit familiar practicava la religió jueva amb una superficialitat destacable), entrant en contacte amb la recerca filosòfica (especialment la fenomenologia de Husserl, Max Scheler, etc...) i d´aquí poc a poc entra en contacte amb el cristianisme no sols teòric sinó també amb experiències de persones anònimes que obren la ment d´Edith Stein i que culminarà amb la lectura de l´autobiografia de Santa Teresa de Jesús. A partir d´aquell moment es converteix al cristianisme i entrarà en una linia que la portarà a entrar en el convent de les carmelites descalces, fet que es produirà l´any 1933.
Pel que fa al seu pensament, el seminari es va concentrar en quatre grans idees-marc:
1. Recerca de la veritat. Tota la vida d´Edith Stein és una recerca apassionada de la veritat i el bé així com un desig d´actuar amb rectitut. Aquest desig de recerca de la veritat la porta a entrar en l´ambient de la fenomenologia (que pretén conèixer tal com la realitat és, no defendre res sense demostrar-ho amb rectitut. I tot això ho trobarà en el testimoni de Santa Teresa i la seva experiència personal descobrint que la veritat no és una idea sinó una persona (Jesús de Natzaret) descobrint també que la veritat no és filosòfica sinó en l´amor de Jesucrist. A més a més descobreix que la veritat li arriba per un do i no per un esforç. Tot i això no deixa de raonar, estudiar i reflexionar unint fe i ciència de forma coherent.
2. Preocupació per la persona humana. Stein és una gran estudiosa de les relacions humanes fent una antropologia cristiana a partir del model de Crist. Ella es fixa principalment en la condició femenina i el lloc que ha d´ocupar aquesta en la societat i l´esglèsia. Aquesta antropologia es fonamenta en la igual dignitat entre home i dona, així com la seva diferenciació i complementarietat.
3. Visió de Crist com l´home nou. És Crist el model a partir del que refila la seva visió de la persona humana, en tant que Edith busca una comprensió global de la persona humana. Segons Edith Stein personifica l´ideal de la persona humana. En aquest sentit la vida cristiana és un sacrament de Crist on tots els cristians hi estan convidats. La vida dels cristians en el plantejament de la nostra autora és viure la vida nova que Jesucrist planteja.
4. La Creu de Crist. Segons Edith Stein la Creu sols té sentit a la llum de l´amor. A més a més Stein està convençuda que la identificació amb Crist també comporta la Creu que és la ciència més alta en tant que no és pura teoria sinó una teoria real, viva, afectiva. No s´ha de buscar el dolor per el dolor però en no-buscat però que vé per ser fidel a Crist sí té sentit.
A tall de conclusió indicar que l´Agustí Borrell ens va mostrar el pensament d´una dona que partint de la recerca constant de la veritat va arribar a l´experiència més alta de la VERITAT i tot mantenint una coherència ideològica i vital digne de referència avui en dia.
teologia espiritual (5)
També un altre aspecte que he après amb el pas dels anys és que la fe requereix sempre un esforç constant, renovat i dirigit a mantenir-la i potenciar-la per tal que domini (no eliminar) tots els nostres sentiments i desitjos. La fe ens evita certes incerteses però, almenys en el meu cas, en genera altres. Els dubstes subsisteixen, la fe no consola sinó una interpel.lació contra totes les teories que la raó va muntant per a tranquil.litzar el nostre esperit, una interpel.lació adreçada a la nostra falsa seguretat.
La segona gran virtut és l´esperança. En aquest sentit indicar que és una virtut no es dirigeix únicament en la salvació personal, com havia cregut fins no fa masses dies, sinó que va més, molt més enllà; i és que, en el fons, tota la moral del cristià és un cant d´acció de gràcies pels dons rebuts i una confiada espera en la plenitud i consumació definitiva, una esperança que es fonamenta absolutament en Déu.
Un altre element que he après en aquests dies que he estat el treball és que l´esperança cristiana és la que ens permet comprendre que el nostre fi, la nostra perfecció i santedat no es troba en nosaltres mateixos i que en l´esperança cristiana esta en joc quelcom més important que la nostra simple perfecció personal, està en joc la victòria de l´amor de Déu en els nostres cors i en el món; està en joc la comunió eterna de l´amor de Déu. I és que, no hem d´oblidar (i no he eliminat aquesta possibilitat, en el meu cas, del tot) que la nostra salvació es troba englobada en la salvació del món sencer i per tant la necessitat de treballar per la salvació de l´altre i aconseguir una organització del món que sigui manifestació concreta de la nostra fe cristiana i que faci als dèbilss més fàcil la permanència en la seva esperança de salvació final.
Pel que fa referència a la tercera virtut teologal, la caritat, indicar en primer lloc que ha de transformar totes les nostres relacions interpersona i especialment (i aquí sí que hi trobo serioses dificultats de portar-ho a terme en el meu dia a dia) amb els “enemics”. En aquests sentits no hem d´oblidar que fins els últims moments Crist va donar paraules d´amor envers el seus enemics i executors. Seria fantàtic aquell moment de la nostra història en que no faci falta la caritat sinó únicament demanem justícia però aquest moemnt sembla massa lluny.
Per a finalitzar el treball he de constatar que encara és molt gran la distància entre el que sóc i el que hauria de ser, entre el model teòric de vida cristiana i aquesta vida aplicada al dia a dia. Una distància que confio que, poc a poc, es faci cada cop menor.
La segona gran virtut és l´esperança. En aquest sentit indicar que és una virtut no es dirigeix únicament en la salvació personal, com havia cregut fins no fa masses dies, sinó que va més, molt més enllà; i és que, en el fons, tota la moral del cristià és un cant d´acció de gràcies pels dons rebuts i una confiada espera en la plenitud i consumació definitiva, una esperança que es fonamenta absolutament en Déu.
Un altre element que he après en aquests dies que he estat el treball és que l´esperança cristiana és la que ens permet comprendre que el nostre fi, la nostra perfecció i santedat no es troba en nosaltres mateixos i que en l´esperança cristiana esta en joc quelcom més important que la nostra simple perfecció personal, està en joc la victòria de l´amor de Déu en els nostres cors i en el món; està en joc la comunió eterna de l´amor de Déu. I és que, no hem d´oblidar (i no he eliminat aquesta possibilitat, en el meu cas, del tot) que la nostra salvació es troba englobada en la salvació del món sencer i per tant la necessitat de treballar per la salvació de l´altre i aconseguir una organització del món que sigui manifestació concreta de la nostra fe cristiana i que faci als dèbilss més fàcil la permanència en la seva esperança de salvació final.
Pel que fa referència a la tercera virtut teologal, la caritat, indicar en primer lloc que ha de transformar totes les nostres relacions interpersona i especialment (i aquí sí que hi trobo serioses dificultats de portar-ho a terme en el meu dia a dia) amb els “enemics”. En aquests sentits no hem d´oblidar que fins els últims moments Crist va donar paraules d´amor envers el seus enemics i executors. Seria fantàtic aquell moment de la nostra història en que no faci falta la caritat sinó únicament demanem justícia però aquest moemnt sembla massa lluny.
Per a finalitzar el treball he de constatar que encara és molt gran la distància entre el que sóc i el que hauria de ser, entre el model teòric de vida cristiana i aquesta vida aplicada al dia a dia. Una distància que confio que, poc a poc, es faci cada cop menor.
teologia espiritual (4)
Crec que l´home s´acosta a Déu (en tant que mai el posseeix plenament) en la manera que es lliura a ell en tot l´àmbit de la seva existència i l´oració (encara no sols en ella) és un moment on això s´ha de manifestar plenament. Si no hi ha amor, afectivitat, el pensament sobre Déu es queda en la mera reflexió; però també és veritat que si no hi ha pensament, el simple amor no consituteix un acte d´estricte oració. En aquest sentit coincideixo amb els que opinen que a través de l´oració, la persona madura en la línia de la serietat i el coratge. Es fa intolerant amb certs compromisos, al.lèrgica a les ambigüitats i amant de la claredat, és a dir, l´oració ens posa en moviment en el sentit que l´oració no serveiux per fer passar els problemes sinó per fer present certes situacions insostenibles i certes contradiccions. En aquest sentit reconec, com em varen fer veure no masses dies un bon sacerdot, haver resat massa lleugerament, amb frases fetes i no deixant parlar el cor.
També ha de quedar clar la importància dels sacraments en tant que aquesta comunicació amb Déu en la seva dimensió comunitària es fa a través de signes, alguns dels quals són els que anomenem sacraments. La celebració dels sacraments és la manifestació de la nostra adhesió a Crist per la fe. A més, hi ha experiències que sols es poden expressar a través de sacraments que expressen una experiència profunda i adecuada que transmet a nivell conscient aquesta experiència de la nostra fe, la qual no pot prescindir del símbols i, per tant, dels sacraments.Al mateix temps no podem oblidar que els cristians no busquem la salvació en els mites o en simples imatges a modus d´arquetips sinó en la fe i que els sacraments, així entesos, són signes que fan créixer la nostra fe, alimenten no nostts fe en els fets redemptors de l´encarnació, la mort, la resurrecció i la segona vinguda de Crist.
Arribat aquest punt em sembla essencial explicar que aquesta “conversió” de la que he parlat a partir del viatge a El Salvador i necessària per a aproximar-nos a una vida cristiana autèntica no és en realitat mai una iniciativa de l´home (en aquest cas jo). El canvi de cor és quelcom més que una simple vivència en que l´ànima experimenta la presència amorosa de Crist. El cor de l´home és incapaç en sí mateix de comprendre i respondre de forma saludable als pensaments del cor de Déu. És precís que Déu mateix entri amb la seva gràcia en el nostre cor i el transformi i obri en el seu amor. I aquí també entra en joc l´Esperit Sant, ja que és ell qui opera en el nostre interior, en el nostre cor de cristià que està íntimament subordinat al cor de Déu. Així hem de tenir present que la infusió de la gràcia de Déu sobre nosaltres és també una crida a la conversió fins aconseguir que els nostres sentiments i inclinacions estiguin d´acord amb Déu.
En aquest punt toca mostrar el paper de les virtuts teologals que, conjuntament amb les cardinals (de les que no en parlaré en el present treball) mostren com la vida cristiana autèntica és un diàleg entre Déu i l´home però, per damunt de tot, un diàleg entre dos cors.
En aquest sentit, tot i que de la fe ja n´he parlat anteriorment, afegir que la fe ens ensenya que la nostra vertadera vida s´alimenta de la paraula de Déu i que, a l´acceptar la fe com a intel.ligència, cor i voluntat, donem entrada en nosaltres, sota l´acció de la gràcia, a la paraula purificadora de Déu.
Per la meva part fou un descobriment que l´autèntica fe és un do gratuït de Déu i, per tant, que ens convida a deixar de viure tancats en nosaltres mateixos, deixar de construir-nos la nostre vida per nosaltres mateixos. La fe, per tant, no és tant un acte de la raó sinó, per damunt de tot, un acte que surt del més profund del nostre cor després de la iniciativa de Déu a través de la intervenció de l´Esperit Sant. A la crida de Déu hi hem de respondre no sols amb la paraula sinó també amb el cor.
També ha de quedar clar la importància dels sacraments en tant que aquesta comunicació amb Déu en la seva dimensió comunitària es fa a través de signes, alguns dels quals són els que anomenem sacraments. La celebració dels sacraments és la manifestació de la nostra adhesió a Crist per la fe. A més, hi ha experiències que sols es poden expressar a través de sacraments que expressen una experiència profunda i adecuada que transmet a nivell conscient aquesta experiència de la nostra fe, la qual no pot prescindir del símbols i, per tant, dels sacraments.Al mateix temps no podem oblidar que els cristians no busquem la salvació en els mites o en simples imatges a modus d´arquetips sinó en la fe i que els sacraments, així entesos, són signes que fan créixer la nostra fe, alimenten no nostts fe en els fets redemptors de l´encarnació, la mort, la resurrecció i la segona vinguda de Crist.
Arribat aquest punt em sembla essencial explicar que aquesta “conversió” de la que he parlat a partir del viatge a El Salvador i necessària per a aproximar-nos a una vida cristiana autèntica no és en realitat mai una iniciativa de l´home (en aquest cas jo). El canvi de cor és quelcom més que una simple vivència en que l´ànima experimenta la presència amorosa de Crist. El cor de l´home és incapaç en sí mateix de comprendre i respondre de forma saludable als pensaments del cor de Déu. És precís que Déu mateix entri amb la seva gràcia en el nostre cor i el transformi i obri en el seu amor. I aquí també entra en joc l´Esperit Sant, ja que és ell qui opera en el nostre interior, en el nostre cor de cristià que està íntimament subordinat al cor de Déu. Així hem de tenir present que la infusió de la gràcia de Déu sobre nosaltres és també una crida a la conversió fins aconseguir que els nostres sentiments i inclinacions estiguin d´acord amb Déu.
En aquest punt toca mostrar el paper de les virtuts teologals que, conjuntament amb les cardinals (de les que no en parlaré en el present treball) mostren com la vida cristiana autèntica és un diàleg entre Déu i l´home però, per damunt de tot, un diàleg entre dos cors.
En aquest sentit, tot i que de la fe ja n´he parlat anteriorment, afegir que la fe ens ensenya que la nostra vertadera vida s´alimenta de la paraula de Déu i que, a l´acceptar la fe com a intel.ligència, cor i voluntat, donem entrada en nosaltres, sota l´acció de la gràcia, a la paraula purificadora de Déu.
Per la meva part fou un descobriment que l´autèntica fe és un do gratuït de Déu i, per tant, que ens convida a deixar de viure tancats en nosaltres mateixos, deixar de construir-nos la nostre vida per nosaltres mateixos. La fe, per tant, no és tant un acte de la raó sinó, per damunt de tot, un acte que surt del més profund del nostre cor després de la iniciativa de Déu a través de la intervenció de l´Esperit Sant. A la crida de Déu hi hem de respondre no sols amb la paraula sinó també amb el cor.
teologia espiritual (3)
I és que, a vegades, és molt fàcil oblidar que creure en Jesús no és sols un ritual sinó intentar estar amb ell, però també amb tota la comunitat cristiana, compartint l´experiència de la vida cristiana de manera joiosa i alegre. Evidentment aquest fet es complica no sols per les condicions que abans hem dit sinó per un entorn sucularitzat on molt sovint no deixa lloc per l´oració individual i comunitària, la contemplació i una vida sacramental viscuda d´una manera sincera i profunda.
Segurament, en aquesta revisió de vida que em permet i m´obliga el present treball, un factor que he pogut adonar-me que dificulta la realització d´un model ideal de vida cristiana, en el meu cas, ha estat no acabar de viure i entendre que l´esglèsia no és un edifici, ni una estructura jeràrquica (el viatge a El Salvador em feu adonar que el centre de l´esglèsia no és la jerarquia sinó el poble de Déu) sinó una comunitat de persones en comunió i fraternitat, i que celebra aquesta realitat en l´eucaristia. Una comunitat dels que creuen en Déu que comparteixen amb la resta el que són i el que tenen, que volen una societat millor, mes justa, més igual, en pau i que religiosament celebren i proclament la seva fe en Jesucrist.
Aquest fet no és menor, ja que, i en aquest sentit el meu viatge a El Salvador i les conversacions allà mantingudes, va ser clau ja que em feren adonar que la simple identificació de la vida cristiana amb un model ètic individual pot comportar el trencament amb l´esglèsia (probablement això és un dels problemes d´avui en dia en que els cristians, almenys jo, encara no hi hem pensat prou, almenys en les seves conseqüències,
Això últim que he dit implica necessàriament que l´espiritualitat de la comunitat cristiana (l´espiritualitat no pot ser entesa únicament en un sentit estrictament privat) en el seu conjunt no es pot donar fora de les situacions de la vida quotidiana de les persones amb totes les seves implicacions, agafant la persona en totes les seves dimensions així en el context històric i social en que es desenvolupa la seva vida i assumint, plenament, el missatge de Jesús.
Un altre element que tot cristià ha de plantejar-se és el lloc i el significat que li dóna a l´oració. Molt sovint, massa, m´adono que la meva oració i, per tant, el meu diàleg amb Déu no és tot el profund que tocava. En aquest fet influeix segurament (encara que no serveix d´excusa) el fet que en la societat actual hi ha un clar “homocentrisme”, és a dir, la societat ha col.locat l´home individual en el centre que comporta un cert marginament de Déu quan aquesta preocupació per l´homà ens hauria d´aproximar-nos encara més a Jesús. A més ha comportat que els cristians haguem abandonat o deixat en un segon terme l´oració per a centrar-nos únicament en els afers humans. Un altre factor que crec que afecta a l´oració és el pragmatisme dominant en l´era tecnò-científica on sols té importància allò que dóna fruits de manera immediata, allò que és útil. Al mateix temps, una societat que valora a la gent més pel que té que pel que és fa o pel que és que l´oració tingui poc espai. I no podem oblidar que quan un cristià abandona l´oració, és converteix en els millors dels casos, en un simple ciutadà amb les seves lluites socials i polítiques. A més, l´oració no pot ser (en aquesta temptació hi vaig caure durant molts anys de la meva vida) en un simple automatisme, en la repetició d´un conjunt de paraules, sinó que ha de viscuda intensament i ha de ser també testimoni de la nostra fe. L´oració hauria de ser una mostra de la nostra confiança absoluta posada en Déu.
Segurament, en aquesta revisió de vida que em permet i m´obliga el present treball, un factor que he pogut adonar-me que dificulta la realització d´un model ideal de vida cristiana, en el meu cas, ha estat no acabar de viure i entendre que l´esglèsia no és un edifici, ni una estructura jeràrquica (el viatge a El Salvador em feu adonar que el centre de l´esglèsia no és la jerarquia sinó el poble de Déu) sinó una comunitat de persones en comunió i fraternitat, i que celebra aquesta realitat en l´eucaristia. Una comunitat dels que creuen en Déu que comparteixen amb la resta el que són i el que tenen, que volen una societat millor, mes justa, més igual, en pau i que religiosament celebren i proclament la seva fe en Jesucrist.
Aquest fet no és menor, ja que, i en aquest sentit el meu viatge a El Salvador i les conversacions allà mantingudes, va ser clau ja que em feren adonar que la simple identificació de la vida cristiana amb un model ètic individual pot comportar el trencament amb l´esglèsia (probablement això és un dels problemes d´avui en dia en que els cristians, almenys jo, encara no hi hem pensat prou, almenys en les seves conseqüències,
Això últim que he dit implica necessàriament que l´espiritualitat de la comunitat cristiana (l´espiritualitat no pot ser entesa únicament en un sentit estrictament privat) en el seu conjunt no es pot donar fora de les situacions de la vida quotidiana de les persones amb totes les seves implicacions, agafant la persona en totes les seves dimensions així en el context històric i social en que es desenvolupa la seva vida i assumint, plenament, el missatge de Jesús.
Un altre element que tot cristià ha de plantejar-se és el lloc i el significat que li dóna a l´oració. Molt sovint, massa, m´adono que la meva oració i, per tant, el meu diàleg amb Déu no és tot el profund que tocava. En aquest fet influeix segurament (encara que no serveix d´excusa) el fet que en la societat actual hi ha un clar “homocentrisme”, és a dir, la societat ha col.locat l´home individual en el centre que comporta un cert marginament de Déu quan aquesta preocupació per l´homà ens hauria d´aproximar-nos encara més a Jesús. A més ha comportat que els cristians haguem abandonat o deixat en un segon terme l´oració per a centrar-nos únicament en els afers humans. Un altre factor que crec que afecta a l´oració és el pragmatisme dominant en l´era tecnò-científica on sols té importància allò que dóna fruits de manera immediata, allò que és útil. Al mateix temps, una societat que valora a la gent més pel que té que pel que és fa o pel que és que l´oració tingui poc espai. I no podem oblidar que quan un cristià abandona l´oració, és converteix en els millors dels casos, en un simple ciutadà amb les seves lluites socials i polítiques. A més, l´oració no pot ser (en aquesta temptació hi vaig caure durant molts anys de la meva vida) en un simple automatisme, en la repetició d´un conjunt de paraules, sinó que ha de viscuda intensament i ha de ser també testimoni de la nostra fe. L´oració hauria de ser una mostra de la nostra confiança absoluta posada en Déu.
teologia espiritual (2)
VIDA CRISTIANA I TEOLOGIA ESPIRITUAL.
Si quan un és adolescent el problema de portar una vida cristiana és entendre com a absolut el plaer, el món adult molt sovint cau en l´absolutització d´aspectes de la vida com el poder, el diner o el reconeixement o prestigi social que necessàriament ens allunya d´una vida cristiana real i allunya de la única absolutització que pot ser admesa i que no és una altra que Déu (“estimaràs a Déu per sobre de totes les coses”), és a dir, acceptar la sobirania de Déu, entendre que Jesús és l´autèntic messies i que és necessari renunciar a tota pretensió de grandesa, domini i riquesa.
Un altre risc que veiem contínuament al nostre voltant és una tendència a l´individualisme vital o bé a les lluites de classes perdent de vista un altre aspecte essencial per a portar una vida realment cristiana com és el sentiment de comunitat on no hi ha lloc per l´opressió social i/o econòmica o bé per les lluites polítiques de caire partidista. A més a més aquests aspectes de la vida del nostre temps eliminen no sols el sentiment de comunitat sinó també el sentiment de servei. Ambdós elements afecten, amb tota seguretat, a la celebració eucarística fora de la fraternitat necessària en la comunitat cristana.
Evidentment no afirmaré que cap d´aquests defectes afecten a la meva persona, ans tot els contrari. Molt sovint, a vegades fruit de la pressió de l´entorn en el que un viu i que fa inevitable una forta preocupació econòmica, per exemple, o bé per caure amb temptacions consumistes o de lluites político-socials. En aquest sentit haig de dir, sincerament, que fou la visita a El Salvador l´any 1997 la que va produí en mi una “conversió” personal que em feu adonar que certes prioritats les tenia equivocades i, sobre tot, certes incoherències entre la meva fe i el viure dia a dia. A més també comportà adonar-me que el sentiment de comunitat ha d´anar més enllà del simple entorn familiar, però també més enllà de l´àmbit nacional. En aquests moments recordo les paraules de Rilke quan afirma “no és que estiguem sols, és que som solitaris”. Una conversió que no podia consistir en un canvi de vida que compromet la nostra missió i la nostra identitat cristiana,més que en canvi de religió
Un altre aspecte que em sembla fonamental és la comprensió de la fe i la seva pràctica religiosa. En molts moments de la meva vida identificava la fe amb un pràctica religiosa de caire ritualista, identificant, així, la vida cristiana real amb el “simple” compliment de certs rituals (anar a missa el diumenge, rebre els sacraments, etc…o bé caure en una fe de caire fariseo, és a dir, creure que la “simple” compliment de la llei ens aproxima a la veritat, ens aproxima a Déu.
Tornant a la visita a El Salvador, allà, conversant amb religiosos, també em vaig adonar que seria un error caure en la temptació en identificar la fe en una simple pràxis social i política amb la voluntat de transformar les condicions socials, econòmiques i polítiques. Evidentment no estic dient que aquestes motivacions no siguin lloables però em sembla evident que l´autèntica vida cristiana va molt més enllà, concretament en accions i valors com el compartir, l´enfortiment del sentiment de comunitat, mantenir la pròpia identitat cristiana en un ambient de llibertat i igualtat entre els éssers humans. Això, de fet, implica una autèntica conversió de cor que, tot i que m´agradaria, no puc dir que hagi assolit, en la meva persona, en la seva plenitud.
Així, per exemple, crec que encara em falta molt camí per enfortir en el sentiment de comunitat, fet que comprobo en el sacrament de la comunió a l´esglèsia, ja que molt sovint trobo que (jo inclòs) els assistents formem més un conjunt d´unitats, d´individus i no una autèntica comunitat de cristians. Molt sovint trobo en el meu interior massa fort encara el sentiment d´egoisme que em porta a consumir (encara que siguin coses absolutament superficials) posseir i dominar allunyant-me de la comunitat de Jesus.
Si quan un és adolescent el problema de portar una vida cristiana és entendre com a absolut el plaer, el món adult molt sovint cau en l´absolutització d´aspectes de la vida com el poder, el diner o el reconeixement o prestigi social que necessàriament ens allunya d´una vida cristiana real i allunya de la única absolutització que pot ser admesa i que no és una altra que Déu (“estimaràs a Déu per sobre de totes les coses”), és a dir, acceptar la sobirania de Déu, entendre que Jesús és l´autèntic messies i que és necessari renunciar a tota pretensió de grandesa, domini i riquesa.
Un altre risc que veiem contínuament al nostre voltant és una tendència a l´individualisme vital o bé a les lluites de classes perdent de vista un altre aspecte essencial per a portar una vida realment cristiana com és el sentiment de comunitat on no hi ha lloc per l´opressió social i/o econòmica o bé per les lluites polítiques de caire partidista. A més a més aquests aspectes de la vida del nostre temps eliminen no sols el sentiment de comunitat sinó també el sentiment de servei. Ambdós elements afecten, amb tota seguretat, a la celebració eucarística fora de la fraternitat necessària en la comunitat cristana.
Evidentment no afirmaré que cap d´aquests defectes afecten a la meva persona, ans tot els contrari. Molt sovint, a vegades fruit de la pressió de l´entorn en el que un viu i que fa inevitable una forta preocupació econòmica, per exemple, o bé per caure amb temptacions consumistes o de lluites político-socials. En aquest sentit haig de dir, sincerament, que fou la visita a El Salvador l´any 1997 la que va produí en mi una “conversió” personal que em feu adonar que certes prioritats les tenia equivocades i, sobre tot, certes incoherències entre la meva fe i el viure dia a dia. A més també comportà adonar-me que el sentiment de comunitat ha d´anar més enllà del simple entorn familiar, però també més enllà de l´àmbit nacional. En aquests moments recordo les paraules de Rilke quan afirma “no és que estiguem sols, és que som solitaris”. Una conversió que no podia consistir en un canvi de vida que compromet la nostra missió i la nostra identitat cristiana,més que en canvi de religió
Un altre aspecte que em sembla fonamental és la comprensió de la fe i la seva pràctica religiosa. En molts moments de la meva vida identificava la fe amb un pràctica religiosa de caire ritualista, identificant, així, la vida cristiana real amb el “simple” compliment de certs rituals (anar a missa el diumenge, rebre els sacraments, etc…o bé caure en una fe de caire fariseo, és a dir, creure que la “simple” compliment de la llei ens aproxima a la veritat, ens aproxima a Déu.
Tornant a la visita a El Salvador, allà, conversant amb religiosos, també em vaig adonar que seria un error caure en la temptació en identificar la fe en una simple pràxis social i política amb la voluntat de transformar les condicions socials, econòmiques i polítiques. Evidentment no estic dient que aquestes motivacions no siguin lloables però em sembla evident que l´autèntica vida cristiana va molt més enllà, concretament en accions i valors com el compartir, l´enfortiment del sentiment de comunitat, mantenir la pròpia identitat cristiana en un ambient de llibertat i igualtat entre els éssers humans. Això, de fet, implica una autèntica conversió de cor que, tot i que m´agradaria, no puc dir que hagi assolit, en la meva persona, en la seva plenitud.
Així, per exemple, crec que encara em falta molt camí per enfortir en el sentiment de comunitat, fet que comprobo en el sacrament de la comunió a l´esglèsia, ja que molt sovint trobo que (jo inclòs) els assistents formem més un conjunt d´unitats, d´individus i no una autèntica comunitat de cristians. Molt sovint trobo en el meu interior massa fort encara el sentiment d´egoisme que em porta a consumir (encara que siguin coses absolutament superficials) posseir i dominar allunyant-me de la comunitat de Jesus.
teologia espiritual
INTRODUCCIÓ.
El primer que he de destacar és la dificultat en que m´he trobat a l´hora de realitzar el present treball en definir el seu plantejament. Plantejar un model de vida cristiana en les seves diverses relacions i entès com un camí d´accés a Déu no és fàcil. Per aquest motiu la temptació inicial va estar analitzar la vida d´una persona propera, coneguda però que, a la vegada, em permetia una certa distància emocional. Aquesta opció però, no ha estat la definitiva. I no ha estat perquè em sembla poc honrada, poc sincera amb mi mateix. D´aquesta manera, finalment, he optat per realitzar un treball que s´aproxima, encara que sols sigui superficialment, a una espècie de revisió de vida, però no la de cap persona propera sinó sobre la meva pròpia persona.
En aquest sentit el treball pretén analitzar críticament (encara sense cap ànim destructiu ni autoflagelador), als ulls de la teologia espiritual, els últims anys de la meva vida i, especialment, el present, observant així l´evolució amb els pros i contra de cadascuna de les situacions.
En aquest sentit seran analitzats elements com l´oració (no sols en la concepció de l´oració sinó també en la manera de resar), l´exercici en la vida de cada dia del missatge de Crist tant en la seva faceta comunitària (aquí cal entendre tant l´esglèsia com el conjunt de la societat) com la seva faceta més individual (que podem veure en l´exercici de les virtuts teologals) i la manera de viure la fe en un context de crisi no tant religiosa sinó que afecta al conjunt de la nostra civilització.
Haig de dir que, evidentment, certs aspectes personals, i potser importants per entendre-ho tot plegat, quedaran ocults en el present treball, encara que no així en la meva consciència, en tant que no crec que tampoc sigui aquest treball el lloc per expressar certes intimitats, però és evident que l´abast del present treball ha fet que sigui molt més conscient d´alguns fets i això, tot i que no explícitament, sí que implícitament s´ha de notar en el present treball, ja que entenc que és impossible fugir de certes concepcions ideològiques (també polítiques, econòmiques i de sensibilitat social) en el moment d´enfrontar-se a aquestes concepcions tot i que no s´han de mimetitzar ni subordinar unes a les altres però és innegable que són aspectes que es relaciones mútuament (encara que no sempre positivament) com, desgràciadament, estem veient aquests dies.
També el present treball ha fet resorgir en mi amb tota la seva força l´abast de ser cristià, que no és sols el compliment d´alguns rituals sinó també la justicia, la misericòrdia, la sinceritat, etc….que demana compromís i que no n´hi ha prou amb les “hores lliures”.
La vida cristiana no escfapa pas a l´entorn cultural i històric i, per tant, no és quelcom mai definitiva sinó que resta proporcional a la consciència de la col.lectivitat, a les seves interelacions, al conjunt dels valors i normes d´una societat.
El primer que he de destacar és la dificultat en que m´he trobat a l´hora de realitzar el present treball en definir el seu plantejament. Plantejar un model de vida cristiana en les seves diverses relacions i entès com un camí d´accés a Déu no és fàcil. Per aquest motiu la temptació inicial va estar analitzar la vida d´una persona propera, coneguda però que, a la vegada, em permetia una certa distància emocional. Aquesta opció però, no ha estat la definitiva. I no ha estat perquè em sembla poc honrada, poc sincera amb mi mateix. D´aquesta manera, finalment, he optat per realitzar un treball que s´aproxima, encara que sols sigui superficialment, a una espècie de revisió de vida, però no la de cap persona propera sinó sobre la meva pròpia persona.
En aquest sentit el treball pretén analitzar críticament (encara sense cap ànim destructiu ni autoflagelador), als ulls de la teologia espiritual, els últims anys de la meva vida i, especialment, el present, observant així l´evolució amb els pros i contra de cadascuna de les situacions.
En aquest sentit seran analitzats elements com l´oració (no sols en la concepció de l´oració sinó també en la manera de resar), l´exercici en la vida de cada dia del missatge de Crist tant en la seva faceta comunitària (aquí cal entendre tant l´esglèsia com el conjunt de la societat) com la seva faceta més individual (que podem veure en l´exercici de les virtuts teologals) i la manera de viure la fe en un context de crisi no tant religiosa sinó que afecta al conjunt de la nostra civilització.
Haig de dir que, evidentment, certs aspectes personals, i potser importants per entendre-ho tot plegat, quedaran ocults en el present treball, encara que no així en la meva consciència, en tant que no crec que tampoc sigui aquest treball el lloc per expressar certes intimitats, però és evident que l´abast del present treball ha fet que sigui molt més conscient d´alguns fets i això, tot i que no explícitament, sí que implícitament s´ha de notar en el present treball, ja que entenc que és impossible fugir de certes concepcions ideològiques (també polítiques, econòmiques i de sensibilitat social) en el moment d´enfrontar-se a aquestes concepcions tot i que no s´han de mimetitzar ni subordinar unes a les altres però és innegable que són aspectes que es relaciones mútuament (encara que no sempre positivament) com, desgràciadament, estem veient aquests dies.
També el present treball ha fet resorgir en mi amb tota la seva força l´abast de ser cristià, que no és sols el compliment d´alguns rituals sinó també la justicia, la misericòrdia, la sinceritat, etc….que demana compromís i que no n´hi ha prou amb les “hores lliures”.
La vida cristiana no escfapa pas a l´entorn cultural i històric i, per tant, no és quelcom mai definitiva sinó que resta proporcional a la consciència de la col.lectivitat, a les seves interelacions, al conjunt dels valors i normes d´una societat.
L´abús de poder
RESUM DE LA CONFERÈNCIA
La dra. Montserrat Esquerda va realitzar la conferència sobre l´abús de poder reflexionant bàsicament sobre 5 grans qüestions:
-Què és el poder?
-És dolent l´afany de poder?
-És natural el poder?
-Per què ens sotmetem tant fàcilment al poder?
-El poder és sempre abús de poder?
La conferència és va iniciar reflexionant qui té realment el poder en l´actualitat i contraposant-ho amb un problema fonamental com és el de la fam, fent observar que l´esquema nord-sud és capdal per tal d´entendre la situació actual.
Segons la Dra Esquerda el poder té avui en dia dues característiques fonamental: per un costat es difumina, es despersonifica, perd el nom, no té cara i, per tant, es desvincula de la resta. Per un altre costat es concentra, el poderós és cada cop més poderós (en aquest sentit indicar que 25 persones tenen el 40% de la riquesa mundial).
Qui lidera el poder en l´actualitat? Com és fàcil d´observar avui en dia el poder s´ha desplaçat. En aquest sentit trobem tres grans esferes de poder:
1. En primer lloc indicar que el poder es centra cada cop més en el poder econòmic i menys en l´estrictament polític. Aquest poder econòmic no vol conquerir països sinó mercats, tot i que sovint una cosa comporta l´altra. També indicar que l´empresa té el seu poder no per l´activitat empresarial sinó en funció del valor de les seves accions, el seu valor estrictament monetari. Així el poder desplaça el grup empresarial. El mercat governa i el poder polític gestiona.
2. El segon gran poder és el dels mitjans de comunicació format per grans grups que concentren molts mitjans i que ens filtres la informació deixant de banda una de les seves funcions bàsiques com la de control dels altres poders. Especial atenció destaca el paper de la xarxa que ens permet saltar aquests grans grups tot i que al ser tant inmensa el risc de perdre´s és molt gran.
3. El poder polític: Partits polítics, organitzacions socials, sindicats, etc...La pregunta és si realment vivim en una democràcia o en una oligarquia. El que va posar de manifest la conferenciant és que ens trobem en una societat amb una societat amb dues classes ben diferenciades, una classe activa de poder i una altra classe purament espectadora.
Pel que fa referència a l´abús de poder indicar que la Dra. Esquerda va posar de manifest com no sempre l´abús de poder és impersonal sinó que molt sovint és personal, és a dir de gènere, generacional o a la mateixa escola o lloc de treball. Així ens trobem que l´abús de poder es dona de forma doble, per un costat el poder del mercat i per un altre el poder que n´anomena social. També és important destacar que aquest abús de poder sol produir un efecte cadena, de manera que una persona que pateix l´abús de poder, en un altre context es pot convertir en abusadora.
Ara bé, què és el poder?
La conferenciant va definir el poder com la capacitat d´influir en altres o alguna cosa. Aquest poder ve donat per:
-La relació.
-La riquesa.
-La posició social
-El coneixement
-La tècnica del poder
-El control.
A continuació va iniciar la reflexió sobre si és inherent a l´home el desig del poder. En aquest sentit va posar sobre la taula la reflexió filosòfica i psicològica sobre la bondat o maldat humana. Així la Dra. Esquerda va analitzar des del plantejament nietzscheà de la voluntat de poder, com el mateix tema en Adler i el seu lligam amb el desig de superació fruit del sentiment d´inferioritat i, per tant, fruit d´una situació que podríem anomenar patològica, la voluntat de plaer en Freud, passant per la coneguda piràmide de Maslow.
Després d´aquest plantejament la conferència va analitzar els mecanismes que utilitza el poder i, concretament, es varen indicar concretament tres: la força/autoritat, la destructivitat (fruit de la submissió) i la conformitat.
Ara bé la pregunta important és perquè ens sotmetem tant fàcilment al poder. La resposta que ens proposa la conferenciant és la por a la llibertat. En aquest sentit la reflexió sobre dues novel.les com són “Un Món Feliç”i “1984” em sembla un exemple molt oportú. Ara bé, no cal anar a la literatura, la realitat és prou dura i verídica. El nazisme n´és un exemple prou proper per veure com es produeix l´abús del poder fruit de la submissió dels seus ciutadans.
Un altre perill que comporta la conformitat és la pèrdua de llibertat, però també cal dir que més llibertat no vol dir més autonomia. També aquesta conformitat es pot observar en algunes relacions interpersonals com és la relació pare-fill. Aquesta conformitat està creada fonamentalment pels mitjans de comunicació i la publicitat que més que informar el que fan és donar forma que ens condueix al consumisme.
Un altre factor que afecta en les relacions de poder és la por, que ens allunya de la realitat i provoca ansietat.
Un altre aspecte que cal tenir en compte són els automatismes que tots els humans anem adquirint. No tot el que fem ho podem racionalitzar de manera que fem agrupacions, associacions i que sorgeixen, originen i creen de manera inconscient i que són de caràcter adaptatives).
Per últim la conferència va analitzar si el pode és sempre abús de poder. La Dra. Esquerda va indicar que si bé alguns plantejaments filosòfic-polítics com l´anarquisme de Bakunin afirmen que tot poder és abús de poder i la creença per part de plantejaments prou destacables que el poder té tendència a corrompre i el poder absolut té tendència a corrompre absolutament; la realitat que és el poder el podem entendre com a servei, una estimació, un acte de respecte i un reconeixement i que, per tant, no sempre el poder es abús de poder.
També va indicar la necessitat de revisar la relació de cadascú amb els altres i la necessitat de l´existència de mecanismes de control que revisin l´exercici del poder i també una revisió del silenci i pendre consciència i responsabilitzar-se per la part que ens toca.
En definitiva, perquè el poder no sigui abús de poder cal acció i compromís.
La dra. Montserrat Esquerda va realitzar la conferència sobre l´abús de poder reflexionant bàsicament sobre 5 grans qüestions:
-Què és el poder?
-És dolent l´afany de poder?
-És natural el poder?
-Per què ens sotmetem tant fàcilment al poder?
-El poder és sempre abús de poder?
La conferència és va iniciar reflexionant qui té realment el poder en l´actualitat i contraposant-ho amb un problema fonamental com és el de la fam, fent observar que l´esquema nord-sud és capdal per tal d´entendre la situació actual.
Segons la Dra Esquerda el poder té avui en dia dues característiques fonamental: per un costat es difumina, es despersonifica, perd el nom, no té cara i, per tant, es desvincula de la resta. Per un altre costat es concentra, el poderós és cada cop més poderós (en aquest sentit indicar que 25 persones tenen el 40% de la riquesa mundial).
Qui lidera el poder en l´actualitat? Com és fàcil d´observar avui en dia el poder s´ha desplaçat. En aquest sentit trobem tres grans esferes de poder:
1. En primer lloc indicar que el poder es centra cada cop més en el poder econòmic i menys en l´estrictament polític. Aquest poder econòmic no vol conquerir països sinó mercats, tot i que sovint una cosa comporta l´altra. També indicar que l´empresa té el seu poder no per l´activitat empresarial sinó en funció del valor de les seves accions, el seu valor estrictament monetari. Així el poder desplaça el grup empresarial. El mercat governa i el poder polític gestiona.
2. El segon gran poder és el dels mitjans de comunicació format per grans grups que concentren molts mitjans i que ens filtres la informació deixant de banda una de les seves funcions bàsiques com la de control dels altres poders. Especial atenció destaca el paper de la xarxa que ens permet saltar aquests grans grups tot i que al ser tant inmensa el risc de perdre´s és molt gran.
3. El poder polític: Partits polítics, organitzacions socials, sindicats, etc...La pregunta és si realment vivim en una democràcia o en una oligarquia. El que va posar de manifest la conferenciant és que ens trobem en una societat amb una societat amb dues classes ben diferenciades, una classe activa de poder i una altra classe purament espectadora.
Pel que fa referència a l´abús de poder indicar que la Dra. Esquerda va posar de manifest com no sempre l´abús de poder és impersonal sinó que molt sovint és personal, és a dir de gènere, generacional o a la mateixa escola o lloc de treball. Així ens trobem que l´abús de poder es dona de forma doble, per un costat el poder del mercat i per un altre el poder que n´anomena social. També és important destacar que aquest abús de poder sol produir un efecte cadena, de manera que una persona que pateix l´abús de poder, en un altre context es pot convertir en abusadora.
Ara bé, què és el poder?
La conferenciant va definir el poder com la capacitat d´influir en altres o alguna cosa. Aquest poder ve donat per:
-La relació.
-La riquesa.
-La posició social
-El coneixement
-La tècnica del poder
-El control.
A continuació va iniciar la reflexió sobre si és inherent a l´home el desig del poder. En aquest sentit va posar sobre la taula la reflexió filosòfica i psicològica sobre la bondat o maldat humana. Així la Dra. Esquerda va analitzar des del plantejament nietzscheà de la voluntat de poder, com el mateix tema en Adler i el seu lligam amb el desig de superació fruit del sentiment d´inferioritat i, per tant, fruit d´una situació que podríem anomenar patològica, la voluntat de plaer en Freud, passant per la coneguda piràmide de Maslow.
Després d´aquest plantejament la conferència va analitzar els mecanismes que utilitza el poder i, concretament, es varen indicar concretament tres: la força/autoritat, la destructivitat (fruit de la submissió) i la conformitat.
Ara bé la pregunta important és perquè ens sotmetem tant fàcilment al poder. La resposta que ens proposa la conferenciant és la por a la llibertat. En aquest sentit la reflexió sobre dues novel.les com són “Un Món Feliç”i “1984” em sembla un exemple molt oportú. Ara bé, no cal anar a la literatura, la realitat és prou dura i verídica. El nazisme n´és un exemple prou proper per veure com es produeix l´abús del poder fruit de la submissió dels seus ciutadans.
Un altre perill que comporta la conformitat és la pèrdua de llibertat, però també cal dir que més llibertat no vol dir més autonomia. També aquesta conformitat es pot observar en algunes relacions interpersonals com és la relació pare-fill. Aquesta conformitat està creada fonamentalment pels mitjans de comunicació i la publicitat que més que informar el que fan és donar forma que ens condueix al consumisme.
Un altre factor que afecta en les relacions de poder és la por, que ens allunya de la realitat i provoca ansietat.
Un altre aspecte que cal tenir en compte són els automatismes que tots els humans anem adquirint. No tot el que fem ho podem racionalitzar de manera que fem agrupacions, associacions i que sorgeixen, originen i creen de manera inconscient i que són de caràcter adaptatives).
Per últim la conferència va analitzar si el pode és sempre abús de poder. La Dra. Esquerda va indicar que si bé alguns plantejaments filosòfic-polítics com l´anarquisme de Bakunin afirmen que tot poder és abús de poder i la creença per part de plantejaments prou destacables que el poder té tendència a corrompre i el poder absolut té tendència a corrompre absolutament; la realitat que és el poder el podem entendre com a servei, una estimació, un acte de respecte i un reconeixement i que, per tant, no sempre el poder es abús de poder.
També va indicar la necessitat de revisar la relació de cadascú amb els altres i la necessitat de l´existència de mecanismes de control que revisin l´exercici del poder i també una revisió del silenci i pendre consciència i responsabilitzar-se per la part que ens toca.
En definitiva, perquè el poder no sigui abús de poder cal acció i compromís.
El mal i la filosofia
RESUM DE LA CONFERÈNCIA.
La conferència del professor J.Mª Esquirol es va centrar sobre tres grans qüestions referides al mal. En primer lloc va intentar respondre a la pregunta què és el mal, en segon lloc contestar la pregunta sobre el sentit del mal i en tercer lloc plantejar l´actitud correcte enfront el mal un cop aquest ha succeït.
Abans d´entrar en l´anàlisi de la primera qüestió, el Dr. Esquirol va indicar que la frontera entre teologia, religió i filosofia en el tema del mal no té un límit clar, a més a més va subratllar la centralitat del tema del mal, com a problema d´una profunditat humana i que comporta que també acabi essent un tema de centralitat cultural.
Respecte a la qüestio de la naturalesa del mal va indicar dues grans línies filosòfiques que s´han enfrontat a aquest problema: l´aproximació fenomenològica i l´hermenèutica. L´aproximació fenomenològica el que fa és mostar la presència del sofriment així com la negació, el rebuig al mal per part de l´ésser humà en general. També aquesta postura mostra l´existència de la compassió unida a una lluita contra el mal.
L´aproximació hermenèutica incorpora ja una resposta al que és el mal. Exposa l´existència de mites fundacionals com el de la creació o de les tragèdies gregues. En aquest sentit no hi ha un discurs sobre el mal, sinó unes situacions que ens aboquen al mal, hi ha, doncs, una simbologia a través de la que s´arriva al mal.
Aquest primer apartat finalitzà afirmant que el mal que ens interpel.la durament no és qualsevol mal, sinó l´excés de mal com, per exemple, el patiment dels nens i innocents.
La segona part s´inicià analitzant diverses classificacions sobre el mal. Així en una primera definició podem dividir el mal de la següent manera:
1. Mal polític-social: Violència, terror, esclavatge,guerra, racisme, pobresa, etc...
2. Mal moral: Actitutds personals, soberbia, engany, egoïsme, intolerància, etc..
3. Mal físic (salut): Malalties, mort.
4. Natural: Fenòmens de la naturalesa: terretrèmols, volcans, etc...
El Dr. Esquirol mostra també una segona classificació que distingeix entre el mal sofert (el que es pateix, el mal de pena) i el mal comès (el que es fa, el mal de culpa)
Seguint el llibre de Job encara podem trobar una tercera classificació:
1. El mal provocat pels homes i rebut pels treballadors de Job
2. El mal provocat per la naturalesa i rebut pels treballadors de Job
3. El mal provocat per la naturalesa sobre els fills de Job
4. El mal provocat per la malaltia.
Com podem veure, el mal té un caràcter relacional, i a més a més té un caràcter humà, és a dir, on no hi ha home no hi ha mal. Hi ha una relació entre el mal fet i el mal sofert, encara que aquesta relació no és sempre proporcional.
Després d´analitzar aquestes classificacions el conferenciant va passar a analitzar el que al llarg de la història de la filosofia s´havia plantejat sobre el problema del mal, indicant que ha estat un tema present al llarg de tota ella.
Així en un primer grup podríem trobar autors com Plotí, St. Agustí i St. Tomàs per a qui els mals són necessaris per l´univers. Si no hi fossin el món seria imperfecte. En aquest sentit el mal absolut no existeix. Per Plotí (juntament amb St. Agustí i St. Tomàs) és necessari tenir una visió de conjunt i tenir present que la providència atèn més al tot que a les parts. Aquesta postura nega que el mal existeixi. Per St. Tomàs el mal és la falta, privació o deficiència de bé. Ara bé aquesta postura té una clara deficiència en que moltes vegades el mal de pena ve per mal de culpa i aquesta situació no queda solucionada amb aquesta postura.
Un segon grup el formen els autors anomenats “racionalistes” (Leipniz, Malebranche i Spinoza) que expliquen tot i que Déu és bo i omnipotent, el món és imperfecte.
En aquest sentit el mal és imperfecte i la imperfecció va lligada a la finitud. Aquest, per tant, és el millor dels món possibles, tot i que no és perfecte en tant que és finit. A més a més (igual que en el cas de Plotí) Déu no pot atendre al particular sinó que Déu actua per lleis generals.
El tercer gran autor que planteja el tema és Hegel per a qui el tot és bo mirant en conjunt, en la seva totalitat.
Enfront d´aquests plantejaments l´alternativa que presentà el Professor Esquirol e´s una filosofia modesta sobre el problema del mal, una filosofia que no té una resposta i que denuncia el despropòsit de les que sí creuen tenir la resposta. Al no tenir una resposta es centra més en la praxis, el que pretén és atendre el mal i no explicar-lo.
També, com Levinás, pretén centrar-se en les situacions que provoquen el mal. També H. Arendt fa un diagnosi del mal i busca la solucions per evitar les situacions que fan difondre el mal.
Així cal tenir present que el que cal és mantenir l´escàndol davant el mal dels innocents.
Així dos teòlegs importants com són Metz i Moultmann plantegen el que s´anomena la solidaritat rememorativa que consisteix en no deixar de ser sensible davant el mal, l´escàndol no s´ha d´oblidar, un sentiment de justicia (que no és el sentiment de venjança).
També el Dr. Esquirol va fer-nos adonar que la pregunta pel mal fa possible el nihilisme (la vida entesa com a mancada de sentit) i que hem de ser conscient que és l´abisme que ens rodeja.
Com no podia ser d´una altra manera, la conferència va acabar amb una visió optimista a l´indicar que sempre la bondat és més profunda que el mal.
La conferència del professor J.Mª Esquirol es va centrar sobre tres grans qüestions referides al mal. En primer lloc va intentar respondre a la pregunta què és el mal, en segon lloc contestar la pregunta sobre el sentit del mal i en tercer lloc plantejar l´actitud correcte enfront el mal un cop aquest ha succeït.
Abans d´entrar en l´anàlisi de la primera qüestió, el Dr. Esquirol va indicar que la frontera entre teologia, religió i filosofia en el tema del mal no té un límit clar, a més a més va subratllar la centralitat del tema del mal, com a problema d´una profunditat humana i que comporta que també acabi essent un tema de centralitat cultural.
Respecte a la qüestio de la naturalesa del mal va indicar dues grans línies filosòfiques que s´han enfrontat a aquest problema: l´aproximació fenomenològica i l´hermenèutica. L´aproximació fenomenològica el que fa és mostar la presència del sofriment així com la negació, el rebuig al mal per part de l´ésser humà en general. També aquesta postura mostra l´existència de la compassió unida a una lluita contra el mal.
L´aproximació hermenèutica incorpora ja una resposta al que és el mal. Exposa l´existència de mites fundacionals com el de la creació o de les tragèdies gregues. En aquest sentit no hi ha un discurs sobre el mal, sinó unes situacions que ens aboquen al mal, hi ha, doncs, una simbologia a través de la que s´arriva al mal.
Aquest primer apartat finalitzà afirmant que el mal que ens interpel.la durament no és qualsevol mal, sinó l´excés de mal com, per exemple, el patiment dels nens i innocents.
La segona part s´inicià analitzant diverses classificacions sobre el mal. Així en una primera definició podem dividir el mal de la següent manera:
1. Mal polític-social: Violència, terror, esclavatge,guerra, racisme, pobresa, etc...
2. Mal moral: Actitutds personals, soberbia, engany, egoïsme, intolerància, etc..
3. Mal físic (salut): Malalties, mort.
4. Natural: Fenòmens de la naturalesa: terretrèmols, volcans, etc...
El Dr. Esquirol mostra també una segona classificació que distingeix entre el mal sofert (el que es pateix, el mal de pena) i el mal comès (el que es fa, el mal de culpa)
Seguint el llibre de Job encara podem trobar una tercera classificació:
1. El mal provocat pels homes i rebut pels treballadors de Job
2. El mal provocat per la naturalesa i rebut pels treballadors de Job
3. El mal provocat per la naturalesa sobre els fills de Job
4. El mal provocat per la malaltia.
Com podem veure, el mal té un caràcter relacional, i a més a més té un caràcter humà, és a dir, on no hi ha home no hi ha mal. Hi ha una relació entre el mal fet i el mal sofert, encara que aquesta relació no és sempre proporcional.
Després d´analitzar aquestes classificacions el conferenciant va passar a analitzar el que al llarg de la història de la filosofia s´havia plantejat sobre el problema del mal, indicant que ha estat un tema present al llarg de tota ella.
Així en un primer grup podríem trobar autors com Plotí, St. Agustí i St. Tomàs per a qui els mals són necessaris per l´univers. Si no hi fossin el món seria imperfecte. En aquest sentit el mal absolut no existeix. Per Plotí (juntament amb St. Agustí i St. Tomàs) és necessari tenir una visió de conjunt i tenir present que la providència atèn més al tot que a les parts. Aquesta postura nega que el mal existeixi. Per St. Tomàs el mal és la falta, privació o deficiència de bé. Ara bé aquesta postura té una clara deficiència en que moltes vegades el mal de pena ve per mal de culpa i aquesta situació no queda solucionada amb aquesta postura.
Un segon grup el formen els autors anomenats “racionalistes” (Leipniz, Malebranche i Spinoza) que expliquen tot i que Déu és bo i omnipotent, el món és imperfecte.
En aquest sentit el mal és imperfecte i la imperfecció va lligada a la finitud. Aquest, per tant, és el millor dels món possibles, tot i que no és perfecte en tant que és finit. A més a més (igual que en el cas de Plotí) Déu no pot atendre al particular sinó que Déu actua per lleis generals.
El tercer gran autor que planteja el tema és Hegel per a qui el tot és bo mirant en conjunt, en la seva totalitat.
Enfront d´aquests plantejaments l´alternativa que presentà el Professor Esquirol e´s una filosofia modesta sobre el problema del mal, una filosofia que no té una resposta i que denuncia el despropòsit de les que sí creuen tenir la resposta. Al no tenir una resposta es centra més en la praxis, el que pretén és atendre el mal i no explicar-lo.
També, com Levinás, pretén centrar-se en les situacions que provoquen el mal. També H. Arendt fa un diagnosi del mal i busca la solucions per evitar les situacions que fan difondre el mal.
Així cal tenir present que el que cal és mantenir l´escàndol davant el mal dels innocents.
Així dos teòlegs importants com són Metz i Moultmann plantegen el que s´anomena la solidaritat rememorativa que consisteix en no deixar de ser sensible davant el mal, l´escàndol no s´ha d´oblidar, un sentiment de justicia (que no és el sentiment de venjança).
També el Dr. Esquirol va fer-nos adonar que la pregunta pel mal fa possible el nihilisme (la vida entesa com a mancada de sentit) i que hem de ser conscient que és l´abisme que ens rodeja.
Com no podia ser d´una altra manera, la conferència va acabar amb una visió optimista a l´indicar que sempre la bondat és més profunda que el mal.
El racisme
El conferenciant va iniciar la intervenció indicant la centralitat del tema del mal en tant que pels ateus és la demostració de la no-existència de Déu, és a dir, si hi ha mal és perquè no hi ha Déu, i pels creients comporta inevitablement un conflicte intern de la vida personal.
El racisme, el mal sobre el que la conferència versarà, no és més que una de les manifestacions del mal.
El conferenciant també va posar de manifest que el tema del mal ens dirigeix al debat so bre el debat entre la predestinació (en aquest cas es negaria la responsabilitat moral individual i per tant la mateixa realitat del mal) i el lliure arbitri (afirmant en aquest cas la responsabilitat moral i, per tant, el mal).
A continuació va indicar una tipologia sobre el mal, concretament va dividir el mal en tres grans tipus: a). el geològic o natural (com el cas dels terretrèmols); b) el material o biològic (com les malalties o la mort) i c) aquell que és fruit del lliure arbitri. Aquest últim és el més tractat per la teologia i concretament la pregunta és com Déu controla el lliure arbitri humà.
En el Gènesi Déu posa l´home en el paradís, sense conèixer el bé i el mal i on no hi ha la llibertat individual. En aquest sentit s´ha dit moltes vegades que hi ha mal des del mateix moment en que apareix la llibertat, hi ha mal perquè hi ha llibertat, el mal seria el preu que l´home ha de pagar pel fet de ser lliure.
En la Torà es parla de la predestinació quan s´afirma que Déu endurirà el cor del Faraó. Si és així llavors el faraó no és el culpable, està predestinat. Ara bé, en el judaisme hi ha molts passatges on es parla a favor del lliure arbitri (en aquest punt es va fer especialment menció a Deuteromi 30, 19).
Per solucionar el problema de la predestinació del faraó es diu que quan un home fa molts actes dolents, Déu té la potestat de controlar el seu lliure arbitri (com ho indica el filòsof Maimònides).
En aquest sentit Satan (entès com l´Angel de la desviació) és el que posa a prova a l´home, és un àngel bo perquè no té lliure arbitri com tota la resta d´àngels, ell prova a l´home en l´exercici del seu lliure arbitri.
Ara bé, Déu no ens deixa sols amb la nostra llibertat sinó que ens ensenya el camí, l´ésser humà no està cec, sinó que ha de seguir el camí de la justicia. Així l´home té dos comins per on triar: la Torà i Satan.
Un altre aspecte posat de manifest en la conferència és el fet que el mateix Isaïes afirma que el mal (la mort) serà destruït. En aquest punt judaisme i cristianisme s´enfronten en tant que pels jueus l´arrivada de Jesus hauria d´haver comportat (si fos realment el mesies) la fi de la mort, i per això el judaisme no reconeix a Jesús com a fill de Déu.
De tot això es dedueix que quan la mort desaparegui, la Torà no tindrà sentit perquè estarà dins del cor dels éssers humans.
Ara bé, si bé és cert que el tema del mal és un tema central, serà a partir de l´holocaust jueu quan el tema del mal és analitzat per la filosofia jueva. En aquest sentit podem trobar 9 grans teories sobre el mal:
1. La primera teoria que es dedueix del llibre de Jeremies afirma que tots els mals provenen dels pecats, el mal és un càstig. Així el mal sofert pels jueus es fruit dels seus pecats. Ara bé, quins pecats varen fer els jueus?
1. Deixar de creure en Déu.
2. El Sionisme. Voler substituir Déu i la seva tasca de crear l´Estat.
3. El pecat era no treballar per l´Estat jueu i viure còmodament a Europa.
2. El Mal de l´elecció, és a dir,els jueus han estat elegits per a patir.
3. El Mal com excepció. A vegades la naturalesa falla. És el mal incomprensible. L´home no pot comprendre el mal com a ésser incomplert que és.
4. El Mal com a prova de fe.
5. El Mal com a eina contra les vanalitats en tant que ens fa adonar d´allò essencial a la vida.
6. La necessitat d´una religió sense Déu perquè una religió fa més suportable, més sociable el mal. El mal uneix i socialitza les persones. El mal seria, en aquest cas, font de solidaritat.
7. Eclipsi de Déu. Déu sembla a vegades que està amagat (el mal apareixeria quan està amagat) però sempre torna.
8. El Mal com el preu per la llibertat
9. El Mal com a misteri.
Un cop analitzat el problema del mal es va passar a analitzar el tema del racisme com a mal lligant-ho en un context jueu.
El conferenciant, d´una manera buscadament provocadora, afirma que el primer acte de racisme de la història és quan Miriam (Maria) juntament amb Aaron critiquen a Moisès per agafar una dona negra no jueva com a esposa. És a dir, el problema del racisme el tenim des de l´inici de la història.
Ara bé, tant per la reacció de Déu, en aquest cas mencionat, com en paràgrafs de Ruth i David, observem com la Bíblia ens indica que el racisme cal aturar-lo d´arrel.
Justament és important indicar que la Bíblia, a diferència de la resta d´històries d´una civilització, no comença amb el primer jueu sinó amb la creació i ho fa així perquè ningú es pensi que té un pare superior a l´altre.
Per últim el conferenciant va acabar la conferència amb la lectura de la profecia de Melaquies 2, 10.
El racisme, el mal sobre el que la conferència versarà, no és més que una de les manifestacions del mal.
El conferenciant també va posar de manifest que el tema del mal ens dirigeix al debat so bre el debat entre la predestinació (en aquest cas es negaria la responsabilitat moral individual i per tant la mateixa realitat del mal) i el lliure arbitri (afirmant en aquest cas la responsabilitat moral i, per tant, el mal).
A continuació va indicar una tipologia sobre el mal, concretament va dividir el mal en tres grans tipus: a). el geològic o natural (com el cas dels terretrèmols); b) el material o biològic (com les malalties o la mort) i c) aquell que és fruit del lliure arbitri. Aquest últim és el més tractat per la teologia i concretament la pregunta és com Déu controla el lliure arbitri humà.
En el Gènesi Déu posa l´home en el paradís, sense conèixer el bé i el mal i on no hi ha la llibertat individual. En aquest sentit s´ha dit moltes vegades que hi ha mal des del mateix moment en que apareix la llibertat, hi ha mal perquè hi ha llibertat, el mal seria el preu que l´home ha de pagar pel fet de ser lliure.
En la Torà es parla de la predestinació quan s´afirma que Déu endurirà el cor del Faraó. Si és així llavors el faraó no és el culpable, està predestinat. Ara bé, en el judaisme hi ha molts passatges on es parla a favor del lliure arbitri (en aquest punt es va fer especialment menció a Deuteromi 30, 19).
Per solucionar el problema de la predestinació del faraó es diu que quan un home fa molts actes dolents, Déu té la potestat de controlar el seu lliure arbitri (com ho indica el filòsof Maimònides).
En aquest sentit Satan (entès com l´Angel de la desviació) és el que posa a prova a l´home, és un àngel bo perquè no té lliure arbitri com tota la resta d´àngels, ell prova a l´home en l´exercici del seu lliure arbitri.
Ara bé, Déu no ens deixa sols amb la nostra llibertat sinó que ens ensenya el camí, l´ésser humà no està cec, sinó que ha de seguir el camí de la justicia. Així l´home té dos comins per on triar: la Torà i Satan.
Un altre aspecte posat de manifest en la conferència és el fet que el mateix Isaïes afirma que el mal (la mort) serà destruït. En aquest punt judaisme i cristianisme s´enfronten en tant que pels jueus l´arrivada de Jesus hauria d´haver comportat (si fos realment el mesies) la fi de la mort, i per això el judaisme no reconeix a Jesús com a fill de Déu.
De tot això es dedueix que quan la mort desaparegui, la Torà no tindrà sentit perquè estarà dins del cor dels éssers humans.
Ara bé, si bé és cert que el tema del mal és un tema central, serà a partir de l´holocaust jueu quan el tema del mal és analitzat per la filosofia jueva. En aquest sentit podem trobar 9 grans teories sobre el mal:
1. La primera teoria que es dedueix del llibre de Jeremies afirma que tots els mals provenen dels pecats, el mal és un càstig. Així el mal sofert pels jueus es fruit dels seus pecats. Ara bé, quins pecats varen fer els jueus?
1. Deixar de creure en Déu.
2. El Sionisme. Voler substituir Déu i la seva tasca de crear l´Estat.
3. El pecat era no treballar per l´Estat jueu i viure còmodament a Europa.
2. El Mal de l´elecció, és a dir,els jueus han estat elegits per a patir.
3. El Mal com excepció. A vegades la naturalesa falla. És el mal incomprensible. L´home no pot comprendre el mal com a ésser incomplert que és.
4. El Mal com a prova de fe.
5. El Mal com a eina contra les vanalitats en tant que ens fa adonar d´allò essencial a la vida.
6. La necessitat d´una religió sense Déu perquè una religió fa més suportable, més sociable el mal. El mal uneix i socialitza les persones. El mal seria, en aquest cas, font de solidaritat.
7. Eclipsi de Déu. Déu sembla a vegades que està amagat (el mal apareixeria quan està amagat) però sempre torna.
8. El Mal com el preu per la llibertat
9. El Mal com a misteri.
Un cop analitzat el problema del mal es va passar a analitzar el tema del racisme com a mal lligant-ho en un context jueu.
El conferenciant, d´una manera buscadament provocadora, afirma que el primer acte de racisme de la història és quan Miriam (Maria) juntament amb Aaron critiquen a Moisès per agafar una dona negra no jueva com a esposa. És a dir, el problema del racisme el tenim des de l´inici de la història.
Ara bé, tant per la reacció de Déu, en aquest cas mencionat, com en paràgrafs de Ruth i David, observem com la Bíblia ens indica que el racisme cal aturar-lo d´arrel.
Justament és important indicar que la Bíblia, a diferència de la resta d´històries d´una civilització, no comença amb el primer jueu sinó amb la creació i ho fa així perquè ningú es pensi que té un pare superior a l´altre.
Per últim el conferenciant va acabar la conferència amb la lectura de la profecia de Melaquies 2, 10.
El mal i la teologia
RESUM DE LA CONFERÈNCIA
L´inici de la conferència va versar sobre la lluita interior que patim els éssers humans entre el que sabem del bé i els nostres actes per tal d´assolir el que volem. Aquesta lluita comporta incomoditat i palesa la necessitat d´una educació social.
El Dr. Viñas en va informar que un grup de científics nord-americans estaven buscant en el cervell humà una empronta genètica d´una ètica universal natural. Aquesta recerca es fonamentava en l´observació que quasi la totalitat dels humans reaccionaven negativament davant certs fenòmens o accions, fet que els feia suposar que podia haver-hi un gen responsable d´aquesta resposta natural humana. En aquest sentit va fer notar com la genètica marca el futur de les persones tot i que no cal oblidar que l´ésser humà està cridat a ser responsable dels seus actes, del seu entorn, de la natura i dels seus semblants. Així cal concloure que si bé la genètica influencia, la llibertat existeix, encara que es condicionada per la llibertat i l´ambient. Així podem afirmar que hi ha graus de llibertat i negar un determinisme absolut.
El conferenciant també va posar de manifest que la dimensió ètica, l´autoconstrucció ètica comporta autoestima. Som éssers morals i aspirem a la perfecció. L´home és la seva llibertat i aquesta llibertat s´executa elegint. Les persones som animals de possibilitats i per això és una realitat moral, ser ésser humà és ser responsable i en la responsabilitat hi ha el perquè de la llibertat humana.
A més a més cal tenir present que la persona no està acabada, no és perfecte, per això també la llibertat ens porta a l´autoperfecció. En aquest sentit la llibertat també implica l´autoconsciència. La llibertat no és sols elegir entre dues opcions, sinó un procés complert de construcció personal.
Tot això s´ha de matitzar, però, indicant que la llibertat humana no és infinita ni omnipotent. La meva llibertat no és la última paraula, no estem sols sinó que hi ha altres persones. Aquesta relació amb els altres i la seva dimensió ètica fa que l´ésser humà no tingui un comportament estrictament animal (en terminologia darwiniana).
El Dr. Viñas també va posar de manifest com el rebuig al nacional-catolicisme ha comportat el rebuig a l´esglèsia i al plantejament cristià, essent agnòstics o bé ateus. En aquest senti el Dr. Viñas va indicar la necessitat de buscar, investigar l´arrel dels plantejaments cristians, a més les persones tenim una dualitat en tant que som conscients que hi ha mal o bé.
Pel que fa referència estrictament al problema del mal, el Dr. Viñas va indicar que les persones volem ser feliços, ningú vol patir i que hi ha, en la societat actual, la consciència que tenim el dret a ser feliços, a no estar malalts, però, tot i que quan estem bé ens pot semblar que som indestructibles i que no necessitem a Déu, la realitat ens fa adonar de la pura il.lusió que això representa i que la ciència no és capaç sempre de donar una resposta satisfactòria.
El dolor és una realitat present a la que tard o d´hora ens hi hem d´enfrontar tot provocant el rebuig. Ens aquest sentit el mal ens interpel.la i ens obliga als creients a mirar a Déu, preguntant-nos per què jo?. Als no-creients els confirma el seu ateisme en tant que si hi ha Déu i Déu és bo no hi podria haver-hi mal, ell no ho podria permetre.
El Dr.Viñas també va criticar una teologia que plantegi un discurs que afirmi que no és bo disfrutar massa en aquest món, que considera que és dolent ser molt feliç en aquest món perquè això podria voler dir que ha hem tingut el premi en aquesta vida. Pel conferenciant aquesta és una teologia dolenta, basada en estructures de poder que fa esclaus.
El Dr.Viñas, en canvi, proposà l´Evangeli com una teologia de la salut en tots els seus aspectes personals, un Evangeli entès com a bona noticia que anuncia un regne i que ens indica un camí per aconseguir-lo, una visió que implica donar un sentit trascendent a la vida, orientant-la a la felicitat i no sols a la simple preocupació per la felicitat del dia a dia. En aquest sentit qualsevol dolor, patiment o mal sempre serà entès com a parcial, no ens enfonsarem, serem feliços tot i tenir maldecaps.
Així, el Crist no ha de ser una càrrega més que les insuficiències i les limitacions humanes. Per acceptar la mort no cal la fe. El patiment no cal negar-lo, hem d´aprendre a viure amb ell, tot i rebutjar-lo. En aquest sentit no tot mal és dolent, sinó si el suprem pot servir per sentir-ne millor, li hem de trobar un sentit al dolor inevitable i lluitar contra l´evitable. Sols es pot patir amb sentit si es pateix per alguna cosa.
El Dr. Viñas proposa que no hem de buscar el perquè del sofriment sinó el per a que. El model de salut que proposa Jesús, segons el conferenciant, en l´Evangeli és integral,és radical en tant que va a l´arrel del mal, una salut alliberadora que potencia la nostra llibertat, una salut reconciliadora que ens ajuda a retrobar-nos amb nosaltres mateixos i amb els altres, una salut oferta als pobres i febles, potenciadora d´un missatge, no esclavitzadora i oberta a la salvació en tant que no la mort no és entesa com un absurd sinó com un traspàs.
Per a finalitzar la conferència, el Dr. Viñas va indicar els tres punts que, segons el seu punt de vista, implica una actitud sana davant el sofriment. Aquests tres punts són:
1. Eliminar el sofriment inútil
2. Patir per lluitar contra el sofriment.
3. Assumir el sofriment inevitable.
L´inici de la conferència va versar sobre la lluita interior que patim els éssers humans entre el que sabem del bé i els nostres actes per tal d´assolir el que volem. Aquesta lluita comporta incomoditat i palesa la necessitat d´una educació social.
El Dr. Viñas en va informar que un grup de científics nord-americans estaven buscant en el cervell humà una empronta genètica d´una ètica universal natural. Aquesta recerca es fonamentava en l´observació que quasi la totalitat dels humans reaccionaven negativament davant certs fenòmens o accions, fet que els feia suposar que podia haver-hi un gen responsable d´aquesta resposta natural humana. En aquest sentit va fer notar com la genètica marca el futur de les persones tot i que no cal oblidar que l´ésser humà està cridat a ser responsable dels seus actes, del seu entorn, de la natura i dels seus semblants. Així cal concloure que si bé la genètica influencia, la llibertat existeix, encara que es condicionada per la llibertat i l´ambient. Així podem afirmar que hi ha graus de llibertat i negar un determinisme absolut.
El conferenciant també va posar de manifest que la dimensió ètica, l´autoconstrucció ètica comporta autoestima. Som éssers morals i aspirem a la perfecció. L´home és la seva llibertat i aquesta llibertat s´executa elegint. Les persones som animals de possibilitats i per això és una realitat moral, ser ésser humà és ser responsable i en la responsabilitat hi ha el perquè de la llibertat humana.
A més a més cal tenir present que la persona no està acabada, no és perfecte, per això també la llibertat ens porta a l´autoperfecció. En aquest sentit la llibertat també implica l´autoconsciència. La llibertat no és sols elegir entre dues opcions, sinó un procés complert de construcció personal.
Tot això s´ha de matitzar, però, indicant que la llibertat humana no és infinita ni omnipotent. La meva llibertat no és la última paraula, no estem sols sinó que hi ha altres persones. Aquesta relació amb els altres i la seva dimensió ètica fa que l´ésser humà no tingui un comportament estrictament animal (en terminologia darwiniana).
El Dr. Viñas també va posar de manifest com el rebuig al nacional-catolicisme ha comportat el rebuig a l´esglèsia i al plantejament cristià, essent agnòstics o bé ateus. En aquest senti el Dr. Viñas va indicar la necessitat de buscar, investigar l´arrel dels plantejaments cristians, a més les persones tenim una dualitat en tant que som conscients que hi ha mal o bé.
Pel que fa referència estrictament al problema del mal, el Dr. Viñas va indicar que les persones volem ser feliços, ningú vol patir i que hi ha, en la societat actual, la consciència que tenim el dret a ser feliços, a no estar malalts, però, tot i que quan estem bé ens pot semblar que som indestructibles i que no necessitem a Déu, la realitat ens fa adonar de la pura il.lusió que això representa i que la ciència no és capaç sempre de donar una resposta satisfactòria.
El dolor és una realitat present a la que tard o d´hora ens hi hem d´enfrontar tot provocant el rebuig. Ens aquest sentit el mal ens interpel.la i ens obliga als creients a mirar a Déu, preguntant-nos per què jo?. Als no-creients els confirma el seu ateisme en tant que si hi ha Déu i Déu és bo no hi podria haver-hi mal, ell no ho podria permetre.
El Dr.Viñas també va criticar una teologia que plantegi un discurs que afirmi que no és bo disfrutar massa en aquest món, que considera que és dolent ser molt feliç en aquest món perquè això podria voler dir que ha hem tingut el premi en aquesta vida. Pel conferenciant aquesta és una teologia dolenta, basada en estructures de poder que fa esclaus.
El Dr.Viñas, en canvi, proposà l´Evangeli com una teologia de la salut en tots els seus aspectes personals, un Evangeli entès com a bona noticia que anuncia un regne i que ens indica un camí per aconseguir-lo, una visió que implica donar un sentit trascendent a la vida, orientant-la a la felicitat i no sols a la simple preocupació per la felicitat del dia a dia. En aquest sentit qualsevol dolor, patiment o mal sempre serà entès com a parcial, no ens enfonsarem, serem feliços tot i tenir maldecaps.
Així, el Crist no ha de ser una càrrega més que les insuficiències i les limitacions humanes. Per acceptar la mort no cal la fe. El patiment no cal negar-lo, hem d´aprendre a viure amb ell, tot i rebutjar-lo. En aquest sentit no tot mal és dolent, sinó si el suprem pot servir per sentir-ne millor, li hem de trobar un sentit al dolor inevitable i lluitar contra l´evitable. Sols es pot patir amb sentit si es pateix per alguna cosa.
El Dr. Viñas proposa que no hem de buscar el perquè del sofriment sinó el per a que. El model de salut que proposa Jesús, segons el conferenciant, en l´Evangeli és integral,és radical en tant que va a l´arrel del mal, una salut alliberadora que potencia la nostra llibertat, una salut reconciliadora que ens ajuda a retrobar-nos amb nosaltres mateixos i amb els altres, una salut oferta als pobres i febles, potenciadora d´un missatge, no esclavitzadora i oberta a la salvació en tant que no la mort no és entesa com un absurd sinó com un traspàs.
Per a finalitzar la conferència, el Dr. Viñas va indicar els tres punts que, segons el seu punt de vista, implica una actitud sana davant el sofriment. Aquests tres punts són:
1. Eliminar el sofriment inútil
2. Patir per lluitar contra el sofriment.
3. Assumir el sofriment inevitable.
la guerra (2)
La última part de la conferència va estar destinada a buscar els camins per la pau, que es poden resumir en els següents:
1. Treure la guerra de la nostra ment, és a dir, no admetre cap guerra com a justa.
2. Estar convençuts que les guerres es poden acabar.
3. Desarmar-nos. Recòrrer el camí invers a l´actual.
4. Educar per la pau.
5. Participar en moviments per la pau.
6. Implicar-nos a titol persona, com pot ser l´objecció fiscal.
1. Treure la guerra de la nostra ment, és a dir, no admetre cap guerra com a justa.
2. Estar convençuts que les guerres es poden acabar.
3. Desarmar-nos. Recòrrer el camí invers a l´actual.
4. Educar per la pau.
5. Participar en moviments per la pau.
6. Implicar-nos a titol persona, com pot ser l´objecció fiscal.
la guerra (1)
RESUM DE LA CONFERÈNCIA
A nivell introductori el professor Arcadi Oliveres va posar de manifest primer de tot que la guerra implica necessàriament la mentida, el canvi de vocabulari (dificilment es parla de morts) fet que comporta que difícilment es pot saber quà passa amb les guerres així com l´alteració de la nformació que fa que tinguem una informació diferenciada en funció dels interessos dels mitjans de comunicació que fa que tinguem opinions diferents de conflictes força semblants. En aquest sentit el professor Oliveres contraposa els interessos i motivacions de les guerres d´Iraq i Afganistan per tal de mostrar com dues guerres amb motivacions iguals generen opinions diferents.
Mitjançant el mateix exemple de la guerra d´Iraq (i prenent com a exemple els principals mitjans de comunicació francesos) com la manipulació informativa i la relació entre mitjans i poder són inherents a la guerra.
En aquest sentit el conferenciant mostra com les motivacions de les guerres són fonamentalment dues: els interessos econòmics i les raons polítiques, però el més preocupant és que els humans contínuamentel que fem és preparar-nos per a la guerra i ho fem a través de:
1. Diners (despesa militar). La despesa militar no fa més que augmentar i es fa principalment per:
1. Inèrcia
2. Modernització.
3. Interessos del lobby de l´armament.
2. El poder dels militars. (26 milions de militars al món).Tot i que habitualment s´indica que els militars fan tasques humanitàries, en realitat el nombre destinats a aquestes funcions no superen el mig milió.
3. Investigació científica: La pregunta que podríem fer és que hauria passat si els diners destinats a investigació militar es destinessin a investigació civil? Cal trencar el mite que la investigació militar redunda positivament en la societat civil, ja que en realitat sols un 10% és aprofitable, a més la major part de la investigació serveix perversament amb desenvolupament d´armes com les mines antipersones o les armes no letals.
4. El comerç d´armes. Els països del nord les fabriquen i els del sud les compren (curiosament un comerç invers al de les drogues, que es fabriquem al tercer món i es consumeixen al primer) posant de manifest la relació entre els dos tipus de mercats. Aquest comerç es caracteritza per la seva poca trasparència, ja sigui perque s´amaga el producte, ja sigui perque s´amaga la destinació).
A nivell introductori el professor Arcadi Oliveres va posar de manifest primer de tot que la guerra implica necessàriament la mentida, el canvi de vocabulari (dificilment es parla de morts) fet que comporta que difícilment es pot saber quà passa amb les guerres així com l´alteració de la nformació que fa que tinguem una informació diferenciada en funció dels interessos dels mitjans de comunicació que fa que tinguem opinions diferents de conflictes força semblants. En aquest sentit el professor Oliveres contraposa els interessos i motivacions de les guerres d´Iraq i Afganistan per tal de mostrar com dues guerres amb motivacions iguals generen opinions diferents.
Mitjançant el mateix exemple de la guerra d´Iraq (i prenent com a exemple els principals mitjans de comunicació francesos) com la manipulació informativa i la relació entre mitjans i poder són inherents a la guerra.
En aquest sentit el conferenciant mostra com les motivacions de les guerres són fonamentalment dues: els interessos econòmics i les raons polítiques, però el més preocupant és que els humans contínuamentel que fem és preparar-nos per a la guerra i ho fem a través de:
1. Diners (despesa militar). La despesa militar no fa més que augmentar i es fa principalment per:
1. Inèrcia
2. Modernització.
3. Interessos del lobby de l´armament.
2. El poder dels militars. (26 milions de militars al món).Tot i que habitualment s´indica que els militars fan tasques humanitàries, en realitat el nombre destinats a aquestes funcions no superen el mig milió.
3. Investigació científica: La pregunta que podríem fer és que hauria passat si els diners destinats a investigació militar es destinessin a investigació civil? Cal trencar el mite que la investigació militar redunda positivament en la societat civil, ja que en realitat sols un 10% és aprofitable, a més la major part de la investigació serveix perversament amb desenvolupament d´armes com les mines antipersones o les armes no letals.
4. El comerç d´armes. Els països del nord les fabriquen i els del sud les compren (curiosament un comerç invers al de les drogues, que es fabriquem al tercer món i es consumeixen al primer) posant de manifest la relació entre els dos tipus de mercats. Aquest comerç es caracteritza per la seva poca trasparència, ja sigui perque s´amaga el producte, ja sigui perque s´amaga la destinació).
el mal (3)
L´home és capaç de veure a Déu com a donació. Ara bé no cal evitar ni retrocedir a un passat anterior a la modernitat, el que cal és ampliar el concepte de raó i la seva aplicació. No s´ha d´oblidar que l´amor és el més raonable.
A continuació el professor Rovira Belloso va plantejar la qüestió del significat de creure en la Trinitat. Per què hi ha Trinitat.
Per Rovira Bellosos creure en la Trinitat és creure en que Déu és amor. L´amor es fonamenta en la relació entre el que estima, l´estimat i l´amor. Déu ja ens narra el seu amor per nosaltres. En aquest sentit cal destacar que les dues lleis més importants de l´amor són l´acompanyament i la generosa comunicació. Déu és amor comunicat. Així la Trinitat és el referent de tots, el referent universal.
La tercera part de la conferència va centrar-se sobre el problema del mal. En aquest sentit Rovira Belloso ens va explicar la seva evolució intel.lectual personal sobre la reflexió sobre el mal. Aquesta evolució personal passa per quatre grans etapes.
1. 1970-1995.: És il.legítim explicar el mal. Sols cal lluitar-hi en contra. El mal pertany a la història, no en el misteri. Aquest plantejament implicava una lluita a les fosques.
2. 1995-2002: Déu serveix per a lluitar contra el mal. El mal no sols s´enfronta des de la voluntat o la raó sinó des de la fe. Cal l´amor de Déu i la paciència per no col.lapsar-se en la lluita contra el mal.
3. 2002-2006: Nosaltres, tot el poble de Déu, hem de lluitar contra el mal al món. Cal una nova educació en la solidaritat amb els pobres de la terra. És una tasca de tots els homes de bona voluntat.
4. 2002-2006: (coexistent amb l´anterior). Aquesta implicació de tot el poble de Déu és camí vers la nova creació. La creació actual és imperfecte, inacabada. Els homes estem convidats a acabar-la. A la creació li falta un toc de gràcia humana i aquesta és la tasca de tots els homes.
A continuació el professor Rovira Belloso va plantejar la qüestió del significat de creure en la Trinitat. Per què hi ha Trinitat.
Per Rovira Bellosos creure en la Trinitat és creure en que Déu és amor. L´amor es fonamenta en la relació entre el que estima, l´estimat i l´amor. Déu ja ens narra el seu amor per nosaltres. En aquest sentit cal destacar que les dues lleis més importants de l´amor són l´acompanyament i la generosa comunicació. Déu és amor comunicat. Així la Trinitat és el referent de tots, el referent universal.
La tercera part de la conferència va centrar-se sobre el problema del mal. En aquest sentit Rovira Belloso ens va explicar la seva evolució intel.lectual personal sobre la reflexió sobre el mal. Aquesta evolució personal passa per quatre grans etapes.
1. 1970-1995.: És il.legítim explicar el mal. Sols cal lluitar-hi en contra. El mal pertany a la història, no en el misteri. Aquest plantejament implicava una lluita a les fosques.
2. 1995-2002: Déu serveix per a lluitar contra el mal. El mal no sols s´enfronta des de la voluntat o la raó sinó des de la fe. Cal l´amor de Déu i la paciència per no col.lapsar-se en la lluita contra el mal.
3. 2002-2006: Nosaltres, tot el poble de Déu, hem de lluitar contra el mal al món. Cal una nova educació en la solidaritat amb els pobres de la terra. És una tasca de tots els homes de bona voluntat.
4. 2002-2006: (coexistent amb l´anterior). Aquesta implicació de tot el poble de Déu és camí vers la nova creació. La creació actual és imperfecte, inacabada. Els homes estem convidats a acabar-la. A la creació li falta un toc de gràcia humana i aquesta és la tasca de tots els homes.
El mal (2)
És, per tant, un Déu imprevisible i tant ficat en els afers humans com pot ser racionalitzat, doncs cal evangelitzar la cultura del carrer i l´acadèmica en un món que cada cop dóna l´esquema a Déu.
La raó és atençament a Déu, un camí cap a Déu en tant que som imatge de Déu. La raó es disposa a viure la interioritat, contemplació i amor que són camins per accedir a Déu.
La raó es troba sotmesa a l´atracció de l´Ésser que és amor, obertura per a entendre al món, no és trascendentalisme ni negació d´allò raonable i no hi ha res més raonable que la bondat.
Déu com amor intel.ligent no és un conte de fades, ara bé la raó no pot ser sols la raó pura i calculadora i funcional de la que parla Kant i que ofega el sentiment religiós. Així cal contemplar la raó, anar més enllà dels límits de l´experiment i el càlcul. I en aquesta separació trobem el punt d´encontre entre la fe i la raó. La nostra ment no pot aprendre del tot l´ésser, l´existència, sinó s´aixampla ja que no sols hem de cercar a Déu en l´imaginari.
Rovira Bellosos també va destaca que en Déu logos-raó i llibertat s´unifiquen. La raó humana il.luminada per la gràcia de la fe és receptacle del Déu que és dona. L´home és espiritual.
També va plantejar que havia perdut Occident en l´aventura de la modernitat. La filosofia de lamodernitat buscava les condicions de la raó pura però això té un preu, el de privar a la cultura el seu caràcter simbòlic que li permet referir-se al tot poderós. Així la raó és capaç de l´Ésser, és capaç de Déu.
La raó és atençament a Déu, un camí cap a Déu en tant que som imatge de Déu. La raó es disposa a viure la interioritat, contemplació i amor que són camins per accedir a Déu.
La raó es troba sotmesa a l´atracció de l´Ésser que és amor, obertura per a entendre al món, no és trascendentalisme ni negació d´allò raonable i no hi ha res més raonable que la bondat.
Déu com amor intel.ligent no és un conte de fades, ara bé la raó no pot ser sols la raó pura i calculadora i funcional de la que parla Kant i que ofega el sentiment religiós. Així cal contemplar la raó, anar més enllà dels límits de l´experiment i el càlcul. I en aquesta separació trobem el punt d´encontre entre la fe i la raó. La nostra ment no pot aprendre del tot l´ésser, l´existència, sinó s´aixampla ja que no sols hem de cercar a Déu en l´imaginari.
Rovira Bellosos també va destaca que en Déu logos-raó i llibertat s´unifiquen. La raó humana il.luminada per la gràcia de la fe és receptacle del Déu que és dona. L´home és espiritual.
També va plantejar que havia perdut Occident en l´aventura de la modernitat. La filosofia de lamodernitat buscava les condicions de la raó pura però això té un preu, el de privar a la cultura el seu caràcter simbòlic que li permet referir-se al tot poderós. Així la raó és capaç de l´Ésser, és capaç de Déu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)