teologia espiritual (5)

També un altre aspecte que he après amb el pas dels anys és que la fe requereix sempre un esforç constant, renovat i dirigit a mantenir-la i potenciar-la per tal que domini (no eliminar) tots els nostres sentiments i desitjos. La fe ens evita certes incerteses però, almenys en el meu cas, en genera altres. Els dubstes subsisteixen, la fe no consola sinó una interpel.lació contra totes les teories que la raó va muntant per a tranquil.litzar el nostre esperit, una interpel.lació adreçada a la nostra falsa seguretat.
La segona gran virtut és l´esperança. En aquest sentit indicar que és una virtut no es dirigeix únicament en la salvació personal, com havia cregut fins no fa masses dies, sinó que va més, molt més enllà; i és que, en el fons, tota la moral del cristià és un cant d´acció de gràcies pels dons rebuts i una confiada espera en la plenitud i consumació definitiva, una esperança que es fonamenta absolutament en Déu.
Un altre element que he après en aquests dies que he estat el treball és que l´esperança cristiana és la que ens permet comprendre que el nostre fi, la nostra perfecció i santedat no es troba en nosaltres mateixos i que en l´esperança cristiana esta en joc quelcom més important que la nostra simple perfecció personal, està en joc la victòria de l´amor de Déu en els nostres cors i en el món; està en joc la comunió eterna de l´amor de Déu. I és que, no hem d´oblidar (i no he eliminat aquesta possibilitat, en el meu cas, del tot) que la nostra salvació es troba englobada en la salvació del món sencer i per tant la necessitat de treballar per la salvació de l´altre i aconseguir una organització del món que sigui manifestació concreta de la nostra fe cristiana i que faci als dèbilss més fàcil la permanència en la seva esperança de salvació final.
Pel que fa referència a la tercera virtut teologal, la caritat, indicar en primer lloc que ha de transformar totes les nostres relacions interpersona i especialment (i aquí sí que hi trobo serioses dificultats de portar-ho a terme en el meu dia a dia) amb els “enemics”. En aquests sentits no hem d´oblidar que fins els últims moments Crist va donar paraules d´amor envers el seus enemics i executors. Seria fantàtic aquell moment de la nostra història en que no faci falta la caritat sinó únicament demanem justícia però aquest moemnt sembla massa lluny.
Per a finalitzar el treball he de constatar que encara és molt gran la distància entre el que sóc i el que hauria de ser, entre el model teòric de vida cristiana i aquesta vida aplicada al dia a dia. Una distància que confio que, poc a poc, es faci cada cop menor.