teologia espiritual (3)

I és que, a vegades, és molt fàcil oblidar que creure en Jesús no és sols un ritual sinó intentar estar amb ell, però també amb tota la comunitat cristiana, compartint l´experiència de la vida cristiana de manera joiosa i alegre. Evidentment aquest fet es complica no sols per les condicions que abans hem dit sinó per un entorn sucularitzat on molt sovint no deixa lloc per l´oració individual i comunitària, la contemplació i una vida sacramental viscuda d´una manera sincera i profunda.
Segurament, en aquesta revisió de vida que em permet i m´obliga el present treball, un factor que he pogut adonar-me que dificulta la realització d´un model ideal de vida cristiana, en el meu cas, ha estat no acabar de viure i entendre que l´esglèsia no és un edifici, ni una estructura jeràrquica (el viatge a El Salvador em feu adonar que el centre de l´esglèsia no és la jerarquia sinó el poble de Déu) sinó una comunitat de persones en comunió i fraternitat, i que celebra aquesta realitat en l´eucaristia. Una comunitat dels que creuen en Déu que comparteixen amb la resta el que són i el que tenen, que volen una societat millor, mes justa, més igual, en pau i que religiosament celebren i proclament la seva fe en Jesucrist.
Aquest fet no és menor, ja que, i en aquest sentit el meu viatge a El Salvador i les conversacions allà mantingudes, va ser clau ja que em feren adonar que la simple identificació de la vida cristiana amb un model ètic individual pot comportar el trencament amb l´esglèsia (probablement això és un dels problemes d´avui en dia en que els cristians, almenys jo, encara no hi hem pensat prou, almenys en les seves conseqüències,
Això últim que he dit implica necessàriament que l´espiritualitat de la comunitat cristiana (l´espiritualitat no pot ser entesa únicament en un sentit estrictament privat) en el seu conjunt no es pot donar fora de les situacions de la vida quotidiana de les persones amb totes les seves implicacions, agafant la persona en totes les seves dimensions així en el context històric i social en que es desenvolupa la seva vida i assumint, plenament, el missatge de Jesús.
Un altre element que tot cristià ha de plantejar-se és el lloc i el significat que li dóna a l´oració. Molt sovint, massa, m´adono que la meva oració i, per tant, el meu diàleg amb Déu no és tot el profund que tocava. En aquest fet influeix segurament (encara que no serveix d´excusa) el fet que en la societat actual hi ha un clar “homocentrisme”, és a dir, la societat ha col.locat l´home individual en el centre que comporta un cert marginament de Déu quan aquesta preocupació per l´homà ens hauria d´aproximar-nos encara més a Jesús. A més ha comportat que els cristians haguem abandonat o deixat en un segon terme l´oració per a centrar-nos únicament en els afers humans. Un altre factor que crec que afecta a l´oració és el pragmatisme dominant en l´era tecnò-científica on sols té importància allò que dóna fruits de manera immediata, allò que és útil. Al mateix temps, una societat que valora a la gent més pel que té que pel que és fa o pel que és que l´oració tingui poc espai. I no podem oblidar que quan un cristià abandona l´oració, és converteix en els millors dels casos, en un simple ciutadà amb les seves lluites socials i polítiques. A més, l´oració no pot ser (en aquesta temptació hi vaig caure durant molts anys de la meva vida) en un simple automatisme, en la repetició d´un conjunt de paraules, sinó que ha de viscuda intensament i ha de ser també testimoni de la nostra fe. L´oració hauria de ser una mostra de la nostra confiança absoluta posada en Déu.