Locke 5

1. L´Estat de naturalesa en Locke:
1. En la moral i la política de Locke es deixa sentir la influencia cartesiana, encara que no fos cartesià en la seva filosofía. Descartes va establir amb fermesa que la raó és patrimoni común i natural de tots els homes i que també ho era la comprensió dels primers principis morals. D´aquí parteix Locke: en l´estat de naturalesa els homes són racionals i comprenen quina és la llei natural. Cometen abusos aïllats, però el sentit comú impedeix l´abús generalitzat i exigeix el càstig del culpable per part de l´agravi i els seus propers que conta, a més a més, amb el recolzament del consentiment de tots.

Locke 4

1. J. Locke.
1. Teoria de les Idees.

                                                              i.      Noció d´idea: El terme idea comprèn tot el que és objecte de l´enteniment o percepció.

                                                            ii.      No existeixen idees innates en l´enteniment perquè:

1.      Tot el nostre coneixement procedeix de l´experiència.

2.      Si existissin idees innates, ningú les podría ignorar i això és fals.

                                                          iii.      Origen de les idees:

1.      La menté s un full en blanc, buit de caràcters, sense idees.

2.      Totes les nostres idees procedeixen de l´experiència.

3.      Fonts del coneixement: la percepció d´objectes sensibles externs i d´operacions internes de la nostra ment

                                                          iv.      Classes d´idees

1.      Distingeix dos tipus d´idees: les simples i les complexes.

2.      Les simples procedeixen de la sensació i de la reflexió. Les idees simples dels sentits tenen per objecte les qualitats dels objectes exteriors. Les qualitats poden ser secundàries (idees d´espai, figura, moviment). Les idees simples de la reflexió tenen per objecte els estats subjectius de la consciencia. Les dues accions principals de la ment són: percepció (pensar) i volició (voler, desig).

3.      Les idees complexes procedeixen de la combinació d´idees simples. Es poden reduir a tres classes: modes, substàncies i relacions.

a.       Idea complexe de mode: el mode és la idea complexa que no conté suposició de subsistir per si mateixa (afectació de la substància)

b.      Idea comlexa de substància: són combinacions d´idees simples que representen coses particulars i diferents, subsistents per si mateixes.

c.       Idea complexa de relació: Consisteix en la comparació d´una idea amb una altra.

2. Objectivitat de les idees.

                                                              i.      Objectivitat de les idees simples:

1.      Objectivitat de les qualitats sensibles:

a.       Noció de qualitat: és el poder, que està en les coses mateixes, de produir alguna idea en la nostra ment.

b.      Criteri d´objectivitat de les qualitats: Una idea és objectiva si és semblant a la qualitat que existeix en el cos mateix.

c.       Les idees de les qualitats primàries són semblants a les qualitats que estan en els cosos.

d.      Les idees de les qualitats secundàries no són objectives perquè no hi ha res en el cosos que s´assemblin a aquestes idees. En els cosos no hi ha més que el poder de produir-les. Dón que les qualitats secundàries són subjectives no per raó de la causa, sinó en la manera de ser conegudes.

2.      Objectivitat de les idees de reflexió: Els estats interns i les operacions que realitza el subjecte percebuts per la reflexió tenen un valor objectiu i real.

3. Objectivitat de les idees complexes:

                                                              i.      Formació de les idees complexes:  Tota idea és en si mateixa particular. La ment, mitjançant l´abstració, al considerar-les com aparences separades de les circunstàncies de l´existència real (temps, lloc, etc…) les fa representatives de totes les coses de la mateixa classe, i els seus noms es converteixen en generals.

                                                            ii.      La idea de substància:

1.      La substància, suport de les idees anomenades accidentals, és incognoscible o un “no sé què”.

2.      Sobre l´existència de substàncies:

a.       La sensació ens convenç que existeixen substàncies sòlides i extenses.

b.      La reflexió, que existeixen substàncies pensants.

c.       Tenim coneixement de la nostra propia existencia per intuició, de l´existència de Déu per demostració i de l´existència de la resta de coses mitjançant la sensació.

3.      Conclusió: Essent l´experiència l´origen del nostre coneixement, coneixem solament les qualitats sensibles i les operacions subjectives. No sabem què és la substància, encara que tinguem coneixement de la seva existencia.

Locke 3

3). RESUM DE LA DOCTRINA DE LOCKE

1. CARÀCTERS GENERALS DE L´EMPIRISME
1. L´Experiència és la única font de coneixement
2. L´evidència sensible com a únic criteri de veritat.
3. La idea comprèn tot el que és objecte de l´enteniment (excepte en Hume)
4. Els continguts mentals no són innats, sinó adquirits
5. El coneixement no trascendeix dels límits de l´experiència sensible externa (sensacions) i interna (reflexions)
6. En el coneixement interessa més el seu valor útil i pràctic que la seva necessitat i universalitat
7. Neguen el valor objectiu de les idees complexes (conceptes universals)
8. Els empiristes fan de la seva filosofía en i des de la consciencia (en Hume la consciencia quedarà reduïda a un epifenomen de les impressions de carácter insubstancial).
9. Les ciències empíriques es converteixen en model de pensar filosòfic.

Locke 2

2). PLA DE LA SEVA FILOSOFIA La filosofía de Locke ha d´entendre´s en el context del moviment ill.lustrat que ell mateix inicia a Anglaterra. La seva preocupació básica és desenvolupar una explicació sobre l´ésser humà centrada principalment en dues qüestions: Quins coneixements podem aconseguir els éssers humans? I, com hem d´organitzar la societat? En aquests dos assumptes Locke pretén defensar sobre noves bases filosòfiques la llibertat humana, tant intel.lectual com política, fent-les compatibles entre sí. El seu empirisme el condueix a un escepticisme moderat sobre la naturalesa de les coses que ha de traduir-se en tolerancia intel.lectual, i el seu liberalisme polític a la idea que la societat ha d´organitzar-se mitjançant un pacte o contracte social, de manera que en ella es respectin els drets individuals: a la vida, a la propietat i a la llibertat, estant el ciutadà legitimat per a rebelar-se contra qualsevol poder que violi aquests drets.

Locke 1

JOHN LOCKE (1632-1704) 1). VIDA I OBRA. J. Locke va nèixer a Bristol (Anglaterra) l´any 1632 dins d´una familia de tendències liberals i va morir l´any 1704). Va estudiar medicina i s´interessà per ciències com la física i la química. Fou un gran lector de Descartes, Boyle i Newton. Va exercir la medicina i posteriorment ingressà al servei diplomàtic. Finalment es posà al servei de Lord Ashley, essent el seu conceller i preceptor del seu fill. Va haver de fugir a Holanda degut a les intrigues contra el monarca Jaume II, en les que es va veure involucrat. Retornà després de la revolució de 1688 en la que es va establir un sistema monàrquic constitucional limitat pel Parlament, pel que el propi Locke havia lluitat recolzant la causa de Guillem d´Orange. Les seves obres més destacades són l´Assaig sobre l´Enteniment Humà, on formula el principi de l´empirisme, i els dos Assaijos sobre el govern civil, on estableix el fonaments del liberalisme polític. També és destacable la seva Carta sobre la Tolerància, obra en la que defensa la tolerancia religiosa, i el seu estudi sobre l´educació titulat Alguns pensaments sobre Educació en el que aplica les seves idees liberals al camp de l´educació, defensant tant la llibertat d´exposició del professor com l´actitud crítica dels alumnes als que anima a pensar per si mateixos.

Descartes 8

APORTACIONS DE DESCARTES • S´aspira a donar a la filosofía una claredat i certesa semblants a la matemàtica. • Els filòsofs racionalistes conserven la convicció que la filosofía aporta coneixemnet sobre la realitat. • La filosofía s´allibera de la teologia • Adoptant la matemàtica com a model de mètode, supera la crisi de la metafísica. • Dóna a la teoria del coneixement el lloc central del saber filosòfic. • Es planteja el problema de la certeza de manera radical. • Formula un mètode i un criteri general de certeza. • El pensament recau sobre les idees dels objectes. • Realitza un esforç per fer compatible mecanicisme i llibertat.

Descartes 7

IV. La res extensa o substància corpòrea. a. El mecanismo cartesià: la fíusica cartesiana no requereix més que dos elements: la matèria i el moviment. b. Teoria de la veritat: la matèria o substància dels cosos és inert i es defineix com a pura extensió: Així, l´extensió en longitud, amplada i profunditat, constitueix la naturalesa de la substància corpòrea. c. La mecànica cartesiana i les seves lleis: i. Noció i explicació del moviment: El moviment és l´acció per la que un cos passa d´un lloc a un altre. El moviment és una simple variació de la posició dels cosos, sense res dinàmic per dins. ii. Lleis de la mecànica: 1. Principi d´inèrcia: tots els cosos que estan en moviment continuen movent-se fins que el seu moviment es detingut per altres cosos. 2. Direcció del moviment: tot cos en moviment tendeix a continuar-lo en línia recta. 3. Llei del xoc: si un cos que es mou i troba a un altre cos, té menys força per a continuar movent-se en línia recta i si té més força, arrastra amb ell a l´altre cos. d. Les qualitats dels cosos i. Objectivitat de les qualitats primàries. I en el que toca a les idees de les coses corpòrees no es donen en elles coses clares i distintes excepte la magnitud, la figura que resulta de la terminació d´aquesta extensicó, la situació dels cosos i el moviment o canvi de situació. ii. Subjectivitat de les qualitats secundàries: Les altres qualitats, llum, color,etc...es troben en el meu pensament fosques i confuses, que porten a la ignorància. e. Reducció dels fenòmens biològics als físics: Els animals acten com a màquines Aixa com un rellotge que està compost de rodes i peses. f. Existència de les coses materials : No essent Déu capaç d´enganyar és logic que no m´envia aquestes idees immediatament per si mateix, ni tampoc a través d´una criatura que posseix la realitat d´aquestes idees no formalment. g. Distinció real entre l´ànima i el cos: Ja que per una part tenim una idea clara i distinta de mi mateix i per altre, tinc una idea del cos que no pensa, resulta cert que jo, és a dir, la meva ànima, per la que sóc el que sóc, sigui sencera i veritablement diferent del meu cos, podent ser i existir sense el cos.

Descartes 6

III. L´existència de Déu. a. Argument Ontològic : Descartes demostra l´existència de Déu a partir de la idea innata de Déu amb la idea d´ún ésser més perfecte que el meu ésser, era cosa manifestament imposible que tal idea procedís del no-res; i com no hi ha la menor repugnancia en pensar que el més perfecte sigui conseqüència i dependencia del menys perfecte que en pensar del no-res provingui quelcom, no podia tampoc procedir de mi mateix; era absolutament necessari que hi hagués algun altre ésser més perfecte que qui un depengués. b. Argument a posteriori: Aquest argument es fonamenta en l´objectivitat de les idees. i. Principi general : la realitat que considera en les idees és solament objectiva, és necessari que la mateixa realitat estigui formalment o actualment en les causes d´aquestes idees. ii. Impossibilitat d´un procés infinit : I si bé pot succeir que una idea produeixi una altra idea, això no pot arribar fins l´infinit, sinó que cal detenir-se en una idea primera. iii. Conclusió: És necessari concloure que Déu existeix.

Descartes 5

II. Metafísica cartesiana. a. Nocions fonamentals. i. Nocions de substància: una cosa que existeixi de tal manera que no requereixi més que de sí mateixa per a existir. ii. Noció d´atribut: quan coneixem que li ha estat donada a una cosa per naturalesa, ja sigui un modus que pugui canviar-se, ja sigui per la seva essència mateixa absolutament immutable. iii. Noció de modus: Els modus són atributs no essencials de la substància, ja que per la seva naturalesa poden canviar i aquells que mai canvien pertanyen a l´essència d´alguna cosa. b. Precisions a les nocions fonamentals. i. El terme substància no és unívoc, sinó analògic aplicat a Déu i a altres éssers. ii. Cada substància té un atribut principal que constitueix la seva essència o naturalesa. L´atribut principal, del que tots els altres depenen, és suficient i necessari per a conèixer la substància. iii. El terme substància es predica en un sentit unívoc de les coses creades iv. Els atributs principals són inseperables de les substàncies de les que són atributs. c. Ordo essendi i ordo existendi. i. Objectivitat de les proposicions ideals: tot el que conec clara i distintament com a pertanyent a un objecte le pertany realment. La realitat objectiva és conceptual o intel.lectual i una idea és objectivament real quan és intel.ligent (clara i distinta) ii. Les proposicions existencials: mitjançant la intuició captem la nostra propia existencia i mitjançant demostració l´existència de Déu i de la substància material iii. A nivell existencial primer captem el nostre existir i més tard el de Déu. A nivell essencial la perfecció infinita és anterior a la nostra perfecció. iv. La veritat divina fonament ontològic de la veritat. d. Els atributs de cada substància. i. De l´essència de Déu. Sota el nom de Déu enten una substància infinita, eterna, immutable, independent, omniscient i omnipotent. ii. De la naturalesa de l´esperit humà: jo no sóc sinó una cosa que pensa, és a dir, un esperit, un enteniment o una raó. iii. De l´essència de les coses materials: la magnitut, amplada, profunditat, la figura que resulta dels cosos i el moviment o canvi d´aquesta situació, la duració i el nombre. e. La res cogitans o substància pensant i. Anàlisi del cogito. És una cosa que dubta, enten, concep, afirma, nega, vol, no vol i també imagina i sent. ii. Elements del coneixement: Dos són els elements que componen el nostre coneixement: el pensament com a activitat i les idees que pensa el jo. El pensament és l´únic que no pot separar-se de mi iii. Anàlisi de la idea: distingeix Descartes dos aspectes en les idees: 1. La idea en tant que acte mental: si aquestes idees es consideren solament com a maneres de pensar, no reconeix entre elles cap diferència o desigualtat i totes li semblen procedir d´un mateix d´una mateixa manera. 2. La idea en tant que representativa de les coses: Però si se les considera com a imatges que representen unes una cosa i altres altra, és evident que són molt diferents unes de les altres. 3. La veritat és una propietat de la idea en tant que es representativa de les coses:: si se les considera solament en si mateixes, sense referir-les a una altra cosa, no poden ser falses. Així, doncs, solament queden els judicis en els que he de tenir molta cura de no errar. iv. Classes d´idees: Distingeix Descartes tres tipus d´idees. 1. Idees adventicies: les que provenen de l´experiència externa. 2. Idees fictícies: les que provenen de la nostra imaginació i voluntat. 3. Idees innates: les que l´enteniment posseeix per naturalesa

Descartes 4

DESCARTES. I. Teoria del coneixement. a. Recerca d´un nou mètode. i. Origens del mètode cartesià. 1. La lògica aristotèlica i crítica del sil.logisme. 2. L´ànàlisi geomètric (consistent en reduir el que es tracta de demostrar a altres proposicions demostrades). ii. Regles del nou mètode. 1. L´evidència intel.lectual com a criteri de veritat: Les coses que percebem molt clarament i distintament són totes vertaderes. 2. L´anàlisi: dividir cadascuna de les dificultats en tantes parts com sigui possible. 3. La síntesi: Començar per allò més simple. 4. La inducció o Enumeració: Fer totes les revisions necessàries fins estar segur de no ometre res. b. El dubte metòdic i la primera veritat: Cogito ergo Sum i. El dubte metòdic 1. Diferència entre el dubte cartesià i l´escepticisme. 2. Necessitat del dubte: cal rebutjar com a fals tot allò que pugui imaginar el menor dubte ii. Els motius del dubte. 1. Raons extrinseques: les distintes opinions dels filòsofs, les diferents costums dels pobles. 2. Raons intrinseques: a. Sobre l´existència dels objectes, les fal.làcies dels sentits i la dificultat de distingir la vigilia del somni. b. Sobre la capacitat de la intel.ligència: hipòtesis del geni maligne. iii. La primera veritat: 1. Intuició de la meva pròpia existència: per a dubtar és precís que el subjecte que pensi en ella existeixi. No puc dubtar que jo dubto quan pensó en el dubte. Així penso i, per tant, sóc. 2. Cogito, ergo sum, model de tota veritat.

Descartes 3

ESQUEMA DE LA FILOSOFIA DE DESCARTES. 1. Característiques Generals. a. La raó com a única font de coneixement cert. i. Tots els coneixements vertaders sobre el real no procedeixen de l´experiència, sinó solament de l´enteniment o raó. ii. Les idees o nocions que constitueixen el punt de partida del coneixement són innats. b. L´evidència racional, fonament del saber científic. i. Solament han d´acceptar-se com a científiques les proposicions certes i evidents per a la raó. ii. A més de l´evidència intel.lectual, una proposició científica es caracteritza per la seva objectivitat interpersonal, la seva exactitut deductiva, la seva necessitat formal i la seva universalitat. c. La matemática com a model del saber filosòfic. i. Els vertaders principis del saber han de ser evidents per si mateixos, això és, han de basar-se en el principi de no-contradicció. ii. Una proposició científica sols és vertadera quan es deriva lògicament d´una altra ja demostrada o d´un primer principi. La deducció lògica és l´únic camí per a demostrar la veritat de qualsevol proposició científica.