teologia espiritual (2)

VIDA CRISTIANA I TEOLOGIA ESPIRITUAL.

Si quan un és adolescent el problema de portar una vida cristiana és entendre com a absolut el plaer, el món adult molt sovint cau en l´absolutització d´aspectes de la vida com el poder, el diner o el reconeixement o prestigi social que necessàriament ens allunya d´una vida cristiana real i allunya de la única absolutització que pot ser admesa i que no és una altra que Déu (“estimaràs a Déu per sobre de totes les coses”), és a dir, acceptar la sobirania de Déu, entendre que Jesús és l´autèntic messies i que és necessari renunciar a tota pretensió de grandesa, domini i riquesa.
Un altre risc que veiem contínuament al nostre voltant és una tendència a l´individualisme vital o bé a les lluites de classes perdent de vista un altre aspecte essencial per a portar una vida realment cristiana com és el sentiment de comunitat on no hi ha lloc per l´opressió social i/o econòmica o bé per les lluites polítiques de caire partidista. A més a més aquests aspectes de la vida del nostre temps eliminen no sols el sentiment de comunitat sinó també el sentiment de servei. Ambdós elements afecten, amb tota seguretat, a la celebració eucarística fora de la fraternitat necessària en la comunitat cristana.
Evidentment no afirmaré que cap d´aquests defectes afecten a la meva persona, ans tot els contrari. Molt sovint, a vegades fruit de la pressió de l´entorn en el que un viu i que fa inevitable una forta preocupació econòmica, per exemple, o bé per caure amb temptacions consumistes o de lluites político-socials. En aquest sentit haig de dir, sincerament, que fou la visita a El Salvador l´any 1997 la que va produí en mi una “conversió” personal que em feu adonar que certes prioritats les tenia equivocades i, sobre tot, certes incoherències entre la meva fe i el viure dia a dia. A més també comportà adonar-me que el sentiment de comunitat ha d´anar més enllà del simple entorn familiar, però també més enllà de l´àmbit nacional. En aquests moments recordo les paraules de Rilke quan afirma “no és que estiguem sols, és que som solitaris”. Una conversió que no podia consistir en un canvi de vida que compromet la nostra missió i la nostra identitat cristiana,més que en canvi de religió
Un altre aspecte que em sembla fonamental és la comprensió de la fe i la seva pràctica religiosa. En molts moments de la meva vida identificava la fe amb un pràctica religiosa de caire ritualista, identificant, així, la vida cristiana real amb el “simple” compliment de certs rituals (anar a missa el diumenge, rebre els sacraments, etc…o bé caure en una fe de caire fariseo, és a dir, creure que la “simple” compliment de la llei ens aproxima a la veritat, ens aproxima a Déu.
Tornant a la visita a El Salvador, allà, conversant amb religiosos, també em vaig adonar que seria un error caure en la temptació en identificar la fe en una simple pràxis social i política amb la voluntat de transformar les condicions socials, econòmiques i polítiques. Evidentment no estic dient que aquestes motivacions no siguin lloables però em sembla evident que l´autèntica vida cristiana va molt més enllà, concretament en accions i valors com el compartir, l´enfortiment del sentiment de comunitat, mantenir la pròpia identitat cristiana en un ambient de llibertat i igualtat entre els éssers humans. Això, de fet, implica una autèntica conversió de cor que, tot i que m´agradaria, no puc dir que hagi assolit, en la meva persona, en la seva plenitud.
Així, per exemple, crec que encara em falta molt camí per enfortir en el sentiment de comunitat, fet que comprobo en el sacrament de la comunió a l´esglèsia, ja que molt sovint trobo que (jo inclòs) els assistents formem més un conjunt d´unitats, d´individus i no una autèntica comunitat de cristians. Molt sovint trobo en el meu interior massa fort encara el sentiment d´egoisme que em porta a consumir (encara que siguin coses absolutament superficials) posseir i dominar allunyant-me de la comunitat de Jesus.