teologia espiritual (4)

Crec que l´home s´acosta a Déu (en tant que mai el posseeix plenament) en la manera que es lliura a ell en tot l´àmbit de la seva existència i l´oració (encara no sols en ella) és un moment on això s´ha de manifestar plenament. Si no hi ha amor, afectivitat, el pensament sobre Déu es queda en la mera reflexió; però també és veritat que si no hi ha pensament, el simple amor no consituteix un acte d´estricte oració. En aquest sentit coincideixo amb els que opinen que a través de l´oració, la persona madura en la línia de la serietat i el coratge. Es fa intolerant amb certs compromisos, al.lèrgica a les ambigüitats i amant de la claredat, és a dir, l´oració ens posa en moviment en el sentit que l´oració no serveiux per fer passar els problemes sinó per fer present certes situacions insostenibles i certes contradiccions. En aquest sentit reconec, com em varen fer veure no masses dies un bon sacerdot, haver resat massa lleugerament, amb frases fetes i no deixant parlar el cor.
També ha de quedar clar la importància dels sacraments en tant que aquesta comunicació amb Déu en la seva dimensió comunitària es fa a través de signes, alguns dels quals són els que anomenem sacraments. La celebració dels sacraments és la manifestació de la nostra adhesió a Crist per la fe. A més, hi ha experiències que sols es poden expressar a través de sacraments que expressen una experiència profunda i adecuada que transmet a nivell conscient aquesta experiència de la nostra fe, la qual no pot prescindir del símbols i, per tant, dels sacraments.Al mateix temps no podem oblidar que els cristians no busquem la salvació en els mites o en simples imatges a modus d´arquetips sinó en la fe i que els sacraments, així entesos, són signes que fan créixer la nostra fe, alimenten no nostts fe en els fets redemptors de l´encarnació, la mort, la resurrecció i la segona vinguda de Crist.
Arribat aquest punt em sembla essencial explicar que aquesta “conversió” de la que he parlat a partir del viatge a El Salvador i necessària per a aproximar-nos a una vida cristiana autèntica no és en realitat mai una iniciativa de l´home (en aquest cas jo). El canvi de cor és quelcom més que una simple vivència en que l´ànima experimenta la presència amorosa de Crist. El cor de l´home és incapaç en sí mateix de comprendre i respondre de forma saludable als pensaments del cor de Déu. És precís que Déu mateix entri amb la seva gràcia en el nostre cor i el transformi i obri en el seu amor. I aquí també entra en joc l´Esperit Sant, ja que és ell qui opera en el nostre interior, en el nostre cor de cristià que està íntimament subordinat al cor de Déu. Així hem de tenir present que la infusió de la gràcia de Déu sobre nosaltres és també una crida a la conversió fins aconseguir que els nostres sentiments i inclinacions estiguin d´acord amb Déu.
En aquest punt toca mostrar el paper de les virtuts teologals que, conjuntament amb les cardinals (de les que no en parlaré en el present treball) mostren com la vida cristiana autèntica és un diàleg entre Déu i l´home però, per damunt de tot, un diàleg entre dos cors.
En aquest sentit, tot i que de la fe ja n´he parlat anteriorment, afegir que la fe ens ensenya que la nostra vertadera vida s´alimenta de la paraula de Déu i que, a l´acceptar la fe com a intel.ligència, cor i voluntat, donem entrada en nosaltres, sota l´acció de la gràcia, a la paraula purificadora de Déu.
Per la meva part fou un descobriment que l´autèntica fe és un do gratuït de Déu i, per tant, que ens convida a deixar de viure tancats en nosaltres mateixos, deixar de construir-nos la nostre vida per nosaltres mateixos. La fe, per tant, no és tant un acte de la raó sinó, per damunt de tot, un acte que surt del més profund del nostre cor després de la iniciativa de Déu a través de la intervenció de l´Esperit Sant. A la crida de Déu hi hem de respondre no sols amb la paraula sinó també amb el cor.